dimecres, 27 d’octubre de 2010

Canvi de rumb

Bé, ja està. Avui he enllestit la meva última revista de Les Mesures. Ho he fet en una setmana en què tot se m'ha complicat més del que ja ho estava perquè la meva cangur preferida i insubstituïble, la meva mare, s'ha trencat el fèmur i la tenim a l'Hospital, on la van operar dilluns. El primer cop a la vida que l'operen, el primer cop a la vida que està obligada a quedar-se asseguda i a necessitar ajuda per aixecar-se i començar a caminar. La pobra està més preocupada per no poder-me donar un cop de mà amb els nens que pel mal que pugui tenir. Però confiem que tot seguirà pel bon camí, que aviat la tornem a tenir a casa i que pugui començar la recuperació per posar-se a to.

Avui, amb l'adéu a la meva feina dels últims dos anys, poso un punt i a part a la meva vida professional. Allò tan recurrent de la conciliació entre la vida familiar i la laboral, en el meu cas i ara per ara, ho he vist impossible. I posant totes les coses en una balança m'ha pesat molt més el platet de quedar-me a casa i dedicar-me als nens. Tot i que hi havia pensat algun cop, en la possibilitat de deixar de treballar, no ho vaig fer seriosament fins fa justament dos setmanes, quan vaig portar el Josep a la seva doctora perquè feia uns dies que estava molt enganxat del coll. Una conversa amb ella és el que em va fer obrir els ulls. En poca estona vaig decidir dos coses: deixar de treballar i treure el Josep de la guarderia. La pediatra dels nostres nens no és gaire partidària de les guarderies tot i que en valora el servei i les professionals que hi treballen -reconeixement que comparteixo-, i n'admet la necessitat. Però, com em va dir, aquesta necessitat és dels pares, no pas dels fills.

Aquell dia al Josep li va diagnosticar infecció de coll i infecció gàstrica, i ja em va avisar que tot el que anés agafant a la guarderia corríem el risc que ho enganxés a la Maria. I no vull que una nena tan petita, de quatre mesos, vagi agafant tants constipats ni infeccions. La doctora em va aconsellar que, si m'ho podia permetre, valia la pena passar aquests anys amb els nens "perquè de petits no ho tornaran a ser mai més i és el millor regal que els pots fer". I ja va estar tot dit. L'endemà dijous vaig trucar a la guarderia i vaig anar a l'Ajuntament de la Seu a donar de baixa el nen, i a la tarda entregava la carta de comiat al gerent de la revista. He donat els 15 dies de rigor a l'empresa i he fet dos revistes tan bonament com he pogut però suant de valent, sobretot aquests tres últims dies, en què he viscut en un estat de taquicàrdia permanent perquè no em veia capaç de tancar-la a temps. Però al final he pogut i ara ja respiro. La meva feina no és com d'altres: no puc deixar coses per l'endemà ni hi ha ningú que pugui fer-les per mi. No tinc marge de maniobra si em surten els imprevistos tan habituals amb dos criatures tan xiques.

De la decisió de treure el nen de la guarderia m'he sentit dir diverses coses. Moltes persones, sobretot de la generació dels meus pares, m'han felicitat per la decisió. Altres, mares de nens petits com jo, m'han dit que si poguessin també ho farien. Alguns m'han avisat que, encara que no vagi a la guarderia, el nen tard o d'hora agafarà les mateixes malalties i les passarà a la nena (això ja ho veurem. Alguns experts en el tema em van augurar que tots dos passarien tot l'hivern amb mocs i puc dir que ja fa ben bé deu dies que no els he de netejar el nas ni a l'un ni a l'altra). També n'hi ha que et diuen que està bé que agafin les malalties ara perquè així s'immunitzen (aquest argument no me'l crec, penso que és una mena de justificant que busquen els que tenen remordiments. I em sembla una barbaritat que es pugui pensar això, ¿o és que hem de considerar normal que als dos anys una criatura ja hagi provat 50.000 antibiòtics?). Com també penso que és una excusa aquella que et diuen altres que la guarderia els va molt bé perquè així aprenen a conviure i a 'socialitzar-se' amb altres nens, quan tothom sap que a aquestes edats (1 i 2 anys), els nens no juguen els uns amb els altres, sinó que cadascun va al seu rotllo. La meva germana, que ara ja fa uns anys que es mou pel món de l'ensenyament, m'explica que quan comencen P-3, nens que han anat a la guarderia es comporten encara com autèntiques bestioletes, mentre que nens que no hi han anat no tenen gaires dificultats per adaptar-se a l'escola. O sigui que cau també aquell altre argument de dir que anant a la guarderia garanteixes que després no s'estranyaran al col·le.

I gairebé tothom m'ha dit: "Si t'ho pots permetre, ben fet que fas." I m'enrabio una mica. No és que m'ho hagi pogut permetre, perquè de sobrada econòmicament no en vaig pas. De fet, penso que hi ha moltes més mares que s'ho podrien permetre abans que jo, de deixar de treballar per estar amb els nens: mares que són funcionàries o tenen feina fixa que els permet demanar excedències, o unes bones reduccions de jornada, o una reserva de plaça, i mares que poden cobrar un bon atur. Jo, ni l'una cosa ni l'altra. Quan d'aquí a un parell o tres d'anys decideixi tornar a treballar, hauré de començar de zero un altre cop, tornar a enviar currículums i fer entrevistes de feina. I d'atur, tenint en compte que més de la meitat de la meva vida laboral l'he passat a Andorra i que els últims anys he treballat mitja jornada, doncs poca cosa veuré. Si m'ho puc permetre, de deixar de treballar, només és perquè durant els anys que he tingut la sort de tenir un sou he mirat d'estalviar pel que pogués passar (tants sermons de la meva mare havien de servir d'alguna cosa). I no és que hagi tingut mai uns grans sous, però d'una banda he tingut la sort de no haver-me hagut d'hipotecar per viure sota un teulat, i per una altra no sóc persona amb gustos ni aficions gaire cars, ni em moro per marxar de vacacions cada any a la Conxinxina, no sé si m'enteneu. Algun cop em preguntava per quin motiu hauria de veure'm en la necessitat de tirar dels estalvis i ara he tingut la resposta.

I bé, no es pot dir que deixar de treballar (fora de casa, s'entén) hagi sigut una decisió fàcil perquè jo he disfrutat molt fent la meva feina els últims deu anys, però tinc molt clar que no me'n penediré mai. És d'aquelles poques decisions que, quan la prens, saps que no te'n penediràs mai. I això ja val per a tot. També hi ha hagut qui m'ha preguntat si seré capaç d'estar-me tant temps a casa i dedicada al cent per cent a la canalla. Jo penso que sí, perquè els meus fills s'ho mereixen i jo tinc ganes de donar-los ara el meu temps. De dedicar-los els que, espero, siguin els millors anys de la meva vida. Aquí començo, doncs, una nova vida.

josefina

7 comentaris:

Puigmalet ha dit...

El Josep i la Maria tenen sort de tenir una mare tan valenta. Segur que anirà tot bé!

Andreu ha dit...

Benvolguda Josefina.

Decisió pensada i decisió assumida. Això és el mes important.

I, això sí, el creixement de la parella, i ells dos, se'n sortiran molt i molt beneficiats . Segur. Seguríssim.
I hi ha molt de temps per a retornar al mercat laboral.
Però la mainada se'n gaudirà molt i molt. I tu, crec, també.

Bona nit i molt bona nova etapa!
Cordialment,
Andreu

Núria ha dit...

El més important és que la decisió l'has pres tu, ningú t'hi ha obligat. El que et puguin dir els demés, no compta.
Jo vaig dur els nens a l'escola abans de l'any i no me n'he penedit mai. Però també va ser una decisió personal, bé els podia haver deixat amb la meva mare. He dit escola, no guarderia perquè ja me'n vaig assegurar prou que el tarannà no fos de pàrquing. Van agafar mocs? Sí, molts el Quim. La Laia no tant. Potser no estava tot el dia amb ells però quan hi he estat he procurat fer-ho intensament i penso que no els ha anat malament. Jo no et posaré cap argument per justificar la meva mala consciència, va ser la meva decisió igual que la teva i, per tant, mai diré a ningú què és el millor pels seus fills o per la mare, només faltaria!!! Així que, Josefina, segur que has pres la millors decisió per a tots vosaltres!!!

Jaume Sanz ha dit...

Una decisió ben argumentada. Nosltres som dels de guarderia. Els nanos són molt importants, però nosaltres també. Cal estar bé amb un mateix per transmetre'ls felicitat, i a cops això passa per la guarderia

Albert B. i R. ha dit...

Molta sort amb aquesta nova vida! Si has mirat enrere i conclous que no te'n penedeixes, senyal que la decisió va ser encertada. Tan de bo tots poguéssim estar tan satisfets de les nostres decisions!

síl ha dit...

Una altra vegada has precès una decisió molt valenta. Jo sempre he pensat que si tingués fills voldria dedicar-los el meu temps al 100% però malhauradament no sempre es pot i el preu a pagar al futur espanta un mica.

Espero que aquesta nova etapa sigui molt feliç. Estic segura que el Josep i la Maria seran d'allò més feliços.

Disfruteu-ho molt, família!

síl (la que prefereix viatjar cada any a la conxinxina :P)

Indigeta ha dit...

Donç com que segur que soc de la generació dels teus pares tambè et felicito per tant encertada decissió.

La fel.licitat no consisteix en tenir, sino en ser.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...