dimarts, 30 de juny de 2009

Reagrupament-Alt Urgell, en marxa



(P. s.— A Viure als Pirineus han fet un exercici de pseudoperiodisme al més pur estil E-notícies. Han copiat literalment l’esborrany (esborrany!) de nota de premsa que he preparat per discutir-lo amb els companys associats i que podeu llegir en aquesta entrada. Ningú no els ha enviat cap comunicat oficial ni res. Visca la Pepa! A més, no esmenten la font del copia-enganxa i han posat cometes dissimuladament i barroerament. Periodisme del bo, per distreure's. He he.)


Ahir vam constituir l'assemblea de l'Alt Urgell de Reagrupament en una reunió a la Seu amb Joan Carretero, altres membres d'RCat i una colla d'associats de la comarca. Comencem amb ganes de treballar per difondre el missatge i per ampliar la xarxa d'implicats (des de 6 euros podeu associar-vos a RCat) en aquest projecte renovador i ambiciós.

Massa ambiciós? Quan vaig dir al doctor que deu diputats em semblen un bon resultat amb vista a les eleccions nacionals, em va respondre que no, que hem d'aspirar a la majoria, que hem de treballar pensant que podem aconseguir aquesta majoria decisiva que faci que el Parlament declari la independència l’any que ve. I per què no? Volem el pa sencer abans no s'assequi, oi?

En qualsevol cas, si fracassem en el nostre intent, em sembla que va quedar molt clar que Reagrupament serà al Parlament per pactar amb qui vulgui el dret i l’exercici de l’autodeterminació i la regeneració de la política, els dos grans eixos de l’associació.
Suposo que si el doctor llegís aquest apunt hi estaria d’acord.

Encara no coneixia Joan Carretero personalment, tot i que l’he sentit i llegit prou per tenir una idea de la persona i el polític. És un home seriós i afable, fins i tot catxondo, o sigui que la fama d’orc (esquerp) no sé d’on la treuen.

És un home normal del Pirineu, coi.

Després de presentar-nos, em va preguntar si era de la Seu.

—No, del Pla de Sant Tirs, però sóc fill d’Igualada. I la meva mare és filla de Barbens, on vostè va fer de metge uns quants anys.

Això li va fer gràcia, em sembla.

—Vuit anys, hi vaig ser. Encara me’n recordo quan no hi havia cap carrer asfaltat... Quants anys tens tu?

—Trenta-sis.

—Eres petit. [...] I saps que vaig jugar a futbol amb l’equip del Barbens i vaig ser-ne el president, llavors que hi vam posar la grada?

—No, no ho sabia. He he, que bo!

Quants records.

Pugem cap a la sala. El discurs ja me’l sé, però el mirall que ens posen al davant ens mostra una realitat política catalana que em sobrepassa i em deixa perplex. I el que no sabem. Cal una regeneració, cal transparència i limitació de mandats. Cal un canvi radical.

Bé, no m’allargo. Acabo d’escriure un esborrany de nota de premsa que passaré als reagrupats que ens vam trobar ahir per veure què en pensen. La copio aquí per si algú hi està interessat.

Comencem a treballar amb il·lusió. T’hi apuntes?


Constituïda l’assemblea
de Reagrupament a l’Alt Urgell


Busca associats que vulguin implicar-se en una candidatura per declarar la independència i regenerar la classe política


El dilluns 29 de juny es va constituir l’assemblea comarcal de l’Alt Urgell de l’associació Reagrupament. La trobada, en què va participar el líder de Reagrupament, Joan Carretero, va servir per escollir la gestora amb què s’organitzarà la delegació comarcal i per fixar-ne els objectius i l’estratègia.

La primera finalitat és difondre els dos punts clau del projecte de Reagrupament: aconseguir una majoria parlamentària que proclami la independència de Catalunya l’any que ve i la regeneració política. L’altra prioritat és captar associats de l’Alt Urgell i residents a Andorra que, a partir d’una quota mínima de 6 euros, s’impliquin directament en aquest projecte innovador.

L’assemblea comarcal de l’Alt Urgell, com la mateixa associació a escala nacional, neix amb la voluntat de no ser un partit tradicional, sinó una entitat sense jerarquies, transversal, d’ampli espectre ideològic, que aplegui la població que considera que la via autonomista s’ha esgotat i que l’únic camí que ens queda és disposar d’un estat propi de manera immediata. Un cop assolit l’objectiu, Reagrupament es dissoldrà i serà llavors quan podrem centrar-nos en les ideologies, decidir si volem ser més de dretes o d’esquerres. És, doncs, la priorització de l’eix nacional.

El segon gran eix que defensa Reagrupament és inseparable del primer. La situació de desafecció que hi ha a Catalunya envers la classe política és un problema greu que s’ha de resoldre amb una regeneració urgent. L’associació aposta per l’austeritat, la meritocràcia, l’excel·lència, la limitació de mandats, una transparència efectiva i plenament visible, com també la fi del clientelisme i de la xarxa d’ocupació en què s’han convertit les nostres administracions [Això ho canviaria; hi posaria: els partits i les administracions]. En definitiva, tal com ha subratllat Joan Carretero: “Nosaltres no ens volem guanyar la vida amb la política”, sinó que treballem amb un objectiu clar i a curt termini, amb un principi i un final, allunyat de l’ambigüitat i la supeditació actuals de les altres forces polítiques nacionalistes.

Els reagrupats creiem en el nostre projecte, tenim la il·lusió i el convenciment que no solament és possible sinó que també és l’única sortida que té el país actualment per sobreviure culturalment i per garantir el benestar dels catalans. Pensem que podem aconseguir el nostre objectiu l’any que ve i convidem tots els catalans de l’Alt Urgell i d’Andorra a sumar-se a un nou moviment, diferent dels partits tradicionals, perquè sembla que ha quedat prou clar que no n’hi ha cap que estigui disposat a prioritzar la llibertat de Catalunya, cosa que, al capdavall, és la millor política social que podem fer. Per patriotisme i per dignitat, és l’hora que l’independentisme de veritat torni al Parlament i es faci efectiu.

Les persones interessades a formar part de l’assemblea comarcal de Reagrupament o que vulguin rebre més informació sobre l’associació, poden contactar-hi a través de l’adreça alturgell@reagrupament.cat.


Alt Urgell, 1 de juliol del 2009


diumenge, 28 de juny de 2009

Cap de setmana a Igualada


Cap de setmana a Igualada, a veure l'altra família. I de passada desconnectem de tot una mica, que sempre va bé. El viatge no es fa pesat, una hora i quart amb el Josepet dormint o ben tranquil. Coses dels cotxes. L'únic que fa mandra es veure que a mesura que baixes, el termòmetre del cotxe puja. (Abans els cotxes no tenien aire condicionat, les finestres eren manuals, tardaves el doble per fer aquest viatge... En fi.)


Sempre que anem a ca la iaia en tornem ben firats. Avui el Josep ha estrenat les carrutxes, un gran invent. Amb prou feines toca a terra, però tant el Josepet com els seus pares n'estem encantats. El Quico (el gos) ja ho veurem.



A Igualada vam desafiar la calor i vam passejar força. El Josepet ha tingut molta feina: al nostre poble no hi ha aparadors, ni cartells a les parets, ni la gentada d'una ciutat com Igualada.

Al vespre vam aparcar el nen per segona vegada en gairebé sis mesos i vam anar a sopar a la fresca. Una vegada que sortim i quina merda de sopar! Culpa teva, Òscar, que sé que ets aquí. És el que passa quan vas a un restaurant i és ple. El famèlic de torn se'n va al del costat, on et reben amb les mans obertes, i ja has rebut. Croquetes de carn d'olla i calamarsets per cagar-s'hi.

A mig sopar la Josefina em confessa que ja troba a faltar el Lili, que és com es diu el Josep en argot familiar. A les onze ja som a casa, després d'una caminada plena de badalls.

Aquest matí hem tornat a passejar fins que la calor s'ha fet insuportable. Biberó i ventilador. El tiet Toni ha vingut a dinar i ha portat l'Avui, on el Sostres ha fet un article molt encertat sobre el Pujol i Convergència. La teoria de la vanitat que ja vaig defensar en aquest bloc i una crida a desfer l'ambigüitat de fa pocs dies.

Després de dinar arriben la Montse i el Lluís, ben torrats però lamentant-se d'haver deixat enrere la fresqueta de Boí. Llavors penso que jo també tinc ganes de tornar cap amunt.

Ja som dilluns. Comença una setmana de canvi. Ah! I demà, trobada amb Joan Carretero a la Seu. A veure si ens podem organitzar.


divendres, 26 de juny de 2009

Lo vistaire, a ‘La paraula del dia’ d’‘El món a RAC-1’



Avui potser és el dia que estic més satisfet com a blocaire, i no pas per aquest bloc sinó per un altre que vaig parir ara fa un any i que comparteixo amb el David i el Marià, als quals vaig fitxar amb la carta de llibertat.

Lo vistaire és un bloc sobre el parlar de l’Alt Urgell i Andorra que vaig crear perquè em semblava que a la Xarxa hi havia poca informació sobre aquest àmbit lingüístic i perquè m’estimo molt aquesta llengua nostra tan castigada pels uns i els altres.

Doncs avui, a la secció La paraula del dia del programa El món a RAC-1, el Ramon Solsona ha parlat del nostre bloc —“que ja he visitat alguna vegada”, ha dit—, arran de la paraula del dia: cascavellito. Ho podeu sentir aquí gràcies a la gentilesa del Gran Demiürg Víctor Pàmies.

Per buscar informació sobre aquest mot a Internet, el Solsona va fer com tothom i va trobar sis ocurrències de cascavellito al Google. D’aquestes sis, dos eren de cal Vistaire, on hi ha la informació més xula sobre el mot (modèstia a part).

“Avui dia, gràcies a Internet, tens accés a més documents interessants [ha dit Solsona aquest matí]. Faig sempre la mateixa apreciació: alerta, perquè Internet és ple d’inexactituds lingüístiques. En general no hi ha rigor, però si un té prou criteri, pot trobar coses interessants, eh? Aleshores hi ha una pàgina que ja he visitat alguna vegada que es diu Lo vistaire. Sabeu què era... és el que diu el subtítol del bloc... Sabeu què ‘era’ un vistaire? Aquest bloc vol ser un recull de trets del català que es perd a Andorra i l’Alt Urgell. Totes les aportacions seran molt benvingudes [...] I a Lo vistaire es parla dels cascavellicos. Es fa tot un repàs dels treballs tant de l’Alcover-Moll com del Xavier Rull [...]”

Quina gràcia, tu.

A Lo vistaire hi ha un apunt sobre cascavellico, amb les variants cascavellic i cascavellito, que inclou més informació que un repàs de treballs. És la gràcia d'aquest bloc: els exemples literaris dels mots, més o menys com fan els cracs de Rodamots.

És per això que estic satisfet. Fer un bloc com aquest necessita entusiasme, feina i a vegades empentes com aquesta, perquè el temps va molt car i no podem dedicar-hi l’estona que voldríem. Però comprovar que la feina feta té utilitat i omple buits compensa i anima. I tant!

Us deixo l’apunt de cascavellico de cal Vistaire.


cascavellico

Exemple 1:

"El dia de Reis
Per esmorzar: unes sopes de llet amb una mica de sucre per als nens.
Per dinar: una sopa bona i el bullit de caldo, el gall a la cocota o carn de corder a la brasa i, per postres, es menjaven uns molls amb una mica de pa i coca. La canalla solia tastar una mica de torró o neules si els n'havien portat els reis, o la fruita que tinguessin. Per beure, hi havia una mica de vi més bo que els altres dies i una mica d'aiguardent per a les postres; si en tenien, uns cascavellicos mig assecats.
Per sopar: es feien unes sopes escaldades i un ou per beure."

Font: Josep M. Troguet. Calvinyà, ara fa temps. Memòries d'un poble de l'Alt Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autor, p. 144.

Exemple 2:
"Per la Setmana Santa lo dia de Dijous Sant ere una festa pel menjar, es feve un repàs especial amb bacallà, ous esternats, ous durs, una truitada molt fina amb julivert si en tenívom, i cascavellicos o prinyons secs. Tot posat a la cocota amb aquell suquet a fer xup xup una bona estona, al foc a terra, Que bo que ere! Tot lo que es podive menjar aquets dies ere congre, arengades i bacallà. Tot això ho comprave lo Miquel quan anave a fira a Organyà."

Font: Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu (2006). Dones d’Andorra. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà.

Nota 1: La segona edició del diccionari normatiu (DIEC2) ha incorporat la paraula cascavellic (m. Pruna petita i rodona de color purpuri) com a variant dialectal no exclusiva d'Andorra. En canvi, cascavellico forma part de la dotzena d’entrades proposades el 2003 pel Servei de Política Lingüística d'Andorra perquè s'incloguessin al DIEC2 i que no s'hi han afegit. Les altres són aixarnola, borda (restaurant), buner, càbio, clípol, desempanar, desencusa, guit, llot, paniquesa i trasteria. Aquests mots, com també d'altres proposats per estudiosos del país, han quedat pendents d’estudi per part de la Comissió de Lexicografia de l'Institut d'Estudis Catalans, i en tot cas seran inclosos en una edició posterior del DIEC. L'entrada proposada era: cascavellico m Fruit del cascavelliquer, vermellós, semblant a la pruna però més petit. Al costat de cascavellico, també es va proposar l'entrada: cascavelliquer m Planta que produeix fruits semblants a les prunes, anomenats cascavellicos; l'IEC sí que ha acceptat cascavelliquer: m. Prunera d’una varietat que produeix els cascavellics.

Nota 2: Xavier Rull, al treball Presència del llenguatge jurídic i administratiu andorrà en la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, diu que tant "el substantiu cascavellic ‘fruit vermellós, semblant a la pruna’ (la forma usual de la llengua parlada és cascavellico) [com] el substantiu cascavelliquer ‘planta que produeix cascavellics’ [...] també són usuals a l’Alt Urgell, la comarca veïna del Principat d’Andorra. A banda, el DCVB indica que es diu a molts altres indrets, com Puigcerdà, Vic, Lleida, la Conca de Barberà, Valls, Reus, Tarragona (en aquesta ciutat, amb la forma cascavellito i cascavelliter), etc. El DCVB entra cascavellet, que és la forma amb què designen aquesta fruita a l’Empordà (segons Griera)".

Definicions: Fruit de la prunera borda ["Vocabulari rural", dins Calvinyà, ara fa temps]. / Espècie de pruna petiteta i molt pedunculada, que està amb les altres al voltant d'un eix, de manera que semblen cascavellets (pir-or., or.); cast. cascabelillo, ciruela de dama. [DCVB]. / Cascavellet, fruit vermellós semblant a la pruna ["Lèxic", dins Per temps vell, al Pirineu, de Rodalia Pantebre].

Variants: cascavellic (El parlar d'Andorra], cascavellito [DCVB].

Etimologia: Del castellà cascabelito, ‘cascavellet’ [DCVB].

Nota 3: Curiosament, a El parlar d'Andorra, de Rosalia Pantebre, hi ha l'entrada de cascavellic, no pas la de cascavellico: "cascavellic m. Cascavellico, cascavellet: fruit vermellós, semblant però més petit que la pruna (segons Riera). És més gros que el prinyó i de color vermell, tirant a morat com més madur és. Els cascavellics espoden assecar i ablanir-los si convé, com les prunes negres." També hi ha l'entrada de cascavelliquer: m. Cascaviller: mena d'arbre, semblant al pruner, que fa els cascavellicos (Segons Riera)".


Estatut, finançament i eleccions


Tots pendents del finançament i de la sentència sobre l’Estatut. La gran panacea, el gran engany. Els uns ja parlen del millor finançament de la història, d’un megafinançament, i fan veure que amenacen el ZP quan el peix ja està venut. I els altres reclamen 5.000 milions quan saben que aquesta xifra és impossible (per als espanyols, és clar).

Per als partits parlamentaris, Estaut i finançament són més aviat armes per atacar l'enemic que no pas objectius. Aquesta és la dinàmica perversa que apliquen gairebé sempre i és una de les causes principals de la desafecció, del passotisme de la gent, de l’abstenció. (Per cert, on són les profundes reflexions sobre l’abstenció, senyora Badia?) Som a final de juny i encara no hi ha finançament, un tema que hauria d’haver quedat resolt amb el nou Estatut. Però no, hem estat incapaços de fixar clarament fins a quin punt ens deixem robar. Ni això. A Alemanya l’espoliació està limitada al 4%, quan aquí és del 10%. I encara hem d’estar regatejant mil milions. Quina vergonya...

L’Estatut és paper mullat. Fa tres anys que el català és obligatori a Catalunya, però a l’hora de la veritat ja hem vist que res de res. No sé si els membres del TC seran tan sapastres i permetran que els jutges no tinguin l’obligació de saber català, però en el fons és igual. Si no creiem en el país, no ens creurem en les lleis, no les aplicarem o, quan els espanyols interpretin el text segons els seus interessos o se’l passin pel folre i les manilles, tothom a callar.

Sempre obeint. És el que ha passat amb la ILP que demanava el referèndum d’autodeterminació. Els partits parlamentaris se n’han rentat les mans perquè el Parlament no té competències. És clar, el dia que vulguem ser independents anirem a demanar permís al govern espanyol.

Ara comença la guerra. Els socialistes siran que tot és fantàstic i que la crisi no ens permet anar mé enllà i bla, bla, bla. Els d'Esquerra diran que no és un bon finançament i que s'han de fer eleccions (per tornar a repetir el tripartit, si poden, però això no hi diran). I Convergència, el mateix, per recuperar el poder.

Espero que l’Artur Mas reaccioni i demostri que pot ser un bon estadista a part d’un gestor qualificat, que es deixi d’ambigüitats i presenti un projecte de país que sigui valent i engrescador. Espero que quan sigui president surti d’aquesta espiral provinciana en què ens hem fotut i, amb la pressió de Reagrupament (traurem sis diputats, va), lideri el viatge cap a la llibertat.

Jo votaré Reagrupament, amb la convicció que val la pena provar-ho, que podem ser un moviment molt important per canviar les coses, no solament per aconseguir la independència. Un cop assolit l’objectiu, la voluntat de Reagrupament es dissoldre's (almenys, jo sí que ho faré).

Com que no podrem aconseguir el nostre objectiu de declarar la independència al Parlament, aposto per un govern de CiU sense majoria, amb Reagrupament a l’oposició, vigilant i treballant fins que puguem aconseguir aquesta majoria secessionista.

L’autonomisme s’ha acabat. No podem sentir-nos còmodes a Espanya, no podem garantir la supervivència de la nostra llengua, no tindrem mai un finançament just, les lleis sempre s’interpretaran a l’espanyola i nosaltres obeirem, sempre que puguin ens envairan competències, etc., etc.

Si molta gent diu (fins i tot el president Pujol) que l’autonomisme està esgotat, què esperem?

Les pròximes eleccions, com sempre.

dimecres, 24 de juny de 2009

Nosaltres sempre hem estat aquí!



Nosaltres sempre hem estat aquí!

Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim


La convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.

El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.

Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.

Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.

Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.

Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.


Països Catalans, 24 de juny del 2009


diumenge, 21 de juny de 2009

Les fotos promeses


Bé, per descongestionar el bloc de tant debat (que deunidó per ser que és diumenge), tarde avall hem baixat a l'hort i aquí pengem les fotos que ja fa temps que vam prometre i que sé que més d'un està esperant. Abans de res, cal que fem justícia i tornem a recordar que aquest any l'hort és més que mai del meu pare. Ho està fent tot, i ben sol. El Josepet ens ha ben fotut, en aquest sentit. Per venjar-nos, l'any que ve ja li ensenyarem a entrecavar i que aprengui a treure herbes.


Per començar, vista de l'hort tan bon punt arribem al final del camí. El noguer imponent que es veu en primer terme al fons és el mateix noguer que il·lustra ara la capçalera del bloc. El nostre noguer. Li tinc un carinyo!





Aquí teniu un detall de la renglera de maduixeres de les qual ja collim fruits, mai millor dit, des de fa dies. Quines maduixes més bones! Als costats hi ha enciams i escaroles.





Una vista de l'hort de sud a nord amb la gran extensió de patates. Avui el meu pare ja ha portat les primeres trumfes, que fan una pinta! També hi veureu el solc de pebrots, albergínies, i les tomateres. El disseny de l'hort aquest any sembla fet per un paisatgista.





Vista de nord a sud i orientada cap a l'oest: unes grans carbassoneres, una mica més enllà els cogombres i la gran plantació de cebes i porros.




Aquí hi tenim el quadrat de terreny que ocupen les tavelles. Al solc de la dreta hi ha bledes i cols.




I per acabar de rematar la visita hem baixat fins a Segre. Ha sigut el primer dia que el Josepet ha vist el riu i l'hi ha encantat. Sort, perquè apa que no se'n farà tips, de baixar-hi. Josep, no saps el que t'espera!!!




Apa, que tingueu bona setmana.



josefina


dissabte, 20 de juny de 2009

Fer el sociata


Enric Canela, promotor de la plataforma Deumil.cat, ha deixat de ser militant de Convergència. Podeu llegir els motius de la renúncia en aquest article seu al Bloc Gran del Catalanisme. Una pista: l'Enric ha estat un dels impulsors de la ILP a favor del referèndum d'autodeterminació que el Parlament ha rebutjat unànimement. Unànimement vol dir que Convergència també va rebutjar la ILP.

Jo hauria fet el mateix. Punt final.

Dels comentaris que hi ha al mateix article, n'hi ha un de l'Arnau Mir que diu:

"Enric, havies posat molta il·lusió, ganes i esforç amb la ILP, i el teu partit t’ha fallat. Has d’estar dolgut i puc entendre que te'n vagis. Tanmateix, discrepo dels que diuen que ets coherent. Has estat 25 anys a Convergència, i quan és més sobiranista te'n vas?"

Deixant de banda la incoherència d'entendre i no entendre, li contesto:

"Quan dius que l’Enric se’n va de CDC 'quan és més sobiranista' m’has fet pensar en els sociates, que proclamen ben cofois que tindrem el millor finançament de la història.
Només faltaria, coi!
Hauríem de començar a situar-nos una mica. Som a l’any 2009 i als que tenim menys de 40 anys no ens vingueu amb ‘qüentos’."

divendres, 19 de juny de 2009

Reagrupament: independència i regeneració política


El Joan Carretero fa bé de tenir un discurs clar i senzill, amb dos eixos fonamentals: independència i regeneració política. Pel que fa al primer eix, té l'avantatge que no és ambigu com el dels altres partits parlamentaris. Secessió al més aviat possible i punt. Pel que fa al segon punt, ara no es comenta gaire, però estic convençut que seduirà tanta gent o més que el primer.

És clar que t'ho pots creure o no, i també es podria dir que molts polítics han fet promeses semblants, com l'ínclit Carod amb les mans netes i tal. Però el Carretero ja ha demostrat el seu tarannà auster quan va ser conseller i quan no ha fet de polític, ha fet de metge. Més ben dit: ell és un metge que ha fet i fa de polític.

Són, en el fons, els valors del republicanisme: l'esforç, l'austeritat, els mèrits. I jo me'l crec.

A la presentació de Reagrupament que es va fer ahir a Girona, segons el Diari de Girona, el Carretero "va criticar durament l'actual classe política catalana, assegurant que no compta amb cap mena de credibilitat perquè no compleix allò que promet, la qual cosa, segons ell, està directament relacionada amb l'elevada abstenció en les darreres eleccions. I com a situació concreta, va criticar el cas de les 29 targetes de crèdit que es van detectar a l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, dirigida per la Vicepresidència del Govern, en mans d'ERC".

A més, segons el doctor, "s'hauria d'establir una limitació de mandats, 'perquè no pot ser que els polítics entrin fent la primera comunió i s'hi quedin fins a la jubilació'. També va lamentar que la majoria de polítics 'no hagin treballat mai', que només es preocupin de mantenir el càrrec i que no s'hagin sabut posar d'acord per fer una llei electoral pròpia."

El que deia abans: aquest és un bon camí per seduir la gent. Molts ja s'han començat a posar nerviosos i les garrotades dels sectaris no pararan. Ja han caigut de tot arreu: convergents, populistes, de dretes, insignificants, somiatruites, esbojarrats, mancats d'ideologia, feixistes, debilitadors del catalanisme...

Aneu fent. Més valdria que tinguéssiu cura de casa vostra, de la vostra comunitat, no fos cas que perdéssiu bous i esquelles. Els uns per demagògia, els altres per incompetència, o per supèrbia, o ambigüitat, o servilisme, o distanciament, etc., o tot alhora.

Regeneració política i independència, perquè "l'únic remei a l'actual situació de Catalunya és que es converteixi en un Estat propi, i per fer-ho [Carretero] recorda que només cal que es demani des del Parlament. Precisament, opina que la divisió ideològica no és entre les dretes i les esquerres -'tal com s'ha vist amb el pacte entre PP i PSOE al País Basc'-, sinó entre 'unionistes i independentistes'. Per aconseguir aquesta independència, va afirmar que la seva associació té la mínima estructura possible però que es vol presentar a les eleccions al Parlament per aconseguir la majoria absoluta. 'Si no, considerarem que ha estat un fracàs', va assegurar."


Edat madura


Aquest poema m'agrada molt. Pertany a Viatge d'un moribund, de Joan Sales. No hi entenc gens, en poesia, però diria que aquest recull és força ignorat, i m'estranya.


60


EDAT MADURA

El plaer no deixa record.
Només són dolços en el cor,
després que els anys lleugers han fet folla carrera,

els instants que ens van fer sofrir.
L'home, sorprès, s'adona un bon matí
que enyora la presó, l'exili, la trinxera,
el camp que amb més suors i angúnies va cavar;
i que dels seus amors solament persevera
el que més el va fer plorar.



Coyoacan, 1947



dijous, 18 de juny de 2009

Hombre, Yusep...


Hi ha imatges que estalvien paraules, com aquesta d'Alberto Estévez (EFE):




—¿Qué pasa, campeón? Estás como nunca, Yusep. ¿Te gusta el regalo? Hombre, con el diseño catalán y mi pasta tenemos (todos los españoles) un aeropuerto de primera. Sí, hombre, pero lo bueno se hace esperar. Así se disfruta más, como el corredor mediterráneo, el Estatuto, la mejor financiación de la historia...
Si no se puede llegar en metro ni tren es por pura estrategia. Hay que vender coches, Yusep, y hay que ayudar al sector porque es muy importante para Cataluña y para España.
La gestión del aeropuerto es un tema que vamos a poner sobre la mesa próximamente. Hay que estudiarlo muy detenidamente. ¿Dudas de mis compromisos?
Oye, el Estatuto saldrá muy bien, tranquilo. Ahora hay estos jueces que van a la suya y no quieren moscas cojoneras como el catalán; pero Yusep, ya sabes que esta gente un día está aquí y otro allí. No hay para tanto. Todo el mundo podrá hablar en catalán ante el juez. Y dile a Bernat Yuan que esté tranquilo, que sólo serán cuatro jueces.
No habrá interpretaciones restrictivas del texto. Además, lo que está escrito va a misa y es una ley del estado refrendado por el pueblo. Siempre cumplimos las leyes.
Y la financiación... esto está chupao. Será la mejor de la historia. ¿Que quieres una financiación justa? Justa la fusta, ¿no? Ésta me la enseñó Iceta.

—Ja, ja. Sí que es buena, sí. Y ya puestos, José Luis, si me emprenyeu me lo paso todo por el folre y las manilles.

—Yusep, coño, que esto no lo pillo. Mira, da igual. En confianza: no me gusta nada lo que dice ahora Puicercós. No hay confianza. Y Montilla es una soso. Tú sí que eres un hombre de estado. Gracias por los servicios prestados. Siempre tendré un rinconcito para ti, al menos en mi corazón.

—Sí, sí, ya te entiendo, José Luis. Bueno, ya hablaremos.

—Apoyaré. Yo siempre apoyaré.


dimecres, 17 de juny de 2009

La vida en un núvol




A un quart de cinc el Josep ha començat a buscar-me la teta (sóc el Marc). No es pot perdre temps perquè la segona fase, de remugada, es lleu però dura poc, i la tercera, de bram apassionat, acollona i et fa sentir malament. Posar-li el pitet és un tràngol i més val fer-ho de seguida i que vegi el plat a taula si no vols que surti el gran dimoniet.

S'ha fotut el puré de fruita en un no res. Rotet. Dos quarts de cinc i comencem la ruta: repassem tota la cuina, on els imants de la nevera el fan distreure una estona; balcó, 33 graus, i deu minuts de tranquil·litat; se’n cansa; menjador a veure passar els cotxes i els camions; ulls com plats; juguem (jugo) a amagar-me i desamagar-me; riu com un beneit i comença a fer un discurs de gues i prssts en un to cordial, com si tractés d’explicar-me alguna cosa que no entenc. Una estona de parc temàtic i activitats diverses. Se'n cansa i cap al terrat, on la sensació de xardor augmenta. S'acosten força núvols mentre començo a suar com un porquet. Penso en el Molina i els núvols mitjos (tants anys i encara no ha après que els núvols són mitjans). Molt bona niiiit. Anem a veure, tot seguit, la previsió per aaaals propers dies. 3/4. Imbècils. Si algun dia entrés al Facebook obriria una causa anti-Molina.

Ep, el cel es tapa. Un passeig ens aniria bé. Bé no, cal jugar-se-la, que la tarda és molt llarga. Un braç per al cotxet i l'altre per aguantar la cadena de Quico. Sortim al carrer i el cel s'ha destapat. Amb aquest sol no podem anar gaire lluny. Cinc minuts i reprenem la marxa gràcies a un senyor núvol. Hem arribat al cap del carrer i el núvol ja no hi era, o potser era dins el meu cervell. Sota l’ombra dels arbres del riu ens hem quedat una bona estona, molt agradable, xerrant d’home a home, jugant com la canalla. A casa s’hi està molt bé, però el passeig és necessari. Vint minuts esperant que marxi el sol, vint minuts en què el núvol alleujador el tenia jo. Tornem cap a casa.

L'autodeterminació i el surf d'estel


Els nostres polítics ja s’han mullat. La Mesa del Parlament ha rebutjat de manera unànime l’admissió a tràmit de la iniciativa legislativa popular que demanava la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. El motiu: és una proposta "anticonstitucional i antiestatutària".

Mentrestant, com diu el Quim Torra, "el 10 de juny, després d’haver-se admès a tràmit el 31 de març, s’acceptava en Comissió la proposta de resolució sobre la regulació de la pràctica del surf d’estel".

El surf d’estel, lliscar sobre la superfície de l’aigua. Em sembla una bona imatge dels nostres representants polítics actuals.

No volen discutir l’autodeterminació al Parlament ni preguntar a la gent si està d’acord que Catalunya esdevingui un estat independent, de dret, democràtic i social integrat a la Unió Europea. Ara ja ho sabem. Ara ja tenim una constatació evident del tarannà que hi ha al Parlament, on no hi ha independentistes sinó buròcrates immobilistes que encantadíssims amb aquest statu quo. Aquest rebuig dels partits tradicionals demostra que ara és l’hora de Reagrupament, d’una candidatura transversal que tingui com a prioritat la declaració d’independència.

Deixeu-me acabar amb una dedicatòria que no m’agrada però que és inevitable: sou uns botiflers.


dimarts, 16 de juny de 2009

El dia 29, xerrada de Carretero a la Seu


El dilluns 29 de juny a dos quarts de deu de la nit, Joan Carretero farà una xerrada a la Seu. Segons el correu que m'han enviat, "aquesta trobada servirà per conèixer el projecte de Reagrupament i per definir i concretar el nou plantejament a nivell de comarca".

"La trobada de la Seu és privada, això vol dir que no hi haurà premsa ni convocatòria pública a la web ni al Facebook; dit això, evidentment que pot venir gent interessada en el projecte i que siguin de la teva confiança. Estarem encantats de sumar nous associats!"

Si us interessa, contacteu amb mi aquí mateix o per correu a dusming@msn.com.

diumenge, 14 de juny de 2009

Provincianisme


El nacionalisme espanyol bel·ligerant (perdó per la redundància) sempre ens acusa de provincians pel fet que vulguem ser igual que ells, o sigui, nacionalment normals. Quina paradoxa, eh? Bé, ells no ho veuen així perquè és el que han mamat sempre. Els han educat així, ens han educat així: per què vols ser tu si pots ser jo?

El discurs segons el qual som uns tancats que només volem aixecar més fronteres en un món globalitzat, uns pesats que només reivindiquem, uns insolidaris, troglodites que tan sols es miren el melic i no volen parlar normal ni ser moderns, que volen bandejar la llengua que obre les portes del món, és un sermó que ha quallat molt i que ha portat conseqüències nefastes per al nostre país. És clar que aquest provincianisme és fill de l’esclavatge en què tan còmodament ens hem instal·lat.

En efecte, som uns provincians, amb més o menys autoodi, amb més o menys consciència d’aquesta situació tan patètica. Afegiu-hi, per reblar el clau, aquest bany multiculti pijoprogre tan embafador, els prejudicis dels assenyats de tota la vida que no volen prendre mal ni fer enfadar ningú, i els botiflers que canvien de discurs segons els interessos personals i sectaris.

Dic això perquè acabo de llegir que “el 50% dels artistes del pavelló de Catalunya a la Biennal de Venècia no pertanyen a la cultura catalana”, no viuen a Catalunya, quan a Venècia demanen que es treballi amb artistes de casa. Nosaltres, com que som més multicultis que ningú, no més papistes que el papa sinó més provincians que ningú, som capaços de reflexionar des de Catalunya amb artistes de fora. Som així de guais.

Es veu que el Carod, per justificar tal proesa, ha dit que “l’art no té pàtria”, però la Patrícia Gabancho li ha contestat: “aquesta exacta afirmació ja la va contestar Joan Maragall ara fa cent anys: l’art no té pàtria, va dir, però l’artista sí. Hem fet el pagès.”

Sí, Gabancho, ja és això, ja. Només un matís: fem servir la paraula pagès pejorativament quan aquesta rusticitat, aquest provincianisme, potser és més de ciutat que de pagès.

Som provincians quan parlem en castellà (Manel Fuentes) en un megaxou per homenatjar un artista normalet (Pepe Rubianes). Tot aquest seguiment del Ronaldo i el Florentino és de vergonya aliena. L’enfocament de les notícies en clau espanyola; els punts que ha fet un extremeny a la NBA, un assassinat a Dos Hermanas i els entrenaments de l’Alonso a la Fórmula 1 que tant extasien els nois dels esports de TV3. Som provincians quan canviem de llengua sistemàticament, quan ens fa vergonya cantar el nostre himne o la nostra bandera, quan ens despreocupem del que passa als altres països catalans, quan la nostra agenda és la que marquen des de Madrit, quan ens esquincem les vestidures en llegir que amb els nostres diners (els meus no) La Caixa finança el Florentino, quan repetim programes sobre els immigrants dels 70 i les seves barraques i no en fem cap sobre els catalans que van haver de patir la transformació dels seus pobles tranquils i harmoniosos en ciutats monstruoses, quan ens oposem a un pacte CiU-ERC per por (o amb l'excusa) de la fractura social (Uriel Bertran, 2006), etc.

I sí, benvolgut i admirat Oriol, també és provincià, segons el meu parer, resignar-se a acceptar “que em curi qui millor pot fer-ho, parli com parli”. El mateix serveix per al castellà a l’escola. És una constatació, no una opinió, que avui en dia el castellà s’aprèn sol, al carrer. Si no fóssim provincians i tinguéssim collons (aquest és el problema, que som uns esclaus), el castellà no seria una assignatura, sinó que dedicaríem les dues hores a ser més globals i multilingües. (Quedaries parat dels resultats que han donat les classes de multilingüisme.) És provincià que assumeixis aquest prejudici ben espanyol: com que jo, el Marc, prefereixo no fer castellà, segons tu “ara resultarà que ens hem de perdre Cervantes o Calderón per culpa del Joan Ferran, del ZP o de l’Aznar?”. No és això, company, sinó que es tracta de ser capaços de llegir escriptors italians, francesos, espanyols, romanesos, portuguesos, etc. Què és més provincià? Quantes hores de castellà fan a França, Itàlia, Alemanya, Anglaterra?

El castellà no desapareixerà de Catalunya, ni quan siguem independents. Potser llavors, quan el català sigui com el castellà a Madrit, al cap d’uns anys potser caldrà reforçar el castellà; o no, ja ho veurem. En tot cas, ho decidirem nosaltres, i nosaltres no som tan rucs per prescindir d’una eina útil com és el castellà. I una altra cosa: no ens hem de perdre Cervantes (o Sirvent, que potser algun dia tindrem una sorpresa), però el que és intolerable és que, com deia el Noctas, els catalans no hàgim llegit Incerta glòria i amb prou feines La plaça del Diamant.

Assumir que ens roben i ens maltracten i no voler ser lliures és el súmmum del provincianisme, és la por de sortir de la gàbia i trobar-te al davant la llibertat.


dijous, 11 de juny de 2009

Un poema i un vídeo (i una cançó)


El poema l'he pispat de cal Tinta xinesa, l'he ampegat a cal Diccitionari i ara el copio aquí ben diccitionaritzat. Ves què.



Autor: Jordi Cornudella Martorell (Barcelona, 22 d'octubre de 1962), escriptor i filòleg català.


Poema complet:

7.

[MATARÓ] [SANT ANDREU DE LLAVANERES]

Fills de la Gran Puta
d’ombra allargada i petja diminuta:
llenguallargs llepaculs de gasetilla,
funcionaris de patilla i de cartilla,
tous de carrera i bufats de bandera
creuhonorats in pectore o a la pitrera,
aprovats purulents i pestilents de nota,
putrefactes doctors en bancarrota,
catedràtics apàtics, limfàtics, raquítics,
torracollons públicament mefítics,
àugurs falsaris de sèquits gregaris
arraïmats pels lladrucs dels sicaris,
cagallons, cagadurs i cagadubteses
tupradors de ruïnes abruptes,
comerciants de merda selenita
llorejats amb corones d’uralita,
crítics cretins, crenetistes frenètics,
pixatinters d’excessos diürètics,
bards neotísics i protorreumàtics
més bufanúvols que nefelobàtics,
cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,
i saltimbanquis recontraacadèmics,
alts ocupants de poltrones i càrrecs
ben aclofats al tou dels vostres fems,
aneu’s-en tots plegats a fregir espàrrecs,
oh pústules de sempre i del meu temps!

Font: El germà de Catul i més coses (Barcelona: Empúries - Ed. 62, 1997). Premi de la crítica - poesia catalana, 1997. Vista al bloc Tinta xinesa.


La Montse ens regala aquest mateix poema musicat per Gerard Quintana.





El vídeo me l'ha fet arribar l'Elies.



dimecres, 10 de juny de 2009

Ja n'hi ha prou de genocidi cultural!


Mentre al mateix diari llegeixo que “Aznar veu Espanya en perill” (jo també), un altre titular ens avisa de l’enèsima humiliació que ens prepara el Govern no nacionalista espanyol: “El català no serà requisit en la justícia.” L’argument del ministre de Justícia (?), a qui alguns han qualificat de polític federalista, sensible a la pluralitat de l’Estat i bla, bla, bla, Sr. Francisco Caamaño, és que “una cosa és reconèixer drets i estimular i una de ben diferent imposar obligacions que vagin més enllà dels consensos necessaris” (ho transcric sense faltes).

No sé com ho veieu vosaltres; jo ho trobo gravíssim. Molta gent es va escandalitzar amb el Manifiesto en defensa de la lengua común, però això és el mateix: és la reivindicació del dret de ser monolingüe a tot l’Estat, el dret de quatre funcionaris ignorants i imperialistes per sobre de la llei i de la bona educació. Amb el mateix llenguatge: el català suposa “imposar obligacions” (valgui la redundància si es tracta de fotre’ns, oi?) i es pot estimular de la mateixa manera que el Manifiesto apostava per estimular el folklorisme del català.

La mare que us va parir!

El castellà és l’estat normal de les coses. No s’imposa, és com la natura, que hi és de sempre. Llavors arriba el mosquit tigre i canvia l’ecosistema. Els castellans no ens han imposat la seva llengua des de fa 300 anys; en canvi, nosaltres sempre hem volgut imposar-los la nostra, fins i tot ara volem imposar-la al nostre país.

És una humiliació intolerable, més que la tercera hora de castellà. Va contra el sentit comú i contra voluntat del nostre poble expressada en l’Estatut.

Hem hagut d’esperar molts anys per superar una gran humiliació: fins ara, el castellà era l’única llengua obligatòria a Catalunya. I avui, amb un Estatut en vigor que equipara el castellà i el català, se’ns tornen a pixar a la cara. Ni finançament, ni bilateralitat, ni llengua...

Què volen aquesta gent? I nosaltres, què volem? ¿Abandonarem d’una punyetera vegada “aquest nacionalisme que vol duros a quatres pessetes i que munta sidrals per foteses i després s’empassa totes les humiliacions?” (Paraula d’Enric Vila.)

Quan el mestre Joan Solà diu que “la política lingüística de Catalunya és un fracàs, perquè no ens hem cregut que som un poble”, vol dir exactament això: "Aquest país té una gran capacitat de resistència. Malgrat tot, hi ha un fons de bona voluntat amb el català. Si els polítics plantessin cara, la gent els seguiria." (Paraula de Joan Solà.)

El nostre govern no hauria de permetre de cap manera, DE CAP MANERA, que els jutges no tinguin l’obligació de saber català a Catalunya. Ni els jutges ni els metges ni ningú. (No considereu una humiliació arribar a Urgències, nerviós, parlar en la teva llengua i que la metgessa et digui que no t’entén?)

Que els botiflers del PSC es vulguin empassar un altre escarni de l’imperi és lògic, però que ho faci un partit que es fa dir independentista és el súmmum de la traïció. Va, Puigcercós, a veure si tens collons de dir públicament que si el Govern d'Espanya (el dels teus amics) tira endavant aquesta humiliació, trencaràs el govern (el dels teus amics, també).

Ja n’hi ha prou d’aquest color, no? Plantem cara o pleguem?


Gràcies, mestre Solà


Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d'Urgell, 1940) ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Per mi sempre ha estat un mestre, com a científic i com a patriota, per la seva passió per la llengua i per la terra.

Al TBO d'avui hi ha una entrevista amb Solà, encara que es veu que aquest premi no és prou important per ocupar la primera pàgina ni la segona de la secció de cultura d'un diari que es fa dir de Catalunya. Diu el mestre:

"Una alta jerarquia de la Generalitat va dir que el castellà necessitava un reforç a Catalunya. Això és el sarcasme més intolerable que es pot fer. Si tingués una mica de raó, que no en té, no ho podria dir, perquè seria donar la raó als que volen aniquilar el català. El problema no és una hora més o menys, sinó l’odi secular al català. ¿Què passa de veritat a l’escola? Que a una persona de 30 anys ni li sonen els grans escriptors catalans. És un escàndol intolerable."

"Les classes de català per a adults només arriben al 2-3% del col·lectiu. I als 15 dies els dos terços se n’esborren perquè veuen que tot és una enganyifa, que no necessiten aquesta llengua. Com que acceptem la submissió política i lingüística, no podem anar mai a fons."

"Aquest país té una gran capacitat de resistència. Malgrat tot, hi ha un fons de bona voluntat amb el català. Si els polítics plantessin cara, la gent els seguiria."

Per molts anys, Sr. Solà, i moltes gràcies!


El Gazo també en parla. A Vilaweb el podeu veure i escoltar.

dimarts, 9 de juny de 2009

'Notes disperses' (II)


Si al primer lliurament hi havia cinc notes disperses, en aquest només n'hi ha una. Només una perquè és llarga i perquè m'agrada per la senzillesa de la idea i també per l'aparent senzillesa amb què Pla explica la seva teoria sobre el renec indígena. Sembla fàcil.

Fa moltíssims anys, una una noia portuguesa que feia pràctiques a la farmàcia de l'hospital on (jo) treballava a l'estiu em va dir que l'havia sorprès molt que aquí sempre estiguéssim cagant-nos en déu i sa mare. No vaig saber què dir-li. Llàstima que aleshores no havia llegit això:

"He sentit blasfemar (renegar) tant en el meu país que de vegades m'he preguntat per quina raó haig d'estar lligat, pel simple fet d'haver-hi nascut, amb la porqueria i la brutícia que en aquest aspecte aquesta geografia manifesta.

He viscut molts anys fora d'aquest país, en llocs de raça, llengua i religió diferents. Enlloc no he sentit blasfemar com en aquesta península. S'hi blasfema d'una manera única: amb naturalitat. D'una manera tan baixa, fisiològica i catabòlica, potser només a Itàlia
i encara! El fet que aquests països siguin catòlics ens portaria a reflexions llarguíssimes, inacabables.

S'han fet esforços per combatre la blasfèmia. Han resultat inútils, inoperants. Es renega d'una manera bruta, utilitzant paraules excrementals, i terriblement personals, vull dir habituals. És en aquesta habitualitat on es troba potser la clau de la qüestió.

Els fets s'han de comprendre. Hem estat objecte, durant segles, d'un esforç en el sentit de familiaritzar-nos amb Déu, d'infiltrar-nos la creença que Déu intervé personalment i decisivament en totes les nostres terrenals petiteses. Ens han habituat a creure que totes les coses de la nostra vida fins les més baixament fisiològiques i materialsdepenen de Déu. La meteorologia depèn de Déu. Les pluges i els vents, el sol i les neus, depenen de Déu. La nostra salut depèn de Déu: les banyes que portem, el mal de queixal que podem tenir, l'ull de poll que fa el nostre peu, la puresa de l'aigua o del vi que bevem, les enormes bestieses que fem. Déu és la causa i l'origen de totes les nostres alegries i tristeses, dels nostres èxits i dels nostres ridículs, de la nostra riquesa o de la nostra pobresa, de la nostra salut o de les nostres malalties, del nostre restrenyiment o de la personal fluència, de la contribució que ens posen, de les senyoretes disposades a col·laborar (pagant) en el nostre erotisme, de les angelicalitats o de les depredacions que perpetrem, de les fascinacions que projectem o que se'ns projecten. La intervenció divina és total, general, concreta. Les parets s'aguanten perquè Déu ho vol, la nostra posició —com a regidors, manescals, banquers o pobres és la mateixa voluntat de Déu. Ens han invitat a fer-lo servir per a tot. Tenim gana gràcies a Déu. Hem anat d'una banda a l'altra per la mateixa raó. Hem pagat les lletres, hem tingut un nen, hem menjat escudella i carn d'olla, hem fet una petita disbauxa, hem comès o deixat de cometre una atzagaiada, gràcies a Déu, etcètera.

Ara, tanta familiaritat, tanta franquesa amb una força que considerem la causa de tot el que ens ha passat, ens passa i ens passarà —en tota la nostra vida— no invita pas gaire al respecte. Potser n'hem fet una mica massa. Aquesta pueril, falsa i ridícula habitualitat ens porta a fer-lo responsable de tot el que hem estat, som i serem. Així, si les coses ens van bé, ho trobem tot d'una magnanimitat prodigiosa. A la primera dificultat, però, la protesta brutal fatalment es produeix. Tinc la convicció que si no s'hagués comès la insensatesa d'acostar-lo tant el respectaríem més i renegaríem menys. La naturalitat del renec indígena ho demostra plenament."


dijous, 4 de juny de 2009

Dia sense fum


Quarts de set. Despertadoooor. Vas d’aigua, cafè amb llet i quatre maries. Lavabo sol, sense cigarret. Dutxa. Que difícil que és triar la roba; per això agafo el primer que trobo. M’emporto un minientrepà, una taronja (o una poma) i un plàtan. I un tall d’embotit per al Quico, que m’espera al garatge. Ja no em fumo un cigarret mentre el Quico fa un pipí. Ell té més pressa que jo perquè vol tornar a dins per fotre’s l’embotit. A mi em fa molt mal el regust del cafè amb llet sense una miqueta de nicotina. Mitja hora per arribar a la feina. Bé, de fet encara tinc deu minuts per anar al bar, prendre una tallat i no fumar-me el parell de cigarrets reglamentaris. Fins al setembre treballaré dues hores menys cada dia i em paguen el mateix, cosa que no està gens malament. A la feina tinc xiclets, pipes i quicos. El meu quefe també ho ha deixat. Solidaritat i molta conya. Intento concentrar-me en la feina, però també m'agrada ridiculitzar-me i amenaçar els companys de feina amb les conseqüències que el quefe i jo deixem el vici. A un quart de tres surto cagant llets i a les tres ja sóc a casa. La Josefina encara hi és. Dinar, cafè, rentar els plats, no-cigarro i a preparar la fruita del Josepet. I el cigarro? Després del cafè ve el cigarro, no? Fa una setmana que al Josepet li donem la fruita trinxada i li agrada força. I li dóna energia ja que a la tarda ni migdiadeta ni hòsties. Activitat, que si no s’avorreix. El Quico també s’avorreix i necessita atencions. Que pesat que estàs, Quico! Al cap d’una estona, sortim tots tres a passejar. El cel està tapat però fa molta xafogor. És igual. Quan fa una estona que voltem, penso en el cigarro que feia abans quan sortia a passejar amb el cotxet. Quan sortim a passejar el Josepet és una delícia. Ara no em tocaràs la gràcia de déu, eh? El cabronet es fot a riure. Torna a sortir el sol i suo. Anem a ca la sogra, on aparco el nen una estona. Pujo a casa amb el Quico i tinc ganes de fumar. Bec aigua i em poso a escriure aquesta cagadeta. Així tinc les mans ocupades. Mitja hora d'aparcament i ja tinc remordiments. L'aniré a buscar perquè així estic tan ocupat que no penso en el tabac. Necessito escurçar aquests primers dies d’abstinència. Apasiau i no em feu enfadar. Grrrrrrrr.


dimecres, 3 de juny de 2009

Deixar de fumar amb Telefónica


Aquesta tarda he començat un intent de deixar de fumar. És el segon de la meva vida. El primer va ser per consell mèdic i va durar vuit mesos (o un any?). A part d'aquest parèntesi, no he deixat de fumar ni un sol dia, ni quan he estat fotut.

Aquesta tarda m'he fumat l'últim cigarret del paquet mentre passejava el gos i no he anat al bar a buscar provisions. Ara, unes quantes hores després, estic de força mala llet, però no sé si és pel mono o pels inútils de Telefónica, que ens han deixat tota la tarda sense Internet. Gràcies per ajudar-me, cabrons.

Us imagineu què passaria si Barcelona es quedés tota una tarda sense connexió a Internet ni telèfon? I no és un fet aïllat, es repeteix sovint.

Comencem bé.

Votaré el Tremosa


Votaré el Tremosa perquè només tinc dues opcions, i encara que el Junqueras m'agrada, no m'agrada gens el tarannà actual del seu partit. El Tremosa és un paio preparat i segur que farà una bona feina en defensa dels interessos catalans.

Quan hi hagi eleccions nacionals tindré més opcions. Segurament, tindré la meva opció.

marc

dimarts, 2 de juny de 2009

Agustí Colomines


L’ínclit Agustí Colomines (qui t’ha vist i qui et veu) diu al Singular que “per a determinats independentistes Catalunya està dividida entre unionistes i independentistes. Quina barbaritat! Les coses no funcionen així, perquè la realitat del país és molt més complexa que això”. Fins aquí és una opinió respectable: tramposa però respectable. Però tot seguit hi afegeix: “D’aquesta manera d’entendre les coses en sorgeix la idea que tot aquell que no es decanta pels actes heroics i sentimentals, immediatament és situat en el bàndol de l’unionisme.”

Aquí s’acaba la seva gran argumentació, sense donar cap exemple d’acte heroic ni de sentimentalisme, i també s'acaba el seu crèdit. A veure si no podrem classificar els catalans com ens doni la gana. (Tu ets de dretes -dolentot- o d'esquerres -bo-, que diria la Mar Jiménez.) És un exemple del nerviosisme que ha implicat l’article del Joan Carretero i l’onada d’opinions que han sorgit després. Actes heroics i sentimentals? Ara, quan l’independentisme creix precisament per la consciència de l’espoliació i la falta d'infraestructures, dels problemes reals de la gent, ¿em véns amb aquesta conya del sentimentalisme?

Fixeu-vos en el menyspreu que destil·la el personatge (ara, a l’Avui): “La proliferació de propaganda diguem-ne independentista, la qual, a més, s’ha inventat aquesta aberració teorètica que divideix els catalans entre independentistes i unionistes, és foc d’encenalls.” Si és foc d’encenalls, per què hi dedica dos articles seguits, amb tanta vehemència?

El Cardús ho va explicar més bé del que podria fer-ho jo: “L’acció política se sol moure per dos eixos, perquè és un camí d’ambigüitats. I que aparegui a mig camí algú que clavi una fita i obligui a disminuir la confusió, que forci una redefinició de tota la resta de partits en funció del nou punt de referència –i que, efectivament, podríem dir-ne dinamitar l’obstrucció dialèctica actual–, pot ser francament positiu.” És l'ambigüitat que tant agrada a tot l'stablishment polític català, des del Vidal-Quadras fins al Saura, passant pel Mas, el Montilla i el Puigcercós. L'ambigüitat de la menjadora per als uns, i l'ambigüitat dels que hi aspiren.

La realitat del país és molt complexa, ja ho sabem, però no sé per què s’emprenya tant pel sol fet que hi hagi un Carretero o un Cardús que plantegin la necessitat de superar els eixos dreta-esquerra i nacionalistes catalans-nacionalistes espanyols. Vostè, Colomines, què vol ser quan sigui gran? Una català federal? Un català concertat? A la murciana?

Vostè faci el que vulgui, que nosaltres farem la nostra, sense cometre cap barbaritat, sinó intentant convèncer els catalans que la secessió és el millor per a tots nosaltres. Com va dir el mateix Cardús: “En aquest país s’ha perdut massa anys anant a fer pedagogia a una Espanya que no volia aprendre i sense tenir una lliçó clara per ensenyar. Aquell camí s’ha acabat. Ara és temps de trobar l’admiració dins de casa. I no a base de renúncies, sinó tot el contrari: mantenint ferma la dignitat del nostre somni.”

Jo penso que vostè és un unionista, un autonomista de conveniència, un immobilista de butaca, i punt. Si vol encaixar-se amb Espanya, endavant. O si vol construir un Estat com diuen els de E mentre ens saquegen i ens ataquen culturalment cad dia (vegeu l'apunt anterior sobre TV3 i les Illes); mentre dinamiten l’Estatut que vostè tant va defensar ja abans que hi hagi sentència del TC; mentre la burocràcia dels partits es mostra incapaç de fer res que no sigui resar perquè res no canviï, que li vagi de gust. No li diré que ens deixi en pau, però almenys sigui conseqüent: si som foc d'encenalls, si som insignificants, dediqui els seus articles a temes més elevats. I no em vingui amb lliçons sobre el primer terç del segle XX; és tan absurd comparar el que va pasasar fa cent anys amb el dia d'avui, com l'analogia entre el PI i Reagrupament. Colomines, coi, que avui en dia som molts més els que no ens llepem el dit i tenim memòria (i no vam créixer en plena dictadura, sortosament).

Al País Basc hi ha els dos fronts: unionistes i independentistes. Aquí passarà el mateix, encara que al senyor Colomines li faci por sortir de l'immobilisme i aclarir les coses. I ves que no arribi abans de l'altra banda. Si tu no hi vas, ells tornen amb el Patxi.


Per cert, si algú de l'Alt Urgell s'ha associat a Reagrupament, podríem parlar-ne.

'Desconcert a les Illes per la desaparició de TV3, substituïda pel canal Internacional'


Ep! A la foto hi havia un trio i en penjar aquest apunt només en surten dos. Desaparegut, també?

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...