dilluns, 4 d’octubre de 2010

Màma

En el meu escrit d'aquesta matinada passada hi he tingut un oblit imperdonable que ara vull esmenar. A més, avui està més justificat que mai. Hi deia que tinc la sort que el Marc és el cuiner de la casa i que em considero doblement privilegiada per seguir tenint feina i perquè en podré fer molta des de casa a les hores que més em convinguin. Hi he d'afegir que tinc també una altra sort molt gran i que em fa sentir el triple de privilegiada: tenir uns pares que viuen gairebé al costat de casa. I he de personalitzar-ho a la força en la figura de la meva mare, de la padrina, que deixa estar sempre el que està fent quan la truco perquè em vingui a donar un cop de mà. Hi tinc les meves enrabiades i els meus desacords, alguns dels quals ben grossos, però poder tenir la padrina tan a prop i sempre tan disposada, no té preu. I sobretot ara.

La truco a quarts de nou del matí perquè vingui a vigilar el Josep mentre m'encarrego de la Maria. Es queda amb la nena quan marxem amb el Josep a la guarderia, quan torno a buscar-lo i mentre li dono el dinar. I a les tardes sempre vol tenir el nen una estona per anar cap aquí i cap allà. Avui dilluns, dia en què aquest virus de grip intestinal que a mi ja em va fregir divendres ha deixat clavat el Marc al llit, sort n'he tingut de la padrina, a totes hores.

La Maria m'hi recorda una mica, a la meva mare (a part que porti el seu nom). Menudetes però amb una força extraordinària. Tant de bo, si arriba el dia, jo pugui ser per als meus néts la meitat de bona padrina que ho està sent la meva mare. Sempre diu que ara pot gaudir amb ells el que no va poder gaudir amb la meva germana i amb mi, perquè ni quan vam néixer va voler tancar el bar. Sempre al peu del canó. El seu concepte de vacacions era: la setmana posterior a l'11 de setembre, de dilluns a divendres, tancava unes horetes al matí i unes horetes a la tarda. Al migdia i al vespre sempre obria per als hòmens que venien a prendre's el cafè o el carajillo i a jugar a cartes. Ni el dia de Nadal a l'hora de dinar, no tancava. Ni el dia que vam fer la Comunió, no va tancar! Va llogar una noia perquè servís els hòmens de cada diumenge. 49 anys al bar, tota una vida.

Una vida marcada per la tragèdia de perdre la mare quan només tenia vuit anys, i pel record negre i fosc de com els republicans van arruïnar la vida del seu pare. A casa, quan era petita, sempre havia sentit parlar bé de Franco. Després quan vaig començar a estudiar la Guerra Civil se'm van trencar els esquemes. Ara penso que hi va haver dolents tant en una banda com en una altra, i que en el nostre cas, els republicans van estar a punt de matar el meu padrí, que no era ni dels uns ni dels altres, només volia fugir del front per anar a treballar a Andorra i mantenir així dos criatures de pocs anys de vida. Aquests dos fets, i el que es va derivar d'ells, han marcat la vida i el caràcter de la meva mare. Xerraire, decidida, incansable, vital, a vegades esquerpa i seca i trobo que un punt rancuniosa. Però no conec ningú que digui les veritats a la cara com ho fa ella quan és necessari. El que tothom pensa, el que tothom sap però calla, ella no ha tingut cap problema per tirar-ho a la cara de qui ho havia de sentir. I per això, entre d'altres coses, l'envejo.

En fi, màma, que moltes gràcies per ser-hi sempre. Del pàpa, del padrí, també m'agradaria dir-ne unes quantes coses, però ho puc resumir en una frase, i així faig honor a la seva manera de ser i de fer: poques paraules i molts fets. El meu pare és el meu puntal. I que per molts anys pugui seguir sent així.

josefina

2 comentaris:

Ferran ha dit...

Josefina, un post per emmarcar. Enhorabona a tots vosaltres, de debò.

sànset i utnoa ha dit...

Mentre hi pensis sempre hi serà. Un escrit, com et diu en Ferran, digne d'emmarcar.

*Sànset*

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...