dijous, 30 de setembre de 2010

Torn de rèplica, a càrrec del Campaner de Maians

Prego, marc, que em publiquis aquest text com a post al teu bloc, amb la mateixa cobertura i mida. Així ho ha dit el jutge.


Sí, però...

Ni en Josep Pla hauria fet una descripció millor del meu passat sindicalista si no fos per un molt petit detall que ara t'exposo a tu i a tots els teus fidels lectors:

Pels volts de l'any 88 del segle passat, quan un servidor i un amic per circumstàncies de la vida es podien permetre el luxe d'anar al "bart" a fer un cafè i a llegir els tebeos (el mundo deportivo, de la família GUDÓ d'igualada, i l'sport, controlat pel vispresident) sense que el país se'n ressentís (com ara, vaja). Tal com ha passat ara, en aquella època també es respectaven els serveis de màxims del barts, així que nosaltres vàrem anar a exercir el nostre dret al treball com cada dia. Aquell dia de la vaga el meu amic i jo vàrem anar al DÍDAC, un bar que estava a prop tant d'on vivia el meu amic com de l'escola on jo vaig intentar cursar el bup, on bona part de la nostra colla encara estudiava allà (una espècie de guantánamo a la igualadina). Per circumstàncies de la vida (i la seva directora), l'escola era l’única que no feia vaga, amb la discriminació que això representava en relació amb el col·lectiu estudiantil de la ciutat, de poder gaudir d'un dia de barts i nenes sense haver de justificar el fet de no anar a classe. Els nostres amics així ens ho van fer saber a l'hora del pati. Acostumats com estaven a tractar freqüentment tota aquella colla de politoxicòmans i addictes a las màquines escurabutxaques (o sigui, sindicalistes), no ens va costar gaire mobilitzar tota aquella colla de quillos (nosaltres en dèiem xarnegos) perquè anessin al pati de l'escola (la porta era oberta). Tot va anar molt ràpid, en un minut la directora va fer sonar l'alarma i el personal ja era el carrer. Enmig d'aquella munió d'analfabets, l'anonimat que ens donava ser els dos únics catalanoparlants i està voltat de tios de quaranta-cinquanta anys (el meu amic era menor d'edat) que no havien treballat en sa vida, anàvem jo i ell tot orgullosos d'haver donat un dia de festa de lliure elecció als nostres amics (ara se'n diu així quan ens dóna festa l'escola). Ara, passat el temps, jo vaig cada dia a Barcelona, i el meu amic té en un bloc on escriu coses com aquesta.


El Campaner de Maians


dimecres, 29 de setembre de 2010

Fatjó, expiquet

El Gran Fatjó, conegut popularment amb el bonnom de Campaner de Maians, m'ha enviat aquest correu:

"Segons el govern de la Generalitat els serveis mínims s'han complert amb normalitat. ¿És per aquest motiu que avui ha circulat CAP autobús de l'empresa hispano igualadina/monbus per fer el trajecte d'igualada/barcelona? Els piquets no els han deixat sortir. Hi ha hagut gent que s'ha esperat més de dues hores a l'estació. Quan a l'oficina de l'empresa se'ls ha demanat un justificant conforme no hi havien hagut serveis mínims, la resposta ha estat que com que era vaga general no el podien fer. S'ha informat una parella de mossos d'esquadra: llibre de reclamacions i denúncia. S'ha demanat el llibre de reclamacions a l'empresa. Algú ha decidit per telèfon que se'ns fes el justificant. Mentrestant, al bar de costat de l'estació, el piquet després d'haver fet consumició, convida el propietari a tancar per la vaga. És el que el Govern de Catalunya entén per normalitat."

Ai, Fatjó, santa paciència. Quan manem natre el primer que farem és un decret que digui que això no sa pot permitir. 

Tanmateix, mestre campaner, us recordo que vós, al segle passat, vau fer de piquet. Puny enlaire, vau liderar un comando de piquets de carajillo i tanca el bar que va entrar al vostre institut i en va foragitar tots els burgesos i/o esquirolaires. Amb totes les nenes aclamant-vos, gran campaner victoriós, no en vau tenir prou i vau dedicar tot el matí a repetir els banys de glòria. Que ja no us en recordeu?


marc

dimarts, 28 de setembre de 2010

Mou, mon amour

Com m'agrada el Mourinho, tu. I encara més des que demostra que és més xulo que els periodistes de Madrit, que ja té mèrit! Aquests periodistes que durant la temporada passada el reclamaven cada dia i el van convertir en el déu més desitjat, en l'únic entrenador capaç de posar ordre en un vestidor ple d'estrelletes i de tornar a portar la glòria dels títols al Bernabéu. Que poc els ha durat l'enamorament. Tot el que abans n'elogiaven ara ho critiquen. Aquest migdia he vist un tros d'aquest programa fet per i per a fanàtics (com la majoria) que és Deportes Cuatro, amb el moment de la roda de premsa que ahir feia el Mourinho com a prèvia al partit de la Champions contra l'Auxerre, i en què va plantar els periodistes, fart que li preguntessin per l'absència a la convocatòria d'un xaval (un tal Pedro León), que, com diu l'entrenador, encara no és ningú, i que "si treballa bé tornarà a jugar i si no treballa com a mi m'agrada, no". Argument irrefutable, em sembla a mi. Però a més, Mourinho es va permetre donar-los una lliçoneta al dir-los que si ell fos periodista el que voldria saber és qui jugaria al costat de Benzema (que pel que he deduït era l'únic confirmat), si l'Higuaín o algun altre. I no pas tanta preocupació per un nen que encara no ha demostrat res. A la caverna mediàtica esportiva se li gira feina, ara no sabran si odiar més el Guardiola o el Mourinho.

Per cert, i com a anècdota d'aquelles friquis que vaig recollint amb el pas dels anys. Els hauria de buscar i segur que els trobaria, un autògraf del Guardiola i un altre del Mourinho. El primer el vaig aconseguir als 16 o 17 anys, quan feia no recordo si tercer de BUP o COU, en un viatge que vam fer a Barcelona amb l'Institut (anys 91 o 92). Acabada la visita que teníem programada pel matí, una amiga sòcia del Barça i barcelonina, filla d'un metge que feia poc s'havia instal·lat a la Seu, em va portar corrent pel metro fins al Camp Nou (una experiència al·lucinant per mi, el metro). Tot just arribar-hi sortia el Guardiola al voltant d'un Volkswagen Golf blanc descapotable de segona mà que li havia venut el Laudrup (informacions que sabíem de primera mà perquè érem lectores diàries de l'Sport. Sí, tothom té un passat). Molt atent ens va firmar uns autògrafs, érem les úniques carallindes que hi havia per allà.

I la firma del Mourinho, encara ric ara quan hi penso. Va ser al començament de la seva etapa al Barça com a segon i traductor del Robson. Crec que era el meu segon any d'estudiant a Barcelona (any 94), anava amb una altra noia i el vam trobar al Corte Inglés de la Diagonal, passejant sol amb les mans a les butxaques del xandall oficial del Barça. I tot i ser un segundón no ens ho vam pensar ni un moment, el demanar-li l'autògraf. L'altra noia es deia Gemma i no va entendre el nom a la primera. En canvi quan em va demanar el meu nom em va somriure i em va dir: "Ah, éste sí que es fácil. Te llamas como yo." Mireu, ja se'm va guanyar en aquell moment. Estic rient a base de bé, al recordar-ho! La vida!

josefina

diumenge, 26 de setembre de 2010

Divagacions

Si tingués temps i, sobretot, si en sapiguessa una mica, m'agradaria molt analitzar en profunditat aquest eslògan del PSC, el d'El canvi real, que fa riure. O s'ho prenen ells en broma o és que ens prenen per imbècils. Un canvi se suposa que es fa per canviar el que hi ha ara, per tant adéu Montilla. ¿I això de real què significa? ¿Que el que hem tingut fins ara ha sigut fictici, irreal? (Per desgràcia, no). ¿Potser fa referència a aquesta estupidesa de la Catalunya real a la qual tant apel·len els sociates? No ho sé, trobo que és un eslògan ben idiota.

Després, hi ha aquestes declaracions ja electoralistes del Montilla, que diu que si guanya podria eliminar la limitació dels 80 quilòmetres per hora als voltants de Barcelona, i els d'Iniciativa calladets, que veuen que se'ls acaba el xollo. I els incompetents dirigents d'Esquerra, que s'omplen la boca dient que gràcies a ells el PSC ha sigut més catalanista que mai (ai, que em tronxo) i ja no volen que recordem que el Montilla va obligar el Puigcercós a fer volar la bandera espanyola a Governació... És que, senyors del tripartit, no es pot fer més malament del que ho heu fet aquests set anys.

I encara hi ha aquest altre episodi de bona entesa entre espanyolets i bascos, que molta ETA i molt govern no nacionalista a Euskadi, però va i el PNB aprova els pressupostos del ZP a canvi d'això que en diuen el traspàs de les polítiques actives d'ocupació. I aquí surt la Serna dient que ara també ho reclamarem nosaltres. I una, des de la ignorància de qui ho segueix des de fora i no en sap res, pensa que el més normal hauria sigut tenir-ho nosaltres abans, tant Estatut, tantes reunions per traspàs de competències, tant governar els mateixos aquí i allà. Què heu fet, tot aquest temps? El Basté deia aquesta setmana que, una vegada més, ha quedat clar que a Espanya els bascos fan por i els catalans fem riure. I hi estic d'acord. Amb l'agreujant que en set anys, i sobretot en els últims quatre, no hem tingut un govern i uns polítics capaços de plantar cara de veritat i de fúmer un cop de puny damunt la taula. De fer-se respectar, d'aturar aquesta espiral d'atacs i d'insults cap a Catalunya. Com va dir un dia el Pujol* en una de les seves moltes sentències mítiques i irrefutables: "Se'ns pixen a sobre i diuen que plou." I tot plegat, amb la connivència i la participació directa del gran partit independentista, d'Esquerra. ¿Com voleu que us tornem a votar?

En fi, deixo enrere una setmana que he viscut molt intensament perquè el Josep va començar dilluns la guarderia. Tres primers dies de plors i els dos últims molt més bé. Però ha passat un cap de setmana un pèl estrany i ja temo que no estigui incubant alguna cosa. És ben descoratjador que de les primeres coses que se't diu quan entren a la guarderia és que et preparis perquè ho enganxaran tot i molts es poden passar més dies a casa que allà. Quina gràcia. A vegades em plantejo si hem fet bé de portar-l'hi, encara que només sigui de quarts de deu a quarts d'una. Puf, espero que vagi passant un hivern més o menys tranquil, pel bé de tots!

josefina

*A causa de la controvèrsia que ha aixecat aquesta referència a casa nostra, ara no tinc clar que ho hagués sentit dir al Pujol. De fet, buscant per internet, he trobat la frase citada al magnífic cal Diccitionari, i veig que vindria a ser una frase feta que no puc pas atribuir al president Pujol, per molt que l'admiri i que per això li atribuiria tot el que és enginyós i encertat.

divendres, 24 de setembre de 2010

flaixmarcs

1. El seguiment periodístic de l'enquesta que situaria el subjecte Belén Esteban com a tercera força política a Catalunya demostra que la degradació d'aquesta professió està arrribant a límits insuportables. En tinc exemples més propers que no comento perquè no tinc prou llibertat.

2. Compte amb la demagògia al voltant dels correbous. Avui, al diari no nacionalista El País carreguen amb delit. Diuen que amb tot aquest rotllo del toros i els correbous s'ha vist clarament la Catalunya provinciana, la que defensa les tradicions autòctones i rebutja els símbols espanyols; i això ho diuen ells, com si les tradicions catalanes, per ells, no fossin espanyoles! En canvi, segons els del sue País, hem volgut vendre una Catalunya moderna, la que no suporta la tortura contra els animals, i ells són els encarregats de desemmascarar-nos. Els correbous autèntics, els tradicionals de les Terres de l'Ebre, no tenen res a veure amb el bou embolat (diversió per als turistes sense arrelament), com tampoc l'altra modalitat de cuyo nombre no puedo acordarme i que també es pot considerar una animalada totalment inadmissibe. Ara: si creieu que córrer darrere d'un bou és pecat, llavors parlem-ne, però fem-ho globalment. I una altra veritat assumida: els toros tenen molta tradició a Catalunya. Llegiu aquest article de Gabriel Bibiloni.


3. Artur Mas va dir ahir a Onda Cero que la seva prioritat és que Catalunya no es trenqui, però no sé a què es referia. Suposo, i espero, que tenia al cap la crisi econòmica, no pas a l'argument psoemontillista de la fractura social que comportaria la drecera desconeguda de la independència i bla, bla, bla. (Tot i que, si vol evitar un trencament econòmic, el millor que podria fer és intentar convèncer el 48% dels seus votants que no són independentistes.) Una cosa és que siguem uns immadurs i que necesssitem uns quants anys per poder afrontar la secessió (alguns més que d'altres), i una altra cosa molt diferent és justificar l'immobilisme perquè els altres, pobrets, es trasbalsarien i es fracturarien el cor. Si el 40-50% d'independentistes no veiem assolit el nostra anhel, no passa res, no ens fracturarem pas. 

4. La nena plora. Siau.

dimecres, 22 de setembre de 2010

Laporta, a la Seu el 13 d'octubre


Joan Laporta presentarà el seu projecte polític a la Seu d’Urgell el dimecres 13 d’octubre, a dos quarts de nou del vespre, en un acte públic a la Sala Sant Domènec que també comptarà com a ponents amb el cap de llista per la circumscripció de Lleida, Xavier Segura, i els altres dos impulsors de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), Alfons López Tena i Uriel Bertran.


dilluns, 20 de setembre de 2010

El convit independentista

Com que m’he quedat sense un dels agregadors habituals, que m'anava molt bé per veure què diuen alguns dels blocaires que visito quan tinc una estoneta, he fet un intent d’aplegar blocs (i blogs) que volen la independència i que, a més, creuen que l’Estat català és necessari i urgent. Res més.

Si vols formar part d'El convit independentista, envia un correu a dusming@msn.com o deixa un comentari al Convit.

Salut i independència.


marc

dissabte, 18 de setembre de 2010

Un dissabte

Un dissabte qualsevol, com el d'avui, posem de fa deu anys, vivia a Barcelona. M'hauria llevat al pis que compartíem amb la meva germana al carrer Sardenya, amb la Monumental a l'esquena. Hauria fet neteja, hauria quedat amb alguna amiga, hauríem anat a dinar a la part alta (com ens solíem referir a la part de dalt de tot de la Diagonal), hauríem pujat cap a Gràcia o baixat xino-xano cap a plaça Catalunya, ens hauríem endinsat pels carrers del Raval o del Born, potser hauríem anat al cine i, sobretot, hauríem xerrat sobre mil i una coses. En aquella època, fa deu anys, ni em veia en parella ni, molt menys, com a mare. De fet, era de les que s'imaginaven a 50 anys més lliure que una papallona per anar i venir per on volgués i quan volgués.

Un dissabte qualsevol, com el d'avui, de fa cinc anys, ja havia tornat a casa, al Pla. Treballava a Andorra. I potser aquest dissabte hauríem baixat amb el Marc a Igualada. Passejos, poques obligacions, sopars deliciosos, i els diumenges, a Igualada, sempre em despertava pels volts de les nou, molt més tard del que mai m'he despertat a casa. Ningú em reclamava.

Avui, un dissabte qualsevol, m'he emportat el nen a la Seu a mig matí a comprar unes botes. Ha marranejat a tot arreu on hem entrat. Fa deu anys, a Barcelona, quan veia nens asseguts al pedrís d'una botiga plorant a crits mentre la mare feia veure que marxava empipada, em feien molta peneta i pensava "quina mala mare". Ara les entenc perfectament. Arribada a casa la Maria esperava el menjar. Nou fracàs amb el biberó i cap al pit. Dilluns el Josep comença a la guarderia, i la que ho viu amb més nervis sóc jo. Només seran unes horetes al dematí i penso que s'ho passarà molt bé, però segur que li costarà adaptar-s'hi, i més amb el geni que gasta últimament. Setmana de constipats a casa nostra: primer el nen, després la nena i finalment jo, que he passat dos dies infernals. Desitjo que m'arribin els constipats i les engripades de l'hivern que ve per poder-me prendre els medicaments de sempre. Entre embarassos i donar pit, hauré passat tres hiverns seguits amb paracetamols, que això i res és el mateix. Que lluny que em queden els anys 2000, 2005...

josefina

dimecres, 15 de setembre de 2010

Ja no sóc un bat bloc

Bat blocs va néixer com un agregador de blocs que "des de la nostra llibertat de criteri, pensament i opinió, lluitem per una terra lliure i pròspera. Considerem que el règim polític del govern tripartit ha esdevingut una autèntica plaga insofrible i immerescuda que pateix la nostra nació. I ens comprometem a convertir la nostra opinió en una arma combatent per la llibertat, individual i col·lectiva".

Avui Bat blocs ja no és el que era. S'ha convertit en un bloc de suport a Artur Mas i, per tant, jo ja no sóc un bat bloc. L'impulsor d'aquesta iniciativa així ho ha decidit, unilateralment, i ja li he fet saber què en penso: que està identificant els blocaires de Bat Blocs amb gent que dóna suport al Mas, i no és això. No és això, company. Em sembla una actitud més pròpia del teu estimat Dr. Muerte.

Les explicacions que he rebut fins ara són decebedores, per no dir una altra cosa. Em sap greu que em prenguis per tonto, company. No m'ho esperava. Mira, t'has carregat el Bat blocs (el bloc dels blocs antitripi) quan més sentit tenia. Per què?Alguna explicació que tingui sentit? I ho has fet pensant només en tu. I què en trauràs de bo? Res. Quatre tragos de vodka els primers dies i ja està.

D'acord, tu ets l'impulsor d'aquest invent, però si creus que ja n'hi ha prou, el tanques i ja està. El que no pots fer és convertir un espai compartit al voltant d'una idea en els teus interessos. Vigilem a l'hora de fer dservir la paraula sectarisme, eh?

L'has cagat i espero que rectifiquis. Tanca el puto Bat Blocs i no em vinguis amb el qüento que et fa gràcia conservar la marca, que un no es llepa el dit. I si no vols baixar del burrro, almenys elimina'm com a seguidor del Mas Blocs, home.

M'has fet emprenyar i potser demà em penediré del que escric ara, però ara mateix penso que algú ho havia de dir. I sobretot, crec que tinc tot el dret a aclarir que m'has usurpat la meva identificació.

Amb afecte (i perquè et tinc afecte em fas emprenyar com una mona),

marc


dimarts, 14 de setembre de 2010

Absolut Mas



Els col·legues blocaires Dessmond, Cimera, Joliu i Dies de fúria, amb els quals he compartit aventures a la catosfera i alguna bona estona a la realesfera, han posat en marxa el bloc de suport a Artur Mas Absolut Mas, que serà de visita obligada.

No ha sigut cap sorpresa pel que fa als tres primers blocs patriotes. En el cas del Dies ja m’ho vaig ensumar arran d’un comentari seu a cal Rèflex, però sí que m’ha sorprès la seva decisió. Penso, i potser m’equivoco, que aquest nou camí que ha triat el Dies és degut més aviat a la frustració, al desengany (i una mica, com és lògic, al ressentiment conseqüent) per un cert independentisme friqui i hooligan que no és majoritari (em sembla) però que és molt sorollós, vanitós, té poca feina i moltes ganes de tocar el que no sona.

Ha arribat l’hora de mullar-se, que trobo que està molt bé i que ja era hora, i hem triat camins diferents, després de coincidir a Blocs amb estrella, que va néixer per donar suport a Reagrupament quan era un corrent intern d’ERC, i a Bat blocs, el portal dels antitripartit.

Seguiré amb interès aquesta nova finestra de la catosfera política però no coincideixo amb el plantejament que fan els col·legues absoluts (anava a dir absolutistes, hehe) en el seu editorial d'estrena. L’objectiu és el mateix però no en comparteixo l’estratègia. Estic d’acord amb ells que sense Convergència no hi haurà independència i que haurà de ser CDC (deixem Unió en pau, que prou feina tindreu) la que lideri el procés de secessió. Però aquestes (per mi) obvietats no impliquen necessàriament que s’hagi de donar suport a Convergència; més aviat al contrari: Precisament perquè penso que CiU haurà de dirigir el procés, i perquè els dirigents de la federació no tenen cap intenció, ells solets, de fer el pas, penso que si el nou Parlament no reflecteix un canvi, si no hi ha ningú que empenyi Convergència, passaran els anys, no passarà res i la frustració serà gravíssima.

A CiU ja tenen molts suports, no crec que els en faltin gaires. El que sí que necessita una traducció en escons és l’independentisme transversal i seriós, que sí que existeix malgrat el que diguin els sostres, que va fer-se gran a partir d'Arenys de Munt.

Això, com pots veure, va per tu, Dies. I t’ho dic de bon rotllo perquè t’aprecio i em sap greu que no vagis amb nosaltres, hehe.

Abans-d’ahir vaig escriure aquí mateix que l’Artur Mas “és el millor polític que tenim, tot i que no és la meva opció política a hores d'ara. Però per fi tindrem un president amb cara i ulls". Això vol dir, per mi, que el president del nostre país serà una persona de “solvència contrastada” (com diu el Sometent de Maians), però no en tinc prou amb un bon gestor provincial perquè el Mas no tindrà la capacitat de prendre decisions que ens puguin treure de la crisi, per exmeple, ni aconseguirà que el dèficit fiscal de Catalunya deixi de ser un espoli del 10% del PIB, cosa que ens aboca a la pobresa a curt-mitjà termini. No s’ho creu ningú, això del concert econòmic, collons! Encara que el PP necessités els diputats de CiU i acordés un sistema de finançament una mica menys injust, el TC s’encarregaria de tombar-lo al cap d'un parell d’anys. I així anirem fent una o dues legislatures. Un ja es fa gran i comença a veure com funcionen les coses, els cicles autonomistes engabiadors de sempre.

Una altra crítica i ja acabo. El dret de decidir és un dret. No té cap mèrit apostar per la democràcia, ni contundentment ni amb sense contundència. El concert econòmic no és decidir. Decidiran ells el que més els convingui. El dret de decidir s’ha d’exercir, per saber on volem anar. No som prou grandets per decidir on volem anar?

Doncs res, benvolguts patriotes absoluts, molta sort i ja ens trobarem quan els independentistes hàgim de sortir de la gàbia definitivament, que tampoc no falta tant.

Visca la Terra!

marc


dilluns, 13 de setembre de 2010

60 minuts molt durs


Puf. Acabo de passar una hora tremenda. Sembla mentida que ara mateix a casa hi regni el silenci més absolut. Només fa cinc minuts que el Josep xisclava amb una força demolidora. Acabo de treure el cap a la seva habitació i ja està enroscat.

Fa una hora justa feia l'enèsim intent de donar un biberó a la Maria. I de nou tasto el sabor del fracàs i de la frustració. Un parell de xuclades han sigut suficients per donar pas a un sarau de brams i de crits que faria enveja als més heaviates. Avui m'he volgut fer una mica la dura i l'he deixat plorar una estona, també perquè una es deixa guanyar pel cansament i de tant en tant diu que ja no pot més. Però al final sempre guanya la nena, que acaba al pit i adormida. L'he posat al llit just al moment que arribava el Josep amb la padrina.

Li tenia el dinar a punt, un bon puré de verdura amb petxuga de pollastre. Fer-lo seure a la trona ja ha sigut difícil. Els presagis, doncs, no eren gaire bons. S'ha menjat bé la meitat del dinar. Llavors s'ha aturat i ha començat el rosari de xiscles, que són cada cop més potents i esfereïdors, i de plors. No volia res del que li donava: ni móres acabades de plegar, ni raïm, ni tan sols pa. He entès el missatge, perquè no és el primer cop: "Màma, estic arrebentat, necessito anar a dormir." Però el camí fins a l'habitació, el canvi de bolquers i de pantalons -ben desgraciats per la maleïda taca de móra, que no marxa!- i el primer contacte amb el llit, han sigut un no parar de crits. La sort, amb ell, és que en aquests casos el deixes estirat, fa un parell de voltes, i es queda clavat.

Ara, 60 minuts després, la cuina sembla un camp de batalla. Em diu la meva mare -a qui he aviat tan bon punt el Josep ha començat l'atac perquè aquestes situacions crítiques les supero més bé si estic sola- que ho aprofiti per dinar. Però un cop passes un episodi així (que són força habituals) no et queden ganes de res. Només m'ha vingut de gust posar-me davant de l'ordinador i escriure-ho, així em desfogo.

josefina

diumenge, 12 de setembre de 2010

Jo també aniria a 'La noria'


Si fos algú com l'Artur Mas, esclar. I hi aniria per diversos motius:

1. Perquè a les vigílies d'una campanya electoral transcendental com la que ens ve a sobre m'interessa explicar-me davant del màxim nombre de gent. I La noria sol ser un èxit d'audiència.

2. Perquè tinc la possibilitat que m'escoltin persones que normalment no pararien atenció al meu discurs i exposar-los el meu punt de vista de forma directa, sense filtres.

3. Perquè el Jordi González és un periodista que sol fer bones entrevistes als polítics. I no com d'altres, que s'escolten més a ells mateixos que no pas a l'entrevistat i després surten les entrevistes que surten (eh, Cuní?).

4. I sí, també, per fotre la Terribas, que m'agrada com a entrevistadora però no pas com a directiva de Televisió de Catalunya.

Escric això sense haver pogut seguir ahir l'entrevista del Jordi González al Mas. M'hauria agradat, però encara hi ha una bitxeta que em desperta a les tantes de la matinada cada nit i m'obliga a aprofitar al màxim les hores que puc dormir.

josefina

Què significa?


¿Què significa que encerclin els voltants del monument de Rafel Casanova perquè la gent no s'hi pugui acostar a xiular o aplaudir els que hi fan ofrenes?

¿Què significa que s'allunyi també el públic de l'acte institucional al Parc de la Ciutadella?

Caram, sort que ens manen els progressistes, catalanistes i d'esquerres. Aquests que tant es posen la paraula llibertat a la boca. Per sort, set anys al poder us han servit perquè us caigui la màscara. I us l'heu treu vosaltres solets, que també té el seu mèrit.

josefina

dilluns, 6 de setembre de 2010

Nova secció a cal Rèflex


Amb el Marc hem decidit obrir una nova secció que vindria a ser el típic semàfor o les notes o les fletxes que posen els diaris. L'actualitzarem quan voldrem, potser alguns cops només la canviarem parcialment, i no necessàriament tindrà el consens de les quatre mans que fan aquest bloc. Hi tindran cabuda persones pròximes i llunyanes, situacions que ens toquen de prop i de més lluny. El que ens vingui de gust i ens permeti la nostra autocensura. Per una banda hi haurà Em llame, i per l'altra M'arrebente, en genuí català de l'Alt Urgell.


diumenge, 5 de setembre de 2010

Ara, Solidaritat (II)

Jo, això de Solidaritat m'ho miro una mica de lluny perquè ara no tinc cap més remei que agafar-m'ho tot amb una certa distància per falta absoluta de temps, però cada cop m'engresca més. Ahir el Marc va arribar content de la Seu, on es va centralitzar el vot pirinenc de la jornada de primàries. Li va agradar la molt bona organització (made in López Tena) i retrobar-se amb antics companys del camí que havia començat amb Reagrupament. Bé, ell ja ha fet algun escrit amb la seva opinió del tema, molt més argumentada del que jo faré ara perquè no ho visc tan de prop com ell, però també hi volia dir la meva.

Tot i que amb Reagrupament tampoc m'hi vaig implicar tant com el Marc, aquella aventura m'havia engrescat molt. I suposo que tot el que va tan de pressa a pujar té tots els números perquè baixi a la mateixa velocitat. És que tot just fa un any que vam passar l'11 de setembre a Barcelona, a l'homenatge al general Moragues! I recordo haver fet més d'un i de dos escrits elogiant Reagrupament, el Carretero, la Carandell... Però en molts pocs mesos se'n va anar tot a fer punyetes i d'una manera fastigosament lamentable. Una altra oportunitat perduda en el trajecte cap a la independència. I torna el desànim i et tornes a plantejar que votaràs Convergència.

Llavors apareix l'opció Laporta. He de dir que com a president del Barça hi va haver coses i actituds que no m'agradaven, i que quan va anunciar que saltaria a la política no em generava ni il·lusió ni confiança. Estava més al plat de la balança dels que el consideren un pallasso-bufó-fanfarró, que no pas a l'altra. Però amb el temps he canviat una mica l'opinió. Ara penso que va ser un valent, com pocs n'hi ha hagut fins ara, per declarar-se obertament independentista i per parlar clar sobre la situació actual. ¿Quantes vegades hem lamentat que personatges destacats del nostre país no s'atreveixin a posicionar-se davant dels atacs que patim constantment per part d'Espanya? Ho fa el president del Barça i tothom se li tira a sobre. Per què? L'excusa barata que no es pot barrejar esport amb política. Quin riure. Ens agradi o no, a l'esport d'avui hi ha molta política, i només cal que ens fixem en què ha suposat la victòria de la Roja al Mundial. Per tant, que no em vinguin amb sopars de duro. El que passa és que molesta. Molesta als uns i als altres i als del mig. A tots.

Al Laporta avui l'ignoren i/o el massacren els grans mitjans de comunicació, aquells que van propiciar descaradament la victòria del Rosell. I és sobretot aquesta actitud, sumada a les crítiques que li plouen de totes bandes, el que ara fa que el ja candidat a president tingui tota la meva simpatia. Com més l'ataquen, ara més el defenso. És aquella situació: qui per tu és un pallasso per mi és un valent, qui per tu és un bufó per mi és un pencaire, qui per tu és un fanfarró per mi és un lluitador.

I a més, hi ha els seus companys de viatge. Alguns m'agraden, altres no tant. Al López Tena l'admiro perquè li trobo aquella barreja fascinant de geni amb un punt de bogeria (o de boig amb tocs de genialitat, segons qui s'ho miri). Avui el Sostres li dedica una (altra) frase genial: "Un home que té prou força per crear i destruir el món diverses vegades." Ell i el López Bofill, ara per ara, són per mi la garantia que aquest és un projecte en el qual puc i he de creure. L'Uriel Bertran no em genera tanta simpatia, potser perquè, per com ha anat tot, el veig una mica oportunista. A l'Anna Arqué la conec poc però, i ja sé que aquesta consideració se'm considerarà frívola i que res té a veure amb el que s'ha de debatre, la trobo molt elegant. I aquests detalls també són importants. Una mica d'elegància i de posat tranquil enmig d'homes impetuosos és necessari. També volia parlar de l'Emili Valdero, un dels quatre maleïts que van fer desencadenar la crisi a Reagrupament. Alguns cops he llegit comentaris molt durs cap a ell però, pel que jo sé de la història i també pel que he pogut anar seguint una mica més de prop aquests últims mesos, l'Emili és un altre pencaire infatigable que se la creu de veritat, aquesta lluita per aconseguir la independència. Hi ha detalls (m'agrada fixar-m'hi, en els detalls) que em diuen molt d'una persona: el 14 d'agost de l'any passat vaig acompanyar el Marc a la presentació de Reagrupament a Puigcerdà. En acabar l'acte l'Emili el va saludar i quan va saber que el 9 de setembre es feia la presentació a la Seu li va faltar temps per oferir-se a venir i explicar el frau de l'acord de finançament. I el 9 de setembre va venir, va fer una altra explicació clara i entenedora sobre aspectes que no són fàcils d'explicar, i va tornar cap a Barcelona sense quedar-se a sopar. Es va guanyar la meva simpatia en aquell moment.

Cada cop falta menys per les eleccions. M'hauria agradat molt que a Reagrupament haguessin baixat del burro i les forces s'haguessin unit. Avui el que és clar és que als candidats de Solidaritat els han elegit els adherits que ahir van voler votar, i als de Reagrupament, en contra del que es diu als estatuts, no. Veurem com es mouen les fitxes les pròximes setmanes però, ara per ara, Laporta al Parlament!

josefina

dimecres, 1 de setembre de 2010

Ara, Solidaritat


Vaig sortir de Reagrupament bastant cremat, però ara toca apostar i treballar per Solidaritat Catalana. Dins les meves possibilitats, que són poques per culpa d’aquest parell de dimoniets (que, a sobre, viuran gairebé tota la vida en un Estat català), d’aquí a les eleccions miraré d’aportar el meu granet de sorra a un projecte una mica esbojarrat (per les presses) però més rigorós i esperançador que el d’RCat.

Ho faré des de l’àmbit comarcal, al costat d’una colla de solidaris que també tenen família i molta feina però que faran el que podran i hi posaran ganes. Les ganes, les meves, de canviar l’statu quo immobilista que regna al nostre Parlament a hores d’ara.

L’acte de presentació de Solidaritat a la Seu va anar molt bé, però necessitem engrescar més gent que vulgui implicar-se en la guspira que ha de provocar el canvi real a Catalunya, perquè ni ERC ni CiU no faran res de bo ells solets. Ells esperen que madurem. Jo espero que siguin ells els que madurin.

No sé si els simpatitzants i adherits de la comarca pensen com jo, però tinc molt clar que Solidaritat és l’única possibilitat que hi ha perquè el Parlament reflecteixi algun canvi després de la humiliació del TC. Si res no canvia, m’enfadaré molt i no descarto exiliar-me a la vall del Madriu. Tindrem el que ens mereixem, això sí.

¿El Carretero creu que entrarà al Parlament, encara que faci alguna Suma de quatre? Jo penso que no. ¿Està ofuscat? Segur que sí. ¿Tant se li’n fot tot? És possible. ¿És capaç d’abandonar el vaixell abans que baixar del burro? Sí. ¿Tindrà por de fracassar? No ho sé.

Em sap greu que Reagrupament i Solidaritat no hagin arribat a un acord per anar plegats a les eleccions, sobretot perquè molts manifestants del 10-J, que són l’objectiu prioritari d’RCat i SC, no són uns malalts com nosaltres i diria que veuen/veuran aquesta doble oferta com un fracàs. És allò que segur que alguns de vosaltres ja heu sentit dir: “Si no s’entenen entre ells...”

Aquesta imatge de dues ofertes molt semblants en els objectius crea desconfiança i els medis del règim autonòmic ja s’encarregaran de treure’n tot el suc que puguin. És clar que arribar a un acord amb segons qui també és difícil i que alguns ja acumulen força descrèdit, a part de moltes desercions que mai no podrem saber exactament.

El repte de Solidaritat és aquest: generar confiança i il·lusió i convèncer uns quants centenars de milers de manifestants del 10-J; si a més hi afegim uns quants catalanoespanyols cremats i/o laportistes, podrem fer un molt bon resultat.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...