Un dissabte qualsevol, com el d'avui, posem de fa deu anys, vivia a Barcelona. M'hauria llevat al pis que compartíem amb la meva germana al carrer Sardenya, amb la Monumental a l'esquena. Hauria fet neteja, hauria quedat amb alguna amiga, hauríem anat a dinar a la part alta (com ens solíem referir a la part de dalt de tot de la Diagonal), hauríem pujat cap a Gràcia o baixat xino-xano cap a plaça Catalunya, ens hauríem endinsat pels carrers del Raval o del Born, potser hauríem anat al cine i, sobretot, hauríem xerrat sobre mil i una coses. En aquella època, fa deu anys, ni em veia en parella ni, molt menys, com a mare. De fet, era de les que s'imaginaven a 50 anys més lliure que una papallona per anar i venir per on volgués i quan volgués.
Un dissabte qualsevol, com el d'avui, de fa cinc anys, ja havia tornat a casa, al Pla. Treballava a Andorra. I potser aquest dissabte hauríem baixat amb el Marc a Igualada. Passejos, poques obligacions, sopars deliciosos, i els diumenges, a Igualada, sempre em despertava pels volts de les nou, molt més tard del que mai m'he despertat a casa. Ningú em reclamava.
Avui, un dissabte qualsevol, m'he emportat el nen a la Seu a mig matí a comprar unes botes. Ha marranejat a tot arreu on hem entrat. Fa deu anys, a Barcelona, quan veia nens asseguts al pedrís d'una botiga plorant a crits mentre la mare feia veure que marxava empipada, em feien molta peneta i pensava "quina mala mare". Ara les entenc perfectament. Arribada a casa la Maria esperava el menjar. Nou fracàs amb el biberó i cap al pit. Dilluns el Josep comença a la guarderia, i la que ho viu amb més nervis sóc jo. Només seran unes horetes al dematí i penso que s'ho passarà molt bé, però segur que li costarà adaptar-s'hi, i més amb el geni que gasta últimament. Setmana de constipats a casa nostra: primer el nen, després la nena i finalment jo, que he passat dos dies infernals. Desitjo que m'arribin els constipats i les engripades de l'hivern que ve per poder-me prendre els medicaments de sempre. Entre embarassos i donar pit, hauré passat tres hiverns seguits amb paracetamols, que això i res és el mateix. Que lluny que em queden els anys 2000, 2005...
josefina
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?
i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost
Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)
no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...
12 comentaris:
Saps que és molt maco, Josefina, aquest post? Una mena de passeig vital... Sí, xulo.
Bon dissabte.
La nena encara la podem tornar, que té un any de garantia.
Enyoro la llibertat d'abantes però no tornaria enrere, quina mandra.
Això de tenir dos nens petits petits és dur, suposo que epr això molta gent (o això em sembla) espera que el primer tingui tres o quatre anys i llavors, quan ja han oblidat els mals moments, apa, tornem-hi. (No sé si és el cas del Puigmalet, que acaba de parir. Enhorabona, família Puig-Panisello.)
L'any que ve ja serà diferent. Pensem-hi, hehe.
marc
Una altra cosa, molt important: noslatres som uns privilegiats perquè podem estar moltes hores amb els nostres fills. A mi el que m'horroritza són els casos de nens que es passen tot el puto dia a la guarderia, que és casa seva. I a vegades, els pares (o les mares) d'aquests nens que des que tenen quatre mesos ja viuen a la guarderia, a sobre se'n van al gimnàs després de plegar.
I això té conseqüències, és clar.
Ara les passem més putes, però a la llarga...
marc
M'ha encantat! abraç
Preciós escrit. Pensar en deu anys enrere és com anar a furgar en la prehistòria...
Jo avui pel mati he anat amb el nen a un Carrefour. I per la tarda al Makro. He de confessar que ens ho hem passat molt bé. Consti que era el primer cop que ho feia! Ho faig ara, que dintre de deu anys em prendrà per ximple!
No en tingueu el més mínim dubte, parella!! El temps que hi passeu amb la mainada, els esforços que us fan passar, i l'estimació que els hi doneu són una inversió segura, i molt rendible, per al nen i la nena i per a tota la vostra família. Ja van passant els dies, i enfeinats com esteu, les setmanes i les estacions, i sempre anireu a millor, de ben segur. El més dificil ja ho esteu deixant enrera. Tot el suport!!
Cordialment,
Andreu
Jo ja soc avi, i l'experiència em diu que aquesta frase: "Ara les passem més putes, però a la llarga..." és de les més desencertades.
Ser pare és per tota la vida, i com més va...les tribulacions tambè creixen, i quant pensabes que ja tenies els fills col.locats, patapam!!! t'arriben els nets.
Aixó si, si ara gaudiu amb els fills, ja veureu quant sigueu avis!!.
Gràcies gent.
Indigeta, el comentari del Marc penso que va en el sentit que ara, amb el nen de 20 mesos i la nena de tres i mig, les marranades estan a l'ordre del dia i encara no pots "negociar" gaire amb ells, sobretot amb la nena. Més endavant, jo també crec que serà una altra història. Hi haurà altres problemes i desencontres perquè, com bé dius, els fills són per tota la vida (i que sigui ben llarga!!) però seran diferents. Mira, tot just aquests dies la Maria està començant a aprendre a adormir-se sola i a no necessitar els nostres braços i unes llargues caminades passadís amunt i avall per fer-ho. Per la nostra esquena, això és "passar-ho puta".
josefina
Em referia més aviat al que diu l'Andreu sobre la inversió.
Jo hi era fa deu anys i mai hauria pensat que avui dia les coses haurien anat com han anat. Jo segueixo anclada en aquell temps en què no ens vèiem com a mares i disfrutàvem de xerrar de futbol, de política o del què portava la gent que passava per davant del nostre banc.
Ara, tinc molta enyorança, per no compartir tardes de diumenge i per no compartir amb tu els 50 anys de solteria, anant al camp i a fer el cafè amb pastes.
Ara, també et tinc certa enveja, per haver format una família tan especial, per aportar el teu granet de sorra al món, per ser capaç de la generositat que, al meu parer, suposo ser mare.
Ara, com abans, estic orgullosa de coneixer-te, de ser amiga teva(ni que sigui en la distància). I, com en una redacció de fe 12 anys, dic, amb molta convicció que, de gran vull ser com tu!
Tan de bo d'aquí 10 anys, tornis a mirar enrera i segueixis tenint ganes de tirar endavant.
Una abraçada enorme,
Un escrit molt bonic! Has perdut coses però n'has guanyat moltes més. Tant de bo jo d'aquí a uns anys pogués dir el mateix.
Estimada Sil, una de les meves grans amigues, tot i la distància. No m'has de tenir enveja per a res, perquè com se sol dir "no és or tot el que llu(u)". I als 50 anys compta amb mi. Segur que amb les criatures en plena fase adolescent (si déu vol el Josep llavors tindrà 16 anyets i la Maria 15, una època 'fascinant') em voldré escapar més d'un cap de setmana, i ells ja no voldran venir amb mi...
Tenim una xerradeta pendent, però de moment espero i desitjo que siguis feliç.
josefina
Publica un comentari