dimarts, 11 de maig de 2010

Garantir una educació d'èxit


Una de les peculiaritats d'Andorra és que hi ha tres sistemes educatius: l'andorrà, que fa trenta anys que funciona i que ja és el que té més alumnes; l'espanyol, en què s'inclouen els col·legis confessionals; i el francès.

Sóc dels que pensen que el dia que Andorra tingui un sol sistema educatiu, l'andorrà, no caldrà fer gaire política lingüística i la integració dels immigrants (el 70% de la població!) serà molt més efectiva. Cal recordar que els sistemes educatius espanyol i francès (excepte els col·legis confessionals espanyols, en què la llengua vehicular és el català) fabriquen ciutadans espanyols i fancesos (i és lògic que ho facin així ja que per això paguen) i tenen el català com una assignatura més.

El problema, suposo, és que assumir tota l'educació necessitaria una inversió molt gran, però em sembla que a poc a poc s'anirà fent aquest pas cap a la normalitat. Dubto que Espanya tingui gaire interès a mantenir els seus centres a Andorra; en el cas de França no ho sé, però és probable que els veïns del nord vulguin insistir a recuperar l'equilibri que hi havia abans (el pes de la llengua i la cultura franceses a Andorra no és el que era i el portuguès ja supera el francès com a tercera llengua del país).

Avui la notícia als diaris és que l'Escola Espanyola de la Massana tancarà les portes quan s'acabi aquest curs, després de 70 anys a la parròquia. Els motius, segons l'Ambaixada: falta d'alumnes i crisi econòmica. El Govern espanyol, doncs, vol reduir despeses. Molt bé. El que no m'acaba de convèncer, com a argument, és que "agrupar en una mateixa classe alumnes de diferents edats (com succeïa) 'no garanteix una educació amb èxit'".

Jo no he estat mai amb alumnes d'edats diferents, però penso que el fet que en una aula hi hagi pocs alumnes i aquests alumnes tinguin edats diferents no és cap entrebanc. Agrupar els alumnes tal com fan la majoria de centres tampoc no garanteix res, em sembla. Per això et demano, Josefina, que completis aquest apunt amb la teva experiència. Tu que vas anar a una escola-aula de poble, amb pocs alumnes agrupats de diverses edats, em pots donar la teva opinió?

marc


Doncs només puc dir que estic molt però que molt orgullosa d'haver anat a una escola de les que ara se'n diuen rurals, i d'haver compartit classe amb companys més grans i més petits. Així vam aprendre, per exemple, a ser fins a cert punt autodidactes. A tercer d'EGB, quan teníem vuit anys, ens van separar en dos aules perquè va ser època de molta canalla al Pla (una trentena, repartits entre el col·le dels grans i el dels petits). I a l'aula nostra, a la dels grans, els de tercer estàvem amb els de quart, cinquè i sisè, i els anys següents hi érem des de tercer fins a vuitè. Quan era hora de fer matemàtiques, tots fèiem matemàtiques. Quan tocava socials, tots fèiem socials. Quan la senyora Àngela (ep, a més una mestra en solitari per a tots) explicava les lliçons dels grans, els que veníem per sota també escoltàvem i res se'ns feia repetitiu. Al meu curs érem tres i nosaltres mateixos ens posàvem els deures i l'endemà ens controlàvem si els havíem fet o no. Vam aprendre també a ser responsables. En tinc els millors records, no ho canviaria per res del món, i per això estic molt contenta de pensar que, d'aquí a un parell de cursos, el Josep podrà anar també a col·le al Pla i compartir classe amb companys més grans i, després, amb altres més petits (entre els quals la Marieta!). És un aprenentatge únic on vam aprendre coses que després a l'institut, més tard a la universitat, i també a la vida en general, ens han servit de molt.

josefina






9 comentaris:

reflexions en català ha dit...

Com a mínim som originals, mestressa. Molt més que l'Hereu.

A veure qui fa blogoescrits a quatre mans.

m.

reflexions en català ha dit...

Ah! I no hasse falta dessir nada más.

m.

josefina ha dit...

I mal m'està dir-ho, però entre els mestres de l'institut de la Seu la canalla del Pla teníem fama de ser dels bons estudiants que hi havia.

Jo penso ben sincerament que el que vam tenir nosaltres sí va ser una educació d'èxit.

Ferran ha dit...

Hi ha al menys una escola, a Berlin, on estan introduïnt un nou sistema escolar que consisteix a... sí, a "barrejar" alumnes de diferents edats, perque s'ajudin els uns als altres. Els professors que hi estan posats el troben un bon sistema; a mi també em sembla que ho deu ser.

Jaume Sanz ha dit...

.

Isidre ha dit...

Doncs jo vaig anar a una escola de les que erem entre 40 i 45 nanus (tots nois) i que al davant i teniem un "home" amb una sotana que portava una "ristra" de botons que fotia por... I us puc assegurar que tambe
vaig aprendre moltes coses per encarar la vida. De petit ja em van ensenyar les diferents classes socials que hi ha pel mon. Que els llestos i amb padrins passen al devant dels que els hi costa tirar endavant i amb pocs recursos... Aixo si sempre donant gracies a Deu Pare...
Pero, Marc t'has desmarxat una miqueta sobre el sistema d'estudis d'Andorra no?. Des de sempre a Andorra el que havia tingut mes pes va ser l'escola francesa, despres les congregacionals i tant sols dir que durant els 15 anys de govern liberal NO van fer res de res per l'escola Andorrana.
Salut parella
Perdoneu les meves faltes habituals ara i tinc de sumar que no puc posar accents.

reflexions en català ha dit...

Isidre,

Tu sí que desvarieges, hehe.

El que dic és que "és probable que els veïns del nord vulguin insistir a recuperar l'equilibri que hi havia abans (el pes de la llengua i la cultura franceses a Andorra no és el que era i el portuguès ja supera el francès com a tercera llengua del país)".

Ja ho sé que abans l'escola francesa era la més important, però em referia a l'equilibri cultural, lingüístic.

Isidre ha dit...

Ok,Ok....

jordina ha dit...

Jo un dels records més vius que tinc de l'escola del Pla, era que a primera hora dels freds matins d'hivern, ajudàvem a encendre aquella mítica estufa de llenya. I jo procurava aportar-hi papers mullats.... perquè costés més d'encendre i no ens poséssim tan aviat a treballar, hehe. També recordo les escapades al bosc, a estudiar els líquens.
I un altre record: quan la nostra mestra baixava a Barcelona, a fer dies sencers d'"experimentació", ens deixava sols, i algun veí ens venia a veure de tant en tant. Quan hi va haver l'escola dels petits, amb la senyoreta Montse, ens vigilava ella. Jo un dia vaig arribar a misses dites, perquè com que la senyora Àngela no hi era, abans d'anar al cole vaig fer els meus "recados". Només arribar, la senyoreta Montse em va clavar una bofetada a la cara davant de tothom, que me'n recordaré tota la vida. I sobretot, la sensació de no saber què havia fet malament. Ah! i la senyoreta Montse era una mestra moderna.... doncs aquí ho teniu. A la senyora Àngela no la vaig sentir cridar mai.
Avui, a l'escola on treballo, és impensable deixar els nens sols, i ningú se'n vol donar compte que estem creant monstres que necessitaran sempre algú que els digui què han de fer. Un dia és el mestre, al cap dels anys és el policia, i algun dia un règim de dictadura. Digueu-me catastrofista.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...