diumenge, 30 de maig de 2010

Temors


El Marc ja fa dies que em diu que escrigui alguna cosa i no serà perquè no tingui temes dels quals em vingui de gust parlar. Però em falta el de sempre, temps, i la realitat també és que ara ja tinc el cap a un altre lloc. Avui som diumenge 30 de maig i compto els dies que falten per parir, que em sembla que no seran gaires. Esperàvem la Maria per mitjan de juny (entre el 15 i el 20 més o menys) però jo ja fa uns mesos que tinc la sensació que la cosa s'avançarà, sobretot pel poc descans que he fet durant tot l'embaràs i l'activitat a què he sotmés la pobra criatura. I també pels seus moviments, que ja els he notat (i molt!) des de començament d'any. Fa un parell de setmanes el metge m'ho va dir sense dubtes: "Fes-te el càrrec que no arribes a meitat de juny, pariràs a començament de mes o fins i tot a final d'aquest." Tenir-ne la sensació és una cosa, i que t'ho digui l'expert n'és una altra.

Des d'aquell dia tenim la família pendent de la panxa, he hagut d'accelerar algunes coses que deixava encara per més endavant, i he tingut dies que ja sentia tots els dolors del món. La pressió avall és cada cop més forta, la panxa s'endureix tot sovint, i a la feina he passat alguna estona crítica. Tenia la intenció de treballar fins a l'últim dia però aquesta setmana vaig veure clarament que no em convenia. Tot i que tinc un treball de poc exercici físic, estar-me asseguda gaire estona no em va bé. I a més, haver de tirar endavant una revista cada setmana també et genera estones de nervis i de certa angoixa que ara no em convenen gaire. Dimarts passat, per exemple, que vam estar a la Seu una hora i mitja a la tarda sense internet ni telèfons un altre cop, vaig patir perquè m'endarreria molt, i a la nit ho vaig pagar. Per això vaig decidir que divendres seria el meu últim dia i demà dilluns ja no aniré a treballar. Dimecres tinc monitors (si hi arribo, com em va dir el metge), i estic gairebé segura que si veuen la cosa mínimanent avançada ja m'hi quedaré, tal com va passar amb el Josep.

Amb el Josep és amb qui més penso aquests dies. El temor de com es prendrà l'arribada d'una germaneta no me'l puc treure de sobre. La meva germana i jo ens portem 15 mesos, i ell i la Maria se'n portaran poc més de 16. La meva mare sempre explica que quan va néixer la Jordina jo no vaig voler saber res de la meva mare. No em digueu que no és trist! No trobo que el Josep estigui excessivament emmarat, la veritat. Tenir els padrins al costat de casa, veïns que sembla que el tinguin també com a nét, tiets al mateix poble que l'estimen amb bogeria, hi fa molt! Però no és menys cert que amb el Josep hi passo moltes hores: tots els matins, fins que he marxat a treballar a quarts de tres, i els vespres i l'hora clau d'anar a fer nonetes (aquestes últimes compartides amb el pàpa), i cada matí el llevo, el vesteixo, li dono l'esmorzar, fem la feina de casa (i dic fem, perquè ell ja m'ajuda a posar la rentadora i a parar la pala quan escombro, per exemple), mirem contes, sortim a passeig, tirem pedretes al rec, anem al camp del padrí, pugem al seu tractor, anem a veure les gallines de la Mariàngels, li dono el dinar... Moltes hores maques però també esgotadores, perquè és un no parar. I això ho vaig portar molt bé fins als sis mesos d'embaràs. A partir d'aquell moment ja em vaig haver d'anar aturant. I quan comparteixes tantes estones amb el teu nenet no pots deixar de pensar i de tenir una mica de por davant del canvi que suposarà l'arribada a casa d'una altra criatureta, perquè jo vull continuar estant al peu del canó per tot el que vulgui el Josep, i no sé si seré capaç de tot. I no voldria per res del món que m'avorrís i no volgués saber res de mi, encara que això ho fes només uns dies. El meu sentiment de gratitud cap al Josep és immens, perquè ell m'ha ensenyat (i m'està ensenyant cada dia) a ser mare, que ja sé que és un tòpic i pot quedar una mica de bleda dir-ho, però és la millor professió del món. I aquest és el meu temor, més que no pas el part o com seran els primers temps amb la Maria a casa. Cosa de l'experiència, vull suposar.

És clar que sempre hi ha aquella mica de por a pensar que el part pot ser que no sigui tan ràpid ni tan bo com ho va ser el del Josep, que hi pugui haver alguna complicació, algun problema... Més val no pensar-hi però s'hi pensa. A la visita a l'anestesista la setmana passada, ell mateix em va recomanar que miri d'adoptar la mateixa actitud que vaig tenir amb el Josep i no demani l'epidural. Això és molt fàcil de dir però no sé si serà tan fàcil de fer. Ara mateix no recordo la intensitat del dolor que vaig arribar a sentir, però sé que era molt forta perquè cridar, ho vaig fer a base de bé! Hi va haver un temps que pensava que com que ara ja sabia què era parir (això que agrada tant de dir a les padrines), amb el segon part demanaria l'epidural directament per no haver de tornar a aguantar tant i tant dolor. Però a mesura que m'atanso al dia de parir penso que si ho vaig aguantar amb el primer, com no ho hauria d'aguantar amb el segon, que a més a més serà l'últim (eh que sí, carinyo?). O sigui que aquesta és l'actitud a hores d'ara. Després, un cop em vingui per força a la memòria aquell dolor que et sembla inhumà, ja ho veurem, què farem! Només em vull concentrar a mirar de tenir un part rapidet com el del Josep i que la Maria arribi a aquest món ben plena de salut, d'energia, i amb moltes ganes d'agafar-se al pit i de fer unes bones dormides, sobretot a la nit!

En fi: que sí que m'hauria agradat escriure sobre algun altre tema però ara per ara no hi ha altra cosa que em tingui més ocupada que aquesta.

Fins aviat!

josefina

4 comentaris:

reflexions en català ha dit...

Sí, amb dos fills ja en tinc prou. I si la Maria és un motoret com el Josep, encara amb més motiu en plantem, eh?

I no pateixis tant pel Josep. Segur que aviat s'acostumarà a la nova situació.

marc

jordina ha dit...

I tant, dona. El Josep aviat s'acostumarà a la germaneta. I com que el tens ben ensenyat, ja posarà les rentadores ell solet.

Molta sort pel part!! I si cal epidural, endavant, que per això la fan. Que no vulguin estalviar tant, tampoc, aquí a la Seu, conxo.

Salut!

Núria ha dit...

Ep, això ja està a punt! Tots els germans grans passen aquest tràngol del germanet petit i bé que se'n surten. Jo en porto tres al darrera! Si el Josep t'ajuda amb les coses de la casa també et voldrà ajudar amb la Maria. Un bolquer mal posat de tant en tant pot ser molt profitós!!

Jaume Sanz ha dit...

ànims. Agafeu forces que ara va de bo. Però què divertit que és després!!!!

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...