dimarts, 14 de juliol de 2009

Som uns covards


Molts catalanistes passen olímpicament del finançament i de tot. N’estan farts i amb raó, però jo també n’estic fins als ous i no em rendeixo. Per convicció, però també per respecte als catalans que han lluitat i que fins i tot hi han deixat la pell, no podem ser tan ximples d’abaixar els braços, que és el que volen els nostres enemics. Ells mai no ho farien.

La força del nostre enemic és la unió i la constància, però som al segle XXI i encara no ens han espanyolitzat completament. Encara hi ha pàtria, senyors, encara hi ha pàtria, que diria el Quim Torra, i tot i que hàgim de lluitar contra enemics i botiflers, segur que ens en sortirem. És una fruita ja madura que els impacients com jo volem que caigui aviat.

Aquests que passen de tot són els més covards perquè amb l’excusa que tots els polítics són iguals i que no s’hi pot fer res, el que fan és abaixar-se els pantalons tal com han fet aquesta setmana els tripartidets. No ens podem permetre ser com ells perquè ens hi juguem la poca democràcia i la poca sobirania que tenim.

El problema és que no creiem en el país, començant pel president Pujol i acabant pel Saura. No em digueu que no. No hi creiem perquè tenim por del nostre enemic, que és més fort.

Tots portem la covardia a l’esquena, fins i tot els catalans més recents. Fa por sortir de la gàbia, eh? A dins tens de tot menys llibertat, però la llibertat no saps què és. La gàbia com a mínim ja saps què és, oi?

Alguns porten la covardia a la sang, a la memòria, al que han vist i viscut a través dels pares i dels avis, i també per ells mateixos en aquesta Transició que encara ningú no ha explicat bé des de la perspectiva de la generació dels setanta. Una generació que ara sembla que comença a despertar-se del somni, que obre els ulls i descobreix una crisi i un país saquejat.

D’altres no ho porten a la memòria però la covardia s’encomana, cosa que no passa amb el català.

Des del Pujol fins al Saura, des de tu fin a jo, tots som uns covards, a la nostra manera. En un moment o altre, els polítics s’han deixat humiliar i s’han intentat consolar (o ens han intentat enganyar) amb l’excusa que és el que les circumstàncies (els amos) permeten. La resposta de l’esclau sempre es repeteix. Encara no tinc quaranta anys però començo a tenir perspectiva. Tots, fins ara, han anat al mercat a buscar peix bullit. No n'hi ha hagut cap, dels que són a dalt, que hagi plantat cara. Cap.

Llavors, el que passa és que els catalans som el reflex dels nostres polítics, o a l’inrevés, ja no ho sé.

Jo ja n’estic fins al capdamunt. M’entristeix veure els estralls que provoca l’ocupació espanyola. Intento informar-me dels estralls que no vaig viure i la veritat és que abans hi havia més coratge; això em sembla. Veure com s’envileixen els que haurien de representar els nostres interessos, com acoten el cap a canvi d’uns quants centenars de sous i de la pornografia del poder, ens hauria de fer reaccionar en comptes de posar Telecinco o desconnectar a la casa rural..

Sento fàstic, però no em rendeixo.

3 comentaris:

zutzwang ha dit...

No t'ho agafis tant a pit, company. Encara no. Fins no fa pas tant jo encara creia que l'encaix amb Ecspanya era possible. La tragicomèdia de l'estatut i els tristpartits em vàren fer obrir els ulls. Però fins que no ha sorgit Rcat no veia com ens en podriem sortir. Ara tenim una eina magnífica que tot just s'està gestant. Jo crec que no és covardia sinó anestèssia i manca de informació. I per això cal fer molta feina.
Endavant!

reflexions en català ha dit...

No estic pas desanimat, estic trist.

De tota manera, gràcies.


marc

Anònim ha dit...

Estic en la mateixa situació.
Ara veiem mes clar que l'horitzó normal, previsible, es l'assimilació nacional. Perquè? es molt fàcil de dir que es per covardia. Més aviat jo diria que es per manca de reacció i d'adaptació a un context socio econòmic que afavoreix el centralisme, per exemple pel creixement del paper de l'Estat.

Per això Catalunya ha perdut la guerra per pendre un paper important en la nova Espanya. Ja no sols som incapaços d'influir en el que es fa a Espanya, si no que ens estàn influint com mai. Jo m'ho deixaría estar, això d'Espanya, abans que ens peti als nassos.

El camí normal, ja traçat, es la Provincia. No es veu una força interna suficient per a deturar el procés. A Espanya ja li va bé, als catalans sembla que a la majoría també, tot i que alguns encara els remou la consciencia. Però no n'hi ha prou.

Perdoneu el pessimisme, es que vaig cercant els diaris els darrers mesos buscant alguna noticia positiva, econòmica, política, cultural, que digui que el procés d'assimilació es pot revertir, pero no la trobo.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...