dissabte, 7 de novembre de 2009

Estic desafecta


Em recorda el Marc que fa molts dies que no escric i és veritat. I això que he estat tres setmanes de vacacions! Però a la setmana i mitja ja desitjava tornar a treballar. Estic molt saturada i gairebé desbordada, per mil i una coses, i molt diferents entre elles. A més, què voleu que us digui? La meva desafecció (aquesta paraula deu ser l’aportació més gran que haurà fet el Montilla com a president) creix tant i tant i tant, que ja penso que no val pas la pena comentar res del que passa. Però això no vol dir que no hi hagi coses que em remoguin l’estómac, que n’hi ha. I moltes tenen a veure amb Esquerra. I ja m’avanço als que de tant en tant treuen el cap per aquí amb la cançoneta de sempre: per què tant atacar Esquerra? Per què tothom s’atreveix amb Esquerra? Doncs per part nostra (del Marc i meva), per una raó molt senzilla i em sembla que comprensible: Esquerra havia sigut el nostre partit. El partit en què vam confiar unes quantes vegades, en què confiàvem el 2003 per posar fi a tants anys de govern en solitari de Convergència, i hi confiàvem perquè, innocents de nosaltres, estàvem convençuts que un partit independentista mai no seria capaç de fer president algú del PSC-PSOE. La decepció va ser bestial, tot i que, un cop superada l’enrabiada, vaig pensar a donar-los un vot de confiança per veure si amb Esquerra al govern caminàvem amb més força cap a la independència. Sis anys després, no hase falta desir nada más.

La desafecció a casa meva va començar per aquí, amb la gran decepció que per a mi va ser Esquerra, i és per això que l’ataco amb força. Hi ha força gent que ens hem sentit enganyats de mala manera pel partit que ens va merèixer la confiança. No sé per què a alguns això els costa d’entendre.

I aquesta setmana, uns dies després de l’autoconsagració del Puigcercós a Núria (de vergonya aliena), han parlat el Carod i el Benach. El Carod encara es pensa que ens pot seguir enganyant, i el Benach, atenció, ha demanat austeritat als polítics!! Amb tres exemples com aquests, més les declaracions llegides i de poca substància del Montilla, més la cada cop més descarada partidització dels diaris, més els casos de corrupció que es van coneixent, i més i més i més i més, ¿com voleu que no ens en burlem, dels polítics? Com voleu que us fem confiança? Com voleu que no anem a buscar altres vies?

Tota aquesta generació que ara surt als diaris i que protagonitza l’actualitat política (i em refereixo a gent de tots els partits) passarà a la història com la més mediocre, la més grisa, la de categoria més baixa i la de menys escrúpols que hi hagi hagut al nostre país els últims temps. Per què no plegueu tots d’una vegada? Sou una vergonya.

josefina

2 comentaris:

reflexions en català ha dit...

Compateixo aquesta sensació, d'aclaparament, però no ens queda cap més remei que respirar fondo, aguantar l'envestida i no caure en el desengany absolut. Mira que costa, eh?


marc

Albert B. i R. ha dit...

Doncs espero que aquesta notícia no es "dsafecti" més: l'Ana Hernández no és l'única amb molts de càrrecs. L'Antoni Fogué, el 2007, n'acumulava 20 a la Diputació
http://albert-bir.blogspot.com/2009/11/lana-hernandez-no-es-lunica.html

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...