dijous, 26 de febrer de 2009

Gràcies per la propina


Ja sé que és impossible, però ¿us imagineu com reaccionaria la caverna si el govern espanyol invertís a Catalunya tot el que hauria d'invertir i ens oferís un finançament just?

De moment, amb aquests famosos 800 milions (que alguns creuen que haurien de ser 2.800) ja tenim un bon aguinaldo.


dimecres, 25 de febrer de 2009

L’església de Tost: bones notícies



Llegeixo a la web de RàdioSeu que “el diputat de CiU i alcalde de Sort, Agustí López, i el diputat de CiU i alcalde de la Seu d’Urgell, Albert Batalla, han presentat al registre del Parlament de Catalunya una proposta de resolució en la qual proposa [sic] redactar un projecte tècnic de consolidació i restauració de les estructures de l’església de Sant Martí de Tost abans del termini de 10 mesos”.

També demanen una “còpia del plafó principal del baldaquí de Sant Martí de Tost, conservat al MNAC, i de la biga davantera i de la cresteria del baldaquí, conservat al Museu Episcopal de Vic".

Felicito aquests polítics per la iniciativa i esperem que l’església de Tost tingui la dignitat que es mereix. I felicitem-nos els que hem posat el nostre granet de sorra en aquesta reivindicació, bàsicament a través d’una carta firmada per alguns lectors d'aquest bloc que va sortir a El Periódico, l’Avui, Les Mesures, La Vanguardia i El món a RAC-1.

De tota manera, a part de la restauració de l’església, el que convé (com defensen fantàsticament al bloc Salvem Tost) és la protecció de tota la vall de Tost, una joia que no podem permetre que acabi com l’església.

I per acabar, una altra proposta: que l’església de Tost sigui un espai museístic sobre la història de la vall, que va tenir una època esplendorosa i ara li toca viure un present d’ignorància i menyspreu.



dimarts, 24 de febrer de 2009

No és solament l'Uriel

.



El senyor Joan Tardà (el de Mori el Borbó!) es pregunta al seu bloc "per què el company Uriel [Bertran] és tan desconfiat?" (L’Uriel Bertran, d’Esquerra Independentista, demana un referèndum intern a ERC per votar la proposta de finançament de Catalunya.)

Jo no sóc militant d’ERC però sí que sóc un dels 300.000 exvotants d’ERC, i sóc un exvotant d’ERC perquè no me’n fio gens, de l’actual direcció del partit. Senyor Tardà, la llista de greuges seria tan llarga...

Un exemple recent, que exposo gràficament: 1. El PSOE es vol carregar les ONG catalanes sempre que vulguin ser només catalanes. Podríem dir que els socialistes són nacionalistes espanyols? 2. El PSOE compta amb els 25 diputats de Catalunya, sempre a punt com els escoltes, per votar el que manin els amos. 3. El PSC-PSOE governa Catalunya gràcies a ERC, que és un partit independentista, no?

Com vol que ens fiem de la direcció d’ERC? Com vol que ens fiem dels socialistes de Catalunya? Com poden tenir tanta barra de fer veure que no hi ha aquesta relació perversa?

No és solament l’Uriel Bertran, jo diria que som uns quants milers de ciutadans els que desconfiem de la cúpula d’ERC. Ja s’ho trobaran a les urnes.

A més, quin problema hi ha a consultar les bases sobre un tema tan important com aquest? No és això la democràcia?

Si llegiu l’article, encara hi podreu trobar parides com que a ERC han estat "capaços d’endegar una estratègia en pro de l’enfortiment del patriotisme social amb la conformació de governs catalanistes i d’esquerra, conseqüència d’haver guanyat la batalla ideològica de l’espoli fiscal". Sí, home, i heu arrossegat el PSC cap al nacionalisme català, tal com es reflectirà a les properes eleccions, en què els electors sabran agrair aquest gran gest patriòtic.


dijous, 19 de febrer de 2009

Pare, pare, que le voy a ‘encomanar’ algo

.

Es veu que, presumptament, suposadament i el que vulgueu, uns policies no nacionalistes espanyols van aturar fa pocs dies un membre d’Òmnium a la Seu i el van "increpar per dur l’adhesiu CAT a les matrícules del seu vehicle". Fins aquí normal. (A mi em va passar fa uns quants anys a la frontera hispanoandorrana, quan un guàrdia civil em va exigir que tragués el CAT de la matrícula. Li vaig dir que ell no tenia competències sobre el trànsit i va trucar als mossos de la Seu per denunciar-me, que això sí que ho poden fer.)

Però amb això, presumptament i suposadament, no en van tenir prou. Segons la notícia recollida a Racó Català, els agents van obligar aquest ciutadà "a expressar-se en castellà".

El president d’Òmnium, Jordi Porta, ha adreçat una carta al delegat del govern espanyol, Joan Rangel, per denunciar "l’incompliment dels drets lingüístics dels catalanoparlants" i la intervenció "del tot desmesurada i vexatòria" dels agents. Molt bé. El que ja no em sembla tan bé és que Porta només demani a Rangel que "posi en marxa els mecanismes adients dins de la seva administració per recordar a tots els funcionaris de l'Estat que treballen a Catalunya el que estableix l’Estatut en matèria de drets lingüístics i ús del català".

Un fet tan greu com aquest només mereix un recordatori? Per a què serveixen els expedients i les sancions? Per a temes seriosos? Si no ens fem respectar, si no exigim una rectificació i l'obertura d'un expedient, sempre que puguin ens la fotran i mai no ens respectaran.

Animo la persona afectada, Òmnium, l’Ajuntament de la Seu, el Consell Comarcal i tot déu a exigir que els agents demanin perdó per la seva actitud xenòfoba i que aquest cas no se l'emporti el vent.


Ja n'hi ha prou, d'aquest color!
.

dimarts, 17 de febrer de 2009

Depressió

.
No sé per on començar.

Per la crisi? Això va de debò, eh? Hi ha algú que no estigui preocupat? En el fons ens mereixem una cura d’humilitat, però a la superfície la realitat és molt crua. Estem preparats per patir i/o perquè ens canviï la vida? No sé si res tornarà a ser com abans, però estic convençut que farem un retrocés important pel que fa al benestar actual. Jo sóc pessimista de mena i veig un futur negre a mitjà termini com a mínim, amb problemes socials i, de bracet, amb conflictes nacionals.

Com molt bé deia l’Enric Vila l’altre dia, “com ha passat sempre en situacions de crisi, Espanya exacerbarà el nacionalisme i el populisme per dissimular la inconsistència de l’Estat”. Ja sabem que ens proposaran un finançament de merda per, atenció, “eixugar el deute”, com diu el ministre. Humiliació. El TC ens deixarà l’Estatut com una eina per a la Diputació de Catalunya (avui hem sabut que de símbols nacionals, res de res). Una altra humiliació.

Una altra: Si vols cobrar, oenagé, fes-te comuna, com la llengua; si no, no cobràs subvenció. Els colons com la Camacho i el Rivera seran fidels als seus principis: som una comunitat espanyola i per tant és lògic que no tinguem símbols nacionals, i encara és més lògic que el govern comú subvencioni oenagés comunes. I els altres, què en diuen? Sí, la Generalitat recorrerà al Constitucional contra aquesta humiliació, però aquí ens quedarem, amb el cap sota l’ala o amb els pantalons abaixats fins als talons, com vostès vulguin.

Una altra humiliació? La imatge d’avui a la tele en què es veien acabades les obres d’enllaç del TGV entre Catalunya i França. Només l’enllaç. França i Espanya passen.

Tot plegat és depriment, però per postres has d’aguantar el Puigcercós marcant paquet de xiclets, l’Iceta esveradet, el Junqueras dient que els seus socis de govern no són catalanistes, i Iniciativa donant suport a la vaga en què es demanarà la dimissió d’Ernest Maragall, que curiosament és soci de govern del senyor Iniciatiu.

I jo que sempre veia el passat amb incredulitat...

Si no ens en sortim, d’aquesta, n'hi ha per dimitir de tot.
.

dilluns, 16 de febrer de 2009

I tant, que canviem de llengua 'a la primera de canvi'

.



El Govern engega una campanya perquè no canviem de llengua i el primer que fa l'Avui és canviar de llengua. A la primera de canvi què vol dir exactament? A las primeras de cambio, és clar.

Entrada del Diccionari castellà-català de l'Enciclopèdia:

6 a las primeras de cambio
fam
de primer moment; tot just començar; abans (o primer) de tot; de bell antuvi.

Fa riure una mica, oi? Encomana el català... O el catanyol, que és lo que n'hi ha.
.

A Brussel·les des de Cerdanya per 80-90 euros


Sí, Dessmond, un fill et canvia la vida... i t’impedeix d’anar a Brussel·les, he he.
No aniré a Brussel·les però fent-ne difusió em passa una mica la mala llet.
Aquest dijous, a les 20.30 h, a l’Arxiu Comarcal de Puigcerdà hi haurà una reunió de la plataforma 10mil. Volen organitzar un autocar que surti des de Cerdanya.
Si s’hi apunta gent de l’Alt Urgell, d’Andorra, etc., el viatge serà més econòmic. M’informen que de moment costaria uns 90 €. Si s’omplís l’autocar (de 75 places) el preu podria ser d’uns 80 €.
Hi ha altres maneres d’anar a Brussel·les. Visiteu el web de 10mil.


Per a més informació, podeu contactar amb el Xavier a l'adreça xaviercastellsdomingo@gmail.com


divendres, 13 de febrer de 2009

Tres reflexions per veure on som

.

1.
Torna l'ogre, article de l'Enric Vila a l'Avui d'avui. Què ens espera en una Espanya en crisi profunda. S'acaba així: "Faríem bé de començar a organitzar-nos, aviam si aquesta vegada l'ogre ens agafa preparats i amb una idea clara de què volem ser de grans."

2. Entrevista amb l'Alfons López Tena a El Debat. Arguments per deixar de fer el préssec. S'acaba així: "Hauríem de parlar de què hem de fer amb Duran, però no pas de què hem de fer amb Unió."

3. Consentits i porucs, article del Salvador Cardús a l'Avui d'avui. Uf, quin article! Dedicat als mestres i als sindicats d'ensenyament, però no són els únics que hi surten escaldats. Brutal aquest fragment: "Un país que era capdavanter en gairebé tot, està ara en risc de transformar-se en un país poruc on fins i tot els antics agents de progrés es converteixen en defensors de vells privilegis. És el cas dels sindicats de mestres: com passa amb les criatures, tants anys de sobreprotecció els han convertit en forces socialment consentides i, en conseqüència, en políticament reaccionàries."

.

dimecres, 11 de febrer de 2009

Sant tornem-hi









Està fotent la nevada més bèstia de la temporada.

____________

P. s.— Al Pla ha començat a caure alguna voliaina cap a quarts de dotze del dematí i ara, que són dos quarts de sis, encara segueix nevant tot i que sembla que ja amb menys intensitat. Però fins a les cinc tocades han caigut les voliaines més grosses d'aquesta temporada de neu. Hi ha 20 centímetres ben bons. El Josepet, el Quico i jo esperem que arribi el Marc, que baixarà amb l'Alsina que se suposa que haurà sortit d'Andorra la Vella a les cinc i que vés a saber a quina hora passarà pel Pla!

P. s. (bis)— Ja sóc a casa. No he tingut collons de tocar el cotxe i he agafat l’Assassina Graells. Una hora i mitja d’Andorra al Pla que no se m’ha fet llarga perquè he vist un paisatge inèdit per a mi. Mig metre de neu a les cotes baixes. No recordo una nevada com la d’avui a Andorra la Vella. Quan vivia a Arinsal (zona alta d’Andorra) n’havia vist de totes mides (de nevades), però tan avall no. Impressionant. A veure si demà al matí puc fer unes quantes fotos al parc Central d’Andorra la Vella, on avui, quan anava a l’estació, m’ha semblat que vivia en un altre món, un món impressionant. Apasiau, que és tard i vol nevar, diuen.
.

dimarts, 10 de febrer de 2009

Coses de l'Osquet per tocar el voraviu

L’Òscar ja ho té, això. Ahir, dilluns després de tres setmanes sense treballar, em va enviar un correu sense assumpte ni res, ni una paraula; això sí, amb aquestes impagables fotos de fa... disset anys!!!

Sé que ho va fer per fer-me mal i de fet li vaig contestar que no sabia si m’havia deprimit en veure que grans que som ara, o en comprovar quina mena de cadells érem els anys 1991-1992. Oi que sí, dimoniot?

Doncs ara les penjo.


Foto 1: (Corregeix-me, Osquet, o altres individus que sortiu a la foto i que sé que pul·luleu sigil·losament per aquí de tant en tant.) Estiu del 1991. Pretemporada del Barça a Odoorn (Holanda) i vacances de la nostra colla a Holanda. Ens escapem a veure els nostres ídols. L’Stóitxkov ens engega a la merda i ens fem fotos amb el Koeman, que ens pregunta si ens quedarem a la tarda, que fan un partit amistós. Una part de la colla, la més famolenca, diu que no perquè tenim un sopar pagat pel senyor Lancina. S’imposen els de la fam, que són els més grossos i poderosos. Agafo una enrabiada que encara em dura. No us ho perdonaré mai.




Foto 2: Els quatre magnífics vam prometre que aniríem a Montserrat amb bici si el Barça guanyava la Copa d’Europa que ens va assegurar el Koeman l’estiu anterior. Vaig tenir la gran sort que la meva bici es va espatllar, perquè no sé pas si hi hauria arribat (des d'Igualada). La Josefina, en veure la foto, concretament el personatge de les banderes i les ulleres, va dir-me ahir: "Sembla el de La Trinca, el Josep Maria Mainat." Hahaha. Gavatxó, ja ho saps. Acollonant, també, la meva pinta (el segon per l’esquerra). L’Òscar és el de la dreta, amb la seva mítica perruca.


Foto 3: El Papitu Guardiola a punt d'arribar a Montserrat. Quin xaval, eh?


diumenge, 8 de febrer de 2009

D'imbècils i finançament

La setmana passada alguns mitjans informatius ens van obsequiar amb titulars com ara El finançament no preocupa els ciutadans. Fins i tot els més barroers van dir que El finançament no interessa a ningú. És la conclusió del curt de mires o del trampós arran d’una enquesta en què es preguntava als ciutadans quina ha de ser l’“actuació prioritària del govern” (el nostre, s’entén). I, lògicament, els enquestats van dir: “solucionar l’atur i la precarietat laboral (37,5%), millorar les polítiques socials (21,1%) i l’accés a l’habitatge (19,5%)”, entre d’altres. El finançament va tenir un 2,3%.

Conclusió interessada: El finançament no preocupa, dediquem-nos als problemes reals de la gent.

Visca la manipulació.

Ara bé: És veritat que el finançament no interessa a la gent? No m'ho crec, perquè els catalans (la majoria) som conscients que tenim un tracte discriminatori, i perquè no pot ser que siguem tan imbècils. A Catalunya hi ha gent imbècil com a tot arreu, però vull pensar que no som tan rucs per creure que el finançament és un tema secundari que no importa a la gent. I estic convençut que la majoria de catalans tenen la percepció que el nostre finançament és clarament injust; una altra cosa és que hi hagi gent que es conformi amb un atracament més suau i que no accepti el concepte espoli fiscal.

Jo sóc dels que prefereixen el pa sencer. Una vegada el tens, decideixes què en fas.

L’Alfons López Tena (a l’Avui d’avui) ens l’ensenya:

“cada any Espanya s'emporta més de 20.000 milions d'euros dels nostres diners, més de 3.000 euros per persona i any, la diferència entre els impostos que paguem i la despesa pública que en rebem. Si l'Estat dels espanyols no s'endugués els nostres diners, cada família de quatre membre rebria més de 12.000 euros cada any, el pressupost de la Generalitat creixeria un 54%, el pressupost dels Ajuntaments catalans es multiplicaria per tres, podríem duplicar la despesa en sanitat, quadruplicar la despesa en ensenyament, multiplicar per setze la despesa en infraestructures i obres públiques. Podríem tornar a cadascú dels tres milions de catalans perceptors no 400 euros com el govern espanyol, sinó 6.300 euros per persona, i dedicar a obres municipals setze vegades més del que assigna ara Zapatero. Podríem injectar a les empreses en crèdits i avals 35 vegades més que ara, i més que duplicar les pensions i els subsidis d'atur. Podríem suprimir els impostos de successions, de transmissions patrimonials i de patrimoni, abaixar un terç l'impost sobre la renda i un 35% l'IVA, i encara ens sobraria per construir un aeroport com el de Barajas cada any”.

dijous, 5 de febrer de 2009

Madrit i el 2016

.
No sé per què hem de perdre el temps amb mocions de suport o de no suport a la candidatura olímpica de Madrit. Esquerra i els altres partits haurien de dir-los: oiga, me da igual. Però no, els espanyols volen declaracions i posicions clares, i nosaltres, com uns corderets. I Esquerra ha acabat fent el paperina, amb un suport condicionat a acollir una subseu olímpica. Quin ridícul, déu meu.

Fins ara, a mi aquest tema no m’interessava gens, però després de llegir avui unes declaracions del chulillo de turno, en aquest cas el conseller d’Esports de la ciutat comunitat nació espanyola, que ha dit que espera que “si Madrid acaba siendo sede de los Juegos Olímpicos, Esquerra Republicana no pida que nos multen cuando haya que rotular el Camp Nou con carteles en castellano, inglés o francés”, doncs ja em comencen a fer una mica de ràbia.
.

dimarts, 3 de febrer de 2009

D'assetjament rural


El Marc fa molts dies que m’anima a escriure alguna cosa en les poques estonetes que tinc vagaroses i que no aprofito per descansar i preparar-me per a la nit —tot i que he de dir, per fer justícia al Josepet, que em deixa dormir més del que ho havia fet força nits mentre estava en estat, quan em desvetllava amb molta facilitat—.

Deia que el Marc em diu que escrigui però no estic gaire inspirada. M’instava a fer-ho sobre aquestes notícies que van apareixent els últims dies d’assetjament als pagesos: que si cal silenciar esquelles, que si t’obliguen a tancar la granja per pudors i sorolls, que si no es pot bogar ni sortir en tractor a la carretera en cap de setmana... Penso que és una qüestió que cau tant pel seu propi pes que no se m’acut què podria dir-hi de nou. Només que m’encantaria conèixer la veïna de cap de setmana que ha recorregut fins al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per fer tancar la granja d’un pagès jove a Montornès de Segarra. Una dona que es veu que viu en aquest poble durant quinze dies l’any. Quinze!! Hem arribat a unes situacions tan irracionals i il·lògiques que a mi se m’escapen.

Fa un parell d’anys el meu pare també va viure una situació similar. La quadra nova la va construir fa una trentena d’anys i llavors estava força separada de les cases habitades. Ara, en canvi, té construccions noves a totes bandes excepte a la cara nord. De vaques ja fa uns 15 anys que no n’hi ha però fa dos hiverns hi va haver de pujar una vaca del camp perquè estava malalta. Bé, va ser la manera de conèixer el veí que feia més d’un any que vivia a la casa adossada del costat de la quadra i que fins a aquell moment no s’havia dignat a fer cap salutació. L’endemà mateix de tenir la vaca com a veïna, es va presentar al meu pare dient-li que el soroll de l’esquella no els havia deixat dormir. I el meu pare hi va entaforar un paper de diari —a l’esquella—i es va acabar el ding-dong. També li hauria entaforat jo!

Llavors et planteges: la gent que decideix anar a viure a un poble, a una casa que està just al costat d’una quadra on no hi ha activitat però no està abandonada i on sempre hi pot haver la necessitat d’encabir-hi una vaca de forma puntual, o un grup d’ovelles, o tres o quatre gallines ponedores per consum propi, què coi hi té, al cap? Vull dir: les persones que un bon dia apareixen en un poble de pagesos i que són capaces d’anar fins on calgui per fer tancar una granja que sempre ha sigut allà, que no tenen cap vergonya per dir-li al pagès que per favor faci callar les esquelles, que demanen que no toquin les hores al campanar, són persones, diguem-ne, normals?

Estem perdent el nord, si no és que ja l’hàgim perdut definitivament.


Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...