divendres, 31 de desembre de 2010

Bon any nou!


Tot i que els pronòstics per a aquest 2011 no són gaire optimistes, la bellesa del cel blau i net, la neu al cim de les muntanyes i el fred, ens animen a seguir endavant amb el cap ben alt.

Que tingueu una bona sortida del 2010 i que en l'any que demà comença no us faltin ni la salut ni la felicitat, que ja sabeu que es troba en les coses més petites i que tenim més a prop.

Us ho desitja de tot cor la família de cal rèflex.

dijous, 30 de desembre de 2010

Marrana!

Fa un parell de dies parlava amb un amic de la infància que esperen el segon nen i em deia que troba que els quatre anys que es portaran amb el primer són massa anys. Que en canvi, els meus, "creixeran junts i jugaran junts". Sí, potser sí, li vaig dir, però com que aquest dia de jugar junts encara no aconsegueixo ni veure'l ni imaginar-me'l, només sé que el període que ara passem no és gens fàcil, al contrari, i també li vaig afegir que jo, com a personeta, he quedat sota mínims.

Aquesta nena nostra, ja ho he escrit algun altre cop, em va desgastant cada dia que passa. És marrana, i tant que ho és, per molt que en fòrums i webs súper progres sobre criatures ens vulguin fer creure que els nadons no ho són, de marrans. Si coneguessin la nostra Maria segur que canviarien d'opinió. Sortir a passeig amb ella s'ha convertit en una tortura. Per adormir-se plora, quan es desperta plora, vol que l'agafis en braços, no vol que la tornis al cotxet... Un malson continu.

Ha de marranejar quan la vesteixo, quan la canvio, quan li rento la cara, quan no em veu! Farà set mesos diumenge i té una dependència tan gran de mi que m'espanta! Encara pren pit a tota hora, només la presa de mitja tarda l'hem pogut substituir per la fruita, i després d'un mes donant-li'n cada dia no es pot dir que amb la cullera siguin encara gaire amigues... I per això vaig ajornant el moment d'introduir-li la verdura, perquè m'ensumo que serà també frustrant. Fa dos dies, al vespre, vaig provar de donar-li un bon bol de cereals i se'n va menjar força. Ja em veia salvada! Pensava que si al matí i a la nit, ja que no vol biberó, es menjava el bol de cereals, jo podria guanyar una mica d'independència, però ni ahir ni avui n'ha volgut saber res, dels cereals. I bramar, bramar i bramar fins que no la poso al pit. A la nit em fa llevar a quarts de dos i a quarts de sis. Terrible, terrible! I així arribem als set mesos, que penso que ja són uns quants com per haver de seguir amb aquesta situació. Per això no em ve de gust marxar de casa, perquè com a mínim aquí em puc desfogar quan ho necessito, i fer un crit, o llençar furiosa el seu pitet a terra... Anirem a passar els Reis a Igualada, jo tinc ganes de canviar d'aires, sí, però amb aquesta nena pateixo molt i vès, les males estones m'estimo més viure-les a casa i en la meva intimitat.

Marrana!

josefina

dimecres, 29 de desembre de 2010

Sí, era una innocentada

No marxem a la Generalitat, no. El que passa és que a servidora li agraden les tradicions, i la de Sants Innocents en particular. Quan érem petites, amb la meva germana (i sobretot ella) érem el terror del poble, tal dia com ahir: el telèfon de casa treia fum de tantes trucades com arribàvem a fer per enganyar a una pila de gent del poble, havíem arribat a fer bromes col·lectives, i pocs hòmens dels que venien al cafè es lliuraven del ninot de paper a l'esquena (per cert, que no n'havíem dit mai llufa). I ara que tenim bloc em venia tan de gust fer una innocentada!

I he de dir que uns quants de vosaltres (tot i que minoria) us ho heu ben cregut, fins i tot l'admirat i respectat Andreu, però no ha sigut l'únic. I per ser un 28 de desembre hem tingut una mà de visites fora de sèrie!

De tot el que vaig escriure només és veritat que el 2001 vaig treballar a l'Incasòl. La resta, mentida. I, per descomptat, la mentida que em sap més greu que no sigui veritat és la de la Maria prenent biberó. Ah, i també és mentida que tanquem el bloc, tant com ens hi arribem a divertir!

josefina

dimarts, 28 de desembre de 2010

Marxem a la Generalitat

Els seguidors més fidels d'aquest bloc sabran que una servidora va treballar el 2001 al departament de premsa de l'Institut Català del Sòl. Un dels companys amb qui vaig tenir més relació i amb el qual he seguit mantenint el contacte des de llavors és un home de confiança de qui a partir de demà dimecres serà oficialment el conseller de Política Territorial, Lluís Recoder. El dia 24 em va trucar per proposar-me anar a treballar al gabinet de premsa de la conselleria. Puf, em va caure el món a sobre i em vaig mig marejar. L'oferta era irrebutjable i em donaven totes les facilitats del món. Després de parlar-ho amb el Marc, hem dit que sí.

Aquest dilluns mateix hem baixat a Barcelona per parlar-ne en persona i hem visitat el pis que ens posa el mateix govern per viure-hi mentre treballi al gabinet. Està molt ben situat, a l'avinguda Tarradelles a mig camí de la conselleria i de la plaça Francesc Macià. No és gaire gran però molt acollidor, hi toca molt el sol i té unes vistes fantàstiques. El Marc ha demanat una excedència a Andorra i es podrà ocupar dels nens. Per sort, la Maria fa uns dies que s'ha agafat als biberons i ja només pren pit abans d'anar a dormir. Perfecte! No tindré un horari gens dolent i penso que podrem gaudir molt d'aquesta nova etapa.

El que ja no farem serà escriure aquí a cal Rèflex. Tancarem el bloc per una temporada, com a mínim mentre duri la nova feina. Així doncs, a reveure i llarga vida al nou govern!

josefina

dijous, 23 de desembre de 2010

Laporta al Parlament

Un apunt rapidíssim perquè el Josep vol dinar i la Maria és a punt de despertar-se, però si no el faig ara ja no el faré. Acabo d'escoltar la rèplica del Mas al Laporta durant la segona tanda del debat d'investidura. No m'agrada el to paternalista i alliçonador que fa servir el futur president cap al Laporta, gens ni mica. M'agrada el Laporta, avui no ha llegit, sap parlar bé, se sap fer entendre i no li veig complexos de cap tipus. Un vividor, diuen que algun diputat convergent ha dit que és. Ah, com si no hi hagués molts altres diputats que no ho siguin, de vividors. Quins pebrots.

Al Laporta li deuran recriminar tota la legislatura que Solidaritat no té programa, que només parla de la independència i bla bla bla. Però és que, m'ho miri per on m'ho miri, al meu país no li veig cap altra sortida. I l'ambigüitat de CiU em fa molta por. Si ara, amb aquestes sentències del Suprem, no som capaços de plantar-nos, què passarà? És l'hora de la veritat, amics de CiU, a veure com defenseu el país ara que la nostra dignitat és a les vostres mans.

I encara sobre el Laporta: aquest menyspreu que es nota cada cop que parla, aquestes rialletes de burla, aquesta ràbia d'alguns i enveja d'uns altres, demostra també el nivell i la qualitat dels diputats d'aquest país. És evident que el Laporta molesta, i que el tindreu com un gra al cul durant quatre anys al Parlament. I ja només per això m'alegro molt d'haver votat Solidaritat. Espero que no es converteixi en un dels "vostres". Enmig d'aquest ambient anti-Laporta no puc deixar de pensar que fa quatre anys el Mas i el Montilla van protagonitzar espectacles patètics per fotografiar-se amb ell. No ho oblidem, perquè aquests detalls compten.

josefina

dimecres, 22 de desembre de 2010

Oriol Pujol: "No renunciarem a la immersió lingüística"

A veure si és veritat. El Pujol diu que són tres casos concrets i que la immersió lingüística no perilla. Me'n vaig a dormir més tranquil sabent que el Govern del meu país no renunciarà a aquest model. S'entén que no renunciar significarà, arribat el dia, 'no acatar', en cas que els zeladors ens obliguin a aplicar el seu model. Oi?

m.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Tarda avall

Em costa molt recordar quan va ser l'últim cop que em vaig quedar una estona sola a casa, sense nens i sense el Marc. Ara són dos quarts de set del vespre, he deixat la Maria mig adormida a la falda de la padrina, l'únic lloc on la senyoreta se sap estar tranquil·lament per fer la dormida de mitja hora que sol fer a mitja tarda. El Marc i el Josep són a Igualada. Hi han pogut baixar tot i l'ensurt de primera hora del dematí. Tot carregat al cotxe del papa i a l'hora de marxar no s'ha engegat. Un cotxe pràcticament nou, de dos anys. Tot i les reticències, al final entre el meu pare i jo hem convençut un Marc emprenyadíssim i han marxat amb el meu súper 206 de deu anys i matrícula antiga, que és més fi que el Messi.

Ara fa deu minuts he tornat de llençar escombraries i de baixar amb el Quico cobert avall abans de tancar-lo. Quin capvespre ideal. Fred, força fred. Un cel net, una lluna brillant, alguna estrella que començava a brillar, però sobretot aquest fred que sembla que mati tot el que és dolent. Des que sóc mare encara m'agrada més, el fred. Penso ben sincerament que el fred mata els virus. L'hivern passat amb el Josep vam sortir cada matí, a quarts de dotze, encara que a la matinada haguéssim baixat a nou i a deu sota zero. Ben abrigats i a passeig. I no es va constipar en tot l'hivern. Amb la Maria aquest dematí, que aquí hem baixat a deu sota zero, hem marxat a la Seu. I no sóc pas d'aquestes que tapa els cotxets de les criatures amb aquests plàstics horrorosos que trobo que només són útils si plou. Una bona manta o un sac polar i a respirar aquest aire fred que ens fa els pulmons forts. Després arribem a casa amb les galtes vermelles i la pell ben fina. Mil milions de vegades més el fred que la calor, on va a parar!

josefina

diumenge, 12 de desembre de 2010

Dimarts a les vuit del vespre, presentació de la revista 'Portella' a la Seu


Neix una revista cultural andorrana (amb esperit esportellat; hehe, Davit) que promet. Que tingueu sort, portells i portelles. Fins dimarts, si tot va bé. Ep, al Centre Cívic El Passeig.




dijous, 9 de desembre de 2010

L'ALT, en forma


Un dels al·licients del pròxim Parlament serà, sens dubte, la presència de l'Alfons López Tena, "un home que [segons el Sostres] té prou força per crear i destruir el món diverses vegades". En desconec la capacitat destructiva, i segur que té defectes (oi, Núria?). El que sí que em sembla, pel parell de cops que he pogut parlar amb ell, és que és una paio molt intel·ligent (i això sempre porta problemes, sobretot quan has de tractar amb gent menys intel·ligent que tu; suposo), amb una empenta enorme, sempre a punt per enfonsar-te qualsevol argument, arrauxat i amb molt sentit de l'humor. El que és una evidència és que les consultes van ser un èxit allà on manava ell, i estic convençut que sense l'ALT Solidaritat no seria el que és després de quatre mesos de vida. Ens ho passarem bé amb ell, ja ho veureu. Serà una mosca molt collonera.

De moment ja s'ha disposat a tombar un mite: si no tens cinc diputats (grup parlamentari propi), no pots fer proposicions no de llei. Això ens ho hem empassat. Però segons informa avui Nació digital: "El fet que el grup mixt superi per primer cop els cinc diputats, amb la inclusió dels tres representants de Ciutadans, modifica [segons SI] les regles de joc de la cambra catalana." "L'article 24.2 [del reglament del Parlament] estableix que en les iniciatives per a les quals aquest reglament exigeix la signatura dels portaveus dels grups parlamentaris, la del grup mixt únicament es compta si és constituït per un mínim de cinc membres i si acredita el suport de la majoria del grup”. O sigui, al grup mixt hi ha set diputats (quatre de SI i tres de C's), i gràcies als Ciutadanos podem tenir aquesta majoria.

No seria una gran jugada? Després de dir-nos que no i que no, seria ben bonic de veure que aviat el Parlament debatés una proposició per declarar la independència, gràcies als tres vigilantes de la sacrosanta Constitución. Suposo que a molts diputats no els faria gens de gràcia haver de tractar ara aquest tema, perquè no toca, no hem madurat prou, ens divideix molt i no ajuda a superar la crisi. A veure què acaba decidint el Parlament, però el reglament sembla prou clar.

Made in ALT. I encara no hem començat.
 

dimecres, 8 de desembre de 2010

flaixmarcs

Només volia recordar-vos que demà heu d'anar a treballar, elis. Jo faré de cangur (perdó, de pare), divendres aniré al col·le a intentar talibanitzar lingüísticament uns quants adolescents, i dilluns començaré la recta final d'un any que, professionalment, ha sigut dur i bastant bo. (És una valoració personal, és clar.) Se'm gira feina, aquests dies, però m'amaro de l'esperit nadalenc i m'agafa un gran goig i una joia que m'omplen de fortitud i em fan venir ganes de besar-vos al cul.

dimarts, 7 de desembre de 2010

flaixjosefino

No entenc què hi fa al 3/24 una professional per treure's el barret com l'Ariadna Oltra i en canvi al TN migdia hem d'aguantar una pèssima Núria Solé, que serà molt guapa i tot el que vulgueu però s'equivoca cada cinc paraules i sovint fa la sensació que no sap ni el que llegeix.

josefina

Fa temps de Miles Davis i John Coltrane



dilluns, 6 de desembre de 2010

On collons aneu?


L'espectacle d'avui m'ha semblat més grotesc que mai. ¿Com goseu sortir de Barcelona a les deu, fer quatre hores de cua per pujar a Andorra, menjar-vos un entrepà de cosa, comprar-ne un de Marlboro contentíssims perquè us ha costat tres euros menys (que és el que heu gastat en gasolina cada hora de cua que heu fet), tocar la neu i tornar cap a casa? Això els que han arribat a Andorra, que n'hi ha que s'han quedat aquí, a deixar la tifa. Si voleu tocar la neu, obriu el congelador. Si voleu desconnectar, que l'home se'n vagi a X i la dona, a Y. Ja veureu que contents que tornareu! Collons, que viviu a Barcelona, amb un clima espectacular, moltísssima i superguai oferta multiculti, mucho teatro y del bueno, etc. Tanta necessitat teniu de fer el ridícul? I la merda que heu escampat al nostre poble? Quants diners hi heu deixat, xusmeta? Això sí, dijous tornareu a la feina i direu que molt bé, vam jugar amb la neu i vam anar de supercompres.

m.

dissabte, 4 de desembre de 2010

I ara què?


L'altre dia la Pilar Rahola es queixava que els catalans no sabem què pensa Laporta sobre qualsevol tema que ens pugui afectar directament i que, per tant, es pugui plantejar en una votació al Parlament. No us fotré el rotllo que ja he repetit mil vegades a cal Rèflex. Breument: Vaig votar Solidaritat conscient que no tindríem prou suport per proclamar la independència demà mateix ni aquesta legislatura (què hi farem). Vaig votar Solidaritat perquè confio que els seus líders defensaran la independència com a prioritat nacional, cosa que els altres no han fet ni fan ni faran. I també vaig votar Solidaritat perquè aquesta candidatura jura i rejura que serà més democràtica que les altres: permetrà que els catalans puguem dir als nostres representants el que han de votar, segons els interessos del territori. Com que a Lleida i a Tarragona no en tenim,  de diputats (per culpa de la falta d'unió), caldrà buscar una fórmula perquè cada demarcació (eufemisme per no dir província) tingui veu i vot encara que no tingui diputat. (O sigui que, senyor López Tena, ja podeu començar a barrinar.) I si el tema és nacional, votació a escala nacional. I punt. Espero que aquesta revolució sigui un dels grans èxits de Solidaritat, encara que sembli un catàstrofe que un diputat voti blanc i un altre, negre. És genial. No em falleu, Laporta i López Tena. Donem-los una lliçó.


m.

La Falugueta i el Trebulossi







14.06 h: Enveja




Per a un poeta català, el premi literari és com per a la 'pornostar' el lubricant o la lavativa: imprescindible per treballar

Autor: Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), llicenciat en història i filosofia. També ha publicat el recull d'aforismes Viure mata i l'assaig Pensar l'art. Kant, Nietzsche, Tàpies, Bauçà.

 
Citació completa: Respecte a la poesia, hi ha una altra cosa que s'ha de fer pública perquè el lector entengui qui i què era Miquel Bauçà, una altra cosa a part del que ja hem comentat abans sobre la prohibició explícita que els seus llibres siguin traduïts al castellà i al francès. Miquel Bauçà va guanyar el premi de poesia Miquel de Palol el 1993. Per a un poeta català, el premi literari és com per a la pornostar el lubricant o la lavativa: imprescindible per treballar. I el premi de poesia Miquel de Palol que s'entrega a la culta i europea ciutat de Girona no és pas un premi menor. Doncs bé, Bauçà va guanyar aquest premi amb un llibre de versos titulat En el feu de l'ermitatge. No cal que el busqueu al Google, no existeix com a llibre, no el va voler publicar. Un poeta català que guanya un premi important de poesia i que no el vol publicar. No em surt una metàfora prou dura. Simplement indescriptible. L'art de desaprofitar l'oportunitat. Com si un gos afamat (ara sí que em surt) es deixés morir de gana davant del plat ple de tall. Perquè el cicle de la poesia és aquest: fer versos, guanyar un premi, publicar, que et comprin, llegeixin i ensabonin altres poetes, passar a formar part dels jurats que donen els premis, fer versos, guanyar un altre premi, publicar, que et comprin, llegeixin i ensabonin poetes a qui tu has donat algun premi com a membre d'un jurat, fer versos, ensabonada, esbandida... Morirem cantant.

XXXIII
No guanyar premis i no ser traduït: convertir en somni el malson persistent de tot escriptor català.


Font: Vista al llibre La mort de Miquel Bauçà. Editorial Fonoll, 2009, p. 90-91.

divendres, 3 de desembre de 2010

25 anys

Els seguidors més incondicionals d'aquest bloc potser recordareu que un cop vaig escriure sobre la meva devoció absoluta pels Pet Shop Boys. Aquest any celebren 25 anys de carrera. No hi ha gaires grups que ho puguin dir, i dels que ho poden dir ja em direu si ho poden fer amb la dignitat, l'èxit, la coherència i la màgia d'aquest parell de músics incomparables. Ahir, al canal televisiu de RAC 105 m'hi van fer pensar, en l'efemèride. Van posar el vídeo de West End Girls, el tema que els va donar a conèixer, i que va arribar al número u a Anglaterra, els Estats Units, el Canadà, Finlàndia, Hong Kong, Irlanda, Israel, Nova Zelanda i Noruega, i del qual van vendre un milió i mig de còpies, que aviat és dit. Era el 1985. Des de llavors, un quart de segle regalant-nos autèntiques joies que, a l'escoltar-les, ens fan sentir una mica més feliços. Per molts anys, i aquí deixo el vídeo.


 

josefina

dijous, 2 de desembre de 2010

Breu boníssim




Què passa? Doncs que és molt difícil que la Lídia Armengol i el Cebrià Baraut puguin fer projectes de recerca i rebre ajuts de 10.000 euros. Més que res perquè són morts.

El que passa és que s’han convocat tres ajuts de recerca sobre la realitat andorrana. El primer és l’Ajut Lídia Armengol Vila, sobre estudis lingüístics o sociolingüístics basats en la llengua catalana a Andorra; el segon és l’Ajut Cebrià Baraut, sobre estudis en ciències socials; i el tercer, de temàtica genèrica sobre la realitat andorrana, sortosament encara no té nom (i aquí l'han encertat).

El que passa, també, és que si prescindeixes dels correctors/editors, tens moltes més possibilitats de publicar errors (encara que costi de creure que hi hagi cagades d'aquesta magnitud). És molt probable que si tinguessin un bon corrector una mica atent i amb una mica d'experiència al país, no haurien publicat aquest disbarat.

dimarts, 30 de novembre de 2010

Dades reals del 28-N (amb sense mala llet)


Després de les eleccions, justament quan començarà el duel definitiu entre les dues identitats que lluiten per la victòria a Catalunya, sabem segur que:

1. Hi ha 142.199 catalans que volen que el Parlament proclami la indepèndencia la pròxima legislatura (SI-RCat).

2. No sabem què volen 1.198.010 catalans que han votat CiU.

3. Hi ha 1.060.207 votants de partits que volen continuar sent espanyols (PSOE-PP-C's).

4. Hi ha 229.985 catalans que no saben què volen (ICV).

5. Hi ha 218.046 catalans que han votat un partit que diu que volia convocar un referèndum la pròxima legislatura.   



m.


Benach, l'altre que plega

I perquè, com el Montilla, no podia fer una altra cosa. Ja és ben trist que la imatge que més recordarem d'aquest gris i mediocre president del Parlament serà la que ens ha ofert tan sovint i fins ahir mateix, a la llotja del Camp Nou, amb els auriculars. Molt 2.0 però poca talla política. Tot plegat molt indigne per un càrrec tan important com el que hem tingut la desgràcia que hagi ocupat durant set anys.

josefina

Primera nevada!



Aquesta és la panoràmica des de casa nostra, mirant cap al nord-oest. Fins ara no ha passat cap llevaneu i la carretera comença a estar perillosament llisa però no hi ha gaire trànsit. Avui el color blanc de la neu és encara més bonic, hi hi.

Els nens ja estan llevats i el Josep ha volgut veure uns teletubbies a la neu. I què voleu que us digui? Potser no seré una valenta, com diuen els d'ERC, però segur que avui m'envejarà més d'un (i d'una). És un quart de nou, encara vaig en pijama i els nens també, no tenim cap pressa, estem calentets a casa, no ens esperen enlloc i segurament cap a les onze sortirem a trepitjar la neu amb el Quico. Valenta potser no, però privilegiada i feliç, i tant que sí!

josefina

dilluns, 29 de novembre de 2010

La meva reflexió

Tot el dia que hauria volgut posar-me a fer un escrit una mica llarg sobre els resultats del 28-N però la canalla no m'ho permet. Ara ho provaré. Tinc tantes coses al cap, i tan desendreçades, que no sé si seré capaç de recordar-les totes i de lligar-les una mica. Però d'entrada ja us dic una cosa: pensava ser un pèl condescendent amb Esquerra després de la canya que els he fumut -merescuda-, però no sé si ho podré ser i ara us explico el per què. Aquesta tarda m'he hagut d'escapar un moment a la Seu i, baixant pel Passeig amb el Josep, he ensopegat amb un cartell electoral que m'ha deixat freda. Hi surt una dona (¿Joana? Ara no ho recordo bé), i el text diu: "Valenta. Mare de tres fills i treballa a jornada completa." O sigui que jo, que sóc mare de dos fills i que he decidit deixar de treballar per estar amb ells, ¿què dec ser, pels d'Esquerra? ¿Una covarda? O el lema el va pensar un home, o una dona que no té fills, o algú que, és evident, té un concepte de la valentia ben diferent del meu. I no vull dir amb això que jo em consideri una persona valenta per haver decidit el que vaig decidir, però tampoc em tinc per covarda. Aquesta manera d'explicar les coses també és un dels motius pels quals em vaig allunyar d'Esquerra.

El 2003 vaig votar Esquerra, i ho havia fet en altres eleccions. El 2003 creia que calia fer baixar CiU del podi. Però hauria volgut que formés amb CiU un govern nacionalista, i no pas que pactés amb socialistes i iniciativos prioritzant l'eix progressista. Aquell va ser un cop molt dur per mi, i em vaig jurar que mai més tornaria a votar Esquerra mentre hi hagués el personal que va portar el partit a perpetrar tal desgràcia. Tot i això els vaig voler donar un marge de confiança, no fos dit. El marge, però, aviat es va acabar. Aquest odi que encara avui destil·len contra Convergència em molesta, m'ofèn i m'incomoda. ¿No recordeu aquell document que es va filtrar poc després de posar-se en marxa el primer tripartit? Aquell document intern, o ponència, o no sé què que no sé on s'havia de debatre, en què els dirigents d'Esquerra auguraven que el seu partit havia de menjar-se Convergència, ocupar el seu espai i esdevenir el nou referent del catalanisme. Fixeu-vos en què han quedat aquells propòsits set anys després. L'apreciada Núria Tomàs escriu al seu bloc una situació que jo fa uns anys la compartia al cent per cent: Esquerra era el germà petit que sempre havia de ser allà per quan el germà gran (CiU) el necessitava. Però justament això és el que no li agradava a Esquerra, veure's el germà petit de CiU, veure's el partit que votaven els fills de pares que votaven CiU. Esquerra volia matar el germà gran, Esquerra volia fer desaparèixer els pares.

El més greu, al meu entendre, va ser el segon tripartit. El 2006 ja no em van enganyar perquè ja sabia que el farien, tot i que em costava creure que el partit independentista per excel·lència donaria la presidència de la Generalitat al PSC més espanyol. Això és el que no vaig poder ni entendre ni comprendre. Cap dels missatges ni dels raonaments que ens van voler vendre en aquell moment s'han complert. Ni el PSC ha sigut més catalanista, ni el suposat govern amic de Madrit ha jugat al nostre favor, ni hem fet cap avenç significatiu cap a la independència. I encara durant aquesta campanya ens han demanat que per favor els votéssim, que el PP no podia ser la tercera força al Parlament. La culpa ha sigut vostra, d'aquests dirigents que ara ni es plantegen que hi pugui haver un relleu al capdavant del partit per mirar de redreçar la situació.

¿I per què no hi haurà aquest debat intern? Doncs perquè ens aquests últims anys ja s'han encarregat de ventilar la majoria de veus discordants que hi havia dins. Després de la defenestració del Carod, el volant del partit el van agafar els que a mi sempre m'han donat la sensació de ser una mena de branca estalinista. Aquests Puigcercós-Ridao-Huguet (¿no diu que li diuen l'Stalin de Manresa?)-Vendrell que només de veure'ls i d'escoltar-los ja fan por. Després d'aquesta patacada monumental, penso que el millor per al partit seria obrir un procés de regeneració de persones. Però clar, ¿qui hi queda, que els vulgui plantar cara? O és que potser no hi ha ningú allà dins que cregui que ells en tenen una mica la culpa, d'aquest daltabaix. I en parlo des de la ràbia que em fa veure com aquest personal s'ha anat posant a la boca el president Macià amb una facilitat insultant. Sí, serà el mateix partit que el de Macià, però ¿realment creieu que estaria content de veure la vostra actuació els últims anys? No ho sé, Esquerra, la meva decepció amb vosaltres ha sigut molt gran. Desitjava la vostra derrota, sí, però en el fons em sap greu perquè he sigut votant vostra en diverses ocasions i perquè, al cap i a la fi, vosaltres i jo volem el mateix pel meu país.

Però ara treurà el cap al Parlament Solidaritat per la Independència. I si en aquests quatre anys els seus quatre diputats ho fan bé, se saben explicar, treballen seriosament i agafen rodatge i responsabilitat de país, prepareu-vos. Avui m'ha agradat molt, molt, sentir el Laporta com parlava de forma tan desacomplexada de la independència. Clar i sense ambigüitats: si CiU aposta per l'autonomisme votarem en contra de la investidura de Mas. Si es comprometen a proclamar la independència aquesta legislatura hi votarem a favor. Aquesta és la situació. Posem-la damunt la taula. I CiU no és un partit autonomista, al meu entendre. CiU té aquest gran do de saber combinar autonomistes amb independentistes. I tant que hi ha hagut molts independentistes que han votat CiU, i tant! Perquè CiU és garantia, CiU és solvència, CiU és serietat. La meva germana m'ha enviat un missatge a primera hora del matí i, entre d'altres coses m'hi deia: "I el Mas al balcó? Quan va sonar l'himne, vaig pensar: Tornem a tenir president! Ell prou se sentia el rei del poble. Ara aviam si no es ven a la primera de canvi. I el Pujol com respirava!" El president Pujol. M'ha agradat molt que hagi pogut veure aquesta victòria indiscutible.

Em quedo també amb la lectura que una gran companya i millor persona m'ha fet també per correu electrònic: "La meva lectura del Parlament és CiU+ERC+SI 76 escons PPC+C'S 21 escons PSC+ICV 38 escons. Forces nacionalistes 76, forces no nacionalistes 59. De moment, som majoria, però la diferència s'ha d'eixamplar!"

Solidaritat: enhorabona als que heu pencat de valent des del carrer, sense mitjans, sense altaveus. Aquests quatre diputats són un gran premi. El meu reconeixement més total i absolut a la increïble Núria Oliva. Si en aquest país hi hagués més persones com ella no vull ni pensar on seríem avui. Com diu el Marc, és màgica! Moltes, moltes, moltes felicitats, nena!

Montilla: podríem dir que la teva decisió de renunciar a l'acta de diputat t'honora, però és que tampoc tenies cap altra sortida. C'est fini.

Comença una etapa nova i apassionant, i confio que el nostre somni, la independència, sigui una mica més a prop.

I ara, el Barça-Madrid.

josefina

Només això?

Si no ho escric rebento. Intentaré no caure en la temptació de fer molta llenya de l'arbre caigut però, als d'Esquerra: la vostra patacada ¿és només culpa de no haver sabut mobilitzar el vostre electorat o potser hi ha hagut alguna raó més? No sereu ni capaços de fer una mica d'autocrítica seriosa?

j.

Ah! I també he d'escriure això: Laporta al Parlament, i no ell sol, no, amb tres solidaritatis més! Godós, Zetes, Prises, Corpos, això que se'n diu l'establishment, ara us l'haureu d'empassar tant sí com no. Tant que l'heu volgut silenciar i atacar, la gran entrada de Solidaritat és la demostració del triomf de la feina de les formiguetes i d'un grup (més nombrós del que us penseu) de gent normal i corrent, sense cap altra aspiració que la de fer entrar una força netament independentista al Parlament. I ho heu aconseguit! Ahir, a la taula de debat de TV3, cada vegada que el Cuní s'havia de posar el nom del Laporta a la boca era com sentir un repic gloriós de campanes. Carretero, ¿què hauria passat si haguessis volgut baixar del burro? No ho sabrem mai. El que sí que sabem és que avui, 29-N, Solidaritat té quatre diputats i Reagrupament zero. Aquesta és la realitat.

diumenge, 28 de novembre de 2010

Gràcies, solidaris


Vull escriure això abans de saber els resultats. Espero que tinguem tres o quatres diputats, i la veritat és que m'emprenyaré molt si no els aconseguim. Però el que vull dir ara és que hi ha molta gent que ha treballat molt, amb molta il·lusió i molt esforç, per un projecte precipitat però valent i sincer. El futur és nostre, solidaris. Endavant les atxes i felicitats al guanyador. Ets bo i t'ho mereixes. Ara bé: no et deixarem en pau fins que deixis de fer el convergent.

m.

Resultats a Ribera d'Urgellet


CiU: 259
PSOE: 48
E: 37
PP: 27
I: 19
Solidaritat: 8
Ciutadanos: 3
Reagrupament: 3
PxC: 2

Meitat de jornada

Migdia. Participació baixa. A casa ja hem complert amb el nostre deure i, crec també, amb la nostra obligació. Si et vols queixar, vota. Si no votes, no et queixis. Són tots iguals, potser sí, però quedant-te a casa no hi guanyes res. Potser et semblarà que votant tampoc hi guanyes res, però com a mínim et sents part del món on vius. A casa hem votat Solidaritat. La meva germana també, i a alguns de la meva generació que em van dir que tenien dubtes aviat els vaig aclarir el cap, i confio que avui tots m'hagin fet cas com em van assegurar que farien.

En canvi, els de la generació del meu pare deien que no hi anirien, a votar. Tant ell com els parents d'aquí del Pla no en tenien gens de ganes. Però a l'hora de la veritat hi aniran tots. Ja auguro que a Ribera d'Urgellet hi haurà una victòria abassegadora de CiU. La meva tia fins i tot s'ha ofès quan li he preguntat quina papereta portava al sobre. I aquest ha sigut el diàleg amb el meu pare:

-Papa, ja has anat a votar?
-Sí.
-I per qui ho has fet?
-Pels catalans.
-Home, però aquest cop n'hi ha uns quants, de catalans! Has votat pel Mas?
-Sí, esclar.
-Bé, no és un mal vot.

"Pels catalans." Sí senyor. Perquè veient els protagonistes d'alguns mítings està clar que hi ha partits que són catalans i uns altres que s'indignen si se'ls diu que no ho són, però que és ben evident que no ho són. Com a mínim, no ho són en totes les lletres de la paraula CATALANS.

josefina

Ah! Gràcies a Andorra Televisió hem pogut veure el Laporta com votava. Fins i tot l'han posat per davant de Montilles, Riveres, Camachos, Herreres i Puigcercosos. Just darrere del Mas.

La famosa 'festa de la democràcia', en perill


Encara no he sentit gaires declaracions dels polítics. Només la Camacho i el Benach amb les típiques crides a la participació i l'al·lusió a la crisi. ¿Penseu que hi haurà algú de la tropa que gosarà dir que avui és la gran festa de la democràcia? Abans es deia molt. La crisi, i per tant la correcció política, potser aconseguirà que els polítics no es vegin amb cor de convidar-nos a una festassa.

m.

Feu-me un favor, polítics


Ja sé que és impossible, però em faríeu molt feliç si avui, quan parleu de l'abstenció, no repetiu el discurs de sempre, amb aquell posat preocupadíssim: "hem de fer una reflexió profunda, autocrítica, acostar-nos als ciutadans (i a les ciutadanes, és clar), i bla, bla, bla."

m.

dissabte, 27 de novembre de 2010

Dia de reflexió

Demà aspiro a viure una nit electoral feliç, perquè ja en porto unes quantes de molt tristes. Ara abans de sopar, amb els nens dormint, comentàvem amb el Marc un escenari possible: pacte de CiU i ERC. Aquell pacte que tants hauríem volgut el 2003. I paf, els set anys de tripartit quedaran en l'oblit. Però si ara es fa aquest pacte no estaré tan contenta com n'hauria estat fa set anys. Perquè ara sé com és ERC al govern, ara sé com les gasten quan tenen el poder, ara sé com són capaços de falsejar la realitat per vendre la moto. Per això vull que tinguin una caiguda forta. S'ho mereixen i les cures d'humilitat sempre van bé.

A veure com anirà.

josefina

Jo voto Solidaritat

Perquè la pròxima legislatura haurem de decidir si ens fem grans o no. I donant suport a Solidaritat em sento més segur. Va, una mica de trempera!

divendres, 26 de novembre de 2010

Què us passa amb el Laporta?


Hi ha força gent que no el suporta, molts catalans que veuen en ell una bona dosi per satisfer l'autoodi, molts catalans que consumeixen aquesta merda de pamflets esportius. A veure, llestos, què us molesta del Laporta? Que sigui una mica xulet? Que s'hagi abaixat els pantalons a la duana de l'aeroport? Que begui xampany al Luz de Gas? Que hagi aconseguit que el Barça sigui el club esportiu més important del món des de la catalanitat més desacomplexada? Que hagi eradicat la púrria dels violents? Que hagi tacat la samarreta del Barça amb el logo de l'Unicef? Que hagi plantat cara a tota la banda de ressentits del Grupo Godó? Que tingui un parell de collons? Que hagi triomfat?

dijous, 25 de novembre de 2010

El Montilla em deixa gelat



Aquesta tarda, al programa del Clapés (RAC-1). Un senyor que suposo que és periodista i que no sé com se diu ha explicat una anècdota del Montilla que m'ha deixat totalment estupefaent. (Em sembla que ha escrit un llibre d'entrevistes amb els candidats, però no n'estic segur. Ho haveu escoltat o sentit?)

Es veu que el Montilla tenia un germà que feia de professor a Tortosa. De tant en tant desapareixia. El Montilla tranquil·litzava el pare: "Ja tornarà." Un dia, la germana del Montilla truca al Montilla i li diu que han trobat mort el germà. El Montilla li diu que té una inauguració (era alcalde de Cornellà) i que després, al cap d'una hora, es presentaria.

 Després de l'estupefacció, he sentit molta llàstima pel Montilla. Encara no m'ho puc treure del cap.


m.               
                                                              

Els de les mans que tremolen


Si et pressionen perquè votis els de les mans netes, és perquè hi ha unes quantes mans netes que mai havien somiat que guanyarien de tres mil euros cap en amunt i ara tenen por de tornar a la realitat.
Són activistes d'última hora tan justets (i justetes) que es pensen que poden enganyar la gent que sobrepassa els dos dits de front. Per això, com més va, com més va la seva imbecil·litat, més gran serà la caiguda.

Caram, com està el pati...

Estava intentant ensenyar-vos la meva porra quan ha sonat el telèfon.

M'han explicat que, a la Seu, CiU i ERC (que governen a l'Ajuntament) han fet una cosa molt lletja amb Solidaritat. O sigui que ara ja tinc ben clares dos coses:

Una: el meu vot.
Dos: desitjo amb més força que mai (tot i que no sé per què però em sembla que no tindré aquesta alegria) que la patacada d'Esquerra sigui històrica i que quedi, ja no només per darrere del PP, sinó també d'Iniciativa.

Hi ha fets que, per molts reglaments i lleis i estatuts que hi hagi, no haurien de passar en un lloc tan petit, i més quan el que ha passat penso que és del tot anecdòtic, sobretot per la diferència abismal de mitjans a l'abast que tenen els uns i els altres i l'artilleria que han pogut desplegar els uns i els altres. Però és evident que la nostra democràcia és de molt baixa intensitat i que en algunes cases hi ha nervis...

josefina

Ens trobarem


Dilluns l'Artur Mas anirà al Camp Nou com a president de Catalunya, amb un majoria suficient per governar tranquil·lament. La putada, per a l'Àrtur, és que li tocarà gestionar un país absolutament intranquil; i devastat. Per més que hagi assimilat el discurs del concert econòmic, que no deixa de ser una marca electoral, la realitat, més d'hora que tard, s'imposarà; i quan això peti, haurà de decidir si defensa els interessos de Catalunya amb totes les conseqüències. Penso que aquests quatre anys seran de grans canvis i de grans decisions. A mi aquests grans canvis em fan una mica de por, com suposo que li passa a molta gent, però tinc ganes que aquest país faci la sacsejada definitiva i m'agradaria tenir un líder que sortís a la tele i digués: "Fem-ho, perquè encara que el canvi segur que serà traumàtic, és el que més ens convé." El Mas sap perfectament que no en tindrà prou de gestionar bé la gàbia. El conflicte està servit i ens haurem de posar d'acord.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Vols que t'ensenyi la porra?


(El títol d'aquest apunt és un homematge a la campanya electoral que hem patit.)

L'última porra en què vaig triomfar, i molt sucosament, per cert, va ser el segle passat. El 5-0 del Barça al Madrit amb gols de Romario (3), Koeman i Iván (sense Google). Des de llavors, si bé n'he fet poques, he fallat més que una escopeta del capità general Carretero.

T'ensenyo la meva porra de diumenge (o, més ben dit, dues) i la de dilluns.


El resultat que penso que sortirà (o el que penso que sortirà + una mica d'esperança):


CiU: 60
PSOE: 32
E: 11
PP: 16
I: 8
C: 4
Solidaritat: 4


El resultat que m'agradaria que sortís (o el que m'agradaria que sortís + un pèl de realisme):


CiU: 62
PSOE: 29
E: 14
PP: 12
I: 8
C: 2
Solidaritat: 8


El resultat de dilluns: 3-0.

Ja veus que no en tinc ni puta idea.

M'ensenyes la teva?


m.
 

dilluns, 22 de novembre de 2010

El debat

He pogut seguir tot el debat de TV3 amb l'excepció dels 30 segons finals en què cada candidat podia demanar el vot perquè la Maria, com sempre tan oportuna, ha decidit que volia menjar una altra vegada. Però no me'n puc anar a dormir sense escriure la meva opinió del que he vist, encara que no sé si en l'últim torn de paraula hi ha degut haver cap 'bomba'. Més que sobre continguts, que tampoc és que hi hagi hagut gaires novetats, escriuré sobre els candidats.

Els meus més sincers aplaudiments cap al Mas. Ja sabia que era el més brillant de tots sis, el més ben preparat de llarg, però penso que aquest debat l'ha guanyat, com se sol dir, sense haver de baixar de l'autobús. Tot i que no ha contestat ras i curt un parell de preguntes que li han fet el Puigcercós i la Camacho, els seus arguments m'han semblat vàlids i propis del que s'espera de Convergència. Gloriós el moment, cap al final, quan, davant la insistència a la desesperada del Montilla al·ludint a un possible pacte CiU-PP, se n'ha mig enrigut dient-li que ja tenia el seu "minut d'or". I molt oportunes tant la reflexió que li ha fet al socialista en aquest sentit: "Vostè diu que vol governar sol. Nosaltres també volem governar sols," i la pregunta: "Si guanyo, ¿vostès em facilitaran la investidura? Si vostè guanya, jo sí que ho faré, ¿vostè és capaç de dir el mateix?" Curiosos també el Monti i la Camacho volent fer por, l'un per si CiU pacta amb el PP, l'altra per si ho fa amb els independentistes. Uuuuuuuuuh! Quan el cert és que, si ens hem de creure les enquestes, per primera vegada després de dos legislatures potser un partit podrà governar, en minoria, però sol. Per tant, PSC-PSOE i PP, vosaltres sí que no hauríeu de perdre el temps en debats estèrils com aquest.

El Montilla, penso que si ja durant aquests últims anys s'ha anat cavant la tomba política a Catalunya, avui s'hi ha començat a enterrar. Capacitat nul·la de reacció, d'espontaneïtat (vergonya ha fet amb els dos gràfics que ha ensenyat), zero arguments i zero propostes ("hem fet", "hem fet" i "hem fet"). Fins a la pausa ha estat desaparegut i després ja no s'ha recuperat, perquè al·ludir tant al govern dels 23 anys de CiU i insistir en si hi haurà pacte CiU-PP, no penso que siguin les millors armes de qui se suposa que vol tornar a ser president de la Generalitat. Després del que he vist avui, encara em sembla més increïble que algú com el Montilla hagi pogut ser president. Somriures molt forçats i m'he fixat que quan s'adreçava a algun dels altres candidats, sobretot als que tenia al costat, actuava com si fos cec. No els ha mirat mai a la cara.

La Sánchez-Camacho l'he trobat al seu lloc. I ja sé que és el paper que li toca fer, però aquesta agressivitat cap a la llengua em molesta, i aquest concepte tan interessat que tenen els peperos de la llibertat no em fa cap gràcia.

El Rivera, al començament m'ha agradat perquè posava una mica de 'salsa' al debat, amb interrupcions i preguntes directes i concretes, però a mesura que ha anat passant l'estona s'ha convertit en un impertinent. El Mas, amb ell, també hi ha estat molt bé, quedant com un senyor davant del que semblava un nen maleducat.

Ara, per nen, l'Herrera. En molts moments feia la sensació de ser l'estudiant de facultat que aixeca la mà perquè el profe el deixi parlar, a vegades no el sentia bé de tan malament que vocalitza, i sobretot, com cansa el seu discurs! Als anys 80 sí que devia ser novedós i, per tant, atractiu, però és que els iniciativos s'hi han quedat tan estancats que ara, trenta anys després, aquests arguments tan simplistes de l'ecologia, els ferrocarrils, i pujar impostos als que més tenen per garantir les polítiques socials (quan sembla evident que hi ha altres alternatives per garantir-les), doncs ja els fa desfasats, pesats, i fins i tot carrinclons. Molt trist, el paper de l'Herrera, sempre fent-se l'ofès, i sempre atacant Convergència, com si el Mas fos el culpable de tots els mals de Catalunya.

I el Puigcercós, doncs li he dit al Marc que avui ja m'ha semblat veure'l de conseller al govern del Mas. Només al final del debat ha dit que estava content amb la feina feta durant els set anys de tripartit. De crítiques cap a CiU no n'ha tingut gaires (fins i tot ha proposat al Mas defensar junts el concert econòmic!!). Ha dit les coses que a mi m'agrada sentir. Però noi, com que aquests set últims anys pesen, no us heu guanyat el meu vot. Ara n'hi ha d'altres, a qui els mitjans públics no donen la veu, que encara són més clars i directes que vosaltres i per això ja tinc decidit el meu vot.

Apa, me'n vaig a dormir, a veure si la Mariatxi em deixa fer tres o quatre horetes seguides.

Boranit.

josefina

dissabte, 20 de novembre de 2010

Montse i Lluís, voteu Solidaritat (o no hi haurà plats a taula)


Avui han vingut a veure'ns (o a veure'ls, a la canalla) la Montse Tete i el Lluís Pelut. Abans de dinar ha sortit el tema i a casa nostra hem desplegat una artilleria que deunidó. Fins i tot hem amenaçat el Lluís de deixar-lo sense dinar. (Josefina, m'ha agradat que l'ataquessis sense manies, hehe.) Hauríem sigut més justos si l'amenaça hagués estat a la parella, però la Tete és ma germana i sempre és més fàcil linxar el que no té prou confiança.

La Montse dubta entre Reagrupament i Solidaritat, i el Lluís diu que votarà E (o almenys això ha dit fa una estona). Mira, Montse, votar Reagrupament és com votar el PP o el PSOE o com abstenir-se (Incís: Com diu l'Enric Vila: “El perill d'aquestes eleccions no és pas el tripartit, que no es farà ─això és pura xerrameca─, sinó l'abstenció del món sobiranista que és molt llepafils.”). És un vot llançat a les escombraries, i no ens ho podem permetre. Abans vota CiU, dona. Com a molt tindran nou mil vots, que no serviran de res.

El cas del Lluís és més complex. La Montse té l’avantatge, la sort, que no porta a l’esquena el seu bagatge polític, aquesta somnolència que provoca als més o menys veterans el ressentiment acumulat, la frustració per aquest independentisme que no acaba de quallar. Votar E amb l’argument que et sap greu que l’independentisme parlamentari es foti una patacada és comprensible, però contraproduent. Com diu el mateix Vila: “És hora que els catalans comencem a fer-nos responsables dels nostres sentiments. Si fas un vot prudent no esperis que el teu líder actuï [la dièresi és meva] amb valentia; i si fas un vot valent has d'estar disposat a tornar-te a aixecar en cas de perdre. Decideix el que et vingui de gust però vés [l’accent, també] a votar i no deixis que ningú del teu voltant s'abstingui.” Has de votar allò que vols, no per evitar això o allò altre!

Lluís, votar E és com votar CiU, nacionalment parlant. Tenen por de guanyar (almenys ara) i tot són excuses, més o menys ben plantejades, per evitar el problema de debò, que és la humiliació a què ens ha sotmès Ecspanya arran de l'Estatut. No hi guanyarem ni hi perdrem res, si els diputats de E van a parar a CiU. Hem de ser valents i honestos amb nosaltres mateixos (no com el Puigcercós aquests anys) i intentar que al Parlament hi hagi saba nova, gent amb “capacitat ofensiva”, desacomplexada, que planti cara a l’establishment (de casa i forà) que impedeix que ens alliberem. Si el 28-n el Parlament continua amb les mateixes cares, haurem perdut quatre anys.

Si no voteu Solidaritat, no us estaré germans.

m.

divendres, 19 de novembre de 2010

Pamflets electorals, segona entrega

Aquest divendres ens han arribat els pamflets del PP, Reagrupament, Esquerra i el PSC. El d'Esquerra ha sigut el primer que he obert i no m'ha calgut gaire estona per llegir-lo, de tan breu com l'han volgut fer perquè clar, si escrivim massa text no ens llegirà ni déu (que és veritat). Però els molt il·lusos es pensen que amb quatre raons n'hi ha prou per votar-los. I de les quatre, l'última diu, atenció: "No pot ser que, després que un milió i mig de persones es manifestessin pel dret a decidir, el PP sigui el tercer partit de Catalunya. Només votant Esquerra es pot evitar." Perdonin, senyors d'Esquerra, però si el PP acaba sent el tercer partit de Catalunya ¿no serà gràcies als mèrits que heu fet vosaltres mateixos durant set anys de tripartit? Tergiverseu tant la realitat que feu por. Espero, desitjo, que no enganyeu a gaire gent amb arguments com aquest.

Després he obert la propaganda del PP i com que la primera imatge que hi he vist ha sigut la del Rajoy, que per mi és com un estrany, ja ni l'he llegit. La del PSC, amb tant color vermell que satura, tampoc me l'he llegit atentament. El seu bilingüisme els delata, per ells tant és el castellà com el català, i així ja està tot dit. I finalment he arribat a la de Reagrupament, que a diferència dels altres, que ens han enviat les cartes al Marc i a mi separadament, suposo que per estalviar centimets han fet una carta conjunta per a tots dos però (ai!) només amb una papereta. Com en el cas de CiU, Reagrupament també hi adjunta una carta, en aquest cas firmada pel Carretero com a president de la formació, i hi ha un tríptic amb mooooolt text, que tampoc he perdut el temps a llegir perquè ja conec el seu programa. Només m'ha cridat l'atenció quan diuen "prohibirem expressament el nepotisme" i, sobretot, aquestes imatges de perfil que des que les vaig veure fa unes setmanes, i no em pregunteu per què, em recorden (i ara això ho he mirat a la Viquipèdia perquè no en sabia el nom) el Mont Rushmore dels Estats Units, allà on estan esculpits els "busts col·lossals de 18 metres" dels presidents Washington, Jefferson, Roosevelt i Lincoln, "que representen els primers 150 anys de la història dels Estats Units". Una mica pretenciosos, pel meu gust.

Al marge de la propaganda electoral també volia escriure sobre això de la declaració del patrimoni dels candidats. A mi no em serveix de res que l'Herrera, el Rivera, el Puigcercós i la Camacho em diguin de paraula quin és el seu patrimoni. ¿Es pensen que me'ls crec? També el Camps de València va dir que al seu compte corrent només hi havia 900 euros, si no ho recordo malament. Això no són maneres de declarar el patrimoni real, xatos. Que se us veu d'una hora lluny!

josefina

dijous, 18 de novembre de 2010

Verd esperança és poc

Ahir dimecres ens van arribar els primers pamflets de propaganda electoral. Són de CiU, Plataforma per Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (un nom tan llarg, amb una abreviació també tan llarga com ICV-EUiA, que ja fa mandra d'entrada). En alguna estoneta lliure que he tingut m'he llegit per sobre el decàleg del Compromís Anglada: Primer els de casa. Hi ha alguns punts en què puc estar d'acord com per exemple abaixar els impostos, suprimir l'impost de successions, "renovar aquesta casta política parasitària i obrir processos de llistes obertes", i fer inspeccions molt més rigoroses als comerços que els immigrants obren amb tanta facilitat quan molts empresaris i emprenedors d'aquí es queixen sovint de les traves i la burocràcia tan feixuga amb què es troben quan volen obrir un negoci. Però la demagògia de Plataforma per Catalunya clama al cel: no només són perilloses les bandes de llatinoamericans, tampoc crec al cent per cent que es donin més beques als immigrants que als d'aquí, no comparteixo que la sanitat pública estigui saturada únicament pels immigrants, i tampoc considero que s'hagi de donar preferència a contractar "desempleados autóctonos en los servicios, empresas y obras públicas" quan és ben sabut que la capacitat de treball i de responsabilitat no té res a veure amb la nacionalitat de cadascú. Vull dir que, per posar un cas, si el meu ajuntament busqués un paleta per posar-lo en plantilla, i al lloc hi aspiren un del poble que és un gandul i no treballa fi, i un romanès que a part de ser treballador (sense que això vulgui dir fer més hores que un rellotge) fa bé la feina, doncs penso que està clar a qui caldria contractar.

La propaganda de CiU no me l'he llegit amb gaire atenció, com que ja sé que són els bons, com diria l'admirat i respectat Andreu... M'agrada (però no m'acabo de creure) el missatge d'optimisme, la carta de sempre que (m')escriu el candidat a president, i del decàleg en destaco la cita als pagesos en el tercer punt, i sobretot aquesta referència reiterada que el Mas fa a la intenció de poder tenir un govern "fort i amb la gent més preparada". Moltes expectatives em comença a crear, el futur govern de CiU. Me'ls miraré amb lupa, els nous consellers. Bé, amb una lupa no gaire microscòpica, tenint en compte el meu (des)coneixement de tot plegat, hi hi.

Ara, la propaganda amb què he rigut de valent ha sigut la dels del 'Verd esperança'. És que no poden fer més riure. I m'ho miri com m'ho miri em costa entendre que mantinguin la intenció de vot! ¿Als que els van votar fa set i quatre anys no els ha caigut la bena dels ulls? ¿O és que tots han viscut de la mamella? Entre les sis "solucions d'esquerres", els recursos típics de sempre: "Més política social per fer front a la crisi", amb més treballadors socials, més mestres i més metges, que no diuen amb quins diners els contractarien, però sobretot "aturar el canvi climàtic, tancar les nuclears i impul-sar (sic) les energies renovables". Iniciativos, a veure, vosaltres no governareu mai en solitari, això està clar. Però heu estat set anys al govern i ¿què heu fet per tancar les nuclears del país? ¿M'ho podeu explicar? ¿O heu anat fent temps fins a tornar a l'oposició per demanar-ne el tancament? Increïble. L'apartat més sucós del seu díptic és el requadret on pretenen explicar "Què ha fet ICV-EUiA amb el teu vot?" els quatre últims anys des del govern. I fixeu-vos què s'atreveixen a escriure: "Ha garantit que no patirem més sequeres." Olé, olé i olé!!! I tot perquè el Baltasar va anar a veure la Moreneta. Mai els ho agraïrem prou. No ens porteu l'esperança, no, ara ja estem salvats del tot. La península Ibèrica acabarà sent un desert però sempre quedarà el trosset de Catalunya, que gràcies a la vostra gestió potser arribarà a ser una selva i tot. El que no em queda gaire clar és: ¿Com ho heu fet, perquè a Catalunya no hi torni a haver mai més una sequera? ¿Què n'han de dir, els hòmens del temps? Sou uns genis, vosaltres sí que sou "los putos cracs!".

josefina

dilluns, 15 de novembre de 2010

L'Àrtur ens fa la benvinguda a casa

Al nostre poble encara és hora que pengin cartells electorals a banda i banda de carretera com sol passar en cada campanya. Però ahir al vespre, quan tornàvem de casa dels padrins, ens vam trobar aquesta sorpresa.


Al costat de la porta d'entrada a casa, en una de les dos úniques mitges parets que s'aguanten dretes de l'era de cal Guillem, ens hi van col·locar un pòster del Mas. Mai hi havia vist res de penjat, en aquestes parets. I al ser tan a prop de casa nostra vam pensar que qui el va penjar deu llegir el nostre bloc o ens deu conèixer una mica, hi hi. No crec que hi aguanti gaire perquè la cinta d'embalar damunt dels maons difícilment hi estarà enganxada els quinze dies de campanya. I amb els plugims que va fent, encara menys. Però ens va fer certa gràcia. Avui quan hem sortit a passeig amb el Josep hem pujat cap a mig poble per veure si hi havia més propaganda i hem trobat una pancarta de CiU miraculosament lligada a un tronc...


Un altre cartell anunciant el míting de CiU a la Seu aquest dimecres, i també enganxat en un dels pilars d'una era abandonada...


I encara n'he vist un altre enganxat al comptador de llum d'una casa particular. No recordo que en campanyes anteriors al Parlament s'haguessin vist cartells d'un partit 'gran' enganxats en aquests llocs i d'aquesta manera. Reia mentre pensava que potser ho va fer 'in person' el nostre mai prou ben considerat alcalde, que des de fa unes legislatures és de CiU (quina taca tan grossa que teniu, convergents!) després d'haver passat pels socialistes, i des de fa uns anyets festejant descaradament amb Esquerra. Precisament, un dels motius que em frena a l'hora de votar CiU és el suport que segueixen donant a aquest personatge, tot i que ja sé que les municipals són una cosa i les nacionals una altra. Però, sempre hi penso.

De moment veig que l'home del bar que tenim a l'altre costat de carretera no ha penjat la pancarta del PP, i jo fa uns dies que li vaig dir al Marc a veure si li feien arribar una pancarteta de Solidaritat per penjar-la al nostre balcó, però per ara no ha arribat res. L'haurem de fer amb un llençol.

Bé, i per acabar, una bonica estampa familiar de padrí i nét al costat de la llenya, que diuen que vénen dies freds.



josefina

dissabte, 13 de novembre de 2010

Catalunya és això


És una bona metàfora del nostre país (actual) i del que et pot passar si vas a contracorrent. 

Autor: Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), llicenciat en història i filosofia. També ha publicat el recull d'aforismes Viure mata i l'assaig Pensar l'art. Kant, Nietzsche, Tàpies, Bauçà.


Citació completa: Respecte a la poesia, hi ha una altra cosa que s'ha de fer pública perquè el lector entengui qui i què era Miquel Bauçà, una altra cosa a part del que ja hem comentat abans sobre la prohibició explícita que els seus llibres siguin traduïts al castellà i al francès. Miquel Bauçà va guanyar el premi de poesia Miquel de Palol el 1993.

Per a un poeta català, el premi literari és com per a la pornostar el lubricant o la lavativa: imprescindible per treballar. I el premi de poesia Miquel de Palol que s'entrega a la culta i europea ciutat de Girona no és pas un premi menor. Doncs bé, Bauçà va guanyar aquest premi amb un llibre de versos titulat En el feu de l'ermitatge. No cal que el busqueu al Google, no existeix com a llibre, no el va voler publicar.

Un poeta català que guanya un premi important de poesia i que no el vol publicar. No em surt una metàfora prou dura. Simplement indescriptible. L'art de desaprofitar l'oportunitat. Com si un gos afamat (ara sí que em surt) es deixés morir de gana davant del plat ple de tall.

Perquè el cicle de la poesia és aquest: fer versos, guanyar un premi, publicar, que et comprin, llegeixin i ensabonin altres poetes, passar a formar part dels jurats que donen els premis, fer versos, guanyar un altre premi, publicar, que et comprin, llegeixin i ensabonin poetes a qui tu has donat algun premi com a membre d'un jurat, fer versos, ensabonada, esbandida...

Morirem cantant.


XXXIII


No guanyar premis i no ser traduït: convertir en somni el malson persistent de tot escriptor català.


Font: Vista al llibre La mort de Miquel Bauçà. Editorial Fonoll, 2009, p. 90-91.

dijous, 11 de novembre de 2010

Continua la campanya

Falten ara tres hores perquè comenci oficialment una campanya electoral que ja fa mesos que està en marxa. Jo l'esperava amb moltes ganes perquè m'agraden, les campanyes electorals. M'agrada seguir-les a través dels mitjans de comunicació. Però aquesta ja la intueixo diferent. Diferent perquè hi arribo fastiguejada i cansada. Cansada de les mateixes cares de sempre, cansada de no poder veure debats com déu mana a la tele, ni un cara a cara, encara que sigui només un, entre el Montilla i el Mas. Cansada d'haver de tornar a sentir la mateixa cantarella als periodistes de la Corpo dient que no firmen les notícies perquè estan en contra dels blocs electorals en nom d'una objectivitat a la qual només apel·len precisament quan ve la campanya. Cansada, emprenyada i insultada pels set anys de tripartit. Cansada de sentir tantes i tantes obvietats, tants discursos buits de contingut, tantes frases fetes només de cara a la galeria...

Quina pena feies, Puigcercós, avui jugant al criquet. Quina pena fas, Sánchez Camacho, amb aquest posat tan tort. Quina pena fas, Rivera, amb aquestes gesticulacions tan estudiades i falses. Quina pena fas, Herrera, amb el teu missatge suposadament d'esquerres i progressista. Per cert, iniciativos, ara que us quedareu un altre cop a l'oposició (així ho espero) què? ¿Tornareu a les trinxeres i us manifestareu contra els Mossos? ¿Promoureu concentracions contra les nuclears? ¿Criticareu qualsevol insinuació de transvasaments? Aneu a fer punyetes! I quina pena que fas tu també, Montilla, dient que no vas sempre al futbol però que en partits interessants, com el Barça-Madrid de l'endemà de les eleccions, està clar que aniràs "al palco". Perquè pagar l'entrada no, no fos cas. I tu Mas, la veritat és que de pena no me'n fas, i tinc ganes que es compleixin les enquestes i siguis el meu president d'una vegada per totes. Confio en tu.

Però em passa una cosa: estic tan cansada de vosaltres, de tots, que com ja vaig escriure aquí fa un temps, necessito cares noves, discursos nous. I per això, i perquè els mitjans tradicionals menysprearan i ignoraran les forces que em prometen el que més vull, que és la independència del meu país, el dia 28 penso que votaré Solidaritat. Tot i que -com diu el Mas del Polònia- el candidat de CiU per Lleida em cau molt bé. Bé, encara em queden quinze dies per acabar-me de decidir del tot.

josefina

Al loro




No estamos tan mal. Ayer omplimos en Igualada: 400 personas para escuchar a uno de los pocos personajes que los tienen bien puestos en nuestra gabia; y hoy, otro cistellaco del suegro, que siempre tiene que demostrar que él sabe un nido.

(Per cert: Ahir, una noia del 3/24 que presenta els esports va dir: "Els Lakers continuen trepitjant amb pas ferm." Impressionant.)




diumenge, 7 de novembre de 2010

Una horeta al bosc





Aquests dies de bonança han deixat els boscos al punt just. No tinc gaires estones per escapar-me, però ahir i avui, després de dinar, cop de moto, una horeta i bossa plena. Els bolets de sota són llenegues (mucoses, en diuen aquí). N'hi ha per parar un carro, i són delicioses. Cap al congelador. Els rovellons ja us els regalo.

m.

flaixmarcs (totalment prescindible)


És una llàstima no tenir la llibertat suficient per poder aixafar uns quants éssers elefantiàsics que, en realitat, són com els dels contes del Josep, de cartronet. Per això encara continuo fent l'absurda 6/49 amb folre i manilles, l'única impossibilitat que veig de ser prou lliure per dir el que em doni la gana. El que passaria, un cop aconseguida la impossibilitat, és que ja no tindria esma de fer servir la verinosa llengua quan algun elefant del parc juràssic vomités a prop o a sobre meu.

O sigui que, de moment, i crípticament (si es pot dir així), aneu a prendre pel sac els de la ignorància atrevida i el servilisme cobrat.

divendres, 5 de novembre de 2010

Devia ser del gremi

Mentre gronxo amb un peu la cadireta de la Mariatxi perquè pari de rondinar una estona, faig una reflexió ràpida sobre la polèmica que s'ha obert al voltant d'aquest document confidencial que un ciutadà va trobar al carrer i que contenia informació secreta amb aspectes de seguretat de la visita del Papa a Barcelona i mòbils d'alts càrrecs, entre d'altres. És que m'ha fet gràcia que aquest ciutadà, que expliquen que va trobar el document tot passejant el gos per la Via Augusta, en comptes de portar-lo als Mossos o a la Policia, que penso que és el que hauria fet algú diguem-ne normal, doncs no. No se li va acudir res més que portar-ho a RAC 1. Com es devien fregar les mans, a l'emissora! Quin regal del cel! Per això penso que aquest 'ciutadà' devia ser del gremi periodístic, perquè si no, no ho entenc.

josefina

dijous, 4 de novembre de 2010

Sense cap vergonya

Diré per endavant que em sap greu que li hagin quedat seqüeles físiques pels trets que va rebre, i també de psíquiques, suposo, per haver estat segrestat més de 250 dies en ple desert, però avui m'he escandalitzat al sentir a la ràdio que el senyor Albert Vilalta demana estatus de víctima del terrorisme i vol rebre una indemnització del ministeri espanyol d'Interior. Espatarrant. Està molt bé voler anar a fer el solidari en un dels llocs perillosos de l'Àfrica, però us van segrestar per culpa vostra i de les vostres imprudències. ¿¿I ara se t'ha de pagar un cabàs d'euros amb diners públics, amb diners de tots?? ¿No té gaire vergonya, eh, el senyor director general de les empreses Túnels i Accessos de Barcelona i Túnels del Cadí?

josefina

Plega, Carretero, homededeú

Quan vau saber que l'acte de presentació de Solidaritat a la Seu era el mateix dia que el vostre, el vostre acte va desaparèixer de l'agenda del web. Solidaritat va omplir la Sala Sant Domènec. Llavors, suposo que empès per la follia que arrossegues des que lideres el grup dels escollits, vas dir: "Ah, sí? Doncs jo també l'ompliré!" I avui, a un quart de deu de la nit, Reagrupament ha fet un acte de presentació a la Seu, a la mateixa Sala Sant Domènec, davant de 22 persones. Per què no fas el favor de plegar, Carretero, si tant t'estimes aquest país?

P. s.— Això també tenia ganes de dir-ho i me n’he oblidat. Pel que sé (pel que he viscut) i pel que m’han explicat, ets un expert a carregar-te la gent que, segons tu, ja no et fa falta. Un líder suprem pot prescindir de tothom, és clar. Però mira: si avui heu fet el ridícul és perquè no tens gent al territori. Et penses que amb una nota de premsa i quatre cartells pots omplir la Sala Sant Domènec? En quin núvol vius, ara mateix? Tu sol ets incapaç de fer res de bo i has engegat a la merda molta gent vàlida, per culpa teva i prou. El rei va despullat i em temo que avui ningú no li ho ha dit.  

dimarts, 2 de novembre de 2010

La cagada de Convergència

Encara no em puc creure que Convergència patini d'aquesta manera. L'última sortida del senyor Homs, "si no governem sols, desistirem del concert econòmic", ¿és una bona estratègia per mobilitzar l'electorat?, ¿o és una gran cagada? ¿Com es pot trair d'aquesta manera les persones que confien que amb CiU al Govern s'aconseguirà un finançament just? És completament absurd. És com si sortís ara el Laporta i digués: "Si no tinc majoria, renuncio a lluitar per la independència." O el Rivera: "Si no tinc majoria, deixo d'atacar la llengua pròpia del meus país." Etc. Serien la riota de tothom, no? Doncs és això el que CiU ens ha dit avui: no lluitaré pel que em sembla que és just si no tinc majoria absoluta, si no governo soleta. I als votants i als no-votants de CiU, que us bombin.

Si no hi hagués la candidatura de Solidaritat, segurament hauria votat CiU a les eleccions, sempre que no sortís algú destacat de CiU dient coses com aquesta. Perquè, vejam, si CiU planteja el concert econòmic (o la nova versió, el pacte fiscal), és perquè considera que el finançament de Catalunya és injust i que hi ha una àmplia majoria de catalans que volen un finançament just. (Aquesta és la trampa que han muntat i en què cauran.) Si CiU pensa que la prioritat de Catalunya és el concert i no la independència és precisament per això, no? És viable i ho vol la majoria. ¿Doncs per què supedita la seva gran aposta electoral al fet de governar en solitari? ¿No havíem quedat que el més important és la voluntat del poble? (Dret de decidir fins allà on vulgui la gent, diuen.) ¿Artur Mas no es veu amb cor de defensar el que pensa que és just independentment que tingui majoria aboluta al Parlament? Encara més: Si CiU exigeix la majoria absoluta per negociar el concert amb "comoditat", ¿què es pensa que demanarà el PP quan arribin les eleccions espanyoles? Una mayoría suficiente para no tener que depender del chanataje de los nacionalistas. Això vol dir que, amb una mica de sort, el PP accedirà a rebaixar un parell de punts el dèficit fiscal de Catalunya si necessita uns quants diputats de CiU (no el govern autonòmic de CiU) per governar tranquil, i llavors sortirà el Mas a proclamar que Catalunya ha aconseguit el millor finançament de la història. Us sona, aquesta cançó? Són els cicles de sempre.

Estic al·lucinat, de veritat.

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Superquè, Iceta?

Senyor Iceta,

Pensi que molts dels de la seva corda (sociata, vull dir) són pijoprogres que, quan senten algú que parla de la gent normal, s'esquincen les vestidures, posen el crit al cel i si no et posen una denúncia és perquè no tenen temps.

La gent normal, certament, pot dir bestieses quan està desesperada, però vostè, quan afirma que prefereix "un president supernormal que un que es cregui un milhomes", el que en realitat ens està demanant és que equiparem els conceptes mediocre i normal. El president de Catalunya és mediocre, i vostè ens vol confondre. El nostre president hauria de ser un paio normal, però mai, mai de la vida, un mediocre. El nostre president és un tio normal? Jo sí, que sóc normal! Hehe.

m.

divendres, 29 d’octubre de 2010

I vostè què pensa fer, senyor Mas?


"Mas reclama a Montilla més contundència per rebutjar la suspensió del reglament del català a Barcelona i Lleida."

Molt bé, però ja sabem què podem esperar d'un nacionalista espanyol com el senyor Montilla. Està molt bé qualificar aquesta ofensiva espanyolista d'"atac molt greu" a la identitat catalana, d'"autèntica croada de criminalització del català". Ara falta saber què podem esperar de vostè quan sigui president. Quina contundència aplicarà vostè. Ja tinc ganes que sigui president. (Ho dic amb humor, és clar, però aquí ja he deixat ben clar que, per mi, vostè serà el millor president de Catalunya dels que poden aspirar a ser-ho avui en dia. També és cert que tinc més ganes de perdre de vista el Montila i companyia que no pas que vostè sigui president, però el que deia: quan vostè sigui president veurem si les expectatives es compleixen i fins a quin punt se sotmetrà a la legalitat espanyola, que a hores d'ara és exactament el contrari del que coneixem per democràcia. De moment, la seva reacció al nou atac d'Espanya ha sigut decebedora. Avui mateix, he llegit al càncer que per primera vegada no dóna suport al partit que governa: "Mas avisa de que un portazo al concierto económico fomentaría la independencia." És el mateix discurs que feia, no fa gaire, Esquerra. Així no anirem enlloc. És d'un provincianisme impressionant.)

Resposta al 'Canvi de rumb'

Josefina,

T'ha quedat un escrit molt rodó. Amb aquests arguments i amb aquest sentiment amb què ho expliques tot, qualsevol et rebat... hehe. Quan em vas explicar el projecte de canvi de rumb, em va semblar collonut. No sé si sóc antic pel fet de pensar així, però tant de bo no haguessis d'anar a treballar mai més. A mi em tranquil·litza molt que, almenys durant una temporada, puguis dedicar bona part del dia a la canalla. (Ara només falta que, quan arribi a casa, trobi el plat a taula i les sabatilles al costat del sofà, hehe.) Fa un any pensava que la guarderia era bona. Ara ja no. Cada casa és un món i hi ha gent de tota mena (a alguns no els haurien de deixar tenir fills, però aquest és un altre tema), però la guarderia és una mal necessari per a molta gent que no té cap més alternativa. Nosaltres tenim la sort que ens ajuden, tinc bons horaris i ens ho hem pogut combinar bé. Ara ens hem pogut permetre (quina ràbia que fa quan tothom t'ho diu, sí) aquest canvi de rumb i n'estic content. D'aquí a uns anys ja veurem què passa.


dimecres, 27 d’octubre de 2010

Canvi de rumb

Bé, ja està. Avui he enllestit la meva última revista de Les Mesures. Ho he fet en una setmana en què tot se m'ha complicat més del que ja ho estava perquè la meva cangur preferida i insubstituïble, la meva mare, s'ha trencat el fèmur i la tenim a l'Hospital, on la van operar dilluns. El primer cop a la vida que l'operen, el primer cop a la vida que està obligada a quedar-se asseguda i a necessitar ajuda per aixecar-se i començar a caminar. La pobra està més preocupada per no poder-me donar un cop de mà amb els nens que pel mal que pugui tenir. Però confiem que tot seguirà pel bon camí, que aviat la tornem a tenir a casa i que pugui començar la recuperació per posar-se a to.

Avui, amb l'adéu a la meva feina dels últims dos anys, poso un punt i a part a la meva vida professional. Allò tan recurrent de la conciliació entre la vida familiar i la laboral, en el meu cas i ara per ara, ho he vist impossible. I posant totes les coses en una balança m'ha pesat molt més el platet de quedar-me a casa i dedicar-me als nens. Tot i que hi havia pensat algun cop, en la possibilitat de deixar de treballar, no ho vaig fer seriosament fins fa justament dos setmanes, quan vaig portar el Josep a la seva doctora perquè feia uns dies que estava molt enganxat del coll. Una conversa amb ella és el que em va fer obrir els ulls. En poca estona vaig decidir dos coses: deixar de treballar i treure el Josep de la guarderia. La pediatra dels nostres nens no és gaire partidària de les guarderies tot i que en valora el servei i les professionals que hi treballen -reconeixement que comparteixo-, i n'admet la necessitat. Però, com em va dir, aquesta necessitat és dels pares, no pas dels fills.

Aquell dia al Josep li va diagnosticar infecció de coll i infecció gàstrica, i ja em va avisar que tot el que anés agafant a la guarderia corríem el risc que ho enganxés a la Maria. I no vull que una nena tan petita, de quatre mesos, vagi agafant tants constipats ni infeccions. La doctora em va aconsellar que, si m'ho podia permetre, valia la pena passar aquests anys amb els nens "perquè de petits no ho tornaran a ser mai més i és el millor regal que els pots fer". I ja va estar tot dit. L'endemà dijous vaig trucar a la guarderia i vaig anar a l'Ajuntament de la Seu a donar de baixa el nen, i a la tarda entregava la carta de comiat al gerent de la revista. He donat els 15 dies de rigor a l'empresa i he fet dos revistes tan bonament com he pogut però suant de valent, sobretot aquests tres últims dies, en què he viscut en un estat de taquicàrdia permanent perquè no em veia capaç de tancar-la a temps. Però al final he pogut i ara ja respiro. La meva feina no és com d'altres: no puc deixar coses per l'endemà ni hi ha ningú que pugui fer-les per mi. No tinc marge de maniobra si em surten els imprevistos tan habituals amb dos criatures tan xiques.

De la decisió de treure el nen de la guarderia m'he sentit dir diverses coses. Moltes persones, sobretot de la generació dels meus pares, m'han felicitat per la decisió. Altres, mares de nens petits com jo, m'han dit que si poguessin també ho farien. Alguns m'han avisat que, encara que no vagi a la guarderia, el nen tard o d'hora agafarà les mateixes malalties i les passarà a la nena (això ja ho veurem. Alguns experts en el tema em van augurar que tots dos passarien tot l'hivern amb mocs i puc dir que ja fa ben bé deu dies que no els he de netejar el nas ni a l'un ni a l'altra). També n'hi ha que et diuen que està bé que agafin les malalties ara perquè així s'immunitzen (aquest argument no me'l crec, penso que és una mena de justificant que busquen els que tenen remordiments. I em sembla una barbaritat que es pugui pensar això, ¿o és que hem de considerar normal que als dos anys una criatura ja hagi provat 50.000 antibiòtics?). Com també penso que és una excusa aquella que et diuen altres que la guarderia els va molt bé perquè així aprenen a conviure i a 'socialitzar-se' amb altres nens, quan tothom sap que a aquestes edats (1 i 2 anys), els nens no juguen els uns amb els altres, sinó que cadascun va al seu rotllo. La meva germana, que ara ja fa uns anys que es mou pel món de l'ensenyament, m'explica que quan comencen P-3, nens que han anat a la guarderia es comporten encara com autèntiques bestioletes, mentre que nens que no hi han anat no tenen gaires dificultats per adaptar-se a l'escola. O sigui que cau també aquell altre argument de dir que anant a la guarderia garanteixes que després no s'estranyaran al col·le.

I gairebé tothom m'ha dit: "Si t'ho pots permetre, ben fet que fas." I m'enrabio una mica. No és que m'ho hagi pogut permetre, perquè de sobrada econòmicament no en vaig pas. De fet, penso que hi ha moltes més mares que s'ho podrien permetre abans que jo, de deixar de treballar per estar amb els nens: mares que són funcionàries o tenen feina fixa que els permet demanar excedències, o unes bones reduccions de jornada, o una reserva de plaça, i mares que poden cobrar un bon atur. Jo, ni l'una cosa ni l'altra. Quan d'aquí a un parell o tres d'anys decideixi tornar a treballar, hauré de començar de zero un altre cop, tornar a enviar currículums i fer entrevistes de feina. I d'atur, tenint en compte que més de la meitat de la meva vida laboral l'he passat a Andorra i que els últims anys he treballat mitja jornada, doncs poca cosa veuré. Si m'ho puc permetre, de deixar de treballar, només és perquè durant els anys que he tingut la sort de tenir un sou he mirat d'estalviar pel que pogués passar (tants sermons de la meva mare havien de servir d'alguna cosa). I no és que hagi tingut mai uns grans sous, però d'una banda he tingut la sort de no haver-me hagut d'hipotecar per viure sota un teulat, i per una altra no sóc persona amb gustos ni aficions gaire cars, ni em moro per marxar de vacacions cada any a la Conxinxina, no sé si m'enteneu. Algun cop em preguntava per quin motiu hauria de veure'm en la necessitat de tirar dels estalvis i ara he tingut la resposta.

I bé, no es pot dir que deixar de treballar (fora de casa, s'entén) hagi sigut una decisió fàcil perquè jo he disfrutat molt fent la meva feina els últims deu anys, però tinc molt clar que no me'n penediré mai. És d'aquelles poques decisions que, quan la prens, saps que no te'n penediràs mai. I això ja val per a tot. També hi ha hagut qui m'ha preguntat si seré capaç d'estar-me tant temps a casa i dedicada al cent per cent a la canalla. Jo penso que sí, perquè els meus fills s'ho mereixen i jo tinc ganes de donar-los ara el meu temps. De dedicar-los els que, espero, siguin els millors anys de la meva vida. Aquí començo, doncs, una nova vida.

josefina

L'art sacre de la Franja

Sembla que, al final, només el Govern de Catalunya podrà aturar l'espoli de l'art sacre de la Franja que acull, amb tota la legalitat civil (no religiosa) del món, el Museu Diocesà de Lleida. Si el senyor Montilla o el senyor Mas acaben abaixant-se els pantalons davant de l'OPUS i d'Espanya, un dels dos protagonitzarà un dels episodis més vergonyosos de la història botiflerina del nostre país.

Dues reflexions més serioses del que semblen

Fa una estona, mentre el Quico em passejava, he arribat a aquestes dues conclusions; solemnes, poc elaborades però molt serioses:

A vegades, sort que els hostes vingueren.

La crisi s'acabarà quan la immensa majoria de la gent torni a comprar la cervesa en lots de sis.

I el present, senyor Mas?

Fins ara, la resposta de CiU-Artur Mas a la sentència del Tribunal Inquisitorial Espanyol (TIE) ha sigut més aviat trista, típica de l’ocupat que vol fer veure que no està ocupat. Els cativistes ens volen convèncer que ara sí, que tindrem un govern que plantarà cara, però la realitat ens diu que davant la humiliació del TIE, CiU només ha sigut capaç de posar-se darrere d’una pancarta que deia Nosaltres decidim i de proposar el concert econòmic (cosa que, traduïda al català que ara es parla, vol dir: ‘intentarem aconseguir que el dèficit fiscal de Catalunya passi del 10% al... 7%’?).

El senyor Mas se centra en els diners i prou, encara que digui que “és evident que Catalunya no pot construir el seu futur dins la Constitució espanyola”. Ni el futur ni el present. Parlem del present. M’agradaria saber què li sembla al senyor Mas la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de suspendre cautelarment el reglament d’ús del català a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida pel fet que aquests textos estableixen que la llengua pròpia de Catalunya serà d’ús preferent en els seus àmbits.

I més que saber què en pensa, m’agradaria que m’expliqués què pensa fer en aquest sentit quan sigui president. Acatar? Decidir? Centrar-nos en els problemes reals de la gent? Esperar que ens fem grans?

Gràcies, mestre

L'any passat vaig penjar aquesta citació seva al Diccitionari. El meu modest homenatge a un gran mestre i un gran patriota.


Autor: Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d'Urgell, 10 de gener de 1940 - Barcelona, 27 d'octubre del 2010), lingüista català.

Citació completa: Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial. Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil [que] és crear eslògans!; que fàcil [que] és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)! I si aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble. És un enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la mateixa.


Font: D'un discurs al Parlament de Catalunya l'1 de juliol del 2009. Vista al bloc del Gazo, on podeu llegir el discurs complet.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Si no 'vas a menys' o 'a més'...

Si no vas a més o a menys, a part que no ets noticiable, ets un bitxu raru. Actualment (i em baso en la simple i prou treballada observació) totes les retencions van a més o a menys, igual que els núvols, les protestes sindicals i les crítiques absurdes dels que manen i dels opositors. Tot, absolutament tot, o va a menys, o va a més. Altres fórmules més sofisticades com s'intensifiquen les retencions, els núvols aniran desapareixent (potser gradualment, més que no pas paulatinament, paraula atractiva que prové d'un suposat Don Paulatino del qual no es té constància) i les protestes augmenten es consideren allunyades de la Catalunya real.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

El futbol

L'he viscut amb passió, sobretot els colors blaugrana, fins al punt de polir-me tots els estalvis per anar a Wembley. Ara fins i tot em costa seguir els partits del Barça, l'únic equip del món que juga una mica bé. La lliga espanyola em sembla una estafa, d'una mediocritat insuportable. L'únic que pot salvar aquest tedi és la creació d'una lliga europea. Caldrà superar uns quants nacionalismes, però l'euro és l'euro i les teles s'acabaran imposant al costat del sentit comú.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Per què no et votes en blanc a tu mateix?


Sandro Rosell, que, com molt bé assenyala l'Enric Vila, té "aquesta cara de nen tonto de casa bona que no sap què fer amb les joguines que li han regalat", es veu que anirà a plorar a Madrit perquè el president de la Federació Asturiana de Futbol ha dit que Mourinho i Guardiola són "gairebé estrangers"


marc

Súpers

Fa més pel català i per la nació la festa de demà dels Súpers, que totes les administracions i els serveis de política lingüística junts.


m

dimecres, 20 d’octubre de 2010

La cara autèntica d'Esquerra

Me l'ha demostrat el Ridao amb la seva oratòria insulsa aquest migdia quan ha valorat la remodelació del govern de Zapatero. Ha dit que era un altre atac a Catalunya. Segons ell, el primer va ser l'Estatut i ara la cada cop menor presència de ministres catalans al govern espanyol. Ridao, si de veritat et consideres independentista, això és el que et preocupa? A mi, si hi ha ministres catalans o no a Madrit, se me'n refot. I més després de veure el que un Corbacho o una Chacón fan per Catalunya. En què quedem, Esquerra? Sou o no sou independentistes? Per què hi hem de voler tenir tants catalans al govern de l'Estat que ens roba? És que ja no enganyeu a ningú, home! Foteu pena!

josefina

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Rosell



L'home que davant la decisió social més important en la història del Barça vota en blanc.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Percentatges


Més del 10% del PIB català se'n va a Madrit i no torna.

El 20% dels catalans són pobres.

El 50% dels catalans volen continuar a Espanya.

Quants catalans pobres són conscients del robatori a què estan sotmesos i volen continuar a Espanya?

divendres, 15 d’octubre de 2010

Mirem endavant



El dia que commemorem el setantè aniversari de l'assassinat de Lluís Companys a mans dels feixistes, retinguem el missatge del PP, que ha dit que no ha assistit als actes d'homenatge al que també va ser el seu president (oi?) perquè no hem de mirar cap al passat sinó cap al futur.


dimecres, 13 d’octubre de 2010

La Sala Sant Domènec, plena



Acabo d'arribar de l'acte de presentació de Solidaritat Catalana a la Seu. Omplir la Sala Sant Domènec un dimecres al vespre del mes d'octubre té molt mèrit (250 persones). Un mèrit que cal atribuir, a part dels ponents (Laporta, López Tena, Bertran i Segura), a la feina que ha fet l'assemblea comarcal de l'Alt Urgell, sobretot la màgica i incombustible Núria.

A mi no hi ha res que m'agradi més que em diguin bona feina. Doncs això, boina feina!

A l'últim apunt de cal Rèflex, el Miquel preguntava: "No fou Pla qui digué alguna cosa semblant?" Es referia a l'enveja cap al Laporta. Sí, Miquel, és un tema recurrent en el Pla que he llegit; amb la seva ironia habitual, ens fa saber que "l'home és un animal envejós —i és natural que així sigui, atès que l'enveja és un ingredient important en la conservació de l'espècie, un element que reforça l'amor propi i l'egoisme. L'enveja ajuda a viure, fa marxar el comerç, impulsa la gent a llevar-se de matí. L'home és tan poca cosa, tan irrisòriament feble, que si no fos envejós seria com una passiva bestioleta."

L'enveja és el que ens fa viure. L'enveja cap al Laporta és el que fa que molts miserables es calcin les botes cada dia. Avui el Laporta ha estat molt bé. D'aquí (a) quatre dies serà un gran polític i ridiculitzarà els puigmerdosos que han qüestionat la seva solvència. Els mediocres que no han treballat en sa vida i que menyspreen els que se l'han guanyat fora de la política i han triomfat.

El Laporta té defectes, és clar! O és que tu vas néixer ensenyat? El que avui és molt clar, però, és que a Catalunya només hi ha dues persones amb capacitat de liderar el país: el que ha tret el Barça de la misèria i l'ha convertit en el cub esportiu més important del món, el mateix que ara vol treballar perquè el seu país sigui lliure al més aviat possible, i el que anirà a negociar un concert econòmic impossible. Com diu el puticlub del poble, tu tries.

Hostes vingueren, que a casa ens digueren...


Laporta, envejat

James Morrissey - (Lloret de Mar)

Sóc estranger i resideixo a Lloret des de fa 13 anys. Sóc un gran seguidor del Barça (ja ho era una mica a Anglaterra) i estic sorprès i trist al veure la immensa enveja i ganes de venjança que té certa gent contra Joan Laporta. Si fos anglès, aquest senyor estaria al cim. Va ser un gran president. Els que li volen fer mal se'l fan a ells mateixos. L'enveja és un dels principals mals d'aquest país que tantes coses positives té.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

La informació és una selva

Una frase de Xavier Graset, si no m'equivoco. I és ben veritat. Des del moment que es genera la notícia, a vegades manipulada, fins que arriba a la gent, que en bona part no sap llegir (interpretar el que es diu), no sé què fem amb la pobra informació però acaba ben estabornida.

L'última evidència d'aquest fenomen tan normal (parlo per mi, de la meva experiència vital) ha sigut la desinformació sobre els convenis que l'SPL ha firmat amb bona part dels grans magatzems d'Andorra per millorar l'atenció als clients en català. No m'he escandalitzat perquè ja fa uns quants anys que mantinc un contacte molt íntim amb els medis (ara no tant, però no deixen que me'n desempallegui), encara que no deixa de sorprendre'm (i de meravellar-me, fins i tot) la capacitat de llegir notícies totalment desenfocades o mal interpretades.

En aquest cas concret, s'ha dit que l'atenció en català als comerços és del 5%, cosa que no és certa; que "els darrers anys hi ha hagut un increment del nombre de turistes que volen ser atesos en català, un 10% el 2004 i un 18% durant el 2009", mentida; etc.

És una mica depriment. També és cert que hi ha informació que no es contamina (ara penso en els periodistes que diuen fangs tòxics en comptes de fang tòxic, que és el que diu la gent normal) i que hi ha lectors no contaminats a priori que tenen tanta addicció que ja s'ho fan ells solets. A vegades tenim la sort que es copia íntegrament la nota de premsa (si n'hi ha), i a vegades el periodista en sap i/o té prou temps per fer la notícia com déu mana. El resultat cotinua sent depriment i no sembla que hi hagi perspectives de millora, sinó al contrari. Les redaccions s'han aprimat però els diaris tenen pànic de mostrar-se físicament com el que haurien de ser: més prims que el paper de fumar. Els primers damnificats, deixant de banda la pobra informació, són els assessors lingüístics, i no assenyalo cap periòdic d'Andorra en concret (espero un editorial d'aquests enllaunats d'algun periòdic d'Andorra per criticar la falta de promoció del català). És cert que al segle XXI els periodistes haurien de tenir un domini de la llengua suficient perquè l'amo pogués prescindir del sou dels correctors (i editors), però la realitat és que el periodista del segle XXI no en té ni punyetera idea de la seva llengua (exagero un mica, però som al segle XXI, no el 1980), i ja se sap què passa quan no domines la teva eina fonamental de treball. Fa molta pena llegir segons quins periodistes enllaunats que només són capaços de repetir els clixés lingüístics d'El País i El Mundo.

A tot això...

En qualsevol cas, si voleu estar ben informats, l'ús del català als grans magatzems s'explica aquí, i els convenis, aquí. Sense cuina ni profilaxi ni servit en safata. Més val copiar i enganxar amb l'entranyable sobrenom de Redacció, que no pas fer el ridicle. I si no sou periodistes sinó només redactors o copiadors, cal assumir-ho, o no, però com a mínim heu de vigilar que les ínfules no us facin ennuegar.


marc

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...