dijous, 30 de setembre de 2010

Torn de rèplica, a càrrec del Campaner de Maians

Prego, marc, que em publiquis aquest text com a post al teu bloc, amb la mateixa cobertura i mida. Així ho ha dit el jutge.


Sí, però...

Ni en Josep Pla hauria fet una descripció millor del meu passat sindicalista si no fos per un molt petit detall que ara t'exposo a tu i a tots els teus fidels lectors:

Pels volts de l'any 88 del segle passat, quan un servidor i un amic per circumstàncies de la vida es podien permetre el luxe d'anar al "bart" a fer un cafè i a llegir els tebeos (el mundo deportivo, de la família GUDÓ d'igualada, i l'sport, controlat pel vispresident) sense que el país se'n ressentís (com ara, vaja). Tal com ha passat ara, en aquella època també es respectaven els serveis de màxims del barts, així que nosaltres vàrem anar a exercir el nostre dret al treball com cada dia. Aquell dia de la vaga el meu amic i jo vàrem anar al DÍDAC, un bar que estava a prop tant d'on vivia el meu amic com de l'escola on jo vaig intentar cursar el bup, on bona part de la nostra colla encara estudiava allà (una espècie de guantánamo a la igualadina). Per circumstàncies de la vida (i la seva directora), l'escola era l’única que no feia vaga, amb la discriminació que això representava en relació amb el col·lectiu estudiantil de la ciutat, de poder gaudir d'un dia de barts i nenes sense haver de justificar el fet de no anar a classe. Els nostres amics així ens ho van fer saber a l'hora del pati. Acostumats com estaven a tractar freqüentment tota aquella colla de politoxicòmans i addictes a las màquines escurabutxaques (o sigui, sindicalistes), no ens va costar gaire mobilitzar tota aquella colla de quillos (nosaltres en dèiem xarnegos) perquè anessin al pati de l'escola (la porta era oberta). Tot va anar molt ràpid, en un minut la directora va fer sonar l'alarma i el personal ja era el carrer. Enmig d'aquella munió d'analfabets, l'anonimat que ens donava ser els dos únics catalanoparlants i està voltat de tios de quaranta-cinquanta anys (el meu amic era menor d'edat) que no havien treballat en sa vida, anàvem jo i ell tot orgullosos d'haver donat un dia de festa de lliure elecció als nostres amics (ara se'n diu així quan ens dóna festa l'escola). Ara, passat el temps, jo vaig cada dia a Barcelona, i el meu amic té en un bloc on escriu coses com aquesta.


El Campaner de Maians


3 comentaris:

Albert B. i R. ha dit...

Què bo! Quina història! Així que atiant els piquets sindicals! I ara, uns anys més tard... sofrint-los!

L'Espelt ha dit...

Hahahaha...
Quins paios! Escolteu, ja comença a fotre pena la no fundacio formal del Club VDI (Voll-Damm Independentista) i poder explicar historietes del segle passat (i de més noves, eh?) en el Voll-Damm Indepe Festival.

Camapaner, haurieu de ser el Pesident, Marc, vostè Vispresindent, Gaiter,vos, Pesident d'Honor, un servidor, Director Executiu, altrament dit, el que se les veu.

Salut!

reflexions en català ha dit...

Campaner,

Diguem que la meva versió és l'oficial, la que sortirà als llibres d'història, i la vostra és l'oficiosa, més prosaica i que,, malauradament, no passarà a formar part de la memòria col·lectiva. C'est la vie.

Encara espero que ens en donin les gràcies per tal proesa, colla de desagraïts.

m.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...