Una història per plorar i un pocapena que fa plorar

La història l'he llegit aquest matí en un breu del diari Segre: a Sidney, un nadó que va néixer prematurament i al qual els metges van donar per mort, va ressuscitar després d'haver passat dos horetes enganxat al pit de la seva mare. Aquesta és d'aquelles notícies que abans de ser mare em feien somriure i ara em fan plorar.

El pocapena és el Benach. Mentre el Laporta va ser president del Barça no perdia l'ocasió de fer-se fotos al seu costat i de fer-nos sentir vergonya aliena a la tribuna del Camp Nou aprofitant-se del seu càrrec. Ahir vaig veure unes imatges del Gamper en què el ximplet s'acosta on hi ha el Laporta, aquest es pensa que el vol saludar i fa el gest de donar-li la mà, i el Benach passa d'ell i saluda algú que hi havia al darrere. Benach, quan deixis de ser president del Parlament, que per sort serà aviat, passaràs a la història com el més gris i el de més poca talla política que hàgim tingut mai. I, a més, t'esfumaràs i ningú et trobarà a faltar. És molt trist que durant vuit anys algú com tu hagi tingut un càrrec que hauria d'estar reservat només per a persones respectables. Ah, per cert, parlant del Barça: el Rosell va parlar en castellà "per respecte" als penyistes que no són catalans. I del respecte als penyistes catalans no se'n parla?

josefina

Rialles i nyeros

A les acaballes d'un estiu vertiginós a casa nostra, i quan ja no queda ni rastre de mi com a persona que tocava diverses tecles perquè ara només sóc mare, em deixo estar de les reticències que tinc sovint de penjar fotos dels nens a internet, i un cop més perquè el Marc em diu que ho faci.


La foto que us presento avui és d'aquest matí, de quarts de nou. Ahir el Josep es va fúmer de cap al seu estimat rec. Tard o d'hora havia de passar, tot i que no és un nen excessivament temerari. Tant tirar-hi pedretes i herbetes, primer hi va llençar una pipa, un altre dia una jaqueta, més endavant una galleda i ahir s'hi va tirar ell. Anava amb la pobra tata, la tieta Jordina, que tardarà temps a recuperar-se del disgust i de l'ensurt. I això que aquest estiu l'he "renyat" sovint perquè trobo que el lliga massa curt! Però ja se sap, ara el Josep està en aquella època en què si et descuides una mil·lèsima de segon ja te'n fum una de grossa. Per sort el cop no ha tingut més conseqüències que un nyero considerable al front. Una visita i una bona pediatra a Urgències ens ho van confirmar.

I al costat d'un Josep amb cara de circumstàncies hi podeu veure una Maria molt riallera. El nen és el seu bàlsam quan plora, és increïble. Tot just farà tres mesos la setmana que ve i sembla que ja tingui una certa devoció cap al seu germà. Se'l mira sempre amb uns ullassos oberts i molt vius i de seguida li fa riallades. I el Josep se la va mirant encuriosit i li torna les riallades. Li toca les mans, els peus, el cap i li fa trenta mil petons al cap del dia. A vegades penso que ja té pressa perquè la nena corri i puguin fer de les seves. Ja ens podem apreparar, papetes!

No hem tingut la fortuna que ens hagin tocat unes criatures gaire tranquil·letes, els primers mesos... Ni l'un ni l'altra han sigut dormidors de dia, i ja em direu què fas amb una criatura de dos i tres mesos tot el dia, si no dorm gaire... Amb l'afegit, aquest cop, que la Maria és molt més marrana del que va ser el Josep, que als seus 19 mesos podem dir que és un tros de pa, que va molt al seu aire i és tossudet, sí, però és un bonàs. Però la Maria... mare meva! No s'ha agafat a la pipa, li costa déu i ajut adormir-se a la nit, i ho ha de fer als teus braços i tu dempeus i caminant. De mica en mica sembla que es va reconduint i a les nits ja fa tiradetes ben maques de cinc i sis hores, cosa que amb el Josep va ser impensable fins als cinc mesos.

Bé, no m'allargo més perquè m'estic morint de son i he d'aprofitar aquestes hores de tranquil·litat.

Aquest escrit el dedico a la tieta Rosa, gran seguidora d'aquest bloc i a qui encara dec una visita com déu mana amb les dos criatures. Però és que bona part del temps estic superada!!

josefina

flaixjosefino amb dedicatòria

Això és un flaixjosefino però volia ser l'excusa per fer un escrit força més llarg sobre alguns professionals del periodisme als quals admiro. M'he proposat escriure'l unes quantes vegades però fins ara no l'he pogut acabar perquè o se'm desperta el nen o se'm desperta la nena. Haurem d'esperar una temporadeta.

Tot i això, no puc ni vull deixar passar l'oportunitat de fer-li una dedicatòria a un dels periodistes que més admiro, tant per la seva professionalitat com per la diferència que hi ha entre ell i bona part dels que es dediquen al periodisme esportiu (i al d'altres àmbits). És l'Oriol Vidal.

A casa seguim amb autèntica devoció les seves cròniques al 3/24, sempre amb frases perfectes, les paraules precises, fugint dels tòpics i amb un domini de la llengua i de la redacció que li envejo. Ahir mentre dinava el vaig escoltar fent la prèvia de l'Sporting de Braga-Sevilla i em vaig aixecar de taula per apuntar una frase que em va semblar sublim. Definia les característiques del joc de l'equip portuguès, del qual va dir: "Domina el sospitós art d'adormir els partits." Sensacional.

Presentació pública de Solidaritat Catalana a la Seu

Passa-ho!

Deixar el cul com un tomàquet

Fills meus, si no feu bondat, us deixaré el cul com aquest tomàquet que el padrí va portar ahir de l'hort.

P. s.— Ei, us ho dic de bon rotllo, eh?

Per dignitat

El govern català ha de tornar set o vuit o nou-cents milions als amos de Madrit i els nostres ajuntaments, uns tres-cents entre tots. Sort que els amos reconeixen negociacions per reprogramar les obres de l'Estat. Resulta patètic veure com ploren els nostres alcaldes que reclamen una micona de temps per tornar els quartos a l'amo. Els seus quartos. Només un presoner pot acceptar aquest robatori. Espanya ens roba el 10% del PIB cada any, uns 20.000 milions d'euros, 3.000 per barba, i l'únic que som capaços de dir és que ens donin temps per tornar-los els nostres diners. Mentrestant, a Convergència, en comptes de dir que ja n'hi ha prou, d'instar els seus alcaldes a no tornar els diners, de plantejar la insubmissió davant l'espoli permanent, continuen instal·lats en la trampa de demanar el concert econòmic, després de la humiliació de l'Estatut. L'Artur Mas es va omplir la boca de som una nació, noslatres decidim per pressionar el Montilla, però el concert econòmic no és pas una cosa que nosaltres puguem decidir, sinó que depèn dels depredadors de sempre. Per això em sembla una farsa escampar el concert i el dret de decidir alhora quan els que decideixen són ells. (L'Artur Mas podria fer una cosa, ja que està tan decidit a aribar fins on els catalans vulguin: fem un referèndum en què es pregunti si els catalsn volem el concert econòmic. Si el resultat és sí, i si Convergència diu que farà el que els catalans vulguem, no cal anar a Madrit a negociar cap concert. S'aplica i ja està. Oi que nosaltres decidim. Mas?) I ja n'estic fins als collons que el Mas digui que CiU arribarà fins on vulgui la gent. Que potser ens ho preguntaran? Com sabran els meus anhels? Després de la sentència de l'Estatut, un líder patriota, per dignitat, s'adreçaria al govern d'Espanya i li diria que no estem disposats a tornar a l'amo diners que són nostres i no esplantejaria cap superrepte, com el concert, que suposés anar a Madrit a pidolar.

marc

Necessito una cosa nova

Sí, ja no em valen els partits i les cares de sempre. Ja no em crec la història que ara és moment d'un govern fort amb un partit fort i els invents fora. Necessito aires nous, discursos nous, la independència ara. Provem-ho, no crec que hi perdem més del que hi estem perdent. Prou covardia i prou grisor. Empenta, força, paraules clares i fets contundents. Prou d'ambigüetats. Reagrupament, quina decepció. Solidaritat, una nova esperança. La unitat, una hipocresia. Quan estem al límit de la desesperació i de la frustració, qualsevol llumeta sembla una gran flama i ens hi tornem a acostar per escalfar-nos. Ens podem tornar a cremar, i tant, però penso que això sempre serà millor que gelar-nos de fred.

josefina

Intereconomía, la mía

Ja vaig escriure fa uns dies que, en les poques estones que tinc per mirar la televisió i que solen ser les de dinar i de la migdiada dels nens (que l'aprofito per asseure'm al sofà), la cadena que més dec mirar és Intereconomía.

Bé, aquest agost, pels volts de quarts de quatre, és que no hi ha cap altra opció, a no ser que t'estimis més els refregits, la ficció, el "ji ji ja ja" i la teleporqueria. Unes mostres, les dels canals que se'n diuen generalistes:

TV3: Alguna Pregunta Més?
La 1: telenovel·la
Telecinco: Sálvame
Antena 3: cine
Cuatro: Tonterías las justas
La Sexta: Sé lo que hicisteis
Al marge del 33 i La 2, amb documentals (a més del Saber y ganar, evidentment).

A Intereconomía fan un programa molt curiós, de dos quarts de quatre a dos quarts de sis, amb el madrileny nom de 'Café con hielo', i presentat per un senyor tot pintoresc, Juan Ignacio Ocaña, que no s'està de deixar anar garrotades contra el PSOE i el ZP però ho fa amb un aire fins i tot elegant, senyorívol, tot castís, ell. No li tinc la trajectòria seguida, a aquest periodista, però diria que deu venir del món de la ràdio. Té una bona veu, una molt bona oratòria i domina perfectament el 'tempo' del programa.

Només en veig els primers minuts: hi porten algú per parlar d'un tema d'actualitat, tres o quatre contertulians (tots de la mateixa corda, faltaria més), i donen pas a trucades i a missatges de mòbil. Podem discutir, perquè n'hi ha per discutir-ho, l'elecció que fan del convidat i dels tertulians, tot i que amb Intereconomía passa com amb el PP, que com a mínim saps de quin pal van i no se n'amaguen, no com els socialistes, els d'aquí i els d'allà.

Per exemple: dimecres parlaven de la vaga dels controladors aeris, hi van portar un tal senyor Capella que venia a ser un controlador contrari a la vaga. A la taula dels tertulians, si no em falla la memòria, hi havia un periodista de la casa, un membre del PP i el sociòleg Amando de Miguel, i la gran majoria de trucades que van rebre van ser de gent que es va tirar a sobre del tal Capella. És a dir: al plató (que sembla que és a la part del darrere d'un restaurant ben modernet) hi tenien gent que venien a dir el mateix, i eren les trucades les que feien generar el debat de veritat. Ara, ahir la cosa va estar més agafada amb pinces: el tema va ser especular sobre la possibilitat que el govern espanyol cobri deu cèntims per quilòmetre als transportistes, i així es van passar una hora castigant l'executiu de ZP. I és clar, en un cas així, la immensa majoria de trucades eren en el mateix sentit.

Doncs res, que a primera hora de la tarda, en l'únic moment del dia que puc (i necessito) seure al sofà, Interecomía és l'únic canal que m'ofereix debat sobre temes d'actualitat. Per tant, farta de l'enganyifa i la falta d'idees de 'TV3, la teva', doncs ara hauria de dir 'Intereconomía, la mía'. Ei, i hi ha una cosa clara: mentre els uns fan vacacions, aquests van fent i el seu missatge va penetrant. Això és l'únic que no em fa gràcia.

josefina