divendres, 23 d’octubre de 2009

alumnat, alumnada


L’altre dia, mentre treballava una estona en el futur llibre d’estil de la casa, em va sorgir un dubte en l’apartat del llenguatge anomenat sexista, que existeix, és clar, però que no té res a veure amb el que ens venen. (De fet aquest apartat no tractarà del llenguatge sexista, sinó del llenguatge inadequat.)

El sexisme en el llenguatge existeix (perquè existeix el sexisme), però ja no és tan bèstia com en l’època de Fabra, com es pot veure en algunes perles del seu diccionari. (*) Ara hem arribat a un punt en què el llenguatge políticament correcte embafa tant que no es pot aguantar. El sentit comú, espero, farà que sigui una moda; passatgera. Mentrestant, però, hem d'empassar-nos coses tan esperpèntiques com “porti el seu fill o filla al metge o la metgessa i avisi el seu professor o professora”. “El/la director/a de cada departament, conjuntament amb el/la cap d’àrea, haurà de designar un/a tècnic/a per...” “El/la responsable/a de recursos humans és l’encarregat/ada d’establir les tasques dels/de les treballadors/ores.”

El meu dubte era, pel que fa a la redacció d’aquest punt del llibre d’estil: ¿prioritzo el mot alumnat davant d’els alumnes per substituir els absurds els i les alumnes, els alumnes i les alumnes, les i els alumnes? Hi vaig pensar una estona.

I per què hem de triar alumnat si ja tenim els alumnes? No vam quedar que si ja tenim fórmules vàlides no ens cal buscar-ne a fora? Dir els alumnes no és sexista perquè en català la forma gramatical genèrica és la masculina, sobretot en plural. Quan diem els alumnes, doncs, no excloem el sexe femení. Per què necessitem el mot alumnat?

Segons Bibiloni, alumnat, com professorat i altres ats, són castellanismes. El castellà, el portuguès i el català són les úniques llengües que donen al mot professorat el significat de ‘conjunt de professors’ en comptes del tradicional: Fa deu anys que vaig deixar el professorat.

Sé que a alguns dels rams del feminisme, de l’educació i de la modernor en general no els fa gaire gràcia, però jo proposo que diguem i escriguem els professors i els alumnes, com fan la majoria dels europeus.

No sé què fer: mantinc alumnat com a alternativa secundària, després d’els alumnes? El que no puc fer és carregar-me aquesta paraula perquè encara vindria algú a dir-me que és un mot (i un significat) normatiu i que a veure qui m’he pensat que sóc, hehe.

Una altra opció és fer servir alumnat per al masculí i alumnada per al femení.

O, per què no, alumnada en comptes d'alumnat. O fer servir indistintament alumnat i alumnada, com ramat i ramada.

Que dura que és la vida.


_________

1. Al Diccionari general de la llengua catalana (DGLC, el de Fabra) dos dels exemples de cervell són aquests: El savi X és un gran cervell. És una dona sense cervell. Ara, al Diccionari de la llengua catalana (el DIEC) hi ha aquests dos: Aquella dona és un gran cervell. No té ni mica de cervell.

2. El mateix ha passat amb banya.
(DGLC)
Posar banyes a algú: enganyar-lo la seva muller mancant a la fidelitat conjugal; tenir un altre tractes il·lícits amb la seva muller.
Portar banyes: es diu del marit enganyat.
(DIEC)
Posar banyes a algú: la seva parella, enganyar-lo mancant a la fidelitat conjugal.
Portar banyes: haver estat enganyat pel cònjuge.

3. Un exemple de provocar al DGLC: Una dona que provoca els homes. Ara no trobareu aquest exemple al DIEC.

4. Fabra va posar com a exemple d’intel·ligent: És un home intel·ligent, molt intel·ligent. I ara, al DIEC hi trobem (ai las!): És una dona intel·ligent, molt intel·ligent.

5. Exemple d'enganyar: Un marit enganyat per la seva dona.

6. Exemple d'enginy: Un home d’enginy.

7. Exemple d'enginyar. Ell no sé com s’ho enginya, però aconsegueix tot el que vol.

8. Exemple d'enginyós: És un home molt enginyós.

9. Exemple d'engrossir: Com s’ha engrossit! no sembla la mateixa.

10. Definició d'histèria: Afecció nerviosa que ocorre principalment en les dones, en què l’excitabilitat emocional i re­flexa és exagerada, i es caracteritza per convulsions, sufocacions, etc.

11. Exemples d'home: Un home de bé. Un home de cor. Un home de talent. Un home de mèrit. Un home de gust. Un home d’honor. Un home de lletres, de negocis. Un home de món. (...) No el torceràs del seu camí: és un home. No ets home si no ho fas...

12. Exemples de dona: Ésser ja una dona. Fer-se dona. Una dona amb dues noies. Dona de sa casa. Dona homenen­ca.

(Els punts 1 a 9 són meus. La resta, de l'Eulàlia Lledó.)


28 comentaris:

josefina ha dit...

Jo la veritat és que quan per exemple he anat a algun acte, alguna conferència, o el que sigui, i qui parla saluda amb un "benvinguts tots", sempre m'he donat per al·ludida. Tinc un problema?

Puigmalet ha dit...

Estàs rodejat, estupend: Lledó, Lladós...

Aquest apunt el vas començar fa dos anys. Ja era hora que t'hi posessis!

Al meu parer, alumnes i alumnat (per aquest ordre, potser). Clar i català.

L'home del sac ha dit...

Que bons aquests exemples que has posat entre els dos diccionaris.
Jo ho tinc clar, utilitzo el genèric, perquè és com ho he après a fer i penso que és la forma més correcta de fer-ho en la meva llengua.

Salvador ha dit...

Jo quan em trobo algun escrit amb el/la, un/a immediatament deixo de llegir-lo, no ho suporto.

Allau ha dit...

Subscric el que diu en Salvador. Si sento "els alumnes" no se m'acut mai pensar en els seus pitos...

jordina ha dit...

En canvi si dius "els mestres" gairebé ningú del gremi es donarà per al·ludit, que tot són dones! Jo per exemple, a vegades dic: "quan s'està cansat, etc", o "si s'està costipat..". És com més curt.
Si als prospectes dels medicaments, enrrabassats que ja són, també calgués posar: si se siente mareado/ada, si se siente fatigado/fatigada, o al manual de conduir: coloque al herido/herida en posición semisentado/ada, n'hi hauria per tirar-ho tot per la finestra.

Allau ha dit...

Potser és hora, Jordina, que ho llencem tot per la finestra...

Puigmalet ha dit...

Menteixes Allau. Ara ho acabes de fer.

Allau ha dit...

No menteixo, Puig, i si ho he fet no és veritat (o se m'ha escapat).

Núria ha dit...

Et parla una que va passar del gremi d'alumne/a al cos de professors/ores i ara, a més forma part de l'AMPA (associoació de pares i mares).
És ridícul. Com a bona profe que he estat (veus que fàcil, profe i llestos)sempre he volgut tenir els alumnes a classe i la sala de professors ben endreçada. Ara, n'hi ha que volen alumnat i cos docent, és una manera de no utilitzar cap mot "sexista".
En lloc de nens i nenes utilitzem infants (clar que també hi ha les infantes) i enlloc de nois i noies, el jovent. Ara, fixa't que jovent, professorat i alumnat no deixen de ser mots masculins, per tant, per què canviar?
I una altra qüestió: per què professors/ores i no professores/ors, eh?
Com diu la Josefina, si algú en un acte diu benvinguts jo també m'hi incloc, per què no?

Núria ha dit...

Un altre exemple de sexisme: això és collonut i allò és un conyàs. Quin és positiu i quin negatiu, EEEHHH???

Allau ha dit...

Estàs de conya, Núria? Això és una collonada!

reflexions en català ha dit...

Hahaha. Això s'està posant catxondo/a.

Núria ha dit...

Collons, collons! Quina conya tot plegat!

citie ha dit...

Com en diuen, de les dones que fan de detectiu?

jordina ha dit...

Jolines, que no em dic citie!! que això és la comprovació aquesta de paraules que obligues a fer, Marc!

David Gálvez Casellas ha dit...

Molt rebé la reflexió, els exemples, la ironia... M'has fet pensar en el famós miembros/miembras d'aquella o el no menys famós article del Marías sobre qüestions anàlogues en llengua castellana. Sens dubte, "alumnada" és una gran opció! Continua rumiant!

David Gálvez Casellas ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
David Gálvez Casellas ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
David Gálvez Casellas ha dit...

Aquest ("Narices con poco olfato") és l'article al què em referia (un dels molts que Marías ha publicat sobre el tema i en el què al·ludeix a Lledó):

Sí, ya he hablado de esto numerosas veces, pero si ellas insisten, también habrá que insistir en salirles al paso. En las últimas semanas ha habido una enésima ofensiva contra la Real Academia y en general contra la lengua española, por parte de la Directora del Instituto de la Mujer, de dos “expertas” con “sus últimos trabajos en contra del lenguaje sexista” (causa perplejidad que una de ellas sea nada menos que Decana de una Facultad de Filosofía y Letras), y de una Consejera del Consejo Consultivo de Andalucía, que además es profesora universitaria. Estas señoras no proponen nada no oído ya mil veces: que se diga cada vez “los españoles y las españolas”, o quizá “la españolía”, y “los niños y las niñas”, o bien “la infancia”; que prescindamos para siempre del uso del plural genérico, porque cuando oyen o leen “todos”, ellas no se sienten representadas, sino excluidas y discriminadas; que se emplee “jueza”, “cancillera”, “bedela”, “gerenta” y me imagino que “jóvena”, siguiendo a aquella pionera creativa, Carmen Romero; que la Academia “articule medidas para incorporar a más mujeres”, dando por descontado que las académicas presentes y futuras razonarían de manera tan ramplona como ellas por el mero hecho de ser mujeres (eso sí que es sexismo a ultranza), y olvidando que fue María Moliner quien, sin influencias varoniles, hizo el mejor diccionario de nuestra lengua sin incurrir en desvaríos.

A las señoras Rosa Peris, Mercedes Bengoechea, Eulàlia Lledó y Amparo Rubiales lo que les fastidia sobremanera es que esta lengua sea romance o neolatina. Lo que en ella ocurre con el plural genérico no es distinto de lo que ocurre en el francés y el italiano (y supongo que en el catalán, el portugués, el gallego, el rumano) y ya ocurría en el latín, por lo que deberían elevar sus quejas a las deidades romanas, o en su defecto a Séneca, Horacio, Virgilio, Tácito, Tito Livio, Juvenal y Ovidio. Pero es que además ese empeño que tantos tienen de imponernos el plural repetido es demagógico y falso, porque nunca nadie lleva la fórmula –como debería, para resultar sincero– hasta sus últimas consecuencias, ni continúa toda su parrafada, por tanto, con el insoportable y lerdo uso doble: “Los empleados y las empleadas madrileños y madrileñas están descontentos y descontentas por haber sido instados e instadas, y aun obligados y obligadas, a declararse católicos y católicas, o fielos y fielas a otros credos, o bien agnósticos y agnósticas o incluso ateos y ateas”. Nunca he oído a Ibarretxe, por mencionar a un duplicante conspicuo, ser coherente con sus “vascos y vascas” iniciales. Y no es de extrañar, porque si lo hiciera, como pretenden estas señoras, a buenas horas iba nadie a escucharle. En cuanto a la sustitución de “los niños” por “la infancia” y simplezas semejantes, iba a quedar muy natural en frases como “la infancia es que es muy traviesa” o “qué pesada se pone la infancia”. Tienen sentido de la lengua estas damas, sobre todo literario.

David Gálvez Casellas ha dit...

En su susceptibilidad extrema, ven machismo y sexismo por doquier, hasta donde no lo hay. Si en español se dijera “juezo”, “cancillero”, “bedelo”, “gerento” o “jóveno”, pase que se propiciaran sus correspondientes en femenino; pero es que no se dice, y no habría ningún problema, en consecuencia, en hablar de la juez, la canciller, la bedel, la gerente o la joven. También exigen que el vocablo “miembro” coexista con “miembra”, sin darse cuenta, una vez más, de que hay términos invariables que por su terminación en o o en a no indican género alguno. Llevando hasta el final su razonamiento (es un decir), al tratarse de varones habría que emplear “víctimo”, “colego”, “persono”, “poeto”, “preso del pánico” y “mendo lerendo”, entre otros horrores. Y lo mismo con los animales: a los varones no nos ofende decir “una tortuga macho”, en vez de convertir al pobre bicho en un “tortugo”, y a sus colegas en “hienos”, “focos”, “morsos”, “serpientos”, “boos”, “jirafos” y “zebros”.

Pero lo más grave es la ignorancia de estas señoras respecto a la función de la Academia, y el espíritu dictatorial que delatan. La Academia no ordena ni impone ni exige: tan sólo orienta, sugiere, recomienda, aconseja. No obliga, y la prueba la tenemos en las barbaridades que leemos y oímos en la prensa a diario, sin que se multe a nadie por ello. El Diccionario, a su vez, no dicta normas, sino que las recoge y las refleja. La señora Rubiales, sin embargo, se pregunta en un artículo: “¿Tiene derecho la RAE a denominar a las cosas de forma diferente de como lo hacen las leyes y la realidad española?” La realidad es subjetiva y variada, así que dejémosla, por inaprehensible. Lo que debería saber es que todos tenemos derecho a denominar a las cosas como nos venga en gana, menos las leyes, justamente. Ya es muy grave que en años recientes el Congreso se haya permitido decretar cómo hemos de escribir La Coruña, Gerona o Lérida … en castellano. Y sólo faltaría que por ley se nos dijera cómo hemos de hablar, o con qué vocabulario. Nada de eso compete a ningún político, por mucho que siempre quieran meter las narices en todo. Sería de agradecer que tampoco las metieran mucho estas señoras con poco olfato.

JAVIER MARÍAS

El País Semanal, 17 de diciembre de 2006

Noctas ha dit...

Alumnada em posa més catxondo, certament:) Gran Post company i per suposat que faig el mateix que diu el Salvador(Comentari nª4). No m'agrada llegir als imbècils...saludus

reflexions en català ha dit...

Josefina,

La presentació d'aquest bloc comença amb un "Benvinguts (les dones també)..." Ja veus que la meva obsessió ve de lluny.


Puigmalet,

Sí, i tant, i al teu bloc hi ha molt tall sobre el tema. Va ser mot entretingut plantejar si Fabra era misogin.
Em sembla que ho faré així.


Home del sac,

La teva figura també és sexista i antipedagògica. Tard o d'hora et convertiran en 'La persona del bolso'.
D'exemples com aquests n'hi ha molts més. El Puigmalet en farà un buidatge algun dia.


Salvador,

Jo no tinc questa sort. Ara no corregeixo gaire, però als professionals no ens queda cap més remei. També t'he de dir que a vegades m'ho passava molt bé canviant totes aquestes rucades i així deixar una mica en evidència el personal.


Allau,

Quan anàvem als Maristes no podíem fer cap més associació.


Jordina,

És que la forma "quan s'està cansat" és genèric; és lògic que sigui així.

"Consulti el seu farmacèutic." a l'anunci no diran mai "Consulti el seu farmacèutic o farmacèutica" El temps, a la tele, és or.


Núria,

Algun dia potser haurà de 'tastar' el professorat (l'exercici de la professió, és clar. De fet m'agradaria intentar-ho, però em fa pànic el panorama del cos docent i tot el sistema. Ho trobo tot massa 'modern'.


Jordina citice,

Directiva europea.


Davit,

Està molt bé. Precisament, el fet que els espanyols, almenys oficialment, diguin Girona i Lleida fa riure. És així com demostren el seu pluralisme. Folklore. Igual que si te'n vas a Tolosa, on l'occità només és als cartells.

reflexions en català ha dit...

Noctas,

A mi també és l'opció que m'agrada més.

"Tota l'alumnada és una fresca."

reflexions en català ha dit...

He recuperat aquest apunt:

Notícies fresques

Els diaris d’Andorra van obrir ahir amb la mateixa notícia. Els frescos de Santa Coloma tornaran a final de mes.

Com que no sabem i no ens han explicat què és un fresc, ho hem buscat al diccionari:

“Obra pictòrica mural realitzada damunt una preparació composta d’un arrebossat de calç i arena, emprant una pasta pictòrica obtinguda a partir de pigments trempats amb aigua sola que s’ha d’assentar mentre aquesta es manté fresca.”

I què coi són els pigments trempats?

Trempar també significa donar a l’acer, al vidre, etc., el punt de duresa i elasticitat que els cal per a certs usos; i tallar una ploma d’ocell de manera que serveixi per escriure. Ves qui ho diria...

Així doncs, tenim pigments trempats i també persones trempades (en bon estat de salut o que, pel seu caràcter franc, pel seu bon humor, per la seva bona disposició, etc., fan de bon tractar-hi). Les que són molt trempades, plenes de salut i bon humor són trempades com un all, o com un pèsol.

I si hi ha pintures fresques, també hi ha persones fresques, concretament de tres menes:

1) Les que actuen en profit propi sense importar-los si perjudiquen algú altre: Quina dona més fresca: només va a la seva!
2) Les despreocupades en la relació amb l’altre sexe: Quina dona més fresca: avui ja va amb un altre. [En canvi, si fos un home no seria un fresc sinó un crac.]
3) Les que no s’immuten fàcilment: Quina dona més fresca: tot s’ho pren a broma!

I aquí s’acaben aquests minuts de deliri.

oriolvidal ha dit...

Ho heu dit tot tan bé que no penso fer ús de la teclada, aquest vegat.

Dessmond ha dit...

A Mallorca diuen trempar l'amanida, en comptes d'amanir.
Pots entendre doncs això de trempar els pigments amb aigua. Res a veure amb un fresc trempat. És tota una història radicalment diferent.

Dessmond ha dit...

Pel que fa al políticament correcte, en Bibiloni ha escrit i molt bé sobre el tema. El llenguatge sexista és la darrera calrada de determinats polítics amb vocació frustrada de linguista.
A aquesta gent tan plasta sempre m'hi adreço dient per exemple: bona dia a tothom i a totdon. I em quedo tan ample.
El més plastes de tots són els que, a més de sortir amb el rotllo no sexista, van de bilingües. Un dia vaig sentir un míting dels Iniciatius i Iniciatiues que començava: Bon dia companys, bon dia comanyes, buenos dias compañeros buenos dias compañeras... t'imagines quin puto míting????? Encara ric.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...