dimarts, 30 de novembre de 2010

Dades reals del 28-N (amb sense mala llet)


Després de les eleccions, justament quan començarà el duel definitiu entre les dues identitats que lluiten per la victòria a Catalunya, sabem segur que:

1. Hi ha 142.199 catalans que volen que el Parlament proclami la indepèndencia la pròxima legislatura (SI-RCat).

2. No sabem què volen 1.198.010 catalans que han votat CiU.

3. Hi ha 1.060.207 votants de partits que volen continuar sent espanyols (PSOE-PP-C's).

4. Hi ha 229.985 catalans que no saben què volen (ICV).

5. Hi ha 218.046 catalans que han votat un partit que diu que volia convocar un referèndum la pròxima legislatura.   



m.


Benach, l'altre que plega

I perquè, com el Montilla, no podia fer una altra cosa. Ja és ben trist que la imatge que més recordarem d'aquest gris i mediocre president del Parlament serà la que ens ha ofert tan sovint i fins ahir mateix, a la llotja del Camp Nou, amb els auriculars. Molt 2.0 però poca talla política. Tot plegat molt indigne per un càrrec tan important com el que hem tingut la desgràcia que hagi ocupat durant set anys.

josefina

Primera nevada!



Aquesta és la panoràmica des de casa nostra, mirant cap al nord-oest. Fins ara no ha passat cap llevaneu i la carretera comença a estar perillosament llisa però no hi ha gaire trànsit. Avui el color blanc de la neu és encara més bonic, hi hi.

Els nens ja estan llevats i el Josep ha volgut veure uns teletubbies a la neu. I què voleu que us digui? Potser no seré una valenta, com diuen els d'ERC, però segur que avui m'envejarà més d'un (i d'una). És un quart de nou, encara vaig en pijama i els nens també, no tenim cap pressa, estem calentets a casa, no ens esperen enlloc i segurament cap a les onze sortirem a trepitjar la neu amb el Quico. Valenta potser no, però privilegiada i feliç, i tant que sí!

josefina

dilluns, 29 de novembre de 2010

La meva reflexió

Tot el dia que hauria volgut posar-me a fer un escrit una mica llarg sobre els resultats del 28-N però la canalla no m'ho permet. Ara ho provaré. Tinc tantes coses al cap, i tan desendreçades, que no sé si seré capaç de recordar-les totes i de lligar-les una mica. Però d'entrada ja us dic una cosa: pensava ser un pèl condescendent amb Esquerra després de la canya que els he fumut -merescuda-, però no sé si ho podré ser i ara us explico el per què. Aquesta tarda m'he hagut d'escapar un moment a la Seu i, baixant pel Passeig amb el Josep, he ensopegat amb un cartell electoral que m'ha deixat freda. Hi surt una dona (¿Joana? Ara no ho recordo bé), i el text diu: "Valenta. Mare de tres fills i treballa a jornada completa." O sigui que jo, que sóc mare de dos fills i que he decidit deixar de treballar per estar amb ells, ¿què dec ser, pels d'Esquerra? ¿Una covarda? O el lema el va pensar un home, o una dona que no té fills, o algú que, és evident, té un concepte de la valentia ben diferent del meu. I no vull dir amb això que jo em consideri una persona valenta per haver decidit el que vaig decidir, però tampoc em tinc per covarda. Aquesta manera d'explicar les coses també és un dels motius pels quals em vaig allunyar d'Esquerra.

El 2003 vaig votar Esquerra, i ho havia fet en altres eleccions. El 2003 creia que calia fer baixar CiU del podi. Però hauria volgut que formés amb CiU un govern nacionalista, i no pas que pactés amb socialistes i iniciativos prioritzant l'eix progressista. Aquell va ser un cop molt dur per mi, i em vaig jurar que mai més tornaria a votar Esquerra mentre hi hagués el personal que va portar el partit a perpetrar tal desgràcia. Tot i això els vaig voler donar un marge de confiança, no fos dit. El marge, però, aviat es va acabar. Aquest odi que encara avui destil·len contra Convergència em molesta, m'ofèn i m'incomoda. ¿No recordeu aquell document que es va filtrar poc després de posar-se en marxa el primer tripartit? Aquell document intern, o ponència, o no sé què que no sé on s'havia de debatre, en què els dirigents d'Esquerra auguraven que el seu partit havia de menjar-se Convergència, ocupar el seu espai i esdevenir el nou referent del catalanisme. Fixeu-vos en què han quedat aquells propòsits set anys després. L'apreciada Núria Tomàs escriu al seu bloc una situació que jo fa uns anys la compartia al cent per cent: Esquerra era el germà petit que sempre havia de ser allà per quan el germà gran (CiU) el necessitava. Però justament això és el que no li agradava a Esquerra, veure's el germà petit de CiU, veure's el partit que votaven els fills de pares que votaven CiU. Esquerra volia matar el germà gran, Esquerra volia fer desaparèixer els pares.

El més greu, al meu entendre, va ser el segon tripartit. El 2006 ja no em van enganyar perquè ja sabia que el farien, tot i que em costava creure que el partit independentista per excel·lència donaria la presidència de la Generalitat al PSC més espanyol. Això és el que no vaig poder ni entendre ni comprendre. Cap dels missatges ni dels raonaments que ens van voler vendre en aquell moment s'han complert. Ni el PSC ha sigut més catalanista, ni el suposat govern amic de Madrit ha jugat al nostre favor, ni hem fet cap avenç significatiu cap a la independència. I encara durant aquesta campanya ens han demanat que per favor els votéssim, que el PP no podia ser la tercera força al Parlament. La culpa ha sigut vostra, d'aquests dirigents que ara ni es plantegen que hi pugui haver un relleu al capdavant del partit per mirar de redreçar la situació.

¿I per què no hi haurà aquest debat intern? Doncs perquè ens aquests últims anys ja s'han encarregat de ventilar la majoria de veus discordants que hi havia dins. Després de la defenestració del Carod, el volant del partit el van agafar els que a mi sempre m'han donat la sensació de ser una mena de branca estalinista. Aquests Puigcercós-Ridao-Huguet (¿no diu que li diuen l'Stalin de Manresa?)-Vendrell que només de veure'ls i d'escoltar-los ja fan por. Després d'aquesta patacada monumental, penso que el millor per al partit seria obrir un procés de regeneració de persones. Però clar, ¿qui hi queda, que els vulgui plantar cara? O és que potser no hi ha ningú allà dins que cregui que ells en tenen una mica la culpa, d'aquest daltabaix. I en parlo des de la ràbia que em fa veure com aquest personal s'ha anat posant a la boca el president Macià amb una facilitat insultant. Sí, serà el mateix partit que el de Macià, però ¿realment creieu que estaria content de veure la vostra actuació els últims anys? No ho sé, Esquerra, la meva decepció amb vosaltres ha sigut molt gran. Desitjava la vostra derrota, sí, però en el fons em sap greu perquè he sigut votant vostra en diverses ocasions i perquè, al cap i a la fi, vosaltres i jo volem el mateix pel meu país.

Però ara treurà el cap al Parlament Solidaritat per la Independència. I si en aquests quatre anys els seus quatre diputats ho fan bé, se saben explicar, treballen seriosament i agafen rodatge i responsabilitat de país, prepareu-vos. Avui m'ha agradat molt, molt, sentir el Laporta com parlava de forma tan desacomplexada de la independència. Clar i sense ambigüitats: si CiU aposta per l'autonomisme votarem en contra de la investidura de Mas. Si es comprometen a proclamar la independència aquesta legislatura hi votarem a favor. Aquesta és la situació. Posem-la damunt la taula. I CiU no és un partit autonomista, al meu entendre. CiU té aquest gran do de saber combinar autonomistes amb independentistes. I tant que hi ha hagut molts independentistes que han votat CiU, i tant! Perquè CiU és garantia, CiU és solvència, CiU és serietat. La meva germana m'ha enviat un missatge a primera hora del matí i, entre d'altres coses m'hi deia: "I el Mas al balcó? Quan va sonar l'himne, vaig pensar: Tornem a tenir president! Ell prou se sentia el rei del poble. Ara aviam si no es ven a la primera de canvi. I el Pujol com respirava!" El president Pujol. M'ha agradat molt que hagi pogut veure aquesta victòria indiscutible.

Em quedo també amb la lectura que una gran companya i millor persona m'ha fet també per correu electrònic: "La meva lectura del Parlament és CiU+ERC+SI 76 escons PPC+C'S 21 escons PSC+ICV 38 escons. Forces nacionalistes 76, forces no nacionalistes 59. De moment, som majoria, però la diferència s'ha d'eixamplar!"

Solidaritat: enhorabona als que heu pencat de valent des del carrer, sense mitjans, sense altaveus. Aquests quatre diputats són un gran premi. El meu reconeixement més total i absolut a la increïble Núria Oliva. Si en aquest país hi hagués més persones com ella no vull ni pensar on seríem avui. Com diu el Marc, és màgica! Moltes, moltes, moltes felicitats, nena!

Montilla: podríem dir que la teva decisió de renunciar a l'acta de diputat t'honora, però és que tampoc tenies cap altra sortida. C'est fini.

Comença una etapa nova i apassionant, i confio que el nostre somni, la independència, sigui una mica més a prop.

I ara, el Barça-Madrid.

josefina

Només això?

Si no ho escric rebento. Intentaré no caure en la temptació de fer molta llenya de l'arbre caigut però, als d'Esquerra: la vostra patacada ¿és només culpa de no haver sabut mobilitzar el vostre electorat o potser hi ha hagut alguna raó més? No sereu ni capaços de fer una mica d'autocrítica seriosa?

j.

Ah! I també he d'escriure això: Laporta al Parlament, i no ell sol, no, amb tres solidaritatis més! Godós, Zetes, Prises, Corpos, això que se'n diu l'establishment, ara us l'haureu d'empassar tant sí com no. Tant que l'heu volgut silenciar i atacar, la gran entrada de Solidaritat és la demostració del triomf de la feina de les formiguetes i d'un grup (més nombrós del que us penseu) de gent normal i corrent, sense cap altra aspiració que la de fer entrar una força netament independentista al Parlament. I ho heu aconseguit! Ahir, a la taula de debat de TV3, cada vegada que el Cuní s'havia de posar el nom del Laporta a la boca era com sentir un repic gloriós de campanes. Carretero, ¿què hauria passat si haguessis volgut baixar del burro? No ho sabrem mai. El que sí que sabem és que avui, 29-N, Solidaritat té quatre diputats i Reagrupament zero. Aquesta és la realitat.

diumenge, 28 de novembre de 2010

Gràcies, solidaris


Vull escriure això abans de saber els resultats. Espero que tinguem tres o quatres diputats, i la veritat és que m'emprenyaré molt si no els aconseguim. Però el que vull dir ara és que hi ha molta gent que ha treballat molt, amb molta il·lusió i molt esforç, per un projecte precipitat però valent i sincer. El futur és nostre, solidaris. Endavant les atxes i felicitats al guanyador. Ets bo i t'ho mereixes. Ara bé: no et deixarem en pau fins que deixis de fer el convergent.

m.

Resultats a Ribera d'Urgellet


CiU: 259
PSOE: 48
E: 37
PP: 27
I: 19
Solidaritat: 8
Ciutadanos: 3
Reagrupament: 3
PxC: 2

Meitat de jornada

Migdia. Participació baixa. A casa ja hem complert amb el nostre deure i, crec també, amb la nostra obligació. Si et vols queixar, vota. Si no votes, no et queixis. Són tots iguals, potser sí, però quedant-te a casa no hi guanyes res. Potser et semblarà que votant tampoc hi guanyes res, però com a mínim et sents part del món on vius. A casa hem votat Solidaritat. La meva germana també, i a alguns de la meva generació que em van dir que tenien dubtes aviat els vaig aclarir el cap, i confio que avui tots m'hagin fet cas com em van assegurar que farien.

En canvi, els de la generació del meu pare deien que no hi anirien, a votar. Tant ell com els parents d'aquí del Pla no en tenien gens de ganes. Però a l'hora de la veritat hi aniran tots. Ja auguro que a Ribera d'Urgellet hi haurà una victòria abassegadora de CiU. La meva tia fins i tot s'ha ofès quan li he preguntat quina papereta portava al sobre. I aquest ha sigut el diàleg amb el meu pare:

-Papa, ja has anat a votar?
-Sí.
-I per qui ho has fet?
-Pels catalans.
-Home, però aquest cop n'hi ha uns quants, de catalans! Has votat pel Mas?
-Sí, esclar.
-Bé, no és un mal vot.

"Pels catalans." Sí senyor. Perquè veient els protagonistes d'alguns mítings està clar que hi ha partits que són catalans i uns altres que s'indignen si se'ls diu que no ho són, però que és ben evident que no ho són. Com a mínim, no ho són en totes les lletres de la paraula CATALANS.

josefina

Ah! Gràcies a Andorra Televisió hem pogut veure el Laporta com votava. Fins i tot l'han posat per davant de Montilles, Riveres, Camachos, Herreres i Puigcercosos. Just darrere del Mas.

La famosa 'festa de la democràcia', en perill


Encara no he sentit gaires declaracions dels polítics. Només la Camacho i el Benach amb les típiques crides a la participació i l'al·lusió a la crisi. ¿Penseu que hi haurà algú de la tropa que gosarà dir que avui és la gran festa de la democràcia? Abans es deia molt. La crisi, i per tant la correcció política, potser aconseguirà que els polítics no es vegin amb cor de convidar-nos a una festassa.

m.

Feu-me un favor, polítics


Ja sé que és impossible, però em faríeu molt feliç si avui, quan parleu de l'abstenció, no repetiu el discurs de sempre, amb aquell posat preocupadíssim: "hem de fer una reflexió profunda, autocrítica, acostar-nos als ciutadans (i a les ciutadanes, és clar), i bla, bla, bla."

m.

dissabte, 27 de novembre de 2010

Dia de reflexió

Demà aspiro a viure una nit electoral feliç, perquè ja en porto unes quantes de molt tristes. Ara abans de sopar, amb els nens dormint, comentàvem amb el Marc un escenari possible: pacte de CiU i ERC. Aquell pacte que tants hauríem volgut el 2003. I paf, els set anys de tripartit quedaran en l'oblit. Però si ara es fa aquest pacte no estaré tan contenta com n'hauria estat fa set anys. Perquè ara sé com és ERC al govern, ara sé com les gasten quan tenen el poder, ara sé com són capaços de falsejar la realitat per vendre la moto. Per això vull que tinguin una caiguda forta. S'ho mereixen i les cures d'humilitat sempre van bé.

A veure com anirà.

josefina

Jo voto Solidaritat

Perquè la pròxima legislatura haurem de decidir si ens fem grans o no. I donant suport a Solidaritat em sento més segur. Va, una mica de trempera!

divendres, 26 de novembre de 2010

Què us passa amb el Laporta?


Hi ha força gent que no el suporta, molts catalans que veuen en ell una bona dosi per satisfer l'autoodi, molts catalans que consumeixen aquesta merda de pamflets esportius. A veure, llestos, què us molesta del Laporta? Que sigui una mica xulet? Que s'hagi abaixat els pantalons a la duana de l'aeroport? Que begui xampany al Luz de Gas? Que hagi aconseguit que el Barça sigui el club esportiu més important del món des de la catalanitat més desacomplexada? Que hagi eradicat la púrria dels violents? Que hagi tacat la samarreta del Barça amb el logo de l'Unicef? Que hagi plantat cara a tota la banda de ressentits del Grupo Godó? Que tingui un parell de collons? Que hagi triomfat?

dijous, 25 de novembre de 2010

El Montilla em deixa gelat



Aquesta tarda, al programa del Clapés (RAC-1). Un senyor que suposo que és periodista i que no sé com se diu ha explicat una anècdota del Montilla que m'ha deixat totalment estupefaent. (Em sembla que ha escrit un llibre d'entrevistes amb els candidats, però no n'estic segur. Ho haveu escoltat o sentit?)

Es veu que el Montilla tenia un germà que feia de professor a Tortosa. De tant en tant desapareixia. El Montilla tranquil·litzava el pare: "Ja tornarà." Un dia, la germana del Montilla truca al Montilla i li diu que han trobat mort el germà. El Montilla li diu que té una inauguració (era alcalde de Cornellà) i que després, al cap d'una hora, es presentaria.

 Després de l'estupefacció, he sentit molta llàstima pel Montilla. Encara no m'ho puc treure del cap.


m.               
                                                              

Els de les mans que tremolen


Si et pressionen perquè votis els de les mans netes, és perquè hi ha unes quantes mans netes que mai havien somiat que guanyarien de tres mil euros cap en amunt i ara tenen por de tornar a la realitat.
Són activistes d'última hora tan justets (i justetes) que es pensen que poden enganyar la gent que sobrepassa els dos dits de front. Per això, com més va, com més va la seva imbecil·litat, més gran serà la caiguda.

Caram, com està el pati...

Estava intentant ensenyar-vos la meva porra quan ha sonat el telèfon.

M'han explicat que, a la Seu, CiU i ERC (que governen a l'Ajuntament) han fet una cosa molt lletja amb Solidaritat. O sigui que ara ja tinc ben clares dos coses:

Una: el meu vot.
Dos: desitjo amb més força que mai (tot i que no sé per què però em sembla que no tindré aquesta alegria) que la patacada d'Esquerra sigui històrica i que quedi, ja no només per darrere del PP, sinó també d'Iniciativa.

Hi ha fets que, per molts reglaments i lleis i estatuts que hi hagi, no haurien de passar en un lloc tan petit, i més quan el que ha passat penso que és del tot anecdòtic, sobretot per la diferència abismal de mitjans a l'abast que tenen els uns i els altres i l'artilleria que han pogut desplegar els uns i els altres. Però és evident que la nostra democràcia és de molt baixa intensitat i que en algunes cases hi ha nervis...

josefina

Ens trobarem


Dilluns l'Artur Mas anirà al Camp Nou com a president de Catalunya, amb un majoria suficient per governar tranquil·lament. La putada, per a l'Àrtur, és que li tocarà gestionar un país absolutament intranquil; i devastat. Per més que hagi assimilat el discurs del concert econòmic, que no deixa de ser una marca electoral, la realitat, més d'hora que tard, s'imposarà; i quan això peti, haurà de decidir si defensa els interessos de Catalunya amb totes les conseqüències. Penso que aquests quatre anys seran de grans canvis i de grans decisions. A mi aquests grans canvis em fan una mica de por, com suposo que li passa a molta gent, però tinc ganes que aquest país faci la sacsejada definitiva i m'agradaria tenir un líder que sortís a la tele i digués: "Fem-ho, perquè encara que el canvi segur que serà traumàtic, és el que més ens convé." El Mas sap perfectament que no en tindrà prou de gestionar bé la gàbia. El conflicte està servit i ens haurem de posar d'acord.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Vols que t'ensenyi la porra?


(El títol d'aquest apunt és un homematge a la campanya electoral que hem patit.)

L'última porra en què vaig triomfar, i molt sucosament, per cert, va ser el segle passat. El 5-0 del Barça al Madrit amb gols de Romario (3), Koeman i Iván (sense Google). Des de llavors, si bé n'he fet poques, he fallat més que una escopeta del capità general Carretero.

T'ensenyo la meva porra de diumenge (o, més ben dit, dues) i la de dilluns.


El resultat que penso que sortirà (o el que penso que sortirà + una mica d'esperança):


CiU: 60
PSOE: 32
E: 11
PP: 16
I: 8
C: 4
Solidaritat: 4


El resultat que m'agradaria que sortís (o el que m'agradaria que sortís + un pèl de realisme):


CiU: 62
PSOE: 29
E: 14
PP: 12
I: 8
C: 2
Solidaritat: 8


El resultat de dilluns: 3-0.

Ja veus que no en tinc ni puta idea.

M'ensenyes la teva?


m.
 

dilluns, 22 de novembre de 2010

El debat

He pogut seguir tot el debat de TV3 amb l'excepció dels 30 segons finals en què cada candidat podia demanar el vot perquè la Maria, com sempre tan oportuna, ha decidit que volia menjar una altra vegada. Però no me'n puc anar a dormir sense escriure la meva opinió del que he vist, encara que no sé si en l'últim torn de paraula hi ha degut haver cap 'bomba'. Més que sobre continguts, que tampoc és que hi hagi hagut gaires novetats, escriuré sobre els candidats.

Els meus més sincers aplaudiments cap al Mas. Ja sabia que era el més brillant de tots sis, el més ben preparat de llarg, però penso que aquest debat l'ha guanyat, com se sol dir, sense haver de baixar de l'autobús. Tot i que no ha contestat ras i curt un parell de preguntes que li han fet el Puigcercós i la Camacho, els seus arguments m'han semblat vàlids i propis del que s'espera de Convergència. Gloriós el moment, cap al final, quan, davant la insistència a la desesperada del Montilla al·ludint a un possible pacte CiU-PP, se n'ha mig enrigut dient-li que ja tenia el seu "minut d'or". I molt oportunes tant la reflexió que li ha fet al socialista en aquest sentit: "Vostè diu que vol governar sol. Nosaltres també volem governar sols," i la pregunta: "Si guanyo, ¿vostès em facilitaran la investidura? Si vostè guanya, jo sí que ho faré, ¿vostè és capaç de dir el mateix?" Curiosos també el Monti i la Camacho volent fer por, l'un per si CiU pacta amb el PP, l'altra per si ho fa amb els independentistes. Uuuuuuuuuh! Quan el cert és que, si ens hem de creure les enquestes, per primera vegada després de dos legislatures potser un partit podrà governar, en minoria, però sol. Per tant, PSC-PSOE i PP, vosaltres sí que no hauríeu de perdre el temps en debats estèrils com aquest.

El Montilla, penso que si ja durant aquests últims anys s'ha anat cavant la tomba política a Catalunya, avui s'hi ha començat a enterrar. Capacitat nul·la de reacció, d'espontaneïtat (vergonya ha fet amb els dos gràfics que ha ensenyat), zero arguments i zero propostes ("hem fet", "hem fet" i "hem fet"). Fins a la pausa ha estat desaparegut i després ja no s'ha recuperat, perquè al·ludir tant al govern dels 23 anys de CiU i insistir en si hi haurà pacte CiU-PP, no penso que siguin les millors armes de qui se suposa que vol tornar a ser president de la Generalitat. Després del que he vist avui, encara em sembla més increïble que algú com el Montilla hagi pogut ser president. Somriures molt forçats i m'he fixat que quan s'adreçava a algun dels altres candidats, sobretot als que tenia al costat, actuava com si fos cec. No els ha mirat mai a la cara.

La Sánchez-Camacho l'he trobat al seu lloc. I ja sé que és el paper que li toca fer, però aquesta agressivitat cap a la llengua em molesta, i aquest concepte tan interessat que tenen els peperos de la llibertat no em fa cap gràcia.

El Rivera, al començament m'ha agradat perquè posava una mica de 'salsa' al debat, amb interrupcions i preguntes directes i concretes, però a mesura que ha anat passant l'estona s'ha convertit en un impertinent. El Mas, amb ell, també hi ha estat molt bé, quedant com un senyor davant del que semblava un nen maleducat.

Ara, per nen, l'Herrera. En molts moments feia la sensació de ser l'estudiant de facultat que aixeca la mà perquè el profe el deixi parlar, a vegades no el sentia bé de tan malament que vocalitza, i sobretot, com cansa el seu discurs! Als anys 80 sí que devia ser novedós i, per tant, atractiu, però és que els iniciativos s'hi han quedat tan estancats que ara, trenta anys després, aquests arguments tan simplistes de l'ecologia, els ferrocarrils, i pujar impostos als que més tenen per garantir les polítiques socials (quan sembla evident que hi ha altres alternatives per garantir-les), doncs ja els fa desfasats, pesats, i fins i tot carrinclons. Molt trist, el paper de l'Herrera, sempre fent-se l'ofès, i sempre atacant Convergència, com si el Mas fos el culpable de tots els mals de Catalunya.

I el Puigcercós, doncs li he dit al Marc que avui ja m'ha semblat veure'l de conseller al govern del Mas. Només al final del debat ha dit que estava content amb la feina feta durant els set anys de tripartit. De crítiques cap a CiU no n'ha tingut gaires (fins i tot ha proposat al Mas defensar junts el concert econòmic!!). Ha dit les coses que a mi m'agrada sentir. Però noi, com que aquests set últims anys pesen, no us heu guanyat el meu vot. Ara n'hi ha d'altres, a qui els mitjans públics no donen la veu, que encara són més clars i directes que vosaltres i per això ja tinc decidit el meu vot.

Apa, me'n vaig a dormir, a veure si la Mariatxi em deixa fer tres o quatre horetes seguides.

Boranit.

josefina

dissabte, 20 de novembre de 2010

Montse i Lluís, voteu Solidaritat (o no hi haurà plats a taula)


Avui han vingut a veure'ns (o a veure'ls, a la canalla) la Montse Tete i el Lluís Pelut. Abans de dinar ha sortit el tema i a casa nostra hem desplegat una artilleria que deunidó. Fins i tot hem amenaçat el Lluís de deixar-lo sense dinar. (Josefina, m'ha agradat que l'ataquessis sense manies, hehe.) Hauríem sigut més justos si l'amenaça hagués estat a la parella, però la Tete és ma germana i sempre és més fàcil linxar el que no té prou confiança.

La Montse dubta entre Reagrupament i Solidaritat, i el Lluís diu que votarà E (o almenys això ha dit fa una estona). Mira, Montse, votar Reagrupament és com votar el PP o el PSOE o com abstenir-se (Incís: Com diu l'Enric Vila: “El perill d'aquestes eleccions no és pas el tripartit, que no es farà ─això és pura xerrameca─, sinó l'abstenció del món sobiranista que és molt llepafils.”). És un vot llançat a les escombraries, i no ens ho podem permetre. Abans vota CiU, dona. Com a molt tindran nou mil vots, que no serviran de res.

El cas del Lluís és més complex. La Montse té l’avantatge, la sort, que no porta a l’esquena el seu bagatge polític, aquesta somnolència que provoca als més o menys veterans el ressentiment acumulat, la frustració per aquest independentisme que no acaba de quallar. Votar E amb l’argument que et sap greu que l’independentisme parlamentari es foti una patacada és comprensible, però contraproduent. Com diu el mateix Vila: “És hora que els catalans comencem a fer-nos responsables dels nostres sentiments. Si fas un vot prudent no esperis que el teu líder actuï [la dièresi és meva] amb valentia; i si fas un vot valent has d'estar disposat a tornar-te a aixecar en cas de perdre. Decideix el que et vingui de gust però vés [l’accent, també] a votar i no deixis que ningú del teu voltant s'abstingui.” Has de votar allò que vols, no per evitar això o allò altre!

Lluís, votar E és com votar CiU, nacionalment parlant. Tenen por de guanyar (almenys ara) i tot són excuses, més o menys ben plantejades, per evitar el problema de debò, que és la humiliació a què ens ha sotmès Ecspanya arran de l'Estatut. No hi guanyarem ni hi perdrem res, si els diputats de E van a parar a CiU. Hem de ser valents i honestos amb nosaltres mateixos (no com el Puigcercós aquests anys) i intentar que al Parlament hi hagi saba nova, gent amb “capacitat ofensiva”, desacomplexada, que planti cara a l’establishment (de casa i forà) que impedeix que ens alliberem. Si el 28-n el Parlament continua amb les mateixes cares, haurem perdut quatre anys.

Si no voteu Solidaritat, no us estaré germans.

m.

divendres, 19 de novembre de 2010

Pamflets electorals, segona entrega

Aquest divendres ens han arribat els pamflets del PP, Reagrupament, Esquerra i el PSC. El d'Esquerra ha sigut el primer que he obert i no m'ha calgut gaire estona per llegir-lo, de tan breu com l'han volgut fer perquè clar, si escrivim massa text no ens llegirà ni déu (que és veritat). Però els molt il·lusos es pensen que amb quatre raons n'hi ha prou per votar-los. I de les quatre, l'última diu, atenció: "No pot ser que, després que un milió i mig de persones es manifestessin pel dret a decidir, el PP sigui el tercer partit de Catalunya. Només votant Esquerra es pot evitar." Perdonin, senyors d'Esquerra, però si el PP acaba sent el tercer partit de Catalunya ¿no serà gràcies als mèrits que heu fet vosaltres mateixos durant set anys de tripartit? Tergiverseu tant la realitat que feu por. Espero, desitjo, que no enganyeu a gaire gent amb arguments com aquest.

Després he obert la propaganda del PP i com que la primera imatge que hi he vist ha sigut la del Rajoy, que per mi és com un estrany, ja ni l'he llegit. La del PSC, amb tant color vermell que satura, tampoc me l'he llegit atentament. El seu bilingüisme els delata, per ells tant és el castellà com el català, i així ja està tot dit. I finalment he arribat a la de Reagrupament, que a diferència dels altres, que ens han enviat les cartes al Marc i a mi separadament, suposo que per estalviar centimets han fet una carta conjunta per a tots dos però (ai!) només amb una papereta. Com en el cas de CiU, Reagrupament també hi adjunta una carta, en aquest cas firmada pel Carretero com a president de la formació, i hi ha un tríptic amb mooooolt text, que tampoc he perdut el temps a llegir perquè ja conec el seu programa. Només m'ha cridat l'atenció quan diuen "prohibirem expressament el nepotisme" i, sobretot, aquestes imatges de perfil que des que les vaig veure fa unes setmanes, i no em pregunteu per què, em recorden (i ara això ho he mirat a la Viquipèdia perquè no en sabia el nom) el Mont Rushmore dels Estats Units, allà on estan esculpits els "busts col·lossals de 18 metres" dels presidents Washington, Jefferson, Roosevelt i Lincoln, "que representen els primers 150 anys de la història dels Estats Units". Una mica pretenciosos, pel meu gust.

Al marge de la propaganda electoral també volia escriure sobre això de la declaració del patrimoni dels candidats. A mi no em serveix de res que l'Herrera, el Rivera, el Puigcercós i la Camacho em diguin de paraula quin és el seu patrimoni. ¿Es pensen que me'ls crec? També el Camps de València va dir que al seu compte corrent només hi havia 900 euros, si no ho recordo malament. Això no són maneres de declarar el patrimoni real, xatos. Que se us veu d'una hora lluny!

josefina

dijous, 18 de novembre de 2010

Verd esperança és poc

Ahir dimecres ens van arribar els primers pamflets de propaganda electoral. Són de CiU, Plataforma per Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (un nom tan llarg, amb una abreviació també tan llarga com ICV-EUiA, que ja fa mandra d'entrada). En alguna estoneta lliure que he tingut m'he llegit per sobre el decàleg del Compromís Anglada: Primer els de casa. Hi ha alguns punts en què puc estar d'acord com per exemple abaixar els impostos, suprimir l'impost de successions, "renovar aquesta casta política parasitària i obrir processos de llistes obertes", i fer inspeccions molt més rigoroses als comerços que els immigrants obren amb tanta facilitat quan molts empresaris i emprenedors d'aquí es queixen sovint de les traves i la burocràcia tan feixuga amb què es troben quan volen obrir un negoci. Però la demagògia de Plataforma per Catalunya clama al cel: no només són perilloses les bandes de llatinoamericans, tampoc crec al cent per cent que es donin més beques als immigrants que als d'aquí, no comparteixo que la sanitat pública estigui saturada únicament pels immigrants, i tampoc considero que s'hagi de donar preferència a contractar "desempleados autóctonos en los servicios, empresas y obras públicas" quan és ben sabut que la capacitat de treball i de responsabilitat no té res a veure amb la nacionalitat de cadascú. Vull dir que, per posar un cas, si el meu ajuntament busqués un paleta per posar-lo en plantilla, i al lloc hi aspiren un del poble que és un gandul i no treballa fi, i un romanès que a part de ser treballador (sense que això vulgui dir fer més hores que un rellotge) fa bé la feina, doncs penso que està clar a qui caldria contractar.

La propaganda de CiU no me l'he llegit amb gaire atenció, com que ja sé que són els bons, com diria l'admirat i respectat Andreu... M'agrada (però no m'acabo de creure) el missatge d'optimisme, la carta de sempre que (m')escriu el candidat a president, i del decàleg en destaco la cita als pagesos en el tercer punt, i sobretot aquesta referència reiterada que el Mas fa a la intenció de poder tenir un govern "fort i amb la gent més preparada". Moltes expectatives em comença a crear, el futur govern de CiU. Me'ls miraré amb lupa, els nous consellers. Bé, amb una lupa no gaire microscòpica, tenint en compte el meu (des)coneixement de tot plegat, hi hi.

Ara, la propaganda amb què he rigut de valent ha sigut la dels del 'Verd esperança'. És que no poden fer més riure. I m'ho miri com m'ho miri em costa entendre que mantinguin la intenció de vot! ¿Als que els van votar fa set i quatre anys no els ha caigut la bena dels ulls? ¿O és que tots han viscut de la mamella? Entre les sis "solucions d'esquerres", els recursos típics de sempre: "Més política social per fer front a la crisi", amb més treballadors socials, més mestres i més metges, que no diuen amb quins diners els contractarien, però sobretot "aturar el canvi climàtic, tancar les nuclears i impul-sar (sic) les energies renovables". Iniciativos, a veure, vosaltres no governareu mai en solitari, això està clar. Però heu estat set anys al govern i ¿què heu fet per tancar les nuclears del país? ¿M'ho podeu explicar? ¿O heu anat fent temps fins a tornar a l'oposició per demanar-ne el tancament? Increïble. L'apartat més sucós del seu díptic és el requadret on pretenen explicar "Què ha fet ICV-EUiA amb el teu vot?" els quatre últims anys des del govern. I fixeu-vos què s'atreveixen a escriure: "Ha garantit que no patirem més sequeres." Olé, olé i olé!!! I tot perquè el Baltasar va anar a veure la Moreneta. Mai els ho agraïrem prou. No ens porteu l'esperança, no, ara ja estem salvats del tot. La península Ibèrica acabarà sent un desert però sempre quedarà el trosset de Catalunya, que gràcies a la vostra gestió potser arribarà a ser una selva i tot. El que no em queda gaire clar és: ¿Com ho heu fet, perquè a Catalunya no hi torni a haver mai més una sequera? ¿Què n'han de dir, els hòmens del temps? Sou uns genis, vosaltres sí que sou "los putos cracs!".

josefina

dilluns, 15 de novembre de 2010

L'Àrtur ens fa la benvinguda a casa

Al nostre poble encara és hora que pengin cartells electorals a banda i banda de carretera com sol passar en cada campanya. Però ahir al vespre, quan tornàvem de casa dels padrins, ens vam trobar aquesta sorpresa.


Al costat de la porta d'entrada a casa, en una de les dos úniques mitges parets que s'aguanten dretes de l'era de cal Guillem, ens hi van col·locar un pòster del Mas. Mai hi havia vist res de penjat, en aquestes parets. I al ser tan a prop de casa nostra vam pensar que qui el va penjar deu llegir el nostre bloc o ens deu conèixer una mica, hi hi. No crec que hi aguanti gaire perquè la cinta d'embalar damunt dels maons difícilment hi estarà enganxada els quinze dies de campanya. I amb els plugims que va fent, encara menys. Però ens va fer certa gràcia. Avui quan hem sortit a passeig amb el Josep hem pujat cap a mig poble per veure si hi havia més propaganda i hem trobat una pancarta de CiU miraculosament lligada a un tronc...


Un altre cartell anunciant el míting de CiU a la Seu aquest dimecres, i també enganxat en un dels pilars d'una era abandonada...


I encara n'he vist un altre enganxat al comptador de llum d'una casa particular. No recordo que en campanyes anteriors al Parlament s'haguessin vist cartells d'un partit 'gran' enganxats en aquests llocs i d'aquesta manera. Reia mentre pensava que potser ho va fer 'in person' el nostre mai prou ben considerat alcalde, que des de fa unes legislatures és de CiU (quina taca tan grossa que teniu, convergents!) després d'haver passat pels socialistes, i des de fa uns anyets festejant descaradament amb Esquerra. Precisament, un dels motius que em frena a l'hora de votar CiU és el suport que segueixen donant a aquest personatge, tot i que ja sé que les municipals són una cosa i les nacionals una altra. Però, sempre hi penso.

De moment veig que l'home del bar que tenim a l'altre costat de carretera no ha penjat la pancarta del PP, i jo fa uns dies que li vaig dir al Marc a veure si li feien arribar una pancarteta de Solidaritat per penjar-la al nostre balcó, però per ara no ha arribat res. L'haurem de fer amb un llençol.

Bé, i per acabar, una bonica estampa familiar de padrí i nét al costat de la llenya, que diuen que vénen dies freds.



josefina

dissabte, 13 de novembre de 2010

Catalunya és això


És una bona metàfora del nostre país (actual) i del que et pot passar si vas a contracorrent. 

Autor: Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), llicenciat en història i filosofia. També ha publicat el recull d'aforismes Viure mata i l'assaig Pensar l'art. Kant, Nietzsche, Tàpies, Bauçà.


Citació completa: Respecte a la poesia, hi ha una altra cosa que s'ha de fer pública perquè el lector entengui qui i què era Miquel Bauçà, una altra cosa a part del que ja hem comentat abans sobre la prohibició explícita que els seus llibres siguin traduïts al castellà i al francès. Miquel Bauçà va guanyar el premi de poesia Miquel de Palol el 1993.

Per a un poeta català, el premi literari és com per a la pornostar el lubricant o la lavativa: imprescindible per treballar. I el premi de poesia Miquel de Palol que s'entrega a la culta i europea ciutat de Girona no és pas un premi menor. Doncs bé, Bauçà va guanyar aquest premi amb un llibre de versos titulat En el feu de l'ermitatge. No cal que el busqueu al Google, no existeix com a llibre, no el va voler publicar.

Un poeta català que guanya un premi important de poesia i que no el vol publicar. No em surt una metàfora prou dura. Simplement indescriptible. L'art de desaprofitar l'oportunitat. Com si un gos afamat (ara sí que em surt) es deixés morir de gana davant del plat ple de tall.

Perquè el cicle de la poesia és aquest: fer versos, guanyar un premi, publicar, que et comprin, llegeixin i ensabonin altres poetes, passar a formar part dels jurats que donen els premis, fer versos, guanyar un altre premi, publicar, que et comprin, llegeixin i ensabonin poetes a qui tu has donat algun premi com a membre d'un jurat, fer versos, ensabonada, esbandida...

Morirem cantant.


XXXIII


No guanyar premis i no ser traduït: convertir en somni el malson persistent de tot escriptor català.


Font: Vista al llibre La mort de Miquel Bauçà. Editorial Fonoll, 2009, p. 90-91.

dijous, 11 de novembre de 2010

Continua la campanya

Falten ara tres hores perquè comenci oficialment una campanya electoral que ja fa mesos que està en marxa. Jo l'esperava amb moltes ganes perquè m'agraden, les campanyes electorals. M'agrada seguir-les a través dels mitjans de comunicació. Però aquesta ja la intueixo diferent. Diferent perquè hi arribo fastiguejada i cansada. Cansada de les mateixes cares de sempre, cansada de no poder veure debats com déu mana a la tele, ni un cara a cara, encara que sigui només un, entre el Montilla i el Mas. Cansada d'haver de tornar a sentir la mateixa cantarella als periodistes de la Corpo dient que no firmen les notícies perquè estan en contra dels blocs electorals en nom d'una objectivitat a la qual només apel·len precisament quan ve la campanya. Cansada, emprenyada i insultada pels set anys de tripartit. Cansada de sentir tantes i tantes obvietats, tants discursos buits de contingut, tantes frases fetes només de cara a la galeria...

Quina pena feies, Puigcercós, avui jugant al criquet. Quina pena fas, Sánchez Camacho, amb aquest posat tan tort. Quina pena fas, Rivera, amb aquestes gesticulacions tan estudiades i falses. Quina pena fas, Herrera, amb el teu missatge suposadament d'esquerres i progressista. Per cert, iniciativos, ara que us quedareu un altre cop a l'oposició (així ho espero) què? ¿Tornareu a les trinxeres i us manifestareu contra els Mossos? ¿Promoureu concentracions contra les nuclears? ¿Criticareu qualsevol insinuació de transvasaments? Aneu a fer punyetes! I quina pena que fas tu també, Montilla, dient que no vas sempre al futbol però que en partits interessants, com el Barça-Madrid de l'endemà de les eleccions, està clar que aniràs "al palco". Perquè pagar l'entrada no, no fos cas. I tu Mas, la veritat és que de pena no me'n fas, i tinc ganes que es compleixin les enquestes i siguis el meu president d'una vegada per totes. Confio en tu.

Però em passa una cosa: estic tan cansada de vosaltres, de tots, que com ja vaig escriure aquí fa un temps, necessito cares noves, discursos nous. I per això, i perquè els mitjans tradicionals menysprearan i ignoraran les forces que em prometen el que més vull, que és la independència del meu país, el dia 28 penso que votaré Solidaritat. Tot i que -com diu el Mas del Polònia- el candidat de CiU per Lleida em cau molt bé. Bé, encara em queden quinze dies per acabar-me de decidir del tot.

josefina

Al loro




No estamos tan mal. Ayer omplimos en Igualada: 400 personas para escuchar a uno de los pocos personajes que los tienen bien puestos en nuestra gabia; y hoy, otro cistellaco del suegro, que siempre tiene que demostrar que él sabe un nido.

(Per cert: Ahir, una noia del 3/24 que presenta els esports va dir: "Els Lakers continuen trepitjant amb pas ferm." Impressionant.)




diumenge, 7 de novembre de 2010

Una horeta al bosc





Aquests dies de bonança han deixat els boscos al punt just. No tinc gaires estones per escapar-me, però ahir i avui, després de dinar, cop de moto, una horeta i bossa plena. Els bolets de sota són llenegues (mucoses, en diuen aquí). N'hi ha per parar un carro, i són delicioses. Cap al congelador. Els rovellons ja us els regalo.

m.

flaixmarcs (totalment prescindible)


És una llàstima no tenir la llibertat suficient per poder aixafar uns quants éssers elefantiàsics que, en realitat, són com els dels contes del Josep, de cartronet. Per això encara continuo fent l'absurda 6/49 amb folre i manilles, l'única impossibilitat que veig de ser prou lliure per dir el que em doni la gana. El que passaria, un cop aconseguida la impossibilitat, és que ja no tindria esma de fer servir la verinosa llengua quan algun elefant del parc juràssic vomités a prop o a sobre meu.

O sigui que, de moment, i crípticament (si es pot dir així), aneu a prendre pel sac els de la ignorància atrevida i el servilisme cobrat.

divendres, 5 de novembre de 2010

Devia ser del gremi

Mentre gronxo amb un peu la cadireta de la Mariatxi perquè pari de rondinar una estona, faig una reflexió ràpida sobre la polèmica que s'ha obert al voltant d'aquest document confidencial que un ciutadà va trobar al carrer i que contenia informació secreta amb aspectes de seguretat de la visita del Papa a Barcelona i mòbils d'alts càrrecs, entre d'altres. És que m'ha fet gràcia que aquest ciutadà, que expliquen que va trobar el document tot passejant el gos per la Via Augusta, en comptes de portar-lo als Mossos o a la Policia, que penso que és el que hauria fet algú diguem-ne normal, doncs no. No se li va acudir res més que portar-ho a RAC 1. Com es devien fregar les mans, a l'emissora! Quin regal del cel! Per això penso que aquest 'ciutadà' devia ser del gremi periodístic, perquè si no, no ho entenc.

josefina

dijous, 4 de novembre de 2010

Sense cap vergonya

Diré per endavant que em sap greu que li hagin quedat seqüeles físiques pels trets que va rebre, i també de psíquiques, suposo, per haver estat segrestat més de 250 dies en ple desert, però avui m'he escandalitzat al sentir a la ràdio que el senyor Albert Vilalta demana estatus de víctima del terrorisme i vol rebre una indemnització del ministeri espanyol d'Interior. Espatarrant. Està molt bé voler anar a fer el solidari en un dels llocs perillosos de l'Àfrica, però us van segrestar per culpa vostra i de les vostres imprudències. ¿¿I ara se t'ha de pagar un cabàs d'euros amb diners públics, amb diners de tots?? ¿No té gaire vergonya, eh, el senyor director general de les empreses Túnels i Accessos de Barcelona i Túnels del Cadí?

josefina

Plega, Carretero, homededeú

Quan vau saber que l'acte de presentació de Solidaritat a la Seu era el mateix dia que el vostre, el vostre acte va desaparèixer de l'agenda del web. Solidaritat va omplir la Sala Sant Domènec. Llavors, suposo que empès per la follia que arrossegues des que lideres el grup dels escollits, vas dir: "Ah, sí? Doncs jo també l'ompliré!" I avui, a un quart de deu de la nit, Reagrupament ha fet un acte de presentació a la Seu, a la mateixa Sala Sant Domènec, davant de 22 persones. Per què no fas el favor de plegar, Carretero, si tant t'estimes aquest país?

P. s.— Això també tenia ganes de dir-ho i me n’he oblidat. Pel que sé (pel que he viscut) i pel que m’han explicat, ets un expert a carregar-te la gent que, segons tu, ja no et fa falta. Un líder suprem pot prescindir de tothom, és clar. Però mira: si avui heu fet el ridícul és perquè no tens gent al territori. Et penses que amb una nota de premsa i quatre cartells pots omplir la Sala Sant Domènec? En quin núvol vius, ara mateix? Tu sol ets incapaç de fer res de bo i has engegat a la merda molta gent vàlida, per culpa teva i prou. El rei va despullat i em temo que avui ningú no li ho ha dit.  

dimarts, 2 de novembre de 2010

La cagada de Convergència

Encara no em puc creure que Convergència patini d'aquesta manera. L'última sortida del senyor Homs, "si no governem sols, desistirem del concert econòmic", ¿és una bona estratègia per mobilitzar l'electorat?, ¿o és una gran cagada? ¿Com es pot trair d'aquesta manera les persones que confien que amb CiU al Govern s'aconseguirà un finançament just? És completament absurd. És com si sortís ara el Laporta i digués: "Si no tinc majoria, renuncio a lluitar per la independència." O el Rivera: "Si no tinc majoria, deixo d'atacar la llengua pròpia del meus país." Etc. Serien la riota de tothom, no? Doncs és això el que CiU ens ha dit avui: no lluitaré pel que em sembla que és just si no tinc majoria absoluta, si no governo soleta. I als votants i als no-votants de CiU, que us bombin.

Si no hi hagués la candidatura de Solidaritat, segurament hauria votat CiU a les eleccions, sempre que no sortís algú destacat de CiU dient coses com aquesta. Perquè, vejam, si CiU planteja el concert econòmic (o la nova versió, el pacte fiscal), és perquè considera que el finançament de Catalunya és injust i que hi ha una àmplia majoria de catalans que volen un finançament just. (Aquesta és la trampa que han muntat i en què cauran.) Si CiU pensa que la prioritat de Catalunya és el concert i no la independència és precisament per això, no? És viable i ho vol la majoria. ¿Doncs per què supedita la seva gran aposta electoral al fet de governar en solitari? ¿No havíem quedat que el més important és la voluntat del poble? (Dret de decidir fins allà on vulgui la gent, diuen.) ¿Artur Mas no es veu amb cor de defensar el que pensa que és just independentment que tingui majoria aboluta al Parlament? Encara més: Si CiU exigeix la majoria absoluta per negociar el concert amb "comoditat", ¿què es pensa que demanarà el PP quan arribin les eleccions espanyoles? Una mayoría suficiente para no tener que depender del chanataje de los nacionalistas. Això vol dir que, amb una mica de sort, el PP accedirà a rebaixar un parell de punts el dèficit fiscal de Catalunya si necessita uns quants diputats de CiU (no el govern autonòmic de CiU) per governar tranquil, i llavors sortirà el Mas a proclamar que Catalunya ha aconseguit el millor finançament de la història. Us sona, aquesta cançó? Són els cicles de sempre.

Estic al·lucinat, de veritat.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...