dijous, 22 de juliol de 2010

Crònica de les vacances


Les dotze. A casa nostra no són hores, o més ben dit, no eren hores fins que van aparèixer les nostres corretges. Ara vinc de passejar la nena amb el cotxet, amunt i avall fins que s'ha adormit. És el que en diríem, modernament, una defensa preventiva davant el més que posssible atac de còlics amb què ens obsequia la Maria cada dia. (Si teniu algun amic o similar amb un fill petitíssim i us diu que tot va de puta mare, menteix. És un amic mentidoret.) Ha tardat mitja hora llarga a adormir-se, en un passeig molt agradable després que la pluja hagi refrescat l'ambient. M'hi hauria quedat una estona més, a la fresca, però he tingut prou temps per omplir la bossa i els pulmons.



No sé pas d'on surten tants cargols. On s'amaguen quan no plou? Gran misteri.

Ara m'adono que estic molt cansat.

Aquest parell de nimonis no ens deixen fer vacacions com déu mana. Només ens permeten fer escapadetes, no d'un dia, sinó d'hores o minuts. Les meves sortides fugisseres es concentren, bàsicament, als marges quan ha plogut i a l'hort, on el sogre, tot solet, ha muntat una logística que enriu-te'n dels arquitectes. Només hi he pogut anar uns quants dies a treure herba, però les pluges d'aquesta temporada han fet créixer l'herba d'una manera desmesurada i ara ja no s'hi pot fer res.



Aquests dies, quan tinc una estoneta, agafo la moto i el Quico, i cap avall. Pensar que hi ha mongetes (o tavelles, com en diuen aquí), carbassons, tomàquets /tomates, porros, cebes, cols, bledes, pebrots, cogombres (o pepinos, com en diuen aquí), etc., que es poden fer malbé... em poso malalt. Però no solament hi baixo per aquest remordiment, sinó també perquè trec a passejar el Quico i em trec a passejar a mi. És el meu esbarjo. Arribes a casa i a triar mongetes, a congelar-ho tot perquè no en mengem prou per absorbir-ho tot (aquí són molt de poble, però el que menja més verdura, amb diferència, és el nouvingut d'Igualada, servidora). I afededéu que no hi ha res com menjar tomàquets que fan olor de tomàquests. I les cebes... ummm. Això no té preu. Amb una estona a l'hort i menjant-ne aquests fruits deliciosos faig les meves vacances.


4 comentaris:

Núria ha dit...

Saps quants pagarien (i paguen) per tenir unes vacances com les teves? Si sou uns privilegiats!!
Les verduretes, res de fer-se malbé. Si us en sobren... seran benvingudes!!!

reflexions en català ha dit...

Hauràs de venir a buscar-les, eh?

Si em dius un dia i una hora prudent, ja ho saps. O et preparo una bossa o anem a l'hort.

Vaig a dir a la Josefina que és molt possible que et porti a l'hort.

marc

Jaume Sanz ha dit...

D'aquí una setmana, nosaltres ja serem a puesto i podrem anar a l'hort a collir tomàquets (tomàtecs he sentit que en diuen per allà). Menjar-ne és estar de vacances. Salut i paciència. Els quarts surten bé, animeu-vos!!

Ferran ha dit...

Cada dia m'agafen més ganes d'exiliar-me de ciutat. M'estaré fent gran?

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...