El 48%

Sobre l'enquesta d'El Periódico (gairebé un 50% de favorables a la independència, bàsicament), recomano l'article del Francesc, que diu que "la independència ha deixat de ser patrimoni dels independentistes". "L’enquesta el que ens està descrivint és un nou escenari, apassionant, en el que la independència ha esdevingut una opció present en tot tipus d’electorat, i que ja no gestionen els independentistes. Ho trobo formidable." (Jo també.) I sobretot: "Tenim una oportunitat única de construir una majoria política sobiranista i una majoria social i cívica independentista. Però no hem de donar per fet que existeixi. Hem de donar per fet que cal treballar-la i consolidar-la."

Avui, per exemple, s'està fent una feina molt valuosa a l'àrea metropolitana. Sí, els de sempre diran que les consultes són un fracàs, que no interessen a la gent, etc. Van dient això mentre el percentatge d'independentistes no para de créixer. Aneu fent.

És una llàstima que, a hores d'ara, no puguem agrupar aquest 48% i fer-lo decidir, però l'altre missatge de l'enquesta és que dos de cada tres catalans no volen la independència ara. Els que som impacients ens haurem d'aguantar, no ens hem de deixar endur pel pessimisme o per un 15% de participació, i cal que fem un esforç per anar augmentant aquest percentatge, encara que no es traslladi, de moment, a les urnes.

Si aquest percentatge del 48% augmenta, voldrà dir que les coses es fan bé. Com diu el Francesc, la transversalitat de l'independentisme és una gran notícia perquè és l'única manera que es podrà estendre com una taca d'oli. La normalitat. Cal començar a parlar del projecte d'una manera molt clara, sense complexos, amb molt mà esquerra i molta generositat. No n'hi ha prou de dir que viurem millor sent lliures, sinó que s'ha de dissenyar un pla, parlar-ne amb normalitat, ser oberts i democràtics en l'elaboració de la nostra futura, carta magna, ser seriosos, cedir en alguns aspectes. Per exemple: si volem guanyar un referèndum a curt-mitjà termini, hem de garantir que el castellà serà oficial a Catalunya, cosa que vol dir, simplement, que tothom es podrà adreçar a les administracions en aquesta llengua. Que sigui oficial no vol dir que sigui la llengua comuna, com ara; si construïm un estat com déu mana, amb el català com a llengua normal i respectant les altres, tothom acabarà adoptant el català com a llengua d'ús habitual.

Doncs això, paciència i ànims.

marc

Set plans

El quadern gris és una meravella.

"El seny català sembla una forma comercial, positiva, de l'escepticisme." Pàg. 325

"Un home equilibrat deu ésser aquell que mirat d'un cantó presenta unes qualitats i mirat del cantó oposat uns defectes." Pàg. 337

"En el «Journal d’un poète» d’Alfred de Vigny, hi ha una frase en cursiva. Aquesta: L’espérance est la plus grande de nos folies. És una frase d’una aparença terrible i que, malgrat tot, potser és plausible i molt posada al nivell de la vida." Pàg. 337

"La funció real de la intel·ligència no deu pas consistir –com generalment se suposa en aquesta península– a aprendre de distingir una hipòtesi d’una fantasia. La seva funció real consisteix a aprendre de distingir el que és del que no és." Pàg. 336

"Quan en aquests inicis de primavera un enamorat adopta davant de l’objecte del seu amor un posat consirós, passiu, melangiós, és que els recursos dialèctics s’han esgotat. És un moment delicat, perquè en aquest temps el que detesten més les dones són les pauses." Pàg. 335

"És un home [Enric Jardí] que segueix amb una gran lucidesa i un agut esperit dialèctic els moviments extrems de les idees –únics que en definitiva tenen un pes. En el camí del mig, hi pot haver la veritat, però no hi sol pas haver gaires idees. La veritat és una idea que ha estat acceptada, una idea refredada." Pàg. 333

"Veure fins a quin punt la salut física, la satisfacció física, contribueix a la creació de bones persones seria del més gran interès. En la producció de la satisfacció física intervé considerablement la possessió d’una cartera plausible. La meva experiència és molt curta i negligible. En determinats casos concrets he vist, però, en persones de bona salut una clara tendència a l’oblit –a l’oblit del rancor, de la malvolença, de la venjança, de la crueltat. Sense una memòria molt activa, al·lucinant, malaltissa, els actes de crueltat gratuïta, capriciosa, són inconcebibles. La més alta virtut de l’home civilitzat és la capacitat real o aparent d’oblit. Una societat construïda i pacificada es basa en un entrellat de mutus menyspreus passius." Pàg. 319

flaixmarcs

1. Si us hi fixeu una mica, veureu que la locució de moda és tot plegat. La sentireu dir al Montilla, a l'home del temps, a la tieta Basté, etc.

2. La meva teoria, formulada abans que Espanya caigués (bonic terme esportiu) contra Suïssa, és que la Caputxeta Roja no pot triomfar mai si renuncia a la seva essència. Si Espanya és el Barça, no té res a fer. Espanya és la fúria, la casta, l'orgull, Juanito i Santillana, a por ellos, passió, dos orejas y el rabo, La Roja. Ara bé: no deixa de ser curiós que els espanyols, de tant en tant, s'atreveixin a aparentar el que no són a la recerca de la glòria perduda. O no.

3. L'Artur Mas diu que els catalans encara no hem madurat prou per desempallegar-nos dels espanyols. Potser té raó, o no. El que em sembla una presa de pèl és fixar com a objectiu el concert econòmic com una mena de pas previ o de caramel substitutori o supositori. No ens llepem el dit i els espanyols abans ens expulsen que no pas deixen de robar-nos. Celebro que el Mas hagi explicat quin és el seu projecte nacional a curt termini, però em sembla que s'equivoca. Si encara no som/estem prou madurs per decidir la nostra sobirania, penso que estem massa podrits per començar una altra batalla que no ens durà enlloc. Més desgast i més frustració. I no crec que a can CiU hagin dissenyat aquesta estratègia del concert perquè fracassi i els catalans acabem madurant d'aquí a quatre anys. No cola gens, cativistes. Aquest rotllo no me l'empasso pas.

4. Mig juny i sembla que estiguem a l'abril. Ja comença a no fer gràcia, tot plegat. He baixat una estona a l'hort. Massa aigua per a les cebes i tot plegat. A veure com collons traiem tanta herbota. El Segre baixa catxondo. Em fan mal els corrons però encara he tingut esma de plegar quatre carreroles per sopar. Happy flowers, això sí.

5. Dilluns se m'acaba el permís de paternitat. No tinc ganes d'anar a treballar, encara que la feina m'agrada. De fet, no tinc ganes de tornar al món.

6. Es veu que el Sandro Rosell no vol que el Camp Nou sigui una de les seus del referèndum independentista de Barcelona. És clar, l'esport i la política no es poden barrejar. No ho fa ningú; ni ara, en ple Mundial; ni ara ni ahir ni demà, quan Espanya té la missió de perseguir l'oficialitat de les seleccions ESPORTIVES catalanes. Comences malament, xato, perquè negar les instal·lacions del Barça per fer una consulta és un atemptat a la democràcia i al tarannà del club. La política i l'esport sempre aniran junts, encara més en països tercermundistes i poc consolidats com Espanya i en països ocupats com el nostre. Però no és el cas: aquí el que es vol fer, més que barrejar, és implicar una de les entitats més importants del país en un exercici de democràcia. Normal. Si no ho vols veure així, és que ets un catalanet acomplexat de pa sucat amb oli. O ets un home Vanguardia.

Tancat per naixement

Ja tenim la Maria aquí. Totes dues estan molt bé.

Doncs sí, aquesta és la Maria a les poquetes hores de néixer. Ho va fer dimecres dia 2 a les 15.57 per ser exactes. És menudeta però mai hauria dit que s'agafaria tan bé i tan fort al pit. Quina sort. De moment ens ha sortit dormilega, sobretot de dia. I sembla tranquil·leta. Que també hi fa molt l'experiència que hem pogut aprendre gràcies al Josep. Jo estic la mar de tranquil·la, també. Sembla com si hagués sigut mare tota la vida! El Josep de moment ha acceptat bé la germaneta. Se la mira, li riu, li fa petons i li toca tota la cara. A veure quant durarà...

El part va anar molt bé, rapidíssim. Vaig aguantar força concentrada les primeres contraccions, sense cridar com l'altre cop i respirant com et diuen que cal fer. Ara, quan vaig entrar a la sala de parts, llavors sí que em van sentir. Però el moment de tortura -que l'és!- no recordo que durés gaire més de deu minuts. Com va dir el meu metge a l'entrar pitant a la sala: "De pressa, que quan aquesta crida és que la criatura ja és aquí!" Efectivament, la Maria no va tardar gens! I a mi, en el moment de màxim dolor, se'm va escapar un "HÒSTIA!" així, en majúscules!! Uns instants després ja em sentia al cel i amb la Maria damunt del pit. I apa, a aclimatar-nos a la nova vida, ara.

Gràcies a tots per les vostres felicitacions!!

josefina