dijous, 29 d’abril de 2010

Ara, quatre apunts més

Ja fa dies que voldria escriure sobre diversos aspectes però, per variar en els últims temps, costa molt trobar el moment. I faré el mateix que ha fet el Marc en l’apunt anterior, ho col·loco tot en un mateix escrit i llestos. Volia parlar dels anònims, del referèndum del 25 d’abril, del Barça i del Jordi Mas. Som-hi.

Els anònims: haureu pogut veure que en aquest bloc no sabem ben bé què fer amb ells, si moderem els comentaris prèviament o si directament no els permetem. Jo penso que la millor opció és la segona, tot i que admeto que deixa fora diversos visitants que no disposen de correu google ni tenen bloc. L’últim anònim ens ha escrit aquella frase tan bonica que diu “Visca la llibertat d’expressió”. No em facis riure, paio, que si no ets capaç de signar amb el teu nom no tens cap dret a exigir respecte a la llibertat d’expressió en un espai on tu no hi tens res a dir, a no ser que siguin insults, interpretacions malintencionades i comentaris despectius. Aquí a cal Rèflex podem debatre el que calgui, i discutir-nos, i criticar-nos, com tants cops s’ha demostrat els últims mesos, però sempre que una banda i l’altra donin la cara i ningú amagui el cap sota l’ala de la covardia, la prepotència, la supèrbia i la rialleta foteta que ja coneixem. Si tu anònim vols interpretar les coses de la manera que més et convé, és el teu problema, però jo no tinc per què aguantar-te al nostre bloc. I ja em diràs si hi ha més blocs que permeten tots els comentaris, anònims inclosos, o que els restringeixen i/o els moderen abans.

El referèndum del 25 d’abril: a la Seu hi va haver una participació del 17,27%, amb 1.888 persones que van anar a votar. Sincerament, pensava que a votar hi aniria més gent i que en un lloc com la Seu se superaria la franja del 20%. Penso per exemple en Igualada, on la participació va ser del 23%. Però jo m’ho miro des de fora, i entenc i comprenc perfectament que la gent de la plataforma, que ha treballat molt bé i molt intensament durant sis mesos, estiguin satisfets tant amb el resultat de participació com amb el simple fet d’haver aconseguit muntar la consulta, que no és fàcil. El Jordi Dalmau ho explica molt bé a la seva pàgina i hi aporta aquella dosi d’emotivitat que ajuda a entendre a la perfecció que el que s’ha fet ha obert un camí i no ens podem aturar aquí, perquè el futur del nostre país també depèn de nosaltres, encara que alguns ens ho vulguin negar. Per tant, des de cal Rèflex, la nostra més sincera felicitació als pencaires de La Seu Decideix (i també als d’Igualada Decideix, per la part que ens toca).

El Barça: ahir mentre miràvem el partit en parlàvem i el Marc em deia que ho expliqués de seguida al bloc perquè si ho feia l’endemà tothom em diria que és molt fàcil criticar quan les coses han anat malament. Perquè jo sí que considero que les coses han anat malament i que la temporada actual no està sent una gran temporada. Crec que ens estan camuflant la realitat. Després del partit d’anada a Milà estava convençudíssima que no remuntaríem, perquè no em va agradar gens l’actitud que hi vaig veure i que ja s’ha vist altres cops aquest any. Avui tothom (i quan dic tothom vull dir sobretot els mitjans), ens vol fer creure que no ha passat res, que és un èxit haver arribat a semifinals, i que ara queda la lliga, i bla, bla, bla. I una merda! Ja m’he cansat d’aquesta sobreprotecció mediàtica que té el Guardiola. I que consti que m’agrada com a entrenador i li reconec i reconeixeré tots els mèrits del món, però si la temporada que s’està fent s’hagués fet amb un altre entrenador, estic convençuda que ara ja se l’estaria qüestionant. És aquest fet diferencial el que em molesta, perquè no ens deixa fer l’autocrítica que trobo que ara caldria fer. Ens van eliminar de la Copa del Rei, no hem arribat a la final de Madrid (que això sí que em fa mal!), i si a la lliga fem el paper que fem és perquè la lliga espanyola, i en això estic plenament d’acord amb el Marc, fa pena, i la diferència entre el Barça i el Madrid, i la resta, és abismal. Penso que al Barça hi ha un problema greu d’actitud, ahir sí que l’Inter va ser ultradefensiu i tot el que vulgueu, però si som el millor equip del món ho hem de demostrar en ocasions com aquesta, i treure una mica més de raça, de coratge, de ràbia! L’únic que salvo, i no només pel gol sinó per l’entrega, és el Piqué. Us imagineu que maco hauria sigut veure la Gran Via madrilenya plena de banderes blaugrana i de senyeres???? Em fa ràbia no haver pogut arribar a Madrid quan penso sincerament que som mil vegades més bons que l’Inter. I també em fa mal tenir la sensació que se’ns està venent una pel·lícula que no correspon amb la realitat. D’aquí a uns mesos començaran a sortir notícies d’aquelles que tots els periodistes diran que sabien ja feia temps però ningú les deia, ja ho veureu.

Jordi Mas: quin greu, quin greu! El Jordi Mas, el Tito, ha de deixar la política per un problema de salut. És jove (tenim la mateixa edat), amb molta empenta (a vegades potser massa), apassionadíssim d’aquest món tan complicat i brut i fosc que és la política. Ara la salut li ha donat un ensurt i, amb el millor criteri, plega. Encara que soni massa a tòpic, no hi ha res més important que la salut. Si tens salut et pots fer capaç de tot. Per tant, primer cal cuidar-la i després ja es veurà. A mi m’ha sabut greu particularment perquè fa molts anys que ens coneixem i me l’aprecio. Vam anar junts al cole del Pla, a segon d’EGB. Em va tocar compartir el pupitre amb ell i em feia enfadar perquè jo ho volia tot endreçat sota el pupitre i sempre m’ho desordenava, és el record que en tinc. Després ens vam retrobar fent el COU a l’Institut, i fa pocs anys vam tornar a contactar per qüestions de política municipal. I me l’aprecio tot i les nostres discrepàncies, més que evidents, i les discussions que molt sovint hem tingut, tant per telèfon com en persona. Però sempre que discutim acabem la conversa amb un somriure a la cara. Ara, i això ho explico per qui no el conegui, no seguirà al capdavant de l’oposició del PSC-Progrés a l’Ajuntament de la Seu, i tampoc serà l’alcaldable a les eleccions de l’any que ve. I jo, com a periodista però també com a persona, el trobaré a faltar. Perquè tot i que és cert que, al meu parer, algunes vegades el perden les formes i deixa anar alguns estirabots inoportuns, m’ha sabut molt greu el que li ha passat i que hagi hagut de renunciar a una passió tan gran en una edat encara tan jove. Però noi, tens molta vida per davant i encara ens hem de tornar a discutir per molts anys més! Ara el més important és que reposis i et recuperis al cent per cent. Una abraçada.

josefina

dimecres, 28 d’abril de 2010

Tres de ràpides

1. El López Tena ha fet una acusació gravíssima que espero que no tingui el silenci com a resposta: "Hi ha hagut amenaces. Amenaces de l’entorn del partit socialista a immigrants, que en cas que votessin se’ls retiraria el permís de residència, i a la gent gran amb la pensió." Suposo que els socialistes tenen alguna cosa a dir-hi, oi?

2. El Puigcercós diu que "CiU es vol quedar amb l'autonomisme" i que "ara s'obre una nova fase, la de la independència". No fa gaire va afirmar que E només pactaria amb qui apostés pel dret de decidir i poc després no va descartar un tercer tripartit. Màxima coherència. Per això les enquestes pronostiquen una forta davallada d'Esquerra. En mig any volen recuperar el que han perdut aquests anys, però no tenen credibilitat.

3. A vore si pasem a la final, recoi! Que bonic que seria! I que bonic que és aquest ambient de barcelonisme! Arribarà un dia en què Catalunya serà com el Barça, ja ho veureu. Amb el mateix entusiasme, el mateix optimisme, amb el mateix orgull de catalanitat i universalitat que tenim ara els blaugranes. Em fa molta enveja, sobretot, aquest esperit dels joves, tan allunyat del pessimisme que arrosseguem els que vam néixer en la dictadura (l'oficial). Es pot perdre, però amb l'orgull intacte. És ben cert, com diu el Sostres, que el Barça és l'exèrcit de Catalunya; per això mateix hauríem d'aprendre, els catalans, a ser el Barça d'ara.


marc

dimarts, 27 d’abril de 2010

La realitat és més bèstia que la ficció


Aquesta foto és massa real (o massa inversemblant, segons com t'ho miris) per ser mentida. S'ha de ser una mica xenxet per manipular una foto com aquesta i pretendre fer una gracieta. Et pots imaginar que algú pugui escriure Sant Xordi, o Yordi, o Txordi, fins i tot el suposat bromista. Però aquest testimoni supera qualsevol imaginació i qualsevol ximplet; per això segur que és real. A mi no m'ha fet gaire gràcia, més aviat m'ha desconcertat tanta subtilesa, tanta ironia soterrada. Aquest matí la N. ens ha enviat aquest missatge a la feina:


"Just quan m’havia recuperat dels rètols de l’Hiper «formatge fongut» i « salmó precortat»...



…està clar que algú li havia explicat que Sant Jordi és el dia dels enamorats pels catalans i (alguns) Andorrans… (no és photoshop – botiga just davant de la CASS). Després d’això, el català (idioma) ja es pot tallar les venes."


Ara ja m'ha fet una mica de gràcia.


marc



dijous, 22 d’abril de 2010

Experiència de fa poca estona

Amb el Josep avui hem anat a passeig cap a Bon Major i m'he trobat amb una parella de padrins pasturant alegrement pel camp del meu pare, que està sembrat de civada tot i que amb la mà d'herba que hi ha no sap pas si aquest any en treurà gaire profit. A l'anar no els he volgut dir res. Al tornar no m'he pogut aguantar. M'adreço a la senyora, gairebé cridant perquè estaven força endinsats al camp:

-Disculpi! Que han demanat permís per entrar al camp?
-Háblame en castellano porque el catalán no lo entiendo. (Apunt: després he sabut qui eren i ja deu fer anys i panys que viuen a Catalunya. Formen part d'aquesta generació tan elogiada dels "altres catalans", eh? que van venir aquí per treballar i fer créixer el nostre país, ens diuen, i als quals no se'ls pot recriminar res, ni tan sols que no hagin tingut les ganes d'aprendre ni de voler comprendre el català).

Li he repetit amablement en castellà (d'acord, Marc, t'acceptaré la bronca) i li he dit que el camp tenia un propietari i que a més estava sembrat. Hi collien unes branquetes que es veu que al seu poble "d'abans" hi són tan apreciades, i que no veia que estiguessin fent cap mal al camp. Li he volgut fer entendre que ja no era qüestió de si feien mal o no al sembrat, sinó del fet que estaven campant tranquil·lament per un terreny privat. "Claro, al no haber vallas...". Sí clar, ara ens haurem de posar a tancar tots els camps. Al pas que anem, no ho podem pas descartar, perquè ja li he dit que des que al Pla hi ha tanta gent de fora cada dos per tres ens trobem amb casos així. "Claro, y pagamos justos por pecadores". La dona no baixava del burro, tu. En canvi l'home ho ha entès millor, sobretot quan els he fet veure que si arriben a trobar un altre amo dels que hi ha al Pla haurien tingut una sort pitjor que la que han tingut amb mi, que ni els he fet deixar la mercaderia que ja els omplia un parell de bosses ben grosses. "Incluso nos podrían denunciar", ha reconegut ell.

Tot plegat, no sense voler-me fer veure que això d'haver de demanar permís per entrar al camp d'un altre, al seu poble d'abans no s'hi havien trobat mai (que insolidaris i egoistes que arribem a ser els catalans eh?), i em volien fer creure que on viuen ara (Lliçà d'Amunt), tampoc. Doncs mirin, els he dit, aquí ja estem molt escarmentats, i suposo que ho entenen, ¿o és que veurien bé que jo em passegi algun dia pel seu jardinet perquè no hi faig cap mal, només m'hi passejo i potser n'arrenco alguna flor? "No, no, claro, claro... Pero al no estar vallado". I sant tornem-hi.

Al final n'han marxat, "y perdone" m'ha dit la senyora, ben carregats i ella anant insistint en què no hi feien cap mal. Miri, senyora, com diuen: no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure.

josefina

dimecres, 21 d’abril de 2010

S'acosta el gran dia

Aquest diumenge hi ha la tercera gran onada de consultes sobiranistes, i a l'Alt Urgell hi ha tres municipis que la faran: la Seu (i Castellciutat), Oliana i les Valls de Valira. Els últims dies estan sent frenètics pels organitzadors -i parlo sobretot pels de La Seu Decideix, que són els que més conec- però és molt engrescador veure que quan parles o t'escrius amb alguns d'ells estan contents amb la feina feta fins ara, amb l'esforç i amb la receptivitat que cada cop més han anat trobant entre els ciutadans, i domina sobretot la sensació que el que s'està fent és una cosa única, històrica, sense precedents tampoc en la història particular de la Seu. Aquí hi ha la grandesa del 25-A.

Avui ens han fet saber que quatre dels cinc partits que tenen representació municipal (CiU, ERC, PSC-Progrés i IC-V) han signat un manifest per animar la gent a votar. L'únic que no ha donat senyals de vida ha sigut el PP, però tampoc ha d'estranyar.



Per diumenge han programat una marató d'actes, com podeu veure en aquest cartell.



Ara només falta que la gent s'engresqui i vagi a votar. Només d'aquesta manera es pot demostrar que les persones del carrer van per davant dels polítics, que amb els referèndums queden novament en evidència. Quan aquestes onades hagin passat, el moviment que es va començar a gestar a Arenys de Munt no morirà, sobretot gràcies a Espanya, com va dir fa poc aquí mateix el Marc, molt encertadament. Ens ho estan servint en safata de plata i només falta que els nostres polítics, aquells que tant diuen estimar Catalunya, agafin el toro per les banyes i diguin que JA N'HI HA PROU, que ara és el moment de fer el cop de cap decisiu que ens ha de portar a un futur que és difícil de saber si serà millor o pitjor, però que com a mínim sigui un futur dissenyat només per nosaltres, i no per altres que ens maltracten i ens falten al respecte contínuament. Com va escriure el Salvador Sostres poc després que Esquerra fes president el Montilla en un article que vaig retallar per anar llegint tot sovint: "Són temps per a herois catalans i volem les estrelles."

I aquest 25 d'abril ja té els seus herois particulars.

josefina

diumenge, 18 d’abril de 2010

Sentir-se superada

Avui diumenge espero deixar enrere una setmana no gaire bona, sobretot en el sentit anímic. En tants moments he tingut la sensació de sentir-me superada, de voler-me escapar i desaparèixer uns dies, que ara mateix em sento una mica serp perquè és com si m’estigués arrossegant per terra. No hi ha un motiu concret, sinó la suma de diverses coses, detalls i situacions que et van enfonsant, enfonsant, enfonsant... Per començar, el temps. Ja sé que és primavera, i que la primavera ja ho té, això de ser tan variable, però no haver vist el sol gairebé durant quatre dies em va fer mal, i això que a mi m’agraden els dies ennuvolats i plujosos, però després de l’hivern que hem tingut, no poder tenir una tirada llarga de dies “amb anticicló” ho trobo a faltar. Sobretot perquè ara amb el nen tenim ganes de sortir a fer un bon passeig cada matí, i ell s’entreté amb les pedretes, les branques, els tractors que veu passar, la llenya que el padrí serra per a l’hivern que ve, les gallines de la Mariàngels... I amb mal temps no podem fer res de tot això, i ell ho nota i jo ho noto. A sobre, divendres, que va ser el dia que per fi vam veure el sol, el Josep es va posar molt irritable i amb febrotes per culpa de les dents que van sortint. I com que jo estava cansada, de cap i de cos, per una setmana feixuga, es va fer molt difícil de suportar i trampejar. A més, a la tarda va ingressar a urgències a la Seu el Josep Maria, amb una punta d’infart. A la nit el van baixar a Lleida a la UCI, i el meu pare i el Marc hi van baixar la Roser. Tots dos van tornar a les tres del matí. De moment sembla que evoluciona bé, però no haver-hi pogut anar, ni haver-hi pogut baixar una estona ni ahir ni avui, em fa sentir molt impotent.

Necessito que els dos mesos que em queden d’embaràs em passin ben de pressa! Que diferent és el segon del primer! El primer cop pots descansar sempre que ho necessites, encara tens l’ocasió de desaparèixer de tant en tant, oblidar-te de tot i dedicar-te només a tu i a la panxulina. Quan estava embarassada del Josep havia baixat incomptables cops fins a Segre a seure tranquil·lament a les pedres i veure córrer l’aigua l’estona que volia, no tenia cap pressa, ningú tenia una necessitat imperiosa de mi. Que lluny em queden aquells temps! I no fa tant, només un any i mig! Amb el segon embaràs potser hi he baixat dos cops, a Segre. Com que he tingut la sort (i creuo els dits) de tenir un altre molt bon embaràs, amb la nova criatureta poc hi penses, i si hi he pensat més és perquè des dels tres mesos i mig li noto tots els moviments i em recorda que hi és (pobreta!). Es nota molt més el segon que el primer, et diuen les llevadores.

Quin canvi amb les llevadores, també! Com que fa poc del primer, “ara ja estàs ensenyada”, et repeteixen, i les visites que hi he fet han sigut de pura rutina, res a veure amb el primer embaràs. Sense anar més lluny, dimecres vaig tenir-hi visita i en vaig sortir una mica desmoralitzada: pregunta de rigor sobre com et trobes, mirar la pressió, pesar-te, escoltar el cor de la neneta, tot correcte, i programació de les últimes anàlisis, la visita a l’anestesista i l’electrocardiograma, que si aquest me’l va programar va ser perquè jo em vaig recordar que en el primer embaràs me l’havien fet, que si no... Em va preguntar si se’m botien les mans o les cames i li vaig ser sincera: no sabia què dir-li, no ho sabia, si se’m botia res, perquè ni hi havia parat atenció, quan ho hauria de fer? A la nit, quan em deixo anar rendida al llit, em poso les mans a la panxa i és l’únic moment de tranquil·litat que tinc per pensar en la neneta i una mica en mi. Però m’adormo de seguida.

Les nits, hi ha de tot: si puc dormir quatre o cinc hores seguides ja és un èxit. La matinada de divendres el nen em va despertar a les quatre i ja no em vaig tornar a adormir fins a quarts de set, per llevar-me al cap de mitja hora. No hi ha nit que no m’hagi de llevar per anar al lavabo, perquè el capet de la Maria cada cop fa més pressió, i hi ha nits que em torno a adormir de seguida però n’hi ha d’altres que, per molt cansada que estigui, no hi ha manera d’agafar el son un altre cop.

I ser mare és molt maco, sí, però molt dur, ja ho he escrit moltes vegades. Aquests dies que et vindria de gust esfumar-te i saps que no ho pots fer, que si el nen vol que li cantis una cançó li has de cantar encara que no en tinguis cap ganes, o fer-li pessigolles, o explicar-li un conte (que hi té una afició!), o agafar-lo als braços perquè ja està cansat de tant caminar, o rumiar de quina manera aconseguiràs que dini bé i sense rebequeries ara que ja voldria menjar ell tot sol i acaba tirant-se el menjar per sobre... Sents que se’t posa a prova contínuament i no pots defallir. I vas tirant, amb més pena que glòria, però ho fas perquè el teu nen necessita que estiguis al cent per cent per seguir-li el ritme. I dono gràcies a déu de tenir uns padrins al costat de casa i al peu del canó, però tampoc en vull abusar, no ho trobaria just. Els qui hem d’apetxugar som els pares, d’això no en tinc cap dubte. I també dono gràcies perquè tinc un nen que no ens està portant gaires problemes ni per menjar ni per dormir. Però això no treu que hi hagi dies que tot se’t fa costa amunt, i se t’amuntega una pila de roba per planxar, i per rentar, i has de preparar l’habitació de la nena que s’acosta, i endreçar armaris, i arreglar les plantes que han passat l’hivern a l’escala i ara ja volen sortir al balcó... Aquest any només he pogut salvar sis de la dotzena de geranis que tenia l’estiu passat. Com que a l’hivern no m’hi he pogut dedicar gaire, sis o set se m’han assecat o gelat directament. En fi, ja vindrà una altra primavera que podré tornar a tenir un balcó florit com m’agradaria.

Ara a la tarda em volia escapar a Andorra. Encara em queden per comprar algunes coses per la neneta i també coses pel Josep, però no sé si hi acabaré pujant. De ser mare, com a mínim he aprés a no fer plans de cap mena, i també he aprés que la paciència i la capacitat de sacrifici d’una mare no coneixen límits. Ser mare et transforma com a persona, fins al punt que jo ara miro dos i tres anys enrere (per no dir més) i a vegades em costa reconèixer-me. I en el fet d’acceptar o no aquest canvi hi ha el secret de la felicitat de la teva nova vida. I per mi no ha sigut gaire fàcil acceptar-ho, per això tinc moments en què reconec que sóc massa exigent amb el Marc mateix, sense anar més lluny, i sé que no és just ni n’hi ha motius, però és en ell en qui puc desfogar-me de totes aquestes “penes”. A vegades necessites molt una abraçada, o unes paraules d’ànims, o per què no, que tinguin una mica de compassió de tu, i els del teu voltant no se n’adonen, perquè ser mare ja és això: gaudir molt, però també patir, patir i patir, i fer-ho una mica en silenci, perquè els temps durs es van superant i sempre en vindran de millors. I tampoc puc demanar compassió, perquè si sóc mare i torno a estar embarassada també és perquè jo hi he posat de la meva part. Però sí que és cert que quant et sents superada, saturada, a vegades fins i tot oblidada –tot i que ja sé que això és més una sensació que una realitat– si t’atures un moment a pensar-hi, com ara he fet aquí davant del teclat, et vénen unes ganes boges de plorar. És una bona manera de desfogar-se en aquests casos. I quan t’asseques les llàgrimes ja t’ha passat tot i penses: "Oh, demà és dilluns, i aquesta setmana he de fer moltes coses: portar el nen a la revisió dels 15 mesos, matricular-lo a la guarderia pel setembre que ve, anar a demanar hora a l’hospital per totes les proves que m’he de fer abans de parir, fer una revista més, trucar aquí i allà, acabar de buidar tot l’armari de l’habitació de la nena, reorganitzar unes quantes coses més..." I segur que, per sort, ho farem amb molts més ànims que els que hem tingut aquesta setmana.

josefina

dissabte, 17 d’abril de 2010

'Segueixes creient' i seguiràs creient




L'eslògan del PSC-Montilla és ben bonic. No sé si l'ha triat algun d'aquests publicistes que tenen aquest no-se-què que els fa tan especials, tan genials, o és obra d'algun Iceta o Zaragoza. El Montilla diu que segueix creient. Jo crec que sí. A part del missatge que volen transmetre (que per mi no és gaire oportú), cal recordar que en català, amb un ús absolut tal com apareix en aquest eslògan (és a dir, sense complements), el verb creure dos significats: 1) 'obeir'; per exemple: Aquest nen no creu; i 2) 'tenir fe religiosa'; per exemple: Els qui creuen i els qui no creuen. Jo crec que sí, que creu i que creu.


marc

divendres, 16 d’abril de 2010

Gràcies, Espanya

Nosaltres anem fent, amb tanta pena com glòria, però la vostra ajuda és colossal. Vosaltres al vostre ritme, i nosaltres al nostre, amb totes les misèries que arroseguem els uns i els altres. Esteu destrossant Espanya i nosaltres fem el que podem. Fins i tot els montilles ja saben que no hi ha res a fer, que això s'acabarà aviat, més aviat que tard segurament. La llàstima és que els nostres no donen la talla, des del penós del Puigcercós, que de tan excitat que està no se li acut res més que que fer broma amb l'adveniment de la sentència (ja és aquí, ja és aquí, ai, que graciós que sóc), fins al Mas, que és dels pocs presentables però encara viu al segle passat. Ara ja està. El descrèdit d'Espanya és estratosfèric, com el Messi, en tots els sentits. Ja podeu donar el poder del TC a un progressista o a un conservador. tanto monta, monta tanto. Això s'ha acabat. La broma s'ha acabat. Feu el que feu, l'Estatut és paper mullat i encara que els nostres polítics no estiguin a l'altura de les circumstàncies, Catalunya no s'empassarà el que per vosaltres és un problema de províncies. Aquest és el vostre problema: que esteu tan acomplexats que us aferreu al sempitierno orgullo español, aneu de cosmopolites i us creieu el melic del món, però Espanya és una merdeta, un tigre de paper. Som covards però ens en sortirem. Visca el TC! Visca la Terra!

dimarts, 13 d’abril de 2010

Tempus fugit



El temps fuig, però hi ha coses que no canvien. Ho dic per l’adhesiu de la pantalla de l’ordinador.

Fa segles, concretament un, que arrossego aquesta pantalla d’ordinador. M’ocupa bona part de la taula però em resisteixo a jubilar-la. És com la mateixa taula de merda, plena de cremades de cigarro, i que m’acompanya des que vaig començar l’aventura pirinenca. És com el mòbil; el meu, el de tota la vida, el vaig canviar fa poc a contracor i per obligació però encara el guardo a la bossa que m’enduc cada dia a la feina. Pobre. Al pantallot aquest li tinc estima i em sap greu portar-lo a la deixalleria. No m’ha fallat mai i no tinc cap necessitat ni ganes de substituir-lo per un d’aquests monitorets anorèxics sense cap mena de personalitat.

L’adhesiu hi és des de fa molts anys, i només de pensar-hi (en els anys) m’agafa esgarrifança. Com passa el temps! Per la llibertat d’expressió, Egunkaria endavant! Hem hagut s’esperar set anys perquè es demostrés que el tancament d’Egunkaria va ser un atac contra la llibertat d’expressió i contra el nacionalisme basc. El mal ja està fet.

El temps passa volant però hi ha coses que no canvien. Per exemple: la falta de democràcia a l’Estat espanyol.

Si el pas del temps esgarrifa, si tot canvia ara més que mai a una velocitat aclaparadora, resulta espantós adonar-te que han passat set anys des que et vas posar l’adhesiu a la pantalla i res no ha canviat en aquest sentit.


A la foto també es pot veure una altra foto mítica. Hehe, quants anys fa, d’això, mestressa? Recordes el que et va dir el teu parent aquell dia a cal Manresà de Farrera?

dissabte, 10 d’abril de 2010

Allò que tant enyorem

Aprofitant aquest dissabte tan primaveral, i després d'un dematí enfeinat a la Seu tant per part meva com per part del Marc, quan el Josep s'ha llevat de la seva migdiada diària de dos hores (quina enveja), hem agafat el berenar i el cotxet, i cap a l'Ansola.

Allà hi hem trobat el padrí, que ja ha dibuixat l'esquema de l'hort d'aquest any. Les trumfes ja estan sembrades, i avui ell i el Marc, amb l'ajuda inestimable també del Josepet, han plantat les cebes, els porros, una bona colla d'enciams i alguna tomatera. D'enciams casolans ja fa dies que en mengem, perquè a l'era el meu pare i el Josep Maria hi han començat a habilitar unes bones zones hortícoles, amb enciams, escaroles, i en un racó unes bones tomateres.

Feia molt temps que no baixàvem a l'Ansola (no us penseu, però després de traginar a l'hort, hem de fer una bona pujada que ara amb el cotxet i servidora amb una panxa de set mesos, no és gaire alegre de fer). I s'enyora una mica, feinejar a l'hort. Aquest any pocs cops de mà li podrem tornar a donar, al meu pare, però confiem que en uns anys hi haurà quatre mans més treballant-hi.

Després de l'hort ens hem arribat fins a Segre, a quatre passes. Al Josep li agrada llençar pedres a l'aigua i hi ha passat una estona divertida però estava ben fatigat, com nosaltres i fins i tot com el Quico. Aquí van unes fotos:

divendres, 9 d’abril de 2010

Pujol i el fracàs

Benvolgut president Pujol,

He llegit unes declaracions vostres en un article del Quim Torra, que és tan bon tio que encara continua a Reagrupament i que segur que no ha manipulat les vostres paraules.

He arribat a la conclusió que cada mig any us feu més radical. Us desitjo una vida molt llarga, però heu de tenir en compte que si us convertiu en un padrí longeu, algun dia encara pujareu al balcó a proclamar la independència.

Declaracions comentades:

“Valoro positivament els referèndums per la independència. [En quin sentit?] Sobre els seus resultats, sóc més escèptic. [Els resultats ja sabem quins són. Ara falta saber els resultats d’un referèndum vinculant.] És important que la gent es manifesti [aquest és el veritable resultat dels referèndums, president: l'independentisme ha sortit de l'armari social, ara falta que surti de l'armari polític], que el tema de la independència no sigui tabú. [Exacte. El problema és que vós sou el paradigma, precisament, del català que assumeix la independència com un tabú. Només cal continuar llegint-vos.] L’obtenció de la independència per Catalunya és terriblement difícil... [Potser sí. Però voleu la independència o no?] A la Catalunya dels anys 60 es va fer el següent plantejament: vindrà la democràcia, Catalunya aconseguirà una autonomia prou important per salvar el seu autogovern, assegurarem la nostra identitat nacional i assolirem un finançament correcte. Progressarem. I tot això es produiria en un Estat canviat, on Catalunya participaria en plenitud. [Un plantejament bonic de debò]. Vicens Vives és això. Espriu és això. Aquest va ser el llenguatge majoritari [primer parleud e plantejament, ara de llenguatge...] de la societat catalana aleshores, tant des del punt de vista històric, com social, polític o fins i tot poètic. Bé, AIXÒ HA TORNAT A FRACASSAR (igual que va fracassar el federalisme el segle XIX, la Lliga o ERC). [Problema ben detectat.] Tot i que hem aconseguit moltes coses (immersió lingüística, policia...) i que Catalunya, i jo el primer, vam jugar molt lleialment amb Espanya, la realitat és que el pacte [pacte?] no s’ha complert. [Vejam, de quin pacte parleu? Espanya va pactar amb Catalunya? Quan? El 1978? El 1981? El 2006? De veritat que m’agradaria saber en què consisteix aquest pacte. Qui el va fer? On consta? Suposo que no preteneu que m’empassi que els estatus que heu viscut van ser pactes entre Catalunya i Espanya... Primer plantejament, després llenguatge, i ara pacte] Així les coses, com volen que jo digui que no estic a favor dels referèndums per a l’autodeterminació?” [Estar a favor dels referèndums no té cap mèrit. Qualsevol demòcrata de veritat hi està a favor. Per què no parleu clar a la vostra edat?]

“Tenim un problema afegit. Avui, Europa no juga a favor nostre. El problema de Catalunya, o el resol Catalunya o no el resol ningú. Els nous estats europeus han sorgit per l’esfondrament dels imperis. La força de Catalunya només pot venir de dintre nostre.” [Però és terriblement difícil.]

“Jo no abandono la defensa de Catalunya en allò que està al meu abast. Les consultes? Sí, sí, endavant, vinga. Ara bé, no em correspon a mi posar-me al davant. Políticament i moralment, estem molt justificats; el pacte amb Espanya no ha funcionat. [I què hem de fer?] No es desanimin, sobretot, no es desanimin. Ens cal més que mai, en un moment difícil per Catalunya, de ser optimistes, ens cal reconèixer i valorar els actius de què disposem. Tenim més possibilitats com a país del que sembla.” [Això ja ho sé. El que vull és que em digueu que votaríeu sí, sense embuts, i que penseu que això és el millor per a un país que ha fracassat en l’intent d’encaixar a Espanya. També us agrairia que proposéssiu una sortida digna quan Espanya liquidi l’Estaut. Que no ens desanimem? Home, costa una mica, eh?]

dimecres, 7 d’abril de 2010

El 25 d'abril, la Seu decideix!

Tot i que per diverses circumstàncies no hem pogut estar al peu del canó com hauríem volgut, amb el Marc mirem de donar un cop de mà en el que podem a la bona gent de La Seu Decideix, que estan enfeinadíssims preparant la consulta pel pròxim dia 25. Aquí us pengem el vídeo que es pot veure a Pirineus TV i si a partir de demà dijous a la tarda entreu al bloc de Les Mesures també podreu llegir l'entrevista als portaveus de la plataforma. Som-hi!!

video

dimarts, 6 d’abril de 2010

dilluns, 5 d’abril de 2010

Perdre l'oremus

El 2003 vaig votar ERC, il·lusionat amb el mateix missatge que ara predica Reagrupament: independència i regeneració democràtica. (També és cert que Reagrupament diu independència, ara mateix; i ERC, no. I també és ben veritat que ja hi ha reagrupats que defensen que la regeneració democràtica només serà possible quan siguem independents, que ara no podem. Marededéu!)

Tot i que el 2003 era partidari d’un pacte ERC-CiU, vaig donar un vot de confiança al pacte amb els sociates. Donem-los una oportunitat i provem això de la higiene democràtica; potser ens anirà bé un canvi de govern després de 23 anys de regnat.

La meva decepció amb ERC va coincidir amb el canvi que va portar ERC a convertir-se en E. Pluja fina, estem construint un estat amb les polítiques socials, no podem crear dos fronts nacionals perquè els país es podria esquerdar, arrossegarem els socialistes i els seus votants cap al sobiranisme, etc. Però l’objectiu era, és, crear una bona xarxa de clients i conservar el poder. I si ens hem d’empassar un finançament injust, ho farem i farem veure que és bonísssim. Sempre podrem dir que és el millor de la història (millor que el de CiU, és clar).

Des de llavors E ha anat a la deriva. Aquests anys de govern catalanista i d'esquerres el país no ha avançat gens des del punt de vista nacional (en l’àmbit polític, vull dir; perquè la gent, per sort, fa que avancem); el tripartit ha sigut un desgavell i E no n’ha tret cap rèdit (d’aquí que estiguin desesperats per aprovar una llei de vegueries totalment inoportuna). Conseqüència: E té més exvotants que votants. Cal felicitar els seus estrategs.

El més fotut és que, a curt i a mitjà termini, veig impossible tornar a confiar en E. Encara que es fotessin una bona patacada a les eleccions, dubto que els bons que segur que hi ha a E puguin netejar la casa dom déu mana. I és una llàstima, per als orfes com jo.

No sóc dels que s’alegren de la descomposició de E. A mi em sap molt greu que E hagi perdut el nord i que no sàpiga reaccionar. Aquí he deixat anar força mala llet perquè em vaig sentir traït per un partit que ha impulsat coses bones (ambaixades, llei del cinema) però que ha prioritzat la poltrona i l’anar fent, que ha deixat desnacionalitzar la ràdio i la televisió nacionals i que ha anat de bracet amb un partit d'obediència espanyola. Fa mandra però cal no oblidar-ho. Zapatero: "El PSC soy yo." Y yo soy España.

Ara la situació comença a ser patètica. Surten enquestes que els donen uns resultats dolents i l’únic que saben dir és que “no ens ho mereixem”, “és una enquesta dirigida i hem de treure pit i collons”, “els mitjans són hostils al govern”, etc. O sigui, tot el món conspira contra nosaltres i només ens volen putejar; nosaltres, que ho fem tan i tan i tan bé.

El súmmum de la paranoia arriba quan el Puigcercós afirma a La Vanguardia que el tripartit no ha fracassat i que “no descarto repetir”. No sé si el Puigcercós té fillols, però no en necessita per poder fer la mona. Ell pot pensar que el tripartit ho ha fet bé (ell i quatre més) i que els mitjans de comunicació ens han fet creure el contrari (quina barra!). El que no hauria de dir mai de la vida, sobretot si vol continuar vivint de la mamella, és que el Montilla ha fet més coses en quatre anys que el Pujol en dotze i que no descarta un altre tripartit. Què pretén amb aquest missatge? A qui vol convèncer? Així vol sumar?

Em preocupa que un home que remena les cireres en l’únic partit independentista que hi ha al Parlament estigui tan obcecat. Si les enquestes et diuen que no solament no recuperes els votants perduts sinó que també en perds, i que a més a més els teus n’estan fins als nassos del tripartit i del gradualisme dels collons, ¿vols dir que no t’has begut l’enteniment quan continues proclamant les bondats d’un gran fracàs com és el tripartit?

No pots anar pel món dient que no acataràs una sentència desfavorable de l’Estatut i que a la pròxima legislatura vols exercir el dret d’autodeterminació, i alhora sospirar per reeditar una fórmula de govern amb uns socis que l’únic que volen és això: jesusito, jesusito, que me quede como estoy.

Per posar-se a plorar. En un moment en què les enquestes semblen dir clarament que la gent vol un govern seriós (i que no necessàriament ha de ser dependentista, penso), és molt trist que la imatge de les propostes independentistes sigui tan poc seriosa (sí, E i Reagrupament). I també és trist que la proposta aparentment seriosa continuï sent decididament dependentista, és clar.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...