dimecres, 30 de setembre de 2009

En què quedem?


Sentia avui alguna crònica del discurs d'ahir del Montilla en el debat de política general i es ressaltava aquest "avís" a Convergència i a Esquerra que ara amb la crisi "cal tocar de peus a terra" i deixar de banda aventures independentistes.

Des que ha començat la crisi he sentit dir a molts empresaris, i també a molts polítics de tots els colors, que és en moments difícils com el d'ara que cal arriscar, innovar, obrir nous horitzons... I fixeu-vos quina casualitat: la frase d'avui, 30 de setembre, en la magnífica agenda del Servei de Política Lingüística del Govern d'Andorra, és una de l'Albert Einstein que diu: En els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement. Doncs mira, em sembla que faré més cas a l'Einstein que al Montilla.

josefina

diumenge, 27 de setembre de 2009

Nerviosos, Ridao?


El llumenera Joan Ridao “ha retret a Reagrupament.cat [sic] que no per parlar cada dia d’independència es fa avançar el país”. Segons l’Ahir (*) a Reagrupament només parlem d’independència en comptes de treballar des de les institucions per crear les condicions “objectives” i les “adhesions necessàries” per avançar cap a l’autodeterminació.

Ridao,

1. No podem treballar des de les institucions perquè encara no hi som, però tranquil que hi serem, en part gràcies a la vostra fantàstica estratègia. Treballem ara i treballarem al Parlament; llavors podrem fer comparacions.

2. Algú em pot dir quins avenços hi ha hagut des que E és al govern? Digueu-me’n un.

3. Quines condicions objectives? Mentre creix l’independentisme, E perd un llençol a cada bugada electoral. Com explicaries a un estudiant de Polítiques dels EUA que l’independentisme creix i l’únic partit independentista que hi ha al Parlament té més exvotants que votants?

4. Adhesions necessàries? Quantes n’heu aconseguit aquests anys? La del Montilla?

5. Esteu nerviosos?

__________

(*) El periodista s’hi ha ben lluït. Sembla el mestre dels Pirineus, amb afirmacions com aquesta: “Així ha criticat la formació liderada per l'exrepublicà Joan Carretero perquè només parlen d'independència en comptes de treballar des de les institucions per crear les condicions "objectives" i les "adhesions necessàries" per avançar cap a l'autodeterminació.” Així, tal com està redactat, ho dius tu, noi/a; que no ho veus?


Més Sales

Ho he penjat a cal Diccitionari i ara ho ampego aquí:

"Callant és com les persones decents es diuen les coses més importants i això és per una causa que no falla: les coses més importants no són decents i no es poden dir. Pel que a mi respecta, he estat pensant quines són les raons dels meus freqüents silencis i només trobo aquestes:
Callo perquè no sé què dir.
O per por que no em comprenguin.
O bé que em comprenguin massa.
Perquè diria renecs.
Perquè em distrec i m’imagino estar sol.
Per no interrompre algú que parla bé.
Perquè no m’agrada parlar amb algú que parla malament.
Perquè em dóna la gana."

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 1912-1983), escriptor i editor català.

Font: Vista al llibre Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales. Club Editor, Barcelona, 2007, p. 190

Faixistes


Dedicada a l'Ernest Suñé, tinent d'alcalde del Masnou pel PSC, que diu que els organitzadors de la consulta d'Arenys són uns "faixistes":



LA FAIXA (La trinca)

E1 "corsé" no està de moda,
la cotilla va de baixa,
per això els fabricants de faixes
de la indústria nacional
convoquen per la tablilla
el gremi de la cotilla,
dimecres, a dos quarts d'onze:
assemblea general.

La faixa està de rebaixa,
no se'ls veu gaire optimistes
aquells fabricants de faixes,
altrament dits: faixistes.

S'inaugurà la reunió
i és tan gran l'esverament
que per calmar l'assemblea
així parla el president:
"Clients de tota la vida
ara ens estan fent el salt;
no s'exporta cap cotilla
ni a Grècia ni a Portugal.

Que tant acostar-se a Europa!
que tant canviar de "jaquetes"!
Si no vetllem pel negoci,
anirem a fer punyetes.
Doncs, fent números, he vist,
que si segueix anant de baixa
caldrà tornar a dir al país:
0 faixa... o caixa

Continuant la reunió
es llegeix una "octavilla"
que, en contra de la cotilla,
ha llançat l'oposició,
on hi ha escrit: "Companys, la faixa
ens oprimeix i ens domina,
cal cremar totes les faixes
i els faixistes de propina"

Deu cauen sota la taula
víctimes d'un cobriment,
mig histèrics els que queden
canten exaltadament:
"Tres días hay en el año
que relucen más que el sol:
Jueves Santo, Corpus Christi
y el día de la Ascensión".

Faixistes, no busqueu més solucions,
sabeu de fonts fidedignes
que la culpa és dels massons
i dels jueus malignes.

Faixistes, sou del món occidental,
reserva espiritual,
sota el mantell protector
de la Santa Inquisició.

Olé!


Nota: Aquesta entrada no hauria estat possible sense la Núria i el Salvador. Gràcies i olé.


dissabte, 26 de setembre de 2009

XXXX XXXX XX X'XXX


Dia magnífic a XXXX XXXX XX X'XXX, sense hienes igualadines ni gaires pixapins al voltant. Boscos esplèndids, fonts que ragen i rieres que trenquen aquest silenci tan meravellós. Molts, moltíssims bolets. Força rovellons, pocs ceps (però un d'un quilo), fredolics i potes de perdiu. Quico, vigila-me'ls bé.





divendres, 25 de setembre de 2009

Ja no es respecta res!


Aquest dematí, cap allà a les deu i aprofitant el solet que ja feia, hem sortit amb el Josepet i el Quico a fer el passeig matinal cap al camí de Bon Major. Quan arribàvem al punt on comença la baixada que porta cap a Mas d'Eroles, he trobat dos noies dins d'un camp plegant nous i donant cops de bastó a un noguer que toca al camí. Hi he passat pel costat, les he mirat, no m'han dit res i jo tampoc. No acabava d'estar segura de qui era el camp i he pensat que si eren a dins devien tenir permís del propietari per collir-ne, de nous. Al tornar seguien allà i la que fumia cops al noguer crac, sento que fa petar una branca. Me les he mirat i he dit "adéu". Amb prou feines els he sentit un "bon dia".

Com que el Josepet s'havia adormit m'he assegut en una pilona de la llum que ara fa de banc al costat del camp del meu pare, al costat també d'un noguer immens, i al cap d'una estona ha aparegut el nostre parent Josep Maria. També anava a passeig i ens hi hem afegit. Li he explicat això d'aquestes dones i quan hem tornat a passar pel camp on les havia vist ja les hem trobat enfeinades amb un noguer encara més gros que hi havia més a dins del camp. Diàleg entre el Josep Maria i elles:

Josep Maria: "Voleu dir que hi podeu estar aquí dins?"
Elles: "I per què no hi hauríem de poder estar?"
Josep Maria: "Perquè aquest camp té un propietari i em sembla que no li agradaria gaire veure-us aquí. Una cosa és agafar les nous que trobeu al camí, i una altra cosa és entrar als camps i donar cops als noguers, que tenen amos. Si ve la mestressa del noguer que ara esteu picant ja us ho explicarà, i us farà deixar estar totes les nous que teniu al cistell".

Les noies han murmurat entre elles, han agafat el cistell que ja portaven ben ple i han començat la marxa enrere pel camí. Nosaltres no hem tardat gaire a girar cua també, i hem vist que conduïen una furgoneta que havien aparcat a la carretera vella i han pujat cap a dalt al poble. Hem pensat que deuen viure aquí al Pla. Ara hi ha tanta gent nova que ja no coneixem ningú. Quan al dematí tornem de Bon Major i pugem a veure la Roser i el Josep Maria, trobem molt trànsit de cotxes per la Coromina, sí, però de gent que pràcticament mai no et saluda, això si és que t'arriben a mirar.

L'episodi d'aquest matí no és pas aïllat, en conec uns quants casos més. Es veu que hi ha molts d'aquests nous veïns que no saben que els camps són privats -com que no hi veuen cadenes ni res que hi barri el pas- i hi entren per qualsevol cosa: per plegar nous però també per fer-hi pícnics, perquè és tan guai viure en un poble!

josefina

dijous, 24 de setembre de 2009

Flaixmarcs

Si tinguéssim un president normal, respondria amb contundència a la pasterada del president de Cantàbria ("sóc tolerant amb tot menys amb els assassins d'ETA i amb els que es volen separar d'Espanya"). Si no ho ha fet, espero que ho faci perquè hi ha milers de catalans que ens volem separar d'Espanya i en teoria al president de Catalunya no li hauria de fer cap gràcia aquest menyspreu cap a una part important dels seus conciutadans.


dimecres, 23 de setembre de 2009

Flaixmarcs


Hi ha algú que avui ha escrit al Google "buscar bolets al pla de sant tirs". Mira, algú, aquí no hi ha bolets, res de res. A més, quan Reagrupament guanyi les eleccions, proclamarem la independència i ens dissoldrem, però abans imposarem un peatge perquè si algú vol venir a fotre'ns els bolets, passi per caixa. El Joan Carretero em va dir que sí i confio en ell. Però de bolets no n'hi ha, i ves que no foti una tanca al camí quan n'hi hagi.


Més Pla


Ho he penjat a cal Diccitionari i ara ho ampego aquí:


"He tractat sempre de posar en tot el que he escrit una afectació d'insensibilitat perfectament deliberada i voluntària. Aquesta és una de les causes del poc èxit que he tingut. La gent només llegeix coses saturades d'emoció, que de vegades pot ésser molt elevada i altres vegades es refereix a coses insignificants. L'emoció, però, ha de semblar que hi és, i, així, aquests escrits agraden.
Sempre he cregut, però, que mantenir l'emoció, amb una ploma a la mà, durant deu o quinze minuts només es pot aconseguir amb uns sentiments ficticis, això és, fent trampa. Escriure cent planes, un llibre, amb emoció és impensable. És exactament un engany sensacional. La literatura tendeix a crear aquest engany. Cal escriure com s'escriu a la família o a un amic, i, de vegades, les coses concretes fan néixer l'emoció. L'escriptura artística no produeix res, no ha produït mai res."

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981), escriptor i periodista català.

Font: Notes disperses (1969).

dimarts, 22 de setembre de 2009

millets


El cas Fèlix Millet és com la guerra de l’Iraq, un fet habitual portat a l’exageració i que, com és habitual, és rebut amb la mateixa imbecil·litat. L’esquinçada de vestidures popular i la hipocresia són semblants i no cal enganyar-se tant: la burgesia catalana ho sabia (“tothom ho sabia”) i la pijoprogressia espanyola a Catalunya sabia i sap que de guerres a l’Iraq n’hi ha cada dia. I callen, tots callen com putes.

De millets n’hi ha al teu bloc de pisos, potser a casa teva i tot, però és possible que no estiguin tan desmarxats o que no puguin o no sàpiguen robar tant com l’amic Fèlix. Dels altres veïns, alguns ho saben però callen, perquè: 1) tenen por; o bé 2) roben el que poden; o bé 3) a mi deixa'm en pau.

Fins i tot tu, escolanet dels socialistes, ets un lladre, un rata paniquella que si no pot robar més és perquè no pot. Tu, com el Millet, et vendries al catalanisme o a l’espanyolíssima FAES per un plat de llenties. Robar és el que ha fet el Millet, sí, però no pagar també és robar, i difamar, i tergiversar, i manipular, i llepar el cul a canvi d’una subvenció arbitrària, a canvi de fer la pilota, de mentir. Tu ets un lladre de baixa intensitat; però, tal com el bitllet de millet, tard o d'hora cauràs o cauran els que et mantenen malgrat la teva vulgaritat, la teva mesquinesa i la teva enveja filldeputista. Gent sense ànima, sense cap principi que no sigui el bitllet, uns autèntics desgraciats que segurament us feu fàstic des que us mireu al mirall i no sou capaços d'aguantar ni la vostra pròpia mirada. Tu també ets un millet, el que passa és que ets massa mediocre per treballar a l'engròs, que diria el Luengo, i ningú no t'ho ha dit mai.


diumenge, 20 de setembre de 2009

Flaixmarcs


Això de la lliga de futbol espanyola no s'aguanta per enlloc. Quina estafa, quina merda. Entenc que als vells els agradi perquè porten el franquisme a la sang i el costum fa la necessitat, però els altres... ¿Quants anys falten perquè s'acabi aquest drama i puguem tenir una lliga europea com déu mana? Laporta, abans de plegar hauries de fer alguna cosa.

Dissabte de rovellons




Aquesta vegada vaig poder acompanyar les hienes d’Igualada que vénen a robar-nos els bolets. El ramat era més nombrós que l'última vegada i també hi havia reforços de la capital. Però, com em passa molt sovint, el dia bo va ser l’altre, fa un parell de setmanes, quan aquests cabrons van omplir els cistells de ceps i jo no hi vaig poder anar.

De tota manera, no vam fracassar, tenint en compte que no hi ha gaires bolets, ni cap amunt ni cap avall.

La setmana passada va fer bastant fred a los alts i els ceps s’han esfumat. En vaig trobar un de ben maco, però entre set que anàvem en vam plegar tres o quatre. O sigui que, com veieu a la foto, ens vam haver de conformar amb els rovellons. En vaig plegar una quarantena, més una vintena de potes de perdiu, que són prou bones.

Al final no vam anar als boscos de XXXXXX sinó als de YYYYYYY, a mitja hora de jeep per camins que déu n’hi do. Anar a buscar bolets per aquesta zona i no trobar-ne tampoc no és cap putada perquè només pels paisatges ja paga la pena. Matí clar, fred (cinc graus, oi, Fatjó?) i molt tardorenc. El pic de ZZZZZZZZ, el més alt de la comarca (hehe), ben enfarinat. Fa un fred que pela. Sort que porto botes, per això els altres, que no en duen, m’odien. Després de les pluges de divendres, la verdor és exuberant i quedem ben xops.

El bosc és ple de bolets de tota mena, però costa trobar-ne dels nostres. Encara que vagis lluny, avui en dia tot està remenat. El rovelló va car, al bosc i al mercat. Tinc un moment de glòria: de cop, quatre rovellons i el cep, i el que és més important, amb l’Òscar al costat. “Comences a fer ràbia”, diu, i m’abandona derrotat.

Cap a la una, xops, cansats i morts de gana, baixem a dinar al poble on veneren un sant viciós (els d’aquí ho heu de saber). Com sempre, falta de previsió i ens hem d’esperar una hora. No hi ha protestes. Fins al primer plat ningú no parla, sinó que tothom devora, i abans del segon ja hem menjat com porcs; això sí, molt farts, molt farts, però no deixem res. D’entrada, amanida, cargols i embotits per quedar tip; arròs de muntanya; porc fer; músic amb moscatell, crema i cafè.

No vam fer com l’Òscar l’any passat, que després del dinar es va estirar a fer la migdiada al pàrquing de davant del restaurant. Avall que fa baixada. La pròxima sortida boletaire, si no canvien els coses, serà més cap avall. I ja us aviso, hienes, que a casa nostra hem posat una tanca i no podreu anar al bosc de la FFFFFFFF.



Un altre article interessant del Vidal Vidal


Acabo de tornar de ca la meu mare i hi he fullejat el Segre. A la contraportada, el Vidal Vidal. Per segon cop en molt temps, el destacat del text m'ha fet llegir l'article sencer. Us l'enllaço aquí.

Deixant al marge els dos primers paràgrafs, el tercer he pensat que deu ser un autoretrat prou fidedigne. Quan parla del Laporta ja hi he vist un punt d'enveja. La punteta que li posa al Carretero és la típica que es pot esperar d'un home que ara viu de la mamella amb Esquerra. I la conclusió final que segurament vosaltres també en traureu és que ja considera que Reagrupament és "l'ombra més profitosa". Que comenceu a tenir por, els d'E?

josefina

dissabte, 19 de setembre de 2009

El puticlub de...


SHHHHHT! Autocensura.

Bé, dijous es va reunir la Comissió d’Urbanisme de Lleida i, tal com havia anunciat fa uns mesos, va denegar el permís als propietaris de l’antic restaurant de Cal Maties (actualment Night Club Tu Tries) per funcionar com a prostíbul. Els Mossos ja en tramiten un expedient i diuen des d’Interior que el local es tancarà “en breu”. Això està per veure i em jugo un sopar que seguirà funcionant com a puticlub com ho està fent des de ja fa uns quants mesos, tot i no tenir llicència.

Això del puticlub de Cal Maties és un granet més de sorra en la muntanya de barbaritats que acumula el nostre alcalde després de 18 anys de mandat. A vegades n’he volgut parlar, d’aquest personatge, però sempre m’acabo mossegant la llengua perquè, i això que us dic és ben cert, les seves males arts han aconseguit fer tancar la boca a molta gent. A més, tot i que sovint les coses se saben i hi ha prou fonaments per parlar-ne, sé que cal anar molt amb compte. Però aquest cas del puticlub he mirat de seguir-lo una mica de prop i aquí l’explico:

Cal Maties –a peu de carretera, un pèl més avall de la palanca de Noves– era un restaurant de referència del nostre municipi, juntament amb el Roures (eh, Marià? Sí, ja sé que el nom oficial era Els Roures, però per aquí sempre n’havíem dit el Roures). Els propietaris es van jubilar, s’ho van vendre i al cap de poc es van començar a sentir els primers rumors que allò es convertiria en un puticlub i altres detalls.

A començament del 2008 l’ajuntament va donar permís per pintar l’establiment i perquè tornés a obrir com a hotel i bar restaurant. La Comissió d’Urbanisme en va informar favorablement perquè l’edifici, situat en sòl no urbanitzable, podia obrir i tenir activitat sempre que aquesta activitat fos la mateixa que s’hi havia fet inicialment, és a dir, hotel i restaurant. El 2 d’abril d’aquest any, per decret d’alcaldia, l’alcalde dóna la llicència per obrir com a hotel i bar restaurant. Ja llavors, els rumors que Cal Maties funcionava com a prostíbul eren abundants.

En un ple, el 12 de maig, l’oposició va preguntar a l’alcalde què s’estava fent exactament a Cal Maties, atesos no només els rumors sinó també les evidències que hi havia activitat –els camions d’escombraries hi recollien brossa, s’hi veia moviment de cotxes, als diaris d’Andorra n’hi havia publicitat, i gairebé tothom ja coneixia algú que hi havia anat–. Aquell dia l’alcalde, fent gala del seu estil habitual, va dir que no tenia constància que s’hi fes res i va tornar a recordar que ells havien donat el permís d’obertura com a hotel i bar restaurant.

Ah, però en aquell moment ja hi havia el rètol de Tu Tries i el de night club. I després es va saber que el 23 d’abril, o sigui, uns quants dies abans d’aquesta pregunta de l’oposició en un ple, el titular de la llicència va demanar un canvi de llicència per poder exercir la prostitució al local. I d’això l’alcalde no en va dir res.

Resulta que l’ajuntament va passar la patata calenta a la Comissió d’Urbanisme, i la Comissió ha dit que no es pot atorgar un canvi de llicència en un edifici que es troba en sòl no urbanitzable.

Abans, però, fa un parell de mesos, els Mossos ja van visitar el puticlub i van obrir l’expedient corresponent. I tenint l’acord d’Urbanisme diuen que ara no tardaran gaire a precintar-lo. Però, és clar, si desapareixen els cartells de Night Club i ho venen com a hotel i restaurant, no hi ha problema. (Una cosa similar va passar aquí al Pla, al centre del poble, fa uns anys.)

És a dir: que tenim un puticlub en funcionament des de ja fa uns quants mesos tot i que en teoria no podria funcionar. Que estrany que és tot plegat, eh? I que l’alcalde no en sàpiga res, i que no pugui fer res per denunciar aquesta il·legalitat.

En fi, que després d’uns anys en què per obra i gràcia del mateix personatge el nostre municipi va ser l’abocador oficial d’Andorra, ara som el seu puticlub (tot i que també en gaudeix gent de per aquí, eh? No només van de putes els andorrans! Però a Andorra els puticlubs estan prohibits, per això feia l’apunt).

I que consti que no hi tinc res en contra, del puticlub. De fet, està en un lloc ideal: a peu de carretera i sense cases a la vora, i si visiteu la pàgina nightclubtutries.com
veureu que no sembla pas un puticlub cutre. El que em rebenta és que les coses es facin d’esquena a la llei, es diguin mentides o no s’expliqui la veritat, i tal dia farà un any.

josefina


divendres, 18 de setembre de 2009

flaixjosefinos


Acabo de posar el Josepet a fer la migdiada. Avui, no sé si deu sentir el temps o què, s'ha menjat la verdura entre brams i només ha callat amb el iogurt. Ara dorm com un lironet. Aprofitant un moment de sol enmig d'un matí ennuvolat i ara un altre cop plujós, hem sortit a passejar cap a Bon Major. I he pensat que fa molt temps que no passo un matí o una tarda sencers al bosc, i en tinc moltes ganes. Ho he pensat sobretot perquè demà, si no hi ha canvi de plans veient el temps, el Marc i una bona colla que pugen de per avall se'n van cap a XXXXXX, a buscar alguna cosa. L'any passat, entre que estava embarassada i no hi va haver gaires rovellons, no em vaig poder perdre tres o quatre hores pels boscos d'aquí. I també fa un any llarg que no acompanyo el Josep Maria un matí de diumenge a enfilar-nos per caminets que només sap -i veu- ell. I la veritat és que ho trobo a faltar.

______________
Nota del Marc: Les ics són meves, és clar. Però això què significa? Que vols que demà em trobi els milers de lectors d'aquest bloc al bosc de XXXXXX?


dijous, 17 de setembre de 2009

Dir el nom del porc


El senyor de la foto, Jordi García-Soler, creador del Departament de Comunicació del Partit dels Socialistes de Catalunya, col·laborador a les tertúlies del programa Els matins de TV3, a elplural.com, a El País i a El Periódico de Catalunya, presentador del programa Memòria selectiva a Catalunya Ràdio, és qui ha dit que Carretero "podria ser emparentat política, ideològica i fins i tot temperamentalment amb el líder de la Lega Nord italiana, Umberto Bossi: neoliberal extrem, amb posicions sovint xenòfobes quan no racistes, ferotjament antiimmigració, proisraelí i antipalestí, a més, és clar, d'independentista. Bossi defensa la independència de la Padània, el ric nord italià, de la mateixa manera que Carretero aposta per la independència de Catalunya. Umberto Bossi ha arribat a defensar fins i tot l'ús de la força per assolir aquesta independència. Joan Carretero, per sort, per ara no ha arribat a tant. I Joan Laporta 'participa de la manera de pensar de Joan Carretero".

Cosa que es fa pública per a coneixement general.


dimecres, 16 de setembre de 2009

Temences


El gran i finalista dels premis Blocs Catalunya Ferran diu: “Pel que fa a Laporta, a mi també m'agrada peeeerò... temo una cosa: que el seu ego, que per ara només intueixo, acabi fent-lo insuportable. Que no sigui així!”

I jo dic que això de l’ego del Laporta és una temença que segur que força gent comparteix; per tant, s’ha de tenir en compte.

Ara bé:

1. Hi ha molta intoxicació informativa al voltant del Joan Laporta, bàsicament perquè l'enveja té molta transcendència al nostra país.

2. Sense gent com el Laporta (espero que no sigui l'únic mediàtic que s'apunti al carro), serà molt difícil transmetre el nostre missatge (pel boicot mediàtic, bàsicament, i perquè som pobres) i que puguem aconseguir el nostre objectiu.

3. El Laporta encara no s’ha reagrupat.

4. Reagrupament no és un partit piramidal, i en cas que el Laporta n’agafés les regnes i els associats decidíssim en assemblea que no ens agrada com ho fa, hauria de plegar.

5. Si no, si resulta que les temences acaben sent evidències, si em sento estafat, molt fàcil: em dono de baixa de Reagrupament i foc nou. Per a mi Reagrupament no és una secta ni una possible plataforma per viure de la menjadora, sinó una eina. El dia que em decebin, adéu-siau. Ja en trobarem d’altres.

6. De tota manera, sóc optimista i confio en els dos joans. A més, l’estratègia de Reagupament és per treure’s el barret. A hores d’ara, som el focus d’atenció i molta gent podrà conèixer el que fins ara s’ha silenciat.

7. El fet que siguis el centre d'atenció dels medis també comporta que surtin notícies divertides sobre Reagrupament i l’Umberto Bossi català. Estarem distrets; i que bordin, que bordin...

Gràcies, joans!!!


dimarts, 15 de setembre de 2009

Sumar i multiplicar


Hi ha sumes i sumes i multiplicacions i multiplicacions.

El gran Noctas diu que “això que Laporta multiplica en comptes de sumar diu poc de Don Carretero. Es nota quines són les seves preferències. Multiplica tothom, Don Carretero, tothom, no només els capos!!!”

I jo dic que hi ha sumes i sumes, i multiplicacions i multiplicacions.

Atenció (que diria el Luengo) a aquesta notícia: El regidor del PSC de Puigcerdà repta el partit i se suma a Reagrupament. Diu el senyor Ramon Serra: “Hi havia molts socialistes que estàvem entusiasmats amb el projecte federalista. [...] Això, però, se n’ha anat enlaire.” Pel que fa a la posició del PSC en relació amb la consulta d’Arenys de Munt: “És absurd que no es deixi llibertat a tothom per dir el que pensa. Hauríem de fer com al Canadà, on es parla d’independència i no passa res.”

En aquest cas penso que hauríem de parlar d’una suma important que no crec que tingui un efecte multiplicador, però molt important.

El gran Oriol diu que espera “impacient l’entrada sobre Jan Laporta. Serà bo o dolent per a Reagrupament, aquest fitxatge mediàtic? Quantitativament no ho dubto...”

I jo dic que podria ser un gran fitxatge, n’estic convençut, però tu, com a gran professional que ets, hauries de ser més prudent i no donar per matrimoni el que encara és un flirteig (hehe).

El Joan Laporta és multiplicador, això és indubtable; només cal veure el nombre de notícies publicades sobre Reagrupament des que se l’ha relacionat amb l’associació. Segur que no té les qualitats d’un gran polític, però en té una de molt important que penso que ens fa molta falta. El que ens fa falta als catalans és creure’ns realment que podem ser lliures, i qui millor que el Laporta perquè molts catalans vegin que si ell ha estat capaç de treure el Barça de la misèria i convertir-lo en el club amb més projecció mundial sense renunciar a la catalanitat, desacomplexadament, que si ell va apostar per aquest projecte i ha triomfat plenament, per què no podem aconseguir el mateix amb el nostre país.

Confio en el Laporta. És una patriota i nosaltres el que volem és reagrupar tots els patriotes, de dretes o d’esquerres o de res, que vulguin la independència al més aviat possible. Nosaltres tenim un objectiu clar després del qual ens dissoldrem. No hi ha gaire marge de maniobra.

No penso en cap tàndem Carretero-Laporta. Espero que d’aquí a les eleccions Reagrupament sigui ple de gent que suma i que multiplica, els uns més intel·ligents, els altres més impetuosos. Jo el que vull és que tinguem la majoria i tant me fot qui sigui el nostre cap de llista. (Això sí, jo em sento més identificat amb el Carretero.)


marc


dilluns, 14 de setembre de 2009

Flaixmarcs


A la merda la modèstia. Acabo de compondre una peça genial, copiada però genial:

"Reagrupem-nos tots d’una punyetera vegada, que Espanya és un tigre de paper (Alfons López Tena) i units som invencibles (Joan Laporta)."


diumenge, 13 de setembre de 2009

multiflaixjosefinos


Sí, aquest escrit hauria d'estar fet en diverses entrades a l'estil flaixos però com que hem passat tres dies fora de casa, sense un ordinador a mà ni accés a internet, doncs ara ho he d'escriure tot en un. M'he anat anotant les coses en un paperet perquè la memòria a vegades falla.



1. L'Onze de Setembre a Barcelona. Feia molts anys que no passava la Diada a Barcelona i no pensava tampoc que hi passaria aquesta però al final em vaig decidir a acompanyar el Marc a l'acte d'homenatge que Reagrupament va fer al general Moragues al Pla de Palau. Vam deixar el Josepet a casa de la iaia d'Igualada, vam recollir la Meritxell i la Maixa, i cap a Barcelona. De l'acte en podeu llegir la crònica com déu mana i veure'n les fotos a la web de Reagrupament. Va ser bonic ser-hi, perquè hi havia força gent -un miler llarg de persones, força més que les que per la tele es van veure a la manifestació d'Esquerra- i perquè els discursos van ser oportuns, breus però clars. I ja sabeu que en un moment en què regnen l'ambigüitat i els discursos buits, això és un valor afegit. Un acte molt digne, sí senyor. I amb cares de coratge, amb ganes de fer-la grossa, amb el sentiment general que està començant alguna cosa nova. Vam marxar amb una molt bona sensació al cos.




2. Barcelona. Ja amb el grup al complet -a primera hora del dematí el Xavi ja era a Barcelona per ajudar en tota la infraestructura i la logística de l'acte- no sé qui de nosaltres va proposar d'anar a dinar al McDonald's del Maremàgnum, una idea que ens va encantar a la Maixa, a mi i a tu també, Xavi, pas que ho negaràs. A mi em va encantar per dos coses: perquè feia moooooolt temps que no anava a un McDonald's i em porten vells records, i perquè això d'anar al Maremàgnum, un lloc ple de turistes i més ara que es parla tant de la degradació de Barcelona, doncs mira, per uns que hi baixem del poble tan poc sovint, tenia el seu punt de no-sé-ben-bé-què que ho feia atractiu. O sigui que vam anar xino-xano cap al Maremàgnum vorejant el port i em va semblar que no hagués estat mai abans a Barcelona, fins i tot vaig tenir ganes de fer unes fotos al mar i a les embarcacions que hi havia per allà. Al McDonald's, com era previsible, una cua que deunidó. Però com que el Xavi té una flor al cul va trobar de seguida taula a fora i vam estar la mar de bé.





3. Canal 3/24: Tot el que vols saber, quan ho vols saber. La gran estafa. Doncs sí. Arribats a Igualada vam posar el 3/24, que nosaltres a casa no el veiem perquè encara no ens hem decidit a fer el pas cap a la TDT (i a fe que, veient el que hi ha, cada cop és més probable que amb l'apagada analògica a casa nostra s'apagui per sempre la tele). Són les cinc i és l'hora que han de començar les dos manifestacions reivindicatives. Doncs no en diuen res: no és que no facin una connexió en directe, no, és que no en diuen res! I a les sis de la tarda tampoc!! Aquest canal és una repetició exagerada i desesperant de les mateixes notícies a les tres, a les quatre, a les cinc i a les sis de la tarda. És absolutament indigne.

4- El ridícul del govern. Impossible passar per alt un altre episodi lamentable del tripartit: el cas Noa. Patètics els protestants, patètics els d'Iniciativa, patètic el Saura, patètic tot el govern per voler convertir la Diada en un acte multiculti. Ah, i als sindicalistes que van xiular tant els polítics quan les ofrenes a Rafel Casanova, per què no s'animen a fer el mateix cada matí a la plaça Sant Jaume? Si teniu tan poc respecte per la festa nacional d'aquest país potser és que no mereixeu ser-hi (això que acabo d'escriure no és gaire políticament correcte, no?). Ah, i els de la corpo van acabar ratllant una mica, de tant repetir: les reivindicacions laborals han guanyat les reivindicacions independentistes.

5- Montilla i la consulta d'Arenys. A mi ja no m'indigna sentir de la boca del president de la Generalitat coses com que la consulta d'Arenys no és important. No podíem pas esperar que en tingués una altra opinió, un home com ell, amic d'Espanya.


Estic espessota, serà millor que ho deixi aquí. Tan sols, per acabar, aquesta foto com si fos una metàfora: Reagrupament construeix la independència.




Bona nit a tothom.

josefina

dijous, 10 de setembre de 2009

Èxit inesperat i encoratjador



El Marc em diu que faci jo la crònica de la presentació de Reagrupament ahir dimecres al vespre a la Seu. Pobre, em sembla que encara està en estat de xoc perquè han pencat molt i perquè fins i tot jo li havia dit que podria estar content si a l'acte hi anaven 30 persones. Hi havia diversos factors que no feien pensar en una assistència nombrosa, els dos més importants:

– l'hora de l'acte coincidia amb la festa d'inauguració del Mundial de piragüisme que fins diumenge es fa a la Seu i que ha portat fins aquí més de 350 palistes de 60 països.

– la Seu i comarca és terra cremada i, per a Reagrupament, territori comanxe. Aquí l'Esquerra que hi ha és línia Puigcercós.

Poc abans de començar l'acte no hi havia gaires motius per a l'esperança perquè es veu que encara no eren ni deu persones –jo hi vaig arribar a misses dites, un cop el Josepet es va haver quedat ben adormit i en companyia de la padrina–. Però, tot al contrari, la sala es va omplir i es van haver d'anar a buscar més cadires. Un que va fer el recompte exacte de la gent que hi havia asseguda va comptar 85 persones! Més les que hi havia dretes i les que van anar entrant i sortint, van ser un centenar les que es van acostar al centre cívic El Passeig per escoltar primer l'Emili Valdero amb la seva classe magistral sobre l'estafa de l'acord de finançament, i després el Joan Carretero, que va tornar a desenvolupar els dos grans eixos de l'aposta de Reagrupament: la necessitat d'una regeneració de la classe política i la declaració unilateral d'independència per part del Parlament.

En el torn de paraula per al públic també hi va haver força participació, amb la qual cosa l'acte va durar dos hores llargues. En sortir, molta gent va voler recollir butlletes d'inscripció a Reagrupament –de fet, no n'hi va haver prou per a tothom que en volia.

En definitiva, un èxit inesperat –fins i tot pel mateix Carretero– i molt, molt encoratjador.

josefina


P. s.— També en Parlen el Jordi i RàdioSeu.


dilluns, 7 de setembre de 2009

Dimecres, Reagrupament a la Seu



Flaixmarcs


Si fos ric, contractaria una persona que es dediqués a enviar aquest comentari als mil blocs espanyols més importants (sobretot als que van de progres): “Hola, demócrata de tota la vida, supongo que estás a favor del referendo de autodeterminación de Arenys de Munt. Si alguien quiere hacer una aportación a este ejercicio democrático, puede hacerla en el número de cuenta 0081-5357-30-0001026508. Tu blog me gusta mucho y no te hago la pelota; para nada. Te he linkado. Nos vemos, ¿eh?”


divendres, 4 de setembre de 2009

Flaixmarcs


No és veritat que totes les dones són iguals. La Times New Roman és vulgar, fàcilment odiable però menys que l'Arial i la Verdana; la Courier, sobretot si és New, és impertinent i massa pesada; l'Helvetica és d'aquelles que fan gràcia una temporada però que després cansen molt; n'hi ha d'infantils com la Comic, però només fan gràcia un dia; la Garamond és correcta però massa professional, indicada només per a actes oficials; em quedo amb la Georgia, de cos 12, cos perfecte, sòbria, alterosa, eminent, prominent, ferma, decidida, esvelta, contundent, sòlida, segura, àgil, robusta, distingida, elegant, discreta, encimbellada, moderna, seriosa, noble. No totes són iguals i jo sóc molt fidel.


dijous, 3 de setembre de 2009

Vine a conèixer el projecte de Reagrupament


Dimecres que ve, a dos quarts de nou del vespre, al Centre Cívic El Passeig de la Seu d'Urgell. Hi intervindran Joan Carretero i Emili Valdero


Nosaltres som tan xulos que, un cop aconseguit el nostre objectiu, la independència de Catalunya, ens dissoldrem. Som una associació que ens volem presentar a les pròximes eleccions nacionals per obtenir una majoria de diputats suficient per proclamar la independència de manera unilateral. Sense oblidar el nostre segon objectiu, primordial i inseparable: la regeneració política. Oi que volem polítics honestos i propers als interessos dels catalans? Oi que sempre ens queixem que tots els polítics són iguals? Doncs com diu el metge de Puigcerdà Joan Carretero, si tots són iguals, dedica't a la política i canvia les coses.

A l'assemblea comarcal de l'Alt Urgell encara no som gaires i som pobres, però ens en sortim. Avui hem penjat una pancarta al cap del Passeig i tothom que avui hagi passejat pels carrers de la ciutat haurà vist algun cartell de l'acte de dimecres.

Som una altra cosa i et convidem a conèixer-nos.




Flaixmarcs


Una de les propostes del Termcat que mai no fructificaran és venda a la manta, una alternativa al top manta que els catalanoparlants no adoptarem per més que ho intentin. C'est la vie, la langue et les gens. La venda a la manta, segons el Termcat, és la "venda ambulant, que es practica al marge de la llei, i que consisteix a estendre una manta sobre la qual es mostren les mercaderies". A mi m'agrada més top manta perquè permet més imaginació i definicions com aquesta:




flaixjosefinos


Els d'Esquerra sempre retreuen a Convergència que vulgui dividir els catalans en bons i dolents amb l'argument que, per Convergència, només són bons catalans els que són de Convergència. ¿I no és exactament això el que fa Esquerra amb els que són independentistes però no són d'Esquerra?

dimecres, 2 de setembre de 2009

flaixjosefinos


El petit plaer més immens que tinc el goig de viure cada dia és entrar a poc a poc a l'habitació del nen i fer-li un petó quan està ben adormit. Després de veure'l tan inquiet, actiu, cridaire i bellugadís durant tot el matí i ara al vespre quan arribo de treballar, em sembla increïble poder-lo veure també tan adormidet. I per sort puc sentir aquest petit plaer al migdia, a l'hora de la migdiada, i ara quan cau la nit, que vaig a fer-li un petonet fins a tres vegades abans jo mateixa no caic rendida al llit. És molt bonic ser mare (ara sí!).

Flaixmarcs


L’aparell de l’Estat sembla disposat a prohibir el referèndum independentista d’Arenys de Munt. Com és lògic, defensa els interessos dels espanyols. Una notícia fantàstica, de debò. Un atac més a la democràcia. Ara només falta que el TC toqui l’Estatut i que comencin a sortir altres propostes de referèndum arreu. A veure si comencem a obrir els ulls. L’única solució és la declaració unilateral d’independència. O resignar-se i sotmetre’s.


Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...