dilluns, 31 d’agost de 2009

Flaixmarcs


Sóc individualista perquè el treball en grup és una gran mentida. En un grup sempre n'hi ha uns quants que treballen i uns altres que s'ho miren i/o critiquen. Sóc individualista perquè no suporto la lentitud ni la passivitat. Ja m'agradaria treballar en grup, però és impossible. Un individualista recalcitrant és un idealista frustrat.


Nens del Pla


Seguint una mica l'exemple dels amics de Salvem Tost, ja fa temps que tenia ganes de penjar aquesta foto tan preciosa, i que fa unes setmanes vam publicar a Les Mesures, en un número que va causar furor al Pla. És una foto d'entre els anys 1940-1945, dels nens que anaven al col·legi del Pla. Amb l'ajuda del meu pare els hem anat identificant i aquí us els presento, perquè són entranyables. Malauradament, ja n'hi ha força de morts.


Fila superior, d'esquerra a dreta:

Pepe Montes, Tonet de ca l'Andreuet (Antonio Vilanova), Pepito de cal Farrer (Josep Guàrdia), Jaumet de cal Tontomet, Pere Cervós de cal Damià, Antonio de ca l'Andreu, Ton de cal Guillem (Antonio Obiols), Ermengol Sinfreu de cal Caup, Antonio Besolí, Pep de cal Biel (Josep Obiols), un noi de cal Franc que de cognom es deia Bossa, Tirs Roquet i Josep Joval de cal Paisán.

Segona fila, d'esquerra a dreta:

Sisquet de cal Xirimic (Francisco Fenés), Joaquín Joval de cal Paisán, Pepito de cal Ginestó (Josep Tarrés), Sebastià de cal Caubet, Peret de cal Xirimic (Pere Fenés), Ramon de cal Pòlita (Ramon Julià), Pere Roquet, Josep Majoral, Rossendo Roca de cal Tontomet, Paco del Cerro i Tirso Giraut.

Tercera fila, d'esquerra a dreta:

Ton de cal Pòlita (Antonio Julià), Juanito Erola de cal Llerola, Jaumet de cal Biel (Jaume Obiols), Josep Torrent de cal Bell-lloc (lo meu tiet), Jordi Lladós de ca l'Úrsula (lo meu pare), Pere Sinfreu de cal Caup, Rafel Cervós de cal Damià, José Puig àlies Pepet, Josep Garreta de cal Gravat, Pepito de cal Guillem (Josep Roquet), Ermengol Majoral.

Fila de baix, d'esquerra a dreta:

Manolo Montes, Joan Puy, Estevet de cal Babot (Esteve Moliné), Ton de cal Caup (Antoni Sinfreu), Ton Cervós de cal Damià, Tirso Majoral, Amadeu de cal Guillem (Amadeu Obiols), Jaumet de cal Farrer (Jaume Guàrdia), Josep Maria de cal Bell-lloc, o del forn, (Josep Maria Espar, cosí de la meva mare), Jordi Eroles, i Clemente i Pepe Pérez, dos germans vinguts d'Andalusia i que ara viuen a Andorra.

josefina

dissabte, 29 d’agost de 2009

flaixjosefinos


Es veu que a Barcelona aquests dies s'hi fa un congrés internacional de cardiòlegs i avui a les notícies parlaven dels beneficis que un esdeveniment així aporta als sectors econòmics de la ciutat, com l'hoteleria, la restauració, els taxis, el comerç, també llocs culturals... Però no han dit res del negoci de la prostitució, un sector que sempre s'anomena quan es fa, per exemple, el saló Construmat. ¿Tots els constructors van de putes i, per contra, no hi ha cap cardiòleg que hi vagi?

divendres, 28 d’agost de 2009

flaixjosefinos

Copio aquesta idea del Marc i segur que serà encara més efímera que en el seu cas, tot i que aquests dies està en plena efervescència. Hi ha vegades que sents coses, en penses d'altres o en veus algunes més, i ja que tenim bloc, aquí les deixem.

Un dels meus passatemps favorits és mirar de tant en tant els informatius d'Andorra Televisió (ATV), per recordar vells temps i per estar una mica al dia del que passa a Andorra. A ATV sempre han tingut una estranya o curiosa preocupació per com cal tractar Catalunya. A l'informatiu migdia d'ahir dijous, conduït per un Jordi Lorente que està desenvolupant a marxes forçades un idiolecte que per mi ja l'està convertint en la Mari Pau Huguet andorrana, li vaig sentir això:

"El cap de Govern, Jaume Bartumeu, es desplaça aquesta tarda a la localitat catalana de la província de Girona, Vilopriu..."

Com si parlés d'una província de la Xina.


dijous, 27 d’agost de 2009

Fills de puta




(Vegeu el flaixmarc anterior si voleu seguir aquesta rucada. Marià, ja em perdonaràs la brometa.)

Se m'han acabat els arguments i només em queda l'insult. Això no es fa. Hostes vingueren que els ceps ens foteren. Xavi, Òscar i Joan, sou uns malparits, lladres, insolidaris, sinvergüenses, traïdors, poca-soltes, forasters, tocacampanes, mals amics i cabrons. Això no sa pot aguantar, encara menys al nostre territori i sense mi.

Je suis désolé.

[Al cap d'una estona.]

Ho retiro, ara ja no estic tan desoladot i tinc arguments per fer-vos la pilota. No volen saber res d'una proposta igualitarista, comunista, guitarrista: canviar-me tres quilos de patates o de carbassons o de cebes per tres quilos de ceps (i n'hi ha que diuen que un quilo de plom pesa el mateix que un quilo de palla!), però m'han deixat quatre ceps podridets perquè, de tant en tant, recordi el mal que m'han fet avui. Gràcies.

A la foto encara hi falta una bossa plena. Més o menys, podrien fer mil euros si els venguessin a la carretera, però són d'Igualada, aquesta gent.

Ara que sóc cap, no puc anar a buscar bolets quan em rota, hehe. Quin cap de puta(*) que estic fet!


(*) Cap de puta és una locució molt viva al Pla d'Urgell. La porto als gens.


Flaixmarcs


El Marià diu que "un personatge [el Sostres] que utilitza l'insult tan sovint, no té talent. Sempre he pensat que aquest recurs s'utilitza quan no es tenen arguments". I el Marc, que és un puta, no es mulla però enganxa un fragment d'un article molt recomanable d'Eugeni Casanova, que, a propòsit dels mandataris d'ERC, conclou: "Arribats a aquest punt, l'insult no només esdevé legítim, constructiu i saludable: passa a ser un deure de bon ciutadà."


dimarts, 25 d’agost de 2009

Reflexió ràpida (una altra) sobre periodisme



Ho comentava al Marc ara mentre sopàvem i he dit, què coi, vaig a escriure-ho al bloc. Una mostra més del pèssim periodisme, si és que en podem dir així, que fem avui dia.

Durant unes setmanes, el gran tema que hi ha hagut a la Seu ha girat al voltant de les obres del carrer Major i, més en concret, de la ubicació d'uns contenidors soterrats a la cantonada amb el carrer Jueus. Cartes, comunicats, declaracions, recollida de signatures... perquè hi havia uns veïns i uns comerciants que no estaven d'acord ni amb el lloc on es volien col·locar els contenidors, ni amb la política informativa de l'Ajuntament cap als afectats.

Aquest dilluns l'Ajuntament va informar a través d'un comunicat de la reunió que l'alcalde va tenir amb els presidents de l'Associació d'Hostaleria de l'Alt Urgell, de la Unió de Botiguers de la Seu i de l'Associació de Veïns del Carrer Major. Com és lògic, la nota de premsa escombrava cap a casa -penso, doncs, que no es pot criticar en aquest cas l'Ajuntament- i titulava més o menys així: Comerciants, hotelers i veïns valoren positivament les obres del carrer Major.

Avui dimarts m'he mirat el recull de premsa que cada dia l'Ajuntament penja a la seva web i hi he vist que tots els diaris que han informat de la notícia (Segre, La Mañana, El Periòdic d'Andorra, BonDia, Diari d'Andorra) ho han fet seguint fil per randa l'esperit de la nota de premsa de l'Ajuntament, que evidentment pel fet de ser una nota de premsa de l'Ajuntament, no deixa de ser una nota de premsa interessada. També hi és copiada literalment a la web de Ràdio Seu, tot i que els de la ràdio municipal, quan fan un copia-enganxa, acostumen a fer-ho notar al capdamunt de la notícia, cosa que per mi els honora.

A la premsa escrita, doncs, enlloc hi he trobat cap contextualització de la notícia. O sigui, que per una banda hem estat durant dos o tres setmanes dient que veïns i comerciants criticaven l'Ajuntament per les obres del carrer Major i d'un dia a l'altre titulem justament al revés. I ens quedem tan amples!

Se'm plantegen diverses reflexions:

- Una per nosaltres, els periodistes: no ens fa vergonya? Tots els diaris, tots, diuen el mateix! I el mateix és el que diu l'Ajuntament, part interessada! És clar que hi haurà veïns i comerciants a favor i en contra de les obres i dels contenidors i de tot a la vida, i se suposa que la feina d'un periodista és mirar de donar elements al lector-oient-espectador perquè aquest pugui fer-se una idea aproximada del que passa. Que mai res és blanc o negre, això ja ho sabem, i precisament per això és inconcebible, al meu entendre, que no ens hi fixem una mica més.

- Una persona normal del carrer que hagi seguit el tema, què ha de pensar? Després de tantes crítiques i tanta polèmica per part dels contraris -que ja se sap que els que més soroll fan al món són els contraris al que sigui, i hi ha cops que tenen raó- ¿ara de cop i volta tot és perfecte i tothom ha entès per què els contenidors han d'anar on han d'anar? Aquesta és la visió que deu tenir molta gent en llegir avui els diaris.

- Veient aquest periodisme no és estrany arribar a pensar que les mateixes institucions públiques ja ens prenen per tontos, als periodistes, perquè saben que la nota de premsa que ens envien arribarà al lector-oient-espectador ben bé com a elles els interessa que hi arribi. Només em queda dir: chapeau pels responsables públics que se n'han adonat i se'n poden aprofitar.

I tot i que aquest cop ho concreto en el cas de la Seu i dels mitjans d'aquí, fa pena mirar cada dia les edicions digitals de diaris nacionals que no fan més que copiar literalment els teletips d'agències. Com voleu que no em faci vergonya, dir que sóc periodista?

josefina


Flaixmarcs


Ja era hora que discrepéssim en algun punt, Núria. La Núria diu que prohibiria la manifestació de la Falange a Arenys de Munt, on faran un referèndum d'autodeterminació. Com he dit a la Núria, jo no prohibiria la mani dels feixistes espanyols. A mi m'agradaria veure desfilar aquests energúmens, veure'ls bramar contra l'exercici de democràcia que es farà a Arenys de Munt. Això sí: estic d'acord amb ella que, seguint la lògica més ecspanyola, si il·legalitzen Batasuna, també haurien de fer el mateix amb aquests desgraciats. I un altre tema col·lateral per tocar una mica la gràcia de déu als de casa. Diu la Núria: "Després d'Arenys de Munt, la Seu i els municipis del voltant podrien ser els propers a fer la consulta." Dona, suposo que sí. A la Seu governen dos partits democràtics, sobiranistes i que aposten pel dret d'autodeterminació. Oi que sí?




Flaixmarcs


Els nous Cinemes Illa Carlemany d'Andorra van estrenar divendres la pel·lícula Up en català, després de tres setmanes de projectar la versió en castellà (la catalana no l'han tingut abans perquè no n'hi havia cap còpia disponible). Ara hi conviuen les dues, sembla que pacíficament, però la castellana es projecta en 3D (ja estem acostumats a aquesta mena de relacions). Doncs bé: aquest cap de setmana el 40% de la gent que ha vist aquesta pel·li a l'Illa ha triat la versió en català. Ateses les circumstàncies, trobo que és un percentatge excel·lent. Què passarà quan estiguem en igualtat de condicions? Segons els mateixos cinemes, aviat ho veurem. De moment, l'empresa diu que aposta pel català i jo m'ho crec (han dit que ho fan per convicció, sense esperar ajuts públics). Un missatge per acabar: els senyors que afirmen que el cinema en català no té públic, que és una ruïna i bla-bla-bla, que rumiïn una mica i que ho demostrin.


Per la Diada, Reagrupament



dilluns, 24 d’agost de 2009

Flaixmarcs


Després de parlar una estona amb uns espanyols, m'he adonat que ells mai no podran dir déu n'hi do ni es faran malbé.


Fes-me cas


Primer de tot, reagrupa't. Si ho diu el meu pare, és que té raó.




Tiet Toni d'Igualada, tu també. Tu que tens la més grossa al balcó de la plaça de l'Ajuntament, el meu pare diu que els partits que a hores d'ara són al Parlament la tenen petita, si és que en tenen.




Fes-me cas, no perdis mai les oportunitats de triomfar.




I refresca't sempre que puguis, sobretot si baixes a l'infern el cap de setmana. Apasiau.



dissabte, 22 d’agost de 2009

Flaixmarcs


Coses que només em passen a mi: Ara ja es pot explicar perquè han passat molts anys. Un dia vaig tenir la trista ocurrència de sumar les bodes de la nostra colla. «Ja en són quatre. Quatre bodes i...» Això és el que va passar, desgraciadament. Encara me’n penedeixo, d’haver-ho dit en veu alta. Aquestes coses, si et passen pel cap, cal que no en surtin mai.



divendres, 21 d’agost de 2009

Flaixmarcs


En un flaixmarc anterior vaig dir que «el Salvador Sostres és l'articulista més llegit d'aquest país perquè té molt talent i, sobretot, perquè és un esperit lliure; almenys més lliure que tu i que jo. I la llibertat, ja se sap, és insuportable.»

El Dessmond, sempre oportú i amb un toc d’humor marca de la casa, hi va afegir: «crec que part de la llibertat que pot exhibir [el Sostres] és perquè hi ha algú de la família que li va fer la feina de no haver-se de preocupar a final de mes per tanta llibertat. Aquesta és la diferència que trobo bàsicament entre la seva llibertat i la meva. Ni els meus avis ni els meus pares hi van pensar.»

Hehe. I tant que sí, Dessmond. Penso que només amb molts diners pots ser lliure, no tenir por, però amb això no n’hi ha prou. Ahir al vespre el Josep Pla em va explicar això (Notes disperses):

«El pitjor defecte que produeixen els diners en el nostre país és que les persones que els tenen, en les coses importants, no protesten mai, no diuen res: es tornen una espècie de cadàvers mediocres, sense el més lleu interès. La mutació de pobre a ric és la més important que es pot esdevenir en un home d’ací. Per a les altres persones, la nova aparició implica només un augment de l’avorriment.»

El Sostres, doncs, seria una anomalia dins d’aquest grup selecte. Hi ha persones que tenen molts diners però no diuen ni piu encara que pensen moltes de les coses que diu el Sostres. Aquesta també deu ser una de les claus del seu èxit, l'excepció que confirma la regla.

dijous, 20 d’agost de 2009

Flaixmarcs


Preguntar «com han anat les vacances» és emprenyador més que res perquè és una absurditat més, ja saps que les vacances han anat «bé, molt bé». Però aquesta comèdia també té una part positiva per als que som més aviat tímids (una contradicció més). Quan et trobes algun conegut i no saps què dir-li –a mi em passa molt sovint–, sempre pots recórrer a la pregunteta dels collons i ja has complert el tràmit. «Sí, sempre van bé, hehe.» (I una merda, sempre van bé!: quinze dies seguits convivint amb la parella les 24 hores i què passa en molts casos quan arriba el setembre?) El que deu ser fotut és que et diguin que les vacances han anat «malament» perquè això vol dir que han anat malament de veritat, i no cal explicar què vol dir malament de veritat, oi? Jo, que tinc (o tenia) tendència a fotre la pota (ara tinc més experiència i callo més), no sé pas com reaccionaria; t’ha de quedar una cara d'imbècil espectacular. Quan s’acabi l’estiu, la pregunta serà «com va?» i la resposta, tal com estableixen els cànons en temps de crisi, serà unànime: «Anar fent.» Passarem del «bé, molt bé», a l'«anar fent». Tal com mana la tradició.

(Això havia de ser un flaix, marc.)


dimecres, 19 d’agost de 2009

Flaixmarcs


El Salvador Sostres és l'articulista més llegit d'aquest país perquè té molt talent i, sobretot, perquè és un esperit lliure; almenys més lliure que tu i que jo. I la llibertat, ja se sap, és insuportable.


Flaixmarcs


Sort en tenim, que no podem posar-nos en la pell dels altres.


Flaixmarcs


L'inventor del silenci administratiu devia ser un paio espavilat, una mena de Fouché + Rubalcaba.


dimarts, 18 d’agost de 2009

Flaixmarcs


Coses que només passen a Andorra: Una secretària d'estat, un director de departament, un cap d'àrea i un cap d'unitat descarregant set palets amb 1.600 llibres.


Flaixmarcs


La reflexió de Josep Pla «En aquest país, l’aparició de qualsevol cosa important situada fora de l’habitualitat és combatuda presentant-la com a pintoresca», del 1962, té una vigència demolidora.


Flaixmarcs


Quan siguem independents, alguns suposats nacionalistes, sobiranistes i independentistes tindran una depressió que no sé pas com es podrà tractar.


dilluns, 17 d’agost de 2009

Flaixmarcs


Quan veig tanta mediocritat ocupant càrrecs públics, quan veig les tifes que són capaços d'evacuar públicament, em vénen ganes d'envair Polònia.



Nota: Vegeu apunts anteriors en què es parla de tifes.

Flaixmarcs


L’Artur Mas (CiU) la setmana passada i avui la Montserrat Nebrera (PP). Tots dos votarien en un referèndum d’autodeterminació. Això em fa pensar en una citació anònima que diu: “Aixequem-nos tots i aneu-hi.”


dissabte, 15 d’agost de 2009

Carretero: (gairebé) m’has convençut



Ahir divendres a la nit amb el Marc ens vam escapar a Puigcerdà. A mi també em feia gràcia anar a veure l’acte de Reagrupament en un dels seus feus més lleials. I a fe que va quedar demostrat: la sala d’actes del Museu Cerdà estava pleníssima, molta gent es va haver de quedar dreta i a la sortida hi va haver una certa unanimitat a calcular que devíem ser unes 350 persones. Un detall: a les primeres files hi vaig veure, a més dels alcaldes de Puigcerdà i de Bellver, molts alcaldes de CiU de la Cerdanya: el de Ger, el de Riu, el de Prats i Sansor, el de Fontanals, el de Das, també l’independent de Bolvir...

Però anem al gra: a mi el discurs del Carretero, a qui ja havia sentit un cop a la Seu, em va agradar molt i per motius diversos que miraré d’explicar i sempre des del meu punt de vista estrictament personal, a veure si me’n surto.

En un moment com l’actual, en què em sento decebuda amb els polítics que em manen, en què el partit que considero que sempre ha sigut el meu –Convergència– encara no acabo d’estar segura del tot quina carta pensa jugar davant d’Espanya, en què em queixo que falten discursos clars, espontanis i directes, en què em desespera que no hi hagi cap, absolutament cap líder que em faci aixecar de la cadira per dir “va, som-hi!”, les paraules d’ahir a la nit del Carretero em van sonar, com se sol dir, a música celestial.

Perquè per primer cop em va semblar que no estava davant d’un polític comú, sinó que més aviat vaig tenir la sensació que estava parlant un home d’aquests de poble, com els que tota la vida havien vingut al bar de la meva mare, per exemple. Aquesta proximitat en la paraula, en la gesticulació, en el posat, em va transmetre seriositat, rigorositat, realment a mi em va transmetre honestedat. I sí, realment me’l crec quan parla de la regeneració política, un dels dos eixos que guien Reagrupament. L’altre eix, el de la independència, tant ell com l’Emili Valdero el van argumentar de manera tan irrefutable, que jo ara mateix, en les condicions en què ja he dit que em trobo, em veig incapaç de qüestionar. Si no ens cansem de dir que Espanya ens roba i ens maltracta, què coi esperem per marxar-ne? Ja fa massa anys que s’ha intentat estar-hi bé, i amb quin resultat? Amb el pitjor resultat possible: hem perdut riquesa, poder adquisitiu, ens insulten a la cara... ¿I encara hem d’estar donant voltes a com podem encaixar en aquest estat que, com va dir un del públic que al final va intervenir, ens veu només com una colònia, com si fóssim de Llatinoamèrica? I una altra reflexió que va fer el doctor després del comentari d’un altre senyor del públic, referent als articles de la Constitució espanyola que parlen de la “unidad indisoluble de España” i del paper de l’exèrcit per garantir-la: ¿com es poden tenir ganes de seguir dins d’un estat que a la mínima que protestis et pot amenaçar amb els tancs? Coi, és que ahir a la nit només vaig fer que sentir veritats dures com punys. Així, pam!!

Jo, com a ciutadana normal i corrent del carrer, necessito algú que em parli de la manera que ahir a la nit ho va fer el Carretero: sense embuts i amb les idees clares. Que em digui que sí, que som-hi, que algun cop hem de ser nosaltres els guanyadors, que algun cop ens ha de tocar ser els bons, i per què aquest cop no pot ser ara?

La veritat, ahir a la nit em van venir ganes de posar-me en política, però èticament la meva feina de periodista m’ho impedeix. De tota manera, i a l’expectativa de com Convergència encararà les eleccions de l’any que ve, si hagués d’anar a votar avui mateix, tindria molt clar el meu vot. I el gairebé que poso entre parèntesis al titular d’aquest escrit és perquè encara tinc l’esperança que Convergència per fi farà un gir clarament sobiranista, dirà clarament que aposta per la independència i que així pugui començar una nova etapa pel país.

Gràcies, doctor.

josefina

El Carallindo ja té set mesos



divendres, 14 d’agost de 2009

Flaixmarcs


Nova secció d'aquest bloc que neix amb l'única voluntat que, en un futur no gaire llunyà, servidor pugui aparèixer a la il·lustre llista d'autors del Diccitionari, el millor diccionari de citacions i frases cèlebres en català que hi ha a la xarxa, apa. Ja sé que amb aquest primer lliurament no ho aconseguiré, no pas per mèrits sinó per l'enveja que em tenen els altres editors del Diccitionari ("En general, no en tenim prou de tenir èxit; els altres han de fracassar"). Ho aconseguiré, algun dia, perquè sóc molt pesat i ells són tios fàcils.

No diguis APA, digues AMPA, que les furibundes no volen ser pares; no diguis TAC, digues TC, que les tomografies no necessàriament han de ser axials; no diguis SC, digues SCS, que la societat Civil està subvencionada.


dimarts, 11 d’agost de 2009

I ens queixem que els estudiants fan faltes!


Aquest dimarts m'ha caigut a les mans l'agenda escolar per al curs 2009-2010 que edita l'Oficina Jove de l'Alt Urgell -per tant, administració pública- i el que m'ha caigut a continuació, quan l'he començat a fullejar, és l'ànima als peus. És una agenda adreçada als estudiants de secundària de la comarca, que són de l'Institut de la Seu, el d'Oliana, l'Agrària de Bellestar, l'Escola Taller de la Seu i La Salle. I segons m'ha explicat una mare -cosa que em costa de creure o és que potser no me la vull creure- és de compra obligada per a tots els alumnes.

Penjo aquí dos de les primeres pàgines de l'agenda en qüestió: la de presentació i una amb dotze punts sota l'epígraf Condicions òptimes per a estudiar. Jo només m'he fixat en les faltes d'ortografia més gruixudes, però la redacció l'he trobat pèssima en línies generals, amb frases mal construïdes i signes de puntuació col·locats de forma increïblement arbitrària. Tot plegat m'ha portat a fer unes quantes reflexions:




1- ¿Com és possible que les administracions públiques no tinguin cura de la llengua i permetin que el que es fa en el seu nom arribi al públic tan però tan ple de faltes?
2- ¿És realment possible que els responsables públics no pensin que poden fer faltes i que val la pena que un professional es miri els seus escrits?
3- ¿No els farà vergonya, als de l'Oficina Jove, que aquesta agenda arribi a tants escolars, als quals després s'exigirà que escriguin bé i sense faltes?

Potser als jpg que penjo no es veuran gaire bé, però hi ha coses com ara:

- ...i LA Oficina Jove....
- ...vol animar-vos A QUE ens feu arribar propostes...
- ...LO ideal seria construir EL QUE LI PODRÍEM dir un "racó de treball".
- ... taula AMPLIA...
- ...aixecar-vos VARIES vegades
- ... ÈXAMENS...
- APRÉN a repartir bé el temps...

Aprèn, aprèn, apreneu a escriure bé, ostres!!!!! I consulteu el diccionari i no aneu de sobrats per la vida, ospedrera!!!! I llegiu una mica més per no tornar a construir mai més frases com aquestes:

"La cadira ha d'ésser còmoda que ens permeti mantenir els peus a terra."
"La il·luminació ha d'ésser la correcta: per estudiar la llum ha d'entrar per l'esquerra pels dretans, i pels esquerrans per la dreta, d'aquesta manera eliminaràs ombres a l'escriure."
"Seria interessant que es posés en una de les parets un suro que l'utilitzarem per penjar horaris, planificacions, èxamens..."

És que em sembla increïble que això corri aquest curs que ve pels instituts.

josefina


Amb mi que no hi comptin


Després de tota la conya de l'Estatut retallat pels uns i pels altres, de les llargues i insuportables negociacions per arribar a un acord de finançament il·legal perquè no compleix l'Estatut, ara voleu que surti al carrer a manifestar-me per l'Estatut???!!!

Doncs no, ni borratxo. Per mi, aquest Estatut està caducadíssim. He arribat a la conclusió que és igual si el TC el torna a escapçar. Un exemple: encara que el TC digués que el català i el castellà no es poden equiparar pel que fa a l'obligació de saber les dues llengües, fa tres anys que tenim Estatut i els catalanoparlants encara no tenim la possibilitat de viure plenament en català al nostre país.

No aniré a cap manifestació d'aquesta mena. Als que hi aneu, si s'acaba fent, només us diria que si esteu a favor del dret de decidir, com a mínim el que hauríeu d'exigir és l'Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya abans de l'esquarterament. Si es fa una manifestació per reclamar una Constitució catalana, o per convocar un referèndum d'autodeterminació, o per proclamar la independència, llavors baixo amb el Josepet i tot.

I compte perquè si aquesta manifestació acaba sent un fracàs (que podria passar), pot portar conseqüències nefastes.


dilluns, 10 d’agost de 2009

2n convit d'estiu




Segon convit d'estiu, organitzat per Francesc Mompó, des del bloc Uendos, Greixets i Maremortes.

Com diu el Víctor, "es tracta de fer un sol vers inspirat en la imatge (sintagma, frase, oració...) d'entre dos i cinc mots; curtet".

La meva interpretació:


Petjades passatgeres,
ara o mai.


divendres, 7 d’agost de 2009

Nova secció: Síndrome d'abstinència al detall, al major, a l'engròs i a lo gran


Com que ara em dedico bàsicament a barallar-me amb la burocràcia, els pressupostos, els objectius, les activitats i els putos indicadors, i a superar tota mena d’obstacles que cada dia et prepara aquesta moderna societat del coneixement, la tecnologia i la visibilització, he deixat enrere les hores que dedicava a la correcció de textos (malauradament, són massa hores per a una feina com la nostra).

De tota manera, la malaltia no es cura amb facilitat, si és que es cura. Quan has fet de corrector tants anys, amb l’agreujant mental de fer-ho majoritàriament envoltat de periodistes, si no corregeixes lleis, igualment fas de corrector amb les cagades de la ràdio, del bar, dels diaris, del rètol Venda al major d’aquella furgoneta...

Així donques, he pensat que em prendré la metadona aquí, amb una secció que serà efímera com totes i que, per no allunyar-me de la tradició, dedicaré sobretot als meus estimats periodistes (estimats ho volia escriure en rodona i en cursiva, però no sé com es fa).

Encara no m’he refet després de llegir el programa del Festival Brudieu i el del Campionat del món de canoe no-sé-què, plens d’errors (senyor alcalde de la Seu, això és intolerable), i ahir un ocellet també una mica malaltó em va ensenyar una perla d’aquelles curioses en una notícia a El Periòdic d’Andorra firmada pel no nacionalista Andrés Luengo. No penso que sigui endèmica (la perla), però no l’havia sentida ni llegida mai.

És aquí: “És el que tenen les vetllades simfòniques: el que prova, vol repetir. És un vici, i no hi ha res a fer-hi. L'estrena va ser el curs passat i a l’engròs, amb la Royal Philharmonic [...]”

El meu ocellet (ui!) diu: “A mi no em quadra l’expressió a l’engròs... Què deu voler dir? Potser és una traducció molt mal resolta del castellà a lo grande? Jo em pensava que els articles els escrivien en català (i no faig conya).”

Doncs sí, pardalet, els escriuen en català, però si el Luengo és partidari que el xavacatanyol de Barcelona sigui investit dialecte oficialment, no és estrany que hagi impulsat el seu propi idiolecte (no penseu malament, que un idiolecte és el conjunt dels usos d’una llengua propi d’un parlant; res a veure amb la segona accepció d’idiotisme).

Traduir a lo grande per a l’engròs m’ha sobtat. “Atenció”, que diria ell. Deu ser una genialitat de les seves. Molt més elevada que una alternativa que he pensat: “L’estrena va ser el curs passat i al major.” No es poden comparar.

Si voleu saber com s’ha de dir a lo grande en català, aneu a l’Optimot, poseu a lo grande a la cerca de castellà-català i us trobareu aquesta explicació, entre altres fitxes:


Fitxa 2712/2
Títol
Com es diu a lo grande, por todo lo alto en català?
És correcte a lo gran en català?
Resposta
sense estar-se de res
amb tota mena de luxes
de primera
en gran

L'expressió a lo gran és un calc del castellà a lo grande i no és correcta en català. Es pot traduir, segons el context, per sense estar-se de res, amb tota mena de luxes, de primera, en gran.

Així, les frases següents:
Hicieron una boda por todo lo alto.
Les gusta hacer las cosas a lo grande.

es poden traduir per:

Van fer un casament amb tota mena de luxes.
Els agrada fer les coses en gran.


P. s.— Aquí teniu un bon article sobre l’idiotisme i altres idioteses del Davit. (L’ordre dels factors pot alterar el producte, en frases com aquesta.) El mateix Davit diu en un comentari: “A l'entrada sobre garba que vaig extirpar l'altre dia del DCBV vaig trobar aquesta locució: a) Comprar en garba: comprar en gros, sense triar, així com ve (Aguiló Dicc.).” I jo hi afegeixo aquest fragment del llibre De la preceptiva de la llengua, a cura de Joan Martí i Castell: "Originàriament hom usava l'expressió en gros (al segle XIII ja trobem la frase [H]auran venut lo peix en gros), la qual s'oposava a en menut o a menut (No vendre [ni] en gros ni en menut és un passatge del segle XIV). Posteriorment s'estengueren les locucions a l'engròs i a la menuda, que són, per tant, més actuals, però que ja documentem al segle XII."


Vidal Vidal és el paradigma


Segur que tots coneixem algú que durant l’etapa de govern de Convergència anava de radical per la vida, era més independentista que ningú, malparlava del Pujol faltant-li al respecte si calia, i sempre des d’aquesta superioritat moral que, com diu sovint el Sostres i penso que amb raó, sempre exhibeix l’esquerra. I de sobte, amb l’arribada del Tripartit, aquest mateix algú rep un càrrec pels serveis prestats i de cop el seu discurs canvia radicalment perquè l’únic objectiu és mantindre’t com puguis enganxat a la cadira que abans tant criticaves, i si per això he de pujar als altars una persona que ni en somnis es planteja la independència del meu país, ho faig sense cap mena de vergonya. Total, ara sóc jo el poder, ara xuclo de la mamella i si he de canviar de discurs, ho faig i punto, que diria aquell. Per mi, el Vidal Vidal, actual director de serveis a Lleida del Departament de Comerç, Turisme i Consum, és un paradigma d’aquesta situació.

El llegia de fa anys a la contraportada del Segre i no em desagradava pas, precisament per aquest punt de radicalisme independentista que exhibia. Ara, tot i el càrrec, hi segueix escrivint, i el vaig deixar de llegir perquè aviat em vaig adonar del nou discurs. Però ahir dijous em va cridar l’atenció el destacat del seu article (“Ja n’hi ha prou de derrotisme. El plany sense alternativa només condueix a la frustració i la paràlisi”), que curiosament és si fa no fa l’actitud que ell tenia no fa pas gaires anys, i vaig decidir fer l’esforç de llegir-me’l. En poques línies arremet contra dos persones que, curiosament, defensen ENCARA ara el que ell havia defensat quan Esquerra no era al govern. Ataca el Salvador Cardús i la Patrícia Gabancho i ho fa amb aquesta pobresa d’arguments:

“Entre nosaltres, escoltem aquests dies veus clamant contra el notable acord de finançament aconseguit amb arguments maximalistes com que la seva acceptació suposa espanyolitzar la política catalana (Salvador Cardús, intel·ligent però a aquestes altures passat de voltes) o que els diners que han d’arribar són les trenta monedes amb què Madrid ens compra (Patrícia Gabancho, independentista furibunda de darrera hora, fins fa quatre dies presidenta del club de fans de Maragall). Vaja, vaja!”

Cardús “passat de voltes” i Gabancho “independentista furibunda de darrera hora”.

Retinguem aquestes definicions. Per mi, són un altre paradigma, el paradigma de com l’Esquerra actual ridiculitza i defenestra els que segueixen pensant que amb Espanya no hi ha res a fer, que l’única solució és la independència, i que creuen que aquest camí no el liderarà pas Esquerra, després de l’evidència de la seva gestió en els dos governs tripartits. Ah, ell ho explica d'una altra manera: "No comptaven que Esquerra ha madurat i els seus dirigents comencen a fer cas omís dels consells paternalistes d'opinadors interessats que no fan més que escombrar cap a casa. Cap a la casa gran". Esquerra ha madurat?? De donar la presidència de Catalunya al PSOE se'n diu madurar? Així entenc moltes coses. Com que mai més us tornaré a creure quan em digueu que voleu la independència.

I fixeu-vos què diu del Montilla, sobretot el que diu entre parèntesis: "Té raó el president Montilla (amb l'avantatge de no portar la malenconia catalana a la sang) quan diu que Catalunya ha de fugir del pessimisme crònic en què sembla immersa." Sí, i a fe que un president com aquest te'n fa venir moltes ganes, de no ser pessimista. Un president que no dóna la talla, que no sap improvisar discursos, que fins i tot les dedicatòries que escriu als llibres d'honor dels ajuntaments les porta escrites en una llibreteta, que diu mentides sobre el finançament i no li canvia la cara, que deixa que amb la llei de caixes ens envaeixin competències... Sí, el president Montilla té tota la raó del món. Pels d'Esquerra.

Ni l’aigua és més clara que aquest argument: Esquerra ha donat la presidència de Catalunya al PSOE, es queden tan amples i encara volen que ens creiem que són independentistes i que hi posem bona cara!!

Per favor!, que diria aquell altre.

josefina

dijous, 6 d’agost de 2009

Finançament: el que no diu el senyor Ordeig


Abans que la Josefina faci un article sobre l’ínclit Vidal Vidal (sí, sí, aquell independentista radical que participava en les tertúlies del Barnils i que ara s’ha convertit en un empleat fidel de la crosta autonomista botilerca; ai, Barnils, si aixequessis el cap i veiessis tota aquesta misèria subvencionada...), deixeu-me rajar una mica dels sociates, que demà tocarà als convergents que s’embolcallen amb l’estelada i aposten per la confederació i no sé quantes parides més.

El Periòdic d’Andorra publica avui un article del regidor de Progrés a l'Ajuntament de la Seu d’Urgell Òscar Ordeig en què es repeteixen alguns dels arguments amb què el Tripartit ha escampat el seu missatge euforicolamentable sobre l’acord de finançament. Com que els socialistes de la Seu ja van donar la seva opinió sobre aquest engany de finançament, penso que aquest article és una rèplica al comunicat que vam enviar des de Reagrupament en què denunciàvem aquesta estafa. Si no, com s’explica, senyor Ordeig?

De tota manera, la propaganda sobre la panacea d’aquest acord comença a fer figa i el lector inquiet ja ha pogut llegir prou articles i declaracions de persones solvents que denuncien aquest acord, que no deixa de ser l’enèsima entesa d’esclavatge econòmic (Alfons López Tena, Xavier Sala i Martín, Rut Carandell, Salvador Cardús, Hèctor López Bofill, Mònica Sabata, Elisenda Paluzie, Emili Valdero, Francesc Sanuy, Muirel Casals, etc.). A més, aviat es demostrarà que aquest finançament només serà un pedaç que no servirà ni per cobrir el dèficit anual de la Generalitat. Ens continuaran robant 2.500 € per català i any, una autèntica política social per als catalans, oi, senyors progressistes?

Sembla mentida que encara es facin afirmacions com aquesta del senyor Ordeig: “Sense cap mena de dubte, aquest augment de recursos per a Catalunya ha estat la fita més important aconseguida mai per un Govern català.” Senyor regidor, només faltaria que l’últim acord de finançament no fos millor que l’anterior; només faltaria que després de tants anys de negociacions per l’Estaut i pel finançament no tinguéssim un model millor; només faltaria que amb l’augment d’un milió i mig d’habitants no disposéssim de més recursos.

A Regarupament no volíem el millor finançament de la història, sinó un finançament just, un finançament impossible perquè Espanya no s’ho pot permetre. L’acord de finançament no solament és il·legal perquè no compleix la llei (l’Estatut), sinó que també perpetua l’espoliació fiscal de Catalunya (d’uns 16.000 milions anuals) i hipoteca el nostre futur. Un acord de finançament just vol dir gestionar tots els nostres impostos i decidir què en fem. El senyor Ordeig parla de solidaritat, un terme que es manipula perversament quan es tracta dels diners que desapareixen i van a parar a comunitats autònomes subvencionades on els nens tenen llibres, ordinadors i dentistes pagats i van al col·le en autovies de tres carrils on no passa ni déu. La solidaritat és voluntària, mai imposada.

A més, tornem-ho a repetir, el nou model de finançament és il·legal, no respecta, entre altres punts, el principi d’ordinalitat que fixa l’Estatut, no garanteix que després de l’aportació fiscal Catalunya estigui per sobre d’Extremadura, que era un dels objectius irrenunciables.

No m’agrada que em tracteu d’imbècil.

dilluns, 3 d’agost de 2009

Puigcercós: "Falta que sumem"


Joan Puigcercós ho ha deixat ben clar en una entrevista amb Salvador Sostres:

—El tripartit 3 està fet.
—No dic que no, però falta que sumem.

Ja ho sabíem, però ara en tenim constància directa de qui mana a Esquerra. No sé si per aquí hi ha algun militant o simpatitzant o votant d’Esquerra. M’agradaria que m’expliqués què li sembla aquesta posició.

L’entrevista és curta però sucosa, d’un suc enganxifós. És molt trist veure com el Puigcercós intenta justificar un acord de finançament que no compleix la llei amb excuses com “en el context de crisi econòmica, no hi podíem fer més” i “amb el desastre d’Estatut que tenim és tot un èxit”. Però el més lamentable és la cançoneta de sempre: "Quan Convergència digui que vol la independència, dóna per fet el pacte." O sigui, com que Convergència no vol la independència, nosaltres, mentrestant, tenim altra feina: pactem amb els unionistes i espanyolitzem el país.

A Reagrupament diem que si demà CiU i Esquerra es posen a treballar seriosament i definitivament per alliberar el país, tanquem la paradeta, ens dissolem, perquè nosaltres tenim un objectiu i tant se val qui en sigui el protagonista. Però mentrestant, i a diferència d'Esquerra, Reagrupament no pactarà amb els unionistes per repartir-se el pastís, que d'això és del que es tracta a E.

Aquí arribem al punt de cinisme màxim. Diu el Puigcercós: "Estic fart d’aquest independentisme gandul que sempre et diu el que has de fer, però que no fa mai res; la independència arribarà treballant i no a través d’una tertúlia o d’un xat."

A mi m'agradaria saber què és el que fa E per la independència, a part d'omplir-se la boca amb aquesta paraula i fer servir l'excusa de CiU per treure's la responsabilitat de sobre. I qui dia passa, any empeny i poltrona ocupa.

Ja ho sabeu. Si voteu E, votareu Montilla, votareu més Espanya. Si voteu Reagrupament, votareu Catalunya.

dissabte, 1 d’agost de 2009

1 d’agost


Primer dia del mes de vacacions per excel·lència i a fe que es nota, tot i la tan esmentada crisi. Des d’ahir a la tarda no paren de pujar i baixar cotxes per la carretera: els que pugen van a buscar la suposada tranquil·litat de la muntanya, segurament alguna casa rural, un dia una escapadeta a Andorra... I els que baixen deuen tenir com a destí la Costa Daurada o l’aeroport de Barcelona, per enlairar-se rumb a vés a saber on. La qüestió és no quedar-se a casa. I tan bé com s’hi està!

Després de passar dos setmanes cansades, amunt i avall amb viatges no previstos, amb nervis inevitables, tenia moltes ganes de tornar a la normalitat, a la rutina. I d’estar a caseta. Però encara que no facis vacacions, tot al teu voltant t’indica que no són uns dies com els de la resta de l’any: al poble han arribat els veranejants, els de tota la vida, aquella gent que veus pràcticament un cop l’any i que sembla que sempre estan igual. Conserven la seva caseta, normalment és la casa on van néixer, arriben a final de juliol i marxen a començament de setembre. Ara ja estan tots jubilats i no tenen presses per a res. Aquí es troben amb els seus veïns i familiars de sempre, i les nits a la fresca són molt agraïdes. D’un any a l’altre passen moltes coses, o sigui que sempre hi ha tema per explicar.

A la feina, l’activitat baixa de manera escandalosa: no arriben correus, ningú et convoca a cap roda de premsa, el telèfon no sona... Encara que no ho vulguis, el teu ritme també decau i se t’encomana aquest ambient calmós. Després, al setembre, tot seran presses, i tot tornarà a començar.

Ja fa anys que no fem vacacions a l’agost. I aquest any tampoc. Es treballa bé, en aquestes circumstàncies. Tot es deixa per al setembre, hi ha temps per pensar, per fer bons propòsits tal com si fóssim 31 de desembre... Quan el Josepet sigui més grandet ja haurem de pensar en la cartera, els llibres, les llibretes, l’estoig... Però de moment no pensem en res d’això. És el nostre primer estiu com a pares i tot es veu d’una altra manera. No ens morim de ganes de marxar uns dies, ni a la platja ni a fer un viatge. Estem bé aquí, amb la nostra rutina, el nostre dia a dia, el nostre nenet cada cop més espavilat i irresistible... Que tingueu un feliç agost.

josefina

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...