diumenge, 18 d’abril de 2010

Sentir-se superada

Avui diumenge espero deixar enrere una setmana no gaire bona, sobretot en el sentit anímic. En tants moments he tingut la sensació de sentir-me superada, de voler-me escapar i desaparèixer uns dies, que ara mateix em sento una mica serp perquè és com si m’estigués arrossegant per terra. No hi ha un motiu concret, sinó la suma de diverses coses, detalls i situacions que et van enfonsant, enfonsant, enfonsant... Per començar, el temps. Ja sé que és primavera, i que la primavera ja ho té, això de ser tan variable, però no haver vist el sol gairebé durant quatre dies em va fer mal, i això que a mi m’agraden els dies ennuvolats i plujosos, però després de l’hivern que hem tingut, no poder tenir una tirada llarga de dies “amb anticicló” ho trobo a faltar. Sobretot perquè ara amb el nen tenim ganes de sortir a fer un bon passeig cada matí, i ell s’entreté amb les pedretes, les branques, els tractors que veu passar, la llenya que el padrí serra per a l’hivern que ve, les gallines de la Mariàngels... I amb mal temps no podem fer res de tot això, i ell ho nota i jo ho noto. A sobre, divendres, que va ser el dia que per fi vam veure el sol, el Josep es va posar molt irritable i amb febrotes per culpa de les dents que van sortint. I com que jo estava cansada, de cap i de cos, per una setmana feixuga, es va fer molt difícil de suportar i trampejar. A més, a la tarda va ingressar a urgències a la Seu el Josep Maria, amb una punta d’infart. A la nit el van baixar a Lleida a la UCI, i el meu pare i el Marc hi van baixar la Roser. Tots dos van tornar a les tres del matí. De moment sembla que evoluciona bé, però no haver-hi pogut anar, ni haver-hi pogut baixar una estona ni ahir ni avui, em fa sentir molt impotent.

Necessito que els dos mesos que em queden d’embaràs em passin ben de pressa! Que diferent és el segon del primer! El primer cop pots descansar sempre que ho necessites, encara tens l’ocasió de desaparèixer de tant en tant, oblidar-te de tot i dedicar-te només a tu i a la panxulina. Quan estava embarassada del Josep havia baixat incomptables cops fins a Segre a seure tranquil·lament a les pedres i veure córrer l’aigua l’estona que volia, no tenia cap pressa, ningú tenia una necessitat imperiosa de mi. Que lluny em queden aquells temps! I no fa tant, només un any i mig! Amb el segon embaràs potser hi he baixat dos cops, a Segre. Com que he tingut la sort (i creuo els dits) de tenir un altre molt bon embaràs, amb la nova criatureta poc hi penses, i si hi he pensat més és perquè des dels tres mesos i mig li noto tots els moviments i em recorda que hi és (pobreta!). Es nota molt més el segon que el primer, et diuen les llevadores.

Quin canvi amb les llevadores, també! Com que fa poc del primer, “ara ja estàs ensenyada”, et repeteixen, i les visites que hi he fet han sigut de pura rutina, res a veure amb el primer embaràs. Sense anar més lluny, dimecres vaig tenir-hi visita i en vaig sortir una mica desmoralitzada: pregunta de rigor sobre com et trobes, mirar la pressió, pesar-te, escoltar el cor de la neneta, tot correcte, i programació de les últimes anàlisis, la visita a l’anestesista i l’electrocardiograma, que si aquest me’l va programar va ser perquè jo em vaig recordar que en el primer embaràs me l’havien fet, que si no... Em va preguntar si se’m botien les mans o les cames i li vaig ser sincera: no sabia què dir-li, no ho sabia, si se’m botia res, perquè ni hi havia parat atenció, quan ho hauria de fer? A la nit, quan em deixo anar rendida al llit, em poso les mans a la panxa i és l’únic moment de tranquil·litat que tinc per pensar en la neneta i una mica en mi. Però m’adormo de seguida.

Les nits, hi ha de tot: si puc dormir quatre o cinc hores seguides ja és un èxit. La matinada de divendres el nen em va despertar a les quatre i ja no em vaig tornar a adormir fins a quarts de set, per llevar-me al cap de mitja hora. No hi ha nit que no m’hagi de llevar per anar al lavabo, perquè el capet de la Maria cada cop fa més pressió, i hi ha nits que em torno a adormir de seguida però n’hi ha d’altres que, per molt cansada que estigui, no hi ha manera d’agafar el son un altre cop.

I ser mare és molt maco, sí, però molt dur, ja ho he escrit moltes vegades. Aquests dies que et vindria de gust esfumar-te i saps que no ho pots fer, que si el nen vol que li cantis una cançó li has de cantar encara que no en tinguis cap ganes, o fer-li pessigolles, o explicar-li un conte (que hi té una afició!), o agafar-lo als braços perquè ja està cansat de tant caminar, o rumiar de quina manera aconseguiràs que dini bé i sense rebequeries ara que ja voldria menjar ell tot sol i acaba tirant-se el menjar per sobre... Sents que se’t posa a prova contínuament i no pots defallir. I vas tirant, amb més pena que glòria, però ho fas perquè el teu nen necessita que estiguis al cent per cent per seguir-li el ritme. I dono gràcies a déu de tenir uns padrins al costat de casa i al peu del canó, però tampoc en vull abusar, no ho trobaria just. Els qui hem d’apetxugar som els pares, d’això no en tinc cap dubte. I també dono gràcies perquè tinc un nen que no ens està portant gaires problemes ni per menjar ni per dormir. Però això no treu que hi hagi dies que tot se’t fa costa amunt, i se t’amuntega una pila de roba per planxar, i per rentar, i has de preparar l’habitació de la nena que s’acosta, i endreçar armaris, i arreglar les plantes que han passat l’hivern a l’escala i ara ja volen sortir al balcó... Aquest any només he pogut salvar sis de la dotzena de geranis que tenia l’estiu passat. Com que a l’hivern no m’hi he pogut dedicar gaire, sis o set se m’han assecat o gelat directament. En fi, ja vindrà una altra primavera que podré tornar a tenir un balcó florit com m’agradaria.

Ara a la tarda em volia escapar a Andorra. Encara em queden per comprar algunes coses per la neneta i també coses pel Josep, però no sé si hi acabaré pujant. De ser mare, com a mínim he aprés a no fer plans de cap mena, i també he aprés que la paciència i la capacitat de sacrifici d’una mare no coneixen límits. Ser mare et transforma com a persona, fins al punt que jo ara miro dos i tres anys enrere (per no dir més) i a vegades em costa reconèixer-me. I en el fet d’acceptar o no aquest canvi hi ha el secret de la felicitat de la teva nova vida. I per mi no ha sigut gaire fàcil acceptar-ho, per això tinc moments en què reconec que sóc massa exigent amb el Marc mateix, sense anar més lluny, i sé que no és just ni n’hi ha motius, però és en ell en qui puc desfogar-me de totes aquestes “penes”. A vegades necessites molt una abraçada, o unes paraules d’ànims, o per què no, que tinguin una mica de compassió de tu, i els del teu voltant no se n’adonen, perquè ser mare ja és això: gaudir molt, però també patir, patir i patir, i fer-ho una mica en silenci, perquè els temps durs es van superant i sempre en vindran de millors. I tampoc puc demanar compassió, perquè si sóc mare i torno a estar embarassada també és perquè jo hi he posat de la meva part. Però sí que és cert que quant et sents superada, saturada, a vegades fins i tot oblidada –tot i que ja sé que això és més una sensació que una realitat– si t’atures un moment a pensar-hi, com ara he fet aquí davant del teclat, et vénen unes ganes boges de plorar. És una bona manera de desfogar-se en aquests casos. I quan t’asseques les llàgrimes ja t’ha passat tot i penses: "Oh, demà és dilluns, i aquesta setmana he de fer moltes coses: portar el nen a la revisió dels 15 mesos, matricular-lo a la guarderia pel setembre que ve, anar a demanar hora a l’hospital per totes les proves que m’he de fer abans de parir, fer una revista més, trucar aquí i allà, acabar de buidar tot l’armari de l’habitació de la nena, reorganitzar unes quantes coses més..." I segur que, per sort, ho farem amb molts més ànims que els que hem tingut aquesta setmana.

josefina

7 comentaris:

Puigmalet ha dit...

I per acabar-ho d'arreglar la cendra volcànica per enterbolir-ho tot encara més. Aviat el sol primaveral esclatarà rere els niguls cendrosos... Ànims!

Anònim ha dit...

La primavera ja ho te això, no facis cas del puigmalet, en qualsevol moment pot sortir el sol. Una bona eixida de sol entre els núvols de primavera és espectacular. I si vols bon temps, ja voràs al maig, ja et queixaràs a l´agost...

Ferran ha dit...

Ànims, Josefina. Just avui he dinat amb uns amics que tenen un nen de 9 mesos; parlàvem, precisament, de l'"esclavatge" de ser pare, i sobretot mare. Ni sóc pare ni molt menys mare, però mai com avui, després d'aquesta conversa d'aquest migdia, no hauria pogut entendre millor els teus sentiments.

Ànims, força i a esperar els bons dies, que de ben segur són a la cantonada, a punt d'arribar.

Efrem ha dit...

És la vida...! I abans de menjar-nos-la, de vegades va bé ensenyar-li una mica les dents ;)!! Una abraçada!

jordina ha dit...

Pensa, Josefina, que el Josep Maria ha trobat una infermera clavada a la tieta Lisa. Així se sent una mica com a casa. Per altra banda, el molt punyetero només vol tractes amb infermeres joves i guapes, i si són velles ja diu que són antipàtiques. I que la Roser encara està estarrufada perquè ahir una infermera ens va preguntar si alguna de les dues estàvem embarassades, perquè aleshores havíem de sortir que havien de disparar per una radiografia.

vpamies ha dit...

Per què serà que t'entenc, Josefina? però encara hi ha quelcom pitjor que tenir-ne dos: tenir-ne TRES!!

Ànims, que els temps millors tampoc triguen a arribar i els dies i les setmanes passen volant!

Jaume Sanz ha dit...

Preciós post. Pagarà la pena. T'ho diu un que és multireincident, tot i que ahir les hagués engegat a dida.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...