dijous, 8 de juliol de 2010

Maniroja


Si no hi ha un daltabaix, el Barça vestit de vermell serà el guanyador del Mundial. Vaja, m’hi jugo el 5 per cent del sou que encara no m’han retallat. No podem confiar (els que volem que perdi Espanya, que ja no sé si som molts o quatre malnacidos) ni en la intervenció divina perquè Déu no sé si és espanyol com diuen, però segur que pensa que el que més ens convé aquest diumenge, després del ridícul que hem acumulat els últims anys amb aquest procés estatutari i de la suor que s’acumularà a la mani de dissabte, és un bon bany a la mar Roja. Oh!, Déu meu, què hem fet per merèixer això?

—La llista seria molt llarga. I per què no et recordes de mi fins que trona?
—És que això serà molt dur, Nostrusenyor.
—A més, no dius que és Barçaespanya? No és una Espanya amb molts catalans?
—Això tant me fot. Els espanyols no ens deixen jugar amb la nostra selecció, no ens deixen decidir el nostre futur. Dissabte farem una gran manifestació i aquests toritos ens emmudiran.
—Res, això durarà una setmana. Quant durarà el vostre soroll? Què fareu després de la manifestació? Ells sempre van a l’una quan els convé, defensen la seva nació, i vosaltres sou una colla de matats que sempre ploreu i doneu les culpes de la vostra migradesa al carceller. Arregleu la vostra casa i defenseu els vostres interessos.
—Sí, sembla molt fàcil, però... Oi que hauria de ser fàcil aconseguir la unanimitat si defenses el dret de decidir?
—En quin món vius?
—En el que vau fer vós.
—No em toquis el voraviu. Que cada poble aguanti la seva espelma.
—I per què sempre ens han d’aixafar la guitarra, els espanyols?
—Perquè us deixeu.
—I no podríeu fer un miraclet?
—Això ja no es porta, noi. A més, em faria molta mandra i em portaria molta feina convertir els teus representants polítics perquè prioritzessin els interessos del teu desventurat país.
—No, no, em referia a un gol de l’Sneijder en fora de joc a l’últim minut. No goso demanar-vos un miracle impossible. Per cert, heu dit desventurat país?
—Sí, sou realment de plànyer. I no hi ha res impossible, homedéu.
—No sóc de Déu, jo.
—Doncs per què m’emprenyes?
—No ho sé.
—Doncs apa, estigues atent a la tele i ja veuràs que bé que ens ho passarem aquests dies.
—Què voleu dir? Ara sí que no entenc res.
—T’haig de deixar.
—Doncs res. Adéu.
—Atu.

6 comentaris:

Dessmond ha dit...

Déu pot ser sí que és una mica -massa- roju!.

Noctas ha dit...

Boníssim, però boníssim!

L'Espelt ha dit...

Diria que les barbaritats que deurien haver comès els Almogàvers van ser tant grans, tant bèsties, que déu encara ens ho fa pagar.
És que si no és això, jo no ho entenc.
Collons que n’és de dura aquesta penitència!
Molt bo, company. Una abraçada!

(Sàpigues que un trosset de darrere la pancarta de L’EspeltDecideix que desfilarà dissabte per Barcelona, amb orgull i disseny amic, hi haurà un raconet reservat a vos i la seva família que per circumstàncies conegudes i felices sé que no hi podreu ser)

reflexions en català ha dit...

Dessmond,

Sempre ho he sospitat.


Noctas,

Jo també t'estimo, ja ho saps.


Espelt,


Quina il·lu que em fa que em guardis un raconet. Quan la canalla em pregunti si hi vaig ser, els diré que no, per culpa vostra, cabronets.

Ferran ha dit...

Ahir tenia la "Vermutung", com diuen els alemanys, la intuició que perdriem. No em vaig equivocar, mal que em pesi. Em sap greu dir-ho, però l'estómac continua dient-me que diumenge també perdrem.

Toca passar aquella nit i l'endemà estòicament, i mirar de pensar en positiu: ja no quedaran més partits.

Ànims a tots.

Edurne ha dit...

GENIAL!!!Jo desitjava que la victòria fos pels alemanys, però no...los de la furia Roja van guanyar...i, sincerament, m'és igual que els autors dels gols hagin estat jugadors del Barça (alguns d'ells catalans)...No entenc perquè dimonis s'omplen la boca dien-ho. El dia que Puyol marqui un gol decisiu amb la samarreta que llueixi ben grans les nostres 4 barres vermelles, aquell dia, celebraré el gol...fins en aquell moment no aplaudiré res que porti com a nom "España". Com ha dit en Ferran, la sort és aquesta: ja queda menys!
Ah! I dissabte tothom a la manifestació!
SALUT!

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...