dilluns, 29 de novembre de 2010

La meva reflexió

Tot el dia que hauria volgut posar-me a fer un escrit una mica llarg sobre els resultats del 28-N però la canalla no m'ho permet. Ara ho provaré. Tinc tantes coses al cap, i tan desendreçades, que no sé si seré capaç de recordar-les totes i de lligar-les una mica. Però d'entrada ja us dic una cosa: pensava ser un pèl condescendent amb Esquerra després de la canya que els he fumut -merescuda-, però no sé si ho podré ser i ara us explico el per què. Aquesta tarda m'he hagut d'escapar un moment a la Seu i, baixant pel Passeig amb el Josep, he ensopegat amb un cartell electoral que m'ha deixat freda. Hi surt una dona (¿Joana? Ara no ho recordo bé), i el text diu: "Valenta. Mare de tres fills i treballa a jornada completa." O sigui que jo, que sóc mare de dos fills i que he decidit deixar de treballar per estar amb ells, ¿què dec ser, pels d'Esquerra? ¿Una covarda? O el lema el va pensar un home, o una dona que no té fills, o algú que, és evident, té un concepte de la valentia ben diferent del meu. I no vull dir amb això que jo em consideri una persona valenta per haver decidit el que vaig decidir, però tampoc em tinc per covarda. Aquesta manera d'explicar les coses també és un dels motius pels quals em vaig allunyar d'Esquerra.

El 2003 vaig votar Esquerra, i ho havia fet en altres eleccions. El 2003 creia que calia fer baixar CiU del podi. Però hauria volgut que formés amb CiU un govern nacionalista, i no pas que pactés amb socialistes i iniciativos prioritzant l'eix progressista. Aquell va ser un cop molt dur per mi, i em vaig jurar que mai més tornaria a votar Esquerra mentre hi hagués el personal que va portar el partit a perpetrar tal desgràcia. Tot i això els vaig voler donar un marge de confiança, no fos dit. El marge, però, aviat es va acabar. Aquest odi que encara avui destil·len contra Convergència em molesta, m'ofèn i m'incomoda. ¿No recordeu aquell document que es va filtrar poc després de posar-se en marxa el primer tripartit? Aquell document intern, o ponència, o no sé què que no sé on s'havia de debatre, en què els dirigents d'Esquerra auguraven que el seu partit havia de menjar-se Convergència, ocupar el seu espai i esdevenir el nou referent del catalanisme. Fixeu-vos en què han quedat aquells propòsits set anys després. L'apreciada Núria Tomàs escriu al seu bloc una situació que jo fa uns anys la compartia al cent per cent: Esquerra era el germà petit que sempre havia de ser allà per quan el germà gran (CiU) el necessitava. Però justament això és el que no li agradava a Esquerra, veure's el germà petit de CiU, veure's el partit que votaven els fills de pares que votaven CiU. Esquerra volia matar el germà gran, Esquerra volia fer desaparèixer els pares.

El més greu, al meu entendre, va ser el segon tripartit. El 2006 ja no em van enganyar perquè ja sabia que el farien, tot i que em costava creure que el partit independentista per excel·lència donaria la presidència de la Generalitat al PSC més espanyol. Això és el que no vaig poder ni entendre ni comprendre. Cap dels missatges ni dels raonaments que ens van voler vendre en aquell moment s'han complert. Ni el PSC ha sigut més catalanista, ni el suposat govern amic de Madrit ha jugat al nostre favor, ni hem fet cap avenç significatiu cap a la independència. I encara durant aquesta campanya ens han demanat que per favor els votéssim, que el PP no podia ser la tercera força al Parlament. La culpa ha sigut vostra, d'aquests dirigents que ara ni es plantegen que hi pugui haver un relleu al capdavant del partit per mirar de redreçar la situació.

¿I per què no hi haurà aquest debat intern? Doncs perquè ens aquests últims anys ja s'han encarregat de ventilar la majoria de veus discordants que hi havia dins. Després de la defenestració del Carod, el volant del partit el van agafar els que a mi sempre m'han donat la sensació de ser una mena de branca estalinista. Aquests Puigcercós-Ridao-Huguet (¿no diu que li diuen l'Stalin de Manresa?)-Vendrell que només de veure'ls i d'escoltar-los ja fan por. Després d'aquesta patacada monumental, penso que el millor per al partit seria obrir un procés de regeneració de persones. Però clar, ¿qui hi queda, que els vulgui plantar cara? O és que potser no hi ha ningú allà dins que cregui que ells en tenen una mica la culpa, d'aquest daltabaix. I en parlo des de la ràbia que em fa veure com aquest personal s'ha anat posant a la boca el president Macià amb una facilitat insultant. Sí, serà el mateix partit que el de Macià, però ¿realment creieu que estaria content de veure la vostra actuació els últims anys? No ho sé, Esquerra, la meva decepció amb vosaltres ha sigut molt gran. Desitjava la vostra derrota, sí, però en el fons em sap greu perquè he sigut votant vostra en diverses ocasions i perquè, al cap i a la fi, vosaltres i jo volem el mateix pel meu país.

Però ara treurà el cap al Parlament Solidaritat per la Independència. I si en aquests quatre anys els seus quatre diputats ho fan bé, se saben explicar, treballen seriosament i agafen rodatge i responsabilitat de país, prepareu-vos. Avui m'ha agradat molt, molt, sentir el Laporta com parlava de forma tan desacomplexada de la independència. Clar i sense ambigüitats: si CiU aposta per l'autonomisme votarem en contra de la investidura de Mas. Si es comprometen a proclamar la independència aquesta legislatura hi votarem a favor. Aquesta és la situació. Posem-la damunt la taula. I CiU no és un partit autonomista, al meu entendre. CiU té aquest gran do de saber combinar autonomistes amb independentistes. I tant que hi ha hagut molts independentistes que han votat CiU, i tant! Perquè CiU és garantia, CiU és solvència, CiU és serietat. La meva germana m'ha enviat un missatge a primera hora del matí i, entre d'altres coses m'hi deia: "I el Mas al balcó? Quan va sonar l'himne, vaig pensar: Tornem a tenir president! Ell prou se sentia el rei del poble. Ara aviam si no es ven a la primera de canvi. I el Pujol com respirava!" El president Pujol. M'ha agradat molt que hagi pogut veure aquesta victòria indiscutible.

Em quedo també amb la lectura que una gran companya i millor persona m'ha fet també per correu electrònic: "La meva lectura del Parlament és CiU+ERC+SI 76 escons PPC+C'S 21 escons PSC+ICV 38 escons. Forces nacionalistes 76, forces no nacionalistes 59. De moment, som majoria, però la diferència s'ha d'eixamplar!"

Solidaritat: enhorabona als que heu pencat de valent des del carrer, sense mitjans, sense altaveus. Aquests quatre diputats són un gran premi. El meu reconeixement més total i absolut a la increïble Núria Oliva. Si en aquest país hi hagués més persones com ella no vull ni pensar on seríem avui. Com diu el Marc, és màgica! Moltes, moltes, moltes felicitats, nena!

Montilla: podríem dir que la teva decisió de renunciar a l'acta de diputat t'honora, però és que tampoc tenies cap altra sortida. C'est fini.

Comença una etapa nova i apassionant, i confio que el nostre somni, la independència, sigui una mica més a prop.

I ara, el Barça-Madrid.

josefina

2 comentaris:

Núria ha dit...

No cal que et digui que ho comparteixo tot. I molt millor després del Barça- Madrid.

vigilant ha dit...

Bona reflexió, sí senyora. Jo també vaig dir sí al primer tripartit, i no (horroritzat) al segon.

S'ho han ben buscat.

Ara, per a mi no té nom que l'U. Bertran, que ha estat amb ells gairebé fins al final, ara fa 4 dies faci com si no tingués res a veure amb Esquerra. És per això que tampoc he votat Laporta... si bé estic mig content que hagin sortit els 4 de SCI.

Ara, tampoc he votat Mas, eh? Sóc massa d'esquerres i tinc massa memòria dels 23 anys per poder-ho fer. I si em fallava la memòria, tenim cada dia als diaris el cas Palau, que fa una ferum...

Que qui he votat? El vot era secret, no? ;-)

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...