dimecres, 28 de juliol de 2010

Qui vulgui fer de toro, endavant


Autor: Anònim.

Equivalent: El que quiera hacer de toro, adelante. [ES]

Font: Vista en un comentari a El Mundo (espanyol) el 28/07/2010.

Nota: Dedicada a tots els amants de la barbàrie casposa.

La meva cadena preferida


No em direu que, des que tenim aquest invent de la TDT (Televisió Digital Terrenal, com li n'hi ha dit més d'un cop el Montilla), no coneixeu gent del vostre entorn, gens sospitosa de ser espanyolista ni pepera, que admeten que una de les cadenes que acostumen a veure sovint -davant del trist panorama que ofereixen la resta- és Intereconomía.

A casa nostra la veiem sovint. Ara mateix, que fa poca estona que el Parlament ha aprovat la prohibició de les corrides de toros, hem dit: posem Intereconomía, a veure com estan els ànims. El programa Dando caña (el nom ho diu tot) només parla d'això. Per tant, i primer punt a favor de sintonitzar Intereconomía, normalment fan debats de notícies que acaben de passar. Lluny dels pesats del 3/24 (Tot el que vols saber, quan ho vols saber, quin riure). Fa gràcia veure que no hi ha cap tertulià defensor dels drets dels animals, per exemple. És un altre punt que m'enganxa sovint a Intereconomía: hi ha molts programes de debat i tots els tertulians opinen el mateix, amb més o menys matisos, però tots estan d'acord. ¿Qui s'atreviria aquí a casa nostra a crear un canal com aquest però en versió independentista? Seria sensacional, a mi aquests d'Intereconomía em fan una mica d'enveja, per ser tan desacomplexats.

I veient els sms que van passant durant el programa, és clar que hi ha molts catalans -de tots els colors- que mirem Intereconomía. Amb el Marc pensem justament el que deia un d'aquests missatges fa pocs minuts: Si no tinguessin Catalunya, de què parlarien? La vida que els donem!

Bé, i al marge d'això, contents estem a casa nostra per la decisió del Parlament. La tradició no pot justificar una barbàrie. Jo estaria a favor de les corrides si, com passa amb la pesca controlada sense mort, el final fos seguir vivint, tant el torero com el toro.

josefina

dissabte, 24 de juliol de 2010


Antiestrès




És exactament això


Article de Jordi Cabré en aquest nyap en què s'ha convertit l'Avui.cat. Al final diu:

"A mi m'agradaria que la propera legislatura fos la de la declaració d'independència, i no descarto gens que ho sigui. Tot evoluciona molt ràpidament. Però crec que cadascú ha d'arribar a aquest punt on sóc jo (on som molts) seguint el seu propi ritme, i CiU porta un ritme més lent perquè no és una moto aquàtica sinó un transatlàntic. ERC, accelerada verbalment, s'ha estavellat amb els seus propis fets. I Solidaritat, o el partit que en sorgeixi? Que empenyi. Com fem molts. Que sigui un far, o una barca guia. Però que no sigui un corsari que posi ningú entre l'espasa i la paret. Ara només ens faltarien bandolers i pirates per tornar a la decadència, a Olivares i al Tractat dels Pirineus."

No ens confonguem d'enemic. Jo tiro més aviat cap a la Solidaritat, i tu cap a CiU, i tu cap a ERC. I al final ens trobarem. A veure si som capaços de fer la nostra, la que sigui, cadascú la seva, i anar empenyent, sense tocar el que no sona.


dijous, 22 de juliol de 2010

Crònica de les vacances


Les dotze. A casa nostra no són hores, o més ben dit, no eren hores fins que van aparèixer les nostres corretges. Ara vinc de passejar la nena amb el cotxet, amunt i avall fins que s'ha adormit. És el que en diríem, modernament, una defensa preventiva davant el més que posssible atac de còlics amb què ens obsequia la Maria cada dia. (Si teniu algun amic o similar amb un fill petitíssim i us diu que tot va de puta mare, menteix. És un amic mentidoret.) Ha tardat mitja hora llarga a adormir-se, en un passeig molt agradable després que la pluja hagi refrescat l'ambient. M'hi hauria quedat una estona més, a la fresca, però he tingut prou temps per omplir la bossa i els pulmons.



No sé pas d'on surten tants cargols. On s'amaguen quan no plou? Gran misteri.

Ara m'adono que estic molt cansat.

Aquest parell de nimonis no ens deixen fer vacacions com déu mana. Només ens permeten fer escapadetes, no d'un dia, sinó d'hores o minuts. Les meves sortides fugisseres es concentren, bàsicament, als marges quan ha plogut i a l'hort, on el sogre, tot solet, ha muntat una logística que enriu-te'n dels arquitectes. Només hi he pogut anar uns quants dies a treure herba, però les pluges d'aquesta temporada han fet créixer l'herba d'una manera desmesurada i ara ja no s'hi pot fer res.



Aquests dies, quan tinc una estoneta, agafo la moto i el Quico, i cap avall. Pensar que hi ha mongetes (o tavelles, com en diuen aquí), carbassons, tomàquets /tomates, porros, cebes, cols, bledes, pebrots, cogombres (o pepinos, com en diuen aquí), etc., que es poden fer malbé... em poso malalt. Però no solament hi baixo per aquest remordiment, sinó també perquè trec a passejar el Quico i em trec a passejar a mi. És el meu esbarjo. Arribes a casa i a triar mongetes, a congelar-ho tot perquè no en mengem prou per absorbir-ho tot (aquí són molt de poble, però el que menja més verdura, amb diferència, és el nouvingut d'Igualada, servidora). I afededéu que no hi ha res com menjar tomàquets que fan olor de tomàquests. I les cebes... ummm. Això no té preu. Amb una estona a l'hort i menjant-ne aquests fruits deliciosos faig les meves vacances.


dimecres, 21 de juliol de 2010

Crida a la Solidaritat per la Independència

M'he adherit al manifest a favor de la Crida a la Solidaritat per la Independència encara que no sóc gaire optimista sobre l'èxit d'aquesta iniciativa. Faré el que podré, que serà ben poca cosa perquè a casa nostra estem desbordats, però si hi ha moviment local, m'hi afegiré amb entusiasme. Calia aquest esforç, per patriotisme i per dignitat, tot i que ja sabem que la crida no tindrà efecte en l'establishment polític. Els espanyols, que no són rucs quan es tracta de gestionar la colònia, van emetre sentència sabent que l'endemà hi hauria Roja i sabent que al cap de quatre dies hi hauria eleccions a la colònia. Tots els partits parlamentaris de la colònia només són capaços de pensar en les eleccions, per més que ens vulguin fer creure, els uns (E), que ara sí que la independència va de debò; i els altres (CiU), que nosaltres decidirem. És veritat que n'hi ha de més seriosos i creïbles que d'altres i que ens cal un govern fort i recuperar la dignitat de la Generalitat i tot el que vulgueu. Però, senyors, Espanya ens ha declarat la guerra i la Crida a la Solidaritat està plenament justificada. El 2006, el Sostres deia que "són temps per a herois i volem les estrelles" (i ara, Sostres?). Ha arribat l'hora de plantar-nos, ni concerts econòmics ni dret de decidir sense límits quan el poble ho vulgui ni hòsties. Els susterfugis, que diria el Montilla, ja no em valen. Hem d'anar a Madrit, els que de veritat creiem en la democràcia i en la necessitat de governar-nos i que no ens robin, i dir-los: si no ens voleu tal com som, tal com nosaltres volem ser, engegarem un procés pacífic de divorci. O us comprometeu, ara mateix, a canviar la Constitució perquè Espanya sigui un estat plurinacional (o sigui, demanar l'impossible), o marxarem al final de la pròxima legislatura. Per dignitat i perquè volem que el futur sigui el que nosaltres decidim.

dissabte, 17 de juliol de 2010

Tres flaixjosefinos


Els últims dos dies he volgut escriure dos o tres apunts més o menys extensos i no hi ha hagut manera. No tinc ni cinc minuts!!!! I si en tinc algun miro de seure una estona al sofà per descansar, perquè les nits continuen sent mogudetes. Bé, som-hi.

Flaixjosefino 1 o un exemple de les maneres de l'alcalde Toni Capdevila: dijous al vespre pujàvem tots quatre cap a la plaça perquè tocava vacunar el Quico. A mig recorregut ens topem amb una baralla dialèctica entre dos privats i l'alcalde al mig. De boca d'un dels privats i adreçant-se a l'alcalde li escolto, primer, una advertència: "Le voy a poner una querella por prevaricación" (no serà la primera). Després, una veritat com un temple: "Lo que pasa es que usted a unos les dice una cosa y a otros, otra." Efectivament, i sense cap vergonya, i una cosa pot ser just tot el contrari que l'altra. Però ell es queda tan ample i se'n va sortint. I l'última frase que plasmo aquí, dita per l'alcalde, reflecteix la seva manera de fer: "Ésto se lo tienen que arreglar entre ustedes." I així anem fent. Quan baixem de la plaça, al cap d'uns 20 minuts, ja ha comparegut una patrulla dels Mossos per mirar de posar pau però oh, casualitat, l'alcalde ja no hi és. Jo estic bastant decidida a fer cas als que em diuen que no voti CiU mentre segueixin mantenint el suport a aquest personatge. Per molta autoritat que sigui (CiU el va fer diputat provincial el 2007, no ho oblido), per molt democràticament (i no tant) que guanyi les eleccions, aquest home no es mereix cap respecte, i per molts motius.

Flaixjosefino 2 o les veritats del ciutadà/ciudadano Albert Rivera: ahir a la tarda vam seguir a estones la retransmissió en directe del ple monogràfic sobre la sentència de l'Estatut. Tots els portaveus terriblement i preocupantment fluixos i grisos. Tots, menys un. Albert Rivera. No li recordo de forma exacta les primeres frases però jo les firmava al cent per cent. No va ser demagog ni populista, al meu entendre, sinó que va dir el que crec que molta gent del carrer pensa i que, molt resumit, seria que tots els que havien parlat abans que ell (Montilla, Mas, Puigcercós, Montserrat i Bosch) eren protagonistes d'una gran pantomina i, el que és pitjor, que n'eren conscients. Jo, amb el Rivera, ideològicament no hi tinc res en comú. Però això no vol dir que no el consideri un dels millors diputats: parla clar, sense embuts ni subterfugis, i se'l veu molt treballador. Com a mínim fa la sensació que es llegeix i es treballa ell personalment totes les lleis, informes i documents sobre els quals ha de discutir. I no veig que llegeixi els discursos gaire sovint. Característiques, totes aquestes, que no es poden atribuir a la immensa majoria d'aquests diputats que cobren un sou (considerable) de les nostres butxaques.

Flaixjosefino 3 o les penes de ser mare: ara sí que m'adono que un cop tens el segon fill la mare es converteix en l'últim mono de la casa. No tens temps per a res més que no siguin la canalla i les feines i feinetes diàries. El dia que em puc escapar cinc minuts a l'ordinador per mirar tres o quatre pàgines per mi imprescindibles i consultar el correu, ja em sembla tot un èxit. Els fills passen per davant de tu en tot moment, i coses que et vindrien de gust fer o que creus que hauries de fer, o bé es van deixant per moments millors o, senzillament, s'obliden. I paciència i paciència i paciència... Però a més, sovint has d'anar aguantant que altres, fins i tot gent que no té fills, et vinguin a donar consells o et vulguin demostrar com ser una bona mare. Amb actituds, accions i paraules que et vénen a dir que tu no en saps, de ser mare, i que jo ho faria molt més bé. I també m'adono que la paraula de la mare no hi ha gaire gent que la respecti. Sembla com si fer el contrari del que vol o del que li agrada a la mare sigui un triomf que els fa guanyar la simpatia de la criatura. Ja és ben fotut, ja.

divendres, 16 de juliol de 2010

Els polítics valents passaran a la història.
Els covards, també




Autor: Anònim.

Font: És el lema d'una pancarta de la manifestació sobiranista del 10 de juliol del 2010 a Barcelona. També es va poder veure a l'entrada del Parlament de Catalunya el 16 de juliol del 2010 amb motiu del ple extraordinari sobre la sentència del Tribunal Constitucional.

Nota 1: Dedicada als nostres polítics.

Nota 2: M'he robat aquesta citació del Diccitionari.


dimecres, 14 de juliol de 2010

Fet diferencial


El meu lloc de treball, al nucli antic d’Andorra la Vella, em permet veure desfilar tota mena de turistes. Després d’una observació àmplia i rigorosa he arribat a la conclusió que el fet diferencial no és cosa nostra, sinó dels espanyols. Quan arriba una parelleta o un grupet d’alemanys, francesos o catalans, no parlen en veu alta per fer-se notar i la càmera de fotos no els domina. (Generalitzar és injust, ja ho sé, però de les excepcions i dels matisos, que se n'encarregui algú altre.)

Ahir. Una senyora castissota, suada, excitada, menopàusica, potser mesetària i que devia ser sorda perquè semblava que feia un míting, llegeix un rètol que explica el tipus de pedra d'un edifici que hi ha a l'entrada de la placeta. Comentari als dos acompanyants: "Coño, esto del catalán no hay quien lo entienda. Ya ves tú para qué sirve esto si no se entiende." Fa una foto a l'escultura del contrapàs (no fa l'esforç de llegir una placa en què es diu que no és un monument a la sardana) i el grupet torna enrere, en comptes de tirar amunt i visitar la Casa de la Vall, per exemple. Ja han fet la foto i tot el que hi ha a la placeta i al voltant els importa una merda.


dimarts, 13 de juliol de 2010

ILP i López Tena


No tinc ganes de comentar el rebuig de la ILP per part de la Mesa del Parlament ni el cony de Consell de Garanties Estatutàries. Aneu fent amb la puta legalitat espanyola. El que sí que seria bo, per al país, és que l'Alfons López Tena se n'anés amb el Laporta. Que fessin un equip potent amb el Sala i Martín, el Vicent Sanchis (camuflat, si cal), etc.

Cal que Democràcia Catalana, si pot ser amb Reclutament com a mer paràsit, tingui uns bons resultats a les eleccions.


diumenge, 11 de juliol de 2010

Unitat? No és imprescindible


Primer, qui no vulgui entendre el significat de la manifestació d'ahir, ja s'ho farà. Hi ha intents de fer veure que va ser un clam a favor de l'Estatut. Jo no hi era, però m'han assegurat que la paraula Estatut no es veia ni se sentia enlloc. Bé, és igual. (Pel que fa a les xifres, penso que és impossible que ahir hi hagués un milió de manifestants, però tampoc n'hi havia 57.000 com diuen els no-nacionalistes d'El País.)


El que volia dir és que si ara és el moment dels polítics, que no ens enganyin una altra vegada amb la necessitat de la sagrada unitat. Jo el que vull és el dret de decidir. Si els polítics s'uneixen al voltant d'aquesta idea, visca la unitat. Però les coses no aniran per aquí. Qui vulgui el meu vot, haurà de proposar, com a mínim, la celebració d'un referèndum per preguntar-nos què volem ser.

dissabte, 10 de juliol de 2010

Què hem guanyat avui?

Una cosa molt més important que el Mundial de futbol. Avui hem guanyat el dret de decidir el futur del nostre poble. Celebrem-ho amb cava catalang, tal com volen fer ells, els plurinacionals, demà.


Visca la Terra!




Necessitàvem un bany d'autoestima com aquest. Encara que a la teletrès i als medis botiflerencs ens vulguin vendre la moto de la mani en defensa de l'Estatut, només els cecs poden veure aquesta mani com una defensa de l'Estatut. És, ara mateix, a quarts de set, una reivindicació massiva del dret de decidir. Jo no hi sóc i prou que em sap greu, però hi sóc i crido, com la majoria de vosaltres: Prou!

Aquesta manifestació no solucionarà res, ella sola, però sortirà als llibres d'història. A partir de demà hem d'exigir als nostres representants que estiguin a la nostra alçada.

Guanyarem!


Em costa molt

A mi em costa molt creure que la manifestació d'aquesta tarda pugui suposar cap punt d'inflexió, tot i que el Marc no deixa de dir que és un fet històric. Jo sóc absolutament escèptica. ¿Tot el que podem fer és això? ¿Sortir al carrer? ¿Al costat del Montilla i de tants altres botiflers que avui es posaran al costat de gent que fa anys i panys que reclamen la INDEPENDÈNCIA com a ÚNICA SORTIDA DIGNA per al nostre país? Potser sí que a la manifestació d'avui hi anirà gent que mai fins ara s'havia manifestat per la dignitat de Catalunya, però i demà què? Tu que demanes la independència i que d'aquí a una estona t'embolicaràs amb l'estelada per fer notar molt lícitament la teva indignació, aniràs a la mateixa manifestació que el Montilla, l'Iceta, el Duran, el Puigcercós. D'aquesta barreja no en pot sortir cap proposta ferma i seriosa que ens porti al que realment necessitem. I és per això que a mi, a hores d'ara, no em sap gaire greu no poder ser a Barcelona aquesta tarda. O fem un cop d'efecte dels de veritat o, un cop més, seguirem sent la riota dels intereconomios i similars i continuarem lamentant-nos de tots els nostres mals. Ei, espero equivocar-me. Espero que demà s'agafin tots els líders polítics del nostre país i preparin una declaració unilateral d'independència i la sotmetin a votació al Parlament. Com li he escoltat al Salvador Cardús, la independència no ens l'ha de donar ningú, l'hem d'agafar nosaltres.

josefina

divendres, 9 de juliol de 2010

Declaració de guerra

Ja tenim la sentència completa, amb un regalet que, com ja vaig escriure fa temps, representa la declaració de guerra formal i és, per mi, el punt essencial de tot aquest merder. Deu fer un any, vaig dir aquí mateix que l'Estatut em semblava una merdeta i que esperava, sobretot, que el TC tombés l'obligatorietat de saber català a Catalunya (més important que la immersió lingüística, que encara que diguin que és un atac a Espanya, no s'acabarà tocant de facto perquè si no acabaríem moooolt malament).

Ara ja ens ho han dit ben clar i me n'alegro moltíssim perquè a partir d'ara a tots aquests regionalistes, federalistes asimètrics, confederalistes happy flowers i espanyols tots, se'ls ha acabat el discurs. Ara sí que estan ben acabadets.

Espanya ens diu que a Catalunya no és obligatori saber la llengua pròpia de Catalunya, però sí la seva, la del colonitzador sense vergonya. A veure qui collons aguanta aquesta declaració de guerra, aquest insult. Va, polítics i politiquets, què me'n dieu?

Ja us podeu anar preparant, botiflers que demà anireu a la mani...


Saps per què vull que perdi Espanya, flautista d’Amelín?


La Josefina m’ha fet mirar una estona el programa de l’Arús, ple de catalans que parlen en castellà, empleats del Conde que, és clar, odien el Laporta i el seu tuf catalanuf. Espanyolíssims fins a la medul·la, ells. Fins que li he dit que ja en tenia prou. Treu aquesta merda, Josefina.

Un dels tertulians, el Víctor Amelín de La Vanguardia, ha fet referència a un article que ha publicat al diari cancerigen. I què diu aquest flautista? (Poseu-li uns pantalons ben amples de ratlles, una camisa de venedor de mercat medieval i ja teniu el flautista d’Amelín.)

“Los telespectadores de Josep Cuní en Els matins de TV3 ya han respondido mayoritariamente que “NO” (sólo el 43% quiere ver ganar a España), igual que los radioyentes de Jordi Basté en El món en RAC1 (sólo el 21% quiere que gane España). O sea, que la mayoría de estos comunicantes radiotelevisivos prefieren ver perder a los jugadores que adoran (Xavi, Piqué, Puyol, Iniesta, Busquets...), ver perder a los jugadores que más alegrías les han dado, ver perder a los jugadores que juegan el mejor fútbol que jamás hayamos visto... Me diréis: es política. Ya sé: entiendo que los comunicantes de Cuní y Basté anteponen la política al fútbol, someten el fútbol a la política. Comprendido: el buen fútbol, el fútbol ganador, sólo se celebra si sirve a un particular sentimiento de patria.”

Mira, Amelín, jo no adoro aquests jugadors, m’agraden perquè són del Barça, però el Xavi, el Piqué, el Puyol, l’Iniesta i el Busquets no són el Rafa Nadal, no es representen a ells mateixos sinó que representen Espanya; i la selecció espanyola, el futbol, el bàsquet i l’hoquei patins són política.

I la política, la que fan els teus, Amelín, ens diu que els catalans no podem tenir seleccions oficials. Els teus, Amelín, dediquen moltes energies a coaccionar tota mena de federacions perquè no admetin les catalanes. Els teus polítics imposen sancions als esportistes que es neguin a jugar amb Espanya. Els grans patrocinadors espanyols imposen als de les motos l’obligació de fer la volta d’honor només amb la teva bandera. Els mitjans espanyols, quan fan entrevistes als esportistes catalans, sempre els fan preguntetes sobre el seu compromís amb Espanya, perquè no hi hagi dubtes.

Com vols que vulgui la victòria d’Espanya?

“parte de esos dos millones de telespectadores catalanes estarán deseando ver perder a los jugadores catalanes (¡así somos!).”

Tornem-hi. Si el Pau Gasol jugués una final del campionat del món de clubs contra el Barça, voldria que perdés, encara que al Barça no hi hagués cap català. No manipulis, Amelín. Jo vull que perdi Espanya, encara que estigui plena de mercenaris catalans, que és el que són gairebé tots els jugadors, catalans, espanyols i amelins: nois més aviat justets, sense cap compromís i molt condicionats per l’entorn, que amb deu anys volen fer l’atracament de la seva vida (i ben fet que fan) i que no volen problemes, sinó pasta i victòries.

Si Espanya no fos com és, no voldria que perdés; indiferència absoluta. Com que no sóc espanyol, no tinc cap interès que guanyi la Roja; i com que Espanya em menysprea, jo també.

"el buen fútbol, el fútbol ganador, sólo se celebra si sirve a un particular sentimiento de patria."

No és veritat. Espanya intenta jugar bé, com el Barça, i si vols ho celebro, però aquest no és cap argument perquè vulgui que guanyi Espanya. Tots els habitants del món han de voler que gunayi Espanya, doncs, tret dels holandesos, que es veu que juguen fatal.

Només barregem la política i el futbol quan ens convé, Amelín.


marc


dijous, 8 de juliol de 2010

Maniroja


Si no hi ha un daltabaix, el Barça vestit de vermell serà el guanyador del Mundial. Vaja, m’hi jugo el 5 per cent del sou que encara no m’han retallat. No podem confiar (els que volem que perdi Espanya, que ja no sé si som molts o quatre malnacidos) ni en la intervenció divina perquè Déu no sé si és espanyol com diuen, però segur que pensa que el que més ens convé aquest diumenge, després del ridícul que hem acumulat els últims anys amb aquest procés estatutari i de la suor que s’acumularà a la mani de dissabte, és un bon bany a la mar Roja. Oh!, Déu meu, què hem fet per merèixer això?

—La llista seria molt llarga. I per què no et recordes de mi fins que trona?
—És que això serà molt dur, Nostrusenyor.
—A més, no dius que és Barçaespanya? No és una Espanya amb molts catalans?
—Això tant me fot. Els espanyols no ens deixen jugar amb la nostra selecció, no ens deixen decidir el nostre futur. Dissabte farem una gran manifestació i aquests toritos ens emmudiran.
—Res, això durarà una setmana. Quant durarà el vostre soroll? Què fareu després de la manifestació? Ells sempre van a l’una quan els convé, defensen la seva nació, i vosaltres sou una colla de matats que sempre ploreu i doneu les culpes de la vostra migradesa al carceller. Arregleu la vostra casa i defenseu els vostres interessos.
—Sí, sembla molt fàcil, però... Oi que hauria de ser fàcil aconseguir la unanimitat si defenses el dret de decidir?
—En quin món vius?
—En el que vau fer vós.
—No em toquis el voraviu. Que cada poble aguanti la seva espelma.
—I per què sempre ens han d’aixafar la guitarra, els espanyols?
—Perquè us deixeu.
—I no podríeu fer un miraclet?
—Això ja no es porta, noi. A més, em faria molta mandra i em portaria molta feina convertir els teus representants polítics perquè prioritzessin els interessos del teu desventurat país.
—No, no, em referia a un gol de l’Sneijder en fora de joc a l’últim minut. No goso demanar-vos un miracle impossible. Per cert, heu dit desventurat país?
—Sí, sou realment de plànyer. I no hi ha res impossible, homedéu.
—No sóc de Déu, jo.
—Doncs per què m’emprenyes?
—No ho sé.
—Doncs apa, estigues atent a la tele i ja veuràs que bé que ens ho passarem aquests dies.
—Què voleu dir? Ara sí que no entenc res.
—T’haig de deixar.
—Doncs res. Adéu.
—Atu.

dimecres, 7 de juliol de 2010

Esteu acabats


Esteu arribant a un nivell de ridiculesa espatarrant. Heu caigut a la vostra pròpia trampa i l'intent de sortir-ne embolcallats amb la bandera és patètic però molt divertit. Ens ho passarem bé. Llàstima que no pugui anar a la mani, caguncoi. Hi aniràs, Iceta, oi? No et queda cap més remei. El teu comentari és gloriós, dels millors dels últims temps. És clar que volem amagar la bandera! I tu, Carod, estaràs al costat del pare? Quin fart de riure!





dilluns, 5 de juliol de 2010

Aquí no hi ha platja



Ei, què passa, nen? Segon estiu i els meus pares, a part de continuar dient-me això no mil vegades al dia, encara no m'han portat a la platja. Culpa, també, d'aquesta Maria Filomena que encara no sap fer res.




Bé, els meus pares diuen que no em queixi, que hi ha milions de nens que no tenen accés a l'aigua potable ni piscineta de metre quadrat. D'aquí (a) poc, quan comenci a rebutjar la verdura, em diran que hi ha milions de nens que es moren de gana. Me'n vaig a fer patxip-patxap, donques, en aquesta piscineta merdosa plena d'aigua de pluja que els meus pares no canvien cada dia. La Maria res; dormir, menjar i tocar la gràcia de déu tot el dia.

dijous, 1 de juliol de 2010

Farsants


(Dedicat a la Núria de part del Marc, que no és l'autor d'aquest apunt però que ha llegit el seu últim comentari i la mestressa no. I sí, estem molt enfeinats i alguns més emprenyats que d'altres, hehe.)

Quatre dies ja fa de la sentència de l'Estatut i a cal Rèflex sembla que no ens n'haguéssim assabentat. Bé, no és pas res de greu. Tampoc s'han actualitzat sobre això els blocs d'alguns polítics amb responsabilitats i dels quals com a mínim esperaries que tinguin una opinió individual i no segons el que diguin els capos del partit... Aquí encara no n'havíem parlat bàsicament per falta de temps, però també de ganes, almenys per part meva. És que tot m'ha semblat una farsa tan i tan gran que penses que no cal perdre-hi ni un dels pocs minuts lliures que tinc des que ha nascut la Maria (demà divendres ja farà un mes!). I això que dilluns vaig seguir els fets en directe pel 3/24 mentre donava el pit i ja m'hi vaig enganxar una bona estona mentre feia altres coses, però més per allò de saber el que passava al moment que no pas per saber què deia qui.

El resultat de la sentència, l'esperat. A veure qui no s'esperava de veritat una cosa així. Ningú. Però després tots han sortit a fer el paper més trist de la seva vida. No hi he prestat gaire atenció, al que han dit els uns i els altres, perquè se'm feia molt costa amunt creure'ls. L'únic que vaig seguir més estona, perquè parlava mentre jo intentava dinar l'endemà, va ser el Joan Herrera, i em va semblar d'una mediocritat tan gruixuda que quan llegeixes que se'l considera un bon orador se't cau l'ànima als peus. A mi que no em digui aquest xicot que ara s'ha de tornar a fer un referèndum per votar aquesta merda d'Estatut perquè a votar hi aniràs tu, xato. Jo ja n'estic fins als nassos, de l'Estatut i de tots vosaltres. I m'estic fins i tot replantejant si aniré a votar a les eleccions, que d'altra banda penso que haurien de ser ARA. (L'Herrera diu que no, i parlava de dignitat. Que parlin de dignitat des d'Iniciativa, que han tingut dos consellers que haurien hagut de dimitir per casos escandalosos, ja té pebrots.)

No hi ha cap proposta independentista forta, i davant del panorama gris i desolador que tenim al davant, em sembla que em quedaré a casa. També molt patètic el senyor Puigcercós i el discurs d'Esquerra apel·lant a la independència. Senyors, que vostès feu govern amb el PSC-PSOE!!!! US PENSEU QUE VENIM DE L'HORT O QUÈ???? Em rebenta que ens prengueu el pèl d'aquesta manera, que ens tingueu per ximples, que ens insulteu a la cara als que un dia vam confiar en vosaltres. Sou una vergonya.

En general, la classe política que tenim fa vergonya. I aquestes crides a la unitat, tan falses també. Així espereu que sortim al carrer? Amb vostès no aniria ni al femer. A la merda Espanya i a la merda tots aquests d'aquí que són incapaços de plantar-se, pensant que amb la magnífica frase "acato però no comparteixo" queden com uns polítics responsables i seriosos. S'ha acabat, senyors, s'ha acabat. Vull, necessito, un partit seriós que busqui la independència sense embuts i pel camí més recte.

josefina

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...