dissabte, 30 de maig de 2009

Això dóna gust!




Aquest any no hem tingut vaques perquè el meu pare trobava que ja era hora de jubilar-se definitivament, però per sort els camps de l'Ansola no han quedat en desús. Un parell de pagesos joves del Pla (Caup) i d'Adrall (Marsell), que es van associar fa uns anys, porten les nostres terres i aquests dies han començat a dallar l'herba. Mireu quin goig que fan els prats: els que queden en primer terme són de cal Caup. El més quadrat del mig que ja està dallat i els que queden per sota i per darrere són del meu pare.

L'hort, del qual havíem posat tantes fotos altres anys perquè hi treballàvem molt, aquest any el porta de forma exclusiva el meu pare. Prometo que en pocs dies en penjaré alguna foto perquè el disseny que n'ha fet és digne de veure. Per culpa del Josepet aquest any poca feina hi farem, el Marc i jo. Però és la gran distracció del meu pare, i això també està bé.

josefina


divendres, 29 de maig de 2009

Què significa, això?



'Notes disperses' (I)


Ahir vaig començar les Notes disperses de Josep Pla (Obra completa, volum II, edició del desè aniversari. Edicions Destino, 1992) i ja tinc força fato per al Diccitionari.

La primera ja hi és:

"El plagi. Per a plagiar cal tenir molta lectura, molta memòria, s’ha de saber on són les coses. Perquè tingueren tota la lectura que en el seu temps era possible, els autors antics, els medievals, els renaixentistes, els de la primera modernitat, plagiaren tant. Ara tothom és original, perquè no sap res de res —ni un borrall."

I aquestes, a poc a poc:

"Lord Chesterton defensava el dret de primogenitura, la institució de l'hereu, dient que la institució és molt bona perquè fa que a les cases nobles no hi pugui haver més d'un imbecil."

"Els mots de Stendhal: «Tout bon raisonnement, offense» són molt útils per anar pel món, perquè són d'una exactitud que l'experiència de la vida confirma a cada moment.
Si fos possible l'aparició d'un home realment ornamentat de totes les virtuts, seria d'una presència aclaparadora. Un home proveït de totes les qualitats seria intolerable. És per això que no s'ha de voler pas tenir massa raó —i encara menys tenir tota la raó. Presentar-se amb aquestes pretensions ofèn la gent, i, la gent, no l'heu d'ofendre mai —si és possible, és clar.
Se sol dir que una de les característiques més acusades de la gent d'aquest país és l'enveja. En realitat, és la característica de la gent de tots els països. L'home és un animal envejós —i és natural que així sigui, atès que l'enveja és un ingredient important en la conservació de l'espècie, un element que reforça l'amor propi i l'egoisme. L'enveja ajuda a viure, fa marxar el comerç, impulsa la gent a llevar-se de matí. L'home és tan poca cosa, tan irrisòriament feble, que si no fos envejós seria com una passiva bestioleta."

"La vitalitat és la clau de tot. Si jo en tingués de sobres, estic segur que amb una ploma a la mà potser faria alguna cosa. La vitalitat és més important que la intel·ligència. La forma més alta de la vitalitat intel·lectual és probablement la memòria."

"Pilar —una dona de la vida— em diu que li agradaria de tant en tant de viatjar, d'anar d'una banda a l'altra, a l'estranger, etc. «Però, Pilar —li he dit avui—, encara vols viatjar més?»"

He, he.

Apa, que el Josepet comença a cantar. Continuarà.

dijous, 28 de maig de 2009

Fem memòria




El Joan Laporta va rescatar el Barça de la misèria, de la vergonya, de la porqueria més absoluta, i malgrat els errors que ha comès, ha aconseguit que els culers tornem a sentir-nos orgullosos del nostre club. No fa gaire la caspa espanyolista i els voltors de sempre van voler liquidar un projecte d'entitat moderna, catalana, desacomplexada, valenta, solidària, fidel a la identitat futbolística que ens va regalar el Cruyff. I molts socis es van empassar tota la campanya anti-Laporta. Cal que no ho oblidem.


Ara, el que fa falta és trobar un Laporta i un Guardiola que, parafrasejant el que diu el Quim Torra a El Singular, muntin un equip amb "els sobiranistes de Convergència i Unió, independentistes d'Esquerra Republicana, amics de Reagrupament i d’El Matí, companys de les CUP, de Catalunya Acció i de totes les agrupacions i partits independentistes". I sobretot, cal que tots els catalanistes (*) deixem enrere els complexos i siguem fidels a la nostra identitat, tal com fa el Barça, tal com fan els espanyols, que es troben quan ho necessiten.


(*) Faig meva la definició de catalanista segons Eugeni Xammar (vist a l’article del gran Quim Torra a El Matí):

"Dretes? Esquerres? És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació."


Tant se val d'on venim, si del sud o del nord.

dimecres, 27 de maig de 2009

dimarts, 26 de maig de 2009

Dos anys de blocaire, 500 apunts, tres blocs...


Ara fa dos anys que la Josefina i jo som blocaires. I aquest és precisament l'apunt que en fa 500 d'aquest bloc. Quantes animalades dec haver dit...

En fi, parlaré per mi.

Encara que el no-nacionalista Arcadi Espada digui que "en la playa de internet todo es mentira hasta que no se demuestre lo contrario", el cert és que la Xarxa potser és l’únic espai de llibertat que ens queda, amb la possibilitat d’actuar i interactuar sense intermediaris. S’ha de ser molt ruc, per exemple, per menystenir la blocosfera. Per poc que hàgiu navegat, segur que alguna vegada us heu trobat algun bloc fascinant, o un altre de molt o bastant interessant, o alguna informació que desconeixíeu, una opinió diferent, un poema inèdit. La blocosfera ha permès que puguem accedir a molta creativitat fins ara amagada. És un pou gairebé infinit de coneixement i de pensament, encara que, com tot en aquest món, també hi ha força merda. Creativitat, opinió, informació, acció, reacció...

Aquests dos anys m’han permès conèixer gent molt maca com el Víctor, el Joan, el David i alguns blocaires amb estrella i ara batblocaires. Amb els tres primers comparteixo el millor diccionari virtual de citacions i frases cèlebres en català mentre no es demostri el contrari (virtual però molt veritat, Espadatxín), i amb ells i l’altre Joan vam muntar una de les iniciatives blocaires més innovadores, esplèndides i d'èxit de l’any passat a la catosfera, l’homenatge a Joan Brossa, en què van participar més de 200 blocaires i que és de visita obligada.

Amb el mateix David i el Marià tenim un altre bloc, Lo vistaire, que vaig engegar amb la voluntat de deixar (una mica de) constància a la Xarxa d’un altre gran desconegut a Internet: el parlar d’aquí dalt. Com en el cas del Diccitionari, estem aportant informació inèdita fins ara a Internet, i només per això ja val la pena. Per exemple, hi ha paraules, frases fetes, refranys que fins ara no tenien ocurrències al Google.

A part d’això, com ja he dit, la blocosfera obre moltes finestres i permet, sobretot a la gent que vivim en poblets de muntanya, compensar algunes conseqüències d’aquest aïllament i d'un cert centralisme que des de Barcelona es veu ben normal.

La meva part del reflexions l’he dedicada sobretot a la política, i això em sap una mica de greu perquè preferiria no parlar-ne tant. Però mira, el dia que sortim de la gàbia podré concentrar tota la meva mediocritat en altres àmbits. El dia que sortim de la ratera no viurem en el millor dels mons possibles ni tindrem uns governants modèlics, però almenys podrem dedicar-nos a construir la nació d’una manera més propera als nostres interessos i no ens caldrà fer pedagogia ni demanar perdó per ser com som. Llavors podrem concentrar-nos en les dretes i les esquerres, a veure qui és més mentider.

Ja sé que des d'aquí no es pot fer gran cosa, però tot suma; qualsevol gra de sorra es pot multiplicar a la Xarxa. I sense aquesta Xarxa, sense els Blocs amb Estrella, no hi hauria hagut la manifestació de Brussel·les, i posaria la mà al foc que l'augment espectacular d'independentistes és degut en part als granets de sorra internàutics. En qualsevol cas, continuarem així, amb mala llet si cal, perquè, com va dir el mestre Joan Solà fa pocs dies amb motiu de la seva investidura com a doctor honoris causa: "¿Què són una persona i una comunitat sense un Estat seu de debò, un estat que no maldi secularment i incessantment per eliminar-te o sotmetre’t sinó que et defensi a ultrança?" Aquest és el lema que encapçala ara aquest bloc. És això, de moment i fins que calgui. En clau de país, sempre!

Vaig començar el reflexions per desfogar-me una mica; em sentia traït pels dirigents de l’ex-ERC i estava preocupat per la decadència del nostre país. Fins avui he dedicat força mala bava (massa) a aquests sapastres d’Esquerra i una mica menys a tota mena de botiflers i immobilistes. Les coses no han canviat gaire en aquest sentit, però sóc més optimista ara que fa dos anys, malgrat la paradoxa: com més creix l'independentisme, més el defuig el partit que es fa dir independentista. L'esperança és que a les eleccions nacionals puguem votar una candidatura secessionista i apartidista com la que defensa Reagrupament, perquè ja n'estic tip de votar el mal menor.

El reflexions, però, també ha estat una finestra de casa nostra i la nostra quotidianitat. Ara no tenim temps d'ensenyar-vos l'hort ni cap oportunitat de mostrar-vos fotos dels meravellososs paisatges de l'Alt Urgell. Ara ens absorbeix el Josepet, que dorm com un angelet. Fa uns quants dies que les coses rutllen molt bé. Toquem fusta i a gaudir-ne, que el cabronet es fa gran i això s'ha d'assaborir.

Bé, ho deixo aquí. Gràcies a tots els visitants per venir de tant en tant a cal reflexions i als altres blocs. Sense algú que et llegeixi això no té sentit.


Bona sort!

diumenge, 24 de maig de 2009

"Amic Sales, això no guixa"


Ahir vaig repescar les Cartes completes de Joan Sales i Mercè Rodoreda a la recerca d’exemples de combinacions de pronoms febles. Ja veus tu quines aficions...

Com em passa sovint, ben aviat vaig aparcar l'objectiu inicial i vaig acabar dispersat en les discussions entre l'autora i l'editor de La plaça del Diamant.

A part de l’interès lingüístic, moltes novel·les voldrien tenir la gràcia i les aventures d'aquesta relació epistolar entre dos dels nostres grans talents literaris. Transcric alguns fragments i les notes corresponents (no complets) d’una carta de la Rodoreda del 1962. Atenció a la gosadia del Sales i al geni de la Rodoreda.

Potser algun dia ho farà servir algú si busca al Google “broma de capellà”, “això no guixa o “desfici enfebrat”.



p. 17 – no vull misto. Deixeu llumí, que ja està bé. (11)

(11). Deixa «llumí». Però, en El carrer de les Camèlies, a l’inici del cap. XXXVI (pàg. 15 de la 1a edició), escriu «misto».

p. 27 – no accepto quadro. (14) Encara que l’estimat amic Benguerel ho accepti, ja, en El testament.

(14). Deixa «quadre», però a les edicions posteriors serà «quadro».

p. 28 – Deixo escarbat que no fa cap gràcia. És infinitament més bonic escarabat. Un escarabat està molt bé. Ho deixo per a no esguerrar-vos, potser, una pàgina. És un canvi estúpid. (15)

(15). Deixa «escarbats».

p. 34 – a casa la mare. No em feu semblar en Ferran Canyameres. (17)

(17). Deixa «casa».

p. 36 – Altra vegada ca la mare i ca’ls veïns. (18) Quina manca de sentit comú. I de bon gust.

(18). Deixa «casa».

p. 57 – El que no sàpiga què són gasoses (que ve de gas) que es pengi d’una biga. El dia que escrigui una novel·la amb argot hi posaré coses que no us cabran ni al cap ni als ulls. Però en una novel·la sofisticada com la Plaça, no hi vull fantasies! (Encara que tres milions d’ases diguin graciosa.) (22)

(22). Ni una cosa ni l’altra: «refrescos».

144 – picossades. Sembla de Ferran Canyameres. Picades. Els coloms piquen. No picossen. (26)

(26). Al final escriu «a cops de bec».

137 – Pelai –a l’època aquesta de la Colometa gairebé només deien Pelayo els extremenys. I encara. Conservem, doncs, el sabor de l’època. (30)

(30). «Pelai» a la primera edició, «Pelayo» a les següents.

164 – Per què exagerar? Ja n’hi havia prou amb un pont alt i llarg. No calia afegir estret. A més a més, ja se sap que un pont és estret. El que és menys natural és que s’hagi de passar per un pont alt i llarg. Perquè n’hi ha de baixos. (32) Si no fos donar massa feina ho trauria a l’acte. Feu fantasies perquè sí.

(32). Queda «alt, llarg i estret».

ratlla 8 – aquells ulls encantats de tan quiets. Era infinitament millor com ho tenia jo. Encantats de tan quiets. No cal repetir ulls. (33) No treu absolutament cap a res. Queda retòric. Melangiós. Heu de pensar que en Cintet té ulls de vaca.

(33). Surt repetit «ulls». En Cintet «tenia els ulls molt grossos, com de vaca, i la boca una mica torta...» (pàg. 34). En Quimet, en canvi, «té ulls de mico» (pàg. 11).

165 – Per què tantíssim? Perquè la Colometa sembli una senyora burgesa i cursi? Fora tantíssim. (35) O una senyoreta de Saló Rosa? Fora!!! Voleu fer estil i barregeu tantíssim i picossades!

(35) Desapareix «tantíssim».

165 – ratlla 28 – Ara la broma ja es fa irritant. No us heu adonat que la Colometa aquí està tràgica? No us heu adonat que del començament a la fi la Colometa evoluciona? No us adoneu que aquests afegits semblen un pot de llauna? Què és aquesta lletania de criatures i vells, avis i néts? Suposo que no sou vós que us empesqueu aquestes animalades. (36)

(36). Llegim a totes les edicions «joves i vells, tothom a la guerra».

166 – No s’ha d’exagerar. L’estil de la Colometa no és exagerat. Si la gent anava esparracada i bruta i amb cares famèliques ella només diu que anaven mal vestits. El mot famèlic no cap en el lèxic de la Colometa. Fora!!! (37)

(37) Desapareix «famèlic».

174 – Per què posar aquesta cama que li faltava? (38) No veieu que això és broma de capellà? La Colometa amb totes les coses que explica és objectiva. I molt més poètica del que a vós us pugui semblar.

(38). Queda «aquesta cosa» [la cama], entre comes, que són eliminades a les edicions posteriors.

180 – Amics Sales, això no guixa. La Colometa no fa una crònica dels fets. La novel·la no és això ni ganes. Quan veu les botigues pensa, o sent, que ella no pot entrar a comprar. No té cap importància si eren poques o moltes, o si començaven a vendre o si ja havien acabat. Tant li fot. El que té importància és el personatge. (39) Si no enteneu coses tan evidents...

(39). Finalment llegim: «A dintre d’algunes botigues, hi començava a haver coses que no es venien; i al carrer hi havia gent que entrava en aquelles poques botigues i que podia comprar.»

190 – Aquest vet aquí estúpid i el un bon dia vulgar, fora. (41) No sabeu el que vol dir estil. No en teniu la més petita idea.

(41). Desapareixen els afegits de Sales.

191 – Abandó massa literari per a Colometa. Abandonament. (42)

(42). En aquesta pàgina no hi ha ni una fórmula ni l’altra. En canvi, a la pàg. 194, trobem un «gran abandonament».

195 – Dring-dring – i no dring-drang. (43) No heu sentit mai canonets de vidre d’un llum quan topen? Si teniu ocasió escolteu-los.
Dring-drang és una pura animalada.

(43). Hi llegim que «els canonets de llum van fer dring, dring... Tots dos vam mirar...»

195 – Jo dic va poder matar la rata i la cria. Posar que va matar tot això amb mata-rates (44) és desgraciada broma de capellà.

(44). No hi surt «mata-rates».

196 – Se’m va fer un nus al coll. (45) Deixem la gola tranquil·la, que no fa per a la Colometa. Només hauria faltat que en comptes de coll haguéssim posat se’m va fer un nus a la glotis. Però em penso que això de gola ho ha posat el linotipista per a fer aristòcrata.

(45). No hi ha «nus al coll» sinó «Ja me la temia, però tot i que me la temia i la veia venir, em vaig quedar molt parada i sense acabar-ho d’entendre». És el moment de la declaració de l’adroguer.

212 – Trobo enfebrat desfici. Ha d’ésser desfici enfebrat. (47) Si no fa l’efecte d’una frase fina i maliciosa de Carles Soldevila, que podria dir, l’enfebrat desfici dels divuit anys. Amén. I glòria als estilistes. Però aquesta és del linotipista.

(47). Queda «desfici enfebrat».

213 – Volta en comptes de tomb. (48) Res de popularisme.

(48). Queda «feia una gran volta per anar-hi».

216 – Per què sotraguejar si és més senzill sotragar. (49) Ho deixo perquè estic simplement fastiguejada.

(49) Queda «va fer sotraguejar totes les flors i ja eren dos a fer boleta».

224 – les estrelles adornament de la nit és ingenu. Les estrelles que adornen la nit no és ingenu (51) i Colometa és ingènua; us en heu adonat?

(51). Queda «...estrelles adornament de la nit».

224 – no el que arrissa i desarrissa i colora les flors. Per què pinta i despinta? (52) Per escriure això vaig pensar en la meravellosa balada de Villon, quan una dona vella diu a la mare de Déu: Femme je suis pavrette et ancienne / Qui rien ne sais; oncques lettres ne lus / Au moustier vois dont suis parroissienne / Paradis peints, où sont harpes et luths / Et en enfer où damnés sont boullus: / L’un me fait peur; l’autre joie et liesse... etc. etc. – És a dir, vaig voler aquesta meravellosa innocència. No m’esgarreu de la manera més gratuïta el que està bé.
Estic simplement desesperada, Sales. Això no pot anar ni amb rodes. Tan bonic com és el mot «colora», quina manca de sentit, mare de Déu Senyor...

(52). Queda «no [el temps] que arrissa i desarrissa i colora les flors...».

228 – No accepto cine. (56)

(56) És a la pàg. 227 de la 1a edició i diu «cinema», però a les posteriors diu «cine».

239 – Amb lletres de diari; no cal com de diari. A més a més hi ha un altre com molt a la vora. (59)

(59). Queda amb «lletres de diari».

I gràcies (60)

(60). [Aquesta nota és sucosa però massa llarga. Llegiu el llibre.]

Corrector gratuït en línia i emprenyat


Quan la mosca arribi al nas, deixaré de ser subscriptor de l'Avui. L'últim episodi que m'ha fet emprenyar és la no-publicació de l'article de l'Heribert Barrera en l'edició de paper.

Ara faré una prova. Fa una estona he detectat tres errors lingüístics (*) als titulars que podeu veure a la imatge. Els ho he dit. Si no els corregeixen, em sembla que la mosca farà el cim aviat.




(*) Algesires, no Algecires; coreponsable, no corresponsable; i ERC fa coresponsable el PSC que el català, no ERC fa coresponsable el PSC de que el català.


Aprofito l'avinentesa per recordar-vos que ERC és sòcia de govern del PSC. Ho dic per la notícia del Junqueras, és clar. Però més barra té el Ridao, que ahir va qualificar el PSC d'"esquerra sucursalista". I jo em pregunto: llavors, Esquerra què és?

dijous, 21 de maig de 2009

Carod i Barrera


Carod, al seu bloc:


"És molt fàcil disposar dels diners dels altres, i segurament surt molt bé de preu electoralment parlant, però després d’aquest debat ha quedat clar que si guanya Zapatero, paga Catalunya. I si guanyés el PP, també. On és, doncs, el valor afegit d’Espanya per a Catalunya?"



El Carod insisteix a fer-nos creure que el PSC i el PSOE no són el mateix, quan els socialistes de Catalunya, en 25 anys, mai no han votat en contra del PSOE al Congrés.

Mentrestant l'Heribert Barrera considera "oportuna i viable" la proposta del Joan Carretero, "no com la candidatura d’un nou partit sinó com un aplegament solidari per fer front a una emergència nacional”.

Si no canvien les coses aviat, sembla que Esquerra se'n va a la deriva definitivament.


P. s.— Llegeixo al bloc El llamp que “els del diari Avui, sense previ avís a l'autor —per la qual cosa n'Heribert Barrera els demanarà explicacions i, probablement, deixi de col·laborar definitivament amb dit diari—, a l'edició en paper no publiquen l'article i n'han posat una mena de «resum» a la Secció de «Política» (pàgina 8) amb un títol propi de falsaris i aliè del tot al pensament del president: «Heribert Barrera avala el partit de Carretero»; els mateixos títol i text del comentari publicat alhora a l'edició digital”.


dimecres, 20 de maig de 2009

Sobirania i Justícia, un altre pas endavant




El naixement de la plataforma Sobirania i Justícia és una notícia important per a l'independentisme. Encara que es presenta com una entitat transversal i apartidista, la impulsen antics alts càrrecs dels governs de CiU, i això vol dir que l'independentisme s'ha posat corbata definitivament i ara sí que és transversal. Celebrem-ho.

És una llàstima que el president Pujol no faci el pas, que no s'atreveixi a subscriure l'impecable manifest de la plataforma i sumar-s'hi. Troba lògic que alguns alts càrrecs seus es declarin ara independentistes i diu que el projecte d'Espanya s'ha esgarrat. Només puc entendre aquesta posició per vanitat: tota la vida política treballant per trobar l'encaix de Catalunya a Espanya i reconèixer ara que no hi ha res a fer... deu ser dur. De tota manera, encara que el president Pujol podria arrossegar molta gent, a qui toca convèncer és a l'Artur Mas i companyia.

L'objectiu de Sobirania i Justícia: reivindicar la via independentista no solament com a viable sinó també com a imprescindible per a la supervivència de Catalunya com a nació.





Ara només falta que totes les olles que bullen s'uneixin i facin realitat una cosa tan senzilla i alhora complexa com la que defensa el Joan Carretero: la unió en una candidatura secessionista.

dimarts, 19 de maig de 2009

Filldeputisme a la carretera


Aquesta tarda he fet l’enèsima cua per culpa d’un accident a la carretera de la Seu a Andorra. No sé de qui o de què ha estat la culpa, però tant me fot. Ja fa dies que tenia ganes de cagar-me en el responsable que tinguem carreteres tercermundistes.

I ja podeu vigilar perquè amb la crisi dels collons hi ha molta gent que no vol o no pot tenir el cotxe en condicions. No m’ho invento, ho vaig llegir no fa gaire. Tenim un còctel explosiu, aquí dalt: afegiu-hi els andorrans i els resident evils que surten esperitats de la seva gàbia i ja tenim les sirenes en marxa.

No em val l’excusa que es projecta una carretera nova.

No puc dir que els responsables d’aquesta situació són uns terroristes, però sí que puc dir que són uns terrífics, perquè infonen terror. S’ha de ser un autèntic desgraciat per permetre que tinguem una carretera així.

Quan era a punt d’arribar a casa, un altre fill de puta que havia incrementat la seva subnormalitat per la mitja hora que ha hagut de passar parat al cotxe (mitja hora solet al cotxe dóna per molt, fins i tot per enfrontar-te terríficament a les teves misèries) tenia molta pressa i ha fet un avançament més que temerari. Com em passa gairebé sempre, he sigut l’únic que li ha fotut una bona pitada, li he ensenyat el dit del mig i m’he cagat en el seu idiotisme. (No t’estranyi que aquest senyor grandet i estirat, amb la cara cremada i cara d’amargat, amb el seu Mercedes 4x4, vengui assegurances.) Els conductors que anaven davant meu i que gairebé han perdut la vida, calladets, no fos cas que baixés el subnormal i tinguéssim problemes.

Res, que volia cagar-me fins i tot en els covards.

Ah! Si algun pijoprogre anònim s’esquinça les vestidures perquè parlo de subnormals, ja li dic ara que un subnormal no té res a veure amb un discapacitat psíquic.


marc

divendres, 15 de maig de 2009

Dos reflexions ràpides sobre periodisme


Ja fa dies que observo en les notícies de política d'alguns informatius –bàsicament a TV3– el càiron que indica que les imatges que es veuen les ha facilitat –o realitzat– el partit polític que protagonitza la notícia. Ara mateix, fa deu minuts, ho he vist al Telenotícies migdia amb les declaracions que el Rajoy ha fet sobre el projecte de llei de l'avortament. Unes imatges i un tall de veu del Rajoy, tot facilitat pel PP. Bé. Al cap d'uns minuts he fet un zàping ràpid i he anat a Cuatro, on també feien notícies i on he tornat a sentir el mateix tall de veu del Rajoy.

Pel que veig, els grans partits s'encarreguen de passar el material a les televisions. O sigui: les televisions fan les notícies amb les imatges i els talls de veu que el partit vol. En conseqüència, escoltem el mateix tall de veu a totes les teles i també a totes les ràdios. La notícia no la fa un periodista que ha sigut al congrés o al míting, no. La notícia la fa un periodista que rep a la seva taula unes imatges determinades i un o més talls de veu determinats. Per molt que a la pantalla hi aparegui: Imatges facilitades pel PP, el text que llegeix el periodista i el tall de veu que insereix a la notícia també "són facilitats" pel PP (o pel PSOE, que també he vist que ho fan molt sovint). Això no és manipulació? I com és que s'hi presten tant, les teles i les ràdios? Trobaria més ètic que si la televisió no ha pogut enviar cap periodista on passa la notícia perquè ho expliqui sense filtres polítics tan descarats, s'abstingués de donar la informació. O, en cas que la declaració que faci el líder polític sigui realment important, que ho digui el presentador de l'informatiu. Per exemple, en el cas d'avui, que el Xavi Coral hagués dit: "El líder del PP, Mariano Rajoy, ha anunciat que recorreran contra la llei de l'avortament." I punt. Si no has tingut un periodista allà, no facis una notícia gran amb el material INTERESSAT que t'ha facilitat el partit. No pots triar les imatges, no pots triar el tall de veu... Això és periodisme? Això són mitjans lliures? Això no és, també, una altra manera de censura?

Bé, em faig totes aquestes preguntes quan em queden deu dies per tornar a la meva feina de periodista, i sent plenament conscient que hi ha vegades que he rebut una nota de premsa (de l'Ajuntament, d'un partit, de qui sigui...) i per les presses de tancar la revista gairebé ni l'he llegit i he fet un copiar i enganxar, cosa que em fa vergonya admetre. Esclar que a la revista hi treballo sola com a redactora i no puc anar a tot arreu, i és per això que de periodista no en tinc gaire, excepte el títol universitari.

La segona reflexió que em venia de gust fer: després d'haver escoltat per segona vegada el tall del Rajoy a Cuatro, he tornat a TV3 i m'he topat amb una notícia feta des d'Alemanya pel Martí Anglada. Quin gust que m'ha fet trobar un periodista d'edat, amb experiència i llarga carrera, explicant-me una informació en un Telenotícies. Estic una mica fins als nassos que gairebé toooooooots els periodistes que veig als informatius de TV3 siguin pimpollos, i per això m'ha produït un cert plaer sentir una veu madura, capaç d'escriure una notícia sense els "i és que" i els "amb tot" que omplen les cròniques dels periodistes més joves, alguns dels quals amb prou feines saben redactar, pel que es pot veure sovint. Per què defenestrem tant els periodistes veterans? Si alguns són un luxe, són uns mestres!!!

josefina

dijous, 14 de maig de 2009

Pet Shop Boys


He demanat permís al Marc per poder col·locar al bloc aquest escrit, que s’aparta radicalment de tanta política, tant futbol, tant nen, tanta llengua i tantes altres coses, i que ens donarà potser un toc de frivolitat, que també està bé de tant en tant.

És que ja fa molts dies que tenia ganes de parlar dels Pet Shop Boys, que a les meves edats ja puc dir que són el grup de la meva vida. Fa cosa d’un mes la meva germana em va pujar de Barcelona l’últim disc, Yes. I és sensacional. Sembla mentida que uns tios que acumulen més de 25 anys de carrera siguin capaços de fer un disc que ja voldrien firmar les bandes de xavals de vint anys que coneixen l’èxit amb una o dos cançons i mai més se’n sap res. Són onze cançons fabuloses, de melodies que s’enganxen, alegres, una mica en la línia de la música dels 80 que molts defenestren però que a mi em continua semblant fantàstica, la millor per apujar-te els ànims. Un dels treballs més aconseguits del duet britànic.

Tinc molts discos dels PSB (no tots, però tot arribarà). Me’n vaig quedar enamorar ja de ben petitota, devia tenir onze o dotze anys, amb aquell videoclip de Heart, en què una parella arribava a un castell a passar la nit de noces i allà els esperava un vampir. La seva música és inconfusible, la veu del Neil Tennant és preciosa i, detall important, molt clara. Encara que no sàpigues gaire anglès ets capaç d’entendre la majoria de les cançons. En cada disc han fet cançons per a la història, alguns els titllen de friquis perquè en algunes èpoques han fet concerts molt teatrals i vídeos estranys, però és perquè la seva capacitat per reinventar-se sense trair-se està fora de dubte, i això no ho pot dir tothom. Els he anat a veure en concert un parell de cops a Barcelona, i particularment l’última vegada, a la zona del Fòrum deurà fer uns tres anys; hi vaig viure un dels moments més macos de la meva vida. Un repertori amb algunes de les seves cançons més mítiques: West End Girls, It’s a sin, Left to my own devices, i les impressionants versions del Go West de Village People, de l’Always on my mind de l’Elvis Presley, i del Where the streets have no name d’U2. Perquè una altra de les virtuts dels PSB és que amb les seves versions milloren els originals, no em direu que no.

A més, han fet un musical, han posat la música a una pel·lícula (L’acuirassat Potemkin), han fet col·laboracions boníssimes amb molts altres artistes (per mi, de les millors són un parell de cançons que van fer per a la Dusty Springfield), un disc que és una joia amb la Liza Minnelli (la cançó Losing my mind deu ser la que més vegades he escoltat), i mil coses més.

En fi, no me n’atiparia, de dir meravelles d’aquest grup, el grup de la meva vida. El Josepet ja se sap tan bé les cançons del nou àlbum com jo. I si em deixa, espero poder anar al concert que faran el 7 de juliol a Barcelona. No me’n cansaré mai, dels Pet Shop Boys. Quants grups poden presumir d’una carrera com la seva?? Jo us ho diré: cap.

Al Youtube podeu veure el videoclip del primer single del nou àlbum. Un altre cop s’han superat.


josefina

dimecres, 13 de maig de 2009

Per si no ho haveu vist

Per riure una estona: Juanjo Anaut al Marca:


"Un comportamiento indigno

Lamentable. Es la única palabra que se me ocurre para calificar el comportamiento de los hinchas del Athletic y Barcelona en los instantes previos a la disputa de la final de Copa. La tremenda pitada con la que saludaron la presencia del primero de los españoles, el Rey don Juan Carlos, y con la que acompasaron el himno de España sólo refleja la intolerancia de algunos. Lo que debía ser la fiesta del fútbol español se convirtió en una demostración de la falta de respeto que algunos tienen por lo que no comparten. Esto es fútbol y no política, así que dejemos las demostraciones de nacionalismo para otros ámbitos. Aquí se trata de disfrutar del balompié y el que no quiera tararear el himno, que se calle, pero que no falte al respeto. Claro que con el silencio previo de Macua y las declaraciones sobre países y naciones de Laporta es mucho pedirle a una masa enfervorecida que se comporte con educación y respeto.



Pero si lamentable fue la actitud de los presentes, peor fue la de TVE tratando de tapar la reacción al himno. Debe ser la primera vez que no escuchamos el himno en una final de Copa porque la televisión de turno conecta en tan delicado momento con San Mamés. Si las aficiones pitan, pues se aguanta el chaparrón, pero no se censura lo que ocurre. No mostrar imágenes del escarnio no significa que éste no haya existido."


Un comentari d'un altre periodista al mateix pamflet:

21:59
Suena el himno nacional de España. Una gran parte de Mestalla pita las notas de el himno de todos los españoles. Una actitud lamentable. Una auténtica vergüenza que no se merece la Copa ni nadie



Hahaha. Mitja part. Ja us la podeu quedar, la Copa.


Hehe. Ara Libertad Digital:



I l'Avui:



Atenció al gest no nacionalista del Marca quan s'ha acabat el partit. Escucha el himno. Que divertit!!!



diumenge, 10 de maig de 2009

Ja ens està bé


Ens anirà bé per tocar de peus a terra. Tanta eufòria, tanta mariconada i tant gaforro!

La culerada necessitem un bany de realitat de tant en tant, i avui ens ha anat de conya perquè la lliga ja és al sac i amb una mica d'humilitat encara podrem guanyar les dues copes. A mi, sincerament, la del Juanqui me la bufa, però prefereixo guanyar-la. No sóc tan ximple. Més que res per tocar els collons als nostres enemics i pels que van a València.

Tenim l'equip esgotat i era lògic que avui no sortís amb la concentració necessària. A sobre, la gent cantant campions, campions al minut 70 i Canaletes ple de gent. Au va, home.

Ja som dilluns. A treballar qui pugui i calladets fins dimecres.


divendres, 8 de maig de 2009

David Madí i que passi el següent


Ja sabíem que el Carretero rebria per totes bandes. Hi ha de tot: des de miserables fins a envejosos, per riure i per plorar.

Avui ha sigut el torn del David Madí, que ha demostrat una vegada més que les noves generacions pugen molt ben ensenyades:

“Sortir d’ERC per fer formar un nou partit on l’únic punt del programa és proclamar la independència el cap de setmana que ve està fora de la realitat i d’un plantejament seriós.”

Si aquest és el tarannà dels que ens han de manar les pròximes dècades, potser haurem de fer com el protagonista de La pell freda, que després de veure com el somni de la independència irlandesa es compleix, fuig cap al cul del món en comprovar que la Irlanda independent està governada pel mateix sistema podrit, amb la diferència que ara són els seus els que remenen les cireres.

És molt depriment. ¿És impossible veure-hi més enllà del teu partit quan entres en la dinàmica de la cúpula sectària? Aquest sistema que afecta tots els partits és implacable, encara que vagis de bona fe. El Madí ha menyspreat el Carretero perquè té por de perdre vots, però hi ha un altre factor important: la proposta innovadora del Carretero. L’ha atacat amb un argument que cau pel seu propi pes. Diu que l’únic punt del seu programa és la independència. Doncs sí, és clar que sí, que encara no ho havies entès? La candidatura que planteja el Carretero té com a únic objectiu la unió dels independentistes per divorciar-nos d’Espanya el 2010, i després cadascú a casa seva. Per què hi ha d’haver més punts al programa? (I ja posats a preguntar: quin serà el programa de CiU?) Tenen por de perdre vots i tenen por d’un projecte que té una estratègia totalment oposada a la lògica sectària dels partits actuals.

Si no, no s’entén. A veure: Els convergents no es cansen de repetir que E no dubtarà a repetir el tripartit si pot sumar. Encara que el Carretero esgarrapés vots a CiU, l’hòstia forta se la fotria E i la majoria dels diputats que perdria E anirien al Carretero. D’aquesta manera el tripartit no es podria reeditar i la gran beneficiada seria Convergència. Però ja veiem com reaccionen: mi tesoro. El que realment els molesta és que la proposta del Carretero comporta afrontar el problema que els altres eviten. Encara que una possible candidatura de Reagrupament els pogués beneficiar, la lògica partidista no admet projectes que proposin noves regles.

Sant Miquel de maig


"Cada 8 de maig els escaldencs celebren la diada de Sant Miquel a Engolasters pujant en aplec fins a l’ermita per oir missa i fer un dinar camperol. Havent dinat, es feia ball al pòrtic, que s’anunciava amb trets de trabuc. Antigament havien existit uns Goigs dedicats a sant Miquel, però van desaparèixer; es van deixar de cantar i van caure definitivament en l’oblit.
[...]
Els avis diuen que el seu nom [l’estany d’Engolasters] prové del nom engula asters,[1] que significa l’engollidor d’estels, i que ja fa molt, molt de temps, els antics pobladors d’aquestes muntanyes creien que tots els estels que es veuen al cel acabarien la seva trajectòria lluminosa al fons d’aquest estany cristal·lí i misteriós, anunciant, en un espectacle meravellós i terrorífic, la fi del món."

(Eva Julián. Hereus i cabalers)


1. Joan Coromines creu que Engolasters podria derivar d’angulum aestuarii ‘l’angle, el racó, l’anglada del petit estany’ o d’in gula aestuarii ‘a la boca del petit estany’.

Avui se celebra l’aparició de l’arcàngel sant Miquel (popularment, sant Miquelet). Quan el refranyer diu de Sant Miquel de maig a Sant Miquel de setembre es refereix al període de bon temps. I, tal com em va explicar la Conxita: "De Sant Miquel de maig a Sant Miquel de setembre fa referència als ramats que pujaven cap a la muntanya a passar aquest període i també pot ser el període en què l’ermità és al santuari."

dijous, 7 de maig de 2009

ILP: que es mullin

Mentre els nostres polítics fan la seva, còmodament instal·lats en l’autonomisme, barallant-se per poder gestionar la gàbia, el poble es mou. Potser aquest cop no ens en sortirem, però si abans de fer cap pas ja hem de caure en el pessimisme, si pensem que això o allò és impossible i que més val estar quietets perquè si no la frustració serà pitjor, ens acabarem podrint i ens caurà la cara de vergonya.

Aquesta vegada, però, els polítics s’hauran de mullar.

Ahir es va presentar al Parlament (foto) una iniciativa legislativa popular (ILP) perquè la cambra aprovi una llei de convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Els promotors, CEL i Deumil.cat, han rebut el suport de deu mil persones, una xifra inèditaen una proposta d’ILP.

A partir d’ara la Mesa del Parlament té 14 dies per admetre a tràmit o no la iniciativa. Ara veurem si els partits són conseqüents amb la seva ideologia, si és veritat que estan a favor del dret de decidir. (La majoria de membres de la Mesa pertanyen a formacions polítiques que, bé estatutàriament o bé en documents congressuals, defensen el dret de Catalunya a l'autodeterminació.”)

Si s’admet a tràmit, llavors començarà la campanya de recollida d’un mínim de 50.000 signatures vàlides que preveu la llei en un període de 120 dies hàbils.

Algun dia haurem de respondre aquesta pregunta: “Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat dins la Unió Europea?”

Estem preparats i il·lusionats.


Ep! Si ets de l’Alt Urgell i vols col·laborar en la recollida de firmes, envia’m un correu a dusming@msn.com o deixa un comentari aquí.


No som espanyols


Si el català fos una llengua espanyola, si Espanya considerés el català com una cosa seva, el web que el Ministerio ha posat en marxa per a les eleccions europees estaria disponible en català.

He anat al web i he fet una pregunta a l'espai que hi ha a la part superior dreta.


—Per què aquest web no està disponible en català?
—No hemos encontrado respuesta.



Tant li fa que siguin de dretes o d'esquerres, sempre ens robaran i ens menysprearan perquè no som espanyols.

P. s.— He fet aquest apunt abans de llegir El comentari d’Ignasi Aragaray a l’Avui, que cita Gaziel [Meditacions en el desert (1946-1953)]: "Els catalans no som espanyols. No ho podem ser, ni volent (...) Catalunya podria sentir-se plenament espanyola dins una Espanya que s’assemblés a Suïssa: treballadora, menestral, burgesa, ordenada, pacífica, casolana i de composició política federativa. Però una Espanya semblant, que mai no ha existit, fóra per als veritables espanyols -els castellans i castellanitzats- més absurda, més incompatible amb ells encara, que l’Espanya actual ho és per als catalans".

dimecres, 6 de maig de 2009

Visca la mare que ens va parir!





Potser el Chelsea ha fet més mèrits que nosaltres,
però avui el futbol ha fet justícia al Barça.


Això és increïble!

Visca el Barça!

Visca Catalunya!



dimarts, 5 de maig de 2009

Per sopar, truita de carreroles



Les primeres de la temporada. No me les menjaré tan a gust com és habitual perquè les ha plegat el sogre. Grrrr. No fos cas que jo en trobés abans que ell; un que no és del país, hehe. La ràbia que li deu fer quan porto ceps a principi d'agost. Josepet, haurem d'anar cap avall amb el cotxet. Això no pot ser, hehe.

(Si endevineu els sis llibres que es veuen a la foto... no ho sé. Us hauria de donar un premi.)

Protegir el treballador vs. protegir el lloc de treball


Sempre que puc escolto el Xavier Sala i Martín al programa del Clapés perquè pots estar d’acord o no amb les seves receptes però almenys se l'entén i parla sense embuts. La setmana passada va comentar la situació d’Espanya, el país amb més atur (17,4%) de la zona euro (8,9%), en contraposició amb Holanda, on tenen un índex del 2,7% Aquest prestigiós economista va deixar anar una frase de les que m’apunto per al Diccitionari: A Holanda protegeixen el treballador, mentre que a Espanya protegeixen el lloc de treball.

A Holanda, quan te’n vas a l’atur, cobres una prestació, igual que aquí, però allà t’obliguen a fer formació, és a dir, vetllen per tu. Aquí, en canvi, et conviden a passar el dia al bar.

dilluns, 4 de maig de 2009

Nou corrector gratuït en línia


Publiques la notícia...

...el corrector, ara que hi ha crisi, ve a casa teva, i corregeixes l'error. (*)




(*) La una de la tarda, però Hem de treballar tots a l'una.

diumenge, 3 de maig de 2009

El Carretero i la llesta de la classe


La periodista Mar Jiménez diu que el Carretero “és un personatge insignificant que gaudeix d’unes cotes de protagonisme inaudites”. Jiménez, tu que ets tan significant, a la facultat no et van explicar que el protagonisme, la notícia, surten quan és el nen que mossega el gos?

El Carretero és notícia perquè suposa una novetat en tots els sentits. En primer lloc, perquè és un metge que fa de polític i que tornarà a fer de metge quan hagi acomplert el seu objectiu. Però la gran novetat és el que vaig suggerir fa uns quants dies aquí mateix i que explica el Carretero en una magnífica entrevista a l’Avui d’avui: la seva proposta és “una alternativa que serà diferent i moderna perquè no la volem articular com un partit clàssic, sinó com un moviment que té com a finalitat assolir l’Estat català. Un cop assolit, que s’autodissolgui i que cadascú faci el que cregui més oportú podent fer de ciutadà normal d’un país normal”.

Justa la fusta. Una puntada als collons dels altres partits. No hi ha cap polític, cap partit, que parli tan clar i que tingui un projecte tan innovador com aquest.

Això és el que et fot ràbia? Que hi hagi algú que no segueixi el guió? I que digui veritats com aquestes?:


“Dels partits que hi ha al Parlament cap està treballant per la independència d'aquest país”

“No he estat mai situat a l’òrbita de CiU. Més aviat hem estat sempre adversaris i ho continuarem sent. Una altra cosa és que pensi que sense el món que representa CiU és impossible assolir l’Estat català. Per tant, el que haurem d’intentar és arrossegar-los cap aquí.”

“Un dels problemes greus que tenim és que el món nacional fa una cursa desenfrenada per veure qui pacta primer amb el PSOE.”

“Al nostre programa electoral tenim dues potes essencials. Una és la independència i l'altra és la regeneració profunda en els hàbits de la pràctica política. Apostem per l'austeritat en l'exercici de la funció pública, per l'eficiència, la dedicació, la limitació de mandats i la separació de càrrecs.”

“Aquí hi ha d'haver clarament unionistes espanyols en una banda i independentistes a l'altra. Aquest és el gran debat: Catalunya ha de decidir si vol continuar sent només una comunitat autònoma de règim comú, que és l'única opció que ens dóna Espanya.”

“Si demà al matí els líders de CiU i d'ERC es comprometen públicament davant del poble de Catalunya que el 2010 aniran junts per iniciar un procés de proclamació de l'Estat independent de Catalunya, ara mateix ens retirem i els donem suport.”

Aquesta és la notícia, autonomista Jiménez: que no hi ha ningú que estigui a l’altura del Carretero.

Barça


Ja tenim la lliga al sac, hem col·locat el supositori cagomètric als fanfarrons i prepotents de Madrit i encarem la final de dimecres amb més tranquil·litat i molta moral.

Dimecres podem quedar eliminats, però amb l’orgull intacte. Sense títols, l’orgull de tenir un equip que sempre vol jugar bé és com estar enamorat d’una noia que viu a Austràlia. Ara ja podem dir que aquest any sucarem. Segur que els jugadors s’han tret molta pressió de sobre, la que ens va impedir guanyar el Chelsea a casa, i penso que dimecres tenim moltes possibilitats de passar l’eliminatòria.

El partit d’ahir també em serveix per proclamar que el millor jugador del món a hores d’ara és l’Iniesta i el segon, el Messi. Gran partit del Touré i el Piqué, que està jugant a un nivell que no m’esperava, la veritat; un encert més del Guardiola. També haig de reconèixer que donava l’Henry per acabat i ja veiem la bona temporada que està fent. Em quedaria un any més l’Henry però no l’Eto’o, que ja no està per jugar al Barça. També va fer un bon partit el Xavi, que em treu de polleguera massa sovint.

Una altra conclusió: la lliga espanyola és una merdeta. Com pot ser que un equip tan fluix com el Madrit hagi acumulat 17 victòries en 19 partits (més o menys)? Cal posar en marxa una lliga europea al més aviat possible.

El somni continua.

divendres, 1 de maig de 2009

Decebut amb les CUP


Fins ara no havia parlat de les CUP, bàsicament perquè no en sé gran cosa. Diuen que fan molt bona feina en l’àmbit local, i segur que és veritat.

Avui en parlaré perquè m’han decebut. La seva reacció arran de la crida que va fer Joan Carretero em fa pensar que no són una opció política tan diferent. Segur que han entès el missatge de Carretero, però han actuat com els altres partits: intentant protegir el seu raconet a la gàbia.

Les CUP mantenen que “nosaltres representem una alternativa independentista d’esquerra, mentre que el senyor Carretero s’inscriu més aviat en una opció de dreta”.

No crec que la gent de les CUP sigui tan ximple per no entendre l’article de Carretero, en què es reclamava “una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”. O sigui, una candidatura amb gent de dreta i d’esquerra, si és que encara podem parlar amb aquests termes. L’objectiu prioritari és, doncs, ser lliures i després decidir si som de dretes o d’esquerres.

Però això es veu que no quadra amb les posicions de les CUP, que defensen que “el desenvolupament i l’evolució del fet nacional no es pot entendre sense un desenvolupament i evolució social paral·lels”. Cosa que el Carretero, pel que es veu, rebutja enèrgicament. Ell és de dretes i està radicalment en contra del desenvolupament i l’evolució social del nostre país. És això, oi, senyors de les CUP?

Hem d’insistir en aquesta idea: la millor política social és la independència. Encara més, sense la independència no podrem tenir les polítiques socials que ens han de permetre tenir un país cohesionat. El rotllo aquest de dreta-esquerra és el gran esquer que s’han inventat els sociates i la gran excusa dels seus còmplices per mantenir-se al poder.

En canvi, el Partit Republicà Català, del qual també desconec el tarannà, dóna suport a la proposta de Carretero i afirma que "com a partit, treballem per la unitat d’acció de l’independentisme des de fa pràcticament dos anys."

I ja per acabar, ens en sortirem el dia que es faci realitat el que ha dit el doctor: la unió d’un ampli espectre de catalans que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya. Els que divideixen són els altres.


Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...