dissabte, 31 de gener de 2009

Frases irrepetibles

Fa una estona la Josefina ha dit una frase d’aquelles que no se t’esborren de seguida.

“No em faigos riure, que se’m destete.”

(El que s’ha destetat és el Josepet.)

Un joc que practicava sovint era pensar frases que podrien ser inèdites en la història del món mundial. Quina ximpleria, sí, però no tant. Una combinació de paraules inèdita. Ho podria ser “No em faigos riure, que se’m destete”?

dimecres, 28 de gener de 2009

Quedar bé

.
Dues de llengua

1a: En un forn de la Seu, ahir al matí. Una dona d’uns 65 anys, catalanoparlant i amb pinta de benestant. Demana una coca de forner i la dependenta fa cara de no saber què és. Aquesta noia, sud-americana, fa poc que treballa a la fleca; abans feia de cambrera en un bar. No crec que faci més de dos anys que és a la Seu i diria que deu fer mig any que treballa al forn de pa. La clientela fa un gest burleta, com volent dir que ignorant que ets, i assenyala la coca. "Ah... és clar, aquesta coca d’aquí, nena, aquesta. Ai..." Em mira i busca la meva complicitat sorneguera i l'on anirem a parar, però faig cara d’assassí, que em surt prou bé. En comptes de buscar la meva complicitat per humiliar tots plegats aquesta noia, li podria haver dit: "Sí, aquesta, en diem coca de forner." Un somriure i bon dia tingui. Però no, hi ha gent que és així d'intransigent; en comptes d’ajudar els nouvinguts a aprendre la nostra llengua, els hem de menysprear. Una anècdota aïllada? Actituds com aquesta, més o menys vexatòries, jo diria que són freqüents.


2a: Aquest migdia, al programa La segona hora de RAC-1. Entrevisten el Dyango, que en un moment donat pregunta com es diu agasajar en català. Emmm, ummmm. Al cap d’una estona, algú diu afalagar. El Dyango contesta: “Ai, no, afalagar no queda tan bé. Deixem-ho en agasajar.” Tothom li riu la gracieta. Confirmen que el diccionari diu que és afalagar, que ara resultarà que no té tanta musicalitat poètica com agasajar, una paraula que, en pronunciar-la, amb aquesta jota tan tendra, et vénen ganes de baixar al carrer i abraçar els que surten del bar. Una altra actitud ben nostrada.

______________

P. s.— I la 3a, va: Fa una estoneta, a l’informatiu de Catalunya Ràdio, un periodista diu que un home de l’Hospitalet "ha ganivetat la seva germana". Eps, aquí tenim un neologisme, senyors del Termcat. Jo no l’havia sentit mai. Tot sembla indicar que el verb acuchillar no hi té res a veure, no…
.

dilluns, 26 de gener de 2009

Ivette Nadal



L'he descoberta gràcies a la Lídia Pelejà. Al Myspace podeu sentir unes quantes cançons seves. I a Goear, "Torno sol", del disc Guerres dolcíssimes:





Oriol Junqueras

Esquerra ja ha trobat un suposat antídot contra l’efecte Tremosa, després de fracassar en l’intent de convèncer la Mònica Sabata. De moment, es confirma que l’elecció del Tremosa ha posat nerviós el personal, des de La Vanguardia, passant pels icetes, crostes i saragosses, fins als que diuen que estan construint un estat, perdoneu les molèsties.

El Junqueras m’agrada molt com a historiador i com a intel·lectual, i trobo que és un bon fitxatge. Ara bé: sense Tremosa, hi hauria hagut Junqueras? I per què se’l tria ara per a les europees?

En el fons, en aquesta tria no hi veig res més enllà d’un contraatac. Canviarà d'estratègia, Esquerra? No ho sé pas...

Tant de bo m’equivoqui i no es confirmi el meu escepticisme; tant de bo Esquerra torni a ser la que em va il·lusionar ja fa uns quants anys. Hi ha gent que no entén aquesta crítica vehement contra Esquerra que practiquem alguns (almenys a mi encara no m’han dit convergent); potser sí que estic una mica encegat, però la decisió de designar el Junqueras a mi no em fa trempar gaire. No em crec el rerefons. Algú pot dir que el rerefons de CiU tampoc no és de fiar, però jo sempre m’he identificat més amb ERC que amb CiU i per això tinc més esperances en el gir sobiranista de CiU, perquè hi confiava menys. En canvi, a ERC van passar de la independència com a objectiu fonamental, a la pluja fina, al catalanisme social, al possibilisme, a la responsabilitat de governar al preu que sigui, a la cadira i al clientelisme. La decepció ha sigut més gran.

Espero que al Junqueras li vagin bé les coses i que ajudi el partit a redreçar el rumb.


_____________

P. s.— El Puigcercós està més encegat que jo, això segur. Ara resulta que “Esquerra ha arrossegat CiU cap al dret a decidir” (ho transcric sense errors lingüístics). Viuen en un altre món o no? ¿És Esquerra o són els 350.000 exvotants d’Esquerra els que han arrossegat CiU? Qui ha arrossegat més de la meitat dels votants d’Esquerra a no votar el partit de les mans netes i l’independentisme sense matisos ni complexos?


dissabte, 24 de gener de 2009

'Com més' va, pitjor

.


La credibilitat d’un mitjà de comunicació depèn de força factors, però el lingüístic és fonamental. Si un diari, electrònic o de paper, està mal escrit, amb errors de tota mena, no pot ser creïble, encara que n’hi ha que tenen una qualitat lingüística acceptable i, per mi, credibilitat zero.

La proliferació de mitjans gratuïts i electrònics ha contribuït, segons el meu parer, a desprestigiar el periodisme, on el mileurisme és el pa de cada dia. I la qualitat lingüística, evidentment, també n’ha sortit perjudicada.

El cas més flagrant és el d’E-notícies, on estic fart de deixar comentaris sobre barrabassades de tota mena i no em fan ni puto cas. Quan el Monzó denuncia que el català s’està convertint en un dialecte del castellà, n’hi ha que no se senten al·ludits, aquests mateixos que empobreixen la llengua perquè els importa una merda i no suporten que un matat els digui que fan malament la seva feina, que troben una despesa innecessària tenir bons assessors lingüístics, de la mateixa manera que amb cadells sortits de la universitat en tenen prou per fer notícies (o per copiar-ne, a vegades).

Avui he anat a cal Singular Digital, on han posat aquest titular gran de la imatge. Els he enviat un comentari per explicar-los que en català no es diu quants més ni quants menys, sinó com més i com menys. Al comentari també he fet referència a la notícia política, però no han publicat la part en què els informava de l’error lingüístic. No fos cas. Han passat tres horetes i encara no han esmenat el titular. Els he deixat un altre comentari amb un enllaç on s’explica aquest error que no volen o no saben reconèixer; si no em creuen, almenys que ho consultin, recoi. (També podeu consultar aquesta castellanisme -no faran un gal·licisme, no!- a l'Optimot.)

A cal Singular tenen assessor lingüístic el cap de setmana? O és que no en sap prou? O és que l’orgull s’imposa i rectificar no és de savis?

Esmenaran l’error?

_____________

P. s.— Acaba de començar la segona part del Barça-Numància i al Singular han arreglat el titular. És el que marca la diferència entre aquest mitjà i l’E-notícies, tot i que errors com aquest s'haurien d'evitar.

Boranit.

.

dimecres, 21 de gener de 2009

Una setmana després

.


Em costa de creure que avui ja faci una setmana del naixement del Josepet. Ha passat tan de pressa que tot plegat ja em queda lluny en el temps i, en canvi, és tot tan recent! A vegades em miro el nen i tinc la sensació de conèixer-lo de tota la vida; altres vegades, tot i que cada cop menys, me'l contemplo fins i tot amb un punt de perplexitat, qüestionant-me encara si és veritat que aquesta criatureta sigui nostra.

El dimecres 14 vaig anar tota tranquil·la a quarts de deu a fer el quart control de monitors a l'hospital i ja se m'hi van quedar. Vaig trucar al Marc, que era a Andorra treballant, i li vaig dir que anés baixant amb calma i anés a casa a buscar les bosses. Jo anava fent sessions de monitors i sessions de passeig pel passadís de la primera planta de l'hospital. A partir d'un-dos quarts de tres, els passejos es van limitar a anar del peu del llit fins a la porta de l'habitació perquè les contraccions van començar a ser criminals. I vaig començar a cridar. A cridar com mai ho havia fet abans i com mai hauria pensat que seria capaç de fer! I li deia la comadrona (fantàstica Laura!): "ho sento però és que he de cridar!" Patia pels malalts de les altres habitacions i també pel Marc, perquè el pobre sabia que ho estava passant potser més malament que jo, amb aquella impotència de no saber què fer. Cap a tres quarts de quatre la comadrona em va tornar a mirar com anava i ja va avisar corrents al quiròfan. Hi vam entrar a les quatre en punt i a les quatre i dotze va néixer el nen. A tres quarts de cinc tornàvem a l'habitació. Tot va anar tan de pressa, que el ginecòleg va arribar al quiròfan quan la Laura ja m'havia començat a cosir. La meva mare, amb aquell orgull de mare, no es cansa de repetir que el metge li va repetir tres vegades: "la Josefina, molt bona paridora."

A l'hora de la veritat, ni exercicis de respiració ni punyetes teòriques: quan arriba el moment, i si tot va tan ràpid, fas el que pots i el que sents. I els 12 minuts que va tardar a sortir el nen estant al quiròfan no podia coordinar res de res del que em deien la comadrona i l'anestesista. Hauria volgut l'epidural però no hi vam ser a temps. A la tarda, la Laura em va dir que camí del quiròfan, a l'ascensor, havia fet un crit tan bèstia, que les infermeres de planta s'havien pensat que hauria parit directament a l'ascensor. Puf, quins records! Ara els veig lluny!!

I de retorn a casa, divendres al migdia, els primers dies han sigut complicats, no ens hem pas d'enganyar. Tot canvia tant! Per molt que t'avisin no te n'acabes de fer a la idea. Ahir li deia al Marc que jo em pensava que aniria fent cosetes i que, com un a més a més, tindria el nen. Però res d'això: el nen se m'emporta les 24 hores del dia en exclusiva! I aquesta situació encara l'he d'acabar de saber portar, perquè jo estic acostumada a tocar diverses tecles, a casa, i dedicar-me gairebé en exclusivitat a una de sola encara em té una mica desconcertada.

A més, com que li he volgut donar pit, els primers dies he patit molt: el nen no mamava gaire, al cap de tres dies havia perdut una mica més de pes de l'aconsellable, i com tantes altres mares novelles em donava les culpes de tot: que si no en sabia, que si no n'aprendria, que si no tindria prou llet... El nen no anava de ventre: la pediatra em deia que era perquè no menjava prou i les padrines em deien que si no menjava era perquè tenia un tap a la panxa per no poder anar de ventre. I li vam aplicar un mètode antic que la bona amiga Montalbà li va dir per telèfon a la meva germana: un bastonet d'orelles sucat amb oli d'oliva, i oli en un llum, mai millor dit. Des del moment que va poder anar de ventre tot ha anat rutllant molt millor. El Josepet va començar a menjar molt i ja ha guanyat força pes. Aquest matí hem tornat a visitar-lo i tot va pel bon camí.
Ara també començo a gaudir molt dels moments que passo amb ell donant-li el pit. Quan acaba de menjar té un repertori de ganyotes i d'estiraments que fa riure molt. I a les nits dóna una guerra acceptable, dins del que cap.

A poc a poc amb el Marc ens anem adaptant a la nova vida perquè és ben veritat que l'arribada d'un fill te la trastoca de dalt a baix. Ho notes en les coses més rutinàries com esmorzar, rentar-te les dents, dutxar-te... Jo mai abans m'havia trobat a quarts d'onze del matí anant encara en pijama!!!! Però cada dia que passa mirem de tornar a recuperar una mica de rutina i d'ordre.
El Marc està sent senzillament fantàstic: s'ha agafat uns quants dies de vacacions i fa toooootes les feines de casa. Quina sort que tinc de tenir un home així! Acaba el dia rendit però em sembla que està vivint uns dies inoblidables. N'estic molt orgullosa, dels meus dos homes, i també del Quico, que s'està portant molt bé.

Fi de la crònica. L'he començat a escriure a quarts de set i l'acabo a les nou tocades. Coses de la maternitat recent!
.

dimarts, 20 de gener de 2009

Per mi adoptar el català va ser un esforç. Que em diguin això [és català qui viu i treballa a Catalunya] trivialitza el meu esforç

Autor: Josep-Anton Fernàndez i Montolí (Barcelona, 1963), filòleg i assagista català.

Citació completa: La idea que ha quallat és que és català qui viu i treballa a Catalunya, però jo sóc molt crític amb aquesta definició, perquè redueix la catalanitat al lloc de residència. […] Jo sóc castellanoparlant i per mi adoptar el català va ser un esforç. Que em diguin això trivialitza el meu esforç. […] no tinc cap dubte que al final arribarem a unes noves respostes sobre què vol dir ser catalans que seran molt potents i ens duran cap a la sobirania.

Font: Vista en una entrevista al suplement "Cultura" del diari Avui del 17 de gener del 2009. Com que l'article encara no està disponible en línia, el podeu llegir al web de l'autor El malestar en la cultura catalana.

Nota: Citació robada de cal Diccitionari, però com qui es roba a si mateix té més anys de perdó que qui roba a un lladró, doncs això.

divendres, 16 de gener de 2009

El Josep ja és aquí


Dimecres 14, a les 16.12 hores, en un part exprés -vam entrar al quiròfan a les 16 h en punt- va néixer el Josepet. Ara ja som a casa, en aquests dies un pèl complicats d'adaptació a una nova vida del tot diferent. El nen ha sortit molt eixerit -com es pot veure en aquesta foto feta pel seu tiet Toni-, una mica rebel com era de preveure, però per sort s'ha agafat al pit sense gaires problemes. Esperem que tot segueixi per bé i tots plegats ens anem fent amos de la nova situació. Ara mateix tenim la cuina plena de gent, tots parents pròxims, certament, tots el volen agafar, tenir als braços, dir-li coses... El Marc m'ha animat a desconnectar una mica venint a l'ordinador, on ell ha penjat la foto, i ara me'n vaig a l'habitació a donar-li una nova presa.

El Quico em mira estrany, potser troba que faig una olor diferent. Aquests dies tot sembla una mica surrealista.


dilluns, 12 de gener de 2009

Tremosa i el meu vot


Estic content que el Ramon Tremosa sigui el candidat de CiU a les europees, sobretot per aquesta frase que ens ha d’encoratjar a tots els patriotes, encara que no tinguem el nivell del Tremosa, ja que tots podem aportar el nostre granet de sorra en la lluita per l’emancipació (o supervivència) nacional.

“El país necessita que algunes persones fem un pas endavant”


Collons, i tant! Tu que ets un economista competent, que saps de què parles i et saps explicar, tu que ets un exemple de patriota a bastament preparat i totalment desacomplexat, tu ets precisament el que fa falta en aquest país on encara mana una generació de la por, de l’ai, ai, ai.

Fa temps que segueixo el Tremosa a l’Avui i al seu bloc. M’agrada perquè a part del domini del tema i de les perspectives diferents que ofereix, se’l veu un paio optimista i trempat, sense pòsits comunistes ni de sagrades transicions ni parides d’aquesta mena.

Estic segur que farà una bona feina i, si tot continua igual com fins ara, segur que votaré el Tremosa. (Ara bé, d’aquí a les eleccions europees poden passar moltes coses.)

Jo apostava pel López Tena perquè em pensava que a la travessa hi havia Guardans–López Tena, però veig que el Mas ha volgut fer un gest que espero que vagi més enllà d’un simple gest. Si el que vol el Mas és seduir els sobiranistes (o independentistes) que ens sentim orfes, l’estratègia és bona. Però, i ara parlo per mi, amb això no en tinc prou. Si em vols, Convergència, sigues inflexible pel que fa al finançament i al respecte a la voluntat popular que és l’Estatut; proclama, clar i català, que si Espanya no respecta Catalunya ens haurem de buscar la vida solets; posa el López Tena i la gent que val allà on toca; convida Unió a fotre el camp si no respecta el dret de decidir i la dignitat del nostre país.

Així em seduiràs prou per votar-te a les catalanes.

En aquest bloc he enllaçat molts articles del Tremosa. Un dels últims és aquest, Tripartit, cinc anys.

_________

P. s.— També volia dir que el gol a Esquerra és per l'escaire. Encara que el Tremosa sigui independent, el fet que Esquerra s'hagi deixat escapar algú de la solvència del Tremosa ja ho diu tot. Un partit que va tan faltat de gent preparada... Encara que el Ridao digui que l'elecció del Tremosa afavoreix “la unitat d’acció catalanista”, ves que ens ho creiem, els 300.000 que vam deixar de votar-vos.

_________

P. s. (bis)— Calla, que l'Iceta està preocupat perquè CiU ha optat “per un candidat que està en contra de 'Estatut (va ser un dels firmants del manifest 'Economistes pel No'), en comptes d'un que hi està a favor”. I? I què?! ¿Estàs preocupat perquè un economista contrari a l'Estatut sigui candidat de CiU a Europa?, ¿o perquè els sociates arribeu al final del carreró sense sortida? Iceta i Tremosa. Em fa pensar en aquella citació de Francis Bacon que vaig penjar fa uns dies: "No hi ha res que faci més dany a una nació que el fet que la gent astuta passi per intel·ligent."


diumenge, 11 de gener de 2009

Hola, Andrés

A la secció de Cultura d’El Periòdic d’Andorra hi treballa un periodista que es diu Andrés Luengo, i que fa servir el diari i la seva feina per, en cada ocasió que pot –sobretot en entrevistes, reportatges i cròniques de concerts de grups que canten en català– mostrar la seva animadversió, que se li fa impossible de dissimular, cap a tot allò que fa olor de nacionalisme català, incloent-hi la defensa de la llengua. L’exemple més recent que en recordo és una entrevista que va publicar el cap de setmana passat amb el guanyador de l’últim premi Carlemany de novel·la, Antoni Pladevall. El titular de l’entrevista era una frase que el senyor Luengo va haver de buscar a fons en el text, un titular que no tenia res a veure amb l’obra premiada sinó amb el català. Per bé que Pladevall hi defensa l’ús i el consum del català, com que en l'última resposta considera que les institucions no haurien de potenciar la literatura catalana amb mesures de discriminació positiva ja que "un escriptor defensa la llengua quan escriu amb la màxima solidesa possible," el periodista ja va tenir la perla que necessitava i per allà titulo, que la resta no m’importa, tu!

I aquest és només un exemple.

Aquest diumenge publica una notícia sobre el llibre El complot de l’Eugeni Casanova per publicitar dos dels temes que ja hem tocat en aquest bloc: la posició del bisbe Martí Alanis quan el rei d’Espanya li va suggerir que ell i la Sofia volien ser coprínceps d’Andorra, i la resposta de l’ambaixador andorrà al Vaticà Manuel Mas a l’ambaixador espanyol Carlos Abella, amb referència a la demanda andorrana al Papa perquè faci servir el català en els seus discursos més significats. També hi recull la reacció del bisbe Martí quan França va proposar que Andorra donés exili polític al dictador haitià Jean-Claude Duvalier, un episodi que Casanova relata immediatament després de l’episodi amb el rei i que el 2003, quan Martí Alanis va deixar el càrrec, ja va recordar a El Periòdic l’historiador andorrà Pere Cavero.

El que és curiós és que quan el senyor Luengo dedica unes línies a explicar per sobre l’argument del llibre, no fa referència en cap moment al paper que l’anticatalanisme ha tingut en la disgregació del bisbat de Lleida ni en el litigi per les obres d’art. Em dirà: és que això no té res a veure amb Andorra. D’acord. Però és l’evidència més incontestable que es respira al llarg de tota la narració –o és que potser no se l’ha llegit tot, el llibre? –. I m’hi jugo un pèsol que si hagués sigut al revés, si el culpable principal de la injustícia ignominiosa que s’ha comès en aquest tema hagués sigut el nacionalisme català, segur, segur, que s’hi hauria estès a base de bé.

Per acabar, només dir que ja és ben trist que un periodista faci servir el mitjà on treballa per mostrar les seves fòbies personals d’una manera tan descarada a la mínima que en té l’ocasió. Això és tenir ètica professional, sí senyor!

divendres, 9 de gener de 2009

Incurables



Ha, ha, ha. Que grans que són aquests ultres espanyols!

El Mundo és el segon diari no esportiu més llegit a Espanya, oi?

Tornem-hi, que és fantàstic: Ibiza reparte palitos de madera para ‘curar’ al que hable español.

Vejam què diu la notícia:

“La concejala de Normalización Lingüística del Ayuntamiento, Mariví Mengual, ha explicado que la campaña denominada 'Enseña la Lengua' tiene como objetivo buscar voluntarios por la isla a los que no les importaría enseñar el catalán a quién no lo conoce o no lo practica por diversas razones.”

Fins aquí res. Voluntariat lingüístic. Res de curar, de moment.

“El Consistorio también ha repartido palitos promocionales de madera, similares a los utilizados por los médicos para explorar la boca, en los que se anuncia la campaña y los teléfonos para apuntarse.”


Ja tenim els palets. Res de curar.

“El Ayuntamiento de Ibiza deja abierta «la posibilidad de jugar con la idea de mostrar la lengua» para que el médico catalanoparlante inserte el palito en la boca del alumno con el objetivo de sanar una presunta enfermedad lingüística que le impide expresarse en catalán.”

Ha, ha, ha. Que bo! Llàstima que només es puguin curar els que parlen espanyol i que tants diners gastats en aquesta campanya no serveixin per curar els alemanys i els anglesos d’Eivissa. I també és una llàstima que nosaltres no tinguem periodistes tan llestos com ells que sàpiguen interpretar amb tanta precisió els malvats missatges subliminals dels que volen imposar la llengua pròpia del seu país.

Continua:

“De la misma forma el alumno, en el sentido figurado de la campaña, puede insertar el palito en la boca del maestro para que, tal y como se denomina el anuncio, le enseñe su lengua.”

Això no hi cabia al titular. A més, aquest paràgraf no té importància perquè si és l’alumne qui posa el palet a la boca del mestre, no hi ha curació possible en sentit contrari perquè el mestre ja està curat.

“Como si se tratara de una agencia matrimonial [ha, ha, ha] el Consistorio pondrá en contacto a aprendices y maestros voluntarios y formará parejas que se citarán en una cafetería de Ibiza que les indicará previamente el Ayuntamiento.”

Són els millors.


dijous, 8 de gener de 2009

Entrevista amb Enric Canela a El Singular Digital

Aquest professor de la Universitat de Barcelona va encendre la metxa des d’El Bloc Gran del Sobiranisme, i ara ja no hi ha qui l’aturi. El proper 7 de març, 10.000 catalans d’arreu del món, sobiranistes transversals ideològicament, estan convocats a Brussel•les. Volen prescindir d’Espanya i provocar els partits catalans.

per Toni Aira



El promotor de la idea dels 10 Mil a Brussel·les s’esperava la resposta que ha acabat tenint?
Doncs la veritat és que sí. Ganes de moure’s hi són. La difusió de la xarxa arriba fins on arriba i nosaltres no tenim grans recursos però el retorn està sent espectacular.

Però 10.000 persones són moltes. És aquesta xifra més simbòlica que no pas un repte?
El plantejament en un principi era que evidentment la xifra era simbòlica, però a dia d’avui no tinc ni la més mínima idea sobre en quin punt de mobilització ens trobem. Això sí, he de dir que veig la gent molt engrescada. D’aquí a uns deu dies potser podrem tenir uns certs indicadors perquè començarem a posar a disposició el contacte amb els mitjans de transport que trobem i la reserva de bitllets. Entre el 12 i el 15 de gener estarà operativa la compra de bitllets.

Què hi busquen, a Brussel·les?
L’objectiu d’aquest acte és la internacionalització del conflicte català. Hi ha un desig d’independència a Catalunya, però està tancat dins les fronteres de l’Estat espanyol. És un fenomen no molt conegut internacionalment. I la nostra és una iniciativa més de les moltes que calen per posar al mapa dels conflictes internacional. Cal fer-ho. Cal cridar l’atenció sobre un conflicte pacífic però que demostra que hi ha un munt de gent que vol expressar que existeix com a país i que voldria tenir unes condicions com les del Quebec.

Condicions per poder decidir.
Evident. Nosaltres volem decidir la independència però si resulta que la majoria no hi és favorable volem poder constatar-ho i en cas de perdre volem poder tornar a provar-ho en una altra ocasió.

A dia d’avui troben que hi ha una massa més potent que anys enrere en favor de la sobirania a Catalunya?
El procés estatutari ha marcat un punt d’inflexió en els últims anys. El text que en va acabar sortint, l’amenaça del Tribunal Constitucional i ara el finançament suposen en conjunt la definitiva negació de cap possibilitat d’altra cosa que no sigui el regionalisme envernissat de folklore en l’actual context estatal espanyol. Tot depèn d’una manera fèrria de Madrid i per això cada dia li cau la bena dels ulls a més gent.

Guanya pes, doncs, el sobiranisme com a alternativa més plausible?
Sí, i tot plegat en els últims quatre anys d’una manera forta, casualitat o no, coincidint amb el govern tripartit.

Què vol dir amb això?
Que aquest moment no s’està vivint amb un govern de l’Aznar. L’interlocutor a Madrid en teoria era amic, i la realitat és que hi ha menys possibilitat de negociar amb els hipotètics amics que no pas amb els enemics oficials. Per tant, davant la constatació que a Madrid no hi ha amics de la causa catalana, és normal que el sobiranisme creixi.

Creu que els partits catalans hi respondran?
Aquest és un dels nostres grans objectius. Volem provocar-los. I en el moment que això comenci a agafar forma esperem alguna reacció del govern central respecte el nostre moviment. El clima hi és.

Fins i tot hi és com perquè vostès puguin acabar esdevenint alguna cosa més que un moviment?
Aquesta pretensió no hi és. Però és obvi que hi ha expectativa sobre com reaccionen els partits al moment present i sobre com s’organitzen de cara a unes eleccions. I aquí parlo de Convergència, d’Esquerra i d’un tercer partit, perquè aquí deixo de banda els partits espanyols i a Unió perquè la considero residual. Per tant, hi ha Esquerra, Convergència i hi ha una massa de votants orfes que necessiten sentir-se representats. Nosaltres no tenim cap aspiració a res de polític que no sigui demostrar, per la part que ens toca, que cal que els partits catalanistes es moguin. Han de demostrar que es refien del país i que mereixen que el país ho faci amb ells. Que deixin d’esbatussar-se entre ells i que parin d’engegar a rodar el país. Patim molt de misèries gairebé familiars, de pati de veïns, i el país no pot estar supeditat a aquestes petiteses.

En algun moment han vist amenaçada la transversalitat de la seva proposta? Perquè el cas és que van fer fins i tot un comunicat refermant-s’hi.
No, el primer escrit nostre sobre la iniciativa dels 10 Mil a Brussel·les ja hi constava aquesta idea totalment meva i compartida pels companys. Això és absolutament aliè als partits polítics. S’hi pot sumar qui vulgui, les plataformes més conegudes, per exemple, que ja ho han fet, i també la maquinària dels partits. Hi poden ajudar molt, i si vénen polítics com l’Artur Mas o en Joan Puigcercós, fantàstic, però no com a organitzadors.

Per tant, estan oberts a tots els polítics.
Sí, sí, Mas, Puigcercós... Ernest Benach, que per cert és el nostre objectiu...

Per què?
Clar, perquè és el president del Parlament i representa institucionalment el poble de Catalunya.

Heu tingut algun retorn per part del president del Parlament?
De moment no, però és lògic que ell de moment no digui res perquè es deu al Parlament. Ara podria fer-ho només a títol individual, però segurament no pot fer segons quines manifestacions sense comptar encara amb un cert suport majoritari de la mesa del Parlament.

I retorn d’altres polítics n’han tingut?
Jo he tingut contactes amb polítics i tots els parlamentaris tindran la informació personalitzada. He parlat amb polítics de Convergència i d’Esquerra, però de moment a tall de sondeig. L’objectiu és que s’hi sumin a títol oficial, però transversalment.

I amb el PSC hi han parlat?
Nosaltres no negarem res si el PSC o el PP s’hi volen sumar oficialment, però evidentment dubtem que això passi.

dimecres, 7 de gener de 2009

El que el poble necessitaria són veus apartidistes que sortissin directament del carrer perquè són més aglutinants


Robat de cal Diccitionari, que també és casa meva:



Autor: Ermengol Passola i Badia (Barcelona, 1925 - Barcelona, 1 de gener de 2009), empresari, promotor i mecenes cultural, i patriota català.

Fragment de l'entrevista:

-Per què no s'ha passat a la política?
-No, perquè hauria d'haver sigut d'algun partit. El que el poble necessitaria són veus apartidistes que sortissin directament del carrer, que ja en surten, perquè són més aglutinants. En canvi, els partits polítics, pel sol fet de tenir una sigla, ja divideixen.

Font:
Entrevista a Vilaweb el 23 d'octubre del 2008.

dimarts, 6 de gener de 2009

Tornem-hi!



Fa tres hores que ha començat a nevar una altra vegada (quarta nevada de la temporada!) i les voliaines que cauen són gruixudíssimes. No hi ha gaire trànsit, deu ser que la majoria de turistes van avançar el retorn a casa, però de tant en tant es veuen cotxes travessats al mig de la carretera. Encara no ha passat la màquina llevaneu. Ja tornem a estar ben blancs!!

Notícies de Deumil.cat



La plataforma Deumil.cat proposa als grups municipals que assumeixin i presentin als plens una moció de suport a la iniciativa, amb els acords següents:

1.- Adhesió del Ple de la Corporació Municipal als objectius de la manifestació ciutadana que recorrerà pels carrers de Brussel·les el proper 7 de març. Objectius que no són altres que aconseguir posar el dret de decidir a tenir un Estat propi del poble català en l'agenda internacional i en la centralitat del debat polític català, per tal que la nostra classe política es comprometi a treballar per a garantir el seu exercici.

2.- Comprometre's aquest Ple de l'Ajuntament a fomentar dinàmiques que ajudin a fer conèixer internacionalment la reivindicació del dret de decidir a tenir un Estat propi català. Impulsant contactes institucionals internacionals amb autoritats locals d'Europa i del món en general.

3.- Comunicar aquests acords a l'organització de la manifestació ciutadana a Brussel·les Deumil.cat; al Consell Comarcal; a la Diputació provincial; al Parlament i Govern de Catalunya. Així com al Parlament i Comissió europees.”


Pel que fa al viatge, la plataforma informa:

“Malauradament no hem rebut encara l’últim pressupost que esperàvem. Els companys de la Catalunya Nord estan parlant amb SNCF respecte a l’organització d’un TGV especial amb sortida des de Perpinyà. Avions, aconsellem que tothom que pugui i vulgui reservi places en els diferents vols de Rynair, Vueling, Air Brussels i Clickair. A mesura que passa el temps els preus dels bitllets poden augmentar. Autocars, els preus que tenim fins ara varien de 86 a un màxim de 100 euros en funció del lloc de sortida. Hi haurà sortides des de diferents poblacions. Els preus estan en funció de si l’autocar de 54 places s’omple en la seva totalitat. Possibles horaris de sortides: Anada a les 14 h i arribada a Brussel·les a les 8 h. Tornada, sortida de Brussel·les a les 17 h amb arribada a les 11 h.”


I l'himne de Deumil.cat. "Som 10.000 a Brussel·les", de Gerard Sesé:



diumenge, 4 de gener de 2009

El complot


El Marc ja en va parlar fa un temps
aquí, amb referència a un dels passatges interessants que s'hi expliquen. Jo he acabat de llegir avui El complot, d'Eugeni Casanova, sobre la segregació del bisbat d'Urgell i el litigi de les obres de la Franja. Un llibre cent per cent recomanable, que enganxa de seguida per la quantitat de dades, d'arguments, de converses i d'històries que s'hi descriuen, i que serveix per adonar-se que, efectivament, la catalanofòbia està molt més estesa del que ens podríem pensar (això, entre altres constatacions al voltant de la relació entre política i Església).

Hi ha diversos detalls que valdria la pena ressaltar (particularment el gran paper dels PSC's i dels PSOE's, tots ells grans amics de Catalunya, sí, molt. Mireu, com a mínim amb el PP ja sabem a què ens hem d'atenir, però és que els socialistes en saben, eh, d'enganyar?!). De totes maneres, és de justícia dir que en aquest episodi tan trist de la segregació del bisbat i de la polèmica per les obres, tots els partits han amagat el cap sota l'ala i no han sabut, no han pogut o no han volgut afrontar-ho de manera decidida. Només ho han fet (alguns) diputats del mateix territori lleidatà -amb una menció especial per al Jordi Montanya, del PP, que va actuar al marge de la direcció del PP català-. Aquest fet, dit sigui de pas, no deixa de fer-me pensar que, per als nostres partits, Lleida i tota la seva demarcació sempre serem els grans oblidats, o aquells per als quals potser no cal lluitar ni queixar-se tant. No puc evitar pensar què hauria passat si tot aquest gran embolic hagués afectat el bisbat de Girona, o el de Vic...

El Marc va comentar un tema referent a Andorra (una conversa molt reveladora entre el copríncep Martí Alanis i el rei Borbó) i jo també volia referir-me a un episodi relacionat amb Andorra i que, segons el meu punt de vista, és també prou revelador de la importància que el principat pirinenc dóna al català, la seva única llengua oficial, i que hauria d'obrir els ulls als que veuen Andorra com el gran garant de la supervivència del català.

En parla l'ambaixador espanyol al Vaticà en l'època del PP, Carlos Abella, a la seva biografia, de la qual Casanova recull extractes impagables a El complot: Abella diu que en el seu primer contacte amb el primer ambaixador que Andorra va tenir davant la Santa Seu (el desaparegut Manuel Mas) van parlar de l'interès del coprincipat perquè el Papa fes servir el català en la seva salutació de Nadal i en la de Pasqua (un altre tema d'aquells com el Guadiana, que apareixen i desapareixen). I es veu que l'ambaixador andorrà li va dir que això ho demanaven més que res per la Generalitat de Catalunya, no pas perquè a Andorra l'hi interessés de veritat. Aaaaaah, ara entenc moltes coses, andorranets!

De mica en mica també va caient la vostra careta. No sabeu ni com aprofitar que, juntament amb el Vaticà, sou l'únic estat del món amb un cap d'estat bisbe, però això no és el més greu. El més greu de tot és que, quan convindria que donéssiu la talla i demostréssiu que sou realment un país sobirà, amagueu el cap sota l'ala -bé, feu l'andorrà- i us quedeu tan amples. No us preocupa ni el català, ni l'etiqueta de paradís fiscal, ni els drets dels treballadors ni la qualitat dels serveis que oferiu com a país eminentment turístic que sou. I així no sé si us serà gaire fàcil sobreviure amb dignitat. Molta pompa però, quan es comença a esgarrapar, només hi ha pols.


divendres, 2 de gener de 2009

Base de badades



Des d'avui coedito un altre bloc, la Base de badades, que va engegar el gran Joan Sala i que de moment gestionem tres persones. En el meu estat de prepapà sembla una mica temerari engrescar-me en una altra aventura, però quan el mític Badoc m'ho va proposar, em fa fer il·lusió col·laborar amb ell en aquest bloc tan divertit. No t'ensabonaré més, Joan, que ja saps que hi ha molta gelosia escampada. Només us diré que amb el Joan també convivim al Diccitionari i que és un plaer treballar amb gent com ell, l'impulsor d'aquest exitàs que ha estat l'homenatge de la blocosfera a Joan Brossa a través de l'Abloccedari.

La Base de badades és un diccionari ludicofestiu i alternatiu de la llengua catalana, un divertimento que a mi m'enganxa molt. Us convido a visitar-lo i a participar-hi activament.





Una de les meves últimes aportacions a la Base:


tristicle

1. Colló trist (potser perquè perd molts inquilins o potser perquè no se'ls treu de sobre, vés a saber). 2. Home que n'està fins als ous d'estar trist, o que té un colló trist, vés a saber.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...