dissabte, 27 de març de 2010

Comença la invasió

Aquesta matinada he tingut sort i no m'he desvetllat fins a les cinc. He intentat tornar-me a adormir però ja tenia el cap a cent revolucions, pensant en mil coses que he de fer, i a les sis i poc he decidit llevar-me. Me n'he vingut a l'ordinador a mirar correus i ara tot just veia per la finestra (dos quarts de set), una parella de xandalistes que caminaven per la vorera de davant de casa com si estiguessin esperant algú per poder agafar el cotxe de nou i marxar. Comença la invasió de pixapins!

Ni crisi ni punyetes, ahir a la tarda i a la nit ja hi havia un trànsit de por, i em faig creus de la mà de gent que resulta que té vacacions tooooooota la setmana sencera. No és que em facin enveja, per una part m'és igual i per una altra ja els ho regalo, però em fa gràcia que no parem d'escoltar cada dia gent que es queixa i es lamenta per la crisi i que malament que està tot, però que quan arriba el cap de setmana o aquestes festes, déu mos en guard de quedar-nos a casa. En general la gent se segueix movent, potser no van tants dies d'hotel o de casa rural o de restaurant, però hi ha aquesta falera de fugir, de convencèr-te que et cal la desconnexió, carregar les piles, passar més temps amb la família... Després, torna la normalitat i torna el mal humor i tornen els laments. Com si no ho sabéssim, però ens agrada enganyar-nos.

A més, arriba el bon temps i tothom surt al carrer. Veus gent que feia mesos que no treia el peu de casa, no fos cas. Els passejos solitaris fets fins ara es converteixen en un no parar d'holes, com va? quant temps!. No me'n queixo pas eh? Al contrari, està bé que hi hagi canvis al panorama, de tant en tant (eps, els xandalistes que volten per aquí davant ja són cinc, i segueixen esperant).

El que em deixa perplexa és aquesta facilitat que tenen alguns veïns esporàdics per fer-te sentir estranya al teu poble de sempre. Fa unes setmanes em va venir a trucar a casa una senyora per portar-me una documentació del lloc on treballa, i on jo figuro en la seva base de dades. Quina casualitat, va dir, que jo fos del Pla. I em va explicar que ells vivien a "l'antic cal Cucut" (que pels d'aquí serà sempre cal Cucut). Bé, hi pujaven cada dos caps de setmana i per vacacions. I que s'estranyava molt de no tindre'm vista en els dinars i sopars diversos que organitzen una colla, majoritàriament de fora, per Sant Tirs, Carnaval i la Festa Major. En algun moment de la conversa em va fer sentir com si la del Pla de tota la vida fos ella i no pas jo. No tenia gaires ganes ni temps d'enraonar-hi, o sigui que no li vaig poder dir el que m'hauria agradat: que no s'enganyi tant, perquè en aquestes festes que li'n deia ella, del Pla ben poca gent hi ha, o sigui que hi ha força més persones, a part de jo, a qui no té vistes, i que hi vivim cada dia i des de sempre. I que no es pensi que per organitzar-les ja la coneix tot el poble. Ai, aquesta mania dels que vénen de fora de voler caure simpàtics tan de pressa...

1 comentari:

jordina ha dit...

Perquè després digueu que només els mestres tenim vacances tan llargues........ui sí, qui poc qui molt, prou intenten assemblar-s'hi.
Jo també porto el xandal a la maleta, eh? més que res perquè és la peça més calenta que tinc, i aquí dalt el març marçot mata la vella a la vora del foc i a la jove si pot.
Allà a les tres ja haurà sortit el cove, el Lili? ale pues.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...