dijous, 4 de febrer de 2010

Regeneració democràtica a Reagrupament: sí però sempre

Ara mateix no tinc cap ganes de girar full i deixar en pau els pobrets de Reclutament. Aquí he criticat CiU i E i no faré cap excepció amb ells. Com més hi penso i com més llegeixo alguns escrits dels fanàtics, més m'esgarrifo. La vida (la política) és així. Aquest és l'únic argument dels encegats i els seguidors. Jo no vull una Catalunya lliure però amb la mateixa misèria política (i social) d'ara. Jo vull un país lliure i molt millor, sense nepotismes, xantatges, humiliacions, autoritarismes i messies. És que la regeneració i la independència van lligades, són inseparables! Eren dos principis que podien engrescar molta gent. Ara això ja no és possible. La regeneració ja no pot ser perquè la política és així i nosaltres hem de ser com els altres si volem reeixir, encara que això comporti danys col·laterals com les purgues i el caciquisme. Esteu sonats, xatos.

Us deixo un article molt interessant del Xavi Rull. És llarg però el Xavi escriu molt bé i no es fa gens pesat.


Regeneració democràtica a Reagrupament: sí però sempre

Carta oberta als membres de Reagrupament, a la societat catalana en general i als mitjans de comunicació

Xavier Rull
xavier.rull@urv.cat
Membre de Reagrupament. Secretari dimissionari de l’assemblea comarcal de Reagrupament a l’Alt Camp. Coordinador dimissionari de la comissió d’organització territorial del grup de treball del territori per a l’elaboració del programa electoral.


Els fets ocorreguts entre el dissabte 30 de gener i el dilluns 1 de febrer del 2010 a l’associació Reagrupament (RCat) obliguen a explicar què ha passat. A hores d’ara els qui tenen la responsabilitat de fer-ho (Carretero i la seva Junta) encara no ho han fet. Això desacredita una organització que fa de la transparència bandera. Presento aquest escrit, doncs, amb la finalitat d’explicar què ha passat. Al final —i també en un punt al mig de l’escrit— faig unes petites valoracions de tot plegat. Demano disculpes d’entrada per la llargada del text, però entenc que la complexitat dels fets requereixen una explicació clara i, com es podrà comprovar, per això mateix extensa.

La crisi de RCat és fruit d’una actuació de Joan Carretero a parer meu molt qüestionable. Tal com assenyalen alguns mitjans digitals —i he pogut corroborar en parlar amb diversos reagrupats—, Carretero tenia gairebé tancat un pacte amb Joan Laporta. Malgrat que molts reagrupats no tenim clara l’opció Laporta (hi veiem una ambició desmesurada, i molts col·laboradors seus al Barça han sigut defenestrats, cosa que diu poc a favor seu), també és cert que té molta presència mediàtica.

El reglament de RCat estableix que, en unes eleccions, els candidats de RCat s’han d’escollir internament per primàries; i també que, en cada circumscripció electoral, són els reagrupats de cada circumscripció els qui escullen el respectiu cap de llista. Es pot entendre que Laporta no vulgui passar per unes primàries, sigui pel seu tarannà, sigui perquè no vol córrer el risc de no sortir elegit. En tot cas, això ha portat a un pacte entre Carretero i Laporta amb vista a la confecció d’una candidatura a les eleccions al Parlament de Catalunya: RCat es queda les circumscripcions de Girona i Tarragona i Laporta les de Barcelona i Lleida. Tal pacte és contrari a l’esperit de RCat (no es tractava de repartir el poder sinó de treballar pel país?) i al seu funcionament (el conjunt dels associats no ha pogut opinar sobre aquesta qüestió, almenys fins avui).

Però és que, a més, Carretero ha maniobrat per assegurar-se els caps de llista de les circumscripcions que li toquen: ell es presenta per Girona i la seva companya Sandra Lomas per Tarragona. Lomas no tenia assegurada l’elecció, ja que hi havia altres precandidats, com Albert Pereira i Jaume Renyer, amb més suports al Camp de Tarragona. Davant d’això, Carretero va proposar que tots els reagrupats de tot Catalunya votessin els candidats de les quatre circumscripcions. Això vol dir que els reagrupats de Barcelona (i de Girona i Lleida) podrien escollir els candidats per Tarragona, i viceversa. Cal tenir present que a Barcelona hi ha un nombre elevadíssim de reagrupats, molt superior a altres territoris. Carretero, alhora, va maniobrar perquè Lomas pogués anar a tots els actes de RCat a Barcelona. La conclusió és òbvia: els reagrupats de Barcelona acabarien triant el candidat de Tarragona que coneixen (Lomas), i per molt que els reagrupats del Camp de Tarragona votessin un altre candidat, aquest no tindria opcions.

La fórmula de primàries proposada per Carretero no va ser ben rebuda per molts reagrupats per motius diversos: per poc apropiada (com pot votar algú de Girona els candidats de Lleida, si no els coneix?); perquè traeix l’esperit democràtic de la formació (RCat proposa que hi hagi circumscripcions petites i que cada diputat hagi de donar compte a les persones que viuen a la seva circumscripció); i perquè no deixa de ser un cas de nepotisme. Però és que, a més, contravé el reglament de RCat. Així ho van expressar Renyer i Pereira com a membres de la Junta i altres reagrupats especialitzats en dret. Sembla poc ètic canviar les regles del joc a mig partit per tal d’afavorir una persona i penalitzar les opcions de les altres.

Dos membres més de la Junta, Emili Valdero i Francesc Abad, que han donat mostres clares de competència i bon fer, també van indicar que la proposta de Carretero no s’ajustava al reglament. Algunes agrupacions comarcals —incloent-hi els districtes de Barcelona— també van fer sentir la seva veu contrària a la proposta de Carretero.

Davant d’això, a la Junta del 30 de gener Carretero va dir que o Valdero, Abad, Renyer i Pereira dimitien, o dimitia ell. Dues d’aquestes persones eren a la reunió i van demanar els motius concrets d’aquesta exigència, que Carretero no va donar, més enllà d’acusacions genèriques de deslleialtat. Acte seguit van demanar unes hores per pensar-s’ho, i Carretero va respondre que havien de plegar en aquell moment. Com que van decidir no dimitir, va ser Carretero qui va plegar, seguit pels altres membres de la Junta.

L’ultimàtum plantejat per Carretero em sembla del tot inapropiat, per dues raons. Primer, perquè l’aportació de Valdero, Abad i Pereira al projecte és remarcable. De fet, sense ells RCat no hauria assolit la dimensió i el ressò que ha acabat tenint. I, segon, perquè puc afirmar que Valdero, Abad i Pereira no han obrat en contra del projecte, sinó sempre vetllant precisament per l’interès del projecte. I, si hi ha hagut interessos personals per part seva, no han estat en contraposició al projecte col·lectiu, i en tot cas aquests interessos personals sempre han estat (com els de qualsevol altre reagrupat) dins la legitimitat. Ambdues raons les puc subscriure amb tota claderat. (No puc parlar de Renyer perquè desconec quina ha sigut la seva trajectòria dins RCat.)

Aquest episodi mostra quin és el tarannà de Carretero: quan algú manifesta una opinió contrària el fa plegar de males maneres. I això que RCat havia de regenerar democràticament el país...

Arran de tot plegat, dilluns 1 de febrer del 2010 els quatre membres de la Junta qüestionats per Carretero (Valdero, Abad, Renyer i Pereira) van dimitir. Gairebé immediatament —el mateix dia al vespre— Carretero va anunciar que tenia intenció de reprendre el càrrec de president de RCat. Aquest anunci va causar estupor entre molts reagrupats que aquella hora estaven reunits en una trobada de responsables territorials de RCat a Sant Boi de Llobregat. Entenien que, si gairebé tota la Junta havia dimitit, calia fer una assemblea perquè els associats triessin nova Junta. És la manera més lògica i més democràtica de resoldre una crisi d’aquesta envergadura. Doncs no: els dimitits ara diuen que no han dimitit, i per tant no cal fer cap assemblea.

L’argument esgrimit és doble. En primer lloc, com que han plegat els altres quatre, ja no hi ha motiu per anar-se’n (l’ultimàtum de Carretero era de la natura «o marxeu vosaltres o marxo jo»). En segon lloc, com que, segons el reglament, qui dimiteixi ho ha de fer per escrit exposant les raons, i Carretero no ha signat cap paper, legalment no ha dimitit. Com a mínim fa estrany que algú que ha dit que ha plegat després digui que no ha plegat. Però és que, a més, s’escuda en una argúcia legal: recorre a la legalitat establerta pel reglament per justificar la seva no-dimissió, però ell mateix se salta el reglament a l’hora d’imposar el funcionament de les primàries.
RCat ha perdut quatre persones valuosíssimes. De fet, Valdero, Abad i Pereira han fet funcionar l’organització amb una precisió formidable. Ja veurem com funciona a partir d’ara. El més greu és que Carretero i els seus seguidors (cas d’Imma Bellafont o Rut Carandell) han acusat injustament aquestes persones —i de retruc els seus col·laboradors de fora de la Junta— de ser uns trepes i de tenir ambicions personals. Tals acusacions són sorprenents, atès que vénen d’un col·lectiu que no té cap problema a saltar-se el reglament per tal de satisfer l’ambició personal d’una altra persona.

En resum, la meva impressió és que dins RCat no es practica el que es proclama. En tres dies ha sorgit a la llum pública tot el que blasmàvem: despotisme; nepotisme; amiguismes; acusacions injustes contra gent honrada; tergiversació dels fets; saltar-se les normes internes per interessos propis; poca democràcia interna; adhesions acrítiques al líder; purgues; censura (alguns comentaris enviats per reagrupats al web de RCat, crítics amb Carretero, simplement no hi apareixen); infraccions (una organització paral·lela a l’associació, el partit polític Reagrupament Nacional Català, que s’ha posicionat a favor de Carretero, disposava de les adreces electròniques dels membres de l’associació, infringint la Llei de protecció de dades, atès que són dues organitzacions independents); manca de transparència de cara enfora (de la reunió de Sant Boi de Llobregat esmentada en va sortir un comunicat en què s’afirmava que els responsables territorials donaven "ple suport a Joan Carretero i a l’equip directiu de Regrupament"
http://www.reagrupament.cat/novaweb/content/view/1598/1/, però el document no deia que diversos responsables territorials no donen suport a Carretero); i fins i tot silenciaments a l’estil de la novel·la «1984» de George Orwell (el comunicat penjat al web de RCat per la Junta que havia quedat el 31 de gener, explicant el motiu de la crisi i que es convocaria una assemblea general, ha estat eliminat; es podia llegir a http://www.reagrupament.cat/novaweb/content/view/1593/1/, però a Vilaweb es dóna fe de l’existència d’aquest document http://www.vilaweb.cat/noticia/3684072/lactual-junta-reagrupament-anuncia-passos-seguir-sortida-carretero.html).

Ho sento, però aquest no és el meu projecte. No puc treballar-hi veient en què s’ha convertit. No puc permetre el tracte que s’ha donat, com a mínim, a Valdero, Abad i Pereira. No puc, simplement. Si la corrupció política és un planeta, RCat ha deixat de ser el meteorit que l’havia d’esberlar i n’ha esdevingut un satèl·lit. Per arribar aquí no calia mobilitzar i il·lusionar tanta gent, francament.

Arran de tot plegat he hagut de demanar disculpes a totes les persones que, des del juny del 2009, havia convençut que votessin RCat. Els dec una explicació i, amb els qui he pogut parlar personalment, se m’ha fet molt difícil mirar-los als ulls i relatar-los com ha anat tot plegat. Des d’aquí, doncs, demano disculpes a totes les persones a les quals vaig intentar convèncer que calia apostar per la independència i la regeneració democràtica a través de RCat.

D’altra banda, faig públic que no votaré RCat —o la candidatura en què participi— a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010. No puc fer confiança a una candidatura que funciona amb unes pràctiques més que qüestionables, oimés quan es proposava de combatre-les. A més a més, sóc de Valls i, per tant, si volgués votar RCat em tocaria votar Sandra Lomas (si finalment accedeix a la candidatura). Aquesta persona no em mereix prou confiança per diversos motius: poca capacitat de diàleg (he vist com, en debatre un tema, no deixa exposar arguments a l’altre); la participació en aquests fets tan poc edificants; i el fet que l’honradesa política que se li pressuposa està en dubte (en deixar de treballar per al grup parlamentari d’ERC al Congrés de Diputats per la forta davallada de diputats d’aquest partit a les eleccions del març del 2008, el juny del 2008 va ser recol·locada —contractada d’urgència— en un ajuntament governat per ERC).

Em fa l’efecte que RCat pot acabar com Ciutadans. Aquesta crisi s’ha tancat en fals i molts reagrupats en són ben conscients. Qui ens assegura que demà Carretero no fa fora més gent per discrepàncies? Qui ens assegura que Carretero no se salta de nou el reglament per fer més de dos mandats com a dirigent de l’organització?

Em temo que molts dels que ara han seguit acríticament Carretero i han girat l’esquena als membres de la Junta dimitits, d’aquí a dos anys se’n lamentaran. Potser llavors serà l’hora de tornar a engegar un projecte polític de —ara sí— Independència i Regeneració Democràtica (escrit així, amb majúscules). Per patriotisme i dignitat. Catalunya no mereix menys.

Valls, 3 de febrer del 2010

23 comentaris:

Xavi Miserachs ha dit...

Et deixo la carta adjunta que he enviat juntament amb la meva renúncia.



Avui dia 3 de gener he formalitzat la meva baixa com a membre associat a Reagrupament. No m’ha estat gens fàcil, ans el contrari. Hi he estat 8 mesos , i dissortadament hi he vist el millor i el pitjor de la condició humana. Hi he vist gent il·lusionada i il·lusionant, grans patriotes que han dedicat temps, diners i esforç amb la única recompensa de veure algun dia l’alliberament nacional del nostre poble. He tingut el plaer de compartir hores i taula amb els companys de l’Anoia (organitzant actes a Igualada i a Capellades, col·laborant en l’homenatge a Moragues l’11 de setembre, preparació de l’assemblea) i per mi ha estat una experiència única i molt enriquidora (desitjo que per ells també).
Per motius de la meva experiència laboral (dissenyador gràfic), em vaig incorporar a la comissió de comunicació que coordinava el Francesc Abad. Crec que hem fet tots els papers de l’auca (cartells per tots els actes que va organitzar RCAT fins el desembre, pancartes de totes mides fetes a igualada i repartides per tot el territori, anuncis de premsa, veles publicitàries...), però ho he fet amb la percepció d’estar treballant per una cosa important, per un somni, per un objectiu comú: l’ independència de Catalunya. Heu de saber que per mi ha estat un gran HONOR treballar-hi. M’ha reafirmat (el Francesc) amb aquells valors fundacionals de RCAT que mai ningú (?) hauria de trair: patriotisme i dignitat.
Ignoro que ha portat a en Joan Carretero i la resta de la junta (com també ignoro per què la Rut Carandell va decidir liquidar l’ equip de comunicació i passat més de tres mesos encara ara no s’hagi dignat no ja a donar una explicació (sembla que això és difícil últimament), sinó un senzill gràcies per la feina feta (per cert, aquella pancarta realitzada i pagada per un servidor que el Dr. tant li agradava us la regalo) a aquesta situació límit. De moment només conec la versió dels quatre membres que han dimitit: l’ Emili Valdero (amb qui he tingut el plaer de compartir tantes estones), la de l’Albert Pereira, la d’en Jaume Renyer i la del Francesc Abad. Per poder fer un judici de valor necessitaria que en Joan Carretero parlés clar i no ho deixes en boca de persones que només es dediquen a intoxicar.
Segueixo creient en la idea fundacional de Reagrupament, així com entenc que RCAT sense en Joan Carretero no s’entén. No puc entendre però que per moltes divergències que es pugui tenir dins a una junta i quan es té majoria (càrrecs elegits democràticament) se’n hagi fet aquest espectacle tant lamentable i ridícul, i un escarni d’insults i falsedats. Això no s’ho mereix ningú, i menys ells. Aquest tres dies ho he passat francament malament: he quedat descol·locat,trist, ferit i enganyat. Érem una altre cosa dèiem (a quants familiars, amics i coneguts no els hi hauré explicat?) i ara què? Com puc mirar a la cara a tota aquella gent que els hi havia demanat col·laboració i diners?
L’únic que crec que han fet els quatre membres de la junta és exercir el càrrec amb dignitat i dins la legalitat que tots nosaltres varem aprovar en assemblea, ni més ni menys. I si per aquest motiu se’ls ha crucificat, jo no puc estar ni un minut més a RCAT.
No sé ni amb qui, ni amb què ni com, però segur que seguiré treballant des de la meva modesta posició per la única sortida que té Catalunya, la Independència.
Visca la Terra, mori el mal govern.
Visca Catalunya Lliure

Xavier Miserachs Nadal

Manel des de l'Exili ha dit...

Si us plau,
digueu-me en aquest escrit si hi ha algun fet?

Només esgrimeixen suposats!!!
Que si tot això era per fer un suposat pacte amb en Laporta.
O el millor de tot, que , com collons podeu donar crèdit que en Carretero, fins ara era un tipus legal, i per unes fandilles es capaç de muntar aquest sidral!!!

Tots suposats. Que serà la propera que en Laporta i en Carretero són amants?

Si us plau, Marc, com pots fer-te complice d'escampar aquesta porqueria!!.

Abans de continuar fen-t'ho perquè no escoltes a tothom. Saps com contactar-me.

Una mica de seny ens aniria bé.

vpamies ha dit...

El somni s'ha esberlat.

Però seguim tenint la capacitat de somiar, Marc.

marc ha dit...

Manel,

Tu demanes seny? No facis riure, home. Demanes fets? Quins fets hi ha hagut aquests dies? Quines explicacions convincents hem tingut? "Els interessos personals." Quins? No han dit res. No vull les teves explicacions sinó les del teu amo.

Esteu sonats!

Esteve Gràcia ha dit...

L'espectacle del cap de setmana passat va ser penós i s'hagués pogut evitar, certament. Però això no és suficient perquè els reagrupats agafem i marxem; baixar del barco quan veus a venir la tempesta és de covards, i enfilar-se a la proa quan pica el sol és d'aprofitats. Reagrupament ja no és només Joan Carretero, és la suma de 3.500 persones que tenim un objectiu comú i que treballem per assolir-lo. I ho fem com podem, amb crisis internes i amb les misèries humanes de qualsevol organització. El que hem de fer és ser una mica més crítics i més exigents, no venerar al déu Carretero com hem fet fins ara i votar quan calgui perquè caigui, si cal, perquè si no ho fem així després passa el que passa: la frustració. Abans de plegar, siguem més confiats, no en el líder suprem, sinó en la gent que pica pedra i que no tira la tovallola a la primera de canvi.

jordina ha dit...

Si que em sap greu tot això que ha passat. Per la gent que hi ha treballat de valent i amb il·lusió.
En Carretero i manta (els seguidors) han anat prou ràpid a esfonsar un bon projecte, si més no, un projecte que havia semblat diferent a la podrimenta que coneixem. A més, tinc la sensació que s'ha enfonsat per coses que no eren tan importants, aviam què costava fer les coses seguint el que els agrupats van votar en assemblea. No sembla tan complicat. A no ser, que en Carretero no sigui trigo limpio, i tingués al cap una altra sèrie de coses. Com sempre, d'enganyar n'hi ha que en saben molt.
Com l'Esteve Gràcia, jo també pensaria, d'entrada, que Reagrupament no és només Dr.Carretero, sinó un objectiu comú, una feina de molta gent, etc, etc. Però alguna ombra fosca fosca em fa pensar que la gent que ara se'n vol anar.... és lo més digne que poden fer.
Ànims, i que aquesta grisor acabi aixafant els caps dels mentiders.

Manel des de l'Exli ha dit...

Marc,
jo no tinc cap amo.
Jo només em dec a mi mateix, a la meva familia i a la meva pàtria. A ningú més.

Si vols escoltar al Joan Carretero, avui a 8:15pm a Sant Cugat, a la Casa de la Cultura, es reunirà amb els coordinadors de totes les comarques. Si vols anar-hi segur que et deixeran entrar.
Nosaltres des de la Veg. D'Exteriors, enviarem una persona en nom de tots els reagrupats que vivim a for els Països Catalans.

També el dissabte es reuneix la junta que ha quedat i decidirà els propers pasos, com per exemple com i quan s'eligirà els quatre que faltan.

Segons el que decideixin i el perquè, podrem avaluar i opinar. Però ara tot el que argumenta, són suposicions que no es poden provar. Això no és just i gaire etic.

Que no em vols escoltar el que jo et podria dir del que he esbrinat i del que jo he vist?. Em sap greu. Però en canvi fas cas cegament del que diu el Rull, quan segur que no el conèixes de res. Em pensava que les meves reflexions que he escrit durant aquests tres anys, no era tant dolentes i penso que mereixo una mica de credibilitat.

Per acabar, si podria estar d'acord amb tu que no m'agradat gens el que ha succeit. A mi m'agradaria que tot plegat s'hagués resolt d'una altra manera. No sóc un masoquista!

Penso que a ningú de Reagrupament li ha agradat el que ha passat.

El problema és perquè s'ha arribat a aquesta situació. És a aqui que s'ha de cercar els motius, per millorar que no torni a passar. Si volen realment aconseguir la independència.

marc ha dit...

manel,

Pensa una mica abans d'escriure segons què.

Al Rull el conec de fa anys. I qui diu que crec cegament el que diu? Tu.

El Carretero és el teu amo perquè vas dir que cal fer el que ell digui.

Els quatre que falten? I si discrepen de l'amo? Els ho preguntaran abans? Els denaranarn que deixin el cervell abans de cada junta?

L'únic que es podria fer per redreçar això és tornar a admetre els quatre humiliats i que es convoqués una assemblea per ratrificar els estatuts o canviar-los perquè el carretero pogués tenir més llibertat (o tota) per fer i desfer.

Però això no passarà. Encara ens esperen més episodis dantescos, em temo.

Manel des de l'Exili ha dit...

Respostes a la carta del Rull. Jo no comparteixo el que hi diu, en part si i en general també. Però la meva informació que tinc, podria encara reforçar i deixar més clar els arguments que esgrimeix.
Penso que si publiques la carta del Rull, també hauries de publicar aquesta resposta

http://www.laclosca.cat/contents.php?id=4434

Cordialment
Manel

josefina ha dit...

Manel,

Des del respecte que et tinc pel que t'he llegit i pel que has fet, només deixa'm dir-te que, vist des de fora com és el meu cas, aquí només hi ha una part que ha donat la seva versió, i que a mi particularment em sembla creïble i raonable. Encara és hora ara que el senyor Carretero digui públicament (perquè l'altre dia a l'entrevista a RAC-1 no va dir res!) què ha passat i per què s'ha arribat a aquesta situació.

L'únic que escolto dir als que s'han quedat és que els quatre que han marxat tenien molts interessos personals. Em poden fer el favor de dir QUINS EREN AQUESTS INTERESSOS?? Perquè no sé si deuen estar a l'alçada dels interessos d'altres dels que s'han quedat, no sé si m'explico.

I a veure: jo li havia sentit dir moltes vegades al Carretero que ell no tenia ambicions personals però que si a dins de Reagrupament hi havia gent amb aspiracions legítimes i que el partit (o associació) podia servir de plataforma perquè les satisfessin, doncs que no hi havia cap problema, que era molt lícit. O és que només és lícit per alguns (o algunes)??

Elies ha dit...

Ok, Manel, estaves avisat. Va la primea.

T'atreveixes a parlar d'ètica, i de suposicions, quan tu només estan escampant que mentides delirants?

Avisat estaves.

Aquí va la primera: per què Joan Carretero demana a gent del grup promotor que no es presenti a les eleccions a la Junta de Reagrupament, a l'Assembla del 3 d'octubre, i en canvi impulsa la candidatura de la Sandra Lomas, i fa trucades perquè la votin?

Vols que et digui a qui truca? estic segur que no ho vols. Deixa d'intoxicar, i callo aquí.

marc ha dit...

Hòstia, Manel,

Si compares els dos articles, ja es veu qui té cap i qui té closca.

Marededéu...

Manel des de l'Exili ha dit...

Marc,
perdona no sabia que coneixies al Rull.
Per alusions, pel que fa això de l'amo. El que he dit és que si t'apuntes per ser en una direcció o junta o executiva, a on hi ha un president que tothom el ha votat per ser el que ho lideri, tens que anar a totes amb ell, a les verdes i a les madures, i més, quan la immensa majoria (4 en front a 13) de tota la junta hi està totalment d'acord.

Jo, si no puc fer-ho, per molt que veies que el President i la resta de la Junt ano ho fan del tot bé, plegaria abans que m'ho demanessin. Això és el que jo penso. És diu ser lleial i honest amb els que et van elegir perquè donessis tot el teu esforç i dedicació a qui tothom ha disposat la confiança perquè lideri l'Associació.

Si no pots treballar amb el President elegit i tota la immensa majoria de la junta, plega i deixar un altre que ho faci. Això potser no està escrit en cap estatut. No caldria, perquè hauria de ser per principis.

Fixa't que no he dit res, respecte les raons, ni qui les té més o menys, només és la meva opinió de com crec que s'ha de treballar en equip per tirar endevant qualsevol projecte i encara més el nostre. Reagrupament no està per fer política com un partit clàssic, amb els seus grups interns o lideratges, que es disputen les parceles del poder o es posicionen per aconseguir-ne més. Sempre he cregut que del que es tracta de fer és deixar la política a banda, per fer la candidatura que proclami la independència i alhora que ajudi a la regeneració democràtica de la poítica catalana.
Una vegada hem aconseguit l'objectiu, ens dissoldrem i que cadascú s'àpunti a fer política.

Per acabar, tu creus que en Jan Laporta hauria aconseguit els èxtis esportius i econòmics del Barça, sense que ell tingués una junta directiva totalment lleial i de la seva plena confiança.

Per exemple si hagués mirat de negociar amb el Sandro Rosell, perquè es quedès en comptes de demanar-li la seva dimissió, creus que haurien aconseguir guanyar la primera lliga? Quan en Sandro Rosell ja tenia contractat un entrenador per susbtituir al Rijkaard abans que guanyessin la primera lliga, perquè els resultats no arribaven el primer any.

O el cas del Guardiola que Laporta va imposar en contra d'algunes veus de la directiva que volien al Mourinyo?

Cal un lideratge fort en una junta directiva o en una executiva, això no té res a veure amb la regeneració democràtica.
Però en el nostre cas, a part d'això, repeteixo, havia motius més que suficients per demanar que dimitissin els implicats. Ho dic pel que he esbrinat i pel meu judici de les coses.

Això no treu que tot plegat ha fet molt de mal i m'agradaria no haver d'arribar a aquesta situació mai. Per això jo hauria dimitit abans que m'ho haguessin demanat

Cordialment
Manel

Manel des de l'Exili ha dit...

Renoi Francesc,

ja no t'amages de dir-ho?
tan baix has arribat?

Mare meva,
realment estàs fora de si.

marc ha dit...

Manel,

Si tens problemes amb algú de la junta, hi parles i inetentes arrglar els problemes. Pel que em diuen, el Carretero els va girar l'esquena i els evitava.

Això és el que ha de fer un dirigent?

No, és més fàcil carregar-te tres tios que han pencat moltíssim, que no pas intentar solucuionar els problemes.


I no t'esquincis les vestidures si el Francesc comença a explciar les coses, home!

josefina ha dit...

Des del punt de vista d'una que no es va arribar a associar a Reagrupament i que ho seguit tot des de fora amb algunes pinzellades que de tant en tant me n'ha fet el Marc:

L'Elies ha tret un tema que jo me'l vaig qüestionar una mica el dia de l'assemblea: com era que gent que havia contribuït a ajudar tant el Carretero a posar la llavor de Reagrupament es quedava fora del projecte. Puc entendre que alguns no tenien ganes pels motius que siguin d'involucrar-s'hi més a nivell d'estar en una junta, però em va semblar estrany, una mica estrany, una mica curiós, que tanta gent en quedés fora.

I no trobo pas que aquesta explicació que ha donat l'Elies estigui fora de lloc. És que cal saber la veritat, de tot això! I ara estic escoltant el que diu el Carretero a L'oracle de Catalunya Ràdio i em quedo de pedra. Diu, i és literal perquè ho he anotat de seguida: "no hi ha cap projecte de com han de ser les primàries". Ospes, això no ho havíeu aprovat a l'assemblea????

Poseu tots les cartes damunt la taula, va!

marc ha dit...

Ja li he dit a l'Elies que més d'hora que tard caldrà explicar-ho tot. TOT. I després, que responguin els altres.

Però encara estem esperant les explicacions de l'amo.

Jaume Sanz ha dit...

Perfecte. Convertim-nos en anti-sistema, no hi votem. Visca la puresa i a la merda la Independència. No hi puc estar més en desacord. La millora l'aconseguirem des de dins del sistema i ajudant per aconsguir la independència, no des d'una claveguera espanyola.

Quan arribi el referèndum què farem, ¿votar NO perquè el PV i les Illes no s'hi inclouen ara?

Doncs això és el mateix.

Jaume Sanz ha dit...

Vull dir Marc, que em sembles un paio íntegre, collonut. Òstia, queda't a Rcat i fot-li canya. Però, de què servirà que et quedis fora, amb tot el que tens a dir? Cony, fes-ho des de dins. Així com reclames la "rehabilitació" dels 4 (és del més assenyat que he llegit), demana a cada reunió explicacions. Obliga'ls a fer-ho millor.

Tot això, dit amb tot l'atreviment, ja em sabràs perdonar, per algú que no milita i que no fa res més enllà del seu entorn familiar i laboral, i que espera que gent com tu ens porteu ben lluny.

xavi ha dit...

Cony, cada vegada m'agrada més tot això. Josefina, jo també he escoltat a l'amo (quin nivell els periodistes d'aquest país) cal recordar l'article que publicava el web de Rcat (la VISpresident Rut) parlant de la circumscripció única i que es faria a BCN (o això també ho hé somiat?)

L'home del sac ha dit...

Jo no sóc de Reagrupament perquè mai ho he vist clar del tot, però tenia clar a qui aniria el meu vot i n'he parlat bé a moltes persones i crec que a algunes les havia convençut.
Aquest diumenge em vaig haver de veure amb algunes d'elles i la veritat és que vaig passar vergonya d'haver-los de mirar a la cara.
Sigui com sigui, si finalment hi ha una candidatura independentista, i si és amb en Laporta millor, la votaré.

L'home del sac ha dit...

Hauries de tenir més respecte pels aranesos. Ho dic pel que has escrit a la part dreta de la pàgina.
La Val d'Aran és el poc que queda de la cultura occitana i ha format part de Catalunya des de fa molts segles... capritxos de la història.
Tenir la Val a Catalunya és una riquesa més del nostre país, però els hem de respectar.
No podem donar-los el mateix tracte que Espanya dóna a Catalunya. Em dóna la sensació que ara mateix és el que s'està fent.
La Val hauria de ser un territori diferenciat dins de Catalunya amb una àmplia autonomia. Voler-los incloure en una altra vegueria és com si ara el govern espanyol volgués canviar les comunitats autònomes i en volgués crear una amb Catalunya, Aragó i Sòria. Dirien que no és problema, que la Generalitat continuarà existint i tenint les competències de cultura i llengua, però que en repartir els diners i per polítiques importants es tindria en compte tota la nova comunitat autònoma.
A que ens semblaria una total falta de respecte? Un intent per deixar-nos sense cap poder? Una declaració de guerra? Doncs gairebé.
Donem a la Val el tracte que es mereix!!!!

marc ha dit...

Home del Sac,

En primer lloc, en català es diu Vall d'Aran, no Val. Si diem Saragossa, Estats Units, França, Escòcia, etc., també hem de dir Vall d'Aran.

El mateix tracte que Espanya dóna a Catalunya? No fotis, home.

Si els aranesos no són catalans, que marxin de Catalunya. Això és el que diu Espanya respecte de Catalunya?

L'Aran ja té autonomia i suposa un llast econòmic per a Catalunya (igual que Caatalunya respecte d'Espanya, oi?).

No ho dic per les vegueries. Ho dic perquè el més normal és que els occitants no formin part de Catalunya. Una altra cosa és que l'Aran fos un estat associat a Catalunya. Però no és Catalunya.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...