dimarts, 30 de març de 2010

La Setmana Santa

M’agrada la Setmana Santa, em porta bons records de quan era petita i tot això de la Palma, el Monument, la Via Crucis, la Processó, el dia de Pasqua (i la mona), per molt que la meva fe cristiana ara mateix estigui en pausa, sempre m’han atret. Em passa amb moltes altres celebracions religioses, que em segueixen agradant. Abans d’ahir era diumenge de Rams i, per alegria i orgull de la meva mare i de la meva tia del poble, vaig decidir comprar un palmonet pel Josep i portar-lo a la benedicció que mossèn Fermín fa a la porta de l’església. Al Josep no l’hem batejat, ja tindrà més endavant l’oportunitat de decidir ell mateix si ho vol fer o no, i per això era un pèl reticent a portar-lo a la Palma perquè pot semblar contradictori, però van poder més les ganes de la padrina que els recels que jo pugui tenir.

Tant la meva germana com jo, com la trentena de canalla que érem al Pla als nostres temps, som de formació catòlica i cristiana. Tots batejats, encomunionats i confirmats, tots ens trobàvem a missa cada diumenge. Els meus pares són creients, tot i que no pas practicants: la meva mare perquè tenia el bar i el meu pare perquè era pagès -i perquè els hòmens a missa només hi anaven en dates molt assenyalades com Nadal, Pasqua i poca cosa més, a part dels enterros- no posaven mai els peus a l’església. Però la meva germana i jo, i tant que sí.

La meva crisi religiosa ja va començar el mateix dia de la Primera Comunió, el 3 de juny del 1984. Recordo perfectament la data perquè hi tenia posades moltes expectatives, en aquell dia. M’ho havien explicat tan intensament que estava convençuda que notaria una mena de transformació interna i la vida em canviaria per sempre. Vaig estar esperant durant tot el dia i no vaig sentir res. I per això em vaig començar a desencantar amb la religió. Vaig seguir anant a missa, fins i tot els primers anys de ser a Barcelona vam estar en una residència de mongetes, però ja m’ho qüestionava tot fins que vaig arribar a un punt en què m’era molt i molt difícil creure en l’existència de Déu i per això vaig oblidar-me de misses, de lectures i de tot plegat.

Però malgrat tot m’agraden les tradicions associades a la religió cristiana: el pessebre per Nadal i la Setmana Santa són segurament les que més. A part que la Setmana Santa em porta molts records de quan era petita. El dia de Palma, encara que fes fred, a la força anaves d’estrena, amb faldilles i mitjons, i notaves aquella frescor a les cuixes però no et plantejaves pas de canviar-te en tot el dia. El dimecres es començava a preparar el Monument, ho feien les noies més grans i les dones, i els més xics anàvem casa per casa a buscar els ciris i les palmes i els palmons. En la nostra època hi havia un Monument molt maco, no tan gran ni sentit com el que feien les nostres mares i padrines, però no tan petit com el que s’ha acabat fent ara perquè hi ha poca gent que se n’encarregui. Mentre es preparava el Monument recorríem tots els indrets de l’església, que per aquelles èpoques encara no estava arreglada ni restaurada i tenia algunes cambres que ens semblaven plenes de misteri i de tenebres. Era molt emocionant! Tot tenia un aire de pel•lícula espanyola dels 40, costumista, en blanc i negre, amb el capellà de llarga sotana... Tot i que el mossèn, mossèn Reig (sempre anomenat mossèn Enreig) no hi voltava mai, per l’església, mentre es feia el Monument.

Dimecres al vespre, confessions. Jo anava repassant mentalment els deu manaments i pensava quins havia incomplert i quins no. Sempre era al mateix: “Algun diumenge no he volgut anar a missa, algun dia he fet enfadar els meus pares, a vegades m’enfado amb la meva germana, un dia se’m va escapar una paraulota...” Un parenostre i tres avemaries, i cap a casa.

Dijous a la tarda missa. Divendres al dematí viacrucis, divendres a la tarda missa altre cop i desmuntada del Monument, i si al vespre el meu pare no estava gaire cansat després d’haver munyit, pujàvem a veure la Processó de la Seu. Molt maca sempre. Diumenge sí, era la Pasqua de Resurrecció, però bàsicament era el dia de la mona. Entre la meva germana i jo n’havíem arribat a tenir set o vuit! Com que el seu padrí de bateig era (i és) el millor forner que hi ha hagut mai al món, i la meva padrina de bateig, la tia Lisa, és la millor pastissera que us pugueu imaginar, sempre hem anat increïblement ben servides. I el millor de tot és que aquesta tradició encara continua a dia d’avui!!

En fi, records d’aquells macos que et fan sentir bé.
josefina

3 comentaris:

marc ha dit...

Hehe, boníssim.

"Set setmanes de Quaresma,
n’estem tips de dijunar,
i quina Quaresma més llarga,
n’estem tips de bacallà!"

L'home del sac ha dit...

Veig que estàs més o menys com jo (o una mica més). Jo tinc molts dubtes sobre la fe i l'Església, però que no em treguin la Setmana Santa ni el pessebre. Són les nostres arrels, que hi vols fer...

Isidre ha dit...

Molt bo el post...Tinc tants records de la SS...Quasi tots bons.
Bona Pasqua

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...