diumenge, 28 de febrer de 2010

28-F: La lluna, el dit i el PSOE a Catalunya


Article de Salvador Cardús: "Probablement, els imbècils del proverbi xinès [“Quan el savi assenyala la Lluna amb el dit, l’imbècil es queda mirant el dit”], demà estaran discutint els percentatges de participació. Els qui vulguin veure la Lluna, en canvi, avui hauran descobert que aquest país té un nou futur."

Manifest de Gelida Decideix: "Volem denunciar les traves que l’Ajuntament governat pel PSC està posant a la plataforma per poder informar els seus conciutadans i dur a terme la Consulta a Gelida el 28 de febrer."


dijous, 18 de febrer de 2010

Entre el torb i la Gestapo (*)


Avui hem presentat els resultats de l'última enquesta sociolingüística d'Andorra. Tinc ganes de parlar-ne però necessito una mica de temps per explicar-ho com déu mana, sobretot perquè Andorra és diferent i la ignorància sobre el país dels Pirineus és tan pronunciada com les seves valls.

Dissabte tenim trobada d'Exreagrupatis empestatis. Ens anirà bé consolar-nos una mica (això sí, sense contacte físic). Mentrestant, llegeixo a cal Full de Ruta que a Reclutament.cat li han censurat un comentari. Només un? A mi quatre o cinc, company. I amb respecte i el passaport a la mà. Aquests són els que regeneraran la democràcia a la futura República Independent de Casa Seva.

Per cert, a Andorra no estamos tan mal.



(*) Ho heu pillat, gaiters, campaners, els que toqueu el que no sona i els que només toqueu la gràcia de déu?

dimarts, 16 de febrer de 2010

Contrabandistes de la llibertat


"I així des del 1940 fins al final de la guerra, però el meu pare va ser descobert per culpa d'una delació. La Gestapo el va interrogar i el va deportar a un camp nazi, on va morir pocs dies abans que entressin els aliats. El meu germà gran va continuar fent de passador. Només tenia setze anys.

El nostre preu per contribuir amb les xarxes d'evasió va ser molt alt, massa... Però el que més greu em sap és que de tota la gent que vam ajudar a passar, ningú mai no ha tornat per donar-nos-en les gràcies. Algú ha de quedar viu..."

Testimoni de Roger Sala. Vist al llibre Contrabandistes de la llibertat, d'Assumpta Montellà. Ara Llibres, 2009, p. 41.


dilluns, 15 de febrer de 2010

Projectes de país


Reagrupament no tenia cap projecte de país, però almenys tenia el que els altres no tenen: una proposta a curt-mitjà termini. Estat català i punt final a l’statu quo de la classe (o aula) política.

Després de constatar el que el Carretero ha negat mil vegades (Arnera: "La qüestió és que Reagrupament és Carretero”), o sigui, que Reagrupament només és un reagrupament de desesperats sense miraments, el panorama nacional es presenta més desolador que mai.

Jaume, no em preguntis a qui hem de votar. No vull ni pensar-hi.

Si el govern no té un projecte de país, "és que és un mal govern", diu el Jordi Pujol. I Convergència, quin projecte de país té? Jo encara no sé de què va, i mireu que sóc dels que s’interessen pel tema.

Ni Convergència ni Esquerra no tenen cap projecte de país per la senzilla raó que el poder autonòmic actual no permet que el nostre govern pugui encarar la crisi econòmica, per exemple. No dic que la culpa sigui tota de Madrit; el que dic és que sense Madrit podríem decidir el nostre futur i segur que ens en sortiríem més bé, bàsicament perquè tindríem més recursos i si decideixes sobre un territori més petit, tens menys possibilitats de cagar-la en cas que siguis un inepte (hehe).

I això no figura ni figurarà al programa electoral de CiU. Sí, fotrem fora la tifa del tripartit, normalitzarem (renacionalitzarem) la cosa pública (TV3) i millorarem la gestió de la gàbia, segurament. Però: i què? En tens prou amb això? Els catalans en tenim prou amb un poder que no té poder?

Si ets una mica ingenu, fes cas del David Madí: “Quan arribi la precampanya, que encara no hi som, ja presentarem les propostes. De moment hem engegat motors amb una estratègia molt potent a la xarxa i una nova imatge. Sabem quina és la situació de fastigueig de la política.”

El fastigueig de la política el combaten sempre, a can CiU, sobretot quan s’oposen a les llistes obertes (proposta de llei electoral, ben fracassadeta).

I cal tenir paciència perquè les propostes bones es fan esperar. Mentrestant, ens hem de conformar amb campanyes cursis com aquesta de Començar il·lusiona i discursets plens de retòrica barata i absurda com: “Canvi per fer una altra política econòmica i nacional [quina, amb un govern autonòmic?] . Fer polítiques que generin prosperitat, fer respectar [com?] i fer avançar Catalunya cap al dret a decidir [què? Què vol dir això? Res]. I tenir unes institucions i uns càrrecs que representin amb orgull el país. [Palla.]

Fer avançar Catalunya cap al dret de decidir no vol dir res, Madí. Demanar el concert econòmic com ha fet el Mas sí que és alguna cosa. És una broma.

Va, esperaré els vostres projectes de país abans de triar la papereta.

diumenge, 14 de febrer de 2010

Les reflexions d’Ernest Maragall


Acabo de llegir l’article que avui publica a La Vanguardia després del rebombori que va causar a mitjan setmana i el més fàcil, per a algú com jo que no té cap simpatia pel tripartit, és dir que té més raó que un sant i que això que ara ell s’ha atrevit a dir i a escriure n’hi ha que fa molt temps que ho pensem. A mi l’Ernest Maragall em cau bé per una cosa, i és per la valentia (tot i que els afectats li han dit de tot) que ha tingut davant dels sindicats de mestres amb la Llei d’educació i amb les propostes de canvis en el calendari escolar que han fet saltar la careta a més d’un (i d’una). Com el Castells, i en menor mesura la Tura, la Geli i el Nadal, cauen una mica simpàtics per allò de defensar la catalanitat d’un PSC més espanyol que mai. Però fins aquí arriba la simpatia. Aquestes declaracions, el cop suposadament d’efecte del Castells al passadís del Parlament secundant-les, l’article d’avui, ja no tenen cap mica de credibilitat. La part catalana del PSC l’ha perdut tota, perquè només es fa notar en moments molt particulars, en llocs no apropiats (que ho plantegin a l’executiva i demanin un debat intern de debò, va), i així doncs, ¿com no voleu que pensem que és tot pura estratègia preelectoral?

El Maragall està fent aquests dies la millor campanya a CiU, que si no governa després de les pròximes eleccions, serà convenient que s’ho faci mirar. Aquest missatge de la il·lusió que volen vendre s’haurà d’explicar molt i molt bé per ser creïble. I amb una mica més de passió, de força, de convenciment i d’orgull. Ara toca valentia.

Penso també que està molt bé, com admet el mateix Maragall a l’article d’avui, que els ulls es posin per una vegada en el PSC, i en les entranyes del PSC, per ser més exactes. Perquè es parla molt de la caiguda que tindrà Esquerra (ja veureu com al final no serà tanta, per desgràcia, perquè el càstig fort se’l mereixen més que ningú), del paper vergonyós d’Iniciativa al govern, de l’eterna ambigüitat de CiU, de la deriva del PP, dels grups i grupets que volen anar, molt legítimament, a les eleccions... I fins ara no es parlava mai del PSC, cosa que els afavoria perquè semblava que apareixien davant dels ciutadans com l’opció més seriosa. I un carall! El que passa, ja ho sabem, és que bona part dels mitjans estan comprats, i hi ha coses que s’han de callar, eh que sí? Per tant, a l’opinió pública ens arriba una realitat extremadament tergiversada.

La classe política que ens ha governat els últims anys ha sigut d’una grisor tan absoluta que és normal que estiguem fatigats, fastiguejats, desencantats, i més. Jo sóc dels que pensen que a la política hi haurien d’accedir els millors, els més ben preparats, els que realment fan política perquè creuen que és la manera més noble i positiva d’aconseguir el benestar dels ciutadans, i no només el seu. Veure fent (llegint) discursos a l’estrada del Parlament una xicota de nom Laia Ortiz, d’Iniciativa, amb el seu jersei de llana (que no hi tinc res en contra, del jersei de llana. En sóc una gran defensora i portadora, però per sortir a parlar al Parlament –un respecte!– no penso que sigui el més adequat), doncs això, veure aquesta senyora llegint un discurs buit, ple d’obvietats i de tòpics, que el podria haver escrit algú com jo, és molt depriment. I penso si és que no tenen sentit del ridícul, aquests diputats.

Ara que tenim la TDT i podem veure les sessions del Parlament en directe, crec que si algun dia anés a seguir-ne una en directe em cauria l’ànima als peus: hemicicle gairebé buit, diputats xerrant pel mòbil, uns que s’aixequen i marxen o uns altres que tornen, i tot mentre n’hi ha un que està defensant la posició del seu grup a l’estrada! A més de ser una falta de respecte cap a la persona que parla, sigui del grup que sigui, ho és també cap a tots els que hem anat a votar. Aquesta gent no recorda que si són allà ocupant una cadira (molt cara, per cert) és gràcies a nosaltres, no? Doncs com a mínim jo els exigeixo que l’ocupin amb dignitat, i si no en tenen, que pleguin, perquè ara ja no és temps per als barruts, els ganduls, els mediocres ni els prepotents. Ara ha de ser el moment dels valents, dels atrevits, dels intel·ligents i dels brillants, dels més ben preparats, dels millors.

josefina

dissabte, 13 de febrer de 2010

De reagrupatis a teletubbie


Encara continuo una mica traumatitzat després de perdre la condició de reagrupatis (terme que manllevo del Noctas) però em sembla que me’n sortiré aviat, i més tenint en compte que avui he decidit, després de pensar-hi molt, que em faig teletubbie. És el destí.

Per Nadal, com bé sabeu els sonats que ens seguiu, l’ordinador va petar per culpa dels Teletubbies. Me’n descarrego uns quants arxius amb pel·lis i au, un mes sense ordinador. Fins ara no he vist que era un senyal.

Aquells dies vaig llegir força. Que recordi ara: Bona crisi, El Nadal que no vam tornar a casa, Contrabandistes de la llibertat, El quadern gris i 1984.

Estic convençut que els Teletubbies van intervenir decisivament en el meu avenir. Ells van fer que llegís 1984 en el moment oportú i em van posar a prova amb el vodevil de Reagrupament. Ara suposo que no em posaran cap entrebanc i em deixaran ser un dels seus.

I ja us aviso: el primer que digui que els Teletubbies són gais, anarquistes, immadurs o altres infàmies, aquí trobarà com a resposta una abraçaaaada.





dijous, 11 de febrer de 2010

No estic contenta amb el meu hospital


No és el primer cop que en aquest bloc he d’escriure i parlar malament, per desgràcia, de l’hospital de la Seu. I això que jo era de les que sempre sortien en defensa seva, perquè durant els (molts) anys que hi vam haver d’anar per motius de salut d’un tiet nostre, no en vam tenir mai cap queixa, sobretot pel que fa al tracte humà. Però d’un any cap aquí no puc dir el mateix. I que vagin alerta els responsables de l’hospital perquè veig que és tanta la gent que n’està disgustada, que potser ens haurem de plantar com fa un temps van fer els viatgers dels trens de Rodalies. Penso que tampoc s’està demanant res de l’altre món, sinó una mica més de cura en els tràmits i en el tracte als pacients. Al cap i a la fi, no anem a l’hospital per gust sinó per força, i el mínim que pots esperar en aquests casos és que t’ho posin fàcil, i no pas difícil.

Passo per alt l’episodi, molt desagradable, que he viscut fa poc amb un metge que ja fa anys que és a la Seu i que va operar el meu pare. Per la confiança que em tenia per motius que no vénen al cas, s’ha portat amb nosaltres d’una manera molt poc professional i a mi particularment m’ho ha fet passar molt malament, quan resulta que no calia tanta alarma, com s’han encarregat de demostrar metges de Barcelona.

Avui dijous a primera hora tenia cita per fer-me les anàlisis del segon trimestre d’embaràs (com que hem estat un mes sense ordinador encara no ho havíem dit: esperem una neneta per mitjan juny!). Entro puntual i l’infermer que m’atén em comença a explicar que l’han canviat de lloc i per això va una mica perdut, no sap quins són els tubs que ha de fer servir per a les meves anàlisis, li costa trobar-me les venes, i quan m’acaba de punxar em diu que ja me’n puc anar a esmorzar. Coi, li dic jo, però si em toca fer la prova del sucre i tornar a punxar-me d’aquí a una hora. S’ho agafa bé dient: “En saps més tu que jo!” Em dóna l’ampolleta de glucosa i marxo. Torno al cap d’una hora i au, més problemes amb els tubs i a l’hora de trobar la vena. Primera punxada en fals (“i no és per dir-ho però és el primer cop que em passa en molt temps!”, em diu), i segona punxada al canell amb un dolor terrible que aguanto estoicament perquè tinc ganes de perdre’l de vista. Només creuo els dits perquè hagi col·locat les etiquetes correctes als tubs correctes i no em surtin uns resultats de disbarat.

Cap al migdia, i ja a casa, he trucat a l’hospital perquè dimarts de la setmana passada van enviar per fax una petició a l’Arnau de Vilanova de Lleida, amb l’ordre de preferent perquè em citessin a fer una ecografia, ja que la doctora que aquí a la Seu em va fer l’eco de les 20 setmanes hi va trobar un aspecte que volia tornar a revisar. Aquell dimarts mateix, des de l’hospital se’m va dir que a Lleida m’avisarien “de seguida”. Passa dimarts i dimecres, de l’Arnau no em truquen, i vaig a l’hospital per saber què havia d’entendre per aquell “de seguida”. L’encarregada de gestionar aquest tema dels faxos va trucar a l’Arnau i li van dir que no em preocupés, que em trucarien molt aviat, tan bon punt els portessin el fax en qüestió (apunt: en plena era d’internet i hem d’anar així???). Com que han passat tants dies i no he rebut cap trucada ni de Lleida ni de la Seu, avui torno a trucar a l’hospital per saber què, i la senyora que m’ha atès, que suposo que era la dels faxos per la rapidesa de la resposta, m’ha donat el telèfon de l’Arnau perquè hi truqués jo mateixa, demanés per l’àrea de maternoinfantil i que si hi havia cap problema ja li ho diria.

Truco a l’Arnau, demano per l’àrea en qüestió, m’hi passen. Resulta que la trucada havia arribat a planta i allà no sabien res de res. Em diuen que torni a trucar i demani per la secretària de l’àrea. Ho torno a provar, i després de diverses trucades comunicant, hi contacto. Em diu, molt amable, que no ha rebut cap fax amb el meu nom ni estic programada en res, i que probablement aquest fax s’haurà derivat cap a una altra àrea. Em dóna un altre número. Hi truco tres o quatre cops abans no m’agafen. Tampoc saben res del fax de la Seu. Els llegeixo l’informe de la doctora i abans no l’he acabat em diuen que hi baixi demà mateix al migdia.

No puc evitar tornar a trucar a l’hospital de la Seu, més que res per explicar-los que a Lleida no sabien res del fax, que m’havien derivat malament, i que penso que aquests tràmits els haurien de fer ells. La noia que m’atén se’m posa a la defensiva i em diu que potser no ha sigut culpa seva, i que el fax l’han pogut perdre a Lleida. Si no és això el que dic, li responc. El que dic és que el fax l’heu enviat a un lloc on no corresponia, m’heu fet trucar a un lloc que no corresponia, a Lleida ningú ha vist aquest fax, m’heu fet perdre mitja hora en trucades i trucades que crec que les hauríeu d’haver fet vosaltres. I em quedo amb les ganes de dir-li que si no fos perquè ara estic més tranquil·la després que el meu ginecòleg em va visitar fa tres dies, m’haurien sentit de valent, perquè en moments d’angoixa i d’incertesa no és just que et donin aquest tracte.

Ah, i una altra cosa que em sembla molt greu: resulta que des que l’hospital s’està reformant han decidit treure’n les cabines telefòniques i per tant, si necessites fer una trucada i no tens mòbil (sabeu que hi ha que no en té????), has d’anar fins al capdamunt del Passeig a les cabines, des de les quals he comprovat que només pots trucar a números gratuïts, i no t’accepten monedes per trucar a un fix, per exemple. És possible que costi tant tenir un telèfon públic a l’hospital???? No m’ho puc creure.

josefina

dilluns, 8 de febrer de 2010

Nota de premsa [comentada] de Reclutament


La Junta Directiva de Reagrupament reprèn la feina amb normalitat i convoca una assemblea pel proper 21 de març [Reprèn la feina amb normalitat. Qui ha fet aquest titular? Després de purgar els que no es treuen el cervell abans de cada junta, es pot esperar que no hi hagi normalitat? Calla, convoquen una assemblea; segur que si han posat això al titular, ens diran de què va l'assemblea. Si convoques una assemblea, és per al 21 de març, no pel 21 de març. Continuem.]

Reunida a Vic [una manera original de començar], la Junta Directiva de Reagrupament Independentista ha valorat els esdeveniments darrers
[en bell catalanesc: els esdeveniments darrers. Ben bonic.] i, prenent en consideració les mostres de suport que s'han rebut d’arreu del país -molt concretament de l'assemblea de coordinadors comarcals i de districte- [Els conceptes arreu i molt concretament comporten una contradicció com una casa de pagès. Qui ha escrit aquesta caqueta? Si dius mostres de suport d'arreu del país i després hi afegeixes un molt concretament, estàs dient que l'arreu es concentra en un sol punt. Suposo que volíeu dir sobretot o especialment, no pas molt concretament. Pilleu l'absurditat de la cosa?], ha acordat reprendre les seves funcions [m'esteu dient que gràcies a les mostres de suport heu reprès l'activitat? Després de tres mesos de no fer res, està bé que us reprengueu una mica, això sí.] i tasques assignades [assignades per qui? Pel Lapo? Pels estatuts? Per l'Amo? Pel patriotisme i la dignitat?], seguint amb el mandat [seguint amb el mandat? Això de quin idioma és?] obtingut per elecció de tots els associats en l'Assemblea Constituent [haha. Sort en tindrem, de les hemeroteques virtuals. El mandat de l'Assemblea, hehe. Festival de l'humor. Us passeu pel folre l'assemblea, els estatuts, els principis de Reagrupament, i només sabeu copiar el tarannà d'aquells a qui tant critiqueu.] celebrada el passat [no cal dir passat, que en tot cas va al darrere en català normal.] 3 d’octubre.

Formalitzades les quatre dimissions demanades
[Reunida a Vic. Formalitzades les quatre dimissions. Així m'agrada: missatge directe, contundència!], la Junta Directiva i el seu President es refermen en el compromís per [per a; o encara millor: per constituir] la constitució d'una candidatura independentista transversal al més plural possible [no comento aquest al + més + adjectiu perquè la gent normal no n'ha de fer res, hehe.] que tingui com a objectiu aconseguir una majoria parlamentària que aprovi en el termini més breu [possible, no?] una declaració d'Independència [és molt important que la independència sigui majúscula, que fa més patxoca] i que treballi per [a] la regeneració democràtica de Catalunya. [De debò que no us fa vergonya dir això. Tan malaltons esteu?]

La Junta Directiva de Reagrupament Independentista recorda que l’associació no és un objectiu en ella mateixa.
[Haha. Què vol dir això, sectaris? Per a qui parleu? Volsatres sou conscients que la gent normal no entén aquesta parida? Esteu demostrant que sou com els altres. En el fons voleu ser com ells i poder sentir l'eròtica del poder, compensar les vostres frustracions de mediocres ressentits. Esteu enviant un missatge que no té cap credibilitat. esteu dient que els quatre dimissionaris tenien ambicions personals (Quines? Encara no ho heu dit. I què passa si tenen ambicions personals? Que no és lícit que el Renyer vulgui ser candidat? Que no té ambicions la Sandra Lomas? Tu no en tens? Vols fer creure a la gent, ara, que tu no tens ambicions personals en aquest projecte?] Tots els seus membres treballem des de la generositat, el patriotisme, el compromís i l'acompliment dels objectius [Uf, quina mandra.]

La Junta Directiva de Reagrupament Independentista convoca els associats a una Assemblea General el proper 21 de març. L'ordre del dia d'aquesta Assemblea serà aprovat en la propera reunió de la Junta.
[Hòstia, poseu aquesta notícia al titular per no dir res? D'això se'n diu comunicació.]

Finalment, la Junta Directiva de Reagrupament Independentista agraeix totes les mostres de suport i d’engrescament
[fabulós, l'engrescament] que hem rebut [ara parlen de nosaltres. Segur que s'han emocionat...] i, molt particularment, els nous associats que s'han donat d’alta aquests darrers dies. [Quants? Tants, que no ens en sabem avenir. I de baixes, no n'hi ha hagut? Per cert, suposo que ja m'heu esborrat de la llista, carallindos. Redactor: tu quan vas pel carrer dius darrers? És que queda més català, darrers? Finalment, reagrupatis (que diria el Noctas), només em queda dir-vos que amb aquestes notetes feu el ridicle. Feu el mateix que vau aprendre a l'escola. La putada és que els vostres mestres són la desgràcia política que avui porta les regnes del nostre desventurat país. Fugida cap endavant. Cap autocrítica, cap explicació. Passem pàgina i fem veure que reprenem la feina amb normalitat i passem el missatge que tot és oli en un llum. Molt suport, altes, compromís, regeneració i apa. Només ens volen fer mal. Però la realitat és molt tossuda: Reagrupament s'ha esberlat i com a molt acabarà sent una joguina, potser mà d'obra barata i tot. I dos o tres anys perduts.]

Vic (Osona)
[si en comptes de Vic hagués estat Barcelona, hauries escrit Barcelona (Barcelonès)? Oi que no? Doncs vigila, home.], 6 de febrer de 2010

divendres, 5 de febrer de 2010

L'abscés ple de pus al cul i la reunió amb els coordinadors territorials (I)


Em toca molt els collons que l’Amo qualifiqui d’
"abscés ple de pus al cul" patriotes com el Francesc Abad i l’Emili Valdero, sense els quals Reagrupament, avui, no seria res. Per això és impossible girar full i quedar-se tan tranquil. Que no hem de tirar més llenya al foc? Aneu a la merda, fanàtics sense escrúpols. Jo (i els quatre dimissionari també) tinc la consciència molt tranquil·la.

No podem callar davant les acusacions sense fonaments ni arguments, sense explicar res que s’aguanti per enlloc. Interessos personalíssims, lluites desenfrenades… Això és el que, segons Carretero, es pot aplicar als Quatre. El que es pot aplicar a ell és patriotisme i dignitat (títol del famós article que va escriure, per cert, un dels quatre empestats).


On és l’abscés ple de pus al cul?

Ahir no vaig anar a la reunió de coordinadors territorials de Reagrupament però tinc informació fiable del que s’hi va dir.

Ja he comentat l’atordiment que he sentit aquests dies pel comportament del Joan Carretero i per les reaccions de molts reagrupats. Tot plegat es pot resumir en un tot s’hi val per aconseguir l’objectiu que a mi em repugna i en un linxament encara més fastigós.

Bé, ara us ofereixo un parell de pinzellades de la reunió d’ahir perquè veieu el pa que s’hi dóna, tant pel que fa a l’un com als altres. Si el que dic és mentida, i si encara visites aquest bloc, Carretero, s’admeten esmenes.

Per exemple, Carretero va dir que les seves propostes s’havien de portar a terme sí o sí, i que en aquest sentit no volia oposicions, dubtes, protestes per part dels coordinadors territorials. Què van fer els coordinadors salvapàtries que no llencen la tovallola i que prioritzen els interessos nacionals? Aplaudir-lo. Amb dos collons.

Carretero va dir que havia plantejat (hehe) la dimissió dels Quatre perquè feien boicot permanent i no deixaven avançar en la presa d’acords. Coi, i per a què serveixen les votacions? Si la majoria diu blanc, acaba sent blanc, no? Això es inaudit. No us heu plantejat la possibilitat que aquest suposat boicot en el fons potser era oposició amb fonaments? Si fas oposició amb fonaments legals, per exemple, sí que pots bloquejar temes. Si fas oposició sense fonaments, el vot és el que mana.

De moment ho deixo aquí. A la reunió es van tractar més temes cabdals i caldrà aprofundir-hi. Continuarà, suposo.

dijous, 4 de febrer de 2010

Regeneració democràtica a Reagrupament: sí però sempre

Ara mateix no tinc cap ganes de girar full i deixar en pau els pobrets de Reclutament. Aquí he criticat CiU i E i no faré cap excepció amb ells. Com més hi penso i com més llegeixo alguns escrits dels fanàtics, més m'esgarrifo. La vida (la política) és així. Aquest és l'únic argument dels encegats i els seguidors. Jo no vull una Catalunya lliure però amb la mateixa misèria política (i social) d'ara. Jo vull un país lliure i molt millor, sense nepotismes, xantatges, humiliacions, autoritarismes i messies. És que la regeneració i la independència van lligades, són inseparables! Eren dos principis que podien engrescar molta gent. Ara això ja no és possible. La regeneració ja no pot ser perquè la política és així i nosaltres hem de ser com els altres si volem reeixir, encara que això comporti danys col·laterals com les purgues i el caciquisme. Esteu sonats, xatos.

Us deixo un article molt interessant del Xavi Rull. És llarg però el Xavi escriu molt bé i no es fa gens pesat.


Regeneració democràtica a Reagrupament: sí però sempre

Carta oberta als membres de Reagrupament, a la societat catalana en general i als mitjans de comunicació

Xavier Rull
xavier.rull@urv.cat
Membre de Reagrupament. Secretari dimissionari de l’assemblea comarcal de Reagrupament a l’Alt Camp. Coordinador dimissionari de la comissió d’organització territorial del grup de treball del territori per a l’elaboració del programa electoral.


Els fets ocorreguts entre el dissabte 30 de gener i el dilluns 1 de febrer del 2010 a l’associació Reagrupament (RCat) obliguen a explicar què ha passat. A hores d’ara els qui tenen la responsabilitat de fer-ho (Carretero i la seva Junta) encara no ho han fet. Això desacredita una organització que fa de la transparència bandera. Presento aquest escrit, doncs, amb la finalitat d’explicar què ha passat. Al final —i també en un punt al mig de l’escrit— faig unes petites valoracions de tot plegat. Demano disculpes d’entrada per la llargada del text, però entenc que la complexitat dels fets requereixen una explicació clara i, com es podrà comprovar, per això mateix extensa.

La crisi de RCat és fruit d’una actuació de Joan Carretero a parer meu molt qüestionable. Tal com assenyalen alguns mitjans digitals —i he pogut corroborar en parlar amb diversos reagrupats—, Carretero tenia gairebé tancat un pacte amb Joan Laporta. Malgrat que molts reagrupats no tenim clara l’opció Laporta (hi veiem una ambició desmesurada, i molts col·laboradors seus al Barça han sigut defenestrats, cosa que diu poc a favor seu), també és cert que té molta presència mediàtica.

El reglament de RCat estableix que, en unes eleccions, els candidats de RCat s’han d’escollir internament per primàries; i també que, en cada circumscripció electoral, són els reagrupats de cada circumscripció els qui escullen el respectiu cap de llista. Es pot entendre que Laporta no vulgui passar per unes primàries, sigui pel seu tarannà, sigui perquè no vol córrer el risc de no sortir elegit. En tot cas, això ha portat a un pacte entre Carretero i Laporta amb vista a la confecció d’una candidatura a les eleccions al Parlament de Catalunya: RCat es queda les circumscripcions de Girona i Tarragona i Laporta les de Barcelona i Lleida. Tal pacte és contrari a l’esperit de RCat (no es tractava de repartir el poder sinó de treballar pel país?) i al seu funcionament (el conjunt dels associats no ha pogut opinar sobre aquesta qüestió, almenys fins avui).

Però és que, a més, Carretero ha maniobrat per assegurar-se els caps de llista de les circumscripcions que li toquen: ell es presenta per Girona i la seva companya Sandra Lomas per Tarragona. Lomas no tenia assegurada l’elecció, ja que hi havia altres precandidats, com Albert Pereira i Jaume Renyer, amb més suports al Camp de Tarragona. Davant d’això, Carretero va proposar que tots els reagrupats de tot Catalunya votessin els candidats de les quatre circumscripcions. Això vol dir que els reagrupats de Barcelona (i de Girona i Lleida) podrien escollir els candidats per Tarragona, i viceversa. Cal tenir present que a Barcelona hi ha un nombre elevadíssim de reagrupats, molt superior a altres territoris. Carretero, alhora, va maniobrar perquè Lomas pogués anar a tots els actes de RCat a Barcelona. La conclusió és òbvia: els reagrupats de Barcelona acabarien triant el candidat de Tarragona que coneixen (Lomas), i per molt que els reagrupats del Camp de Tarragona votessin un altre candidat, aquest no tindria opcions.

La fórmula de primàries proposada per Carretero no va ser ben rebuda per molts reagrupats per motius diversos: per poc apropiada (com pot votar algú de Girona els candidats de Lleida, si no els coneix?); perquè traeix l’esperit democràtic de la formació (RCat proposa que hi hagi circumscripcions petites i que cada diputat hagi de donar compte a les persones que viuen a la seva circumscripció); i perquè no deixa de ser un cas de nepotisme. Però és que, a més, contravé el reglament de RCat. Així ho van expressar Renyer i Pereira com a membres de la Junta i altres reagrupats especialitzats en dret. Sembla poc ètic canviar les regles del joc a mig partit per tal d’afavorir una persona i penalitzar les opcions de les altres.

Dos membres més de la Junta, Emili Valdero i Francesc Abad, que han donat mostres clares de competència i bon fer, també van indicar que la proposta de Carretero no s’ajustava al reglament. Algunes agrupacions comarcals —incloent-hi els districtes de Barcelona— també van fer sentir la seva veu contrària a la proposta de Carretero.

Davant d’això, a la Junta del 30 de gener Carretero va dir que o Valdero, Abad, Renyer i Pereira dimitien, o dimitia ell. Dues d’aquestes persones eren a la reunió i van demanar els motius concrets d’aquesta exigència, que Carretero no va donar, més enllà d’acusacions genèriques de deslleialtat. Acte seguit van demanar unes hores per pensar-s’ho, i Carretero va respondre que havien de plegar en aquell moment. Com que van decidir no dimitir, va ser Carretero qui va plegar, seguit pels altres membres de la Junta.

L’ultimàtum plantejat per Carretero em sembla del tot inapropiat, per dues raons. Primer, perquè l’aportació de Valdero, Abad i Pereira al projecte és remarcable. De fet, sense ells RCat no hauria assolit la dimensió i el ressò que ha acabat tenint. I, segon, perquè puc afirmar que Valdero, Abad i Pereira no han obrat en contra del projecte, sinó sempre vetllant precisament per l’interès del projecte. I, si hi ha hagut interessos personals per part seva, no han estat en contraposició al projecte col·lectiu, i en tot cas aquests interessos personals sempre han estat (com els de qualsevol altre reagrupat) dins la legitimitat. Ambdues raons les puc subscriure amb tota claderat. (No puc parlar de Renyer perquè desconec quina ha sigut la seva trajectòria dins RCat.)

Aquest episodi mostra quin és el tarannà de Carretero: quan algú manifesta una opinió contrària el fa plegar de males maneres. I això que RCat havia de regenerar democràticament el país...

Arran de tot plegat, dilluns 1 de febrer del 2010 els quatre membres de la Junta qüestionats per Carretero (Valdero, Abad, Renyer i Pereira) van dimitir. Gairebé immediatament —el mateix dia al vespre— Carretero va anunciar que tenia intenció de reprendre el càrrec de president de RCat. Aquest anunci va causar estupor entre molts reagrupats que aquella hora estaven reunits en una trobada de responsables territorials de RCat a Sant Boi de Llobregat. Entenien que, si gairebé tota la Junta havia dimitit, calia fer una assemblea perquè els associats triessin nova Junta. És la manera més lògica i més democràtica de resoldre una crisi d’aquesta envergadura. Doncs no: els dimitits ara diuen que no han dimitit, i per tant no cal fer cap assemblea.

L’argument esgrimit és doble. En primer lloc, com que han plegat els altres quatre, ja no hi ha motiu per anar-se’n (l’ultimàtum de Carretero era de la natura «o marxeu vosaltres o marxo jo»). En segon lloc, com que, segons el reglament, qui dimiteixi ho ha de fer per escrit exposant les raons, i Carretero no ha signat cap paper, legalment no ha dimitit. Com a mínim fa estrany que algú que ha dit que ha plegat després digui que no ha plegat. Però és que, a més, s’escuda en una argúcia legal: recorre a la legalitat establerta pel reglament per justificar la seva no-dimissió, però ell mateix se salta el reglament a l’hora d’imposar el funcionament de les primàries.
RCat ha perdut quatre persones valuosíssimes. De fet, Valdero, Abad i Pereira han fet funcionar l’organització amb una precisió formidable. Ja veurem com funciona a partir d’ara. El més greu és que Carretero i els seus seguidors (cas d’Imma Bellafont o Rut Carandell) han acusat injustament aquestes persones —i de retruc els seus col·laboradors de fora de la Junta— de ser uns trepes i de tenir ambicions personals. Tals acusacions són sorprenents, atès que vénen d’un col·lectiu que no té cap problema a saltar-se el reglament per tal de satisfer l’ambició personal d’una altra persona.

En resum, la meva impressió és que dins RCat no es practica el que es proclama. En tres dies ha sorgit a la llum pública tot el que blasmàvem: despotisme; nepotisme; amiguismes; acusacions injustes contra gent honrada; tergiversació dels fets; saltar-se les normes internes per interessos propis; poca democràcia interna; adhesions acrítiques al líder; purgues; censura (alguns comentaris enviats per reagrupats al web de RCat, crítics amb Carretero, simplement no hi apareixen); infraccions (una organització paral·lela a l’associació, el partit polític Reagrupament Nacional Català, que s’ha posicionat a favor de Carretero, disposava de les adreces electròniques dels membres de l’associació, infringint la Llei de protecció de dades, atès que són dues organitzacions independents); manca de transparència de cara enfora (de la reunió de Sant Boi de Llobregat esmentada en va sortir un comunicat en què s’afirmava que els responsables territorials donaven "ple suport a Joan Carretero i a l’equip directiu de Regrupament"
http://www.reagrupament.cat/novaweb/content/view/1598/1/, però el document no deia que diversos responsables territorials no donen suport a Carretero); i fins i tot silenciaments a l’estil de la novel·la «1984» de George Orwell (el comunicat penjat al web de RCat per la Junta que havia quedat el 31 de gener, explicant el motiu de la crisi i que es convocaria una assemblea general, ha estat eliminat; es podia llegir a http://www.reagrupament.cat/novaweb/content/view/1593/1/, però a Vilaweb es dóna fe de l’existència d’aquest document http://www.vilaweb.cat/noticia/3684072/lactual-junta-reagrupament-anuncia-passos-seguir-sortida-carretero.html).

Ho sento, però aquest no és el meu projecte. No puc treballar-hi veient en què s’ha convertit. No puc permetre el tracte que s’ha donat, com a mínim, a Valdero, Abad i Pereira. No puc, simplement. Si la corrupció política és un planeta, RCat ha deixat de ser el meteorit que l’havia d’esberlar i n’ha esdevingut un satèl·lit. Per arribar aquí no calia mobilitzar i il·lusionar tanta gent, francament.

Arran de tot plegat he hagut de demanar disculpes a totes les persones que, des del juny del 2009, havia convençut que votessin RCat. Els dec una explicació i, amb els qui he pogut parlar personalment, se m’ha fet molt difícil mirar-los als ulls i relatar-los com ha anat tot plegat. Des d’aquí, doncs, demano disculpes a totes les persones a les quals vaig intentar convèncer que calia apostar per la independència i la regeneració democràtica a través de RCat.

D’altra banda, faig públic que no votaré RCat —o la candidatura en què participi— a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010. No puc fer confiança a una candidatura que funciona amb unes pràctiques més que qüestionables, oimés quan es proposava de combatre-les. A més a més, sóc de Valls i, per tant, si volgués votar RCat em tocaria votar Sandra Lomas (si finalment accedeix a la candidatura). Aquesta persona no em mereix prou confiança per diversos motius: poca capacitat de diàleg (he vist com, en debatre un tema, no deixa exposar arguments a l’altre); la participació en aquests fets tan poc edificants; i el fet que l’honradesa política que se li pressuposa està en dubte (en deixar de treballar per al grup parlamentari d’ERC al Congrés de Diputats per la forta davallada de diputats d’aquest partit a les eleccions del març del 2008, el juny del 2008 va ser recol·locada —contractada d’urgència— en un ajuntament governat per ERC).

Em fa l’efecte que RCat pot acabar com Ciutadans. Aquesta crisi s’ha tancat en fals i molts reagrupats en són ben conscients. Qui ens assegura que demà Carretero no fa fora més gent per discrepàncies? Qui ens assegura que Carretero no se salta de nou el reglament per fer més de dos mandats com a dirigent de l’organització?

Em temo que molts dels que ara han seguit acríticament Carretero i han girat l’esquena als membres de la Junta dimitits, d’aquí a dos anys se’n lamentaran. Potser llavors serà l’hora de tornar a engegar un projecte polític de —ara sí— Independència i Regeneració Democràtica (escrit així, amb majúscules). Per patriotisme i dignitat. Catalunya no mereix menys.

Valls, 3 de febrer del 2010

dimecres, 3 de febrer de 2010

Vegueries

Oh quina alegria tenir ordinador! He d'anar a llevar el nen, que ja és la seva hora, però no he pogut evitar seure davant del teclat un moment per dir-hi la meva sobre l'aprovació del projecte de llei de vegueries.

Em sembla tan però tan evident que s'ha fet única i exclusivament perquè vénen les eleccions! Que no podia ser més escandalós. Al desembre el conseller Ausàs diu que ho vol aprovar el 5 de gener. Els PSCs ni cas, hi ha tal rebombori en diverses comarques i entre diverses autoritats que diuen que s'aparca la cosa sine die perquè cal buscar el consens amb el territori. I va i l'aproven un mes després, sense fer soroll, i, fet preocupant des del meu punt de vista, sense haver resolt els problemes que planteja aquest tan apel·lat territori. "Ja s'ho faran", ha dit el govern. Molt bé, senyors, digne d'un govern com cal.

Però també volia parlar del paper de trista figura que per mi hi ha jugat Esquerra, en aquest procés. L'Ausàs es va atrevir a posar una data d'aprovació, i no només no li van fer cas sinó que es va haver de sentir dir que el text no estava "prou madur". Bufetada socialista en tota la cara. Ara que l'aproven, i que aquesta llei era una de les grans perles d'Esquerra per aquesta legislatura, no la surt a explicar ell a la roda de premsa sinó que ha fa el mateix Montilla!! (Els detalls són importants). Una altra bufetada. ¿¿Com voleu, Esquerra, que no pensem que si ICV és la marca blanca del PSC vosaltres en sou una espècie de marca grisa?? I el que és pitjor, marca grisa del PSC més espanyol. Quina bonica etiqueta que lluïu, nois.

I una altra cosa: el Montilla va dir que la creació de les vegueries no suposarà que hi hagi més funcionaris. Però si això ja passa ara!! Amb aquesta descentralització que han començat i de la qual tant presumeixen, algú pot negar que no hi hagi més gent que abans vivint de la mamella? Va home va!

josefina

dimarts, 2 de febrer de 2010

Bon vent i barca nova


Fa una estona he entrat al correu que tenim els coordinadors territorials de Reagrupament i m’han vingut ganes de vomitar (i no ho dic en sentit figurat). Ja no hi tornaré a entrar més, ja us ho podeu confitar. Realment, nois i noies, esteu bastant penjats i la vostra ofuscació em fa por. Com la del Manel, que diu: "Només hi ha un cami possible: estar amb ell, a les verdes i a les madures. Si no t'agrada com és o com ho fa, plega." I tant, Manel, ja estic plegadíssim. Quina por que em fas, Manel, algun dia l'amo et convencerà que el millor que pots fer és llançar-te al tren i ho faràs. No vull compartir cap viatge amb gent així, tan sectària.

La carta que he enviat a totes les assemblees comarcals i als associats de l’Alt Urgell:

“Hola,

Després del ridícul d'aquests dies i de la irresponsabilitat que han demostrat el Joan Carretero i companyia, plego com a coordinador provisional i com a reagrupat per falta de confiança en els ressuscitats.

Bon vent i barca nova.”


Sou majoria els que voleu passar pàgina sense voler entendre el que ha passat, sense pensar en el que passarà a partir d'ara en aquest circ que, sense cap mena de vergonya, proclamarà la regeneració democràtica com a eix programàtic. Molt bé, doncs ja us ho fareu, però quan algú us digui que s'ha de predicar amb l'exemple, què contestareu?

D’aquí uns anys, pocs, us en penedireu. Mentrestant, però, haurem llançat per la finestra el nostre projecte i tot continuarà igual, amb l’establishment ben instal·lat i sense possibilitats de treure uns resultats òptims que haurien suposat un canvi de debò en el panorama polític. Us penseu que podreu recuperar la credibilitat, aconseguir deu diputats i ser decisius?

M’he sentit bastant sol enmig de tants correus de reagrupats encegats i mesquins. Una sensació molt desagradable que, per sort, s’ha alleugerit fa una estona quan he parlat per telèfon amb un coordinador comarcal que pensa el mateix que jo i que està fet pols. Gràcies, Xavier, per donar-me ànims i encoratjar-me a no llançar la tovallola. No ho sé. De moment, no vull ser còmplice d’aquesta vergonya nacional. Tant de bo obriu els ulls i pugueu redreçar Reagrupament, però ho veig difícil a curt termini. El meu pronòstic és que l’únic que sumarem és més decepció.

dilluns, 1 de febrer de 2010

Ressusciteu-vos en pau

Els quatre han dimitit. Me n'alegro per ells. No es mereixen aquest linxament, fills de puta. Ara ja podeu ressuscitar i fer el que us doni la gana, encara que, pel camí, trepitgeu algú i li feu un forat a l'estómac. Amb mi no hi compteu. El que em sap més greu és que he desobert noves ratetes que escombren l'escaleta de qui sigui per poder tenir la il·lusió que són algú, que no són tan mediocres com el mirallet, tossut, els planta a la cara cada dia. Sou això, ratetes sense escrúpols i sense cap dignitat. Que us donin ben bé pel cul., amiguets. No em pensava que els catalans estiguésssm tan malament, però mira... N'hi ha que amb els anys, amb l'experiènica, es tornen més savis, i n'hi ha que es tronen més sectaris i sonats. Pobrets. Pobres desgraciats. No saber assimilar la frustració és ben trist.

Com bé diu la Josefina: "després d'haver escoltat aquest matí l'entrevista al Carretero també puc dir que la decepció em continua. Perquè no ha explicat la veritat, com bé dius. Jo estic amb els que s'han quedat. Com a mínim m'han donat una explicació raonable. Però això és un desastre, i penso que el primer responsable de la desil·lusió que ara sentim molts és el Carretero. I estic farta del Laporta!!!"

Jo estic tan fart de les maneres, no tant del fons, que ja us podeu fotre el Reagrupament per l'anus. Reagrupament de què? Suma de què? Dignitat a on? Regeneració a on?

Carretero, espero que no m'obligueu a enviar-vos una carta per plegar. Per patriotisme i per dignitat, oi que m'esborarràs?

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...