dimecres, 1 de juliol de 2009

Quan el nom no fa la cosa


Hi ha vegades que em resisteixo a escriure sobre algun fet o alguna persona perquè sé que em guanyaré antipaties i/o enemistats i això, poc o molt, no agrada a ningú. I encara menys a algú com jo, a qui afecten massa les crítiques encara que vinguin de gent de qui no hauria de fer gens ni mica de cas. Però bé, amb els anys ens anem endurint de mica en mica, o això és el que m’agrada pensar que faig.

Avui em saltaré aquesta norma d’autocensura que em poso tot sovint. Està força estesa la pràctica que quan algú d’una altra professió t’ataca o et critica per com exerceixes tu la teva, la teva resposta immediata sigui del tipus: “No ets ningú per dir com he de fer la meva feina”, o bé: “A mi no m’has de dir com he de fer la meva feina”, o bé: “Qui ets tu per dir què és un bon periodista? Qui ets tu per dir què és periodisme?”, i altres variacions però totes en el mateix estil; segur que m’enteneu.

És a dir: com que tinc el títol de periodista ja s’ha de donar per fet que tot el que faig segueix els cànons del millor periodisme i no hi ha ningú al món que em pugui retreure que m’equivoqui mai en res, perquè jo sóc periodista i aquest que m’ataca no ho és.

Això és el que ha fet novament el Marcel·lí Pascual del Viure als Pirineus. Jo no em posaré en els criteris periodístics que fa servir, i més concretament en els que ha fet servir en la notícia de la creació de la delegació de Reagrupament a l’Alt Urgell. I no ho faré per dos motius: perquè ja ho ha fet, i molt bé, el Marc, i perquè em vull estalviar haver-me de tornar a sentir que em crec la millor periodista del món, quan ja he dit moltes vegades aquí mateix que de periodista només en tinc el títol, perquè reconec que el que faig, tot i que ho intento fer amb la màxima honestedat, no és periodisme en el significat formal, i potser romàntic, de la paraula. Però és cert que a vegades, quan he donat la meva opinió sobre el que jo crec que hauria de ser un bon periodisme, sempre surt algú, anònim això sí, que em retreu el fet de creure’m una superestrella periodista. És l’argument mediocre dels que no tenen arguments.

A la pàgina web del Viure no hi havia tornat a entrar des del desembre. El Marc sap per què i el Marcel·lí s’ho pot imaginar. Professionalment és una decisió que se’m pot retreure i ho accepto, perquè significa que obvio el que diu un mitjà que també informa del territori que jo cobreixo amb Les Mesures. Però ho vaig decidir per motius personals, i algun de professional, després d’haver treballat uns mesos amb el Marcel·lí i de comprovar, entre altres coses, que no tenim la mateixa visió de la nostra feina. El Marc tampoc no hi havia tornat a entrar més, però ahir dimarts, a les estadístiques de visites del nostre bloc n’hi va veure dos de recents que procedien de la pàgina del Viure i ja va sospitar. Per això hi va entrar i jo el vaig seguir.

Evidentment, no entraré aquí en detalls i detallets de la meva experiència professional al costat del Marcel·lí, però em fa posar els pèls de punta llegir el que escriu per defensar-se de les consideracions que li fa una persona que ha estat gairebé deu anys corregint textos de molts periodistes i que, per tant, sap una mica de què va la cosa, no ve d’un món gaire llunyà al del periodisme. Que una persona tingui un títol no implica necessàriament que sigui un bon professional en la seva àrea, em sembla que amb això tothom hi pot estar més o menys d’acord.

Només volia dir una cosa més i així ni m’allargo ni m’embolico en altres consideracions: si a la seva notícia –que no sé per què en dic “seva” si, tot i que la firma amb el nom i cognom sense cap vergonya, és una còpia del que el Marc té escrit una mica més avall en aquesta pàgina– el Marcel·lí no va citar ni la font ni el nom del coordinador de Reagrupament a l’Alt Urgell va ser, n’estic pràcticament segura, per un motiu personal. No sé si això és propi d’un bon professional com ell sí que diu que és.

josefina

5 comentaris:

reflexions en català ha dit...

Aquest noi no t'arriba ni a la sola de la sabata. I després passa el que passa, el que ja t'ha passat més d'un cop.

No cal dedicar-hi més temps.

“Se sol dir que una de les característiques més acusades de la gent d’aquest país és l’enveja. En realitat, és la característica de la gent de tots els països. L’home és un animal envejós —i és natural que així sigui, atès que l’enveja és un ingredient important en la conservació de l’espècie, un element que reforça l’amor propi i l’egoisme. L’enveja ajuda a viure, fa marxar el comerç, impulsa la gent a llevar-se de matí. L’home és tan poca cosa, tan irrisòriament feble, que si no fos envejós seria com una passiva bestioleta.”
(Josep Pla, Notes disperses)

jordina ha dit...

A l'estil d'aquest periodistet, les notícies de la tevetres: el departament recomana a les empreses que prenguin mesures per protegir els treballadors.... atenció!!! la primera mesura diu que és intentar treballar a l'ombra!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
increïble.

jordina ha dit...

Per cert, a la foto d'en Josepet amb ulleres de sol, veig que té els peus de la Josefina! deu ser per això que no para quiet.

marc ha dit...

Jordina,

Mira que si surt un motoret com sa mare...

A tevetrès no tenen un estil tan barroer i maldestre, però en el fons és el mateix


Fixat't en el nivell d'aquest periodista. Diu:

"En quant a entrecomillar uns paràgrafs sí i uns no, aquest és un exercici periodístic que utilitzem tots a diari per destacar el que considerem que és més important."

Sense vergonya, tu.

Si algú em dóna un exemple periodístic de posar cometes per destacar el que es considera més important, li dono un prèmit.

Anònim ha dit...

Només pensava que anava a comentar i dir que gran tema, el de codi per si mateix? Realment sembla fantàstic!

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...