dimarts, 14 de setembre de 2010

Absolut Mas



Els col·legues blocaires Dessmond, Cimera, Joliu i Dies de fúria, amb els quals he compartit aventures a la catosfera i alguna bona estona a la realesfera, han posat en marxa el bloc de suport a Artur Mas Absolut Mas, que serà de visita obligada.

No ha sigut cap sorpresa pel que fa als tres primers blocs patriotes. En el cas del Dies ja m’ho vaig ensumar arran d’un comentari seu a cal Rèflex, però sí que m’ha sorprès la seva decisió. Penso, i potser m’equivoco, que aquest nou camí que ha triat el Dies és degut més aviat a la frustració, al desengany (i una mica, com és lògic, al ressentiment conseqüent) per un cert independentisme friqui i hooligan que no és majoritari (em sembla) però que és molt sorollós, vanitós, té poca feina i moltes ganes de tocar el que no sona.

Ha arribat l’hora de mullar-se, que trobo que està molt bé i que ja era hora, i hem triat camins diferents, després de coincidir a Blocs amb estrella, que va néixer per donar suport a Reagrupament quan era un corrent intern d’ERC, i a Bat blocs, el portal dels antitripartit.

Seguiré amb interès aquesta nova finestra de la catosfera política però no coincideixo amb el plantejament que fan els col·legues absoluts (anava a dir absolutistes, hehe) en el seu editorial d'estrena. L’objectiu és el mateix però no en comparteixo l’estratègia. Estic d’acord amb ells que sense Convergència no hi haurà independència i que haurà de ser CDC (deixem Unió en pau, que prou feina tindreu) la que lideri el procés de secessió. Però aquestes (per mi) obvietats no impliquen necessàriament que s’hagi de donar suport a Convergència; més aviat al contrari: Precisament perquè penso que CiU haurà de dirigir el procés, i perquè els dirigents de la federació no tenen cap intenció, ells solets, de fer el pas, penso que si el nou Parlament no reflecteix un canvi, si no hi ha ningú que empenyi Convergència, passaran els anys, no passarà res i la frustració serà gravíssima.

A CiU ja tenen molts suports, no crec que els en faltin gaires. El que sí que necessita una traducció en escons és l’independentisme transversal i seriós, que sí que existeix malgrat el que diguin els sostres, que va fer-se gran a partir d'Arenys de Munt.

Això, com pots veure, va per tu, Dies. I t’ho dic de bon rotllo perquè t’aprecio i em sap greu que no vagis amb nosaltres, hehe.

Abans-d’ahir vaig escriure aquí mateix que l’Artur Mas “és el millor polític que tenim, tot i que no és la meva opció política a hores d'ara. Però per fi tindrem un president amb cara i ulls". Això vol dir, per mi, que el president del nostre país serà una persona de “solvència contrastada” (com diu el Sometent de Maians), però no en tinc prou amb un bon gestor provincial perquè el Mas no tindrà la capacitat de prendre decisions que ens puguin treure de la crisi, per exmeple, ni aconseguirà que el dèficit fiscal de Catalunya deixi de ser un espoli del 10% del PIB, cosa que ens aboca a la pobresa a curt-mitjà termini. No s’ho creu ningú, això del concert econòmic, collons! Encara que el PP necessités els diputats de CiU i acordés un sistema de finançament una mica menys injust, el TC s’encarregaria de tombar-lo al cap d'un parell d’anys. I així anirem fent una o dues legislatures. Un ja es fa gran i comença a veure com funcionen les coses, els cicles autonomistes engabiadors de sempre.

Una altra crítica i ja acabo. El dret de decidir és un dret. No té cap mèrit apostar per la democràcia, ni contundentment ni amb sense contundència. El concert econòmic no és decidir. Decidiran ells el que més els convingui. El dret de decidir s’ha d’exercir, per saber on volem anar. No som prou grandets per decidir on volem anar?

Doncs res, benvolguts patriotes absoluts, molta sort i ja ens trobarem quan els independentistes hàgim de sortir de la gàbia definitivament, que tampoc no falta tant.

Visca la Terra!

marc


14 comentaris:

Albert Pereira ha dit...

Des de la devoció veritable que professo al Dies, i des del profund respecte pels seus companys d'aventures, tots patriotes de reconegut prestigi, jo tampoc no entenc com es pot donar suport actiu al Mas des de l'independentisme (entendria que algun independentista s'hagués plantejat votar-lo, ben amagat a la cabina electoral i com a mal menor, si no hi hagués hagut cap opció indepe amb cara i ulls, cosa que va estar a punt de passar fins que va aparèixer SCI).

Res, Reflexions, que comparteixo fil per randa les teves consideracions, ben brillants, d'altra banda, com és previsible en un maianenc de la primera hora, hehe.

joliu ha dit...

Marc, no hi ha més cera que la que crema. Mas serà president i els seus són com tu i com jo. Vull un govern que gestioni la seva agenda, no una olla de grills. Vull avançar.

joliu ha dit...

Marc, no hi ha més cera que la que crema. Mas serà president i els seus són com tu i com jo. Vull un govern que gestioni la seva agenda, no una olla de grills. Vull avançar.

Quim Amorós Le-Roux ha dit...

Marc, lamento que no comparteixis les tesis que expliquen a absolut, però per liderar el dret a decidir, per liderar el país es necessita un líder preparat ( l’Artur ho està) i un suport popular i un partit polític darrera que faci possible que assoleixi el govern de Catalunya. Només CIU està en condicions de poder asolir la victòria davant el front espanyolista.
Sense el govern de Catalunya tot això no es possible, des de la oposició, des de posicions testimonials o grupuscles i escissions de escissions, que mai arriben a posar-se d’acord no s’aconseguirà la independència. La independència la liderarà CIU des de el govern de Catalunya amb el recolzament dels ciutadans que confiaran en l’Artur Mas perquè sigui el president d’una Catalunya lliure i sobirana, i perquè això sigui possible es necessari , es imprescindible una gran victòria de l’Artur i per ende de CIU, una victòria que té de ser aclaparadora, que no deixi marge al dubte, que no deixi cap resquícia a que es puguin inventar nous artefactes tripartits, o d’altres sumes a la vasca.
Entre tots hem d’aconseguir portar a L’Artur Mas a presidir la Catalunya que decidirà el seu futur com a país lliure i independent.

Dessmond ha dit...

Marc,
Si tens clar que tenim un objectiu comú ja és bastant. Vol dir que sempre estem en disposició de sumar esforços. Cosa, d'altra banda, bastant infreqüent en aquest món del separatisme.
Necessitem una legislatura tranquila, per tal de poder agafar embranzida novament. Amb en Mas això és més possible que amb cap altre candidat. Espero, també, que aquesta legislatura estigui marcada per la tensió necessària amb l'Estat que ha d'acabar resultant un avanç cap a la defensa dels arguments independentistes.

Indigeta ha dit...

Be, els que votarem a CiU acabarem amb el malson tripartit, i la joia ja la compartirem.

Estarem molt contents d'aver aconseguit aquest primer objectiu, d'altres, ja vindrán després. I no caldrà que ens ho agraïu, que ho farem amb molt de gust.

Aixó és com les vagues, que en algun moment donat, son necessaries i donen uns fruits dels que en gaudeixen tothom, fins i tot els que no han fet el sacrifici econòmic que comporta fer vaga.

Però algù havia de fer-ho, i en aquest cas, serem els que, sense cap mena de complexos tenim clar que ara toca Artur Mas de President.

reflexions en català ha dit...

Jo espero i desitjo que el Mas sigui el meu president després del 28 de novembre. Perquè és el millor, i amb diferència, dels que avui dia pasturen per aquesta política nostra. Però no votaré CiU perquè considero que li falta la valentia que crec que ara necessita Catalunya. I encara tinc tota la por del món que tornarem a tenir tripartit 3. Perquè em fa l'efecte que el PSC-PSOE no baixarà tant, Esquerra tampoc, i veig que, incomprensiblement, IC-V es manté. Per molt que el Puigcercós hagi dit públicament que no hi haurà un nou tripartit "progressita i d'esquerres". La seva credibilitat és nul·la. Però no per aquest fet em deixaré emportar per allò del 'vot útil'. N'he quedat ben farta, dels tòpics. Que guanyi Convergència, que el Mas sigui president, i que el meu vot serveixi perquè una força NETAMENT INDEPENDENDISTA entri al Parlament i faci fer un gir sense marxa enrere al nou govern.

josefina

marc ha dit...

A tots plegats,


Jo també vull que el Mas sigui el president, i així serà perquè la gran massa vol un canvi, fins i tot molts sociates catalanistes com el Sobrequés i molts catalanoespanyols d'aquests de la famosa Catalunya real.

I el Puuigcercós no tindrà l'oportunitat de tornar a fer el tripartit. Si pogués ho faria, però ja sap que no sumaran i per això diu el que diu (i se'l creuran els de sempre i uns quants innocents).

Jo penso que el millor que puc fer és votar per un canvi que provoqui un altre tipus de canvi. El tripartit és un malson, sí, però si el Mas té una majoria còmoda, no avançarem pas gaire.

El Mas va dir que el TC no odia tocar ni una coma de l'Estatut. Ara, la seva reacció ha estat el concert, com si amb això n'hi hagués prou, com si no ens haguessin humiliat els guardians de la Patria amb una sentència que repeteix i repeteix: "La unidad indisoluble de España."

Com diu la Josefina, el Mas no és prou valent per portar a la pràctica el que va dir a 'La noria': les lleis han d'estar al servei de la democràcia, i no al revés.

I si el 47% de l'electorat de CiU es declara no independentista, el que hauria de fer és convence'ls, no pas jugar a la puta i a la ramoneta (que va dir aquella dona periodista 'La noria').

Andreu ha dit...

Benvolguts Marc i Josefina.

Es evident, sembla, que coincidim en els objectius.
I, pel que sigui, encara no coincidim en el camí triat fer a fer el recorregut final fins el cim.
No passa res. Mai hi ha un camí únic. Sempre hi ha, necessàriament, marrades i dreceres i, sobretot, el temps i les condicions.

Tanmateix, en el que crec que no es posarem d'acord es en algun adjectiu. Això de que l'Artur Mas no es valent, "sobiranistícament parlant", ja ens entenem. Ja sé que no es cap referència personal. Jo tampoc la faré.

Discrepo. I farè una marrada.
Per a mí, en Pep Guardiola és valent,molt valent, des del realisme, des del treball esforçat i diari, des del coneixement del que té entre mans i de que hi ha al club, en haver estat decidit, i valent, al pujar jugadors joves fets a la Massia,ó refitxats a molt bon preu (Piquè) que han demostrat ser peces cabdals en l'espectacular joc, admirable, i triomfs aconseguits per l'equip del Barça amb ell.

Li hagués estat més còmode fitxar més jugadors de fora el club, amb més experiència i edat, però potser, o de ben segur,va ser valent, i alhora prudent i realista,preferint l'opció de casa.
Però perque hi eren, i els coneixia a bastament. No per un principi absurd, en un equip d'èlit, "tots de casa". Deu n'hi dó els que hi ha i el que aporten.

L'Artur Mas, opino, és també valent, des de la prudencia, el rigor i el realisme, és a dir, és valent quan se'n pot ser. Quan hi ha elements suficients per a fer passes grans i escometre el cim del moment.

No és el mateix, per a fer-se el valent, en aquest sentit noble, estar a l'oposició amb 48 diputats, que estar al govern còmode, o, els Deus ho vulguin, poder disposar d'un govern amb majoria absoluta. Cal coneixer'l.
Com al Guardiola, del qual no confiàvem tant quan v'agafar el timó futboler del primer equip.

Normalment, els "valents" que a mí m'agraden són gent amb conviccions. Amb fonaments. Amb valors. Amb capacitats. Amb objectius clars. I amb capacitat estratègica. I capacitat resolutiva,sense dubtes, quan cal. I en Mas ho és.Sense cap dubte.

Recordaré un fet concret. Recollit per la Pilar Rahola en el seu llibre sobre l'Artur, anys després.

En Vilarasau, el totpoderós rei-adjunt, des de les torres de la Diagonal i al front, amb mà de ferro, de la Caixa i de tota la seva capacitat d'influència.

La limitació d'edats i els 20 anys màxims als òrgans de govern de les caixes, establerts per la Generalitat (amb l'Artur conseller en cap, o d'Economia, ja no ho recordo bé ara, però responsable del tema), per a afavorir la renovació de dinasties i patums a ls cadires. Allò va ser exercir les competències exclusives que tenia la Generalitat. I malgrat la gran oposicio mediàtica inspirada pel ciutadà Vilarasau, allò va anar endevant. Les pressions no van canviar res.
Segona jugada del ciutada Vilarasau: es passa a ser President i diu que nomenen 2 directors generals (en Brufau i en Fainé). Era la manera de seguir mantenint tot el control.

En Mas, i la conselleria, li fan saber que la llei catalana preveu el nomenament d'UN director general, i que el nomenament de dos no s'hi ajusta. Vilarasau mou els fils, se'n va a parlar amb en Pujol, que li diu que es en Mas qui ho porta, va a parlar amb en Mas i aquest li reitera.


.../..

Indigeta ha dit...

I si resulta que en Mas i CiU fan be de no declarar-se obertament independentisyes?.

Andreu ha dit...

...2).........
En l'interludi, l'Artur Mas va a veure al president Pujol, i li planteja:
a)- es competència meva i no penso negociar ni flexibilitzar res.
b)- en el cas, possible, que el President volgues mantenir molta més flexibilitat, pel que sigui, ell no hi té res a dir, però dimitiria abans de modificar els decrets.
Sí, dimitiria, amb alguna excusa, però no està disposat a modificar res.
El President li reitera que és ell, en Mas, qui ho porta i que faci el que consideri més adient, que tindrà el suport de Presidencia.

Se l'ha jugada.
Si, ha estat valent i responsable.

Mas, en la reunió amb Vilarasau, li comunica que les lleis son per complirles, no per a discutir-les ni flexibilitzar-les. Li dona un termini molt breu (inferior a una setmana) per a complir-ho, i rebre l'escrit formal, no admet cap componenda, i fins i tot li avisa que de no complir-ho prendrà les mesures que la llei catalana i decrets reguladors permeten.

Diuen que mai en Vilarasau havia sorit tant emprenyat d'un despatx a la Generalitat, davant d'un "jove" (en aquella epoca) conseller. Al rei-adjunt de Catalunya!!!!

Intenta tornar a parlar amb en Pujol i aquest no se li posa.

I comuniquen, dos dies després, que han aprovat nomenar un Director General, en Fainé.
Artur Mas 2 / Vilarasau 0



3er. round.
2003, aires de finals d'etapa a Catalunya. Pujol ja no es presenta. Mas conseller en cap. Tothom dona per guanyador a Maragall. (i es van equivocar).
Vilarasau, a qui també li arriba el moment legal català d'abandonar la Presidència de la Caixa, prepara la seva magna, última, i darrera maniobra, de gran volada.
Per a seguir al front de tot el holding, dissenya (estem als primers mesos 2003) una operació bastarda, anticatalana, sonada, de gran abast.

Amb una de les fitxes bancàries que control.la la Caixa (inoperant), dissenya un traspàs total dels actius i passius de la Caixa a l'esmentat banc-propietat de la Caixa, que té status de banc i, per tant, no està subjecte a la normativa catalana sobre caixes, quant a òrgans de govern.
Escaldat i emprenyat per les dues derrotes anteriors, inicia les gestions d'altíssim nivell a Madrid, amb tot el seu savoir faire i influència.

Els socialistes, com sempre, (allargament dels periodes de concessió de peatges,..etc., etc.) ho troben be, però governa el PP, i ho planteja, ben discretament.

El number two del govern espanyol, vicepresident, li dona bones paraules i li demana temps - curt- per a estudiar-ho,(el tema legal, les bonificacions fiscals, les repercussions, etc.).

En aquest punt, resulta que en Mas, i en Pujol, són informats per telèfon d'aquesta maniobra de Vilarasau pel mateix alt càrrec governamental del PP (al PP de l'epoca, també hi havia algú o alguns prou responsables i honestos políticament), i, no se sap perque (he, he), i com (he , he), en 15 dies en Vilarasau plega de la Presidència de la Caixa, desapareix la seva darrera maniobra que oficialment no ha existit mai, i en Fornesa pasa a ocupar la Presidència de la Caixa.

Artur Mas 3 Vilarasau 0

.../..

Andreu ha dit...

....i 3)



Bé, una llarga història. Però, més enllà de les paraules, per a recordar que l'Artur Mas, quan ha convingut, quan hom ha cregut necessari, ha estat valent, molt valent, fins i tot algu (algú poruc, es clar) podria pensar que temerari.

Però també es veritat, i es una gran virtud, que a l'Artur Mas no li agrada perdre ni fracassar, i, encara menys, que Catalunya hi perdi.

Se'n sortirà o no, però no serà per manca de valentia, serà per altres coses i circumstànces.

El mateix amb tota la història de l'estatut. No pas per passivitat, sinò per valentia, va prendre postures i decisions arriscades. A Catalunya, salvant les trampes i situacions que el montillisme ,(amb el carodisme d'ajudants) posava al Pasqual, a qui ja tenien sentenciat, per haber arribat a acords amb en Mas sobre grans questions. I quan a Madrid, després que ERC hagues donat el vist i plau definitiu a renúncies més sonades, es quan pren aquella valenta decisió de tancar-se amb el ZP per a pujar més amunt el llistó que a havia acceptat en Carod una setmana abans.

No crec que valgui la pena ara discutir aquella història, però només la recordo per a subratllar que, de valentia, no li'n falta.

I vist el que va passar després, es ben cert que no ha agafat i una solva vegada el tèlefon al PinotxoZP els darrers 30 mesos, després que anés a la Moncloa, a iniciativa seva, per a clarificar el balanç de les relacions bilaterals, dels incompliments i dels enganys. Tossuderia? Jo diria que la valentia dels que creuen en els valors, i no en l'incompliment repetit del que s'acorda.

Bé, acabo ja aquest sermó, però, políticament transgressor i innovador , no va ser el mateix en Jordi Pujol amb majories absolutes (84-95), que després, en valentía política. Clar, els trumfos eren diferents.

El temps ens ho farà palès.

Però, benvolguda parella, un Artur Mas amb majoria absoluta, o amb majoria còmoda al govern, no serà poruc, nacionalment parlant.
No ho és, a nivell personal, i tampoc a nivell polític.

Però no es el mateix disposar de 48 diputats a la Ciutadella, i estar a l'oposició, que tenir-ne 63-65, o 68 (ai, làs!!) i presidir Catalunya.

Hi confio, sí, molt i molt, per a aquesta decisiva etapa.

Cordialment,
Andreu

Andreu ha dit...

(1)
Amigues i amics,
Entre la matinada i el cansament, les urgències temporals, el meu Firefox i la meva "aversió" als arxius intermitjos, no ha aparegut el primer capitol de la contestació, sobre l'Artur Mas i la seva "valentia". No el tenia guardat, i ara, improviso, més curt, el que crec recordar deia en la 1a.part.
Us demano disculpes. La responsabilitat de la pèrdua és meva 100%.

__________(1)
Bé. Entenc perfectament això de la "manca de valentia" d'en Mas que dieu. I sé que no es cap "mofa", sinó un comentari polític estrictament. En sentit sobiranista. Ho entenc, però no ho comparteixo gens.

Jo també era escèptic, una mica, sobre la seva vàlua política, al començament.(al començament de la 2a. meitat dels 90's). Però amb la informació coneguda, de gent molt propera, que no significa "palmeros", sobre com treballa i com actua, i amb els resultats obtinguts en aquella dificilissima campanya del 2003, on va derrotar en Maragall, contra tots els pronòstics, per la manera en que la va dur a terme, vaig deixar de ser-ne, d'escèptic.

Això de la "valentia política" té moltes possibles lectures o interpretacions. Faré la meva.

Els fets ho poden demostrar millor, que les teories o hipòtesis. Si hi ha hagut una persona -personalitat, personatge amb molt poder, potser el de més poder continuat a Catalunya, des del 1973- ha estat en Josep Vilarasau,molt i molt competent, però també molt anticatalanista, molt i molti molt antinacionalista i antisobiranista, i que ha estat, durant 3 dècades, l'autèntic rei-adjunt-espanyol a Catalunya.

Doncs ningú com l'Artur Mas, ningú, i ho repeteixo ningú (més que en Trias Fargas, més que en Cullell, més que en Pujol, i en cito 3 que van tenir fortes diferències i conflictes amb en Vilarasau), ningú com Artur Mas ha aguantat les "embestides", les "maniobres", els "atacs" i les "pressions d'altíssim, superlatíssim nivell i tensió" que en Vilarasau va fer-li, per a consolidar la seva manera monàrquica i indefinida d'exercir un poder, malgrat les lleis, els decrets, les edats, i les situacions.

Enfrontar-s'hi, i guanyar-l, derrotar-lo, nomès amb la força interior, dels valors, de les conviccions, sí de les lleis i dels decrets també, però de la lògia i la racionalitat, primant respecte al poder per definicio que era en Vilarasau, nomes ho ha fet l'Artur Mas, només ell, i més d'una, de dos i de tres vegades. En moments i en cirsumstàncies importants, molt importants. I, que consti, en Vilarasau es molt intel.ligent, molt poderós i té molts i poderosissims servidors/aliats, (Macià Alavedra entre ells).

..../...

Andreu ha dit...

../..
(1bis)

...
a)- Primer round. Limitacio a 20 anys del termini màxim d'estar als organs de govern de les caixes catalanes.
1 a zero.
Tot i les fortissimes pressions al respecte, la campanya pro Vilarasau feta per psociates, i gent d'ERC, i per tots els diaris, res canvià. 20 anys i prou.
Sort d'en Mas. Sort.
b)- Un director general només. Ho diuen les lleis.
Divideix i venceràs, va fer en Vilarasau. Ell es fa votar com a President de la Caixa i fa nomenar 2 directors generals, en Fainé i en Brufau. Manera de seguir pilotant amb mà de ferro tot el grup. Fets consumats, com sempre.
Via Prisa ho fa public com sempre.
Artur Mas, conseller d'Economia i Finances, es hi demana l'acord formal i la comunicació obligada a fer a la Generalitat i, amb tota la lògica cartesiana i tranquil.litat del món, els hi comunica que la LLei catalana de caixes nomes preveu 1 sol Director General i que no hi ha ni hi haurà excepcions, i que no donen validesa a la comunicació formal rebuda (2 dg's), i els hi fixa un termini, curt, per a rebre la comunicació formal de la Caixa, que ha de ser presa pel Consell, de nomenament d'un sol director general, el que vulguin, es clar. Però un.

Terratrèmol a les torres de la Diagonal. Que s'ha cregut, aquest "noiet". Però qui és ell per a no acceptar el que hem aprovat aci. No sap amb qui s'enfronta. Serà el final de la seva carrera. I coses per l'estil. Amb ell, íntim de la Sasuela, no s'hi juga.

I, tot ignorat al conseller Mas, per a marcar territori, se'n va a parlar amb en Pujol.I demana-exigeix una flexibilització, una consideració ad-hoc per a la Caixa (per a "ell", he he). I en Pujol, pujoleja, se suposa, i s'en surt dient-li que esperi uns dies que parlarà amb en Mas.
....

segueix amb el punt 2).

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...