diumenge, 14 de febrer de 2010

Les reflexions d’Ernest Maragall


Acabo de llegir l’article que avui publica a La Vanguardia després del rebombori que va causar a mitjan setmana i el més fàcil, per a algú com jo que no té cap simpatia pel tripartit, és dir que té més raó que un sant i que això que ara ell s’ha atrevit a dir i a escriure n’hi ha que fa molt temps que ho pensem. A mi l’Ernest Maragall em cau bé per una cosa, i és per la valentia (tot i que els afectats li han dit de tot) que ha tingut davant dels sindicats de mestres amb la Llei d’educació i amb les propostes de canvis en el calendari escolar que han fet saltar la careta a més d’un (i d’una). Com el Castells, i en menor mesura la Tura, la Geli i el Nadal, cauen una mica simpàtics per allò de defensar la catalanitat d’un PSC més espanyol que mai. Però fins aquí arriba la simpatia. Aquestes declaracions, el cop suposadament d’efecte del Castells al passadís del Parlament secundant-les, l’article d’avui, ja no tenen cap mica de credibilitat. La part catalana del PSC l’ha perdut tota, perquè només es fa notar en moments molt particulars, en llocs no apropiats (que ho plantegin a l’executiva i demanin un debat intern de debò, va), i així doncs, ¿com no voleu que pensem que és tot pura estratègia preelectoral?

El Maragall està fent aquests dies la millor campanya a CiU, que si no governa després de les pròximes eleccions, serà convenient que s’ho faci mirar. Aquest missatge de la il·lusió que volen vendre s’haurà d’explicar molt i molt bé per ser creïble. I amb una mica més de passió, de força, de convenciment i d’orgull. Ara toca valentia.

Penso també que està molt bé, com admet el mateix Maragall a l’article d’avui, que els ulls es posin per una vegada en el PSC, i en les entranyes del PSC, per ser més exactes. Perquè es parla molt de la caiguda que tindrà Esquerra (ja veureu com al final no serà tanta, per desgràcia, perquè el càstig fort se’l mereixen més que ningú), del paper vergonyós d’Iniciativa al govern, de l’eterna ambigüitat de CiU, de la deriva del PP, dels grups i grupets que volen anar, molt legítimament, a les eleccions... I fins ara no es parlava mai del PSC, cosa que els afavoria perquè semblava que apareixien davant dels ciutadans com l’opció més seriosa. I un carall! El que passa, ja ho sabem, és que bona part dels mitjans estan comprats, i hi ha coses que s’han de callar, eh que sí? Per tant, a l’opinió pública ens arriba una realitat extremadament tergiversada.

La classe política que ens ha governat els últims anys ha sigut d’una grisor tan absoluta que és normal que estiguem fatigats, fastiguejats, desencantats, i més. Jo sóc dels que pensen que a la política hi haurien d’accedir els millors, els més ben preparats, els que realment fan política perquè creuen que és la manera més noble i positiva d’aconseguir el benestar dels ciutadans, i no només el seu. Veure fent (llegint) discursos a l’estrada del Parlament una xicota de nom Laia Ortiz, d’Iniciativa, amb el seu jersei de llana (que no hi tinc res en contra, del jersei de llana. En sóc una gran defensora i portadora, però per sortir a parlar al Parlament –un respecte!– no penso que sigui el més adequat), doncs això, veure aquesta senyora llegint un discurs buit, ple d’obvietats i de tòpics, que el podria haver escrit algú com jo, és molt depriment. I penso si és que no tenen sentit del ridícul, aquests diputats.

Ara que tenim la TDT i podem veure les sessions del Parlament en directe, crec que si algun dia anés a seguir-ne una en directe em cauria l’ànima als peus: hemicicle gairebé buit, diputats xerrant pel mòbil, uns que s’aixequen i marxen o uns altres que tornen, i tot mentre n’hi ha un que està defensant la posició del seu grup a l’estrada! A més de ser una falta de respecte cap a la persona que parla, sigui del grup que sigui, ho és també cap a tots els que hem anat a votar. Aquesta gent no recorda que si són allà ocupant una cadira (molt cara, per cert) és gràcies a nosaltres, no? Doncs com a mínim jo els exigeixo que l’ocupin amb dignitat, i si no en tenen, que pleguin, perquè ara ja no és temps per als barruts, els ganduls, els mediocres ni els prepotents. Ara ha de ser el moment dels valents, dels atrevits, dels intel·ligents i dels brillants, dels més ben preparats, dels millors.

josefina

10 comentaris:

marc ha dit...

Aviat constituirem el partit Orfenat Independentista. Vols ser la nostra candidata? No caldrà que passis per l'assemblea.

Ferran ha dit...

Més raó que una santa. Llegeixo l'embolic aquest d'en Maragall, arran les seves declaracions, i penso exactament el mateix: pura estratègia electoral, per marcar distàncies amb els seus socis d'una banda, i per "advertir" els seus que, o es mobilitzen, o s'acaba el tripartit (per falta de punts per sumar).

Josep-Empordà ha dit...

Pura rebequeria perqué els "catalanistes" de la ja federació del P$OE a Catalunya no tenen cap futur.

Suman poc aquí i resten molt allá, i ara a Ferraz ja han tocat a sometent per defensar la Moncloa, que és l'ùnic que els interessa, i tant el tripartit com els "catalanistes" del P$C, a un estat espanyol embogit d'anticatalanisme, no només no sumen sino que resten.

La estratègia de la federació del P$OE a Catalunya passa per espanyolitzar-se i esperar que amb l'ajuda de les clavagueres de l'estat, a mitjá termini, els catalans acabem de matar-nos entre nosaltres per fer possible un pacte a la basca, que no només és el que volen el PP-c i la federació del P$OE a Catalunya, sino també les més "altes institucions de l'esdtat". Aixó ja acaba de deixar del tot fora de joc als "catalanistes" del P$C-P$OE, d'aquí la seua rebequeria. Ja veurem a on els situen a les llistes de les properes eleccions...si és que els situen a cap lloc.

No sé si m'explico?.

Jaume Sanz ha dit...

Josefina, a banda del que exposes molt bé, hi ha les estadístiques: el PSOE de Catalunya en 35 anys MAI dels JAMAIS ha votat res diferent del PSOE d'Espanya. I com va dir el filòsof Bernat Sabater: no cal dir res més.

PS. marc, avisa

Ferran ha dit...

Posa els pèls de punta, el comentari d'en Josep de l'Empordà. El que dius, Josep, és terrorífic i, francament, espero molt que t'estiguis equivocant. De totes formes, per aportar un punt de llum i d¡esperança, diré que un pacte PSOE-PP és, a Catalunya, molt, infinitament més complexe de cuinar que al País Basc, on el PP tenia una força que a casa nostra, per sort, ni de conya.

Andreu ha dit...

Sí, si, Ferran. No acabo de veure l'estranyesa gran per aquesta més que hipòtesi de futur. PPPSOE.PSOEPP.

O es que a Euskadi no ho han fet, i també va guanyar clarament EAJ/PNB?

Que era la LOAPA? Acord barons PSOEPPUCD per bloquejar, primer, i endarrerir, després, la descentralització autonòmica, nomès per la "por"/"mania" al que pogues passar, sobretot, a Catalunya, i , també després, a Euskadi.

ZP i Aznar: no es diferencien res, en la visió estatalista castellanista de l'estat. Absolutament en res. Com tampoc es diferenciaven en res Felipe Gonzalez o Martin Villa o ALfonso Guerra o els germans Fernandez Ordóñez.

No he entés mai aquesta "prima" (no pagada mai) de pseudocredibilitat, en temes de distribució del poder a nivell territorial, que molta gent dona (donaveu? doneu?) a gent del Psoe pel damunt de gent del PP.

Però si són dues gotes d'aigua, sempre iguals. Fan comèdia diferent quan uns estan a l'oposició i altres al gobierno, però son dues gotes de la mateixa aigua de matriu castellana unitarista.

I es ben be veritat. Josep Pla ja ho deixa ben escrit i anotat, encara que no li volguem fer, per comoditat, cas. El més semblant a un espanyol de drtes es un espanyol d'esquerres.


Llegiu, quan pogueu, si voleu, el segon volum de les memòries de Jordi Pujol, el que comprén l'etapa de reconstrucció nacional des de la Generalitat del periode 1980-1993. Allà veureu, en moltes questions, com es portaren uns i altres. I com ho valora el President.

Els qui, per edat, ho varem també viure d'a prop, no trobem massa coses novs no conegudes o recordades, però les generacions més joves, les nascudes a partir del 1970, de ben segur que en descobrireu de coses i d'anècdotes..i de temes grosos.

No són Isabel i Ferran, però sí son Tip i Coll, els del PP PSOE. A uns els hi feia mes gràcia el baix i a d'altres l'alt. Però tant fotia un com l'altre. Així son PP i Psoe ó Psoe i PP.

I hem d'aprendre a tenir-ho sempre present, en tot. (En Carod, menys jove, ja ho sabia però va preferir donar el poder al Psoe, perdedor eletoral, per pura vanitat i ànsia de patrimoni personal. Per això es dificil , molt dificil, no tenir-li sempre ecompte.).

I les reflexions del Tete, res de res. A veure si poden seguir de diputats, es a dir, si el sergent MOntilla no els llicencia dels sous publics. Res més. Són així i sempre ho han estat.

Cordialment,
ANdreu

Josep-Empordà ha dit...

Tempus dixit, Ferran, però no és cap consol que a un li donin la raó quant ja és massa tard, així que desperteu, siusplau!.

Recorda aquella dita que diu: "Quant era mort el combregaren".

jaume S. ha dit...

Andreu, m'ha fet gràcia la metàfora dels Tip i Coll, però no és tan metàfora, perquè realment un era de dretes i l'altre d'esquerres (Coll íntim del senyor X, amb qui jugava a billar a al Moncloa)

josefina ha dit...

Jo també fa molt temps que penso i comprovo que PP i PSOE són el mateix. I no em sembla en absolut descabellat el que descriuen el Josep-Empordà i l'Andreu. Ara, espero que aquest missatge alertant d'un pacte PP-PSOE a casa nostra no sigui de l'estil "si tu no hi vas ells tornen". Vull dir, que no sigui un missatge de la por que vagi llençant CiU a l'estil més barroer del PSC-PSOE.

Josep-Empordà ha dit...

No, no és cap missatge de la por, és el que confirmen les trobades "secretes" i amb nocturnitat denunciades ja fa un temps per en Barbeta a Palau de la Sánchez Camacho i en Montilla i que a més denunciaba el mateix Barbeta que anaben en aquest sentit.

Perqué...no crec que ningú pensi que es tractaba de "trobades romàntiques a la llum d'una espelma!"...no?. El problema és que no suman...com tampoc sumaban a Euskadi...fins que han sumat.

Però tampoc és que descobrim res de nou. Ja fa molts d'anys que el meu paisà, en Josep Plá, digué que el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres.

Algú ho dubta de que si sumessin no ho farien?...

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...