diumenge, 4 d’octubre de 2009

"Treballar, treballar i treballar"

Com que no tenim un portàtil per anar pel món com en ocasions seria desitjable -exemple d'ahir- ens hem hagut d'esperar 24 hores a fer la nostra crònica sobre la primera Assemblea de Reagrupament. Avui hem arribat d'Igualada a quarts de set i clar, abans no desfàs les bosses, ho poses tot a lloc, et dediques al Josepet fins a la seva hora de dormir, sopes, et rentes els dents i una cosa i una altra, doncs t'asseus a l'ordinador a les hores que són. Li he proposat al Marc d'escriure la crònica a quatre mans, per fer honor al bloc: jo ho faig amb el meu color rogenc, i ell amb el quin vulgui. No sé si ho farà. Modèstia a part, penso que estic més capacitada jo que no pas ell per fer la crònica, pel simple fet que a la sala on es feia l'assemblea m'hi vaig passar més hores jo que ell, que amb el Xavi i el Toni es van passar bona part del dia a fora del Centre de Congressos -per fumar-, al bar -per "refrescar-se"-, i als passadissos -per conspirar-.

Ja aviso que aquesta no serà una crònica ni periodística, ni imparcial, ni exhaustiva, ni reiterativa pel que fa al discurs de Reagrupament, que ja n'hem parlat altres vegades. Potser ni tan sols serà una crònica, en el sentit periodístic de la paraula, però vès, em fa gràcia dir-li'n així.

Vam arribar al Centre de Congressos, a la part alta de la Diagonal de Barcelona, a misses dites. Ja estaven a la pausa de mig matí: ja havien parlat el Valdero, el Carretero i el Salvador Cardús, que es veu que va fer un discurs tan maco. Llàstima de no haver-lo sentit. Ja ens hauria agradat ser-hi a primera hora, però amb un xavalet de vuit mesos no pots anar a l'horari que tu vulguis, o sigui que vam sortir del Pla a les nou tocades. A quarts d'onze deixàvem el Lili a casa de la iaia i a les onze recollíem el Xavi en un bar, ja fet un manyoc de nervis (no diguis que no, que em va dir el Marc que eres al bar perquè ja no et podies estar quiet a casa). I en un tres i no res ens vam plantar a Barcelona. I no perquè servidora corri tant com dieu, eh? És perquè no hi havia gaire trànsit. A més, ja m'agradaria saber quants conductors dels que baixen molt de tant en tant a Barcelona fan cas al límit de 80!!! Si és que ni el veus, el 80!

Seguint les indicacions del Xavi vam deixar el cotxe un parell de carrers per sobre de la caserna del Bruc -té conya, eh?- i apa, cap avall a la Diagonal. Aquí podeu veure el panorama que hi vam trobar. (Per cert, perdoneu la mala qualitat de les fotografies. Està clar que ens haurem de comprar una càmera comme il faut.)





El Marc i el Xavi van recollir les acreditacions com a associats, jo com a periodista, i ens vam començar a dispersar després d'haver saludat uns quants blocaires i reagrupats coneguts. Aquesta va ser una de les coses maques del dia: ens vam trobar molts amics de la blocosfera, fet que va contribuir a fer encara més especial la jornada.


Així doncs, i mentre durava el descans, vam anar passejant pels passadissos i vam veure dos Salvadors: el Cardús, molt amorós amb un nét o néta petit-petit-petit als braços, i el Sostres, que no és una persona particularment agraciada i per això quan escriu sobre lletjos (i sobretot sobre lletges), directament no el llegeixo. Diuen alguns que si fos més guapo no escriuria tan bé.


Després de la pausa es van debatre els estatuts i el reglament. Jo ho vaig seguir més o menys atentament, cosa que altres no poden dir, ehem... I dic més o menys perquè em feia curiositat anar captant converses de reagrupats. I segons el que van anar captant les meves antenes hi va haver una certa unanimitat en la il·lusió i l'esperança que, això de la independència, o serà ara o ja no serà mai. El públic, un miler de persones de totes les edats: gent joveníssima, gent de mitjana edat i gent gran. Fantàstic. Després de debatre i aprovar per àmplies majories els estatuts i el reglament, el Marc i el Xavi es van decidir a fer acte de presència a la sala i s'hi van aplicar, tal com es veu en la foto de sota:




De fet van entrar perquè era el moment d'aprovar la ponència política, que va presentar la que per mi va ser una de les sorpreses més agradables del dia: la Rut Carandell. Jo no la tenia gaire seguida, la veritat, i em va encantar! Per la manera de parlar, pel que va dir, pel seu posat, per tot! La veia, l'escoltava i pensava que deu ser de molt bona pasta. Aquella sensació -que per desgràcia no es té gaire sovint- de conèixer o d'escoltar una persona que et transmet molt bones vibracions de seguida. Fantàstica. I la ponència, és clar, també va rebre la cartolina verda de la immensa majoria d'associats.




A tres quarts de dos, puntualíssims, hora de dinar. El Marc, el Xavi i el Toni, amb no sé quants més, se'n van anar cap a Sant Just, i jo vaig trucar a la meva germana i ens en vam anar cap a L'Illa. Després d'haver dinat i d'haver comprat quatre coses per al Josepet (que a Barcelona hi ha mooooolta més varietat de roba), vam recordar vells temps i vam pujar totes dos xino-xano cap al Centre de Congressos. Mare meva, quins tips que ens n'havíem fet, de recórrer la Diagonal amunt i avall, a peu, durant els vuit anys que vaig passar a Barcelona!!

De nou a l'assemblea, ja es preparaven les votacions per elegir els 18 membres de la junta de Reagrupament. El Marc i companyia van aparèixer a misses dites. Quins impresentables! Però és clar, hi havia tanta gent que encara es van haver d'esperar una estona i tot, per votar. Aquí veieu el Marc, el Xavi i el Toni, amb els deures fets.




Amb l'allau de votacions, i sobretot amb el recompte posterior, l'horari previst va saltar pels aires. Però no es va fer precisament llarg, perquè anaves voltant i sempre trobaves algú amb qui xerrar, o captaves diàlegs interessants, i veies tantes cares rialleres i felices que te'n contagiaves encara que no ho volguessis. A quarts de set, jo ja estava cansadíssima de tant voltar i vaig decidir seure en una butaca de les primeres files. Per fer més lleugera l'espera pels resultats, es va projectar l'entrevista que el dia abans el Cuní li va fer al Carretero. (Un incís: feia molt temps que no li veia fer una entrevista, al Cuní, i em va semblar més exagerat que mai aquest vici que té d'escoltar-se mentre parla. Se'm va fer particularment pedant, en aquest cas.) Força respostes del Carretero van ser molt aplaudides per l'auditori, sobretot quan va dir allò que el president del Barça és més important que el de la Generalitat (apa que això no ho pensa molta gent! No sé per què tantes mans al cap!).

I parlant del president del Barça: jo ja n'estic una mica fins als nassos, sobretot de les interpretacions que els periodistes fan del tema. Era de calaix que no apareixeria a l'assemblea de Reagrupament, i pel que vaig anar sentint, la seva absència va ser tot un alleugeriment per a la majoria de reagrupats. A mi em sembla fantàstic que vulgui entrar en política, i si vol ser cap de llista de Reagrupament em serà igual de fantàstic. Però com que de moment NO HI HA RES, deixem-ho estar. Perquè aquí es va marejant la perdiu i després llegeixes coses com el que deia el confidencial d'avui de l'Avui, que parlava si no recordo malament, de les "reiterades invitacions" que el Carretero hauria fet al Laporta per sumar-se a Reagrupament. Jo no li n'hi he sentit tantes, la veritat. Només una, i si la va repetint és perquè els periodistes són tan imaginatius que sempre pregunten el mateix. La història Reagrupament-Laporta penso que la va definir perfectament bé el mateix Carretero quan se'n va començar a parlar, que va dir una cosa així: "Si pel carrer passa una senyora molt guapa i vostè em pregunta si és guapa, jo li diré que sí, que és guapa, però això no vol dir que demà mateix ens casem." Em sembla que la metàfora no pot ser més clara, no? O és que som rucs? A vegades ja no sé què pensar.

Torno a l'assemblea, ja per acabar. Es van elegir els 18 membres de la junta, i entre ells van votar el president, que oh sorpresa, va ser el Joan Carretero (17 vots a favor i una abstenció, la seva). Va fer un discurs concís i clar -dos característiques que jo personalment aprecio molt-. Una frase que em vaig gravar: "Nosaltres no trairem mai el país." Un encàrrec: "Treballar, treballar i treballar." I un comiat que penso que per als que no som de Barcelona encara ens va reconfortar més: "Bon viatge de retorn a casa." A veure quants polítics d'aquests que cada dia surten als diaris ho solen dir, això!!!!


Fins aquí, la crònica. Boranit.

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!!

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!

josefina

13 comentaris:

Allau ha dit...

Josefina, jo no estic gaire per aquesta feina vostra, però em sembla que la teva crònica és estupenda. Excel·lent!

Noctas ha dit...

Colló magnífica crònica. I els tics anarquistes del Marc, molt divertits! saludus companys..

L'home del sac ha dit...

Molt bona crònica per assabentar-nos de quin era l'ambient allà.
Molta sort!

reflexions en català ha dit...

Després d’aquesta supercrònica què vols que digui?

Il·lusió, il·lusió, il·lusió.
L’èxit de dissabte ens va molt bé per carregar les piles. Veure gent de tota mena amb aquesta il·lusió és fantàstic. Ara la capsa espanyolista i botiflera ja comença l’atac, però m’agradaria que haguéssiu estat al palau de Congressos per comprovar quina mena de gent hi havia: xenòfobs, ultraliberals i companyia. Així som. I els que ens manen, uns populistes que aprofiten la crisi per aprofitar-se de la gent.
Sort que la gent, en general, és menys ruca del que es pensen els que viuen del qüentu.

Dissabte vaig retrobar-me amb alguns col·legues blocaires i a d’altres els vaig conèixer personalment per primera vegada. És molt divertit quan descobreixes que la imatge que t’havies fet d’un blocaire no té res a veure amb la realitat, hehe. I també és molt xulo mantenir aquest col·leguisme (no pas amistat; encara que tinguis 500 amics al Facebook, com a molt en tens quatre o cinc) i comprovar que aquell corrent crític que es deia Reagrupament, al qual els Blocs amb estrella vam donar suport) avui en dia és un projecte seriós i en clara expansió i un ‘problema’ seriós per a tota la botifleria d’aquest país.

Conspirar, Josefina? Què dius?!

Josefina, ja et vaig dir que estic enamorat de la Rut Carandell. Molt content que fos escollida en segon lloc. I en general, satisfet dels elegits per a la junta (per cert, al dinar de Sant Just hi havia dos candidats i tots dos van sortir elegits. Per cert, tal com vam dir al jefe, durant el dinar vam muntar el primer corrent crític de Reagrupament, hehe.).

I ara, després d’aquesta esnifada de dissabte, a treballar i a preparar-nos per convèncer la gent i per als atacs que tenim i tindrem aquest any que falta per a les eleccions.


m.

Cesc Ginesta ha dit...

Magnífica la teva crònica!! és quasi com si hi haguès estat. El que'm perdere per la salut i la edat....venen temps què tots -però vosaltres, més- hem de saver aprofitar....

reflexions en català ha dit...

Ah, sí! Una cosa que podria afegir respecte d'aquesta crònica: que n'aprenguin!

m.

Jaume Sanz ha dit...

Excel.lent crònica. La millor que he llegit. Gràcies per la feina feta i la que fareu. Endavant les atxes!

GOS GÀNGUIL ha dit...

Per fi ens vam conèixer! Quin dia més maco i més emocionant! Salut a tots!!

Isidre ha dit...

Johan Cruyff PRESIDENT !!!!!

ury ha dit...

Molt bona crònica, amb anècdotes sucoses i detalls. Ara bé, que el president del Barça sigui més important que el de Catalunya ja ho diu tot. Així estem.

Com a primera solució d'emergència, jo em carregaria el Barça.


Hehe.

xavi ha dit...

aaaaaaaaaaai josefina josefina, des de quan els periodistes dieu la veritat? si no fos per què varem anar junts diria que t'ho inventes tot..quin plaer, quin orgasme reagrupat...l'has clavada amb la crònica, però encara no saps tota la informació del col.lectiu crític "reagrupament de cal maset", amb domicili social a l'illa de maians (per allà a la barceloneta i tal) he he..ets una catacrack..em podries fer un informe "titolat" "trobar bolets no gens meny en epoca de crisi en cas de pluja fina..se'n poden trobar?"Pago en efectiu (o passo el carnet de reagrupament, que m'han dit que tot és gratis).Visca la terra, mori el mal govern (ja us diré de qui m'en cuido jo)

reflexions en català ha dit...

Amb aquest color vermellós et vénen ganes de conquerir Polònia, Josefina.

Xavi,

Sí, s'ho inventa tot. A més, nosaltres ja sabem de què va la cosa i no ens calen ponències que ja sabem ni hòsties.

Encara que la junta sigui aquesta, continuarem manant nosaltres.

... RETRAT ha dit...

Gràcies, Josefina. M'ha agradat molt. Les paraules finals del Carretero són eloqüents.
Endavant i fora!!!!

Jordi

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...