divendres, 24 de juliol de 2009

Foto de família i el carallindo amb un d'aquests trastes moderns




Em sembla que és la primera foto que ens fem tots quatre. Sí, perquè som quatre. El Quico és el que té més anys (encara que en tingui sis, no enganya a ningú) però el Lili (que té sis mesos) és menys infantil. Qui mana? Per ordre: 1. Josep. 2. Josefina. 3 i 4. El Quico i jo ens disputem la medalla de bronze.

La padrina Jordina (que fa de Wally a la foto de dalt) va regalar al carallindo unes carrutxes diferents. Es pengen dels marcs de les portes i el Josep s'hi gronxa i salta com un lili.




Nenes (i nens), prepareu-vos quan us trobeu aquests faros a classe.


dimecres, 22 de juliol de 2009

Els miserables de l'ascensor


La maquinària del poder de la rereguarda ja s’ha posat en marxa per enfonsar Joan Carretero i Reagrupament.

Un tema que estava arxivat, ara, com que no tenen feina, el fan ressuscitar.

Mireu, si hi ha procés judicial ja veurem què passa i qui té raó. El que és molt clar a hores d’ara és que s’acusa Carretero “en la concessió suposadament arbitrària de llicències per a l'ampliació de dos supermercats i una gasolinera” “a canvi de dues partides de 40 i 80 milions de pessetes destinades a construir ascensors públics per connectar la part alta de la població amb la part baixa.”

Des d’un punt de vista ètic, no pas legal, el senyor Carretero té tota la meva confiança, encara que l’acusació sigui certa.

El que em fa rabiar és que d’alcaldes i mandataris en general que s’han aprofitat del seu càrrec per enriquir-se o per aconseguir favors personals, n’hi ha moltíssims i tots en coneixem algun, oi que sí? I aquests no passen mai pel jutjat. En canvi, a Carretero no se l’acusa de robar, sinó de treure un profit per a la seva ciutat.

Quina merda de país, el nostre! Quanta misèria i quanta injustícia!

En fi. Gràcies, poder ocult, per donar-me més forces en la nostra lluita. No ens fotreu pas.

Notícia a RàdioSeu


Vista aquí.


Reagrupament qualifica el finançament de 'gran engany'

L'assemblea de l'Alt Urgell creu que el model no dóna garanties i que les xifres anunciades són "simples estimacions"
La formació independentista considera que el sistema seguirà sent "insolidari i injust per a Catalunya"

L'assemblea de Reagrupament a l'Alt Urgell i Andorra ha valorat com un "gran engany" el nou acord de finançament per a Catalunya. La formació independentista considera que "una sèrie de fets objectius desfiguren la imatge triomfalista que es vol transmetre".

Segons el comunicat de Reagrupament, amb el model que s’ha acceptat "la quantitat de recursos que finalment rebi la Generalitat depèn exclusivament dels diners totals que el Govern espanyol vulgui destinar al finançament del conjunt de les comunitats autònomes". Pel que fa al compliment o no de l'Estatut, consideren que aquest debat "suposa reconèixer aquesta dependència de l’Estat, que cobra els impostos dels catalans i decideix unilateralment quina part ens retorna".

Per Reagrupament, els 3.800 milions d'euros "són simples estimacions". La formació liderada per Joan Carretero apunta que "les xifres que s’estan donant des de Catalunya no han estat confirmades per la ministra d’Economia, que ha dit que els 11.000 milions d’euros addicionals només són una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris".

Per tot plegat, Reagrupament segueix considerant el sistema "insolidari i injust per a Catalunya". L'assemblea de l'Alt Urgell creu que un finançament just hauria d'impedir que Catalunya perdi posicions al rànquing de PIB per càpita, que hi hagi transparència sobre quant aporta i quant deixa de percebre Catalunya, que s'acabi amb la "situació d'espoli" i que es limiti l'aportació. En aquest sentit, recorden que "a Alemanya la solidaritat interterritorial està limitada al 4% del PIB de cada regió; en canvi, el dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia que es redueixi".

Reagrupament ha justificat aquesta valoració per l'objectiu d'"oferir a l'Alt Urgell i als residents catalans a Andorra un punt de vista molt diferent" del que s'està donant sobre l'acord de finançament, després de les valoracions fetes pels representants locals del PSC, ERC i ICV.

dimarts, 21 de juliol de 2009

Una estona de pati


Esperant que es desperti el Josep, tinc una estona de pati, però amb aquesta calor no tinc ganes de fer res. Davant l’allau de fato que comença a pujar de l’hort, amb trenta mil carbassons XXL que fan por, començo a estressar-me perquè m’emprenya molt que es faci malbé. Cap al congelador, on encara tinc porros, mongetes i cebes de l’any passat. M’he desestressat una mica. Trenta-tres graus i cap amunt.

Que maco que és l’estiu, eh? Només em fan enveja els que se’n van de vacances fugint de la suor. Ara a Noruega s’hi deu estar bé, no?

Nosaltres, de moment, no farem vacances. Em queden dues setmanes i mitja i entre el Nadal i els bolets em sembla que ja en tindré prou. A més, amb un nen de sis mesos em sembla que no es tracta de marejar la perdiu.

Hi ha un altre factor laboral important: no he canviat de feina però sí de lloc, abans era tècnic i ara exerceixo de cap; exerceixo vol dir que no sóc el cap oficialment, però sí oficiosament fins que em nomenin. Això sí: les responsabilitats són oficials.

Una primera impressió: aquesta mena de responsabilitats comporten una lluita constant contra tota mena d’obstacles. Aquests dies he pensat moltes vegades: a veure quin problema surt ara.

O sigui que vaig bastant de cul, faig l’esforç de ser ordenat i apuntar-me les coses, de fer servir l’agenda, i ja veurem si seré capaç de gestionar un grup i d’assimilar una feina bastant burocratitzada. Però si no ho tasto, no ho sabré mai. De ganes, no me’n falten.

Què més...? Res, que el Josep s’ha despertat. Si feu vacacions, que vagin bé, que això d’internet baixa molt a l’estiu. No sé si podré navegar gaire.

Salut.

I que passi ràpidament l’estiu i visca la tardor.

diumenge, 19 de juliol de 2009

Joan Carretero, claro y castellano


Entrevista a La Mañana, 19 de juliol del 2009



– ¿Tienen puntos en contacto la medicina y la política?
– Cuando se gestiona la cosa pública ser médico va bien porque un médico reúne información, diagnostica, prescribe el tratamiento y después valora si era el correcto. Pero la medicina y la política no tienen nada en común y si Catalunya fuese independiente no me dedicaría a este ámbito.

– ¿Qué pretende Reagrupament.cat?
– Somos una plataforma electoral y una alternativa política que conduce a la independencia y a la regeneración del país.

– ¿Se proponen captar a los votantes de ERC?
– No en especial. Nuestro objetivo es que haya muchos catalanes que nos den su apoyo. De hecho, el 70% de personas que forman parte de la plataforma no son militantes.

– ¿Y a los de CiU?
– Insisto, lo que nosotros queremos es que nos vote la ciudadanía, como es lógico. Porque para hacer algo en política se necesitan los apoyos de todos. En estos momentos sabemos que hay un mínimo de 500.000 personas que han dejado de votar porque a nivel nacional no se sienten representados. Estas personas creen en lo que decimos y muchos nos pueden dar su apoyo.

– ¿Si el tripartito no suma pactarán con CiU?
– Pactaría con el diablo si está dispuesto a proclamar la independencia de Catalunya. La autonomía no la pactaría ni con los ángeles.

– ¿Y quién debería proclamar la independencia?
– Tendría que ser el Parlament. Son los políticos quienes deben hacer el primer paso. Después se debería refrendar a través de referéndum o de elecciones constituyentes, pero lo que nosotros decimos es que la declaración unilateral de independencia la tiene que hacer el Parlament.

– ¿ERC es independentista de hechos o de palabras?
– De hechos no y de palabras, cada vez menos. Esto provoca una creciente desafección a la política y que los ciudadanos no vayan a votar. La mayoría de la ciudadanía, en estos momentos, no se cree nada y es evidente que continuará teniendo problemas con los servicios públicos y a la hora de desplazarse.

– ¿No cree que el acuerdo de financiación es bueno, pues?
– La realidad es que el sistema continua con una dependencia absoluta de lo que decida el Gobierno del Estado. Creo que el acuerdo es un pésimo negocio para los catalanes y que los ciudadanos no notarán ninguna mejora. Seguirán los problemas con los peajes, para matricular a los hijos... El sistema no aportará nada porque Catalunya seguirá aportando mucho dinero a los fondos estatales que después no regresarán en forma de infraestructuras o mejoras.

– ¿Coincide con CiU en criticar el nuevo modelo?
– CiU critica el modelo porque sostiene que no es lo que dice el Estatut, pero nosotros no votamos el texto estatutario y por lo tanto queremos algo diferente.

– ¿Irá a la Casa Gran?
– Nunca me lo he planteado. Si a mi durante unos cuantos años la postura de mi ex partido me parecía débil imagínese lo que representaría estar en un partido que no defiende la independencia.

– Valore la salud del tripartito.
– Creo que si el tripartito se alargase mucho más el que se moriría sería nuestro país. Cada día hay signos de que Catalunya tiene menos instrumentos y mecanismos para poderse defender.

– ¿Podemos poner en el currículum que hemos entrevistado al futuro candidato a las elecciones a la presidencia de la Generalitat?
– Pónganlo si quieren. Esto ya se verá. Nuestra prioridad no es el cabeza de lista, sino el proyecto. De todas formas preferiría ser candidato a la presidencia de la República Catalana.

– ¿Qué es lo que más valora de su etapa de conseller?
– Yo ya venía de ocho años de alcalde de Puigcerdà y la política municipal es muy diferente. Se trata de dar servicios a los ciudadanos para que mejore su vida diaria. Lo que más me gustó fue el contacto con los alcaldes de pueblos pequeños y medianos, con los que tuve una excelente relación independientemente del partido que fuesen.

dimarts, 14 de juliol de 2009

Adéu, 'Avui'


Mentre sopàvem, la dona i jo hem decidit que ja no volem ser subscriptors de l’Avui. Demà hi trucarem. La gota que ha fet vessar el got ha estat l’editorial i el confidencial d’avui.

Se’ns ha acabat la paciència. I mira que jo no sóc de CiU, sinó un reagrupat molt cremat.

“Cal reconèixer els avenços”, diu el senyor editorial de l’Avui. Quina vergonya!

He anat a cal Vila i a cal Sostres a preguntar-los si pensen continuar col·laborant en aquest mitjà esclau i propagandístic.

Una mica més enllà: ¿els intel·lectuals suposadament compromesos d’aquest país pensen reaccionar d’alguna manera, a part d’anar cadascú al seu rotllo?

Som uns covards


Molts catalanistes passen olímpicament del finançament i de tot. N’estan farts i amb raó, però jo també n’estic fins als ous i no em rendeixo. Per convicció, però també per respecte als catalans que han lluitat i que fins i tot hi han deixat la pell, no podem ser tan ximples d’abaixar els braços, que és el que volen els nostres enemics. Ells mai no ho farien.

La força del nostre enemic és la unió i la constància, però som al segle XXI i encara no ens han espanyolitzat completament. Encara hi ha pàtria, senyors, encara hi ha pàtria, que diria el Quim Torra, i tot i que hàgim de lluitar contra enemics i botiflers, segur que ens en sortirem. És una fruita ja madura que els impacients com jo volem que caigui aviat.

Aquests que passen de tot són els més covards perquè amb l’excusa que tots els polítics són iguals i que no s’hi pot fer res, el que fan és abaixar-se els pantalons tal com han fet aquesta setmana els tripartidets. No ens podem permetre ser com ells perquè ens hi juguem la poca democràcia i la poca sobirania que tenim.

El problema és que no creiem en el país, començant pel president Pujol i acabant pel Saura. No em digueu que no. No hi creiem perquè tenim por del nostre enemic, que és més fort.

Tots portem la covardia a l’esquena, fins i tot els catalans més recents. Fa por sortir de la gàbia, eh? A dins tens de tot menys llibertat, però la llibertat no saps què és. La gàbia com a mínim ja saps què és, oi?

Alguns porten la covardia a la sang, a la memòria, al que han vist i viscut a través dels pares i dels avis, i també per ells mateixos en aquesta Transició que encara ningú no ha explicat bé des de la perspectiva de la generació dels setanta. Una generació que ara sembla que comença a despertar-se del somni, que obre els ulls i descobreix una crisi i un país saquejat.

D’altres no ho porten a la memòria però la covardia s’encomana, cosa que no passa amb el català.

Des del Pujol fins al Saura, des de tu fin a jo, tots som uns covards, a la nostra manera. En un moment o altre, els polítics s’han deixat humiliar i s’han intentat consolar (o ens han intentat enganyar) amb l’excusa que és el que les circumstàncies (els amos) permeten. La resposta de l’esclau sempre es repeteix. Encara no tinc quaranta anys però començo a tenir perspectiva. Tots, fins ara, han anat al mercat a buscar peix bullit. No n'hi ha hagut cap, dels que són a dalt, que hagi plantat cara. Cap.

Llavors, el que passa és que els catalans som el reflex dels nostres polítics, o a l’inrevés, ja no ho sé.

Jo ja n’estic fins al capdamunt. M’entristeix veure els estralls que provoca l’ocupació espanyola. Intento informar-me dels estralls que no vaig viure i la veritat és que abans hi havia més coratge; això em sembla. Veure com s’envileixen els que haurien de representar els nostres interessos, com acoten el cap a canvi d’uns quants centenars de sous i de la pornografia del poder, ens hauria de fer reaccionar en comptes de posar Telecinco o desconnectar a la casa rural..

Sento fàstic, però no em rendeixo.

Desmuntant el finançament


Si puc, demà penjaré la intervenció del Xavier Sala i Martín aquest matí a RAC-1. (Encara que sigui un programa més aviat fluixet, abans el Basté que la Bonet.) Però aquest article seu al Facebook ja ho diu tot. El copio per si hi ha algú que encara dubta.


Primers Pensaments Aleatoris sobre el nou Finançament

Acabo de llegir el document del finançament i la meva primera impressió és: sembla una broma de mal gust!

Com que he d’anar a dormir d’hora (dema tinc Basté de bon mati i m’he de llegir TOTS els diaris abans d’anar-hi), us deixo amb alguns pensaments.

(1) Tothom està molt content (o al menys la propaganda oficial del PSC-PSOE) perquè Catalunya rebrà 3800 milions quan la societat civil catalana demanava 3500. Mentida! L’estat diu que intentarà apujar a 3800 A L’ANY 2012. En el document no es menciona ni el que s’havia d’haver enviat al 2008 (recordeu que l’estatut va entrar en vigor el 9 d’Agost del 2008), ni el 2009, ni el 2010, ni el 2011. Puigcercós ha sortit a dir que estava molt feliç perquè havia guanyat el pols amb l’Estat Espanyol. Amic Joan: no has guanyat res fins que no et diguin que el que ens compensaran al 2012 és més gran del que et fotran pel camí.

(2) Diu la propaganda oficial que Catalunya rebrà per sobre de la mitjana. Mentida! Zapatero ha explicat a tothom que tothom estarà per sobre de la mitjana cosa que, sense fer trampes, és matemàticament impossible. Com ho aconsegueix? Doncs, com sempre, fent trampes! Si us hi fixeu veureu que totes les comunitats participen d’una sèrie de fons comuns que repartiran els diners en relació a una sèrie de criteris. Entre ells hi ha el fons de competitivitat (que la pròpia ministra ja ha dit que serà el més petit) que donarà més recursos a les comunitats que més aporten i el de convergència (antigament de solidaritat) que dóna més diners a les mes pobres per ajudar-les a “convergir”. A més, algunes comunitats (com Catalunya) tenen transferides algunes competències (com els mossos o justícia) que requereixen la transferència de diners que altres no calen. Si s’inclouen els diners per a finançar aquestes competències transferides, Catalunya rep més de la mitjana... però només perquè a les altres comunitats no se’ls computa la despesa en policia que s’hauria de computar ja que no tenen la policia transferida. Si es fes el càlcul es veuria que Catalunya rebrà menys de la mitjana (més o menys el 95% de la mitjana). És a dir, el principal èxit del govern, l’èxit que ha repetit el President Montilla és flagrantment enganyosa.

(3) Els propagandistes de la Generalitat s’han afanyat a dir que el text compleix fil per randa amb el que diu l’estatut. Mentida! El text no garanteix en cap moment l’ordinalitat que requereix l’Estatut (recordeu que l’estatut diu, literalment: “L’Estat haurà de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita”. Per més que el President Montilla ens vulgui vendre la moto de que l’acord és bo perquè posa a Catalunya per sobre la mitjana (cosa que, com he dit al punt 2, no aconsegueix el sistema proposat), l’Estatut no requereix posar Catalunya per sobre la mitjana sinó a la mateixa posició que té abans de l’esforç fiscal. És a dir, que si la ciutadania catalana produeix una quantitat de riquesa que la col·loca en tercera posició en el rànking de comunitats autònomes, un cop paga impostos i rep transferències al sector públic espanyol, Catalunya ha de seguir mantenint la tercera posició en renda per capita disponible. No hi ha res en l’actual acord que garanteixi aquesta ordinalitat. Recordem que aquest era un punt que tant el conseller Castells com els amics d’ERC havien insistit infinitament durant mesos. Costa, doncs, d’entendre que ara donin suport a un model que no garanteix aquesta ordinalitat.

(4) Un altre punt on l’acord viola els principis de l’estatut és en el dels factors en que es farà èmfasi a l’hora de repartir els diners. És a dir, finalment el govern s’ha adonat que havia de repartir els (nostres) diners entre les diferents comunitats d’acord amb criteris més o menys justos. Per exemple, una comunitat amb més gent i amb l agent de més edat havia de tenir més diners per sanitat perquè qui utilitza la sanitat són les persones i, entre elles, les persones grans en fan un ús més intens (com algú va dir no fa gaire: amb el sistema anterior, si hagués caigut una bomba nuclear a una comunitat que hagué eliminat tota la població, aquella comunitat hagués seguit rebent els mateixos diners encara que no hi hagués ningú, per beneficiar-se’n). És més, era important que l’estat deixés d’utilitzar el cens de 1999 per a decidir com repartia la despesa perquè del 1999 ençà hi ha hagut un gran moviment migratori que ha alterat tant la població com les necessitats (els immigrants fan servir la sanitat pública més intensament que els locals). Doncs bé, el govern ha accedit a fer un “fons de garantia de serveis públics” que garanteix que tots els ciutadans de l’estat tenen accés a serveis públics (com la sanitat) i per a saber quanta gent hi ha a cada comunitat, ha accedit a utilitzar el cens del 2009 en lloc del de 1999 (gràcies, senyora ministra!). Els criteris de repartiment utilitzats són la població i la dispersió (cosa que reclamava Castella Lleó i Galícia), població en estat escolar (cosa que reclamava Andalusia), insularitat (cosa que, lògicament, reclamaven les illes), l’envelliment (cosa que reclamaven Castilla-Leon i Castilla-La Mancha), i la superfície (cosa que reclamava Andalusia). Fins aquí tot bé. El problema és que els criteris que ESTABLEIX l’ESTATUT DE CATALUNYA (quantitat d’immigrants, població en risc d’exclusió i costos diferencials deguts a preus més alts a Catalunya) han estat flagrantment ignorats. No s’entén com hi ha gent que diu que el model de finançament satisfà l’estatut fil per randa.


Més articles:

El gran engany del finançament, de Reagrupament.

Acord de finançament: fabulosa operació de màrqueting, de Josep Pinyol.


dilluns, 13 de juliol de 2009

Puigcercós: “El primer que recela que l’acord es compleixi sóc jo”


Em sembla al·lucinant que el Puigcercós digui, tot eufòric, que han aconseguit un finançament històric i que to seguit hi afegeixi que “el primer que recela que l’acord es compleixi sóc jo”. “En aquesta vida no hi ha res garantit. I menys quan parlem de Madrid”, llegeixo a l’Avui.

Això ja ho sabem, de fa segles; per això n’hi ha uns quants que volem marxar d’Espanya immediatament. Els espanyols sempre han actuat així, perquè és així com es tracta una colònia, escanyant-la econòmicament i culturalment. Ara, gràcies a E, començaran a respectar-nos?

Recentment, des del famós Apoyaré fins avui només hem tingut acords trepitjats, i el del finançament, que no compleix l’Estatut, amb la complicitat d’Esquerra.

El Puigcercós va dir ahir que el que cal fer ara és esperar que hi hagi una majoria independentista, i jo em pregunto si el Puigcercós es pensa que aquesta majoria s'articularà al voltant del seu partit, que té més exvotants que votants. També em pregunto si es pensa que aquest engany disfressat d'èxit farà que els electors l'atribueixin a Esquerra. S'ho creu de debò?

El que hi haurà aviat a Catalunya serà una majoria de fins als ous d'aquests polítics, si continuem així, si continuen vivint en el seu núvol sectari.

Esquerra, igual que el PSOE a Catalunya, somia que algun dia serà com la CiU d'abans, la de la centralitat i l'ambigüitat absolutes que els permetin ocupar el poder durant dècades. Tant criticar CiU i l'únic que volen és assemblar-s'hi. El del finançament només és un nou episodi del peix al cove, un pedaç que ni tan sols es complirà perquè el 2012 ja manarà el PP i perquè a Madrit s'inventaran qualsevol excusa per no complir.

I la gent, Puigcercós, està molt cremada. Massa anys per arribar a aquesta insensatesa d'acord que no compleix l'Estatut i en espera de la sentència del TC, que em temo que s'acabarà si fa o no fa com el finançament; és a dir, els espanyols l'interpretaran com vulguin i quan faci falta envair competències, tothom a callar.

Auguro que Esquerra continuarà la seva davallada gradual, o més intensa si cal, i que el PSC recollirà el suport dels de sempre i d'altres que volen creure's aquest supermegafinançament. A can CiU deuen estar nerviosos però suposo que no voldran presentar-se a les eleccions amb una sola bandera, la de l'antitripartit. Ja ho veurem.

Mentrestant, a Reagrupament defensem una altra via, la de transformar la realitat. A Esquerra volen esperar que es transformi sola i que els catalans els avisem que ja volem ser independents; l'excusa de l'immobilisme. A Reagrupament apostem per reduir el dèficit fiscal al 100% (no una tercera part fictícia), quedar-nos els nostres impostos i impedir que a Madrit facin el que vulguin amb els acords. No volem que ens prenguin més el pèl. Volem empènyer els catalans cap a la plena sobirania, i ho volem fer ara.

diumenge, 12 de juliol de 2009

L'estafa del finançament


Copio l'article d'Elisenda Paluzie al seu bloc. Ho explica d'una manera clara. Vosaltres mateixos.

"Acaba de concloure la roda de premsa de la Ministra Salgado per informar del nou model de finançament. Aquí en teniu un resum, i una comparativa amb les aspiracions catalanes a l’inici de la negociació.

1. Salgado ha confirmat que el model és el de Solbes del desembre.

2. Els fons es divideixen en dos tipus: el de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals i el de Suficiència Global per la resta de competències de totes les CCAA.

3. Al fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals s’hi destina el 80% dels recursos: 75% aportat per les CCAA i 5% per l’Estat.

OBJECTIU MÍNIM GENERALITAT: MÀXIM 65%. S’incompleix en un 15%.

4. Els recursos per serveis públics fonamentals es reparteixen en base a la població ponderada per les següents variables, entre parèntesi les CCAA que les reclamaven:

Dispersió (Front del Nord-Oest), envelliment (Front del Nordoest, Castelles), insularitat, superfície, població en edat escolar (Andalusia), densitat (Castella i Lleó).

Les variables de ponderació de l’Estatut no hi són: immigració, costos diferencials, població en risc d’exclusió. La ministra ha afirmat que un estudi va demostrar que el cost mitjà sanitari d’un immigrant era inferior al d’un nadiu perquè és més jove.

5.El fons de suficiència global finança la resta de competències i garanteix l’status quo actual. Si amb el que rebrà per l’altre fons, una CCAA hi perd respecte a la situació actual, l’Estat la compensarà amb el fons de suficiència global.

6.S’afegeixen dos fons nous de signe contrari:

- El de competitivitat per les més riques. Salgado ha dit que serà un fons molt petit.

- El de convergència per les més pobres i les més envellides.

7.Les diferències en finançament per càpita entre les CCAA ara són de 40 punts es reduiran a 30 punts, però no desapareixen.

Per justificar que Catalunya passarà a estar lleugerament per sobre de la mitjana es pren com a referència la situació actual calculada per l’Estat sense homogeneïtzació competencial, que dóna que Catalunya està ara només 1 punt per sota, a 99 punts respecte de la mitjana de 100. Els càlculs que sempre ha fet servir la Generalitat són amb homogeneització competencial i donen un índex de 94. Per tant es comparen índexs diferents.

El principi d’ordinalitat no es complirà: aquest principi exigeix no només quedar per sobre la mitjana sinó quedar els tercers en el rànking.

8. Per posar en marxa el sistema, l’Estat aporta recursos addicionals. Salgado només ha fet públics els del 2012 que seran al voltant d’11.000 milions, però ha afirmat que és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris. També ha dit que la majoria de recursos addicionals es posen el 4rt any, per la delicada situació econòmica actual. No ha dit les xifres del 1er i del 2n any. Sembla que pel 1er podrien estar al voltant dels 6.000 milions d’euros per totes les CCAA.

9. La paraula esforç fiscal no apareix en el document.

10. Ha afirmat que si alguna CCAA vol vendre l’increment d’ingressos de la pujada de l’impost de l’alcohol i el tabac, com a nous recursos, ella no és ningú per impedir-ho.

11. Per indicació del Sr. Ocaña, Secretari d’Estat d’Hisenda, ha afirmat que l’Estat seguirà retenint el 50% de la despesa pública total.

12. Ha afirmat que ella ni confirmarà ni desmentirà les xifres que facin públiques les diferents CCAA com a previsions del 2012, que són això, previsions.

13. Ha avisat que les liquidacions del 2008 i del 2009 seran negatives per les CCAA, perquè la recaptació ha estat inferior a les bestretes que es van donar a les CCAA. Les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat, però aquest retorn es periodifica, amb un any de carència i per tant les CCAA hauran de tornar diners a l’Estat el 2011 i el 2012 (justament els anys on es preveu que el model nou doni més ingressos).

14. De cada euro que recapta una CCAA pels impostos que té cedits o participats, 75 cèntims van a la bossa comú de repartiment per totes les CCAA i 25 cèntims se’ls queda."


Ara més que mai, Reagrupament contra tanta misèria.


divendres, 10 de juliol de 2009

Ja ha passat el Tour!


En un poble petit com el nostre hi ha pocs dies que puguin rebre el qualificatiu d'històrics, però avui és un d'aquests. El Tour de França, la mare de totes les voltes ciclistes, ha passat pel Pla. Quin espectacle! He tornat a reviure aquelles Vueltes a Espanya de fa anys, quan les caravanes eren també dignes de veure, i els cotxes publicitaris et llençaven de tot. Nosaltres havíem arribat a deixar una nota al col·le perquè quan la senyora Àngela arribés a les tres per començar les classes sapigués que tots érem a la carretera a veure la cursa. Si n'érem, d'espavilats!

Els del Tour també han llençat de tot (i hem recollit de tot): gorres, caramels, bosses, diaris, aigües, fins i tot unes bossetes petites amb una espècie de fuet!! I quants helicòpters!

La foto que penjo l'ha fet el Marc, quan el gruix de ciclistes passaven pel Pla (noteu la bandera penjada en una de les nostres finestres). Quan ha passat la caravana pre-cursa hi havia cotxes que saludaven pels altaveus, i uns quants ho feien amb un ben correcte "Bon dia Catalunya!".

Ha sigut maco, veure passar el Tour davant de casa.

josefina

No espero res




Ni espero el finançament ni el Tour, que passarà per davant de casa d'aquí a una estona. La Josefina sí (que espera el Tour), però el Josepet i jo ens quedarem a casa, amb el Quico i l'estelada. Quan senti merder intentaré repetir aquesta foto.

Tant de bo la comèdia del finançament passés tan ràpid com els ciclistes. Realment, ens esperen uns dies molt tristos de propaganda sobre les virtuts de l'acord PSOE-PSOE a Catalunya.

Però no siguem pessimistes. Hi ha molta gent que ja treballa amb il·lusió per tancar definitivament la via autonomista, perquè no hàgim de passar més vergonyes com els processos estatutari i del finançament. Ja n'hi ha prou.

Ahir a la nit, Reagrupament va aplegar entre 250 i 300 persones a Igualada, amb gent de tota mena i de totes les edats. Una xifra magnífica. Enhorabona, companys!

Reagrupament ja s'ha implantat al 85% del país i hi ha un munt de gent amb moltes ganes de treballar. Mentre tinguem il·lusió i ganes de pencar...

A més, ja és oficial la primera assemblea nacional el primer cap de setmana d'octubre, a Barcelona, on es debatrà una ponència d'estatuts i una altra d'estratègia política.

Me'n vaig a preparar el dinar.


dijous, 9 de juliol de 2009

dimecres, 8 de juliol de 2009

Passem pàgines i més democràcia


Ni el finançament resoldrà l’espoliació econòmica ni l’Estatut garantirà una sobirania acceptable. Per sort, arribem al final de tota aquesta comèdia, uns anys que, si hi penses una mica, fan molta llàstima i ens han deixat ben tocats.

Cinc o sis anys per arribar a un carreró sense sortida que ens abocarà a la convocatòria d’eleccions. Esquerra aguantarà la pressió fins a la primavera? Diuen que sí, amb l'argument de pes que s’hi juguen molts sous, però no m'ho acabo de creure. Mig any així, fent veure que tenim un bon finançament (si s'aprova), o afirmant per enèsima vegada que ells no tenen res a veure amb el govern del PSOE...

Tot dependrà de la pressió de les bases, de l'opinió publicada, de la reacció ciutadana, de la crisi.

Però un cop arribats a les eleccions, tant si són al novembre com al març, què? Amb quins objectius i projectes s’hi presentaran CiU i ERC?

Passem una altra pàgina. Què passarà si CiU torna a aconseguir més diputats que els altres però el tripartit torna sumar? (Això sí que seria greu.) I si CiU en té prou de pactar amb un PP ensucrat per tornar a governar? I Reagrupament? I si RCat no aconsegueix el seu objectiu però treu uns bons resultats i pot ser decisiu? Què faria Reagrupament si, per exemple, obtingués deu diputats?

Jo, si fos el senyor Reagrupament, el primer que faria és triar el mal menor, i això vol dir impedir un nou tripartit. Deixar que CiU governi en minoria i treballar des de l'oposició.

Aquesta pregunta es va plantejar en una reunió, i pel que vaig entendre (rectifiqueu-me, reagrupats), la idea és que Reagrupament seria a l'oposició esperant un pacte per aconseguir l'objectiu de l'associació; o sigui, obrir un procés d'autodeterminació que ens condueixi cap a la plena sobirania.

I quan s'hagin de votar lleis, què? I la feina al Parlament?

El Joan Carretero va dir que una possibilitat seria la llibertat de vot. A mi això em sembla bé a mitges. El que faria jo, per ser més demòcrates i per deixar en evidència els de sempre, és el vot electrònic de tots els associats per decidir la posició dels diputats de Reagrupament, però d'una manera proporcional. Exemple: Estàs a favor de les nuclears? El 66% diu que i el 33% diu que no. Si tenim nou diputats, sis hi voten a favor i dos en contra.

Quina ximpleria? D'això, jo en dic representativitat. A més, Reagrupament no necessàriament ha de tenir posicions homogènies en tots els àmbits. Això és absurd i allunya els polítics de la realitat. I que no em vinguin amb acusacions d'incoherència, sisplau. Digueu-me il·lús, però aquesta pràctica seria una autèntica bomba democràtica en espera de les llistes obertes i una democràcia de debò.



marc

dilluns, 6 de juliol de 2009

Dos experiències que m'han fet posar de mala llet


Hi ha vegades que vas a llocs on se suposa que hauries de sentir-te una mica ben tractat i en surts amb ganes de donar una tunda al primer que et digui alguna cosa.

Divendres passat a dos quarts de dotze teníem hora per fer una ecografia al Josepet a l'hospital de la Seu. Mira que jo, ja ho vaig dir en un apunt de l'abril després d'haver-hi passat una nit per una bronquitis, fins ara no tenia grans queixes de l'hospital, però per desgràcia he de començar a canviar d'opinió. Divendres van tornar a posar a prova la meva paciència i altres coses.

Ens vam presentar al lloc que ens tocava quan faltaven uns deu minuts per a la nostra hora. A dos quarts de dotze van aparèixer dos infermeres jovenetes que van entrar al despatx de les ecografies i vaig pensar mira que bé, ja comencem, quin gust tanta puntualitat. I estava tranquil·la perquè dos quarts de dotze és una hora que al Josepet li va la mar de bé perquè encara no demana dinar.

Les dos infermeres van estar xerrant una estoneta al despatx, amb la porta semioberta, i al cap d'uns cinc minuts sento que una diu: "Ui, el ordenador no se enciende." Van passar deu minuts més, elles van sortir, la sala d'espera ja s'estava omplint de gent, van marxar, no van dir res i així van passar deu minuts més. Va venir un noi, va instal·lar una impressora, s'hi va estar una estoneta i va posar en marxa l'ordinador. Va marxar, van tornar les dos infermeres acompanyades de tres o quatre infermeres més i es van tancar al despatx amb un metge nou que, segons vaig sentir que deia, feia tres dies que era a l'hospital i anava ben perdut.

Ningú deia res i ja feia gairebé una hora que havien d'haver començat les ecografies. Jo ja em vaig posar una mica nerviosa perquè quarts d'una sí que és l'hora de dinar del Josepet i vaig pensar que només caldria que li agafés una rebequejada de les seves allà a l'hospital. Vaig trucar a la porta del despatx. Res. Vaig esperar una mica i vaig tornar a trucar. Va obrir-me una infermera fent veure que tenia presses i li vaig dir: "Escolti, que teníem hora per dos quarts de dotze per una ecografia a l'aquest nen. Que pensen tardar gaire més, a començar?" "De seguida, de seguida", va dir. Va tornar a tancar la porta i a dins va seguir la xerrameca. Llavors va ser el moment que totes les que estaven esperant (totes eren dones) van començar a despotricar i a dir que se'n riuen de nosaltres a la cara, que no hi ha dret, que això és una falta de respecte i patatim patatam. I les infermeres encara van tardar cinc minuts més ben bons a sortir del despatx i a deixar-hi el metge per començar la feina, amb una hora de retard!!! I sense donar explicacions de res. Quan hi vaig entrar amb el nen, que se m'havia quedat ben adormit als braços, la infermera encara pretenia fer-se la simpàtica. Estava tan empipada que vaig preferir callar i fer cara d'antipàtica abans de dir res i no haver-me'n de penedir després. Però és gros, que en un lloc públic, i per a més inri, en un hospital, hi hagi aquesta falta de respecte tan gran per a les persones.

Avui dilluns al dematí m'he escapat un moment a la Seu per fer una gestió que no puc fer a les tardes sortint de treballar perquè ja se sap que els organismes públics acostumen a tenir uns horaris la mar de compatibles amb els horaris laborals més comuns. Havia d'anar a l'Agència Tributària a demanar un NIF. Hi treballaven sis persones, a més del de seguretat que et rep a l'entrada, i durant l'estona que hi he estat no hi ha hagut cap altre usuari. A part que no he pogut fer el que havia de fer perquè m'han demanat cinquanta mil requisits més, cap de les cinc persones amb qui he hagut de parlar no ho ha sabut fer en català. Cosa que m'ha fet pensar que quan es va fer el procés de selecció d'aquest personal -que les oficines aquestes a la Seu no fa gaire temps que hi són- la qüestió de la llengua no devia figurar enlloc, o sí, però només per assegurar-se que els aspirants parlaven perfectament el castellà i el tenien com a llengua habitual. Sort (sort!) que cap d'ells no m'ha demanat que li parlés jo també en castellà, perquè avui sí que hauria saltat i els hauria dit de tot.

En fi, dos experiències d'aquelles que et fan sentir tan malament, que n'hi ha per plorar (si no fos perquè tinc un nen preciós i perquè cada dia que passa és un dia menys que falta per aconseguir la independència).


josefina

dissabte, 4 de juliol de 2009

Fracassar


Aquest apunt està dedicat a l’Andreu, patriota incombustible amb qui ara discuteixo sovint i a qui, malgrat tot, aprecio.

Andreu: “Joan Carretero diu i rediud que l’objectiu és guanyar les eleccions amb majoria absoluta [...] ja puc dir que si això és l’èxit, el fracàs ja està aconseguit. He, he, no ho diu en broma, no, i jo tampoc.”

Andreu, fracassar és no aconseguir l’objectiu que t’has proposat. L’objectiu de Reagrupament és, en efecte i adequant-me al teu món conceptual, guanyar les eleccions. la diferència és que el Carretero les vol guanyar per proclamar la independència i el Mas, per governar. Si t'ho mires així, el Mas ja acumula dos fracassos. Ara em diràs que el Mas ha guanyat les dues eleccions. Molt bé. I de què ha servit? De res. Ha guanyat les eleccions però el seu propòsit no era aquest, sinó governar. No hi ha cap polític que aspiri només a tenir més escons que els altres, sinó a tenir-ne els necessaris per governar. Per tant, no ha aconseguit el seu objectiu. Dos fracassos. És tan evident que no deixa de sorprendre’m la teva insistència.

L'objectiu no és guanyar les eleccions, oi que no?

O sigui que, com ja t’he dit abans, més autocrítica i una mica menys de prepotència.

Segurament no aconseguirem el nostre objectiu, i haurem fracassat. De tota manera, Andreu, suposo que ets conscient que el fracàs es pot llegir de moltes maneres. Encara més: el fracàs és necessari si vols tenir èxit perquè és així com les persones intel·ligents tiren endavant. Sempre que en puguis treure coses positives, el fracàs és l’inici d’una nova oportunitat, però aquesta vegada amb experiència i alguna lliçó apresa.

I després hi ha la il·lusió, l’esforç, triar el camí que penses que és el correcte encara que sigui més difícil, i la convicció que el teu objectiu és noble i necessari.

No aconseguirem el nostre objectiu, fracassarem. Però continuarem treballant en la mateixa direcció, amb les idees clares i sense enganyar la gent. Jo, almenys, m’implicaré en aquest projecte sempre que es mantingui fidel al seu objectiu. Si Reagrupament aconsegueix uns quants diputats i continua ferm en la defensa dels seus postulats (independència i regeneració política), el fracàs quedarà enrere i treballarem per esperar qualsevol oportunitat que ens pugui conduir a l’èxit. (Per Reagrupament, l’èxit, Andreu, no és manar, sinó la llibertat. Cal recordar-ho. I cal recordar també que si demà ERC i CiU presenten un projecte clar d'alliberament nacional, Reagrupament es dissol.)

Hi torno: Si l’objectiu del Mas és recuperar el poder i prou, des de l’ambigüitat i sense un projecte clar, podria fracassar per tercera vegada. Llavors hauríem d’esperar a veure si algú de CDC aprèn la lliçó.

La realitat és la que és, però si volem transformar-la, ens hem de moure, Andreu. Quedar-se quiet també és fracassar.


divendres, 3 de juliol de 2009

I què hem de fer, Sr. Pujol?
Què collons hem de fer?!

Volia fer un apunt una mica més treballat, però el Josep mana.

Copio el comentari que he deixat a cal Vila.


A mi em produeix una tristesa molt gran (ho dic de veritat) quan el president Pujol diu coses com: “És difícil [que donin el Nobel a un escriptor català] perquè sempre toparem amb l’obstaculització espanyola.” O que el projecte d’Espanya s’ha esguerrat.

I què hem de fer, Sr. Pujol? Què collons hem de fer?!

El Pujol no veu viable la independència però (com bé explica el Cardús a l'Avui d’avui) reconeix “que el ‘no independentisme’ també ho té difícil (com l’independentisme)”.

Per no parlar dels altres, els que encara no s’han retirat. Què pensen fer els senyors Mas i Puigcercós, per exemple? Quin plans tenen? El concert econòmic? O els concerts del festival de Peralada?

Val la pena l’article del Cardús.

De moment només hi ha una proposta clara, la de Reagrupament. Us agradi o no, és l’únic moviment polític que ha marcat un horitzó.

Au, salut i bon cap de setmana.


P. s.— Ara que el dimoniet dorm una estona (tres quarts com a molt), un comentari que em sembla important. Diu el Cardús: “Insisteixo en la idea de ‘procés’, és a dir, de camí llarg, per convèncer els temorosos amb arguments, models i garanties sòlides i rigoroses. Encara més: ha de ser un procés sense demagògies ni falses expectatives: la independència no és Xauxa ni garanteix un bon govern.”

I jo dic que potser el procés serà llarg, o potser no. Reagrupament aposta per un procés curt, però si no aconseguim el nostre objectiu (rectifiqueu-me si m’equivoco), serem al Parlament, esperant, fent oposició i disposats a pactar amb qui sigui el procés de divorci. I em sembla que no som demagogs i que tenim arguments més que sòlids i coneguts. Falses expectatives? Ja sé que calen suports externs, diplomàcia, rigor, models, un projecte sòlid i tot això, però primer hem de ser els catalans els que diguem, a través del Parlament, que volem ser lliures. O no?

La independència no garanteix un bon govern, això és clar. Que no ens passi com al protagonista de La pell freda, que va fugir d’Irlanda perquè amb la independència es pensava que viuria en el millor dels mons possibles. L’únic que garantirà és que nosaltres prendrem les nostres decisions. Ni Reagrupament, que té la regeneració política com a estendard, no pot garantir res en aquest sentit. Ara bé: sempre hi ha gent que et genera més confiança que d'altres, oi?

I em sembla que ja està.


dimecres, 1 de juliol de 2009

Quan el nom no fa la cosa


Hi ha vegades que em resisteixo a escriure sobre algun fet o alguna persona perquè sé que em guanyaré antipaties i/o enemistats i això, poc o molt, no agrada a ningú. I encara menys a algú com jo, a qui afecten massa les crítiques encara que vinguin de gent de qui no hauria de fer gens ni mica de cas. Però bé, amb els anys ens anem endurint de mica en mica, o això és el que m’agrada pensar que faig.

Avui em saltaré aquesta norma d’autocensura que em poso tot sovint. Està força estesa la pràctica que quan algú d’una altra professió t’ataca o et critica per com exerceixes tu la teva, la teva resposta immediata sigui del tipus: “No ets ningú per dir com he de fer la meva feina”, o bé: “A mi no m’has de dir com he de fer la meva feina”, o bé: “Qui ets tu per dir què és un bon periodista? Qui ets tu per dir què és periodisme?”, i altres variacions però totes en el mateix estil; segur que m’enteneu.

És a dir: com que tinc el títol de periodista ja s’ha de donar per fet que tot el que faig segueix els cànons del millor periodisme i no hi ha ningú al món que em pugui retreure que m’equivoqui mai en res, perquè jo sóc periodista i aquest que m’ataca no ho és.

Això és el que ha fet novament el Marcel·lí Pascual del Viure als Pirineus. Jo no em posaré en els criteris periodístics que fa servir, i més concretament en els que ha fet servir en la notícia de la creació de la delegació de Reagrupament a l’Alt Urgell. I no ho faré per dos motius: perquè ja ho ha fet, i molt bé, el Marc, i perquè em vull estalviar haver-me de tornar a sentir que em crec la millor periodista del món, quan ja he dit moltes vegades aquí mateix que de periodista només en tinc el títol, perquè reconec que el que faig, tot i que ho intento fer amb la màxima honestedat, no és periodisme en el significat formal, i potser romàntic, de la paraula. Però és cert que a vegades, quan he donat la meva opinió sobre el que jo crec que hauria de ser un bon periodisme, sempre surt algú, anònim això sí, que em retreu el fet de creure’m una superestrella periodista. És l’argument mediocre dels que no tenen arguments.

A la pàgina web del Viure no hi havia tornat a entrar des del desembre. El Marc sap per què i el Marcel·lí s’ho pot imaginar. Professionalment és una decisió que se’m pot retreure i ho accepto, perquè significa que obvio el que diu un mitjà que també informa del territori que jo cobreixo amb Les Mesures. Però ho vaig decidir per motius personals, i algun de professional, després d’haver treballat uns mesos amb el Marcel·lí i de comprovar, entre altres coses, que no tenim la mateixa visió de la nostra feina. El Marc tampoc no hi havia tornat a entrar més, però ahir dimarts, a les estadístiques de visites del nostre bloc n’hi va veure dos de recents que procedien de la pàgina del Viure i ja va sospitar. Per això hi va entrar i jo el vaig seguir.

Evidentment, no entraré aquí en detalls i detallets de la meva experiència professional al costat del Marcel·lí, però em fa posar els pèls de punta llegir el que escriu per defensar-se de les consideracions que li fa una persona que ha estat gairebé deu anys corregint textos de molts periodistes i que, per tant, sap una mica de què va la cosa, no ve d’un món gaire llunyà al del periodisme. Que una persona tingui un títol no implica necessàriament que sigui un bon professional en la seva àrea, em sembla que amb això tothom hi pot estar més o menys d’acord.

Només volia dir una cosa més i així ni m’allargo ni m’embolico en altres consideracions: si a la seva notícia –que no sé per què en dic “seva” si, tot i que la firma amb el nom i cognom sense cap vergonya, és una còpia del que el Marc té escrit una mica més avall en aquesta pàgina– el Marcel·lí no va citar ni la font ni el nom del coordinador de Reagrupament a l’Alt Urgell va ser, n’estic pràcticament segura, per un motiu personal. No sé si això és propi d’un bon professional com ell sí que diu que és.

josefina

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...