diumenge, 31 d’octubre de 2010

Superquè, Iceta?

Senyor Iceta,

Pensi que molts dels de la seva corda (sociata, vull dir) són pijoprogres que, quan senten algú que parla de la gent normal, s'esquincen les vestidures, posen el crit al cel i si no et posen una denúncia és perquè no tenen temps.

La gent normal, certament, pot dir bestieses quan està desesperada, però vostè, quan afirma que prefereix "un president supernormal que un que es cregui un milhomes", el que en realitat ens està demanant és que equiparem els conceptes mediocre i normal. El president de Catalunya és mediocre, i vostè ens vol confondre. El nostre president hauria de ser un paio normal, però mai, mai de la vida, un mediocre. El nostre president és un tio normal? Jo sí, que sóc normal! Hehe.

m.

divendres, 29 d’octubre de 2010

I vostè què pensa fer, senyor Mas?


"Mas reclama a Montilla més contundència per rebutjar la suspensió del reglament del català a Barcelona i Lleida."

Molt bé, però ja sabem què podem esperar d'un nacionalista espanyol com el senyor Montilla. Està molt bé qualificar aquesta ofensiva espanyolista d'"atac molt greu" a la identitat catalana, d'"autèntica croada de criminalització del català". Ara falta saber què podem esperar de vostè quan sigui president. Quina contundència aplicarà vostè. Ja tinc ganes que sigui president. (Ho dic amb humor, és clar, però aquí ja he deixat ben clar que, per mi, vostè serà el millor president de Catalunya dels que poden aspirar a ser-ho avui en dia. També és cert que tinc més ganes de perdre de vista el Montila i companyia que no pas que vostè sigui president, però el que deia: quan vostè sigui president veurem si les expectatives es compleixen i fins a quin punt se sotmetrà a la legalitat espanyola, que a hores d'ara és exactament el contrari del que coneixem per democràcia. De moment, la seva reacció al nou atac d'Espanya ha sigut decebedora. Avui mateix, he llegit al càncer que per primera vegada no dóna suport al partit que governa: "Mas avisa de que un portazo al concierto económico fomentaría la independencia." És el mateix discurs que feia, no fa gaire, Esquerra. Així no anirem enlloc. És d'un provincianisme impressionant.)

Resposta al 'Canvi de rumb'

Josefina,

T'ha quedat un escrit molt rodó. Amb aquests arguments i amb aquest sentiment amb què ho expliques tot, qualsevol et rebat... hehe. Quan em vas explicar el projecte de canvi de rumb, em va semblar collonut. No sé si sóc antic pel fet de pensar així, però tant de bo no haguessis d'anar a treballar mai més. A mi em tranquil·litza molt que, almenys durant una temporada, puguis dedicar bona part del dia a la canalla. (Ara només falta que, quan arribi a casa, trobi el plat a taula i les sabatilles al costat del sofà, hehe.) Fa un any pensava que la guarderia era bona. Ara ja no. Cada casa és un món i hi ha gent de tota mena (a alguns no els haurien de deixar tenir fills, però aquest és un altre tema), però la guarderia és una mal necessari per a molta gent que no té cap més alternativa. Nosaltres tenim la sort que ens ajuden, tinc bons horaris i ens ho hem pogut combinar bé. Ara ens hem pogut permetre (quina ràbia que fa quan tothom t'ho diu, sí) aquest canvi de rumb i n'estic content. D'aquí a uns anys ja veurem què passa.


dimecres, 27 d’octubre de 2010

Canvi de rumb

Bé, ja està. Avui he enllestit la meva última revista de Les Mesures. Ho he fet en una setmana en què tot se m'ha complicat més del que ja ho estava perquè la meva cangur preferida i insubstituïble, la meva mare, s'ha trencat el fèmur i la tenim a l'Hospital, on la van operar dilluns. El primer cop a la vida que l'operen, el primer cop a la vida que està obligada a quedar-se asseguda i a necessitar ajuda per aixecar-se i començar a caminar. La pobra està més preocupada per no poder-me donar un cop de mà amb els nens que pel mal que pugui tenir. Però confiem que tot seguirà pel bon camí, que aviat la tornem a tenir a casa i que pugui començar la recuperació per posar-se a to.

Avui, amb l'adéu a la meva feina dels últims dos anys, poso un punt i a part a la meva vida professional. Allò tan recurrent de la conciliació entre la vida familiar i la laboral, en el meu cas i ara per ara, ho he vist impossible. I posant totes les coses en una balança m'ha pesat molt més el platet de quedar-me a casa i dedicar-me als nens. Tot i que hi havia pensat algun cop, en la possibilitat de deixar de treballar, no ho vaig fer seriosament fins fa justament dos setmanes, quan vaig portar el Josep a la seva doctora perquè feia uns dies que estava molt enganxat del coll. Una conversa amb ella és el que em va fer obrir els ulls. En poca estona vaig decidir dos coses: deixar de treballar i treure el Josep de la guarderia. La pediatra dels nostres nens no és gaire partidària de les guarderies tot i que en valora el servei i les professionals que hi treballen -reconeixement que comparteixo-, i n'admet la necessitat. Però, com em va dir, aquesta necessitat és dels pares, no pas dels fills.

Aquell dia al Josep li va diagnosticar infecció de coll i infecció gàstrica, i ja em va avisar que tot el que anés agafant a la guarderia corríem el risc que ho enganxés a la Maria. I no vull que una nena tan petita, de quatre mesos, vagi agafant tants constipats ni infeccions. La doctora em va aconsellar que, si m'ho podia permetre, valia la pena passar aquests anys amb els nens "perquè de petits no ho tornaran a ser mai més i és el millor regal que els pots fer". I ja va estar tot dit. L'endemà dijous vaig trucar a la guarderia i vaig anar a l'Ajuntament de la Seu a donar de baixa el nen, i a la tarda entregava la carta de comiat al gerent de la revista. He donat els 15 dies de rigor a l'empresa i he fet dos revistes tan bonament com he pogut però suant de valent, sobretot aquests tres últims dies, en què he viscut en un estat de taquicàrdia permanent perquè no em veia capaç de tancar-la a temps. Però al final he pogut i ara ja respiro. La meva feina no és com d'altres: no puc deixar coses per l'endemà ni hi ha ningú que pugui fer-les per mi. No tinc marge de maniobra si em surten els imprevistos tan habituals amb dos criatures tan xiques.

De la decisió de treure el nen de la guarderia m'he sentit dir diverses coses. Moltes persones, sobretot de la generació dels meus pares, m'han felicitat per la decisió. Altres, mares de nens petits com jo, m'han dit que si poguessin també ho farien. Alguns m'han avisat que, encara que no vagi a la guarderia, el nen tard o d'hora agafarà les mateixes malalties i les passarà a la nena (això ja ho veurem. Alguns experts en el tema em van augurar que tots dos passarien tot l'hivern amb mocs i puc dir que ja fa ben bé deu dies que no els he de netejar el nas ni a l'un ni a l'altra). També n'hi ha que et diuen que està bé que agafin les malalties ara perquè així s'immunitzen (aquest argument no me'l crec, penso que és una mena de justificant que busquen els que tenen remordiments. I em sembla una barbaritat que es pugui pensar això, ¿o és que hem de considerar normal que als dos anys una criatura ja hagi provat 50.000 antibiòtics?). Com també penso que és una excusa aquella que et diuen altres que la guarderia els va molt bé perquè així aprenen a conviure i a 'socialitzar-se' amb altres nens, quan tothom sap que a aquestes edats (1 i 2 anys), els nens no juguen els uns amb els altres, sinó que cadascun va al seu rotllo. La meva germana, que ara ja fa uns anys que es mou pel món de l'ensenyament, m'explica que quan comencen P-3, nens que han anat a la guarderia es comporten encara com autèntiques bestioletes, mentre que nens que no hi han anat no tenen gaires dificultats per adaptar-se a l'escola. O sigui que cau també aquell altre argument de dir que anant a la guarderia garanteixes que després no s'estranyaran al col·le.

I gairebé tothom m'ha dit: "Si t'ho pots permetre, ben fet que fas." I m'enrabio una mica. No és que m'ho hagi pogut permetre, perquè de sobrada econòmicament no en vaig pas. De fet, penso que hi ha moltes més mares que s'ho podrien permetre abans que jo, de deixar de treballar per estar amb els nens: mares que són funcionàries o tenen feina fixa que els permet demanar excedències, o unes bones reduccions de jornada, o una reserva de plaça, i mares que poden cobrar un bon atur. Jo, ni l'una cosa ni l'altra. Quan d'aquí a un parell o tres d'anys decideixi tornar a treballar, hauré de començar de zero un altre cop, tornar a enviar currículums i fer entrevistes de feina. I d'atur, tenint en compte que més de la meitat de la meva vida laboral l'he passat a Andorra i que els últims anys he treballat mitja jornada, doncs poca cosa veuré. Si m'ho puc permetre, de deixar de treballar, només és perquè durant els anys que he tingut la sort de tenir un sou he mirat d'estalviar pel que pogués passar (tants sermons de la meva mare havien de servir d'alguna cosa). I no és que hagi tingut mai uns grans sous, però d'una banda he tingut la sort de no haver-me hagut d'hipotecar per viure sota un teulat, i per una altra no sóc persona amb gustos ni aficions gaire cars, ni em moro per marxar de vacacions cada any a la Conxinxina, no sé si m'enteneu. Algun cop em preguntava per quin motiu hauria de veure'm en la necessitat de tirar dels estalvis i ara he tingut la resposta.

I bé, no es pot dir que deixar de treballar (fora de casa, s'entén) hagi sigut una decisió fàcil perquè jo he disfrutat molt fent la meva feina els últims deu anys, però tinc molt clar que no me'n penediré mai. És d'aquelles poques decisions que, quan la prens, saps que no te'n penediràs mai. I això ja val per a tot. També hi ha hagut qui m'ha preguntat si seré capaç d'estar-me tant temps a casa i dedicada al cent per cent a la canalla. Jo penso que sí, perquè els meus fills s'ho mereixen i jo tinc ganes de donar-los ara el meu temps. De dedicar-los els que, espero, siguin els millors anys de la meva vida. Aquí començo, doncs, una nova vida.

josefina

L'art sacre de la Franja

Sembla que, al final, només el Govern de Catalunya podrà aturar l'espoli de l'art sacre de la Franja que acull, amb tota la legalitat civil (no religiosa) del món, el Museu Diocesà de Lleida. Si el senyor Montilla o el senyor Mas acaben abaixant-se els pantalons davant de l'OPUS i d'Espanya, un dels dos protagonitzarà un dels episodis més vergonyosos de la història botiflerina del nostre país.

Dues reflexions més serioses del que semblen

Fa una estona, mentre el Quico em passejava, he arribat a aquestes dues conclusions; solemnes, poc elaborades però molt serioses:

A vegades, sort que els hostes vingueren.

La crisi s'acabarà quan la immensa majoria de la gent torni a comprar la cervesa en lots de sis.

I el present, senyor Mas?

Fins ara, la resposta de CiU-Artur Mas a la sentència del Tribunal Inquisitorial Espanyol (TIE) ha sigut més aviat trista, típica de l’ocupat que vol fer veure que no està ocupat. Els cativistes ens volen convèncer que ara sí, que tindrem un govern que plantarà cara, però la realitat ens diu que davant la humiliació del TIE, CiU només ha sigut capaç de posar-se darrere d’una pancarta que deia Nosaltres decidim i de proposar el concert econòmic (cosa que, traduïda al català que ara es parla, vol dir: ‘intentarem aconseguir que el dèficit fiscal de Catalunya passi del 10% al... 7%’?).

El senyor Mas se centra en els diners i prou, encara que digui que “és evident que Catalunya no pot construir el seu futur dins la Constitució espanyola”. Ni el futur ni el present. Parlem del present. M’agradaria saber què li sembla al senyor Mas la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de suspendre cautelarment el reglament d’ús del català a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida pel fet que aquests textos estableixen que la llengua pròpia de Catalunya serà d’ús preferent en els seus àmbits.

I més que saber què en pensa, m’agradaria que m’expliqués què pensa fer en aquest sentit quan sigui president. Acatar? Decidir? Centrar-nos en els problemes reals de la gent? Esperar que ens fem grans?

Gràcies, mestre

L'any passat vaig penjar aquesta citació seva al Diccitionari. El meu modest homenatge a un gran mestre i un gran patriota.


Autor: Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d'Urgell, 10 de gener de 1940 - Barcelona, 27 d'octubre del 2010), lingüista català.

Citació completa: Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial. Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil [que] és crear eslògans!; que fàcil [que] és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)! I si aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble. És un enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la mateixa.


Font: D'un discurs al Parlament de Catalunya l'1 de juliol del 2009. Vista al bloc del Gazo, on podeu llegir el discurs complet.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Si no 'vas a menys' o 'a més'...

Si no vas a més o a menys, a part que no ets noticiable, ets un bitxu raru. Actualment (i em baso en la simple i prou treballada observació) totes les retencions van a més o a menys, igual que els núvols, les protestes sindicals i les crítiques absurdes dels que manen i dels opositors. Tot, absolutament tot, o va a menys, o va a més. Altres fórmules més sofisticades com s'intensifiquen les retencions, els núvols aniran desapareixent (potser gradualment, més que no pas paulatinament, paraula atractiva que prové d'un suposat Don Paulatino del qual no es té constància) i les protestes augmenten es consideren allunyades de la Catalunya real.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

El futbol

L'he viscut amb passió, sobretot els colors blaugrana, fins al punt de polir-me tots els estalvis per anar a Wembley. Ara fins i tot em costa seguir els partits del Barça, l'únic equip del món que juga una mica bé. La lliga espanyola em sembla una estafa, d'una mediocritat insuportable. L'únic que pot salvar aquest tedi és la creació d'una lliga europea. Caldrà superar uns quants nacionalismes, però l'euro és l'euro i les teles s'acabaran imposant al costat del sentit comú.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Per què no et votes en blanc a tu mateix?


Sandro Rosell, que, com molt bé assenyala l'Enric Vila, té "aquesta cara de nen tonto de casa bona que no sap què fer amb les joguines que li han regalat", es veu que anirà a plorar a Madrit perquè el president de la Federació Asturiana de Futbol ha dit que Mourinho i Guardiola són "gairebé estrangers"


marc

Súpers

Fa més pel català i per la nació la festa de demà dels Súpers, que totes les administracions i els serveis de política lingüística junts.


m

dimecres, 20 d’octubre de 2010

La cara autèntica d'Esquerra

Me l'ha demostrat el Ridao amb la seva oratòria insulsa aquest migdia quan ha valorat la remodelació del govern de Zapatero. Ha dit que era un altre atac a Catalunya. Segons ell, el primer va ser l'Estatut i ara la cada cop menor presència de ministres catalans al govern espanyol. Ridao, si de veritat et consideres independentista, això és el que et preocupa? A mi, si hi ha ministres catalans o no a Madrit, se me'n refot. I més després de veure el que un Corbacho o una Chacón fan per Catalunya. En què quedem, Esquerra? Sou o no sou independentistes? Per què hi hem de voler tenir tants catalans al govern de l'Estat que ens roba? És que ja no enganyeu a ningú, home! Foteu pena!

josefina

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Rosell



L'home que davant la decisió social més important en la història del Barça vota en blanc.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Percentatges


Més del 10% del PIB català se'n va a Madrit i no torna.

El 20% dels catalans són pobres.

El 50% dels catalans volen continuar a Espanya.

Quants catalans pobres són conscients del robatori a què estan sotmesos i volen continuar a Espanya?

divendres, 15 d’octubre de 2010

Mirem endavant



El dia que commemorem el setantè aniversari de l'assassinat de Lluís Companys a mans dels feixistes, retinguem el missatge del PP, que ha dit que no ha assistit als actes d'homenatge al que també va ser el seu president (oi?) perquè no hem de mirar cap al passat sinó cap al futur.


dimecres, 13 d’octubre de 2010

La Sala Sant Domènec, plena



Acabo d'arribar de l'acte de presentació de Solidaritat Catalana a la Seu. Omplir la Sala Sant Domènec un dimecres al vespre del mes d'octubre té molt mèrit (250 persones). Un mèrit que cal atribuir, a part dels ponents (Laporta, López Tena, Bertran i Segura), a la feina que ha fet l'assemblea comarcal de l'Alt Urgell, sobretot la màgica i incombustible Núria.

A mi no hi ha res que m'agradi més que em diguin bona feina. Doncs això, boina feina!

A l'últim apunt de cal Rèflex, el Miquel preguntava: "No fou Pla qui digué alguna cosa semblant?" Es referia a l'enveja cap al Laporta. Sí, Miquel, és un tema recurrent en el Pla que he llegit; amb la seva ironia habitual, ens fa saber que "l'home és un animal envejós —i és natural que així sigui, atès que l'enveja és un ingredient important en la conservació de l'espècie, un element que reforça l'amor propi i l'egoisme. L'enveja ajuda a viure, fa marxar el comerç, impulsa la gent a llevar-se de matí. L'home és tan poca cosa, tan irrisòriament feble, que si no fos envejós seria com una passiva bestioleta."

L'enveja és el que ens fa viure. L'enveja cap al Laporta és el que fa que molts miserables es calcin les botes cada dia. Avui el Laporta ha estat molt bé. D'aquí (a) quatre dies serà un gran polític i ridiculitzarà els puigmerdosos que han qüestionat la seva solvència. Els mediocres que no han treballat en sa vida i que menyspreen els que se l'han guanyat fora de la política i han triomfat.

El Laporta té defectes, és clar! O és que tu vas néixer ensenyat? El que avui és molt clar, però, és que a Catalunya només hi ha dues persones amb capacitat de liderar el país: el que ha tret el Barça de la misèria i l'ha convertit en el cub esportiu més important del món, el mateix que ara vol treballar perquè el seu país sigui lliure al més aviat possible, i el que anirà a negociar un concert econòmic impossible. Com diu el puticlub del poble, tu tries.

Hostes vingueren, que a casa ens digueren...


Laporta, envejat

James Morrissey - (Lloret de Mar)

Sóc estranger i resideixo a Lloret des de fa 13 anys. Sóc un gran seguidor del Barça (ja ho era una mica a Anglaterra) i estic sorprès i trist al veure la immensa enveja i ganes de venjança que té certa gent contra Joan Laporta. Si fos anglès, aquest senyor estaria al cim. Va ser un gran president. Els que li volen fer mal se'l fan a ells mateixos. L'enveja és un dels principals mals d'aquest país que tantes coses positives té.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

La informació és una selva

Una frase de Xavier Graset, si no m'equivoco. I és ben veritat. Des del moment que es genera la notícia, a vegades manipulada, fins que arriba a la gent, que en bona part no sap llegir (interpretar el que es diu), no sé què fem amb la pobra informació però acaba ben estabornida.

L'última evidència d'aquest fenomen tan normal (parlo per mi, de la meva experiència vital) ha sigut la desinformació sobre els convenis que l'SPL ha firmat amb bona part dels grans magatzems d'Andorra per millorar l'atenció als clients en català. No m'he escandalitzat perquè ja fa uns quants anys que mantinc un contacte molt íntim amb els medis (ara no tant, però no deixen que me'n desempallegui), encara que no deixa de sorprendre'm (i de meravellar-me, fins i tot) la capacitat de llegir notícies totalment desenfocades o mal interpretades.

En aquest cas concret, s'ha dit que l'atenció en català als comerços és del 5%, cosa que no és certa; que "els darrers anys hi ha hagut un increment del nombre de turistes que volen ser atesos en català, un 10% el 2004 i un 18% durant el 2009", mentida; etc.

És una mica depriment. També és cert que hi ha informació que no es contamina (ara penso en els periodistes que diuen fangs tòxics en comptes de fang tòxic, que és el que diu la gent normal) i que hi ha lectors no contaminats a priori que tenen tanta addicció que ja s'ho fan ells solets. A vegades tenim la sort que es copia íntegrament la nota de premsa (si n'hi ha), i a vegades el periodista en sap i/o té prou temps per fer la notícia com déu mana. El resultat cotinua sent depriment i no sembla que hi hagi perspectives de millora, sinó al contrari. Les redaccions s'han aprimat però els diaris tenen pànic de mostrar-se físicament com el que haurien de ser: més prims que el paper de fumar. Els primers damnificats, deixant de banda la pobra informació, són els assessors lingüístics, i no assenyalo cap periòdic d'Andorra en concret (espero un editorial d'aquests enllaunats d'algun periòdic d'Andorra per criticar la falta de promoció del català). És cert que al segle XXI els periodistes haurien de tenir un domini de la llengua suficient perquè l'amo pogués prescindir del sou dels correctors (i editors), però la realitat és que el periodista del segle XXI no en té ni punyetera idea de la seva llengua (exagero un mica, però som al segle XXI, no el 1980), i ja se sap què passa quan no domines la teva eina fonamental de treball. Fa molta pena llegir segons quins periodistes enllaunats que només són capaços de repetir els clixés lingüístics d'El País i El Mundo.

A tot això...

En qualsevol cas, si voleu estar ben informats, l'ús del català als grans magatzems s'explica aquí, i els convenis, aquí. Sense cuina ni profilaxi ni servit en safata. Més val copiar i enganxar amb l'entranyable sobrenom de Redacció, que no pas fer el ridicle. I si no sou periodistes sinó només redactors o copiadors, cal assumir-ho, o no, però com a mínim heu de vigilar que les ínfules no us facin ennuegar.


marc

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Màma

En el meu escrit d'aquesta matinada passada hi he tingut un oblit imperdonable que ara vull esmenar. A més, avui està més justificat que mai. Hi deia que tinc la sort que el Marc és el cuiner de la casa i que em considero doblement privilegiada per seguir tenint feina i perquè en podré fer molta des de casa a les hores que més em convinguin. Hi he d'afegir que tinc també una altra sort molt gran i que em fa sentir el triple de privilegiada: tenir uns pares que viuen gairebé al costat de casa. I he de personalitzar-ho a la força en la figura de la meva mare, de la padrina, que deixa estar sempre el que està fent quan la truco perquè em vingui a donar un cop de mà. Hi tinc les meves enrabiades i els meus desacords, alguns dels quals ben grossos, però poder tenir la padrina tan a prop i sempre tan disposada, no té preu. I sobretot ara.

La truco a quarts de nou del matí perquè vingui a vigilar el Josep mentre m'encarrego de la Maria. Es queda amb la nena quan marxem amb el Josep a la guarderia, quan torno a buscar-lo i mentre li dono el dinar. I a les tardes sempre vol tenir el nen una estona per anar cap aquí i cap allà. Avui dilluns, dia en què aquest virus de grip intestinal que a mi ja em va fregir divendres ha deixat clavat el Marc al llit, sort n'he tingut de la padrina, a totes hores.

La Maria m'hi recorda una mica, a la meva mare (a part que porti el seu nom). Menudetes però amb una força extraordinària. Tant de bo, si arriba el dia, jo pugui ser per als meus néts la meitat de bona padrina que ho està sent la meva mare. Sempre diu que ara pot gaudir amb ells el que no va poder gaudir amb la meva germana i amb mi, perquè ni quan vam néixer va voler tancar el bar. Sempre al peu del canó. El seu concepte de vacacions era: la setmana posterior a l'11 de setembre, de dilluns a divendres, tancava unes horetes al matí i unes horetes a la tarda. Al migdia i al vespre sempre obria per als hòmens que venien a prendre's el cafè o el carajillo i a jugar a cartes. Ni el dia de Nadal a l'hora de dinar, no tancava. Ni el dia que vam fer la Comunió, no va tancar! Va llogar una noia perquè servís els hòmens de cada diumenge. 49 anys al bar, tota una vida.

Una vida marcada per la tragèdia de perdre la mare quan només tenia vuit anys, i pel record negre i fosc de com els republicans van arruïnar la vida del seu pare. A casa, quan era petita, sempre havia sentit parlar bé de Franco. Després quan vaig començar a estudiar la Guerra Civil se'm van trencar els esquemes. Ara penso que hi va haver dolents tant en una banda com en una altra, i que en el nostre cas, els republicans van estar a punt de matar el meu padrí, que no era ni dels uns ni dels altres, només volia fugir del front per anar a treballar a Andorra i mantenir així dos criatures de pocs anys de vida. Aquests dos fets, i el que es va derivar d'ells, han marcat la vida i el caràcter de la meva mare. Xerraire, decidida, incansable, vital, a vegades esquerpa i seca i trobo que un punt rancuniosa. Però no conec ningú que digui les veritats a la cara com ho fa ella quan és necessari. El que tothom pensa, el que tothom sap però calla, ella no ha tingut cap problema per tirar-ho a la cara de qui ho havia de sentir. I per això, entre d'altres coses, l'envejo.

En fi, màma, que moltes gràcies per ser-hi sempre. Del pàpa, del padrí, també m'agradaria dir-ne unes quantes coses, però ho puc resumir en una frase, i així faig honor a la seva manera de ser i de fer: poques paraules i molts fets. El meu pare és el meu puntal. I que per molts anys pugui seguir sent així.

josefina

Matinada plujosa

Porto ja no sé quantes nits consecutives sense dormir gaire més de quatre o cinc hores, i no pas seguides. El més curiós de tot és que de dia ni les noto, aquestes poques hores de son en algú com jo, que feia les vuit hores d'una tirada. És com si ja fos una rutina i vaig tirant perquè de feina no me'n falta. No m'arrebente haver-me de llevar dos o tres cops perquè la nena encara vol tirar del pit, ni per donar una mica d'aigua al nen aquestes nits de tos. M'arrebente que quan torno al llit no hi ha manera humana d'agafar el son i em passo un parell d'hores donant tombs i més tombs. No m'atreveixo a posar la ràdio per no despertar el Marc, ni a posar-me auriculars perquè penso que no sentiria la nena, i així van passant les matinades. Ahir una, avui una altra... Ahir em vaig posar al llit abans de les deu, em va costar mitja horeta adormir-me, a quarts d'una m'he despertat pel mal de coll que arrossego des de fa un parell de dies, a les tres m'ha despertat la nena, l'he atipat, he tornat al llit, m'he desvetllat, a les quatre he sentit tossir el nen, li he portat aigua, i a dos quarts de cinc he decidit aixecar-me i venir a veure com plou. Està fent una ploguda ben maca, aquesta matinada.

Aquestes nits de desvetllament també vaig pensant que s'acosta el dia de tornar a treballar i, per moltes voltes que hi dono i per molt que ja m'han autoritzat a poder fer tota la feina que pugui des de casa, no sé com m'ho faré, com arribaré a tot, com podré compaginar això de ser mare de dos criatures tan xiques, la feina habitual de casa (sort que el cuiner és el Marc), i poder tirar endavant més o menys dignament la revista cada setmana. Segur que ara m'hi capfico molt i no hi veig solució fàcil i a l'hora de la veritat me'n sortiré, no tan bé com voldria això segur, però ho podré anar fent. Sempre que tingui clares quines són les prioritats en cada moment, que no sempre m'és fàcil. Ara travessem una etapa dura i mira, si la casa no està tan neta, què hi farem. Quan sortim d'aquest túnel ja tot s'anirà posant a lloc una altra vegada. Així ho espero. A més, sé que m'he de considerar una privilegiada per poder tenir l'opció de treballar des de casa. Doblement privilegiada: primer per seguir tenint feina, i segon per poder-m'hi dedicar més o menys les hores que em vagin bé i des d'on vulgui. Seguiré tenint aquella mena de sentiment de culpabilitat al pensar (i ser conscient) que no és així com s'ha de treballar periodísticament, però miraré de fer-ho tan bé com pugui, ateses les circumstàncies. I a mesura que passaran els mesos aniré trobant la fórmula més o menys ideal. Eh que sí?

Apa, me'n torno al llit. Són les cinc i segur que la Mariatxi no tardarà gaire més d'una hora a tornar-se a despertar. Quatre mesos ha fet ja, la paia. Molt marraneta, molt vivaratxa, molt llesta ella. No vol biberó i em fa enfadar, però ha sortit tan i tan riallera que així s'ho fa perdonar tot. Entre les rialles que ella et regala tan fàcilment, i l'expressió que el Josep posa quan em veu entrar a classe per marxar cap a casa a dinar ("Màme", em diu somrient), totes les hores nocturnes en blanc s'obliden de cop. Que fàcil eh?

josefina

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Enquestes




Ja tenim l’última enquesta sobre les eleccions, aquest cop encarregada per Solidaritat Catalana. Si hi ha algú que sospita d’enquesta cuinada, a Vilaweb podem comparar-la amb les tres anteriors i extreure’n algunes conclusions.

D’entrada, per mi les enquestes són això, enquestes. Es poden dirigir una mica segons les preguntes, es podrien fer a més gent (una enquesta a 800 persones es pot considerar representativa, però a Andorra, amb 80.000 habitants, ja fem estudis amb aquesta mostra de població. Tant costaria entrevistar 5.000 persones?); tampoc no és el mateix trucar sempre a fixos que a mòbils i en determinats horaris; etc.

Sigui com sigui, les enquestes marquen tendències, i les quatre que podem veure en aquest gràfic de Vilaweb ens diuen que, si no hi ha un daltabaix (que enganxin el Mas fumant porros en una casa okupada, per exemple), CiU es quedarà a 7 o 8 escons de la majoria absoluta (uns 60 diputats) i el tripartit no podrà sumar (el PSC-PSOE, uns 30; i Esquerra i Iniciativa, una dotzena cadascuna. Total: 54). Encara que agafem la banda baixa de la forquilla de CiU i la banda alta dels tripartits, no surten els números. I per més que hi hagi guerra bruta, alguns no hauríeu de patir tant perquè la gent ja passa bastant de tots els suposats merders que surten als diaris. 

El tripartit està liquidat. Només un miracle (que Esquerra obtingués 18 diputats i els altres no en perdessin gaires, per exemple) podria propiciar la tercera entrega de la saga El malson catalanista i d’esquerres. Si poguessin, ho farien, però la massa vol un canvi i així serà.

Les últimes enquestes semblen confirmar el que la Josefina no es vol creure: la gran patacada del Puigcercós, que sembla voler-se fer l’harakiri cada vegada que obre la boca per justificar els tripartits (“necessitàvem experiència de govern”, diu ara, quan ahir l’excusa era arrossegar el PSC cap al catalanisme i ocupar l’espai de CiU), o per manifestar la seva predisposició a flirtejar amb el Mas, o per espantar la gent (diu que no ens podem permetre que el PP condicioni el futur govern, i per això  el vot útil independentista ha d’anar a ERC).

Pel que fa a CiU, no m’agradaria gens que tragués majoria absoluta. Sembla difícil. La seva solidesa electoral no la té ningú més i espero que tingui prou representació per governar amb tranquil·litat i que li falti el suport de Solidaritat perquè aquesta tranquil·litat no es converteixi en passivitat (passivitat en la qüestió nacional, vull dir).

El PP sembla que es mantindrà i no traurà el suc esperat de la seva demagògia populista contra la immigració. Ciutadans, més que no pas el PP, recollirà el vot ultra que sorgeix, com és lògic, de l’efecte Roja i de l’augment de l’independentisme. Han estat més hàbils a l’hora de fer demagògia i han sabut repartir llenya als pèrfida nacionalistes i als seus còmplices (el tripartit). El Rivera ho ha fet prou bé per aixoplugar el ressentiment anticatalà.

Iniciativa. Ja no em sorprèn que no caiguin en picat. Ja no és la classe obrera que veu en Iniciativa el garant dels seus interessos enfront de les retallades socials i la reforma laboral, sinó, per mi, els funcionaris empreenyats per la retallada de sou. Penso jo.

Reagrupament baixa i Solidaritat puja. La tendència assenyala que els primers es quedaran fora del Parlament. Potser començaria a ser hora que el senyor Carretero fes un acte de patriotisme i s’apuntés al carro, amb generositat per les dues bandes. Una mica de seny, sisplau. El senyor Carretero va dir fa poc que “si hem d’estar patint pel 3% o la Llei d’Hondt, potser no mereixem la independència”. No és això, doctor. D’independentistes n’hi ha molts i a tot arreu; però la gent, a l’hora de votar, té en compte altres coses: la credibilitat, el lideratge, la solidesa del projecte, etc. Ens mereixem la independència encara que Reagrupament es quedi fora del Parlament, que Solidaritat tregui dos diputats i que Esquerra se la foti.


marc



dissabte, 2 d’octubre de 2010

Periodisme enllaunat (II)

El que s'ha vist aquests dies a Andorra. Si ha sigut molt trist fins ara, preparem-nos, que amb les consciències tranquil·les i les ànsies d'informació satisfetes, s'ha acabat el tema. I a la veritat, qui s'hi ha volgut aproximar? Que no se'n sap més?

divendres, 1 d’octubre de 2010

Periodisme enllaunat

Nova i efímera secció a cal Rèflex.

El periodisme actual és, efectivament, una llauna de conserva.

Aquest vespre, al 3/24, l'home dels deports ha dit que el Pedrosa ha caigut per terra. Una persona normal hauria dit que el Pedrosa ha caigut, o que ha caigut a terra (perquè quedi clar que no ha caigut a la lluna). Però, ja se sap, ha caigut per terra és més normal, més de la gent del carrer, més obert.
Al cap d'una estoneta, l'home del trànsit ens ha repetit mil vegades que hi ha un carril tancat de l'autovia al seu pas pel Bruc, com si el carril fos la rampa mecànica de L'Illa. Queda més bé, més sofisticat, dir això que no pas dir que un carril de l'autovia està tallat al Bruc (o a l'altura del Bruc), i de pas ens imaginem que l'autovia va xino-xano, pas a pas, a la recerca del peatge perdut.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...