dilluns, 13 de setembre de 2010

60 minuts molt durs


Puf. Acabo de passar una hora tremenda. Sembla mentida que ara mateix a casa hi regni el silenci més absolut. Només fa cinc minuts que el Josep xisclava amb una força demolidora. Acabo de treure el cap a la seva habitació i ja està enroscat.

Fa una hora justa feia l'enèsim intent de donar un biberó a la Maria. I de nou tasto el sabor del fracàs i de la frustració. Un parell de xuclades han sigut suficients per donar pas a un sarau de brams i de crits que faria enveja als més heaviates. Avui m'he volgut fer una mica la dura i l'he deixat plorar una estona, també perquè una es deixa guanyar pel cansament i de tant en tant diu que ja no pot més. Però al final sempre guanya la nena, que acaba al pit i adormida. L'he posat al llit just al moment que arribava el Josep amb la padrina.

Li tenia el dinar a punt, un bon puré de verdura amb petxuga de pollastre. Fer-lo seure a la trona ja ha sigut difícil. Els presagis, doncs, no eren gaire bons. S'ha menjat bé la meitat del dinar. Llavors s'ha aturat i ha començat el rosari de xiscles, que són cada cop més potents i esfereïdors, i de plors. No volia res del que li donava: ni móres acabades de plegar, ni raïm, ni tan sols pa. He entès el missatge, perquè no és el primer cop: "Màma, estic arrebentat, necessito anar a dormir." Però el camí fins a l'habitació, el canvi de bolquers i de pantalons -ben desgraciats per la maleïda taca de móra, que no marxa!- i el primer contacte amb el llit, han sigut un no parar de crits. La sort, amb ell, és que en aquests casos el deixes estirat, fa un parell de voltes, i es queda clavat.

Ara, 60 minuts després, la cuina sembla un camp de batalla. Em diu la meva mare -a qui he aviat tan bon punt el Josep ha començat l'atac perquè aquestes situacions crítiques les supero més bé si estic sola- que ho aprofiti per dinar. Però un cop passes un episodi així (que són força habituals) no et queden ganes de res. Només m'ha vingut de gust posar-me davant de l'ordinador i escriure-ho, així em desfogo.

josefina

3 comentaris:

reflexions en català ha dit...

Jo ja m'hauria tirat pel balcó.

m.

Andreu ha dit...

Ànims, Josefina,..i Marc.
Cada dia que passa és un dia menys, i cada nou dia és un dia més a millor, encara que de tant ent quant vngui marrades.

Ho entenc, me'n faig càrrec.De debó.
Nosaltres varem tenir bessonada (2on. i 3a.) , amb la grandeta de 30 mesos. Una experiència insòlita i diferent.
La meva dona, que havia deixar de treballar, s'ho va passar.. La nit era dia, quan podia per la tarda s'estirava una hora..però cada dia que passava era una dia menys.
I ara, passats 23 anys, sembla que no hagues passat res...però sí, moltes coses.
Ànim. I, perdona Marc, jo, en un dels meus atacs de desesperació, els vaig tancar amb les cunes a un bany........i els va rescatar a la mitja hora la meva dona. No havia aconseguit res. Qui dia passa, Josefina, dia que guanya. Ànim, que sempre va a millor, poquet a poquet, això si.
Que descanseu!!
Cordialment,
Andreu

Puigmalet ha dit...

Això passa, en part, perquè el papi no porta rovellons a casa. :P

Una abraçada! (a mi m'esperen ben aviat, aquestes tendres escenes familiars)

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...