dilluns, 30 de novembre de 2009

Del Pla a Nargó

A Coll de Nargó hi passa un cas molt similar al que vam viure al Pla amb aquests maleïts blocs de pisos que en un poble no s’hi haurien de deixar construir mai de la vida, però a Nargó han anat més lluny perquè allà alguns particulars sí que es van atrevir a denunciar l’alcalde i els regidors que, en el seu moment, van atorgar la llicència d’obres. La cosa és que la setmana passada, l’exalcalde Josep Miquel Duró i quatre regidors de la legislatura anterior –dos d’ells ho continuen sent, de regidors– van seure al banc dels acusats com a presumptes autors d’un delicte contra l’ordenació del territori, i l’acusació demana per a tots ells un any i tres mesos de presó, a més de vuit anys d’inhabilitació. El dia del judici, l’exalcalde va admetre haver cedit una finca seva perquè es construís el mastodòntic bloc de pisos –al centre del poble– a canvi d’un pis. Ui, la segona part d’aquesta història em sona una mica… El problema és que aquí al Pla no ens vam atrevir a anar tan lluny. En el judici es veu que tots els imputats van al·legar que, o bé no s’havien llegit l’infome de l’arquitecte municipal –que si no m’erro és el mateix, curiosament, que el del nostre ajuntament, i alcalde a la vegada d’un municipi que hi ha entre Nargó i Ribera d’Urgellet–, o bé no l’havien entès. Ja és gros, eh?!?!?!

Doncs bé, arran d’aquest judici, ahir a Nargó hi va haver una manifestació de suport a l’exalcalde que, ves tu per on, era a la primera línia aguantant la pancarta amb el lema Lo Duró som tots. Els seus partidaris diuen que el bloc de pisos portarà riquesa i dinamisme al poble. No em feu riure!! Si voleu, us explico el cas del Pla: mireu que n’hi ha vingut a viure, de gent nova, els últims anys, amb tantes adossades i el ja esmentat impressionant bloc de pisos. Sabeu quantes botigues noves s’han obert? I quants forns? I quants quioscos? I quants caixers automàtics tenim? I quants bars? I quantes carnisseries? I quantes guarderies? ZERO. Som un poble dormitori, la gran majoria d’aquesta gent nova no fa vida de carrer, només vénen al Pla a dormir, et veuen quan passen amb el cotxe a tota velocitat i no tenen ni temps de mirar-te a la cara i encara menys de saludar-te. Què hi hem guanyat, al poble, amb tantíssima construcció desordenada? Res, el poble no hi ha guanyat res! Al contrari, el veus quan passes per la carretera i et vénen ganes de plorar.

josefina

flaixmarcs

Arribo a la feina quan encara és fosc. A les nou he sortit a fer un cafè. Amb les muntanyes emblanquinades i fred de debò, m'he sentit molt bé. Digue'm rarot, però enyorava aquest fred, sec, net, molt viu. Ara bé: sempre hi ha algú disposat a recordar-te que no és or tot el que llu, com aquest bon home que ens ha enviat aquest correu: "Bon dia, us envio la següent frase per corregir: Que tot el bo que hem sembrat durant el 2009, floreixi al 2010. Bones Festes. Gràcies." Que floreixi, que floreixi... Comença el mes de la hipocresia, els jocs florals, i no s'hi pot fer res.

dissabte, 28 de novembre de 2009

Si parlem de dignitat...


Enric Vila: "Tant els catalans com els anglesos som víctimes de la nostra doble moral, d'una barreja de mandra i de cofoisme que ha acabat convertint les nostres virtuts en febleses. Tot plegat es resumeix en aquest voler les coses a mitges, pel que tenen de còmodes: els anglesos han volgut viure sempre dins i fora d'Europa, i nosaltres -més desgraciats- dins i fora d'Espanya. L'editorial conjunt que els diaris catalans han publicat defensant l'Estatut m'hi ha fet pensar. En comptes de parlar de la "complexitat d'Espanya", hauria estat més exacte i honest parlar de les nacions oprimides per Espanya. Sobretot si calia omplir-se la boca apel·lant a la dignitat, però què hi farem."

divendres, 27 de novembre de 2009

flaixjosefinos

Marc, perdó per aixafar-te el text de Reagrupament, però és que ara acabo de llegir una cosa que he de publicar al nostre bloc. A la Seu hi ha un altre setmanari gratuït d'informació que es diu Portal i que, d'acord, és més antic que Les Mesures, però d'un temps cap aquí ens copia moltes coses i, pel que sabem de bones fonts, no està gaire content amb nosaltres.

No cal ser gaire intel·ligent per adonar-se que molt sovint dóna una informació esbiaixada i clarament pro-PSC. S'ho fa un senyor pràcticament sol que aquesta setmana, parlant de l'editoral conjunt dels 12 diaris, ens delecta amb la perla següent a l'apartat suposadament informatiu que titula Última hora:

"La coinciencia [sic] dels dotze diaris en el mateix editorial és revelador del nul plu-
ralisme informatiu existent a Catalunya i de la manera d’entendre les relaccions
entre la premsa i el poder."

A veure si n'aprenc, a fer bon periodisme.

Contra els autonomistes de l'editorial, Reagrupament


1. Reagrupament llança una campanya a favor de votar a les consultes que estan convocades arreu de Catalunya. El lema de la campanya és SÍ A LA INDEPENDÈNCIA.

De l'autonomia a la independència:
Fem un primer pas per al futur del nostre poble.
Per patriotisme i dignitat!

2. Reagrupament ha encarregat a un equip de juristes que redactin una Constitució catalana com a resposta a aquells que argumenten que el programa de la formació és molt elemental. Paral·lelament, s’han començat també a elaborar programes en matèria de Sanitat, Ensenyament, Política territorial, Cultura... i en totes les matèries que concerneixen el desenvolupament ciutadà. Joan Carretero va fer aquest anunci en la presentació de la formació al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, que va aplegar prop de 400 persones que omplien l’aforament, els passadissos i els accessos de la sala d’actes del col·legi major Sant Jordi.



dijous, 26 de novembre de 2009

Ja tinc la cassola a punt


Va, corderets, tots a fer cassolades. Nooo a la guerra, nooo a la guerra. Aixequem-nos tots i aneu-hi. Vinga, som-hi.


L'editorial

Ara que tothom parla de l'editorial dels diaris, l'única conclusió que en trec és que no hi ha ni déu (ni els déus periodistes) que sàpiga que un article d’opinió, sense signatura, que expressa l’opinió de l’empresa editora és un editorial, mentre que l'empresa dedicada a la selecció, edició, venda i promoció de llibres, opuscles i material gràfic en general és una editorial.

P. s.— El meu editorial, va.

El Tribunal Constitucional espanyol vetlla pels interessos dels espanyols. Si el TC està legitimitat legalment per jutjar l’Estatut, és lògic que ho faci, i que ho faci escombrant cap a casa seva. Si accepteu el seu joc, ara no us queixeu, no em vingueu amb excuses (que si fa molt temps, que si el mandat d'aquest s'ha esgotat, que si són del PP i el PSOE...). Catalunya només podrà recuperar la dignitat quan pugui decidir lliurement el seu futur (l'Estatutet no és fruit d'aquesta voluntat). Foc d’encenalls, molta comèdia. M’hi jugo una disposició addicional segona.

dimarts, 24 de novembre de 2009

L'alcalde de Torelló i els 'acatadors'

L’Arnera prega a ses senyories que “no s’arronsin”. Sí, cal tenir confiança en el TC, Arnera, i si cal farem com el Baltasar i posarem “un parell o tres de ciris perquè els jutges mantinguin prietas las filas i ben exaltats els bons ànims nacionalistes. Visca el Tribunal Constitucional. Arriba España.”

Espero que els representants del PP i el PSOE al TC facin una gran escapçada de l’Estatut, encara que jo amb la humiliació de la llengua en tindria prou. Si algun català accepta que saber català no ha de ser obligatori a Catalunya, podré dir-li botifler a la cara amb tota la raó del món. (Els catalans així ho vam acordar en referèndum i tu, acatador, assumeixes el no de la Bèstia.) Però, com deia, com més neteja facin, millor.

Fa molt temps que somio el dia en què tots nosaltres ens haurem de mullar, en què veurem quin peu calça la gent. De moment els nostres polítics esquiven el problema, però arribarà el dia en què ja no valdran excuses com ara demanar la substitució dels membres del TC (en comptes de lluitar perquè cap tribunal pugui modificar la voluntat popular). Aviat el Ridao ja no podrà preocupar-se pels espanyols i avisar-los que una sentència desfavorable comportarà una fàbrica d’independentistes; no ho podrà fer si encara li queda una mica de vergonya.

Tinc ganes de veure el pla dels uns i dels altres, des d'ICV fins a CiU. Això promet.

Serà l’hora dels valents i dels covards, dels patriotes i dels acatadors.

Dels patriotes com l’alcalde de Sant Pere de Torelló, Jordi Fàbrega, que “posa a disposició de la comissió organitzadora de les consultes sobre la independència, i de la resta d’entitats que ho demanin, els espais de titularitat municipal per fer qualsevol activitat relacionada amb el referèndum”. Fàbrega “apel·la a les llibertats d’expressió, ideològica, de reunió i de participació, principis constitucionals que, afirma, compleix la consulta del 13 de desembre”.

Dels acatadors com... Uf, per on comencem?

Hem de començar a pensar seriosament si volem defensar el nostre dret de decidir amb totes les conseqüències. Què hem de fer si la Senyoreta (magistrada) diu que els ajuntaments no poden implicar-se en les consultes i nosaltres pensem que hi tenen tot el dret i que ens empara la llei? Molts ajuntaments van respirar fondo quan Espanya va dir que havien de quedar-se al marge dels referèndums. Ho van acatar i ja està.

O acatem, o fem de Fàbrega.

(Pronòstic: empatarem a un.)

Internet

"La Xarxa és com una festa a la qual arribes i tothom ja està borratxo discutint apassionadament. Sents que has de beure de pressa per entonar-te. És molt vigoritzadora."

James Wood (Durham, Anglaterra, 1965), crític literari i novel·lista. D'un reportatge d'El País. Vista al bloc L'Efecte Jauss 2.0.


L'alcalde andorrà, Jaume Bartumeu

Quina pena que fa veure la degradació d'un diari com l'Avui, que era el meu. L'alcalde andorrà... Això no ho fan ni a l'E-brutícies. Us imagineu que l'Avui digués que el cap de govern de França és l'alcalde Sarkozy? Uf.



divendres, 20 de novembre de 2009

Alcaldes i urbanisme

Ja està ben avançat el mes de novembre i jo encara no he fet ni un trist apunt al nostre bloc. No sé què passa però últimament no trobo el moment de posar-me davant de l’ordinador, i no només per escriure aquí al bloc, no m’hi poso ni per llegir ni per contestar correus. Només teclejo quan sóc a la feina i perquè no tinc cap més remei. Els matins em passen volant: a casa hi ha sempre alguna cosa per fer i al Josepet ara ja no se’l pot deixar sol, amb l’excepció dels escassos moments que accepta estar al parc sense la llibertat de recórrer la casa a quatre grapes. I a la nit, després de sopar, que potser seria el moment de posar-se tranquil·lament a l’ordinador, no en tinc gens de ganes. El llit em crida i hi ha molts cops que abans de les deu ja dormo feliçment.

Ara escric això des de la feina, és el primer cop que ho faig. Les tardes de divendres acostumen a ser tranquil·les, he fet tot el que havia de fer, amb entrevista inclosa, em falta mitja hora per plegar i m’he animat a obrir un document en blanc de word i a escriure sobre un tema que aquests dies m’ha encès.

Arran del cas Pretòria s’han fet sentir força veus que demanen que no es criminalitzi els ajuntaments, pobrets, perquè no tots són pous de corrupció i de malversació de fons públics. Segur que tots no, només faltaria! Però que ho són molts més dels que es van sabent puntualment, també és segur.

Ahir llegia al Segre una notícia amb el titular: Els alcaldes demanen suport a Montilla després de l’allau de denúncies, i al subtítol es deia que les associacions municipalistes “defensen la tasca dels representants municipals”. Al text se citen unes paraules de Salvador Esteve, president de l’Associació Catalana de Municipis, en què diu: “Estic segur que la major part dels alcaldes són als ajuntaments per servir els seus pobles, i si n’hi ha un que fa una cosa mal feta, no pot anar en contra de la credibilitat de tots.”

Evidentment que no, senyor Esteve, però siguem francs: hi ha molta més corrupció que la que surt als diaris, i aquest és el mal. Que hi ha alcaldes que han fet i desfet tot el que han volgut, amb l'esquena molt ben coberta, i pobre de tu que et facis el valent per denunciar-ho, perquè t’ho jugues tot. I quan dic tot, vull dir tot.

Amb les competències descomunals que en matèria urbanística tenen els ajuntaments, i venint d’uns anys daurats com és el cas, ¿com preteneu, senyor Esteve, que no posem en dubte les actuacions d’alguns municipis? Estic totalment d’acord amb el que diuen alguns entesos en el sentit que els ajuntaments no haurien de tenir tanta màniga ampla en l’àmbit urbanístic, i estic segura que tots coneixem algun alcalde i/o regidor que se n’ha sabut aprofitar, de tantes competències, i no precisament per al bé del municipi.

Avui, amb el desprestigi cada cop més clamorós de la política –millor dit, dels polítics–, és natural que en desconfiem, ja sigueu presidents, consellers, ministres, diputats, alcaldes o regidors. I quan veus comportaments, actituds, decisions, situacions que evidencien tan clarament els camins tortuosos que segueixen les il·lustríssimes autoritats que tens tan a prop, se’t regira l’estómac, t’indignes, t’exaltes, et fums cops de cap contra la paret, però ell au, un altre cop se n’ha sortit.

josefina

dimecres, 18 de novembre de 2009

Sostres


L'acomiadament del Sostres és un atac a la intel·ligència i un episodi més de la grip socialística. Un mitjà en decadència com l'Avui, cridat a ser per la Bèstia un subproducte tan mediocre i desaprensiu com la mateixa Bèstia, només podia fer aquest pas. La Bèstia no pot suportar que algú tingui talent i que a més tingui la barra d'aspirar a ser lliure.

El Sostres escriu molt bé, a vegades l'escanyaria de tan carcamal que em sembla, però és una ànima lliure (encara que sigui lliure per la pasta que té i perquè té els amics que té). Això preval per damunt de tot. És lliure, diu el que li dóna la gana, i ni tu ni jo no podem dir el mateix. Enveja podrida, amiguets. Per això genera tant odi. En aquest país de merda en què ens ha tocat viure el que fa falta és gent lliure. Estem envoltats de paràsits, de hienes, de quintacolumnistes amargats, de botiflers, de subvencionats, d'envejosos, de rates de claveguera. Vivim en una gàbia insuportable i no volem acceptar que som uns esclaus que en venem al millor saragossa o puigcercós. Sí, tu mateix. Tu tens llibertat? De què, guapet?

Jo em vaig acomiadar de l'Avui l'endemà de l'acord de finançament, aquella estafa que l'Avui va celebrar amb un editorial vomitiu, com si fos El TBO de Catalunya. A curt o a mitjà termini, potser ens anirà bé que t'hagin fotut al carrer, Sostres. A veure si els conservadors obriu els ulls d'una puta vegada. La Crosta espanyolista no està d'hòsties; en canvi, nosaltres som un colla d'arreplegats que patim i gaudim de cada fuetada. Oh, quin gran goig, quina joia.

__________

P. s.— Defenso el Sostres però també subscric, per exemple, aquest comentari de l’Ariadna:
“Senyor Sostres, lamento realment tot el què ha passat i està passant. No fa gaire que em llegeixo la vostra columna, perquè de fet no fa gaire que sóc lectora de diaris; caldria afegir també que ben poques vegades coincidia amb el què dèieu –l’últim manifest reaccionari em va irritar cosa de no dir–. Però hi havia una qualitat a les columnes que no és gens corrent, i la vostra voluntat de defensar el país per sobre de tot feia goig de veure. D’altra banda, jo diria que es veia una mica a venir com acabaria això. Si us escric, però, és per demanar-vos un favor: que feu els possibles perquè la gent capti de què van les coses, però ficant-se amb qui en té les culpes. Vull dir que, siusplau, deixeu les burles a la gent que menja choped, etcètera. Eren absurdes i gens elegants, ofenien. A més això ens perjudica, dóna arguments contra el catalanisme, crea discurs de pamflet… I és molt imprudent en temps de crisi escalfar les tensions socials, ja ho sabeu. Penso seriosament que podríeu (ho heu fet ben sovint) aprofitar el vostre talent per despertar el país i treure la pols d’una altra manera (precisament amb l’alegria i l’entusiasme que prediqueu que ens haurien de guiar). En fi, això és tot. Mai havia estat en aquest blog i mai havia escrit a cap d’aquests espais. És estrany, tot plegat… Moltes gràcies per la vostra atenció. Ariadna, d'Abrera PD: Encara us agrada Calvin i Hobbes?”


dissabte, 14 de novembre de 2009

Sanchis i Reagrupament

Llegit i rellegit l’article de Vicent Sanchis Els punts dèbils de Reagrupament. Em sembla una crítica de bona fe, constructiva, i m’ensumo que una mica interessada.

Estic d’acord amb ell en un punt, tan obvi que no cal esplaiar-s’hi: el boicot dels mitjans a Reagrupament (ell en diu “hostilitat”). És inevitable perquè nosaltres volem dinamitar l’establishment, del qual els medis (més que mitjans) són part indissoluble.

Pel que fa a la “inconsistència ideològica”, que en català vol dir ‘manca de solidesa’, no hi combrego, si bé és cert que Reagrupament haurà de tenir una estratègia quan arribi l’hora de ser al Parlament, ja que, malauradament, no aconseguirem 70 escons ni CiU estarà disposada a engegar un procés secessionista. Caldrà l’estratègia i caldrà que s’expliqui bé. Però dir que no tenim solidesa, que som inconsistents, és mentida. La raó de ser de Reagrupament és la fermesa dels seus objectius (cap partit no en té, d’objectius clars): la independència i la regeneració democràtica (Sanchis s’oblida d’aquest últim punt, fonamental). El que no tenim és ideologia en el sentit de dreta-esquerra, però és aquesta, precisament, la nostra gràcia i un bon argument per justificar el nostre plantejament. La inconsistència ideològica és volguda, és necessària, i això es va deixar clar des del principi. Si no, si tinguéssim posicionaments definits en tots els àmbits (un model de país, en definitiva), Reagrupament no existiria. Hem de prioritzar el nostre objectiu, ser independents demà, si pot ser, i per fer-ho cal sumar independentistes de totes les ideologies democràtiques. Després, quan siguem un país normal, ens dissoldrem i que cadascú es posicioni com vulgui, tu a CiU, tu a ERC i jo a la vora del foc.

El Sanchis diu que “fins i tot els seus electors potencials més decidits tenen uns altres problemes i exigeixen que els proposen solucions: des del transport públic al model d’ensenyament.” Ho deu saber perquè és periodista. La nostra solució és la independència, amb la qual tindríem 21.000 milions més cada any i podríem tenir una educació i uns transports de primer nivell; els debats en aquests àmbits serien els que tenen a Suïssa. Trobar solucions, Sanchis, no és el mateix que tenir ideologia. El nostre repte no és pas fixar una ideologia, sinó trobar una fórmula perquè, mentre no arribi el moment, els nostres diputats representin els associats i defensin els interessos dels ciutadans que els han votat. Tampoc no costa tant, i no passa res si un diputat vota blanc i un altre, negre. S’ha parlat de llibertat de vot, de vot electrònic, de vot segons els interessos del territori... En aquest punt també podem ser una revolució democràtica i els immobilistes ja poden dir missa. Hem de ser valents.

Avui hi he pensat una mica. ¿I si els aspirants a diputat de Reagrupament presentessin un programa ideològic personal segons el qual basarien la seva activitat parlamentària? Si tu penses això i allò en cultura, sanitat, infraestructures, pagesia, energia, indústria, seguretat, atur, educació, etc., com reclama el Sanchis, i l’assemblea t’escull com a aspirant a diputat, i finalment ets escollit, doncs ets conseqüent amb aquests principis i punt. Per què no?

Ja per acabar i breument: el Sanchis diu que hi ha “una part de l’opinió pública que els veu com” una escissió d’ERC. Vols dir? Això no s’ho creu ningú, només és una arma per atacar-nos. A l’assemblea nacional es va veure molt clar que les coses no són així i només cal recordar que el 70% dels associats no tenim res a veure amb ningú.

I la part final, la del lideratge del Carretero. Diu el Sanchis que el doctor “és un dels polítics d’aquest país més coherents” i que “és capaç de convèncer els desencantats”. Coi, què més vols? Aquí comença a sorgir la sospita oportunista (laportista?). Afirma que el Carretero no projecta “cap a la societat una imatge de líder segur. Sense un cap clar i decidit que defineixi la doctrina i l’estratègia d’una nova opció política, Reagrupament pot quedar condemnat a la marginalitat”. Indefinició absoluta, Sanchis: què vol dir un cap clar i decidit? Més clar i més decidit que el del Carretero? Patinem, per aquí, eh? Sanchis, el Carretero no és un líder segur? Qui podria ser-ho? El Laporta? Doncs digues-li que es reagrupi i que si vol ser el nostre candidat i resulta que és un gran líder, l’assemblea el triarà. No pateixis.

Si el Víctor fos alemany, ja seria reconegut el rei del refrany




El Víctor Pàmies, Gran Demiürg i millor persona, ha arribat als 300.000 registres paremiològics, que en català normal vol dir que ha recollit 300.000 refranys i frases fetes. Ja ho he dit més d’una vegada en aquest bloc: en un país normal, alguna institució aniria a trobar el Víctor per agrair-li la feina que fa i per ajudar-lo en la immensa feina que està fent. Amb el que es gasten alguns en informes copiats de la Viquipèdia... Bé, deixem-ho, que em poso de mala llet.

Mentre no arriba aquest reconeixement, uns quants blocaires hem decidit retre-li un modest homenatge ara que ha arribat a aquesta xifra tan bonica.

Víctor, el que fas per la nostra cultura, desinteressadament, tot aquest treball que ens ofereixes a través de la Xarxa i que en el meu cas et robo a pessics cada setmana, és acollonant. Si no em fes mania el Facebook, començaria una campanya perquè la Creu de Sant Jordi del Millet te la donessin a tu, hehe. Tot arribarà.

Endavant, Gran Demiürg, i gràcies!


No coneixeu els blocs del Parèmies?

Un dels seus blocs emblemàtics (en té una dotzena, l'animal!) és el Refranyer català-castellà, un refranyer bilingüe amb citació de fonts i moltes altres informacions a partir de parelles de refranys existents en català i castellà.

Per exemple:
A casa del vinater bona tardor i mal hivern
(AMADES 1951) - (GIMENO-ROURA 1986) - (PARÉS 1999).

Equivalents: La mujer del vinatero, buen otoño y mal invierno [ES] (TIRADO 1987).

Explicació: A la tardor comença la verema (PARÉS 1999).

El Refranyer temàtic també és molt interessant i em consta que força utilitzat a les escoles (a les d'aquí segur). És un recull de refranys classificats temàticament. Una de les últimes entrades que hi ha en aquest bloc, que és sobre el matrimoni i el casament, conté 693 refranys, només sobre aquest tema. Brutal, no? Els cinc primers:

1. A bodes i a casaments, no hi posis reverends
2. A casar, a cops de cul s'hi pot anar
3. A casar, ni a recules s'hi pot anar
4. A casar, riu qui hi va i plora qui en torna
5. A filla casada, cent partits a la cantonada

El Víctor Pàmies té un altre bloc sobre Etimologies paremiòlogiques, o sigui, amb l’explicació de l'origen de les parèmies catalanes (tant refranys com frases fetes).

Per exemple:
anar xino-xano.

De fet, la frase original és «Anar xano-xano», amb el sentit d'anar a poc a poc. «Xano-xano» funciona com un adverbi de manera, i per tant pot acompanyar i completar moltes diversitats de frases». És un italianisme introduït de molt antic i prové de la forma italiana prou coneguda del "piano piano", que té el mateix sentit del xino xano.

Les Dites i frases fetes és un recull bilingüe de locucions i frases fetes, amb citació de fonts i moltes altres informacions a partir de parelles fraseològiques equivalents entre el català i el castellà.

Per exemple:
Semblar el mercat de Calaf
Equivalents: Parecer el campo de Agramante [ES] (BALBASTRE 1977)

Explicació:
· segons la llegenda, un dia d'hivern cru i de boira gebradora, anaven quedant les paraules eixides de boca dels contractants gelades i sostingudes en l'aire, fins que un raig de sol les desgelà i quan van caure es van sentir una gran confusió de veus (BOSCH 1928).
· Per a pintar el desordre, la desorganització, el desacord. La ciutat de Calaf està situada en un planell excessivament fred. Durant un dels seus mercats es van gelar les paraules pel fred. Quan es van descongelar totes de cop el brogit i guirigall que es va formar fou immens i ningú no entenia res (AMADES 1951a).
· Ésser un lloc on dominen la desorganització i el desacord (GARCIA SALINES 1994).
· confusió de molts que parlen alhora (POMARES 1997)
· lloc molt desendreçat o en què hi ha molt de soroll o de confusió (POMARES 1997).

Tots aquests materials i molts d'altres són accessibles des del portal Paremiologia catalana, on també hi ha accés a altres materials o articles concrets.

Deu mesos



divendres, 13 de novembre de 2009

dijous, 12 de novembre de 2009

Minimillets

L’alcalde de Barcelona diu que alguns informes encarregats per l’ajuntament són discutibles. No, senyor Hereu, no són discutibles. Són minimilletades, és regalar diners a amics perquè copiïn articles de la Viquipèdia sobre Singapur. Un d’aquests informes el van presentar amb un cos de lletra 20. Això no ho fan ni els alumnes de P3.

D’això se’n diu robar als barcelonins, que haurien de reclamar la dimissió de les persones que van acceptar aquests informes i la publicació de les empreses que els van fer.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Flaixmarcs

Sempre ho he defensat, que els espanyols no ploren com nosaltres. I encara diria més: els espanyols, els espanyols recios de veritat, els que se visten por los pies, els que han heretat les llagues d'espasa dels avantpassats, no ploren. Això és cosa de nenazas.

dimarts, 10 de novembre de 2009

¿Usted se sabe 'Los segadors'?


Amb la tropa que ara mateix remena les cireres als esports de TV3, no m’estranya que una noia tan bufona, dinàmica i superenrotllada com la Laia Ferrer pugi com l’escuma.

Mentre el gran debat nacional és si el Cruyff ha de parlar en català o no, ahir, en la roda de premsa de presentació del flaco com a seleccionador català de costellades, aquesta llumenera li va fer una pregunta gloriosa en castellà: "¿Usted se sabe Los segadors?"

Los segadors. Impressionanat.

I vostè, senyora Ferrer, se sabe el llibre d'estil de la casa? Sabe per a què es va crear TV3? Per què fa preguntes en castellà a una persona que fa més de trenta anys que viu a Catalunya? Cap dels seus responsables no li ha dit que això no es pot fer? És conscient que els periodistes de TV3 són els primers que han de donar exemple i no canviar mai de llengua si el seu interlocutor els entén? No veu que fa el ridícul amb preguntetes com aquesta? Ningú no l’ha renyada una miqueta?

Després d’aquesta intervenció tan original, la reportera més dicharachera es troba l’expresident Maragall i li etziba: "Vostè que és un purista de la llengua..."

En fi... Amb aquests periodistes tan provincians estem ben arreglats.



diumenge, 8 de novembre de 2009

Quan la gent ho vulgui


Em sembla molt bé que l'Artur Mas no vulgui incloure la independència al programa electoral de CiU i que pensi que no hi ha una majoria social favorable a la independència. "No en els propers quatre anys", diu.

El que m'emprenya és que faci servir el mateix discurs que el Puigcercós per treure's les puces de sobre: "El dret a decidir no té límit. El portarem tan lluny com la majoria dels catalans vulguin."

I com ho sabreu? Quan sabreu que la gent ho vol? Fareu una enquesta?

Primer de tot, el dret de decidir no implica necessàriament un referèndum. El Parlament, per exemple, també té el dret de decidir, no? Em sembla que el nostre Parlament, en les poques qüestions importants en què decideix, no es preocupa per saber si, abans de votar, la majoria dels catalans estan a favor del que es discuteix a la cambra.

El dret de decidir s'ha de portar tan lluny com les teves conviccions democràtiques ho permetin; és a dir, en el teu cas, Mas, fins al final; no?

Si estàs convençut que la independència és el millor per al teu país, encara que pensis que és massa d'hora, no solament has de treballar en aquesta direcció (construir la nació i convèncer la gent), sinó que també has de liderar el procés i no escudar-te en la voluntat de la gent. Has de lluitar per transformar la realitat i decidir, com a representant de la gent que ets. No em vinguis amb excuses de mal puigcercós. Què vol dir quan la gent ho vulgui?

Ja n'estic tip, que al·ludiu a la gent només quan us convé (quan us convé arraconar un tema). Què fan, sinó, ERC i CiU amb els referèndums que s'estan organitzant arreu?

dissabte, 7 de novembre de 2009

Estic desafecta


Em recorda el Marc que fa molts dies que no escric i és veritat. I això que he estat tres setmanes de vacacions! Però a la setmana i mitja ja desitjava tornar a treballar. Estic molt saturada i gairebé desbordada, per mil i una coses, i molt diferents entre elles. A més, què voleu que us digui? La meva desafecció (aquesta paraula deu ser l’aportació més gran que haurà fet el Montilla com a president) creix tant i tant i tant, que ja penso que no val pas la pena comentar res del que passa. Però això no vol dir que no hi hagi coses que em remoguin l’estómac, que n’hi ha. I moltes tenen a veure amb Esquerra. I ja m’avanço als que de tant en tant treuen el cap per aquí amb la cançoneta de sempre: per què tant atacar Esquerra? Per què tothom s’atreveix amb Esquerra? Doncs per part nostra (del Marc i meva), per una raó molt senzilla i em sembla que comprensible: Esquerra havia sigut el nostre partit. El partit en què vam confiar unes quantes vegades, en què confiàvem el 2003 per posar fi a tants anys de govern en solitari de Convergència, i hi confiàvem perquè, innocents de nosaltres, estàvem convençuts que un partit independentista mai no seria capaç de fer president algú del PSC-PSOE. La decepció va ser bestial, tot i que, un cop superada l’enrabiada, vaig pensar a donar-los un vot de confiança per veure si amb Esquerra al govern caminàvem amb més força cap a la independència. Sis anys després, no hase falta desir nada más.

La desafecció a casa meva va començar per aquí, amb la gran decepció que per a mi va ser Esquerra, i és per això que l’ataco amb força. Hi ha força gent que ens hem sentit enganyats de mala manera pel partit que ens va merèixer la confiança. No sé per què a alguns això els costa d’entendre.

I aquesta setmana, uns dies després de l’autoconsagració del Puigcercós a Núria (de vergonya aliena), han parlat el Carod i el Benach. El Carod encara es pensa que ens pot seguir enganyant, i el Benach, atenció, ha demanat austeritat als polítics!! Amb tres exemples com aquests, més les declaracions llegides i de poca substància del Montilla, més la cada cop més descarada partidització dels diaris, més els casos de corrupció que es van coneixent, i més i més i més i més, ¿com voleu que no ens en burlem, dels polítics? Com voleu que us fem confiança? Com voleu que no anem a buscar altres vies?

Tota aquesta generació que ara surt als diaris i que protagonitza l’actualitat política (i em refereixo a gent de tots els partits) passarà a la història com la més mediocre, la més grisa, la de categoria més baixa i la de menys escrúpols que hi hagi hagut al nostre país els últims temps. Per què no plegueu tots d’una vegada? Sou una vergonya.

josefina

divendres, 6 de novembre de 2009

Més Pla


"[...] trobar-me amb un escriptor que escriu intel·ligiblement, mantenint un to clar, col·loquial però correcte, projectant sobre el que fa tot el seu pensament, em fa un gran plaer. La petita minoria que exalta els nostres grans escriptors il·legibles afirma que aquests escriptors són internacionals i universals. Ara l’universalisme s’ha posat de moda i és utilitzat constantment. No crec que n’hi hagi hagut mai cap ni que n’hi pugui haver mai cap. Em conformaria que fossin escriptors nacionals o comarcals o locals i que aportessin algun lector a la nostra pobra literatura. Amb els músics catalans passa el mateix i amb els artistes de les arts plàstiques no en parlem. El país té una gran riquesa musical popular, però ells fan la música copiada de l’estranger: provincianistes d’ínfima categoria. I amb els artistes passa igual malgrat la tradició d’art del país. Són copistes de l’estranger —internacionalistes, universalistes. On som? ¿En quin espai transcorre la nostra vida? I si les coses són així, ¿qui podria parlar seriosament de la nostra ignorància, de la indiferència gairebé total de la gent davant gairebé totes les manifestacions de l’esperit? Tota aquesta punta d’esnobs fa una gran propaganda.

El fet és, però, que, tot aquest gavadal d’insanitats, se les emporta el vent. No dura res. Facin coses nacionals, lligades per un cantó o altre amb aquest espai, hi projectin tota la informació que tinguin —sempre mantenint la màxima qualitat possible, sense caure en la cursileria sentimental indígena que ens ofega. Hi posin tots els seus sentits. Tinguin el do de la limitació. Arribar a fer alguna cosa és difícil. Aprenguin l’ofici."

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981), escriptor i periodista català.

Font: "Lo Gaiter de la Muga". A: Escrits empordanesos (Edicions Destino, 1992, p. 711-712).

dijous, 5 de novembre de 2009

Enveja


Aquests dies, curiosament, surten com si fossin fredolics tota mena de comentaristes i blocaires a intentar contrarestar el poder de la catosfera, que és nostre perquè la Xarxa és llibertat, encara. Cal celebrar que les rates surtin del cau perquè això demostra que, com diu l'Arnera, el llop som nosaltres. Ens heu menystingut i ara us manen que feu el que pugueu (sempre d'acord amb el sou d'empleat) per evitar que la trencadissa arribi a la gent. Sabeu que amb els pamflets escrits i la tele de merda no en teniu prou. Quina victòria que ens hem d'apuntar!

Aquí us esperem, rates, per fotreu-us a caldo. Sou tan patètics que us embolcalleu en la bandera de la suposada esquerra per amagar les vostres frustracions, la vostra mediocritat, l'enveja podrida. El més trist de tot plegat és que, a part de l'empleu, el que en realitat us mou és el ressentiment, els traumes de quan anàveu al col·le. Us cagueu en la gent que va al Via Veneto i en el fons el que voldríeu és que vosaltres fóssiu ells.

Realment, sou de plànyer i sempre sereu uns malalts fins que no us accepteu tal com sou i no tingueu enveja, que no és el mateix que ambició. Aquest odi cap a la burgesia, cap a la dreta, és ridiculíssim, digne d'estudi i de consulta. Està molt bé que ara reaccioneu, que doneu la cara (anònima), i resulta molt divertit que per atacar-nos intenteu imitar (com sempre) la retòrica xulesca dels espanyols. No teniu cap més opció.


dimarts, 3 de novembre de 2009

L'Ajuntament de la Seu dóna suport a la consulta independentista


Penso que els polítics en general s'han tret un bon pes de sobre amb la impossibilitat (espanyola) que els ajuntaments puguin organitzar les consultes, però els polítics com déu mana deuen tenir altres càrregues importants; per exemple, que la gent del carrer vagi per davant d'ells; també les contradiccions i incoherències que hi ha en molts casos pel que fa a les posicions dels seus partits, les seves personals i algunes anècdotes com el rebuig unànime del Parlament a la discussió sobre la ILP a favor del referèndum.

Malgrat tot, cal celebrar que a la Seu no hi hagués cap vot en contra. Ara farem un exercici de democràcia insòlit, i això sol ja és un èxit. Ens prepararem per quan hàgim de fer l'autèntic acte de sobirania, el que farà el nostre Parlament per proclamar la independència. Després, si ens ho demanen, ja tornarem a votar.

marc

dilluns, 2 de novembre de 2009

Coses de la Bèstia


Dels senyors Alavedra i Prenafeta m’agradaria saber si, conscientment, van ajudar a blanquejar diners públics. Dit això, em sembla que, independentment que aquests senyors hagin comès un delicte, la garzonada no deixa de ser un atac més contra Catalunya. Encara que els senyors Alavedra i Prenafeta hagin robat o hagin sigut còmplices de corrupció, tota la parafernàlia que envolta aquest cas fa massa pudor d’ofensiva espanyolista, de campanya per desacreditar una Catalunya que, sense el control de la Bèstia (terme que manllevo de l’Arnera), és una casa de barrets. Tenen prou poder per fer colar aquest missatge,

La veritat és la que surt als mitjans, encara que no sigui veritat. Si tots els mitjans parlen de corrupció al País Valencianocastellà, a les Illes i a Catalunya, la massa pensa que la corrupció és aquí, no pas a Quintanilla de Onésimo.

Aquesta és la jugada, el cop de puny sobre la taula: la Bèstia, l’aparell de l’Estat, el que roman per damunt de les contingències, el que reacciona davant les aventures democràtiques en forma de consultes populars, el que pressiona les federacions esportives perquè no admetin la catalana, el mateix que no tolera més retallades de poder com ara la gestió del suc dels aeroports, aquest aparell es llança ara a emmerdar la política catalana abans de l’estocada del Constitucional, la que ha de deixar l’Estatut en paper de fumar. Ells tenen tot el dia per pensar, tot està més calculat del que ens pensem.

Com diu l’Arnera, “com que la Bèstia sempre ha pensat que Convergència és Catalunya”... O, com dic jo: "És molt probable que la Bèstia cregui que matxacant Convergència liquidarà l'enemic."

Comprenc l’emprenyada de moltes persones afins als senyors Alavedra i Prenafeta. Tenen raons per mostrar-se indignats pel tracte que han rebut i a mi em sembla un episodi molt trist, humiliant, sectari, pervers, a banda que tant l’un com l’altre hagin pogut delinquir. Ara bé: a Convergència s’ho haurien de fer mirar, en general. Alguns sembla que hagin descobert la Bèstia, d’altres no es mouran del O Mas o Montilla i esperaran amb fruïció la pròxima fuetada, d’altres són incapaços de fer autocrítica i reconèixer que a part del problema espanyol n’hi ha un altre que és cabdal per guanyar-se la confiança de la gent: tots els partits, com a mínim, són còmplices de corrupció, per això són tan dèbils i no poden plantar cara a la Bèstia. Què passarà si els senyors Alavedra i Prenafeta surten en lliberta sense càrrecs? El senyor Mas girarà full i esperarà a guanyar les pròximes eleccions per gestionar la gàbia en espera d'un altre atac massiu? No podem veure-hi més enllà dels interessos de partit? No veuen que l'únic que fan és seguir el joc de la Bèstia?

Per això necessitem una altra cosa.

Cruyff i l'última fricada


(Cruyff, personatge de llums i ombres, té el mèrit indiscutible d'haver impregnat el Barça d'una filosofia de futbol atractiva, acceptada i envejada. Només per això, amb el pas del temps, fa més llum que ombra.)

Cruyff serà el nou entrenador de la selecció catalana de futbol. De quina selecció? La que organitza costellades per Nadal? La que accepta, obedient, que només pot dedicar-se al folklore? A mi que no em busqui ningú per donar suport a les seleccions catalanes perquè ja estic fart d'aquesta comèdia: si som una regió d'Espanya, no podem tenir una selecció de futbol normal, encara que ens ho vulguin fer creure, encara que alguns vulguin revifar el caliu i/o el negoci que va suposar l'eufòria inicial.

Ara només faltava aquest fricada del Cruyff. Ja el veig el mes que ve fent un anunci a TV3, amb una barret de Pare Noel, anunciant un fantàstic duel contra Itàlia, vàlid per classificar-se per al Mundial; això, sí, en un català perfecte encara que hagi de llegir el teleapuntador Us espero el 28 desembre al New Camp. Vés esperant.

Som una província de pa sucat amb tomàquet i un rajolinet d'oli.

La Plataforma per la Llengua ha demanat a Cruyff que faci un esforç per parlar català en les seves intervencions.

Som una província de pa sucat amb tomàquet i u tajolinet d'oli esforçat.

Per què no centrem els esforços a tenir un país com els altres? Després ja tindrem seleccions normals i entrenadors normals. No farà falta demanar-los cap esforç, oi?

diumenge, 1 de novembre de 2009

Flaixmarcs

Cap de setmana a Igualada. Ahir vam veure el Josep Anglada, una dona que feia pinta de ser la seva dona i un noi (el fill?) repartint publicitat de la Plataforma per Catalunya a les bústies. Aquest home deu estar eufòric. Poca broma. I a més, picant pedra, fent una feina efectiva. Jo no em fiaria gaire de les enquestes.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...