diumenge, 30 de maig de 2010

Temors


El Marc ja fa dies que em diu que escrigui alguna cosa i no serà perquè no tingui temes dels quals em vingui de gust parlar. Però em falta el de sempre, temps, i la realitat també és que ara ja tinc el cap a un altre lloc. Avui som diumenge 30 de maig i compto els dies que falten per parir, que em sembla que no seran gaires. Esperàvem la Maria per mitjan de juny (entre el 15 i el 20 més o menys) però jo ja fa uns mesos que tinc la sensació que la cosa s'avançarà, sobretot pel poc descans que he fet durant tot l'embaràs i l'activitat a què he sotmés la pobra criatura. I també pels seus moviments, que ja els he notat (i molt!) des de començament d'any. Fa un parell de setmanes el metge m'ho va dir sense dubtes: "Fes-te el càrrec que no arribes a meitat de juny, pariràs a començament de mes o fins i tot a final d'aquest." Tenir-ne la sensació és una cosa, i que t'ho digui l'expert n'és una altra.

Des d'aquell dia tenim la família pendent de la panxa, he hagut d'accelerar algunes coses que deixava encara per més endavant, i he tingut dies que ja sentia tots els dolors del món. La pressió avall és cada cop més forta, la panxa s'endureix tot sovint, i a la feina he passat alguna estona crítica. Tenia la intenció de treballar fins a l'últim dia però aquesta setmana vaig veure clarament que no em convenia. Tot i que tinc un treball de poc exercici físic, estar-me asseguda gaire estona no em va bé. I a més, haver de tirar endavant una revista cada setmana també et genera estones de nervis i de certa angoixa que ara no em convenen gaire. Dimarts passat, per exemple, que vam estar a la Seu una hora i mitja a la tarda sense internet ni telèfons un altre cop, vaig patir perquè m'endarreria molt, i a la nit ho vaig pagar. Per això vaig decidir que divendres seria el meu últim dia i demà dilluns ja no aniré a treballar. Dimecres tinc monitors (si hi arribo, com em va dir el metge), i estic gairebé segura que si veuen la cosa mínimanent avançada ja m'hi quedaré, tal com va passar amb el Josep.

Amb el Josep és amb qui més penso aquests dies. El temor de com es prendrà l'arribada d'una germaneta no me'l puc treure de sobre. La meva germana i jo ens portem 15 mesos, i ell i la Maria se'n portaran poc més de 16. La meva mare sempre explica que quan va néixer la Jordina jo no vaig voler saber res de la meva mare. No em digueu que no és trist! No trobo que el Josep estigui excessivament emmarat, la veritat. Tenir els padrins al costat de casa, veïns que sembla que el tinguin també com a nét, tiets al mateix poble que l'estimen amb bogeria, hi fa molt! Però no és menys cert que amb el Josep hi passo moltes hores: tots els matins, fins que he marxat a treballar a quarts de tres, i els vespres i l'hora clau d'anar a fer nonetes (aquestes últimes compartides amb el pàpa), i cada matí el llevo, el vesteixo, li dono l'esmorzar, fem la feina de casa (i dic fem, perquè ell ja m'ajuda a posar la rentadora i a parar la pala quan escombro, per exemple), mirem contes, sortim a passeig, tirem pedretes al rec, anem al camp del padrí, pugem al seu tractor, anem a veure les gallines de la Mariàngels, li dono el dinar... Moltes hores maques però també esgotadores, perquè és un no parar. I això ho vaig portar molt bé fins als sis mesos d'embaràs. A partir d'aquell moment ja em vaig haver d'anar aturant. I quan comparteixes tantes estones amb el teu nenet no pots deixar de pensar i de tenir una mica de por davant del canvi que suposarà l'arribada a casa d'una altra criatureta, perquè jo vull continuar estant al peu del canó per tot el que vulgui el Josep, i no sé si seré capaç de tot. I no voldria per res del món que m'avorrís i no volgués saber res de mi, encara que això ho fes només uns dies. El meu sentiment de gratitud cap al Josep és immens, perquè ell m'ha ensenyat (i m'està ensenyant cada dia) a ser mare, que ja sé que és un tòpic i pot quedar una mica de bleda dir-ho, però és la millor professió del món. I aquest és el meu temor, més que no pas el part o com seran els primers temps amb la Maria a casa. Cosa de l'experiència, vull suposar.

És clar que sempre hi ha aquella mica de por a pensar que el part pot ser que no sigui tan ràpid ni tan bo com ho va ser el del Josep, que hi pugui haver alguna complicació, algun problema... Més val no pensar-hi però s'hi pensa. A la visita a l'anestesista la setmana passada, ell mateix em va recomanar que miri d'adoptar la mateixa actitud que vaig tenir amb el Josep i no demani l'epidural. Això és molt fàcil de dir però no sé si serà tan fàcil de fer. Ara mateix no recordo la intensitat del dolor que vaig arribar a sentir, però sé que era molt forta perquè cridar, ho vaig fer a base de bé! Hi va haver un temps que pensava que com que ara ja sabia què era parir (això que agrada tant de dir a les padrines), amb el segon part demanaria l'epidural directament per no haver de tornar a aguantar tant i tant dolor. Però a mesura que m'atanso al dia de parir penso que si ho vaig aguantar amb el primer, com no ho hauria d'aguantar amb el segon, que a més a més serà l'últim (eh que sí, carinyo?). O sigui que aquesta és l'actitud a hores d'ara. Després, un cop em vingui per força a la memòria aquell dolor que et sembla inhumà, ja ho veurem, què farem! Només em vull concentrar a mirar de tenir un part rapidet com el del Josep i que la Maria arribi a aquest món ben plena de salut, d'energia, i amb moltes ganes d'agafar-se al pit i de fer unes bones dormides, sobretot a la nit!

En fi: que sí que m'hauria agradat escriure sobre algun altre tema però ara per ara no hi ha altra cosa que em tingui més ocupada que aquesta.

Fins aviat!

josefina

dissabte, 29 de maig de 2010

L'oportunitat


El que hauria de fer ara l'Artur Mas és anar a veure l'Obama i la Merkel. Mirin, hem actuat així per responsabilitat, però no estem disposats a continuar depenent d'uns irresponsables com els espanyols. Volem decidir el nostre futur, entenent aquest exercici democràtic no estrictament com un referèndum d'autodeterminació. El que volem és decidir les nostres infraestructures, a què dediquem els recursos econòmics, l'aeroprt, el corredor mediterrani, la immigració, l'energia, la innovació, la sanitat. No volem que aquesta Espanya irresponsable ens robi cada any el 10% del nostre PIB, cosa que al seu país, senyora Merkel, està prohibida. No volem que ens diguin què i com hem de ser, quins són els nostres símbols nacionals i quines llengües han de ser obligatòries al nostre país. No volem que ens maltractin més. Siguin, vostès, també responsables i no posin pals a les rodes quan decidim seguir el nostre camí en solitari. Hem demostrat a bastament el nostre compromís amb Europa i el nostre tarannà democràtic, obert al món, emprenedor. Espanya no acceptarà mai una Catalunya dins d'Espanya que pugui prendre les decisions transcendentals per al futir del país. No acceptarà mai que Catalunya exerceixi com el que és, una nació. El dia que Espanya sentenciï que Catalunya només pot ser una autonomia més, espero que vostès, per responsabilitat, per esperit democràtic i de justícia, donaran suport a l'anhel de llibertat d'un poble mil·lenari que es resigna a diliur-se en un estat nació que el menysprea i l'escanya.

divendres, 28 de maig de 2010

Spain: game over

Penso que el que va passar ahir al Congrés espanyol, amb tots els partits polítics, tret de CiU, tan enfonsats com la mateixa Espanya, sortirà als llibres d’història. És el començament de la fi d’Espanya, l’episodi simbòlic que convé als profes quan han d’explicar la història en pocs minuts. No, el que va passar ahir no és pas el salvament d’Espanya per part de CiU. El que va passar ahir va ser un punt d’inflexió que marcarà l’inici de l’esfondrament definitiu d’Espanya. Aquesta Espanya casposa, de pandereta, nou-rica, penosa, inculta, de segona o tercera fila. Fa poc vaig dir aquí mateix que CiU no em fa el pes, però crec que el resultat que CiU va treure ahir al Congrés espanyol no solament beneficiarà CiU i escombrarà els casos Alavedra i Prenafeta, sinó que també serà, o comportarà, un benefici importantíssim per a l’alliberament de Catalunya. És la gran humiliació d’Espanya. Un país que avui només s'aguanta per l'esport. Ara ja ha quedat demostrat que Espanya és un tigre de paper que fa figa pertot arreu. Què pensarà el món mundial d’un centredreta espanyol (PP) que diu no a una retallada ordenada per Merkel i Obama? Quin impacte tindrà en els espanyols i en els catalans aquesta misèria política espanyola? Ara tenim l'oportunitat, més que mai, de dir que no volem continuar aquest malson de partida. Per més burros i covards que siguem, l'oportunitat acabarà sent necessitat, obvietat. Per molt espanyol que et sentis, si vols el millor per als teus fills, això s'ha acabat. Game over. Insert coin?


dimecres, 26 de maig de 2010

digui-oiga


Si vols saber si ets jove o no, només cal que facis aquesta prova: Si mires enrere i només sents nostàlgia d'allò que ara et sembla formidable, no ets jove. I més val que recordis el passat tal com tu el recordes, no pas tal com era. Hehe. Però jo volia parlar del Digui-oiga, secció mítica i mitificada del Persones humanes del gran Miquel Calçada, que allevòrens es deia Miquel Calzada. Bé, no volia parlar del Digui-oiga, sinó de les seves seqüeles. Concretament, d'una cèl·lula artificial digui-oiga d'aquestes que ara són moda i que es veu que tenen tant present i tant futur.

Va, us proposo un adivina-adivinansa. El primer (les dones també) que trobi la diferència digui-oiga entre les dues imatges, tindrà com a prèmit un magnífic apartament a Torrevella-Torrevieja / Alicante-Alicant-Alacant. O un bes al cul.



dimarts, 25 de maig de 2010

Idiomes


La reacció de l’espanyolisme més tronat (aquest sí que és ampli i transversal) al fet que ahir se sentissin diverses llengües al Senat (espanyol) m'ha fet pensar en aquest episodi de l’Anecdotologi de Francesc Pujols (Editorial, Dux, 2010, p. 135):

Idiomes

L’emperador Carles V deia: «El castellà és per parlar amb Déu; el francès, per parlar amb els homes; l’italià, per parlar amb les dones; i l’alemany, per parlar amb els ases».
A aquestes consideracions, Francesc Pujols afegeix: «I el català és per parlar amb un mateix».


dilluns, 24 de maig de 2010

flaixmarcs

Això de la igualtat està molt bé, sempre que no suposi que les dones que arriben al poder acabin sent uns homenets. Heu vist la Camacho avui al Senat? Només li faltava el puro i el servei d'habitacions. Flipava, l'espanyoleta de províncies. Per mi que amb una sessió d'aquestes la cavalleta no necessita sexe fins al Nadal. Ahora vas a ver, Mariano. Tan espanyola, ella, que, enduta per l'eufòria de l'hemicicle, s'ha dirigit a un diputat català i li ha etzibat: "Se lo diré en español, que es la lengua de todos y también la suya." Con dos cojones, Alicia. El que necessitem, més que paritats i parides com aquesta, són dones de debò.

dissabte, 22 de maig de 2010

flaixmarcs

Ara mateix hauríem d'estar bavejant amb el Barça. A la mitja part, dos a zero, amb un futbol que no fa ningú més. És incomprensible. La Josefina diu que és un fracàs i potser té raó. A mi la lliga espanyola m'importa una merda. El que vull és guanyar la lliga de campions, amb el nostre segell. I avui el millor equip del món no juga. A la merda.

dijous, 20 de maig de 2010

La més ximpleta de la colònia


Es diu Beth Rodergas. Aquesta noia arriba fins aquí. I prou:

"Fa temps que ho volia fer [cantar en català], però no trobava el perquè. Em sonava estrany cantar en català, però el boom que es viu avui dia, amb grups i estils molt diversos, m’ha influït. A més, ja no està mal vist.”

Mira que s'ha de ser X-I-M-P-L-E-T-A, per dir això. Haha. És bo o no és bo?!

Atenció (que diria el sonat) a l'entradeta que fa el plumilla a la notícia:

"Beth no se n’amaga. Li agrada la llana, fer ganxet, mitja. I per això, quan li va passar pel cap llançar el seu primer disc en català, no va tenir cap mena de dubte a acudir a la seva afició preferida a l’hora de titular-lo, Segueix-me el fil (Música Global), i de construir les cançons."

Haha. What level here in the cologne.


Setmana de Francesc Pujols al Diccitionari


Encara que no puc dedicar-hi l'estona que voldria perquè es veu que la Maria naixerà abans del que prevèiem i se'ns gira moltíssima feina (parlo per mi: sóc funcionari però tinc i faig molta feina), a cal Diccitionari dediquem la setmana a Francesc Pujols, una iniciativa del gazofilàctic Puigmalet.

No cal dir que qualsevol aportació serà molt benvinguda i tindrem menys feina.

Us en deixo una que ja hem publicat i que a mi m'agrada molt. (El Puigmalet, a reganyadients, també ha acabat acceptant que és molt bona.)

Avui ja no se'n fan, de coses així

Autor: Francesc Pujols i Morgades (Barcelona, 1882 - Martorell, 1962), crític, autor dramàtic, poeta, humanista, historiador, filòsof i escriptor català.

Font: Vista al pròleg del llibre Anecdotologi de Francesc Pujols, d'Isidre Clopas i Batlle (Editorial Dux, 2010, p. 22), que el 1953 va escriure: "Al jardí de l'Ateneu, el filòsof de la 'Torre de les Hores' contempla atentament el lent transitar d'una tortuga. I resumeix les seves cavil·lacions amb una frase lapidària: 'Avui ja no se'n fan, de coses així.'"

Nota: La tortuga de la foto és, efectivament, la tortuga de l'Ateneu. L'he trobada al bloc del Guillem Carbonell, que el 14 de març del 2009 va fer l'apunt Foto de la setmana / La tortuga de l'Ateneu ja ha sortit ! És primavera!


dilluns, 17 de maig de 2010

Avisi'm



Quan Josep Borrell i Sol era regidor republicà de l'Ajuntament de Barcelona, a les Cases Consistorials es va celebrar una festa oficial de gran gala. Tots anaven d'etiqueta. Borrell i Sol duia una magnífica cadena d'or sobre l'armilla blanca del frac. Ventosa i Calvell, el regidor monàrquic de la Lliga, li va fer observar amigablement que quan es va de frac no és costum de dur joies a l'armilla. Borrell i Sol, agraint el consell del seu col·lega, es va desar la cadena a la butxaca bo i dient al seu amic Ventosa:

—Si em veu alguna cosa més, avisi'm.


Anecdotologi de Frances Pujols, d'Isidre Clopas (Editorial Dux, 2010, p. 39)

diumenge, 16 de maig de 2010

Senyor Laporta

Avui no plegueu de president del Barça, però la sensació d'adéu és prou evident. Heu dedicat els millors anys de la vostra vida al Barça i ho heu fet molt bé. Heu sigut el millor president del Barça. Heu comès errors, és clar, però vau treure el club de la misèria; el Barça, avui, és el club del món, el més universal de tots, i, oh!, quina paradoxa, el més català de la història. Carambes! Un president provincià que fa del Barça la icona de la modernitat. On són els Boixos Nois? Som l'Unicef, som un estil de joc, una filosofia, una manera de veure el món, tant se val d'on venim, si del sud o del nord. Som l'exèrcit de Catalunya i els nous cascos blaus. I els entrenadors són tots de la casa. Això no s'havia vist mai. I els tres davanters d'avui. Ara rajeu del Laporta, insensats.

flaixjosefino

Ens estem petant de riure ara que ens acaben d'anunciar en directe els resultats del referèndum per la Diagonal de Barcelona. Esperem què dirà aquest llumeneres de l'Hereu.

Bé, sentit i escoltat l'Hereu, vergonya aliena és el que sento. I el Gomà, no cal dir-ho. Sort que no sóc barcelonina. Ara parla el cessat Carles Martí. A ell els periodistes sí que li poden fer preguntes, curiós. Un li pregunta si l'Hereu no s'ha plantejat dimitir i, mig enfotent-se'n del periodista i com si baixés de la parra, el Martí respon: "L'alcalde? No, home no." QUIN RIDÍCUL TOTS PLEGATS!! I després, des de cal PSC-PSOE us en rieu de la participació a les consultes sobiranistes, eh?? A veure en quin municipi s'han gastat 3 milions d'euros per fer-la, i no parlem ja de la participació. Us ho mereixeu!

Canvio de tema un moment: poques hores queden ja per veure si guanyem la Lliga o què. Si no la guanyem, que mireu, jo no les tinc totes, espero que ningú s'atreveixi a dir que la temporada NO ha sigut un fracàs. Com li deia ahir al Marc, si aquest argument el sento a algú, pensaré que aquest no és el Barça de sempre, el Barça que sempre he conegut, i no m'agradarà el Barça actual. No guanyar ni la Copa, ni la Champions ni la Lliga, evidentment que seria un fracàs. I qui digui el contrari és que li han fet un rentat de cervell preocupant. Però bé, confiem que, en l'últim intent d'aquesta temporada, demostrem que de veritat som el millor equip.

dissabte, 15 de maig de 2010

Paraula de 'sense nom'

Els pobres desgraciats que encara formem part d'Els sense nom som això, uns desgraciats.

(A partir d'ara parlo en primera persona del singular, no fos cas que algun aprenent de Fernando Savater, versió OPUS, sub-versió la vigilo porque es mía, m'etzibés una cossa i no pogués escapolir-me de l'escomesa.)

Les eleccions de la tardor em fan pànic perquè sento el deure de votar, però no sé a qui votar, no vull més socialistes ni tripartits manant, CiU no em fa el pes, Reagrupament és una banda, no hi haurà front nacional, d'Esquerra no me'n fio, no vull que prostituiexin el meu vot, etc.

Encara no tinc decidit el vot i també és veritat que falta molt per a les eleccions i això és una bona excusa, sobretot perquè el món, el real, canvia molt de pressa. Una sentència del TC como Dios manda seria ben bonica de veure. Si els (o el) sense nom ens hem de fotre, de moment, foteu-vos també vosaltres; mulleu-vos, i així potser ho tindrem més clar.

Mentrestant, els sense nom hem de continuar implicant-nos en les iniciatives que surtin a favor de la llibertat, encara que no hi combreguem al cent per cent. Aviat tindrem una ILP (seriosa) al Parlament per tocar els nassos a l'estabishment. Ja m'hi he apuntat, tot i que sé que els pròxims mesos no podré fer gran cosa perquè aviat tindrem una Maria a la família. Farem el que podrem.

Llegeixo al Directe que una colla de reagrupatis et al. ja han presentat una ILP igual però diferent. Mira, m'he desenganxat absolutament de Reclutament però si comenceu a tocar el que no sona, convocaré els sometents, els gaiters i els campaners de Maians i us fotrem a rotllo.

divendres, 14 de maig de 2010

L'anècdota. Pujols i Pla


Aquest matí m'he firat l'Anecdotologi de Francesc Pujols, d'Isidre Clopas (Editoril Dux, 2010), reedició d'un llibre invisible que era impossible de trobar. La llibretera m'ha dit, força sorpresa, que últimament hi ha molt interès per l'obra de Francesc Pujols. Ja era hora, li he respost. Si volem ser lliures, si hem de construir un Estat sense fixar-nos en aquella Catalunya que els feixistes van estroncar, estem ben arreglats. Tampoc no es tracta de tornar enrere, sinó de rescatar aquella modernitat que ens feia diferents. Ara, ja veiem en què ens hem convertit. Serà difícil, però ja hi ha gent valuosa i compromesa que treballa per reprendre el fil i si s'ha reeditat aquest llibre, per exemple, vol dir que no estem perduts.


Al pròleg, Francesc Canosa explica una confessió de Pujols a Josep Pla: "en l'enorme misteri obscur de la raça humana, l'anècdota és l'única escletxa de psicologia real." I la resposta de Pla: "Colossal!"

Tan colossal que aquesta reflexió és recurrent en l'obra de Pla que he llegit els últims mesos. Encara tinc prou fresques les Notes disperses per trobar aquest apunt:

"En literatura sempre he estat partidari que els textos tinguin una precisió geogràfica, que es trobin emmarcats, explícitament, en un temps determinat, que si hi figuren persones que existiren o existeixen siguin anomenades fins, és clar, on sigui possible. Hi ha persones que afirmen que la vaguetat, la imprecisió en aquest punt, el fet que no se sàpiga mai si som a Polònia o a Matadepera, fa universal! És el pur cretinisme. És coneguda l'afirmació de Merimée : «De la Història només m'interessen les anècdotes». És l'única clarícia que de la Història –absoluta obscuritat– es pot tenir. En literatura només m'interessen les coses concretes. La concreció implica donar la situació –com a mínim. Com a mínim... El difícil és descriure els fets, les persones, donar l'aire del temps. Les disquisicions psicològiques, quan no són il·legibles, no s'han pas de prodigar massa. En «L'avar», Molière utilitza una sola vegada la paraula «avar», però l'avarícia del personatge se'n desprèn." (Notes disperses, Edicions Destino, 1992, p. 185)


(Al Diccitionari tenim 5 citacions de Francesc Pujols i 53 de Josep Pla.)

dijous, 13 de maig de 2010

Flaixmarcs

L'espectacle del govern espanyol ha sigut lamentable, des que va començar negant la crisi fins a la claudicació d'ahir. Ja hem superat Itàlia, ara arribarem al nivell de França. No tocarem les polítiques socials, etc. Ara no ens queda cap més remei que fer el que ens diuen. Si fos per mi... Quina barra. Ara bé: el que em fa enrabiar és que m'ensenyin tan nítidament i amb tanta rapidesa que nosaltres també som aquesta Espanya. La reacció del nostre govern, aquest seguidisme. La incapacitat (en el doble sentit: de no poder i de no ser capaç) per prendre decisions transcendentals i quan toca per sortir de la crisi. Aquest episodi demostra d'una manera tan precisa que vivim en una província i que tenim una (mala) diputació com a govern, que a mi, avui, m'ha fet esgarrifar i emprenyar. Fins quan aguantarem aquesta broma?

dimarts, 11 de maig de 2010

Garantir una educació d'èxit


Una de les peculiaritats d'Andorra és que hi ha tres sistemes educatius: l'andorrà, que fa trenta anys que funciona i que ja és el que té més alumnes; l'espanyol, en què s'inclouen els col·legis confessionals; i el francès.

Sóc dels que pensen que el dia que Andorra tingui un sol sistema educatiu, l'andorrà, no caldrà fer gaire política lingüística i la integració dels immigrants (el 70% de la població!) serà molt més efectiva. Cal recordar que els sistemes educatius espanyol i francès (excepte els col·legis confessionals espanyols, en què la llengua vehicular és el català) fabriquen ciutadans espanyols i fancesos (i és lògic que ho facin així ja que per això paguen) i tenen el català com una assignatura més.

El problema, suposo, és que assumir tota l'educació necessitaria una inversió molt gran, però em sembla que a poc a poc s'anirà fent aquest pas cap a la normalitat. Dubto que Espanya tingui gaire interès a mantenir els seus centres a Andorra; en el cas de França no ho sé, però és probable que els veïns del nord vulguin insistir a recuperar l'equilibri que hi havia abans (el pes de la llengua i la cultura franceses a Andorra no és el que era i el portuguès ja supera el francès com a tercera llengua del país).

Avui la notícia als diaris és que l'Escola Espanyola de la Massana tancarà les portes quan s'acabi aquest curs, després de 70 anys a la parròquia. Els motius, segons l'Ambaixada: falta d'alumnes i crisi econòmica. El Govern espanyol, doncs, vol reduir despeses. Molt bé. El que no m'acaba de convèncer, com a argument, és que "agrupar en una mateixa classe alumnes de diferents edats (com succeïa) 'no garanteix una educació amb èxit'".

Jo no he estat mai amb alumnes d'edats diferents, però penso que el fet que en una aula hi hagi pocs alumnes i aquests alumnes tinguin edats diferents no és cap entrebanc. Agrupar els alumnes tal com fan la majoria de centres tampoc no garanteix res, em sembla. Per això et demano, Josefina, que completis aquest apunt amb la teva experiència. Tu que vas anar a una escola-aula de poble, amb pocs alumnes agrupats de diverses edats, em pots donar la teva opinió?

marc


Doncs només puc dir que estic molt però que molt orgullosa d'haver anat a una escola de les que ara se'n diuen rurals, i d'haver compartit classe amb companys més grans i més petits. Així vam aprendre, per exemple, a ser fins a cert punt autodidactes. A tercer d'EGB, quan teníem vuit anys, ens van separar en dos aules perquè va ser època de molta canalla al Pla (una trentena, repartits entre el col·le dels grans i el dels petits). I a l'aula nostra, a la dels grans, els de tercer estàvem amb els de quart, cinquè i sisè, i els anys següents hi érem des de tercer fins a vuitè. Quan era hora de fer matemàtiques, tots fèiem matemàtiques. Quan tocava socials, tots fèiem socials. Quan la senyora Àngela (ep, a més una mestra en solitari per a tots) explicava les lliçons dels grans, els que veníem per sota també escoltàvem i res se'ns feia repetitiu. Al meu curs érem tres i nosaltres mateixos ens posàvem els deures i l'endemà ens controlàvem si els havíem fet o no. Vam aprendre també a ser responsables. En tinc els millors records, no ho canviaria per res del món, i per això estic molt contenta de pensar que, d'aquí a un parell de cursos, el Josep podrà anar també a col·le al Pla i compartir classe amb companys més grans i, després, amb altres més petits (entre els quals la Marieta!). És un aprenentatge únic on vam aprendre coses que després a l'institut, més tard a la universitat, i també a la vida en general, ens han servit de molt.

josefina






diumenge, 9 de maig de 2010

Doncs jo ho veig així


Després dels dos últims exemples de manipulació i barroeria informativa que ha explicat la Josefina, permeteu-me una recomanació molt oportuna en aquest sentit: Doncs jo ho veig així, de Xavier Sala i Martín, un recull d’articles que desmunten, precisament, algunes de les grans veritats que ens volen fer empassar amb la complicitat dels mitjans de comunicació.

El Sala i Martín té un defecte molt important que en aquest país no es perdona: és molt intel·ligent; i per reblar el clau, s’explica bé, aporta arguments rigorosos, té sentit de l’humor i és un desacomplexat que no es casa amb ningú (amb una excepció: la llibertat). Per això m’agrada, més enllà que coincideixi o no amb la seva ideologia i amb alguns temes concrets.

El fet que tinguem algú com el Sala i Martín és un luxe enmig de tanta mediocritat, tant seguidisme i tanta pedanteria barata. Amb arguments científics va despullant els mites i els negocis que s’han creat al voltant del (re)canvi climàtic, la idíl·lica Suècia, el liberalisme salvatge (sempre salvatge), la solidaritat mal entesa, la discriminació positiva, la prostitució, la pobresa al món, la crisi econòmica, etc. És un luxe i una necessitat perquè, ara més que mai, ens fan falta veus que qüestionin el que tothom dóna per fet, el que ens va tan bé per no remoure la consciència. Per exemple: La lluita contra el canvi climàtic (o, més ben dit, contra l’escalfament del planeta) no pot ser una prioritat perquè, amb una grandíssima inversió, els resultats, d’aquí cent anys, serien ben minsos. Tenim altres prioritats, diu l’autor, i jo hi coincideixo. Mentrestant, cal continuar investigant i innovant per poder tenir energies més netes i econòmiques. I sobretot, eradicar la fam al món. Com? Per exemple, permetent que l’Àfrica ens vengui els seus productes.

“Doncs bé, a Doha, els Estats Units, Europa i el Japó es van comprometre a dialogar amb l’objectiu de posar fi a aquesta situació tan perjudicial per al Tercer Món. És cert que, de moment, només es va acordar «dialogar» sobre el futur desmantellament d’aquest proteccionisme salvatge i que encara queda molt per fer. Però el simple fet que els rics accedissin a parlar del tema representa un pas tan gran, tan nou i amb uns potencials beneficis per als pobres tan extraordinaris, que tots els observadors han coincidit a qualificar l’acord de Doha de gran èxit per als països subdesenvolupats.
I és per això que un esperava que el moviment antiglobalització, autoproclamat defensor dels interessos del Tercer Món, inundés els mitjans de comunicació amb missatges de celebració. La realitat, això no obstant, ha estat molt diferent ja que l’únic que ha inundat els mitjans ha estat el silenci. [...] el mutisme dels globòfobs ve a confirmar el que sospitàvem des de fa temps: aquests grups ataquen la globalització no per defensar els països pobres, sinó per protegir els interessos dels grups de pressió proteccionistes dels països rics. Entre aquests grups destaquen els lobbies tèxtils nord-americans, els agricultors europeus i, sobretot, els violents camperols francesos liderats pel símbol per excel·lència del moviment antiglobalització: el recalcitrant i convicte pastor de cabres José Bové.”

Per resumir l’esperit d’aquest llibre, el consell que tan amablement regala el Sala i Martín als que no són fanàtics és una citació que trobem en aquest mateix article sobre Doha: “Com va dir Sherlock Holmes: «El més important és separar el que són fets absoluts i innegables del que són fantasies creades per reporters i gent interessada.»”

Una lectura molt interessant. I ara digueu-me neoliberal salvatge.

dissabte, 8 de maig de 2010

Dijous passat, al TN vespre


En el Telenotícies vespre del dijous 6 (que curiosament és l'únic de la setmana que no es pot recuperar des del web tv3.cat) es va emetre una notícia escandalosa. Bé, potser la notícia en sí no era escandalosa. El que era escandalós va ser com començava l'explicació de la notícia. Jo no hi prestava gaire atenció, estava desparant taula, el Marc era a l'ordinador, però de poc no em cauen els plats a terra quan vaig sentir el que vaig sentir.

El periodista, o la periodista, perquè no em va quedar clar si era home o dona, començava un vídeo sobre la immigració dient una cosa així (no ho recordo literalment): el discurs xenòfob contra els immigrants, que feia uns anys era propi de partits d'ultradreta, ara l'han fet seu partits amb representació parlamentària. Sí, sí, sí, així mateix. I evidentment, amb imatges de l'alcalde de Vic, per si algú no sabia de què estava parlant... Ho vaig comentar de seguida al Marc, que no s'ho podia creure. Em va dir que ho expliqués al bloc però se me'n va anar el sant al cel i no ho vaig fer.

Al Telenotícies vespre d'ahir divendres, el Pellicer, abans d'una d'aquelles cortinetes musicals que serveixen per canviar de temes o de secció, es va referir a la notícia. Algú es va queixar, doncs. Però no ho va fer per rectificar sinó per dir que potser sí que aquella notícia podia donar lloc a males interpretacions i volien deixar ben clar que aquest no era l'estil dels professionals de la casa. Pellicer, xato, a tu com a editor i responsable de l'informatiu, t'hauria de caure la cara de vergonya. Als telenotícies de TV3, i a uns quants dels seus professionals, ja no us queda gaire credibilitat.

josefina

divendres, 7 de maig de 2010

Ens fan empassar el que volen




A aquestes alçades de la pel·lícula ja segur que gairebé tothom haurà vist i revist aquesta foto. A mi me la va ensenyar la meva companya de fatigues a Les Mesures, la Meritxell, que la va veure al facebook del Sergi Cava, fa uns quatre o cinc dies. Com que ja d'entrada -i no sé per què- no m'ho creia, vam mirar-nos la imatge amb un interrogant al cap i no vam tardar gaire a adonar-nos que era un muntatge, prou ben fet, però un muntatge. I que se n'adoni la Meritxell, que és experta en Photoshop, potser no té mèrit, però que me n'adoni jo, és perquè de veritat hi ha detalls que no quadren. Per exemple: les mans que l'Ibrahimovic té damunt del pit són totes dos les seves, i si realment aquest parell estiguessin tan arrambats com ens volen fer creure, els pantalons del Piqué, en aquella zona on se suposa que s'estarien tocant cuixa per cuixa amb els de l'Ibrahimovic, s'haurien de veure més arrugats, més aixafats. I l'element més sospitós per part de la Meritxell: que a la foto no s'hi vegin els peus del Piqué.

No hi vam donar més importància fins que avui, de visita fugaç per l'e-notícies, he tornat a veure la foto en format notícia i remetent a un escrit de la Mercedes Milá. No m'ho podia creure: desenes i desenes de comentaris sobre la foto i, el que és el pitjor, donant per fet que la foto era efectivament "robada", com han dit a la versió digital d'El Mundo! Però no només això, posant al google les paraules Ibrahimovic i Piqué, et surten webs d'arreu del món parlant de la foto i donant-li tota la credibilitat!

A veure, a mi si la foto fos real, tampoc m'escandalitzaria. És més, la trobo una foto molt maca, amb aquests dos trossos d'home (amb una predilecció especial pel Piqué, tot ho he de dir...). Però que s'hagi aixecat tanta polseguera i que ningú amb dos dits de seny encara no hagi qüestionat obertament i amb tractament de notícia que la foto és un muntatge, això sí que ho trobo escandalós de veritat. És la prova més evident que ens empassem tot el que llegim, tot el que veiem, que no qüestionem res, no posem en dubte res, no tenim ànim crític per a res!! ¿¿Hi pot haver res pitjor que aquesta actitud??

Un altre tipus de comentaris que no comparteixo gaire (Esther, no te m'enfadis!), són els que diuen que quin mal hi ha a veure dos hòmens en actitud carinyosa com aquesta, que si fossin dos dones ningú posaria el crit al cel. Doncs mireu, què voleu que us digui, digueu-me simple, anticuada o coses pitjors, però el primer que jo pensaria és que, efectivament, són homosexuals (que, repeteixo, no trobaria que fos pas cap problema), potser perquè no estic habituada a veure mostres d'afecte d'aquest estil entre dos hòmens i em xoca; no hi deu haver cap mal, en això.

Però en fi, per mi el gran drama d'aquesta història és que de veritat hi hagi tanta gent que s'ho hagi pogut creure.

josefina

dijous, 6 de maig de 2010

Elis


Si les cull el sogre no són tan bones, però me'n vaig corrents a fer una truiteta de carreroles (o carreretes, etc.). Au.



dimarts, 4 de maig de 2010

Això del català


Els dilluns al matí faig un espai setmanal de mitja horeta al programa Ara i aquí de Ràdio Nacional d’Andorra. Hi parlo sobre paremiologia (p. ex.: "La fusta de maig fa més bona música", però "Músic pagat no fa bon so"), actualitat terminològica que surt a la premsa (ahir: burca, workshop, fam trip, hòlding, core business, etc.), perles (ahir va ser el torn de Sant Chochi), consells lingüístics i dialectalismes (posella), entre d’altres.

Ahir vaig comentar un tret dialectal que m’agrada molt. M’agrada sentir la Josefina quan diu Ja cau gotes i Avui puja molts cotxes, quan els orientals diem Ja cauen gotes i Avui pugen molts cotxes.

És propi dels parlars nord-occidentals (per exemple, a Andorra) no fer la concordança en construccions amb verbs existencials (haver-hi, caldre, faltar, quedar), verbs de moviment inherent (anar, venir, pujar, baixar, caure, arribar, etc.) i verbs presentacionals (aparèixer, desaparèixer, néixer, florir, morir, succeir, passar, etc.).

Per exemple:

∙ Ens cal (nord-occidental) / calen (oriental) més persones valentes.
∙ Avui puja / pugen molts cotxes.
∙ Aquest cap de setmana arribarà / arribaran molts turistes.
∙ Fa falta / Fan falta més diners.

Així, segons la normativa, els orientals diem Arribaran molts turistes però no podem dir Hi han molts turistes. Una mica incongruent, no?

En aquest punt vaig introduir la recomanació de la setmana: el llibre Això del català, d’Albert Pla Nualart, cap d’edició de l’Avui, que tracta sobre aquesta incoherència i altres punts conflictius de la normativa (i de la política).

És una obra interessant, apta per als que no ens dediquem a això del català; fins i tot diria que és una obra necessària i que, segons el prologuista, l’eminent Joan Solà, "provocarà polèmica".

Podem fer-ho més fàcil?, pregunta Pla al subtítol del llibre. Podem fer més fàcil la normativa del català? Quan el presentador del programa va sentir aquest subtítol se li van posar els ulls com unes taronges. És el retret que em fa sovint (com si jo en tingués la culpa!), però té tota la raó del món. Fa més de deu anys que em dedico a això del català i estic totalment d’acord amb el plantejament general de Pla: tot i que la normativa no farà que el català sigui una llengua normal (sinó la necessitat d’utilitzar-lo), "si el marc social estira cap al castellà, i la normativa noucentista, mantinguda quasi intacta, contradiu la intuïció del parlant menys interferit, la sensació d’artificiositat, de dubte general i irreparable, pot tenir, està tenint, un enorme efecte desencoratjador".

Hem de fer-ho més fàcil. No és fàcil, però cal que la gramàtica normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, que fa segles que esperem, sigui una gramàtica del segle XXI, ni light ni heavy, sinó feta amb sentit comú i pensada perquè sigui una eina útil i no pas això tan difícil del català.

Pel que fa a les propostes concretes de Pla, en general hi estic d’acord (combinacions de pronoms febles, lo neutre, relatius compostos, caiguda i canvi de preposicions, estrangerismes, guionets, etc.). Després de llegir el llibre, però, m’han quedat alguns dubtes que espero que ell mateix m’aclareixi dilluns que ve, si accepta la nostra invitació per parlar d’això del català.

marc

dilluns, 3 de maig de 2010

flaixmarcs

Avui és el Dia internacional de la llibertat de premsa. Llibertat i premsa, quin oxímoron. Felicitats, bons premsadors (que n'hi ha), paciència i bona sort i bona feina. I als premsadors que els falta un bull i als amargats els desitjo una ràpida recuperació, que el lector no en té cap culpa.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...