dimarts, 2 de març de 2010

Nit en blanc (una altra)

Doncs sí. Són les tres de la matinada i fa una hora i mitja que m'he despertat. I com que ja sé de què va la cosa, m'espera encara pel cap baix una altra hora i mitja de desvetllament. Per això avui un cop més me n'he vingut a l'ordinador a escriure correus i a navegar una mica. Mentre se m'engegava el trasto pensava que també podria dedicar aquestes hores a endreçar d'una vegada per totes una taula que tinc aquí a la vora, on els últims mesos hi he(m) anat apilant feixos de papers, llibres, revistes, capses, fins i tot un vell radiocaset, i ja fa una mica de cosa... O també podria mirar d'arreglar un parell de persianes que se'ns han quedat clavades i no hi ha manera de fer-les pujar ni baixar. Però com que segur que tindré més nits com aquesta, ja ho faré en una altra ocasió.

És fumut, això de despertar-se a la matinada i veure que, tot i tenir son i estar cansada, no aconsegueixes tornar a agafar el son. Amb el primer embaràs ja em va passar, però trobo que amb aquest segon encara em passa més sovint. I com que han vingut tan seguits, encara que el Josep ja fa mesos que dorm les nits d'una tirada, jo no havia aconseguit recuperar el patró de son que tant em satisfeia: vuit hores seguides dormint i ja podia caure la casa que no m'assabentava de res, de tan i tan bé que dormia. I el que em queda, per recuperar-lo! És segurament el que més enyoro de la meva vida d'abans de ser mare. En fi, què hi farem, paciència com sempre i resignació, pensar que segur que demà a la nit dormiré més estona seguida. Amb el primer embaràs la llevadora t'explica que això és normal (tot és normal!) perquè el cos es va acostumant a la futura rutina d'haver-te de llevar per donar el pit quan hagi nascut la criatura (o sigui que encara que estiguis convençuda que no donaràs pit, tindràs nits de desvetlla igualment. Coses d'aquest cos i d'aquesta naturalesa tan savis).

Haureu pogut comprovar que els últims dies no estem gaire productius, a cal Rèflex. Des del daltabaix viscut amb Reagrupament hem entrat en una mena d'apatia (pas posterior a la ràbia i a la indignació inicial), i ni el Marc ni jo trobem gaires estones ni motius per escriure de res. Prou hi ha coses que et fan pensar i en tens una opinió, però hi ha molts cops que, mira-t'ho com vulguis, tot et sembla únicament teatre ("y del bueno", que diria el Mourinho). Segur que d'aquí a uns dies haurem superat aquesta fase i tornarem a activar-nos (en el sentit blocaire), perquè ni el Marc ni jo som dels que sabem estar gaires dies al marge de tot, però segur que a vegades van bé i fins i tot són necessaris aquests parèntesis.

A mi em són útils per pensar una mica en la neneta que ens ha d'arribar al juny, perquè amb el Josep encara tan petit i amb un embaràs que no m'està donant gaires problemes més enllà del cansament normal i d'un ensurt que ja ha quedat en el no-res, hi havia dies que ni hi pensava. Ara sí que ja hi penso molt més perquè la panxa ja és força grossa (i tota jo, també), perquè la noto molt com es mou, i perquè és veritat, com em va dir la llevadora, que amb el segon embaràs notes més molèsties que amb el primer (tot i que normalment lleus) "perquè estàs més donada". I sobretot amb la poca diferència que hi ha hagut entre els dos embarassos.

Quan ens vam tornar a quedar embarassats, i fins i tot abans, tenia força clar que al segon no li voldria donar el pit, ja n'havia tingut prou amb el Josep, que hi va estar enganxat fins que als vuit mesos el va deixar. Em vaig sentir molt esclava, i la falta d'experiència que vaig acusar els primers mesos em va fer patir molt. A més, superada la primera prova, pensava que amb el biberó ja d'entrada el Marc podria viure més intensament l'aventura de ser pare des del primer moment i jo tindria més temps per estar amb el Josep, perquè donar pit t'absorbeix molt, massa! (Com a mínim és el que em va passar amb ell, perquè a l'hora de menjar anava al seu aire, no sabia pas què era un horari). Innocent de mi, se'm va acudir de comentar a la llevadora aquesta decisió (que encara no era ferma del tot), i us podeu imaginar com se'm va posar. "Com ho pots dir això? Treu-t'ho del cap de seguida! Què hi mereix el segon, pobret? Has estat donant el pit vuit mesos al primer, sense cap mena de problema, i ara et planteges no donar-li'n al segon? Quina culpa en té? Pensa que ara ja tens l'experiència i la llet et pujarà molt més de pressa i tu et sentiràs molt més segura!" I coses per l'estil que em van fer sentir tan malament com us podeu imaginar. I ja no hi vaig pensar més. Sóc fàcil de convèncer, eh?

La nostra nena es dirà Maria. Acudit fàcil que ja ens ha fet molta gent: "Ara només us falta un altre nen i posar-li Jesús, jeje." Doncs mireu, no. Li posem Maria perquè no hi ha cap altre nom més maco per a una dona. I que l'hagi precedit un nen que es diu Josep perquè també és un nom rotund d'home fet i dret (a més d'altres consideracions personals que puguem tenir), és pura casualitat. Curiosament, la gent gran (i també alguns joves, tot s'ha de dir) ens felicita per haver triat noms de tota la vida. L'acudit l'he sentit més en boca de persones amb fama de progres i ni m'he molestat en contestar-los.

Bé, són tres quarts de quatre. Potser faré un intent d'anar al llit a veure si m'entra una passió de son i puc dormir tres horetes abans de llevar-me. Estaria bé. Apa, boranit.

josefina

13 comentaris:

Josep-Empordà ha dit...

Només hi ha una satisfacció més gran que ser pares...ser avis!.

És clar que una cosa porta a l'altre.

Noctas ha dit...

Doncs escriu sobre altres coses que no siguin política i teatre, com has fet avui. Cony no ens deixeu orfes que a mi m'agrada molt el vostre blog i el vostre entusiasme! Maria? on on és la Maria? Eiii que no sigui res, que dormis totes les nits d'allò més bé i si no pots dormir que et surtin els escrits igual de bé que avui:) lo del biberó i el Marc m'ha emocionat. Marc, quin pedazu dona tens! saludus

marc ha dit...

Sí, noi, no me la mereixo.

Núria ha dit...

Quan estava embarassada del Quim, la llevadora em va dir que no em deixés enredar per les de la "lliga de la llet". Poden arribar a fer sentir molt malament a una dona i molt angoixada i això tampoc és bo. Molts dels nens que s'han criat amb biberó estan iguals de sans que els altres i no perden afecte per la mare, tot el contrari, guanyen el del pare (si ho comparteix, clar). Recordes que un dia comentàvem allò que una dona pot ser vida normal durant l'embaràs? Doncs això és el mateix. No per fer-nos les valentes i voler portar el nen penjat del pit fins els 3 anys serem més dones ni més mares. I això que no es dorm perquè el cos ja sap que després s'haurà de despertar per donar el pit és la ximpleria més gran que he sentit mai! Apa-li, quin rigor científic!! Ja saps que tens un ball d'hormones, oi? I que la panxa pesa i molesta, el teu cos no és igual que abans, les digestions són pesades, els pits exploten... Però portar un rellotge "prelactari" al cos... uf!
Maria... m'agrada!!

Pep Pla ha dit...

Felicitats per escollir un nom tant original. Segur que a la seva classe seran els únics... rodejats de Ikers, Kevins, Jessiques, etc...
(Els meus també tenen noms rars: Quim i Sebastià)

josefina ha dit...

Jo estic convençuda que no hi ha cap diferència, des del punt de vista de salut, entre un nen criat al pit i un de criat al biberó des del primer dia. I segur que tampoc hi ha cap diferència pel que fa a la relació d'afecte amb la mare. Que tot això són històries molt maques i tot el que vulguis, però que no deixen de ser unes altres llegendes com tantes n'hi ha sobre l'embaràs, el part i el que ve després.

Jo ara m'he decidit a donar el pit també a la nena (i vès que potser al final no li pugui donar pel que sigui), però també tinc bastant decidit que no ho allargaré pas tant com amb el nen. A mida que li anem introduint els biberons li aniré traient totes les preses de pit. A mi això de donar pit quan ja tenen dos i tres anys (i més i tot), no em convenç gens ni mica.

Quim Amorós Le-Roux ha dit...

Felicitats pel post tan sensible i entranyable. felicitats pel teu segon embaràs i per tant felicitats per la Maria que portes dins. Els meus que ja estan una mica mes crescudets es diuen Jordi (16a) i ja comença a volar tot sol, i el Pol (10a) ambdós son els únics amb aquests noms a la classe.
Vinga una abraçada. I mira jo tinc clar una cosa, si L'Artur Mas no es president de Catalunya tant el Jordi com el Pol es duran un disgust, perquè a l'acte de proclamació d'en Poblet com a cap de llista per Tarragona, no van parar fins que van aconseguir fer-se una foto amb l'Artur, que jo tot cofoi he penjat al meu facebook.
Vinga una abraçada a tu i al Marc, i també un petonet al Josep

Joan ha dit...

Jo hagués posat Kilian al primer i Sheila a la segona. És el que es porta ara...

Andreu ha dit...

Josefina (i tambe Marc)

Enhorabona, a tots tres, per l'embaras de la Maria.

Nom precios. I preciosa familia, ja, amb mare,pare,nen i nena.

Cuida't i, repeteixo, enhorabona!!

Cordialment,
Andreu

Puigmalet ha dit...

Públiques felicitacions, família! Naltros també anem camí dels quatre :)

Segur que no sóc el primer de preguntar aquesta impertinència: ¿Jesús ho deixareu pel tercer, o millor pel nét?

Puigmalet ha dit...

per al i per al, em temo

ury ha dit...

Enhorabona, nois! Segur que la Maria serà molt feliç amb vosaltres, prenguis la decisió que prenguis. I et felicito per l'article, Josefina. Molt íntim, molt sincer. Molt maco!

Una abraçada internetenca!

Jaume Pubill ha dit...

Aquests posts tant íntims i sincers són els millors. Deixa't de punyetes que el que expliques és més important que la política!
Per molts anys!

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...