diumenge, 29 de març de 2009

Reflexions de diumenge


Quan el Josep em deixa un moment lliure i ja he fet totes les feines domèstiques que mínimament calen en una casa, miro de fer una fullejada al diari. A casa nostra hi tenim l'Avui, que hi estem subscrits, i els dies de cada dia també em miro el BonDia, que el Marc baixa d'Andorra. Abans, quan tenia més temps, també em mirava el Segre, que els meus pares en són subscriptors, però ara ho faig molt de tant en tant.

Avui diumenge, a l'Avui hi trobo una doble pàgina que em mou a escriure això, ara que el Marc, el Josep i el Quico fan la migdiada i tinc uns minutets de respir: pàgines 6 i 7 de política. Gran titular: Iniciativa colla Saura. A la pàgina 7, article del Carod, en qualitat de vicepresident de la Generalitat, sota el títol: Mossos: parlem clar. Em llegeixo primer l'article del Carod. Palla, novament palla. Encara més: ¿calia, aquest article?, ¿què l'ha mogut a escriure'l?, ¿només el seu desig per fer una oda als Mossos? El "parlem clar" que diu al titular queda en no-res, només en una observació tan políticament correcta i de manual com aquesta: "El cos dels Mossos d'Esquadra és exemplar com a policia moderna, educada en valors democràtics i mètodes preventius, al servei del poble català i les seves institucions." Molt bé, Carod. Un article a l'alçada d'un vicepresident. Cap referència, ni una, a la conselleria d'Interior, al responsable principal del cos que tant elogia. I d'això en diu "parlar clar".

A la pàgina 6 hi ha un destacat que diu: "ERC endureix la crítica i apunta als caps polítics", i s'hi explica que el Ridao demana "responsabilitats polítiques" per l'actuació d'Interior en les manifestacions de la setmana passada. Un cop més, senyors d'Esquerra, ens ensenyeu que aneu a la deriva, que esteu fent filigranes per aguantar-vos al govern i, a la vegada, mirar de conservar un perfil propi cada cop més desdibuixat.

Després giro full, i a la pàgina 8 hi ha un reportatge on es recorda que Esquerra ha tornat "a recuperar el discurs d'alerta d'un pacte de CiU amb el PP". Tenint en compte que a aquestes alçades ha quedat a bastament demostrat que el PP i el PSOE SÓN EL MATEIX pel que fa a les nostres aspiracions sobiranistes, i que Esquerra a Catalunya està ajudant a governar el PSOE (perquè a veure qui discuteix avui dia que el PSC NO ÉS EL MATEIX que el PSOE), la credibilitat d'un partit que semblava que es menjaria el món i que ens portaria a les portes de la independència, ja no és que estigui per terra, sinó que fins i tot a l'infern, el mateix Llucifer se'n deu enriure.

josefina

'Pensaments'


M’he firat els Pensaments de Joseph Joubert (Proa, 2009), un autor que desconeixia i que s'inscriu en la tradició dels moralistes francesos.

És un pensador aforístic, cosa que m'anirà molt bé per alimentar el Diccitionari (el millor diccionari de citacions i frases cèlebres en català mentre no es demostri el contrari) i que s'explica en aquest pensament de la pàgina 59:

"Turmentat per la maleïda ambició de posar sempre tot un llibre en una pàgina, tota una pàgina en una frase i aquesta frase en un mot. Aquest sóc jo."

A la portada del llibre ja veiem l'essència de Joubert:

"Qui no s'ha observat a si mateix porta a dins una experiència que ignora."

Us deixo una quants pensaments de les primeres pàgines del llibre:

"Seria veritat dir que ens estimen més sovint pels nostres defectes que no per les nostres bones qualitats." (p. 74)

"Les meves idees! Allò que em costa de construir és la casa on fer-les viure." (p. 48)

"Oi que diem: que fan pensar? Doncs bé! Jo faig imaginar." (p. 47)

"Sens dubte em dec haver expressat alguna vegada brutalment, per anar més de pressa. Les paraules gruixudes abreugen meravellosament." (p. 46)

"És agradable adonar-se que encara no estimàvem prou aquelles persones que estimàvem més." (p. 75)

"Els llocs moren com els homes, encara que sembli que subsisteixen." (p. 91)

"Quan els meus amics són bornis, me'ls miro de perfil." (p. 76)

"Qui no es deixa enganyar mai no és un amic." (p. 76)

"L'objectiu no sempre es proposa per ser assolit, sinó per servir de punt de mira o de direcció. Així el precepte de l'amor dels enemics." (p. 77)

"Quan diuen que l'art és una imitació, el defineixen pel seu procediment o la seva manera d'operar i no pel seu objecte. M'agradaria més dir que l'art és una multiplicació, perquè aleshores el definiria pels seus efectes i la seva utilitat. L'art, de fet, només existeix per multiplicar les coses que commouen els nostres sentits representant-nos-les i només és útil en tan[t] que multiplica al voltant nostre les coses belles, és a dir[,] les coses que ens commouen agradablement, deliciosament, i de tal manera que ens fan feliços." (p. 95)

"Sortir del raonament per entrar en el sentit íntim, del tema per tornar a recórrer la matèria, dels arguments per respirar lliurant-nos als sentiments, és cosa molt permesa, molt útil i molt convenient en les discussions de bona fe. No cal pas que siguin tan metòdiques que ja no puguin ser ingènues." (p. 235)

"El gatet i el tros de paper del qual se'n fa un ratolí. El toca amb lleugeresa, per por de trencar la il·lusió." (p. 87)

"L'home imita primer els objectes que veu o que d'altres han imitat. Representa després les seves pròpies concepcions. És el súmmum de l'art." (p. 96)

"Si no poguéssim tenir amb els amics, impunement, sense haver de passar comptes i sense responsabilitat, la llibertat dels judicis temperamentals, dels judicis excessius, dels judicis fins i tot capriciosos, el comerç epistolar o la conversació tindrien les fatigues i les espines d'una contínua argumentació." (p. 75)


En trobareu més al



P. s.— Un altre llibre amb força errors lingüístics, com la majoria.


divendres, 27 de març de 2009

Conciliació?




Peu de foto: "Vetllar per Europa i pel seu fill. En una demostració pública de conciliació de vida familiar i professional, Hanne Dahl (dreta), diputada danesa del Parlament Europeu, participa, en companyia del seu bebè, en el ple d'ahir de la cambra legislativa de la UE."

Jo em pensava que conciliar la vida laboral i la familiar era una altra cosa.

dimecres, 25 de març de 2009

Transversalismes visibilitzadors (III)


Al món de la publicitat hi ha força transversalistes visibilitzadors que es pensen que són molt originals. (Vegeu, per exemple, aquest apunt recent de l’Oriol sobre una campanya en què s'utilitza aquesta frase magistral com a reclam: Això que t’han de portar en una ambulància i no estàs depilada deixarà de ser un malson recurrent.) Algunes pluges d’idees daurades en certs estudis de publicitat deuen ser espectaculars.

En aquest cas concret, no acabo d’entendre com tenen la barra, els uns i els altres, de fer aquest anunci. No acabo d’entendre com pot ser que el venedor de jardinets s’empassi aquesta superidea. No tant per la possible reacció dels que no arriben a final de mes (quins collons!, per exemple), sinó bàsicament pel missatge que envia als seus clients potencials. Sap què vol dir pintar bastos (*)? Van mal dades? Si pintessin bastos per al senyor de la caseta, es preocuparia per la gespa?

I si pinten bastos per al propietari de la casa de la foto, al que no pot pagar ni un piset de 60 metres quadrats què li pinten?

No ho sé. Exagero? Trobeu que aquest anunci és com pintar la cigonya (fer creure el que no és) ?

________

(*) Pintar bastos no surt al DIEC, ni al GDLC ni al DCVB, però sí al Diccionari temàtic de modismes (Edicions 62) i al portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en què s’assenyala que és d’ús general i significa ‘anar (o venir) mal dades’ (Segons els analistes borsaris, pinten bastos per als valors immobiliaris). En castellà, aquesta locució s’incorporarà a la 23a edició del diccionari de la RAE (‘para expresar que una situación se presenta mal’. En la economía pintan bastos en estos momentos).

dimarts, 24 de març de 2009

Dos diàlegs


1. «En la reunió del Consell de Govern de dimarts passat, el president [Montilla] va preguntar sobre la marxa de les converses [sobre el finançament] i Castells va contestar amb un "això pregunta-ho a La Vanguardia".»

2. «A Alícia a través del mirall, Alícia diu: "Però és possible que les paraules signifiquin coses tan diferents?" Humpty Dumpty li respon que qui fixa el sentit de les paraules és qui mana. Això és el que fa Espanya.»


1. E-notícies.
2. Alfons López Tena (Avui).

dilluns, 23 de març de 2009

Bilingüisme


Ara que fem dejuni i no tenim quartos per pagar la butlla, l'Osquet m'ha recomanat un restaurant on fan un bacallà exquisit.




Aquesta foto demostra que no és cert el que diu l'Agustí Bordas:

"Ara bé, és l’àmbit lingüístic en el que aquests homínids han assolit un grau d’extravagància incomparable: mentre els residents monolingües castellanoparlants hi prediquen el bilingüisme, els habitants bilingües catalanoparlants hi romanen silenciosos i capcots com imbècils mesells. Veure per creure. Catalonia is different."

(Vist en una entrada del Diccitionari. De l'article "Catalonia is different", a El Singular Digital, 19/03/2009)


Potser seria hora de recuperar el Digui oiga, no?



diumenge, 22 de març de 2009

Provincians


En una entrevista a l’Avui d’avui diuen que el Luis/Lluís Racionero va néixer “a la Seu d’Urgell, Lleida”. Doncs miri, no senyor: la Seu d’Urgell no és a Lleida, és a l’Alt Urgell. No tinc el llibre d’estil de l’Avui, però diria que no és ni hauria de ser l’estil de la casa informar els pobres catalans ignorants que la Seu és a la província de Lleida.


divendres, 20 de març de 2009

És això



Fa una estona m’he quedat de pedra quan he vist aquesta foto al bloc del Jordi Benplantat.

No fa fàstic, això?

Us imagineu què hauria passat si aquesta mateixa campanya l’hagués fet el Pujol? No, és clar, el Pujol tenia i té molts defectes, però mai s’arrossegaria d’aquesta manera tan pedant i sibil·lina (qui fa l'anunci?, si l'anunci el fa el PSC-PSOE, per què hi posa president?). Suposo que els socis de govern deuen estar contents, sobretot el conseller d’Habitatge. Ep, catalans, els pisos oficials els fa el president Montilla; tots els merders són cosa dels altres.

El conte de sempre. I a Esquerra encara hi ha gent que defensa que el partit arrossega els socialistes cap a la sobirania, quan són els sociates els que els foten gols per totes bandes. Aquest de la foto és brutal, de vergonya aliena i directe als collons d'Esquerra i Iniciativa, però aquí no passa res.

En fi, anònim sociata, quan parlo de fàstic i de tropa i de poca vergonya, em refereixo a això.


marc



dijous, 19 de març de 2009

Sento vergonya aliena



Fem un exercici d'imaginació: CiU governa la Generalitat i passa el que va passar ahir amb la manifestació dels estudiants i altres no estudiants contra Bolonya.

¿Qui és gairebé segur que encapçalaria una manifestació en protesta per l'actitud dels Mossos i per la gestió "de la dreta més pura" al govern? Qui?

Que després de tants daltabaixos com hi ha hagut al seu departament, aquest senyor encara no hagi dimitit és una altra demostració de com governen les suposades esquerres. Quina vergonya, déu meu, quina vergonya.

josefina

dimecres, 18 de març de 2009

El conte de sempre


Plantejament
ERC i PSC són socis de govern.

Nus
ERC presenta una moció al Congrés espanyol perquè s’hi pugui utilitzar el català.

Desenllaç
Els 25 patriotes catalans del PSC hi voten en contra.



(Fonts properes al cas afirmen que ERC i PSC volen organitzar una manifestació a favor del català al Congrés, però com a membres del govern català, eh?)

dimarts, 17 de març de 2009

120.000 euros per restaurar Sant Martí de Tost





Una gran notícia, la que em va fer arribar ahir el Gran Demiürg. Les esglésies de Sant Martí de Tost i de Santa Maria d'Organyà rebran aportacions del fons anomenat 1% cultural (250.000 euros i 120.000, respectivament). Enhorabona a tots els que s'hi han implicat. Com diuen a can Salvem Tost, "sembla que el nostre 'tòtem' no caurà, de moment".


Aprofito l'ocasió per recordar al senyor Periòdic d'Andorra que l'església de Sant (amb majúscula) Martí de Tost és al municipi de Ribera d'Urgellet, no a Rivera d'Urgellet.

dilluns, 16 de març de 2009

Transversalismes visibilitzadors (II). Més 'imbèciles'


Segon lliurament de la nova secció d’aquest bloc, Transversalismes visibilitzadors, que si la mandra no m’ho impedeix tindrà més vida que no em pensava. Dos dies, he tardat a fer el segon transversalisme...

El tema és el mateix, però molt, molt pitjor. Ara resulta que la Generalitada de Catalunya demana a no sé qui (als nens?, als pares?, a tu i a mi?) que faci el favor de valorar les mestres. I els homemestres? Ja estan valorats? O no cal?



Si ja estan prou valorats, no ho sabia; i si no cal, jo, si fos homemestre, estaria emprenyat.

N’hi ha per fotre’ls una denúncia. (Fixeu-vos que no he dit fotre-les una denúncia; els ximplets i les ximpletes encara no són conscients que el complement indirecte, en plural, agafa la forma masculina. O sigui que tots calladets, eh? Complement indirecte i a sobre masclista; això no sa pot aguantar.)

En fi, si algú és mestr@ (que enrotllat que sóc) i em pot aclarir el dubte, molt agraït.


Enric Vila i la independència


Estic acabant de llegir un gran llibre, El nostre heroi, Josep Pla (A Contra Vent), un dietari d’Enric Vila que va més enllà de la reivindicació de la figura de Pla, del seu catalanisme.

M’ha semblat oportú copiar un fragment del llibre (pàgina 191) sobre la qüestió nacional, una reflexió antipessimista i antiesbojarrada alhora. A veure què us sembla:

"No és veritat que el país s’hagi de morir demà, les coses importants no hi entenen d’ultimàtums. Si fem bé les coses la independència caurà pel seu propi pes perquè tot tendeix a la seva forma autèntica, i aquí tenim una cultura, una gastronomia, un mar, unes fronteres naturals, un clima i una ciutat, Barcelona, amb vocació de capital.

La felicitat sempre troba el seu camí. A més, Madrid ens roba, l’ús dels tancs està prohibit a la UE i mai no havíem parlat tan obertament de separar-nos.

La retòrica és important perquè el desig augmenta a còpia de verbalitzar-lo. Si l’independentisme creix amb els polítics que tenim, tots formats sota el franquisme, què passarà a mesura que surtin més i més generacions educades amb una mínima llibertat? Cal treballar més i cridar menys; concentrar-se en les obligacions, en comptes d’embolicar-se amb la bandera.

[…] però compte de no excitar-se amb els propis tambors. Cal dominar el temps dels conflictes.

[…] ¿Tenim un gruix de dirigents prou preparats, un sistema comunicatiu prou potent, suficients empresaris, poetes, escriptors, ciutadans per sostenir una batalla decisiva o un estat? Hi ha prou múscul nacional, autèntic, no verbal?"

(A l’Avui d’avui hi ha una entrevista a l’Enric Vila, un escriptor lúcid, brillant, que té un estil molt amè, directe i sense contemplacions.)

dissabte, 14 de març de 2009

Transversalismes visibilitzadors (I)


Avui enceto una secció per rascar una mica el personal. Serà efímera, segur, però fins que me’n cansi vull deixar constància d’alguns transversalismes visibilitzadors que em trobo de tant en tant, i així em desfogaré una mica.

Sí, perquè hem prostituït el llenguatge fins a límits vergonyosos. Hem arribat a un punt en què, a més de la dèria d’escriure en catalanista en comptes de fer-ho en català, en normal, sense galindaines jocfloralesques que sembla que queden més bé; a part d’això, que encara existeix, ara tenim incrustada, més que mai, la crosta lingüística castellana i la crosta políticament correcta; dos pesos pesants. També hi podríem afegir la contaminació en tots els àmbits d’un cert llenguatge pretesament periodístic tan artificial com els anteriors.

Ja ho deia el mestre Joan Sales a l’epistolari amb Joan Coromines:


“EL CATALÀ ÉS AQUESTA LLENGUA QUE PARLEM,i tot allò que diem, mentre no es demostri el contrari, està molt ben dit; donar a la nostra gent la confiança que els falta, treure'ls aquest complex d'inferioritat que els fa mirar com a "vulgar" allò que ells diuen correntment. Sobretot treure'ls la mania, molt marcada, d'aplicar a la nostra llengua els caràcters de les dues veïnes, castellà i francès (no és altra la raó per la qual molts novel·listes usen els noms propis sense article); inculcar-los que cada llengua té el seu geni propi, les seves maneres pròpies, les seves pròpies riqueses i recursos i la seva pròpia manera d'infringir la gramàtica en determinats casos.”

Per què molta gent quan escriu es torna tan artificiosa? No ens hem d’acostar tant com puguem a la llengua parlada? Cada vegada hi ha més gent que realitza reunions en comptes de fer-ne, cada vegada hi ha més periodistes que no poden enllaçar frases sense els maleïts connectors (i és que, en aquest sentit, d'altra banda, de fet, a tot això). Estic fart que em preguntin com es pot dir això d'una manera més catalana, de veure botigues que romandran obertes i de tanmateixos que signifiquen el contrari del que es vol dir. I de periodistes que diuen jo també vaig anar i guardo un molt bon record.

Ara mateix, amb la Josefina hem vist les notícies d’Andorra Televisió. Sembla que parlin per als marcians. Avui s’ha commemorat (dir celebrat seria ofensiu per als que han treballat, ja que el Govern ha impulsat que avui es treballi) el setzè aniversari de la Constitució, i els lluços de la tele no han parat de dir la Constitució andorrana, la Constitució andorrana, com si Andorra Televisió fos de les illes Sandvitx.

Però no m’enrotllo més, que si no faré el primer i l'últim apunt transversalista. Encetem aquesta visibilització amb el que no va viure i patir Sales: el virus políticament correcte. És tan potent que fins i tot una ministra espanyola es va referir, sense pèls ni peles a la llengua, a “los miembros y las miembras”.




La senyora Geli, en comptes d’enviar-nos una carta amb informació sobre els ajuts de la Generalitat als/a les nous/noves/ pares/mares/tutors, ens ha enviat una mena de calendari amb consells per als primers anys de paternitat.

(Ui, he dit paternitat i no paternitat i maternitat.)

Primer manament: Si vols ser políticament correcte, no escriuràs el vostre fill/a, sinó l'esplèndida combinació el/la vostre/a fill/a. I més avall, seràs conseqüent i escriuràs assegut/uda, perquè no s’hi val a ser correcte/a només al principi.

Apetxuga de pollastre.

Si no, pots optar per no fer el penós i escriure el teu fill. No discriminaràs ningú i escriuràs normal, sense artificis ridículs que no porten enlloc, ja que els parlants tenim un principi sagrat: l’economia del llenguatge, la mandra, i continuarem fent servir la forma masculina per referir-nos als dos sexes.

No feu el ridícul, que d'aquí a cinquanta anys algú anirà a la biblioteca i després parlarà malament de vosaltres.

divendres, 13 de març de 2009

'Andorra, entre l'anacronisme i la modernitat'


Ara que Andorra surt als diaris pel tema dels paradisos fiscals i que molta gent comenta la jugada i parla del país sense tenir-ne ni punyetera idea, l’Àlvar Valls ens regala el llibre Andorra, entre l’anacronisme i la modernitat (Pagès editors), "adreçat al públic català però també ofert com a reflexió als mateixos andorrans".

Després de fullejar-lo una estona he decidit que passa per davant del magnífic llibre de l’Enric Vila. Una lectura molt recomanable, sobretot per als que tenen una idea vaga del que és Andorra. Vejam si aquest llibre contribueix a reduir una mica la ignorància que hi ha al Principat de Catalunya respecte al país dels Pirineus. Hi trobareu un repàs des de les arrels (s. XIII), quan Andorra va néixer políticament "quasi per casualitat", fins avui, en què es presenta "sota l’espasa de Dàmocles de la disjuntiva entre anacronisme i modernitat".


Us en deixo uns quants fragments de la part identitària, aquesta que no interessa a ningú, diuen alguns. Valls parla clar i català:


"Andorra, en canvi, no té referent «nacional» perquè la nació andorrana no ha existit mai i la nació catalana, a la qual realment pertany en el sentit antropològic i cultural, no és acceptada com a seva per molts andorrans. Així, la desaparició de les antigues formes de vida ha actuat molt més com una neta pèrdua identitària."


"Andorra, agradi o no a alguns andorrans, és un país de nació catalana, entès el terme nació deslligat del concepte polític d’Estat. Així ho reconeix el Manual Digest:

«Les Valls d’Andorra, en lo espiritual i en lo temporal, en lo eclesiàstic i en lo secular, en lo físic i natural i en lo moral, en l’idioma, àdhuc curial, en lo modo i moda de vestir, en los costums i geni, són pròpia, verdadera i llegítima Catalunya, com a part i porció de dit Principat, i per consegüent són sos naturals propis, verdaders i llegítims catalans en tot rigor; essent esta veritat tan visible i evident que sols pot deixar de veure-la i conèixer qui vulla afectadament i pertinaçment fer-se ciego.»


"En el discurs d’ingrés d’Andorra a l’ONU, fet en català el juliol del 1993 davant l’assemblea general, el cap de Govern Òscar Ribas va posar l’accent en la catalanitat d’Andorra a partir de la llengua identificant les «pròpies arrels» amb els quatre punts cardinals del pancatalanisme:

«Tenim ben clar que per fer coses i per comunicar-les cal ser cosmopolites i poliglots, però també que per ser cal aprofundir en les pròpies arrels. I les nostres són les de la cultura catalana. El català és el nostre idioma oficial. És en la llengua de Ramon Llull, Ausiàs Marc i Salvador Espriu, la qual es parla des de Fraga –a l'Aragó– fins a Maó –a l'illa balear de Menorca– i des de Salses –al Rosselló francès– fins a Guardamar –a les terres meridionals del País Valencià–»

Aquestes paraules van concitar la repulsa explícita d’un escriptor lligat a l’stablishment andorrà. Se’n va seguir una agra polèmica a la premsa, en què es va qualificar el cap de Govern de poc menys que de «venut» a interessos polítics catalans, i en la qual no va sortir en defensa de Ribas ni un sol andorrà; els únics que ho van fer van ser alguns vells residents catalans.
Un cop els dipositaris de les «essències pàtries» van haver cantat les quaranta a Òscar Ribas, i d’acord amb la poca empenta que en un altre lloc del llibre ja hem atribuït a l’antic cap de Govern, el resultat va ser que el discurs d’entrada a la UNESCO, que Ribas va fer tres mesos més tard a la seu d’aquest organisme a París, va ser pronunciat en part en català, en part en castellà i en part en francès, sense cap referència a la cultura catalana i cantant les excel·lències del trilingüisme escolar imperant a Andorra, fent així de la necessitat virtut."

Sucós.

dimecres, 11 de març de 2009

Els radicals sou vosaltres, sociates


Els sociates de Catalunya diuen que CDC és un partit radical perquè, gràcies als déus, comença a obrir els ulls. S'ha de ser molt pervers, per no dir una altra cosa. Escoltin, unionistes socialistes de Catalunya: vostès amb qui governen a Catalunya? ERC no és un partit radical, si seguim la mateixa lògica sociata? I el PP d'Euskadi, que farà lehendakari el López, no és un partit radical? Si tu no hi vas, ells tornen, no?

Els radicals sou vosaltres; els unionistes, els conservadors, els esclaus, els botiflers, els sectaris. No apostar per la llibertat de Catalunya és de radical. La centralitat, avui en dia, és la independència, és la llibertat, si tens dos dits de front i no vens les quatre madalenes que tens (abans eren jerseis) als espanyols.

Sembla mentida que encara hi hagi tanta gent que es cregui el discurs d'aquesta tropa, sobretot els que no són analfabets.

Però no us en sortireu.

dilluns, 9 de març de 2009

Després de Brussel·les


Primer de tot, felicitats a la gent de Deumil.cat, sobretot al Manel, que de tant en tant passa per aquí (ets un crac!), i gràcies a tots els que van anar a Brussel·les. L’èxit d’aquesta iniciativa, apartidista, transversal i amb pocs mitjans, és inqüestionable.

I després de Brussel·les, què?, es pregunten alguns. Pel que fa a Deumil.cat, penso que hauria d’aprofitar l’embranzida actual i ser un referent per mobilitzar la societat civil, ara que sembla que la Plataforma pel Dret de Decidir està molt ocupada en les baralles internes.

De moment, Deumil.cat promou una recollida de signatures: la d’un nou projecte d’iniciativa legislativa popular perquè el Parlament aprovi una llei de convocatòria per al referèndum d'autodeterminació. (Per cert, qui vulgui formar part de la comissió promotora, pot apuntar-s’hi aquí.)

I, per què no, Deumil.cat podria començar a preparar-nos per a una gran manifestació a Barcelona quan el TC es moqui amb l’Estaut i ens ofereixin un finançament per anar fent.

Ara no hem de caure en l’optimisme excessiu ni en el típic i nostrat pessimisme. Hem de continuar treballant perquè cada dia siguem més els convençuts que amb Espanya no hi ha res a fer. Els espanyols també treballen amb nosaltres, no ho oblidem, i potser avui no som prou gent, però demà vés a saber. (També cal recordar que alguns dels nous estats tenien un suport més aviat baix a la independència abans d’iniciar els respectius processos de secessió, i que en un referèndum es vota o no.)

Què més es pot fer des d’una plataforma com Deumil.cat? Empènyer els polítics. Ho estem aconseguint? Jo diria que una mica sí; és clar que aquesta tendència, sobretot pel que fa a Convergència, és atribuïble al mateix cansament d’Espanya, als exvotants d'ERC (suposo) i als corrents d’opinió de les noves generacions d’intel·lectuals, més desacomplexats i sense el llast de la presó-dictatura i de la llibertat condicional-transició.

Per això cada dia queden més retratades les persones com el Josep M. Pelegrí, d’Unió, que després de dir que el resultat del primer any del Govern Zapatero és "un projecte polític fracassat"; que l’"escola Zapatero [és una] gran política de gestos, de somriures, de paraules, de promeses no acomplides, una escola que no és de fiar i que ensenya a maltractar Catalunya"; que "frustració i engany és la sensació que té Catalunya"; que "si hi hagués un moment de necessitat [PP i PSOE] no tindran problemes a fer un pacte contra Catalunya"; després de tot això, sentencia que "entre els compromisos de CiU no hi ha la independència".

Doncs ja em diràs el què, home.

divendres, 6 de març de 2009

We want a catalan state




MANIFEST DEL 7 DE MARÇ DE 2009

Els catalans i catalanes que som aquí i tots els que no han pogut desplaçar-se però que hi són amb el cor, som aquí perquè volem que Catalunya tingui el seu lloc al món, com les altres nacions europees. Som aquí perquè volem una nació lliure, moderna, desenvolupada, justa, responsable, respectuosa, culta, oberta al món i orgullosa d’ella mateixa. Perquè en tenim dret i volem un Estat propi.

Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra. Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.

Des d’aleshores ençà, la nació catalana ha viscut sotmesa al poder espanyol, i el més recent intent del president Macià de constituir la República catalana dins la federació de nacions ibèriques va acabar de forma cruenta a causa de l’aliança feixista del dictador Franco amb Hitler i Mussolini.

Recuperada la democràcia, Catalunya va viure la il·lusió de recuperar el seu estatus polític dins una federació democràtica, però amb el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, les aspiracions de Catalunya d’arribar a tenir una relació bilateral amb Espanya van anar minvant fins a arribar a l’esperpèntic ridícul de l’Estatut, que es consolidarà amb la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, on uns jutges parcials i al servei dels partits espanyols, decidiran contra la voluntat del poble expressada en les urnes.

La dependència de les decisions de l’Estat dels espanyols ens està portant a la ruïna. Així, la llengua catalana perd força i prestigi i veu reduït el seu ús social mentre que les institucions espanyoles enceten una ofensiva cultural d’homogeneïtzació al voltant d’una llengua única, la seva, considerada superior. La diferència entre els impostos que la nostra ciutadania ha de pagar i els serveis públics que rep representa un veritable espoli, sense parangó en el món occidental. Aquest espoli afecta diàriament a la vida de les persones i posa en risc la cohesió social.

La supervivència de Catalunya com a nació, i del català com a llengua mil·lenària, llengua de cultura i patrimoni europeu està en risc. Cal que els catalans ens mobilitzem i aixequem pacíficament en defensa dels nostres drets individuals i col·lectius.

Tots nosaltres, hem entès que és l’hora de dir prou. L’Europa dels Estats es consolida per la voluntat dels Estats que la formen i el somni de l’Europa dels pobles i de les nacions s’ha esvaït per molts anys, si no definitivament.

Hem vingut a Brussel·les amb dos objectius i depèn de nosaltres, catalans, assolir-los. Volem que els partits nacionals catalans, d’una vegada per totes, posin la independència com a objectiu en els seus programes electorals i l’autodeterminació com prioritat en la seva acció de Govern. No volem pactes de govern que no diguin amb claredat que el Govern de Catalunya promourà l’autodeterminació amb l’objectiu d’aconseguir la independència per fer que arribem a ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.

Des d’aquí, volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic. Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret. Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Volem votar.

Europa ho ha de saber: l’Estat espanyol no serà una democràcia si ens nega el dret de decidir. Nosaltres només demanem una democràcia vertadera, volem decidir lliurement el nostre futur col·lectiu, com ho han fet no fa gaire els montenegrins, els grenlandesos, i fa uns anys els eslovacs, els eslovens, els lituans, els letons, els estonians, com abans els irlandesos, polonesos, finlandesos, hongaresos, i tants i tants pobles europeus, a mesura que han anat retrobant la llibertat.

Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:

Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!

Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!


dijous, 5 de març de 2009

Em mossego la llengua


A l'Avui:

"Una delegació de 10mil a Brussel·les ha entregat aquest dijous, 48 hores abans de la manifestació per l'autodeterminació, una carta als europarlamentaris amb l'objectiu d'explicar aquesta iniciativa de la societat civil catalana. A la recepció no hi ha assistit cap eurodiputat català, fet que el portaveu de 10mil.cat, Josep Poveda, ha lamentat. "Ens hagués [sic] agradat molt comptar amb l'acompanyament d'algun dels representants electes catalans a Europa encara que hagin expressat obertament la seva oposició a la nostra iniciativa", ha explicat. "Potser si haguessin vingut i ens haguessin escoltat, ara coneixerien millor el motiu i la finalitat de la manifestació d'aquest dissabte", ha afegit.

Enhorabona i gràcies, Deumil

Dissabte segurament no hi haurà deu mil catalans a Brussel·les, cosa que aprofitaran alguns dels nostres enemics per parlar de fracàs –d’altres simplement ignoraran la manifestació–. Però l’objectiu de la plataforma 10mil no és una xifra, sinó sacsejar la societat i els polítics. És per això que l’èxit ja s’ha acomplert. Cal recordar-ho: aquesta iniciativa és totalment apolítica i transversal, engegada per gent corrent que de manera desinteressada ha dedicat moltes hores i molts maldecaps a un projecte apartidista i desacomplexat. Malgrat el silenci miserable d’alguns mitjans i el menyspreu d’alguns polítics, la plataforma ha generat il·lusió, consciència i reacció, i ara ja hi ha una base sòlida que no s’acabarà aquest dissabte.


Com diu el Quim Torra a El Singular Digital: "La porta de la il·lusió per al futur del país ja només s’obre, ja només es pot articular al voltant de les idees d’independència i llibertat. Per això l’acte de Brussel·les de demà passat és tan fascinant: perquè torna l’alegria i l’alè d’un aire nou, tan pur i tan fresc com el que va sentir la Colometa de La plaça del diamant el dia de la proclamació de la República."

Als promotors de 10mil, gràcies per escampar aquest aire nou, que tal com pujarà fins a Brussel·les, tornarà cap aquí i no s’aturarà.

Jo no hi aniré. Amb un Josepet d’un mes i mig no em veig amb cor de moure’m. Penjaré l’estelada al balcó i em moriré d’enveja, orgullós de vosaltres, compatriotes.

Endavant les atxes!

dilluns, 2 de març de 2009

Gol d’Espanya


En una jugada molt ben trenada per tot l’equip, Espanya ha tornat a marcar un gol i ha donat una lliçó d’estratègia.

Es miri com es vulgui, les eleccions basques les ha guanyades Espanya. Els tenen agafats pels ous, ens tenen atados y bien atados. Una jugada molt ben elaborada des de la defensa, amb una llei de partits en què, òbviament, van participar totes les vaques sagrades: PP i PSOE. Quan cal, els espanyols ja saben el que han de fer. Antes roja que rota. És cert que CiU hi va donar suport després d’unes quantes esmenes, però culpar CiU dels resultats de les eleccions és com donar la culpa als àrbitres de la sequera crònica del Barça.

Sí, el fet que 100.000 bascos s’hagin quedat sense representació política és un frau, però no és culpa de CiU, sinó que és culpa del fet que els espanyols en saben més (i si necessiten que piulem, només ens han de collar els ous una mica més). Ells sí que ho tenen clar: el primer és Espanya, cosa que no podem dir nosaltres en relació amb el nostre país. Com diria el Dessmond, potser per això ells tenen Estat i nosaltres no.

La llei s’hauria aprovat igualment, perquè era un llei en defensa d'Espanya.

De tota manera, aquest suport de CiU a una llei ignominiosa és un dels punts clau que em distancien de la coalició. Impedir que Batasuna vagi a les urnes és antidemocràtic, contrari a la llibertat de pensament, que no té res a veure amb l’acció. No és amb delictes que la gent delinqueix?

La lliçó dels espanyols és clara, tot i que alguns potser no la vulguin veure. El PP i la Rosa Díez de Espanya ja s’han ofert per defensar el que anomenen constitucionalisme (fins i tot els Ciutadanos van demanar el vot per als constitucionalistes no nacionalistes). És clar! És la seva feina, l’única missió divina que els ha estat encomanada: la unitat indissoluble de la nació espanyola. Ja poden odiar-se (com nosaltres), que a l’hora de la veritat todos a una como Fuenteovejuna.

Mentrestant, aquí el que fem és culpar CiU de la pèrdua de l’últim reducte no nacionalista espanyol que quedava. Que en som, de desgraciats. El fart de riure que es deuen fotre mentre ens barallem entre nosaltres. Quin respecte voleu que ens tinguin?

Al País Basc passa el mateix. De què serveixen els 100.000 vots nuls? De res. No compten com a gol. Els espanyols han fet la gran jugada i com sempre els ha sortit bé. I el seu enemic, dividit.

Les eleccions basques i gallegues donen per a moltes lliçons més. Una, la dels socis de govern minoritaris, que ara ja són més aviat ínfims. Aquí, però, no ens afecta. Aquí n’hi ha que arrosseguen el PSC-PSOE cap al sobiranisme, tu! Poca broma!

I així estem






Em sembla impossible estar fent això: posar-me a l’ordinador i escriure unes línies! Des que el Marc va tornar a treballar, el 9 de febrer, poques ocasions he tingut per fer-ho, i això que ja fa dies i dies que tinc ganes d’escriure una mica sobre l’aventura de ser mare, ara que el Josepet ja té sis setmanes, i quines setmanes!! En teoria no m’hauria de queixar gaire perquè tinc motius suficients per pensar que som uns privilegiats: el nen menja bé i està creixent encara millor, i les visites reglamentàries a la pediatra han sigut sempre positives, però no puc pas dir que aquest mes i mig que fa que sóc mare hagi sigut un camí de roses, ni de lluny.

En primer lloc, per l’adaptació a la nova vida: encara que durant l’embaràs mires de pensar com serà tot plegat un cop hagi nascut la criatura, no et pots pas fer el càrrec de com t’arriba a canviar. A més, com em va dir la llevadora el dia que em va donar l’alta definitiva i davant del meu atac de sinceritat, és ben veritat que durant l’embaràs el pensament ens queda bloquejat pensant només en el part, i en realitat la prova de foc són les primeres setmanes amb la criatura a casa. A fe que sí! Fins ara no goso dir que ja estic una mica aclimatada a la nova rutina, tot i que cada dia hi pot haver canvis imprevistos. I cal estar a punt per afrontar-los, amb bon humor i amb tranquil·litat. El meu cop més dur va ser la nit que vaig considerar obligat abandonar el meu llit de parella per anar-me’n a dormir a l’habitació del nen i que el Marc pugui descansar al màxim. Em va caure el món a sobre!! Vaig passar la pitjor de totes les nits. A més, a la nit tot es magnifica, de tot en fas una bola fins que es fa de dia. Llavors te’n rius, del que has arribat a pensar unes hores abans.

La paraula clau d’aquestes sis setmanes com a mare ha sigut PACIÈNCIA. Així, en lletres majúscules. Jo em tenia per una persona prou pacient, però m’he adonat que no devia pas ser així. Amb un nen tan inquiet, nerviós i un pèl anàrquic com el nostre, mai acabes d’esgotar tot el significat d’aquesta paraula. I amarar-me de paciència també ha sigut, i segueix sent, un exercici que miro de practicar cada dia a base de bé, perquè si no, hauria patit un daltabaix!

Al tenir la criatura, i al ser la primera, esclar, t’adones que hi ha un abisme entre la teoria que hagis pogut llegir o t’hagin pogut explicar durant l’embaràs i la teva realitat del dia a dia. Abans de res: el que funciona amb una criatura no té per què funcionar amb la teva. Segon: la teoria és ideal i la realitat no. I voler aplicar la teòrica a la pràctica pot ser un error molt gros. Sentit comú, sentit comú, i no deixar-se perdre ni pels nervis ni pel patiment ni per l’angoixa. Aquesta miro que sigui la meva màxima, tot i que a vegades és fa difícil aplicar-la, no ens hem pas d’enganyar. Tercer: moltes de les previsions que vas poder fer durant l’embaràs queden en no-res quan és la criatura i la seva manera de funcionar el que preval per damunt de tot. L’exemple més recent que puc aportar: confiava que el nen s’estaria al cabasset tres mesets o potser quatre. I just aquesta setmana ja l’hem hagut de passar al bressol perquè hem vist que necessita dormir ben ample i amb prou espai de maniobra. Doncs apa, a guardar el cabasset i a reestructurar l’habitació abans del que pensàvem. I durant l’embaràs havia llegit que quan són tan petits s’han de sentir ben recollits mentre dormen, i els has de posar una mena de topall als peus perquè es trobin segurs. Punyetes!!

Pateixes per tot i quan ho consultes amb els entesos et diuen que tot és normal, o sigui que més val agafar-s’ho amb filosofia. Aquesta setmana, per exemple, hem passat uns dies complicats perquè dimarts el nen no va dormir gairebé en tot el dia i va menjar molt poc. Jo ja vaig arribar a pensar que es quedava amb gana i no en tenia prou amb el pit. Vaig estar temptada de trucar a la pediatra però me’n vaig estar perquè les veus més experimentades que m’envolten em deien que la canalla, tan petits, fan canvis. I és ben cert: ara el Josepet ja ha començat a dormir quatre hores seguides a les nits, de dia no dorm en excés però avui ja estic comprovant que va espaiant les preses, que fins ara eren cada dos hores. A més, mirant-li la cara, rodanxona i amb color de salut, em convencia que no li podia passar pas res de greu. Però és ben cert que pràcticament pateixes per tot i, com diu la meva mare, pagues la novatada.

I no volia acabar la meva reflexió sense dir-hi la meva en un debat estrella: pit o biberó? Ah, aquí també, quanta teoria ideal i quanta fanfarronada, em fa l’efecte!

Jo no em vaig plantejar en cap moment si li donava el pit o passàvem al biberó directament. Em va semblar tan natural i lògic donar-li el pit que el biberó, senzillament, ni em va passar pel cap —penso que ho deu fer haver viscut entre vaques i vedells—. Bé, durant l’embaràs només sents a parlar de les meravelles de donar pit, dels seus avantatges tant per a la criatura com per a la mare, que admeto que són molts, però en canvi, sempre es passa de puntetes sobre els inconvenients, que també n’hi ha, i que te’ls trobes com un cop de puny a la cara quan t’hi poses. Suposo que tot depèn del tipus de dona que ets, però per mi, això de donar el pit, i fins ara que el nen me’l reclamava cada dos hores, ha sigut un esclavatge amb totes les de la llei. Molt maco, sí, però molt esclau també. I si tu estàs acostumada a estar a casa però no pas asseguda al sofà sinó fent sempre coses i cosetes, ja has begut oli. I és el que m’ha passat a mi aquestes primeres setmanes: em costava acceptar que no podia fer pràcticament res més que passar totes les hores amb el nen, perquè no et deixa gaire marge per a coses tan bàsiques com fer els llits, planxar, treure la pols, escombrar... Ara, però, i creuo els dits, sembla que ja estem en el bon camí d’adaptació mútua a la situació. Donar pit també és molt solitari i fins a cert punt insolidari amb el pare. Si tenim un segon fill no ho sé pas, si li tornaria a donar pit. I entenc perfectament les dones que decideixen no fer-ho.

A més a més, si vols donar pit has de ser conscient que hauràs d’estar sempre al cent per cent tant físicament com anímicament. Perquè sembla mentida com la criatura nota si estàs cansada, trista, desanimada, angoixada o tens presses quan li dónes el pit. O sigui que a més d’esclava, has de ser una superdona!

I volia dir més coses però m’estic morint de gana (ah, aquesta és una altra: et diuen que si dónes pit recuperes més fàcilment el pes que tenies abans de quedar en estat. Doncs a mi, això de donar pit em fa venir molta set però també molta gana! Esclar que perds calories quan el nen et treu la llet però d’aquí a recuperar la figura antiga, també n’hi ha un bon tros!). Però en fi, als que et diuen que gaudeixis de les primeres setmanes de vida de la criatura perquè després ja no gaudiràs tant, els diria, amb tot el carinyo del món, que no en tenen ni idea!!

Oh, em sembla un miracle: he pogut escriure tot això i el nen encara no s’ha despertat!!! Em sembla que sí, que ha fet un canvi i ja anem per un camí una mica més racional. Creuem els dits!!

Per acabar: no he pogut evitar posar aquesta foto preciosa dels meus dos homes. Els estimo amb bogeria.

josefina

diumenge, 1 de març de 2009

Que gran que ets, Alfons!


Sort que encara tenim gent com l'Alfons López Tena per desemmascarar els imbècils i els botiflers.

Un article memorable.

"Amb Estat, com Espanya, tens "presència perfectament reconeguda"; sense Estat, com Catalunya, tens els insults i falsedats de Vidal-Quadras i Terrón, o les frustracions i fantasies d'Obiols, Guardans i Romeva."

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...