dimecres, 31 de març de 2010

Que empiesse ya


Ja sabem que les pintures les guardes per a la Maria, però a nosaltres també ens agrada millorar la nostra imatge, sexista! No ens hem pogut aguantar, mestressa (encara que les amaguis). Bé, de fet, això d'aguantar... El Lili demana a badalls que el partit empiesse ya, que el público no para i comença a tenir son. Diu que amb un empatx o empat es conforma. Jo també.



dimarts, 30 de març de 2010

La Setmana Santa

M’agrada la Setmana Santa, em porta bons records de quan era petita i tot això de la Palma, el Monument, la Via Crucis, la Processó, el dia de Pasqua (i la mona), per molt que la meva fe cristiana ara mateix estigui en pausa, sempre m’han atret. Em passa amb moltes altres celebracions religioses, que em segueixen agradant. Abans d’ahir era diumenge de Rams i, per alegria i orgull de la meva mare i de la meva tia del poble, vaig decidir comprar un palmonet pel Josep i portar-lo a la benedicció que mossèn Fermín fa a la porta de l’església. Al Josep no l’hem batejat, ja tindrà més endavant l’oportunitat de decidir ell mateix si ho vol fer o no, i per això era un pèl reticent a portar-lo a la Palma perquè pot semblar contradictori, però van poder més les ganes de la padrina que els recels que jo pugui tenir.

Tant la meva germana com jo, com la trentena de canalla que érem al Pla als nostres temps, som de formació catòlica i cristiana. Tots batejats, encomunionats i confirmats, tots ens trobàvem a missa cada diumenge. Els meus pares són creients, tot i que no pas practicants: la meva mare perquè tenia el bar i el meu pare perquè era pagès -i perquè els hòmens a missa només hi anaven en dates molt assenyalades com Nadal, Pasqua i poca cosa més, a part dels enterros- no posaven mai els peus a l’església. Però la meva germana i jo, i tant que sí.

La meva crisi religiosa ja va començar el mateix dia de la Primera Comunió, el 3 de juny del 1984. Recordo perfectament la data perquè hi tenia posades moltes expectatives, en aquell dia. M’ho havien explicat tan intensament que estava convençuda que notaria una mena de transformació interna i la vida em canviaria per sempre. Vaig estar esperant durant tot el dia i no vaig sentir res. I per això em vaig començar a desencantar amb la religió. Vaig seguir anant a missa, fins i tot els primers anys de ser a Barcelona vam estar en una residència de mongetes, però ja m’ho qüestionava tot fins que vaig arribar a un punt en què m’era molt i molt difícil creure en l’existència de Déu i per això vaig oblidar-me de misses, de lectures i de tot plegat.

Però malgrat tot m’agraden les tradicions associades a la religió cristiana: el pessebre per Nadal i la Setmana Santa són segurament les que més. A part que la Setmana Santa em porta molts records de quan era petita. El dia de Palma, encara que fes fred, a la força anaves d’estrena, amb faldilles i mitjons, i notaves aquella frescor a les cuixes però no et plantejaves pas de canviar-te en tot el dia. El dimecres es començava a preparar el Monument, ho feien les noies més grans i les dones, i els més xics anàvem casa per casa a buscar els ciris i les palmes i els palmons. En la nostra època hi havia un Monument molt maco, no tan gran ni sentit com el que feien les nostres mares i padrines, però no tan petit com el que s’ha acabat fent ara perquè hi ha poca gent que se n’encarregui. Mentre es preparava el Monument recorríem tots els indrets de l’església, que per aquelles èpoques encara no estava arreglada ni restaurada i tenia algunes cambres que ens semblaven plenes de misteri i de tenebres. Era molt emocionant! Tot tenia un aire de pel•lícula espanyola dels 40, costumista, en blanc i negre, amb el capellà de llarga sotana... Tot i que el mossèn, mossèn Reig (sempre anomenat mossèn Enreig) no hi voltava mai, per l’església, mentre es feia el Monument.

Dimecres al vespre, confessions. Jo anava repassant mentalment els deu manaments i pensava quins havia incomplert i quins no. Sempre era al mateix: “Algun diumenge no he volgut anar a missa, algun dia he fet enfadar els meus pares, a vegades m’enfado amb la meva germana, un dia se’m va escapar una paraulota...” Un parenostre i tres avemaries, i cap a casa.

Dijous a la tarda missa. Divendres al dematí viacrucis, divendres a la tarda missa altre cop i desmuntada del Monument, i si al vespre el meu pare no estava gaire cansat després d’haver munyit, pujàvem a veure la Processó de la Seu. Molt maca sempre. Diumenge sí, era la Pasqua de Resurrecció, però bàsicament era el dia de la mona. Entre la meva germana i jo n’havíem arribat a tenir set o vuit! Com que el seu padrí de bateig era (i és) el millor forner que hi ha hagut mai al món, i la meva padrina de bateig, la tia Lisa, és la millor pastissera que us pugueu imaginar, sempre hem anat increïblement ben servides. I el millor de tot és que aquesta tradició encara continua a dia d’avui!!

En fi, records d’aquells macos que et fan sentir bé.
josefina

dissabte, 27 de març de 2010

flaixjosefinos

És arrel de l'escrit que he fet aquesta matinada, i del fet que em causa sorpresa que hi hagi tanta gent amb la sort (o no) de fer vacacions tota la setmana de Setmana Santa (o se n'havia de dir festes de primavera, segons els súperprogresd'esquerres?).

Deu ser que hi ha molts i molts funcionaris, més dels que em podia imaginar?

I ara que toco el tema funcionaris: sempre que li comento al Marc que no puc entendre que a les enquestes fetes fins ara Iniciativa no es fumi també la gran patacada, com Esquerra (perquè apa que no estan fent un paper ben galdós, al govern), ell em diu que no baixen perquè és el partit que voten majoritàriament els funcionaris, sobretot els d'ensenyament (que n'hi ha uns quants...). Però segueixo sense entendre-ho: fins al tripatit podia ser súperguai i fer-te quedar molt bé votar Iniciativa, però ara?????

Comença la invasió

Aquesta matinada he tingut sort i no m'he desvetllat fins a les cinc. He intentat tornar-me a adormir però ja tenia el cap a cent revolucions, pensant en mil coses que he de fer, i a les sis i poc he decidit llevar-me. Me n'he vingut a l'ordinador a mirar correus i ara tot just veia per la finestra (dos quarts de set), una parella de xandalistes que caminaven per la vorera de davant de casa com si estiguessin esperant algú per poder agafar el cotxe de nou i marxar. Comença la invasió de pixapins!

Ni crisi ni punyetes, ahir a la tarda i a la nit ja hi havia un trànsit de por, i em faig creus de la mà de gent que resulta que té vacacions tooooooota la setmana sencera. No és que em facin enveja, per una part m'és igual i per una altra ja els ho regalo, però em fa gràcia que no parem d'escoltar cada dia gent que es queixa i es lamenta per la crisi i que malament que està tot, però que quan arriba el cap de setmana o aquestes festes, déu mos en guard de quedar-nos a casa. En general la gent se segueix movent, potser no van tants dies d'hotel o de casa rural o de restaurant, però hi ha aquesta falera de fugir, de convencèr-te que et cal la desconnexió, carregar les piles, passar més temps amb la família... Després, torna la normalitat i torna el mal humor i tornen els laments. Com si no ho sabéssim, però ens agrada enganyar-nos.

A més, arriba el bon temps i tothom surt al carrer. Veus gent que feia mesos que no treia el peu de casa, no fos cas. Els passejos solitaris fets fins ara es converteixen en un no parar d'holes, com va? quant temps!. No me'n queixo pas eh? Al contrari, està bé que hi hagi canvis al panorama, de tant en tant (eps, els xandalistes que volten per aquí davant ja són cinc, i segueixen esperant).

El que em deixa perplexa és aquesta facilitat que tenen alguns veïns esporàdics per fer-te sentir estranya al teu poble de sempre. Fa unes setmanes em va venir a trucar a casa una senyora per portar-me una documentació del lloc on treballa, i on jo figuro en la seva base de dades. Quina casualitat, va dir, que jo fos del Pla. I em va explicar que ells vivien a "l'antic cal Cucut" (que pels d'aquí serà sempre cal Cucut). Bé, hi pujaven cada dos caps de setmana i per vacacions. I que s'estranyava molt de no tindre'm vista en els dinars i sopars diversos que organitzen una colla, majoritàriament de fora, per Sant Tirs, Carnaval i la Festa Major. En algun moment de la conversa em va fer sentir com si la del Pla de tota la vida fos ella i no pas jo. No tenia gaires ganes ni temps d'enraonar-hi, o sigui que no li vaig poder dir el que m'hauria agradat: que no s'enganyi tant, perquè en aquestes festes que li'n deia ella, del Pla ben poca gent hi ha, o sigui que hi ha força més persones, a part de jo, a qui no té vistes, i que hi vivim cada dia i des de sempre. I que no es pensi que per organitzar-les ja la coneix tot el poble. Ai, aquesta mania dels que vénen de fora de voler caure simpàtics tan de pressa...

dilluns, 22 de març de 2010


Joan Carretero s'ha tornat a equivocar. Al gener va fer el ridícul. Per motius personals, va posar Reagrupament potes enlaire en un gest que el desacredita totalment. Ahir, a l'assemblea, va decidir apagar el foc amb gasolina. El Salvador Cardús ho va dir amb bones paraules, però és el mateix: falta de generositat, diu el Cardús; despotisme, per mi. El Carretero s'entossudeix a transmetre aquesta imatge i està convençut que així arribarà a molta gent. Mentrestant, quina és la percepció que en té la gent de fora, la gent normal? La merda escampada i els enemics interns, bàsicament. Una banda.

Fragment de l'entrevista amb el Cardús:

—Se'n va satisfet [de l'assemblea]?
—No del tot, no del tot. Ja fa dies que predico que el projecte independentista necessita molta generositat i m'agradaria veure'n més.

flaixjosefinos anti-vivenda

Estic fins als nassos, FINS ALS NASSOS, que en català fem servir fins a la sacietat, i sense immutar-nos, i sense preguntar-nos si és correcte o no, el terme VIVENDA. Hòstia! (I perdó per la paraulota, però és una epidèmia que em repugna).

dijous, 18 de març de 2010

flaixjosefinos

Faig un flaix perquè no trobo el moment de posar-m'hi més en detall. Volia dir-hi la meva sobre la comentada entrevista de la Terribas al Montilla. Jo em vaig proposar seguir-la tota, i el Marc fins i tot m'havia engrescat a després fer-ne un bon comentari al bloc, per això em vaig emportar llibreta i bolígraf al llit per prendre notes. Però a l'hora de la veritat no vaig ni obrir la llibreta i em vaig adormir quan encara no havíem arribat a meitat d'entrevista. És que és un bon somnífer, el Montilla, eh? (Mira, ho hauria pogut gravar i posar-ho quan em desvetllo).

Bé, a part d'aquesta constatació, l'estona que vaig veure el programa i els detalls que després n'he escoltat per la ràdio, em confirmen que la Terribas és una molt bona entrevistadora, i que el problema és de l'altre, d'aquest president que és capaç de dir que amb la nevada hi ha hagut només un problema de "comunicació". Montilla, si tu no ets capaç de respondre "sí" o "no" a la pregunta tan clara que la Terribas et va fer sobre si el Saura havia presentat o no la dimissió, no és d'estrany que aquest govern tingui problemes de comunicació, no...

Tenir un president que quan parla fa adormir, és llastimós. I encara més en moments com ara, quuan cal empenta, força, una mica de rauxa, d'ànims, de cop a l'esquena per tirar endavant. És depriment.

Aquests dies m'ha vingut al cap l'entrevista que el Fuentes li va fer a l'Àngel Colom fa uns mesos perquè algú podria dir que el Fuentes en aquella ocasió també va ser tan incisiu com la Terribas ho és sempre. Jo penso que hi ha una diferència molt gran: la Terribas és incisiva amb professionalitat periodística i ho és pràcticament sempre. El Fuentes, aquell dia, no va fer de periodista, com molt bé va assenyalar el Víctor Alexandre. Tinc gravada al cap aquella insistència de policia amb què preguntava repetidament al Colom: "Qui són els seus amics? Senyor Colom, qui són els seus amics?" Feia vergonya! En canvi les preguntes de la Terribas són directes, clares, contundents, però estan al seu lloc, són les pertinents, les adequades, les que els polítics, tots, haurien de saber i poder i voler contestar perquè són les que ens fem la immensa majoria dels ciutadans.

I acabo, perquè mentre escric això estic pensant en l'entrevista que he fet avui i en unes quantes més que he fet els últims anys, i m'adono perfectament que mai arribaré a ser una professional com la Terribas (bé, tampoc ho pretenc, conec una mica les meves limitacions i, a més, dubto que mai a la vida arribi a fer una entrevista al president de la Generalitat, sigui qui sigui). Però a mi em costa déu i ajut fer preguntes compromeses i la majoria d'entrevistes que ara faig acaben sent més una conversa que una altra cosa.

A més, sempre recordaré el que em va passar en directe per Andorra Televisió en les connexions del final de la jornada electoral de les nacionals del 2005. Jo cobria Escaldes, i ens havien dit que una de les preguntes que calia fer als perdedors és com es plantejaven el futur després de la derrota. A Escaldes, a la parroquial, va perdre la llista liberal que encapçalava la Mireia Maestre, que fins aquell moment havia sigut ministra de Finances amb el Marc Forné. Hi tenia una certa bona relació personal però quan la vaig entrevistar li vaig fer la pregunta que teníem encomanada (que penso que en el seu cas encara pertocava més, per la carrera política que ja portava fins llavors i per la seva joventut), i gairebé se'm va posar a plorar. L'endemà hi va haver molta gent (pocs d'ells periodistes, també s'ha de dir) que em va dir que m'havia passat. I em va saber tan greu que al cap d'uns dies la vaig trucar per demanar-li disculpes. Crec que aquest va ser el fet que em va acabar de convèncer que no servia com a periodista i em vaig buscar la vida en un altre terreny per desconnectar durant un parell d'anys.

Culleres, volia fer un flaixjosefino i m'ha sortit una bona parrafada...

dimarts, 16 de març de 2010

Article de Xavier Rull

Valoració del document Proposta d’acord sobre el sistema a aplicar per a la integració de Reagrupament a una candidatura independentista transversal a les eleccions al Parlament de Catalunya 2010

Xavier Rull
Membre de base de Reagrupament



Els fets ocorreguts a Reagrupament (RCat) a finals de gener i principis de febrer del 2010, coneguts per tots els reagrupats, van deixar debilitada l’organització. Si hom segueix l’actualitat de RCat, pot tenir la impressió —encertada o no— que la Junta està un xic desorientada. Hi ha diversos símptomes que ho mostren, com ara que els reagrupats no reben gaire informació de la Junta; que no s’informa els associats de les noves dimissions de la Junta; que no es respon a qüestions plantejades pels associats; etc. Una situació d’estancament així no pot ser bona per a cap projecte polític.

D’altra banda, molts pensen que RCat és, ara com ara, l’única organització política que treballa decididament per la independència i la regeneració democràtica, dos valors que donen validesa a aquest projecte polític. Fora de RCat no hi ha cap partit que ho ofereixi.

Davant d’aquests dos fets, diversos reagrupats consideren que cal superar la situació en què es troba RCat. Per això plantegen una proposta que considero encertada. És el document titulat Proposta d’acord sobre el sistema a aplicar per a la integració de Reagrupament a una candidatura independentista transversal a les eleccions al Parlament de Catalunya 2010. Aquest document va ser aprovat per l’assemblea comarcal de l’Alt Camp, i l’objectiu dels seus promotors és sotmetre’l a votació a l’assemblea de RCat del 21 de març.

(El document es pot llegir aquí i aquí. Es pot donar suport individualment a aquesta iniciativa signant un full i trametent-lo escanejat a l’adreça assemblea21@reagrupament.cat.)

El document recull dues idees bàsiques que, plegades, tenen com a virtut permetre l’aproximació de totes les sensibilitats. Aquestes dues idees són:

1) Donar ple suport a la Junta actual

Els reagrupats saben que, arran de la crisi de finals de gener, vaig considerar que l’actuació de Joan Carretero no va ser l’adequada, i així ho vaig escriure. Però també és cert que, ara mateix, RCat té el repte de confeccionar una candidatura i un programa electoral per a les eleccions catalanes, que tindran lloc ben aviat (el novembre del 2010, si no és que s’avancen). El programa electoral (el document Organitzant el nostre futur lliure) s’ha conclòs satisfactòriament; però no és clar com es faran les llistes electorals ni quines aliances es teixiran amb altres grups per a formar aquesta candidatura. Tenint en compte la urgència d’aquest aspecte, és obvi que cal donar tot el suport a la Junta treballi en la confecció d’una candidatura independentista (en solitari o en coalició amb altres grups). Si la Junta té dificultats per a treballar en aquesta qüestió, el suport dels associats, manifestat a l’assemblea del 21 de març, és del tot oportú.

2) Garantir un procés de primàries democràtic i participatiu

Molts reagrupats estarien d’acord a donar aquest suport a la Junta. Tanmateix, aquests mateixos reagrupats no entendrien que no es fessin primàries per a escollir els membres de la candidatura (tal com estableix la ponència política aprovada a l’assemblea del 3 d’octubre del 2009). Si RCat preconitza la regeneració democràtica, això vol dir llistes obertes, foment de la participació, limitació de mandats, proximitat amb l’electorat, circumscripcions menudes, eleccions primàries, etc. I, si s’ha de donar exemple, cal començar a la pròpia casa. Per això, molts reagrupats entenen que cal fer les primàries dins RCat com pertoca: territorialitzades, descentralitzades i amb llistes obertes.

a) Territorialitzades, és a dir, que els candidats de RCat a una circumscripció electoral siguin escollits pels reagrupats d’aquella circumscripció, i no pas per tothom. Només la gent de Lleida coneix la gent de Lleida, i han de poder escollir ells els seus representants (i no pas que els escullin reagrupats d’altres zones de Catalunya que no coneixen, o coneixen poc, els reagrupats de Lleida).

b) Descentralitzades, és a dir, que tals primàries es facin a cada circumscripció, i no pas en un acte únic a Barcelona (o en una altra ciutat) encara que sigui amb 4 urnes. Només d’aquesta manera es potencia realment la participació: molts reagrupats no destinaran un dia o mig dia a emetre un vot viatjant a una ciutat allunyada; però sí que destinaran mitja hora a dipositar un vot en una urna en una ciutat propera.

c) Amb llistes obertes, és a dir, que els noms de tots els precandidats apareguin en una butlleta i cada reagrupat hagi de triar-ne un. Un altre mètode, com ara que els reagrupats ratifiquin una llista tancada feta des de la Junta, és perpetuar el model dels partits polítics tradicionals, on la democràcia interna és un bé escàs.

Aquest és l’esperit del document esmentat. A més, té la virtut que pot ajudar a apropar posicions entre les diverses maneres d’entendre la confecció de candidatures. El document dóna suport a la Junta perquè tiri endavant el projecte i alhora preserva l’essència de la democràcia dins RCat. Així, la Junta rep un aval molt valuós per a dur a terme la seva tasca, i els associats partidaris de la regeneració democràtica obtenen una garantia que aquest principi és ben vigent.

En fi, és un esforç d’aproximació que considero lloable. Jo mateix, per responsabilitat, i malgrat que no considero encertada l’actuació de Joan Carretero durant la crisi, he decidit donar suport a aquesta iniciativa. Crec que és una bona solució (i potser l’única solució) per a reconduir l’estat actual de les coses i rellançar amb força i solidesa el projecte polític de RCat.

El dia 21 de març, doncs, si l’assemblea té a bé sotmetre a votació aquest document, hi donaré suport com a associat de base. Així, la Junta pot treballar per teixir una aliança amb altres grupts per a fer la millor candidatura independentista possible (ja que el país ho necessita); i alhora comporta donar suport al projecte de regeneració democràtica, (que també necessita, i molt, el nostre país). Només així podem caminar cap a la llibertat del nostre país i cap la consolidació de la democràcia.

Valls, 15 de març del 2010

dissabte, 13 de març de 2010

A la nevera, encara

Suposo que a tots els blocaires ens passa, tret dels icetes que no tenen família i els benachs que tenen molta feina però són hiperactius. De tant en tant tens una crisi i engegaries el bloc a la merda. Jo, que sóc impulsiu de mena, ho hauria fet fa un parell de setmanes si no fos perquè aquest bloc és a quatre mans, encara que la Josefina, malauradament, no hi escriu gaire. Ara no tinc ganes d’escriure. Em bull el cap com sempre però estic tan empanat com el Josep quan mira els Teletubbies. Em vaig proposar d’agafar una mica de distància, sobretot pel que fa a la política, perquè el cas Reagrupament em va ennuegar. Per agafar distància no hi ha res com l’humor (deixem la ironia per als que en saben), però després d’alguns intents puc afirmar que no ho he aconseguit. També vaig pensar que el millor, per veure-hi més clar, era desvincular-me de seguida de RCat (a part de la vergonya que sentia, és clar); ara ja no ho tinc tan clar. (Ho dic, més que res, perquè a Reclutament encara hi ha gent tan emprenyada com jo que no ha llançat la tovallola. Jo sí. No sé si he fet bé, encara que penso que el projecte, tal com va sorgir i tal com reflecteix el seu corpus programàtic, no té cap mica de futur.) No ho sé; sentir-se orfe, políticament, és fotut. Ara bé: encara és massa d’hora per fer pronòstics i per decidir el vot, i potser els orfes com jo tindrem una altra oportunitat; o ens haurem d’esperar uns quants anys més... La poca distància que he conquerit m’ha fet arribar a una conclusió, que no sé si algú compartirà: El canvi, el sotrac, a Catalunya, l’ha de liderar algú que no estigui viciat per la política, que mai no hagi estat passejant per les clavegueres dels partits, que no se'ns presenti amb el sectarisme dels gestors de la provínica. Joan Carretero diu que és un metge que fa de polític. Molt bé, això fa patxoca; però a mi m’ha semblat que ell és un metge que fa com els altres polítics quan justament predica el contrari. Aquesta gent: el Carretero, la Carandell, el Puigcercós, el Saura, el Carod, el Zaragoza, l’Iceta, el Duran, el Mas, la Camacho, el Rivera, etc., són tots iguals: establishment. Nosaltres havíem de ser una cosa diferent. Quin gran fracàs. El nostre Guardiola ha de venir de fora, penso, i s'ha d'envoltar d'alguns polítics enfangats, sí, però sobretot de gent competent i valenta que sigui verge, que pensi més en el país i menys en l'aparatu dels collons.

dijous, 11 de març de 2010

Hala Madrid! Hala Madrid!

OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOh!!!!!

Quin deliri ahir a la nit!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Amb el Marc vam ser d'aquells que no vam posar pas la tele per veure el partit perquè estàvem convençudíssims que el Madrid superaria els vuitens i a més, ho faria per la porta gran, amb un 4 a 0 com a mínim! Quan el Marc em va venir a dir que l'insuportable (per prepotent, xulo i fatxenda) Cristiano Ronaldo havia marcat el primer gol tan d'hora, ja em vaig oblidar del tot del partit i em vaig dedicar a altres coses. La segona part la vam posar de fons i de mica en mica ens hi vam anar enganxant quan vam veure que l'Olympique de Lió hi anava, hi anava. I quan va arribar el seu gol, de poc no despertem el Josep de l'alegria!!!!

Que bé que li ha estat, al Madrid, que bé, que bé, que bé. Perquè s'ho mereixien. Ells i tots els mitjans que manen més allà dins que qualsevol entrenador que hi pugui haver. Els està bé per tanta prepotència, per tanta xuleria, perquè des de dissabte semblava que fins i tot la crisi ja estava superada, a Espanya!!

Ara, només ens cal esperar que el Barça arribi a la final de la Champions i el Bernabéu es rendeixi als nostres peus. Llavors ja ens podrem tornar a morir.

josefina

dimarts, 9 de març de 2010

La neu


"M'acosto a la finestra i veig caure les volves, espesses. El cel és d'un color de nata muntada, molt densa, lívida, d'una esponjada deliquescència. Les volves cauen verticals i continuades, com si estiguessin habituades a caure sobre aquesta terra. Gran calma de vent. Les coses tenen una immobilitat aturada, impassible."

Font: Vist a l'article "La neu", dins Les hores, de Josep Pla. Edicions Destino, 1992, p. 42.


dilluns, 8 de març de 2010

La fi del món



Som una mica patètics, eh? Ho dic per aquesta alarma que des de divendres més o menys s'ha anat estenent des dels mitjans de comunicació, amb referència a aquesta gran nevada, tant fred, tant vent, tanta mala mar... Doncs res, s'aguanta com es pot i tampoc cal ser tan dramàtic. Aquest cap de setmana, seguir la previsió del temps era tràgic, semblava que havia d'arribar la fi del món. Aquest matí, a la ràdio, tota la programació capgirada per la situació meteorològica. Fem riure. Sí, neva, i què? Que siguem ja al març no vol dir res, de fet encara és hivern. Trobo que tota aquesta dosi d'alarma, de situació excepcional que ens vénen des dels mitjans, no fa més que predisposar-nos fàcilment a trobar l'excusa perfecta per fer que avui no sigui un dia com un altre. És clar que si hi ha molta neu la nostra rutina es veu afectada (jo, sense anar més lluny, ara a mig matí no podré sortir a passejar amb el Josep), però d'aquí a fer crides a la precaució com si fóssim imbècils, n'hi ha un bon tros.

Al Pla neva des de primera hora de la matinada i durant tot el dematí ho està fent amb molta força. Les màquines llevaneu passen tot sovint i la carretera es manté força neta. Ara no té gaire sentit començar a treure pales de neu de davant de casa i anar fent caminet cap a casa dels padrins, ni tampoc en té anar-ne a treure del terrat, o sigui que ens estem a casa, eh, Josep? A mig matí vindrà la padrina i jo m'escaparé amb el Quico, que ell sí que no té cap problema per circular, amb un bon pam de neu sota la panxa. I cap a les dos agafaré el cotxe amb tranquil·litat i cap a la Seu a treballar, faltaria més!

Au, que com sempre diu la meva mare, "tot arriba i tot passa". Bon dia.

josefina

dimarts, 2 de març de 2010

Nit en blanc (una altra)

Doncs sí. Són les tres de la matinada i fa una hora i mitja que m'he despertat. I com que ja sé de què va la cosa, m'espera encara pel cap baix una altra hora i mitja de desvetllament. Per això avui un cop més me n'he vingut a l'ordinador a escriure correus i a navegar una mica. Mentre se m'engegava el trasto pensava que també podria dedicar aquestes hores a endreçar d'una vegada per totes una taula que tinc aquí a la vora, on els últims mesos hi he(m) anat apilant feixos de papers, llibres, revistes, capses, fins i tot un vell radiocaset, i ja fa una mica de cosa... O també podria mirar d'arreglar un parell de persianes que se'ns han quedat clavades i no hi ha manera de fer-les pujar ni baixar. Però com que segur que tindré més nits com aquesta, ja ho faré en una altra ocasió.

És fumut, això de despertar-se a la matinada i veure que, tot i tenir son i estar cansada, no aconsegueixes tornar a agafar el son. Amb el primer embaràs ja em va passar, però trobo que amb aquest segon encara em passa més sovint. I com que han vingut tan seguits, encara que el Josep ja fa mesos que dorm les nits d'una tirada, jo no havia aconseguit recuperar el patró de son que tant em satisfeia: vuit hores seguides dormint i ja podia caure la casa que no m'assabentava de res, de tan i tan bé que dormia. I el que em queda, per recuperar-lo! És segurament el que més enyoro de la meva vida d'abans de ser mare. En fi, què hi farem, paciència com sempre i resignació, pensar que segur que demà a la nit dormiré més estona seguida. Amb el primer embaràs la llevadora t'explica que això és normal (tot és normal!) perquè el cos es va acostumant a la futura rutina d'haver-te de llevar per donar el pit quan hagi nascut la criatura (o sigui que encara que estiguis convençuda que no donaràs pit, tindràs nits de desvetlla igualment. Coses d'aquest cos i d'aquesta naturalesa tan savis).

Haureu pogut comprovar que els últims dies no estem gaire productius, a cal Rèflex. Des del daltabaix viscut amb Reagrupament hem entrat en una mena d'apatia (pas posterior a la ràbia i a la indignació inicial), i ni el Marc ni jo trobem gaires estones ni motius per escriure de res. Prou hi ha coses que et fan pensar i en tens una opinió, però hi ha molts cops que, mira-t'ho com vulguis, tot et sembla únicament teatre ("y del bueno", que diria el Mourinho). Segur que d'aquí a uns dies haurem superat aquesta fase i tornarem a activar-nos (en el sentit blocaire), perquè ni el Marc ni jo som dels que sabem estar gaires dies al marge de tot, però segur que a vegades van bé i fins i tot són necessaris aquests parèntesis.

A mi em són útils per pensar una mica en la neneta que ens ha d'arribar al juny, perquè amb el Josep encara tan petit i amb un embaràs que no m'està donant gaires problemes més enllà del cansament normal i d'un ensurt que ja ha quedat en el no-res, hi havia dies que ni hi pensava. Ara sí que ja hi penso molt més perquè la panxa ja és força grossa (i tota jo, també), perquè la noto molt com es mou, i perquè és veritat, com em va dir la llevadora, que amb el segon embaràs notes més molèsties que amb el primer (tot i que normalment lleus) "perquè estàs més donada". I sobretot amb la poca diferència que hi ha hagut entre els dos embarassos.

Quan ens vam tornar a quedar embarassats, i fins i tot abans, tenia força clar que al segon no li voldria donar el pit, ja n'havia tingut prou amb el Josep, que hi va estar enganxat fins que als vuit mesos el va deixar. Em vaig sentir molt esclava, i la falta d'experiència que vaig acusar els primers mesos em va fer patir molt. A més, superada la primera prova, pensava que amb el biberó ja d'entrada el Marc podria viure més intensament l'aventura de ser pare des del primer moment i jo tindria més temps per estar amb el Josep, perquè donar pit t'absorbeix molt, massa! (Com a mínim és el que em va passar amb ell, perquè a l'hora de menjar anava al seu aire, no sabia pas què era un horari). Innocent de mi, se'm va acudir de comentar a la llevadora aquesta decisió (que encara no era ferma del tot), i us podeu imaginar com se'm va posar. "Com ho pots dir això? Treu-t'ho del cap de seguida! Què hi mereix el segon, pobret? Has estat donant el pit vuit mesos al primer, sense cap mena de problema, i ara et planteges no donar-li'n al segon? Quina culpa en té? Pensa que ara ja tens l'experiència i la llet et pujarà molt més de pressa i tu et sentiràs molt més segura!" I coses per l'estil que em van fer sentir tan malament com us podeu imaginar. I ja no hi vaig pensar més. Sóc fàcil de convèncer, eh?

La nostra nena es dirà Maria. Acudit fàcil que ja ens ha fet molta gent: "Ara només us falta un altre nen i posar-li Jesús, jeje." Doncs mireu, no. Li posem Maria perquè no hi ha cap altre nom més maco per a una dona. I que l'hagi precedit un nen que es diu Josep perquè també és un nom rotund d'home fet i dret (a més d'altres consideracions personals que puguem tenir), és pura casualitat. Curiosament, la gent gran (i també alguns joves, tot s'ha de dir) ens felicita per haver triat noms de tota la vida. L'acudit l'he sentit més en boca de persones amb fama de progres i ni m'he molestat en contestar-los.

Bé, són tres quarts de quatre. Potser faré un intent d'anar al llit a veure si m'entra una passió de son i puc dormir tres horetes abans de llevar-me. Estaria bé. Apa, boranit.

josefina

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...