dimecres, 29 d’abril de 2009

'Crònica de la independència'


Per Sant Jordi la mestressa em va regalar Crònica de la independència, de la Patrícia Gabancho, que per mi és una de les intel·lectuals més lúcides i desacomplexades del nostre desventurat país. I una dona de cultura.

Va néixer a l'Argentina i a 22 anys va venir a Catalunya "a comprendre la guerra civil i el meu pare, fill de bascos, em va donar España, de Salvador de Madariaga. Em va seduir el retrat que feia de la Catalunya medieval i em va disgustar la seva actitud negativa davant de la Generalitat republicana. Vaig voler comprendre una nació sense Estat".

Després de presentar-nos un panorama desolador i de repartir a tort i a dret a El preu de ser catalans, en aquesta Crònica la Gabancho fa un exercici de periodisme-ficció molt amè, fins i tot divertit, en què podem resseguir no solament la crònica de la independència (proclamada el 2010), sinó també com és aquesta Catalunya lliure el 2037.

Tot plegat ho veiem a través d’un catalanocanadenc que va emigrar a Amèrica de ben jove i al qual encomanen un estudi sobre el procés independentista. Recull articles periodístics i manifestos de l’època en què l’olla bull i al final vessa (com ara, pel que fa a bullir), amb autors reals com Salvador Cot, Jordi Barbeta, Juan Tapia, etc. Aquí la Gabancho demostra una gran destresa i un sentit de l’humor en plena forma. M’agradaria veure la cara d’aquests periodistes llegint els articles que la Gabancho els ha fet fer. Clavats!

La Catalunya del 2037 la descobrim mitjançant entrevistes amb consellers, intel·lectuals i personatges destacats que ens mostren un país força idíl·lic, modern i, sobretot, normal. Els catalans fins i tot exportem la societat del pensament (superada la del coneixement)!!!

En una obra d’aquesta mena suposo que el més difícil és aconseguir que sembli versemblant. Penso que l’autora se n’ha sortit prou bé, encara que em costa imaginar-me el Miquel Roca proclamant la independència al Parlament i el Barça jugant a la lliga italiana (Gabancho: això de les lligues estatals té menys futur que Catalunya sota Espanya!). Per explicar-nos la Catalunya i el món del 2037, l’autora situa el protagonista a Amèrica, on la societat és diferent de l’europea; per això ens podem creure les explicacions dels consellers sobre els canvis de la societat sense que ens hàgim de preguntar: i això no ho sap, el protagonista? A mi m’ha semblat creïble, en general.

I en general, a la Catalunya del 37 s'hi està força bé; amb canvis traumàtics i injustícies, però amb més seny (penso jo).

El que m’ha inquietat és que l’any 2037 encara hi ha catalans (concretament un descendent dels Maragall) que continuen practicant la cançoneta políticament correcta: “Que no vol dir que els polítics i les polítiques no diguin més el que els convé que el que pertoca.” (p. 121). I si forma part de la conyeta? No ho sé...

Cap al final del llibre, la presidenta de Catalunya el 2037, Alba Artigas, diu:

“Dues generacions, almenys dues, van perdre energies negociant bocins amb Espanya. Ara les energies les posem a ser millors com a societat, a ser més pensament. I no ens va malament.
Tenir poder és tenir futur. El que Espanya no ens donava era precisament el futur. Ara que podem construir, volem fer-ho bé.
Els catalans estem orgullosos de ser catalans, però una cosa no ha canviat: els catalans som gent de tot arreu.”

Vist l’èxit de vendes del llibre, segur que hi ha molts lectors que mentre el llegeixen fan com els culers que encaren aquesta setmana amb el típic no pot ser, no pot ser però se’n van a dormir somiant el triplet, de la mateixa manera que els altres s’empassen, angoixosos, les pàgines de la Crònica a la recerca d’allò que no pot ser i és.

Per mi, un llibre que d’entrada et fa una mica de por però que val molt la pena. I la Gabancho, una bona escriptora i una intel·lectual solvent i compromesa.

Ah! Un altre llibre sense el poliment lingüístic que seria desitjable. Haurem d'esperar trenta anys, si seguim el fil de la Gabancho.

dimarts, 28 d’abril de 2009

De la manipulació a l'expulsió


No sé per on començar. Potser per aquesta notícia d’ahir:


La notícia no és pas que E refusi sortir del govern, sinó que està disposada a firmar un mal acord de finançament; perquè E forma part del govern, no?

I ara una altra notícia, del juny passat:



No hase falta desir nada más, no?


Carretero

Cal que no oblidem el que va dir Carretero al seu article: "penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya."

Els covards es van encarregar de manipular aquestes paraules i estendre un histerisme patètic que els ha dut a afirmar sense vergonya que l’article de Carretero expressava "opinions contràries a la ideologia d’ERC".

He rellegit l’article i encara em pregunto: on hi ha opinions contràries a la ideologia d’ERC? On es diu que Carretero vol fer un partit? El metge de Puigcerdà ha estat foragitat del partit precisament perquè és fidel a la ideologia d'ERC, no fidel a la manjadora.

Bé, ara ja no hi ha res a fer. Segurament Esquerra es fotrà una patacada, hi haurà neteja i tornarà a redreçar-se. No passa res.

No sé per què hi ha tanta por que es fragmenti el vot nacionalista. Primer, perquè no hi ha hagut escissió ni es pot comparar el moviment independentista que hi ha avui amb elq ue hi havia en l'època en què va sorgir el PI. I no és clar que el Carretero faci un nou partit. En qualsevol cas, si hi hagués una nova opció política independentista d’ampli espectre, penso que la gran beneficiada seria la Catalunya sobiranista ja que a les últimes eleccions més de 400.000 exvotants d’ERC i CiU no van anar a votar.

Un altre punt en què cal incidir és la novetat que podria suposar el nou partit de Carretero: per primera vegada, tindríem un projecte, un full de ruta, cap a la independència, no la merdeta del 2014 del Carod, de la qual ningú es recorda ni l'ambigüitat de sempre de CiU. Primer hem de tenir majoria, diuen com a excusa els Carod i Pugcercós? I per què hem d’esperar a tenir majoria?

Aquesta pregunta també la podem fer a CiU, és clar. Quina és l’amenaça de CiU davant un mal finançament i una retallada de l’Estaut? Avui, cap.

Els orfes tenim dret a tenir una opció de vot. Si no us agrada, no ens toqueu els collons i feu la vostra.

I no patiu, que CiU perdrà vots però no tants, els que perdi E aniran a Reagrupament i amb els sobiranistes abstencionistes impedirem que es repeteixi el tripartit.

P. s.— I ara surt el Puigcercós contradient el Carod i amenaçant de trencar el govern si no hi ha un bon finançament. Hahaha. Aquesta és la gran cohesió, la suma d'ERC. Quina banda.

dilluns, 27 d’abril de 2009

"Opinions contràries a la ideologia d’ERC"


La notícia: La direcció d’ERC expedienta Carretero i n’acorda la suspensió preventiva de militància.

Seré breu perquè estic massa furiós. Per no dir una altra cosa, diré que la direcció d’Esquerra és poc intel·ligent i que l’argument que el Carretero "ha desprestigiat ERC amb la seva actuació pública, […] expressant opinions contràries a la ideologia d’ERC" és la demostració més evident que amb aquesta gent, com amb Espanya, no hi ha res a fer.

Opinions contràries a la ideologia d’ERC... Marededeusenyor!

No ens cal un altre partit?

P. s.— El Carretero diu que marxa d’ERC. Ben fet. Els partits són eines, no famílies. L'objectiu no és ERC, sinó Catalunya. Espero que faci un nou partit. Almenys els altres quedaran en evidència i molts no ens quedarem orfes.

diumenge, 26 d’abril de 2009

El nou partit


Avui volia fer un article dedicat als convergents sobiranistes, de paraula i/o convenciment, però l’Alfons López Tena m’ha deixat sense paraules. Llegiu l’article que publica l’Avui, que val la pena.

Comença així: «“Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho.” Aquestes paraules del president Pujol a Elsingulardigital.cat palesen on ens han dut trenta anys de pertinença dels catalans a l’Estat espanyol democràtic [...]»

I s’acaba així: «president Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d’altra que la independència. I vós?»

Doncs això, convergents, ¿ja heu pensat què posareu al programa electoral de les pròximes eleccions nacionals? El concert econòmic? Un nou estatut? El peix al cove? Una mica de poder a la diputació provincial de Catalunya? L’anar fent? La cançó de l’enfadós?

Alguns convergents i afins argumenten que primer s’ha de fer nació, que sense nació no hi ha estat. Jo penso que les dues coses no solament compatibles, sinó que l'última és, ha de ser, urgent. Si hem d'esperar a construir la nació ara que Espanya ens desafia amb el finançament i l'Estatut, amb una aposta clara per fer més Espanya, hi serem a temps? Com construirem la nació sense recursos? Amb quines polítiques socials farem nació? Quants problemes seriosos podem afrontar amb el poder real que té el nostre govern?

Un altre argument és que si hem aguantat 300 anys, les presses només són cosa d’esbojarrats. Una altra excusa. Si avui en dia el suport a l’independentisme és més viu que mai, és precisament per la sensació generalitzada que no podem continuar així, que l’asfíxia centralista i el robatori són massa importants perquè puguem pensar que els nostres fills no viuran en un país decadent.

Ah! I el full de ruta. Molts esgrimeixen que no tenim el puto i famós full de ruta per a l’alliberament nacional. Cony, doncs feu-lo! Mas, Pujol, Homs, etc., oi que aspirem a la plena sobirania? Doncs comenceu a preparar el vostre full de ruta, si realment creieu en la plena sobirania...

El full de ruta del Carretero, com va dir el Salvador Cardús, és sortir de la gàbia. És el que comença a assumir molta gent i una part significativa de l’opinió pública catalana. En canvi, quan l’independentisme fa passos de gegant cap a la centralitat política, no hi ha cap partit polític important que tingui un projecte de divorci amb Espanya.

Per això seria bo que el Carretero liderés un nou partit tal com el va definir: d’ampli espectre, amb l’objectiu prioritari de la independència a curt termini. Després, com ja s’ha dit, ja decidirem si som d’esquerres o de dretes.

I com ja he dit en algun lloc, aquest nou partit tindria molta més acceptació de la que segur que tindria avui (que penso que ja és molta) si es plantegés la dissolució un cop aconseguida la llibertat, sense que això impliqui regalar el poder als que han pujat al carro a última hora. Tampoc no cal ser tan passerells, però sí que penso que seria un golàs: Quan aconseguim el nostre objectiu, aquest partit transversal es dissoldrà perquè cadascú, ara sí, trobi el seu lloc en un país que, ara sí, ja és normal.

Puc estar equivocat, però com que penso en clau de país, no en clau de partit, el fet de tenir una altra opció política ens aniria molt bé. Sabríem quanta gent com jo se sent òrfena políticament i quanta n’està farta dels interessos partidistes de CiU i ERC. I a més, segur que evitaríem la reedició del Trispartit.


marc

dissabte, 25 d’abril de 2009

Tabús



Des que sóc mare he descobert que al voltant dels primers mesos de vida d’una criatura hi ha uns quants tabús que deunidó. Hi pensava després que la tarda del dia de Sant Jordi vaig estar xerrant una estona al Passeig de la Seu amb dos noies conegudes que han sigut mares també fa relativament poc. L’una té una nena d’un any i poc, i l’altra un nen d’uns tres anys i n’espera un altre. Totes tres vam coincidir que, a diferència del que t’expliquen les revistes i del que et diuen fins i tot algunes amigues que han passat per l’experiència de la maternitat abans que tu, els primers mesos de l’estrena com a mare no són gens fàcils i no tot són alegries, ja ho he escrit alguna vegada. Això, esclar, si no tens la immensa sort que et toqui una criatura de manual, d’aquelles que, efectivament, quan no mengen dormen i viceversa. Amb el nostre Josepet no ha sigut el cas, ni de bon tros.

Fa uns dies el Marc escrivia que semblava que el nen havia fet el pregonat canvi dels tres mesos. Doncs bé, va ser un miratge, fruit sobretot dels corticoides, antibiòtics i pufs de Ventolín que li vam donar durant una setmana per superar la seva primera bronquitis. Després de la medicació, cinc nits pràcticament d’insomni i dies de fortes enrabiades perquè no es volia esperar les tres hores entre presa i presa. Al final, ahir vaig desistir, derrotada i esgotada, i vaig passar olímpicament del que em van dir a ca la pediatra. Quan volia menjar el posava al pit i així aquesta nit passada ha sigut molt més tranquil·la. Aquesta setmana, per sort meva, el Marc ja li ha començat a donar biberó en la presa d’última hora de la tarda i, oh meravella, s’hi ha(n) agafat de seguida! D’avui en un mes just torno a treballar, i és qüestió de començar-lo a destetar.

En un escrit anterior ja vaig dir-hi la meva sobre el debat etern entre donar pit o el biberó. Ara que el Josepet ja ha superat els tres mesos estic molt contenta d’haver-li donat el pit de manera exclusiva durant aquest temps però no seré mai una defensora a ultrança del pit en contraposició al biberó. Un dels tabús que he trobat és veure com els costa, sobretot a les dones grans, reconèixer que les seves filles o joves han fet créixer els seus néts amb biberó, ja sigui com a complement del pit o en exclusiva des del primer dia. Pel que m’havien anat dient, m’havia pensat que les seves filles i joves havien estat donant només pit durant molts mesos, i sempre durant els sis suposadament reglamentaris. Ara, quan el nostre nen ja té els tres mesos sobrepassats, es meravellen de saber que l’estem pujant només amb pit. Ara resulta que gairebé totes les filles i joves havien complementat el pit amb el biberó ja des del primer mes. Ai coi.

També et pregunten sempre per les nits, si el nen te les deixa dormir o et fa llevar moltes vegades. El nostre només ha aguantat dormint sis hores una vegada, de la qual ja ni me’n recordo. Si arriba a les quatre hores seguides ja estic contenta. I coi, em trobo que gairebé totes et diuen que els seus, al primer o al segon mes, ja deixaven dormir tota la nit. Després, parlant amb filles i joves, t’assabentes que dient això es refereixen al fet que es llevaven un cop per alimentar i la criatura es quedava adormida tot seguit. Curiós.

En tercer lloc, aquestes generacions més grans et fan sentir una mala mare si deixes bramar una mica la criatura. Ara fa uns dies que el Josepet està especialment rebec i, evidentment, hi ha veïns que el senten. I quan et veuen et diuen: “L’altre dia el vaig sentir cantar fort, eh?” ¿¿¿És que han vist alguna vegada una criatura que no plori mai??? Bé, sempre hi ha qui fa els possibles i els impossibles perquè de casa seva no se senti mai ni una mosca, pel que es pugui dir... Però si et toca un nen bramaire, ja em direu com s’ha de fer per tenir-lo calmat les 24 hores, que ho agrairia.

T’adones que algunes amigues i conegudes que han sigut mares abans que tu, no és fins ara, que tu també ho ets i no pots amagar que passes moments molt delicats, que se’t sinceren i et reconeixen que elles també ho van passar malament els primers mesos, especialment si van decidir donar pit. ¿Per què, aquesta necessitat d’aparentar el que no és? ¿Quin mal hi ha a admetre que en la maternitat no tot és de color rosa? Sempre ens han vingut amb la història que ser mare és el millor que hi ha, que és l’experiència més meravellosa, que ser mare et fa sentir plenament realitzada com a dona, i bla, bla, bla. Jo no dic que no, però siguem realistes: al costat dels bons moments, que és evident que compensen amb escreix, també n’hi ha molts de terribles, en què et sents sola per molt suport que tinguis, en què voldries desaparèixer i que no et trobés ningú, en què de bona gana dimitiries com a mare, en què, en definitiva, ho engegaries tot a rodar.

Cada dia quan em llevo ho faig amb el millor somriure, plena d’energia, amb ganes. Penso: “Avui segur que el nen estarà més tranquil·let, no bramarà tant, i podrem aguantar més estona entre presa i presa.” A mesura que passen les hores les energies s’acaben i tu t’esgotes, i ja no t’importa que faci només dos hores que hagi menjat. Si torna a tenir gana, el tornes a posar al pit. I arribes a la nit i no pots evitar pensar: “Potser avui ja em deixarà dormir sis o set horetes seguides.” I amb aquesta esperança t’adorms fins que el sents plorar... al cap de tres o quatre horetes si hi ha sort.

Hi ha dies dolents, i tant, però els arracones quan veus el nen tranquil·let, quan ara ja et mira, et coneix i et fa aquelles riallades tan grans. Això sí que no té preu.

josefina

dijous, 23 d’abril de 2009

Els llibres que regalaré avui






Bona diada


33.


La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l'ample terrer l'han combatut a ras.
—La flor de l'esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta!—

Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts...

Car tan profundament la seva arrel s'allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d'una crosta de sal.

Però l'alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.


Màrius Torres, 11 de març de 1938

dimecres, 22 d’abril de 2009

De dretes




Si hi ha un tema que em treu de polleguera és la superioritat moral que exhibeixen alguns que es fan dir d’esquerres i no paren de proclamar-ho, els que tenen com a únic argument que els altres són de dretes i ells, els més progressistes del món pel simple fet que s’abracen a la bandera de les polítiques socials i se la fan seva. Jo sóc progressista, diuen ben cofois, i els que no tenen l’etiqueta són de dretes, retrògrads, reaccionaris, ultraliberals, etc.

(Com va dir, Stanislaw Jerzy Lec: “Quan cridin «Visca el progrés!», pregunta sempre: «El progrés de què?»)

Fins ara ens hem acostumat que aquesta farsa fos a càrrec de sociates i iniciatius, però ara, amb els esbojarrats independentistes ja madurs, hem de suportar el mateix discurs a les files d’Esquerra (l’antiga ERC). L’atac immadur dels madurs contra Joan Carretero fa més mal (i que consti que jo no sóc d’Esquerra ni de CiU ni d’esquerres ni de dretes) perquè intenta dividir, perquè utilitza la mateixa estratègia que fan servir els unionistes per deslegitimar el moviment independentista. Sap greu que els dirigents d’Esquerra hagin tocat fons d’aquesta manera perquè no ens ho mereixem.

¿Amb quins arguments gosen dir que a Esquerra ja li va bé prescindir de la “dreta independentista” sense donar cap argument en aquest sentit? Per què el Joan Carretero és de dretes i el Puigcercós no? ¿Perquè el Carretero prioritza la C de Catalunya i la R de Republicana davant la E d’Esquerra? Això vol dir que ets de dretes? Encara més, en l’atzucac en què ens trobem avui, ¿prioritzar la llibertat de Catalunya i voler fer una candidatura transversal que tingui com a prioritat la llibertat és una posició antagònica respecte a la ideologia de l’ex-ERC?

No sé com tenen tanta barra de dir això, però és clar que aquesta política no els sortirà gens bé i només se la creuran uns quants; uns quants que no seran prou per evitar el fiasco electoral.

A més, insistir ara en el fet que l’estat es construeix governant i amb polítiques socials que creïn identitat nacional i tot això, no s’ho creu gairebé ningú dels possibles votants d’Esquerra que no són clients, amics, coneguts o de la secta. Haurien de fer una enquesta: Digui’m les polítiques socials que s’han posat en marxa gràcies a E. ¿Pensa que gràcies a E han millorat les polítiques socials? Les polítiques socials de E construeixen l’estat?

I un altre punt en què el Carretero incideix sovint: Encara que Esquerra prioritzi l’esquerra (o almenys ho digui) i en faci bandera, la gent d’esquerra continuarà votant els de sempre perquè ja té aquest referent (PSC-PSOE i ICV), no li’n fa falta cap més.

Però, és clar (i no som rucs), no és que Esquerra pensi que pot avançar electoralment per aquest camí; la pluja fina actualitzada i vestida de progressia no és res més que una excusa per mantenir-se en el poc poder que tenen (més nombrosa és la xarxa clientelar, això sí). S’anuncien noves tempestes electorals, però els mediocres i els vanitosos no les volen veure.

S’han fet grans i l’estelada és cosa de joves.

Com va dir el Víctor Alexandre, la millor política social és la independència. ¿O és que es pensen que tindrem un finançament just? Prioritzar la llibertat per posar fi a l’espoli és antisocial, es veu, és de dretes. Sabeu quantes polítiques socials podríem fer amb el que ens roben cada any? Fins i tot podríem muntar una ambaixada a la Lluna per al parent de torn.

Tant de bo algú m’expliqués per què el Carretero i jo som de dretes.

Amb el panorama que tenim, sembla mentida que els nostres no tinguin clar que primer és Catalunya; després, els valors republicans de l'esforç, el mèrit i l'austeritat; i després, l'esquerra.


Setanta anys després, tornarem a perdre una altra guerra pel mateix motiu

"Només ens hauria pogut salvar un alçament unànime del nostre poble que des del mateix juliol de 1936 hagués posat a rotllo feixistes i anarquistes i donat a la guerra que començava l’únic sentit que podia legitimar-la, el de guerra nacional per les llibertats de la nostra terra; tots «espantosament units», els catalans ens hauríem salvat com a tals fins i tot si perdíem la guerra, quan no és mai del tot perduda una guerra quan es fa netament, per la pàtria."

Carta de Joan Sales a Màrius Torres el 15 de gener de 1939


dimarts, 21 d’abril de 2009

Notícia del juny, Puigcercós


Del 3cat24.cat:

«ERC aposta també perquè el Parlament exerceixi de forma unilateral el dret d’autodeterminació, via referèndum, si el Tribunal Constitucional dicta sentència en contra de l’Estatut i el govern espanyol es nega a negociar amb la Generalitat el “dret a decidir” dels catalans.»

«En el seu discurs de cloenda del XXV Congrés d’ERC, Puigcercós s’ha compromès a “buscar la suma” dels quatre sectors que conviuen al partit.»


El que deia el Carretero al seu article és més o menys això; bé, una mica més: la suma dels quatre sectors i de tots els que volem ser lliures. ¿Hi ha res millor que una candidatura d’“ampli espectre”, com diu el Carretero, per exercir el dret d’autodeterminació quan el TC dicti sentència en contra de l’Estatut? ¿En què es basa Puigcercós per atacar d’aquesta manera tan mesquina un militant del seu partit que l’únic que ha fet és enumerar quatre veritats i proposar un front comú que tingui com a missió principal el país i no les sigles i les vanitats personals?

Qui ha canviat: el Puigcercós o el Carretero?


No ho entens, Ridao?


Carta al director:

Sóc d'esquerres i d'en Carretero
Sóc independentista, d'esquerres, militant d'ERC i simpatitzant de Reagrupament.Cat i estic plenament d'acord amb en Joan Carretero. Dissabte, la direcció d'ERC va afirmar precipitadament que el sector d'en Carretero tenia les portes obertes per marxar i que veia bé que algú volgués donar veu a l'independentisme de dretes. Això és fals. El projecte que encapçala Carretero és d'independentisme transversal i va adreçat a tots els independentistes i sobiranistes que anteposin el país al partit i l'eix nacional a l'eix ideològic. Quan tinguem un Estat propi ja decidirem si volem ser d'esquerres, de dretes, de centre... Però ara, l'objectiu principal i inajornable és la independència. També diu la direcció d'ERC i algunes veus de CiU que en Carretero i el seu projecte només aconseguirà dividir més el catalanisme. Això també és fals. A les passades eleccions generals, més de 400.000 patriotes catalans que abans votaven ERC i CiU es varen quedar a casa; qui divideix i desmotiva el sobiranisme? Aquest nou projecte ha de donar veu i engrescar de nou tots els ciutadans que ja s'han adonat que ni Esquerra ni CiU són eines útils per avançar cap a la llibertat nacional, ja que el seu objectiu és només gestionar l'statu quo regional. El pas endavant d'en Joan Carretero serà seguit per molts catalans, també d'esquerres, aquí raurà la grandesa, la pluralitat i esperem que l'èxit d'aquest nou Reagrupament Nacional Català.

Francesc X. Oliva i Castro
Barcelona



Article del Desclot:

Joan Carretero ha llançat des d'aquest diari -enhorabona!- una proposta valenta. Excessiva per al seu partit. Excessiva per a tots els partits, perquè trenca els esquemes polítics actuals, que de fa temps ensenyen les costures. Afirma Carretero que en les pròximes eleccions convindria que hi hagués una candidatura "d'ampli espectre" que s'hi presentés amb la divisa de proclamar la independència "de manera unilateral". És l'única manera de proclamar-la. Només caldria que l'haguéssim de proclamar de manera bilateral. Però encara caldrà cremar etapes perquè això sigui viable. Això vol dir la candidatura, l'espectre i la proposta. En tot cas, la idea afecta o descol·loca tant Esquerra com CiU, el PSC i Iniciativa. I no representa cap atac directe contra la formació -mai més ben dit: "A formar!"- republicana. [...]


Article de Salvador Cot:

L'efecte de l'article de Joan Carretero ha estat brutal. De cop, algú ha posat un mirall davant el sobiranisme/independentisme i s'hi han vist reflectits tots els defectes, totes les pors i, sobretot, tots els vicis.
Perquè, quin sentit té un segle i mig de catalanisme polític si ningú no està disposat, en la pràctica, a plantejar un full de ruta cap a la sobirania? Quantes nacions han accedit a un Estat des del Memorial de Greuges, el 1885? I per quina raó els catalans no?
Seguint aquesta lògica, Carretero interpel·la per igual ERC, CiU i el catalanisme civil. ¿Un referèndum d'autodeterminació és l'inici o el final del procés? Per què els independentistes necessiten tenir una majoria absoluta prèvia per abordar el seu objectiu teòric?
Més qüestions. ¿El govern Montilla està fent avançar el país cap a la independència? Ho faria la sociovergència? ¿Un govern CiU-ERC seria més valent, o encara més conservador? ¿Tenim la classe política adequada per jugar-se-la en el moment indicat?
Totes aquestes preguntes esperen resposta.

dilluns, 20 d’abril de 2009

tres quarts de nou




Carretero


Les reaccions dels dirigents d’ERC arran de l’article de Joan Carretero demostren que els calabresos han perdut el nord. El doctor ha posat el dit a la nafra en un article impecable en què el merder sorgeix aquí: "penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya".

La secta ja s’ha encarregat de manipular aquestes paraules ja que Joan Carretero en cap moment no diu que plegarà del partit, ni que en farà un altre ni que el liderarà. El patetisme de Puigcercós, Huguet i Ridao no té límits. El primer diu que si hi ha gent que no vol sumar té les portes obertes, quan és precisament sumar el que vol Carretero. En canvi, la recepta per sumar de Puigcercós és obrir la porta als que no pensen com ell, als que pensen que ja n’hi ha prou d’esperar que ens respectin, de ser còmplices dels espanyolistes, de la pluja fina, de l'excusa de les polítiques socials per renunciar a la llibertat. Així suma Puigcercós, qualificant la gent de Reagrupament de centredreta. Esquerra ja fa temps que suma: suma exvotants, que ja són més nombrosos que els votants, i si l'hòstia que es fotrà Esquerra serà de les que fan història, amb aquesta actitud prepotent i fanàtica al final convertiran Esquerra en un solar.

I l’Huguet, que diu que la independència es fa governant i creant una acció de govern que creï identitat nacional, fa posar els pèls de punta. Sí, Lenin, es fa governant amb uns socialistes que mai no han plantat cara al PSOE ni ho faran.

I el Ridao, que està contentíssim perquè a partir d'ara Esquerra serà un partit pur, sense gent que estigui en contra de l'estratègia de la direcció... Mare meva! Pobra ERC!

Sumeu, sumeu.

Com diu el Joliu, "la baixada de pantalons és memorable. Amb quina cara aixecarà la mirada del terra un avergonyit Vendrell que fa dos anys, a ritme de calçotada, demanava a Artur Mas el mateix que avui Puicercós és incapaç d’assumir?".

Presentar una candidatura transversal no implica necessàriament que es creï un nou partit, sinó que hi hagi una proposta secessionista sense embuts que podria unir tots els que creiem que amb Espanya no hi ha res a fer, amb l’objectiu de proclamar la independència com més aviat millor. I com que l’estratègia d’Esquerra és mantenir-se al poder, aferrar-se a la menjadora, renunciar a la teva ideologia a canvi de la cadira, per això estan tan nerviosos.

Veient el pa que s’hi dóna, aquesta casa gran de l’independentisme que proposa Carretero ara mateix és inviable. Us imagineu una candidatura secessionista amb ERC, CiU, les CUP, el Partit Republicà Català, etc.? Jo no.

Ara bé, si a Joan Carretero no li queda cap més remei que crear una nova plataforma política tal com la planteja a l’article, amb la independència a curt termini com a objectiu principal, jo m’hi apunto segur.

marc


dijous, 16 d’abril de 2009

De diumenge i de fa mitja hora


El nostre dimoniet ja té tres mesos, quan diuen que fan el canvi. En el nostre cas és ben bé així (toquem fusta o ferro). Està més tranquil, riu molt, menja més bé, dorm més, passa força estones parlant amb les làmpades o el que sigui, o menjant-se la mà o la mona... Ja ho veieu, està molt eixerit, el carallindet.




Ara, quan tornàvem de passejar amb el Quico, pensava en aquest canvi del Josepet, que fa una setmana era un poema (tràgic) i ara no sembla el mateix. Estava content. He girat el cap cap al nord i he vist això:



'La solitud dels nombres primers'


Si busqueu una novel·la per Sant Jordi, us recomano La solitud dels nombres primers, del jove Paolo Giordano (Torí, 1982), l'escriptor més jove que ha guanyat el premi Strega.

El vaig descobrir en una entrevista a El Periódico que em va servir per emportar-me una citació cap al Diccitionari (“Fugir de la soledat és allunyar-se d’un mateix”) i per apuntar-me la novel·la a la llista.

En aquesta entrevista, també deia que a la novel·la el lector hi trobaria "una història romàntica que recorre diferents etapes de la vida i que parla d’aquest punt fosc, negre, que cada un té a l’interior."

Feia temps que no m’ho passava tan bé llegint una novel·la. És commovedora, però gràcies a la ironia (i a l'amor) no és de les que fan plorar, sinó que que et fa sentir còmplice i a mi m'ha fet somriure força vegades.

I ara, empès per l'entusiasme, us explicaré el meu punt fosc: com he fet fa poc amb La plaça del diamant, he deixat la novel·la quan em quedaven deu pàgines. Aviat tornaré a llegir-les totes dues fins al final. (Potser algun castellà en faria un acudit: Com a bon català, no acaba el llibre a la primera per amortitzar-lo.)

Sí, a tu t'explicaré el meu secret, he he.

Un retall sobre el Mattia, personatge diferent i entranyable:

"Va obrir la boca per respondre que sentir-se especial és la pitjor de les gàbies que un es pot construir, però al final no va dir res."

L'edició, polida i sense faltes ni errors. El que no m'acaba de convèncer és que no es marquin d'alguna manera les intervencions directes dels personatges enmig de la narració. Sobretot en un llibre tan amè i de lectura fluida, amb una veu narrativa que sembla la d'un veterà, em molesta una miqueta. Per exemple:

"I allà, amb una claredat desconcertant, havia pensat se n'ha anat."

No trobeu que és millor així?:

"I allà, amb una claredat desconcertant, havia pensat «se n'ha anat»."

O així?:

"I allà, amb una claredat desconcertant, havia pensat se n'ha anat."

Una novel·la deliciosa.

dimarts, 14 d’abril de 2009

Eleccions generals a Andorra


A les 12 del migdia d’aquest dimarts ha començat la campanya electoral a Andorra. He mirat l’informatiu d’Andorra Televisió (ATV) per veure l’enganxada de cartells tradicional, i si aquests dies passats, només de fullejar el BonDia i llegir tants moviments com hi ha hagut ja estava mig emocionada, avui se m’ha acabat de despertar aquell cuquet i penso com m’agradaria poder seguir aquests onze dies de reunions de poble, mítings, entrevistes, visites i trobades aquí i allà...

Només vaig fer de periodista a Andorra durant tres anys –que van ser tan intensos que sempre em sembla que hi vaig estar treballant molt més temps–, i vaig tenir el privilegi de poder seguir dos eleccions, les comunals del 2003 i les generals del 2005. Les primeres a El Periòdic i les segones a ATV. Van ser dels moments més macos de la meva vida professional. Dies molt intensos, que començaves a les nou del dematí i podies acabar a altes hores de la matinada, en una reunió de poble a Juberri o a Erts... Ah, quants records!! Ja gaudeixo només de pensar-hi. Hi va haver moments complicats, esclar, però ara, mirat en perspectiva, només puc dir que va ser una experiència molt gratificant i enriquidora.

Aquestes eleccions, a més, es presenten apassionants. Bé, si més no, tal com m’ho miro jo, ara des d’una distància que et fa veure les coses de manera molt diferent i segurament no gaire encertada perquè no tens informació diguem-ne privilegiada. Qui ho havia de dir, fa quatre anys, que el Partit Liberal (PLA), que presumia de ser l’únic que presentava llista a les set parròquies, en un tres i no res i a les vigílies de tancar les candidatures, s’hagi esfumat sota les sigles de Coalició Reformista (CR) i fins i tot el seu candidat a cap de llista, el Joan Gabriel àlies Sastre, renegui de la feina feta aquests quatre últims anys, en què ell, per cert, ha sigut síndic (president del Parlament). Com a mínim aquesta és la impressió que em fa molts cops que el sento parlar. Li tinc molta simpatia, perquè mentre vaig fer de periodista, i també després, vam tenir prou bona relació. Però quan ara l’escolto com a candidat no me l’acabo de creure. A vegades li veig un somriure i una empenta un pèl forçats, no gaire autèntics.

L’etern aspirant, el Jaume Bartumeu, em fa l’efecte que segueix amb la seva tònica de sempre, fins i tot en la seva relació amb els mitjans. Abans de començar la campanya ja se les ha tingut amb ATV, cosa que no ha de sorprendre. Cada vegada es diu que aquesta és la seva última oportunitat de ser cap de Govern, però ell sempre hi torna, sempre és allà. Un treballador incansable però controvertit, amb tants partidaris devots com enemics acèrrims. En certa manera, m’agradaria que guanyés el Partit Socialdemòcrata (PS), que aquest cop es torna a presentar a les eleccions sota el paraigua de L’Alternativa, perquè seria la manera de veure de quin pal va molta gent que fins ara no s’ha volgut mullar. També tinc la sensació que si el PS arriba al Govern pot passar una mica com amb el Tripartit a casa nostra: el 2003 hi havia la sensació generalitzada que valia la pena el canvi i semblava que Convergència ho havia fet tot malament. Sis anys després s’ha pogut comprovar que els partits que tant criticaven CiU ho estan fent molt més malament.

A mi m’interessa veure especialment el paper que farà Andorra pel Canvi (ApC), que es veu que en diuen el partit dels rics. El lidera Eusebi Nomen, un “andorrà de fa quatre dies” que es va donar a conèixer al gran públic amb articles molt interessants i clars sobre l’economia del Principat al Diari d’Andorra i sempre atacant la gestió del Govern liberal del Pintat. El vaig seguir a l’entrevista que fa un temps l’Albert Roig li va fer al seu programa d’ATV i, tal com li deia fa pocs dies al David Gálvez, si bé també em va fer l’efecte de ser una mica prepotent, em va encantar poder escoltar per primera vegada algú que donava cops de fuet –ben argumentats– tant als liberals com als socialdemòcrates. Ja era hora!

Als Verds, i concretament a la Isabel Lozano, els desitjo el millor. La Isabel es va portar sempre molt bé amb mi i només puc fer que animar-los a no desistir en un panorama gens favorable una altra vegada.

I finalment, aquesta cinquena llista –només nacional– del Tomàs Pascual, Unió Nacional de Progrés (UNP). La meva primera pregunta és: calia? I la reflexió és que em sembla que no deixa de ser l’aventura electoral d’unes persones amb una mica d’afany de protagonisme. No ho critico, és molt lícit, però és una llàstima no saber rectificar a temps (de veritat creuen tenir alguna aspiració d'entrar al Consell?).

Si el Josepet em deixa, aspiro a seguir el màxim de debats a través d’ATV. I el dia 26, les eleccions!! Quina emoció!! I això que no sóc andorrana!!



josefina

dilluns, 13 d’abril de 2009

Primer ensurt


Això és el que ens ha dit la majoria de gent que s’ha interessat per l’estat del Josepet, que l’hem tingut ingressat 24 hores a l’hospital de la Seu aquest cap de setmana.

Hi vam entrar dissabte a mig matí perquè s’ofegava. Feia dies que se’l veia tapat, amb tos però sense febre i amb bona cara, per això vam pensar que no passava de ser un constipat d’aquests que et diuen que no calen tractar perquè vénen i marxen sols. Però dissabte va empitjorar i vam córrer cap a Urgències. Que malament que ho vam passar allà! Hi va plorar tant! Al Marc no el van deixar entrar fins a última hora, i a mi em van posar a prova els nervis i la paciència. La pediatra em deia: “Imagina’t que no és el teu fill.” Primer: és molt difícil imaginar-ho. Segon: encara que no fos el meu fill, veure una criatureta tan petita plorar tant i tant et fa patir a la força. Però malgrat tot vaig aconseguir mantenir la tranquil·litat. Si penses que el nen encara es pot posar pitjor si et veu nerviosa, tampoc és tan difícil, tot i que tens el cor en un puny. El que no em va agradar gens és que després d’haver-lo tingut al pit perquè es calmés i mengés una mica, sense esperar ni un minut li van posar uns tubs pel nas per aspirar-lo i el van fer rabiar de mala manera. No es podien haver esperat una mica?? Ja sé que són ells els professionals i si ho fan deu ser perquè es pot fer i no importa que la criatura rabiï, però se’t trenca el cor i t’és inevitable pensar que no és necessari fer-los patir tant.

La pediatra va decidir ingressar-lo perquè semblava que no li arribava prou oxigen als pulmons –i perquè, com vam coincidir amb la tieta Lisa, hi havia llits buits a l’Hospital, que si no, segur que ens haurien enviat cap a casa amb la medicació que calgués–. Va estar 24 hores amb oxigen, com si fos un padrinet. Era una imatge ben estranya. Va estar ben tranquil·let, excepte quan les infermeres el despertaven per mirar-li la febre o donar-li algun medicament –¿no se suposa que a una criatura tan petita no se l’ha de despertar? –. Va passar bona nit, i ahir diumenge al dematí va tornar a rabiar quan se li van haver de fer vaporitzacions amb una mascareta i la infermera de torn “es va oblidar” de venir a treure-la-hi quan tocava i el vam tenir endollat molta més estona del que calia.

Jo mai havia parlat malament de l’hospital de la Seu perquè n’havia estat relativament contenta. Per desgràcia hi havíem hagut d’anar molt sovint amb el tiet i el tracte era força bo, tant del personal d’infermeria com dels metges. Però aquesta vegada no n’he estat gaire satisfeta: al nen, que demà farà tres mesos, pretenien fer-lo dormir en un niu per als nadons que acaben de néixer. Caber-hi, hi cabia, però amb els cops de cap que ja fa, i la força que té, s’hauria abonyegat el cap de seguida. No van ser capaços de portar-li un llitet més gran, que suposo que en deuen tenir. O sigui que va dormir al llit gran de l’habitació, jo en un raconet que em deixava, i el Marc en un sofà incomodíssim. Nosaltres poc vam dormir, però per sort el nen va passar bona nit.

Vam demanar un coixí per al sofà, i semblava com si demanéssim una plata de canalons i una ampolla de cava!! Al cap d’un parell d’hores ens van portar un coixí –si se’n pot dir així– mal engiponat i un llençol per cobrir el sofà de pell. L’única vegada que vam tocar el timbre per canviar els tubs del nas del nen perquè estaven plens de mocs, van tardar més de deu minuts a venir, i això que aquests dies hi havia moltes habitacions buides –cosa estranya tenint en compte que és època de constipats, pneumònies i pulmonies.

Quan ens va donar l’alta, la pediatra es va desfogar una mica amb nosaltres. La situació de Pediatria a l’hospital de la Seu és increïblement precària. Hi va haver polèmica fa uns mesos, es va dir que estava en via de resoldre’s però a hores d’ara la realitat és que a l’hospital de la Seu, que dóna cobertura a tota la comarca, hi ha una única pediatra –vinguda de l’Amèrica del Sud fa quatre anys– i dos places vacants. Ens explicava que no hi ha professionals que vulguin venir. Si és així, que al Marc se li fa difícil de creure, potser valdria la pena oferir-los més bones condicions, amb la salut de tanta canalla –la xifra que sempre es diu és de 3.000 criatures només a la Seu– no s’hi pot jugar! ¿Tant govern progressista que tenim a la Generalitat i no és capaç de motivar dos pediatres per venir aquí dalt i a altres hospitals petits que es veu que pateixen la mateixa situació? Què remenes, Geli? I el gerent de l’hospital què fa?

josefina

La Cruz de San Jorge


No sabia que la Generalitat havia donat la Creu de Sant Jordi a Ana María Matute, una senyora que va firmar el Manifiesto por la lengua común.

Només el guardià de la presó pot atorgar una distinció com aquesta a una persona que advoca pel dret dels espanyols a ser monolingües (a tot l’estat, és clar).

Jo, si tingués la Creu de Sant Jordi, aniria a tornar-la.

I el portaveu adjunt dels carcellers qualifica Carme Laura Gil de “radical nacionalista” per haver criticat aquest premi. En la lengua común, el Crostes Internacional Papanates diu que Laura Gil “supura intolerancia y muchas cosas más de las que no quiero acordarme. Esas cosas, en forma de doctrina, asolaron Europa”. He, he.

I a ERC, no diuen res?

dijous, 9 d’abril de 2009

Dijous i divendres


"El Dijous Sant es feia un berenar sopar a les 7 del vespre, molt lleuger, per tal de poder assistir després a la processó que se solia fer aquell dia.

A Calvinyà, el Divendres Sant es feia el salpàs, que consistia a posar un esquitxell d’aigua beneïda i sal a les cantonades de les cases i de les corts. El rector passava amb el salpasser acompanyat d’un escolà que portava un plat de sal humida; el capellà beneïa la casa i després hi tirava un xic de sal, de manera que quedés enganxada al costat de la porta. Antigament, l’escolanet entrava a la casa i demanava un o dos ous per aquella benedicció.

El Divendres Sant es menjava molt poc. Alguns no esmorzaven i d’altres menjaven pa torrat untat amb un gra d’all i una barreja. Per dinar es menjaven unes patates estofades sense tall; bacallà i ous durs amb all i julivert i alguna peça de fruita. No es berenava, i per sopar es menjaven unes sopes escaldades i, si n’havia quedat algun tall, bacallà del dinar; uns molls amb pa torrat i a dormir.”


Font: Josep M. Troguet. Calvinyà, ara fa temps. Memòries d’un poble de l’Alt Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l’autor, p. 145-146.

"Amunt, avant, visca Catalunya lliure!"


Autor: Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona, 1890 - Burgos, 1938), polític i advocat català.

Font: Vista a Viquidites.

Nota 1:
Segons la mateixa font, "la frase [va ser] pronunciada segons abans d'ésser afusellat".

Nota 2: Avui fa 71 anys que els feixistes van assassinar Manuel Carrasco i Formiguera.

Aquesta nit a les 10, aire fresc a la Seu amb els Manel



La gent no paga


Quants cops heu sentit aquesta frase últimament? A mi només m’ha passat una vegada i afededéu que em vaig emprenyar com una mona. Si al final no hagués cobrat, em sembla que no m’hauria quedat amb els braços plegats; per això t’agraeixo sincerament que no m’hagis posat a prova.

Intento posar-me en la pell d’aquesta gent que un dia sí i l’altre també veuen que no els paguen, ni a trenta dies ni mai. Quina impotència! A mi em bulliria la sang.

Sempre m’he preguntat per què la gent no paga quan toca, és a dir, al comptat. Jo sempre ho he fet així. Si algun cop no he pagat al comptat és perquè m’han dit que no tenien la factura, que ja ho trobarem. És un defecte congènit.

Ep, no estic en contra de pagar a terminis, però si un lampista ve a casa a fer una reparació, per què no pagues al comptat? Si compres deu ordinadors per vendre’ls, o una comanda de verdura, no pots pagar-ho trinco-trinco?

És ben curiós que el nostre capitalisme es basi en la confiança que ja et pagaran. Dic el nostre perquè l’altre dia el Xavier Sala i Martín va explicar que als Estats Units, per exemple, això de ja t’ho pagaré és impensable. Sort, perquè em pensava, ingenu, que aquesta insensatesa era global. Va explicar una anècdota d’uns espanyols que van anar a Nova York i pretenien ajornar el pagament de l’hotel i no sé què més. Encara riuen.

Què vol dir això de ja et pagaré d’aquí a trenta dies? Sempre m’ho he preguntat.

dimecres, 8 d’abril de 2009

L’art sacre de Lleida i la catalanofòbia


Han quedat ben retratats, els catalanòfobs. Si algú té algun dubte sobre el problema de fons en tota la polèmica sobre l’art sacre de Lleida, suposo que després de llegir aquesta notícia com a mínim es preguntarà coi, com pots ser?

“La Diputació de Lleida ha adquirit en una subhasta, per cedir-lo al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal, un retaule gòtic del segle XVI provinent de la Franja de Ponent de l’artista Pere Garcia de Benavarri. […] en la subhasta no hi va prendre part cap representant d'Aragó.”

Ni de l’Opus, ni del Vaticà, ni del govern espanyol. Si tant interès tenen en l’art sacre de la Franja, per què renuncien a comprar aquest retaule?

Potser perquè comprar no surt al seu diccionari i perquè el retaule no era a Lleida.

És clar que l’art els importa, sobretot a l’Opus ja que el senyor Escrivá va néixer a Barbastre i necessiten cobrir-lo de joies després d’evitar que desaparegués el bisbat a còpia de segregar el de Lleida. Però això, tot i el poder i l'interès de l'Opus, és secundari.

El que veritablement mou tot aquest litigi és la catalanofòbia, el fet de no suportar que hi hagi una part de l’Aragó que (encara) sigui culturalment catalana (bé, de fet no suporten la catalanitat) ni que unes obres adquirides legítimament pel bisbe Meseguer siguin a Catalunya. I sort n’hi va haver del bisbe, perquè si no a hores d'ara moltes peces serien als EUA o a Alemanya.

M’agradaria sentir explicacions del senyor Marcelino Iglesias.

Si encara teniu dubtes, llegiu El complot, d'Eugeni Casanovas, i El dietari del bisbe Josep Meseguer, de Carme Berlabé i Isidre Puig.

dimarts, 7 d’abril de 2009

Tinc tema, Rivera


No sé si sortireu a TV3, però a l’E-notícies segur que sí.

Aquesta tarda hem vist una estona el programa de TV3 Bocamoll, amb l’insuportable de l’Espartac Peran. Tio, hi havia concursants de les Illes!

A TV3 no solament posen el mapa de l’imperi català quan fan el temps, sinó que també regalen calés a individus que no són de la comunitat autònoma.

Gravíssim, no? I amb la crisi que hi ha...

Seria un bon titular: C’s reclama que els concursants de TV3 siguin només de la comunitat autònoma.



dilluns, 6 d’abril de 2009

La pallassada del dia


pallasso -a
Dit de la persona que pel seu capteniment poc seriós i inconsistent no mereix d’ésser tinguda sinó com un objecte de divertiment.


Per divertir-se una estona, entrevista amb Albert Rivera a l’Avui.

—Però la Plataforma Pro Seleccions Catalanes ha recollit 700.000 firmes...
—Puc comprendre el sentiment i la il·lusió de molts catalans. El problema és que no en valoren les conseqüències. Per exemple: en el cas del futbol, la selecció implica tenir una Lliga pròpia."

Que li importi una merda la voluntat de molts catalans és normal. Ara bé, que ens tracti d’imbècils d’aquesta manera ja fa riure. No en valorem les conseqüències? No us sona, aquest discurset? Ui, quina por: el Barça haurà de disputar la lliga catalana. Quin desastre! Quan vam firmar, tots nosaltres, els 700.000, no n'érem conscients. Ara mateix enviaré un correu a la Plataforma per esmenar aquest error gravíssim. Ai, la rauxa sense seny...

El FC Andorra juga a la lliga espanyola, Rivera, però no és això: espero que abans que siguem lliures el Barça ja no haurà de disputar duels apassionants contra el Numància, el Valladolid, el Múrcia i el Huelva, i finalment tindrem una lliga europea com déu mana.

Quan no pixa fora de test és quan afirma que "el govern espanyol no actua per caprici, sinó per defensar la llei de l’esport que han aprovat les Corts". Així m’agrada, que diguis les coses pel seu nom. Espanya defensa una llei que impedeix l’oficialitat de les seleccions que no siguin l’espanyola i aquest és l’únic argument que tens, el de la vostra llei. I les vostres lleis són sagrades; en canvi, les nostres, com la que estableix la immersió lingüística, són una imposició nacionalista.

En fi, Rivera, quin nivellàs, el teu!

dijous, 2 d’abril de 2009

El pa de cada dia


A l'E-notícies hi ha una notícia que suposo que és notícia perquè el denunciant és un dirigent de CiU a Girona i perquè el denunciat és el web de la campanya Encomana el català. «Carles Puigdemont ha denunciat en el seu bloc que a la campanya Encomana el Català, promoguda pel Govern, "hi ha dos errors d’ortografia monumentals: el mes de setembre és 'septembre' i el mes de desembre és 'decembre'. Inacceptable en un web oficial i públic i inacceptable encara més en un web d’una campanya en favor de la llengua catalana."»

Sí, és inacceptable però és el pa de cada dia.

No exagero. Al cap d'una estona he anat al web de la Generalitat i he triat una notícia a l'atzar: Butlletí anual d'indicadors climàtics. Onze línies i dues cagadetes: "L'any 2008 s'ha mostrat com a [amb un com a que no cal] lleugerament càlid i normal en quan a pluges". I la segona, de no fixar-s'hi gaire: "El Butlletí d'enguany ha recuperar [...]"




Per cert, no deixa de ser curiós que el diari més mal escrit (ortogràficament i pel que fa a l'estil, o quant a l'estil, no en quan a l'estil) del panorama català publiqui aquesta mena de notícies. Ja ho diuen, que la ignorància és molt atrevida.

I ara que hi penso, hi ha molta gent que no escriu (correus, als blocs, etc.) perquè li fa vergonya el seu nivell de català. Aquesta actitud em fa ràbia. Ningú no hauria de deixar d'escriure per això. A qui hem d'exigir que utilitzi un català correcte és als periodistes, als professionals, als polítics, a la gent que és pública, la que surt als mitjans, la que ha de donar exemple. A més, ja veieu quin panorama oficial que tenim!


dimecres, 1 d’abril de 2009

Més de 50 Batblocs: els combatents per la llibertat




Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride a la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos a aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...