dijous, 30 de desembre de 2010

Marrana!

Fa un parell de dies parlava amb un amic de la infància que esperen el segon nen i em deia que troba que els quatre anys que es portaran amb el primer són massa anys. Que en canvi, els meus, "creixeran junts i jugaran junts". Sí, potser sí, li vaig dir, però com que aquest dia de jugar junts encara no aconsegueixo ni veure'l ni imaginar-me'l, només sé que el període que ara passem no és gens fàcil, al contrari, i també li vaig afegir que jo, com a personeta, he quedat sota mínims.

Aquesta nena nostra, ja ho he escrit algun altre cop, em va desgastant cada dia que passa. És marrana, i tant que ho és, per molt que en fòrums i webs súper progres sobre criatures ens vulguin fer creure que els nadons no ho són, de marrans. Si coneguessin la nostra Maria segur que canviarien d'opinió. Sortir a passeig amb ella s'ha convertit en una tortura. Per adormir-se plora, quan es desperta plora, vol que l'agafis en braços, no vol que la tornis al cotxet... Un malson continu.

Ha de marranejar quan la vesteixo, quan la canvio, quan li rento la cara, quan no em veu! Farà set mesos diumenge i té una dependència tan gran de mi que m'espanta! Encara pren pit a tota hora, només la presa de mitja tarda l'hem pogut substituir per la fruita, i després d'un mes donant-li'n cada dia no es pot dir que amb la cullera siguin encara gaire amigues... I per això vaig ajornant el moment d'introduir-li la verdura, perquè m'ensumo que serà també frustrant. Fa dos dies, al vespre, vaig provar de donar-li un bon bol de cereals i se'n va menjar força. Ja em veia salvada! Pensava que si al matí i a la nit, ja que no vol biberó, es menjava el bol de cereals, jo podria guanyar una mica d'independència, però ni ahir ni avui n'ha volgut saber res, dels cereals. I bramar, bramar i bramar fins que no la poso al pit. A la nit em fa llevar a quarts de dos i a quarts de sis. Terrible, terrible! I així arribem als set mesos, que penso que ja són uns quants com per haver de seguir amb aquesta situació. Per això no em ve de gust marxar de casa, perquè com a mínim aquí em puc desfogar quan ho necessito, i fer un crit, o llençar furiosa el seu pitet a terra... Anirem a passar els Reis a Igualada, jo tinc ganes de canviar d'aires, sí, però amb aquesta nena pateixo molt i vès, les males estones m'estimo més viure-les a casa i en la meva intimitat.

Marrana!

josefina

5 comentaris:

reflexions en català ha dit...

Bruixa!

m.

Ventafocs ha dit...

Hola Josefina i Marc! M'acab d'incorporar al vostre blog. M'ho he passat molt bé llegint aquests darrers posts. Si m'ho permets dir... tot passa. Tenc dos infants, de 4 i 6 anys, i des del meu punt de vista va molt bé que es duguin poc temps i,tot i que al principi vas "de cul", a la llarga té les seves avantatges. El meu mamava cada dues hores a la nit, però ara ja no ho fa, ;). Ànims i enhorabona pel blog!

Ventafocs ha dit...

Per cert, en certs moments jo també sóc un poc bruixa, vull pensar que forma part del nostre rol.

reflexions en català ha dit...

Hola, Ventafocs,

Benvinguda i gràcies pels ànims.

m.

Tots som bruixots, però algunes més que d'altres, hehe.

Núria ha dit...

T'entenc molt bé... Jo ja fa temps que vaig decidir no fer ni cas als grans experts en mares, nens i famílies. Molt bonic escriure veritats absolutes en un paper de revista que ni qui escriu és capaç d'aplicar amb els seus fills.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...