divendres, 31 de desembre de 2010

Bon any nou!


Tot i que els pronòstics per a aquest 2011 no són gaire optimistes, la bellesa del cel blau i net, la neu al cim de les muntanyes i el fred, ens animen a seguir endavant amb el cap ben alt.

Que tingueu una bona sortida del 2010 i que en l'any que demà comença no us faltin ni la salut ni la felicitat, que ja sabeu que es troba en les coses més petites i que tenim més a prop.

Us ho desitja de tot cor la família de cal rèflex.

dijous, 30 de desembre de 2010

Marrana!

Fa un parell de dies parlava amb un amic de la infància que esperen el segon nen i em deia que troba que els quatre anys que es portaran amb el primer són massa anys. Que en canvi, els meus, "creixeran junts i jugaran junts". Sí, potser sí, li vaig dir, però com que aquest dia de jugar junts encara no aconsegueixo ni veure'l ni imaginar-me'l, només sé que el període que ara passem no és gens fàcil, al contrari, i també li vaig afegir que jo, com a personeta, he quedat sota mínims.

Aquesta nena nostra, ja ho he escrit algun altre cop, em va desgastant cada dia que passa. És marrana, i tant que ho és, per molt que en fòrums i webs súper progres sobre criatures ens vulguin fer creure que els nadons no ho són, de marrans. Si coneguessin la nostra Maria segur que canviarien d'opinió. Sortir a passeig amb ella s'ha convertit en una tortura. Per adormir-se plora, quan es desperta plora, vol que l'agafis en braços, no vol que la tornis al cotxet... Un malson continu.

Ha de marranejar quan la vesteixo, quan la canvio, quan li rento la cara, quan no em veu! Farà set mesos diumenge i té una dependència tan gran de mi que m'espanta! Encara pren pit a tota hora, només la presa de mitja tarda l'hem pogut substituir per la fruita, i després d'un mes donant-li'n cada dia no es pot dir que amb la cullera siguin encara gaire amigues... I per això vaig ajornant el moment d'introduir-li la verdura, perquè m'ensumo que serà també frustrant. Fa dos dies, al vespre, vaig provar de donar-li un bon bol de cereals i se'n va menjar força. Ja em veia salvada! Pensava que si al matí i a la nit, ja que no vol biberó, es menjava el bol de cereals, jo podria guanyar una mica d'independència, però ni ahir ni avui n'ha volgut saber res, dels cereals. I bramar, bramar i bramar fins que no la poso al pit. A la nit em fa llevar a quarts de dos i a quarts de sis. Terrible, terrible! I així arribem als set mesos, que penso que ja són uns quants com per haver de seguir amb aquesta situació. Per això no em ve de gust marxar de casa, perquè com a mínim aquí em puc desfogar quan ho necessito, i fer un crit, o llençar furiosa el seu pitet a terra... Anirem a passar els Reis a Igualada, jo tinc ganes de canviar d'aires, sí, però amb aquesta nena pateixo molt i vès, les males estones m'estimo més viure-les a casa i en la meva intimitat.

Marrana!

josefina

dimecres, 29 de desembre de 2010

Sí, era una innocentada

No marxem a la Generalitat, no. El que passa és que a servidora li agraden les tradicions, i la de Sants Innocents en particular. Quan érem petites, amb la meva germana (i sobretot ella) érem el terror del poble, tal dia com ahir: el telèfon de casa treia fum de tantes trucades com arribàvem a fer per enganyar a una pila de gent del poble, havíem arribat a fer bromes col·lectives, i pocs hòmens dels que venien al cafè es lliuraven del ninot de paper a l'esquena (per cert, que no n'havíem dit mai llufa). I ara que tenim bloc em venia tan de gust fer una innocentada!

I he de dir que uns quants de vosaltres (tot i que minoria) us ho heu ben cregut, fins i tot l'admirat i respectat Andreu, però no ha sigut l'únic. I per ser un 28 de desembre hem tingut una mà de visites fora de sèrie!

De tot el que vaig escriure només és veritat que el 2001 vaig treballar a l'Incasòl. La resta, mentida. I, per descomptat, la mentida que em sap més greu que no sigui veritat és la de la Maria prenent biberó. Ah, i també és mentida que tanquem el bloc, tant com ens hi arribem a divertir!

josefina

dimarts, 28 de desembre de 2010

Marxem a la Generalitat

Els seguidors més fidels d'aquest bloc sabran que una servidora va treballar el 2001 al departament de premsa de l'Institut Català del Sòl. Un dels companys amb qui vaig tenir més relació i amb el qual he seguit mantenint el contacte des de llavors és un home de confiança de qui a partir de demà dimecres serà oficialment el conseller de Política Territorial, Lluís Recoder. El dia 24 em va trucar per proposar-me anar a treballar al gabinet de premsa de la conselleria. Puf, em va caure el món a sobre i em vaig mig marejar. L'oferta era irrebutjable i em donaven totes les facilitats del món. Després de parlar-ho amb el Marc, hem dit que sí.

Aquest dilluns mateix hem baixat a Barcelona per parlar-ne en persona i hem visitat el pis que ens posa el mateix govern per viure-hi mentre treballi al gabinet. Està molt ben situat, a l'avinguda Tarradelles a mig camí de la conselleria i de la plaça Francesc Macià. No és gaire gran però molt acollidor, hi toca molt el sol i té unes vistes fantàstiques. El Marc ha demanat una excedència a Andorra i es podrà ocupar dels nens. Per sort, la Maria fa uns dies que s'ha agafat als biberons i ja només pren pit abans d'anar a dormir. Perfecte! No tindré un horari gens dolent i penso que podrem gaudir molt d'aquesta nova etapa.

El que ja no farem serà escriure aquí a cal Rèflex. Tancarem el bloc per una temporada, com a mínim mentre duri la nova feina. Així doncs, a reveure i llarga vida al nou govern!

josefina

dijous, 23 de desembre de 2010

Laporta al Parlament

Un apunt rapidíssim perquè el Josep vol dinar i la Maria és a punt de despertar-se, però si no el faig ara ja no el faré. Acabo d'escoltar la rèplica del Mas al Laporta durant la segona tanda del debat d'investidura. No m'agrada el to paternalista i alliçonador que fa servir el futur president cap al Laporta, gens ni mica. M'agrada el Laporta, avui no ha llegit, sap parlar bé, se sap fer entendre i no li veig complexos de cap tipus. Un vividor, diuen que algun diputat convergent ha dit que és. Ah, com si no hi hagués molts altres diputats que no ho siguin, de vividors. Quins pebrots.

Al Laporta li deuran recriminar tota la legislatura que Solidaritat no té programa, que només parla de la independència i bla bla bla. Però és que, m'ho miri per on m'ho miri, al meu país no li veig cap altra sortida. I l'ambigüitat de CiU em fa molta por. Si ara, amb aquestes sentències del Suprem, no som capaços de plantar-nos, què passarà? És l'hora de la veritat, amics de CiU, a veure com defenseu el país ara que la nostra dignitat és a les vostres mans.

I encara sobre el Laporta: aquest menyspreu que es nota cada cop que parla, aquestes rialletes de burla, aquesta ràbia d'alguns i enveja d'uns altres, demostra també el nivell i la qualitat dels diputats d'aquest país. És evident que el Laporta molesta, i que el tindreu com un gra al cul durant quatre anys al Parlament. I ja només per això m'alegro molt d'haver votat Solidaritat. Espero que no es converteixi en un dels "vostres". Enmig d'aquest ambient anti-Laporta no puc deixar de pensar que fa quatre anys el Mas i el Montilla van protagonitzar espectacles patètics per fotografiar-se amb ell. No ho oblidem, perquè aquests detalls compten.

josefina

dimecres, 22 de desembre de 2010

Oriol Pujol: "No renunciarem a la immersió lingüística"

A veure si és veritat. El Pujol diu que són tres casos concrets i que la immersió lingüística no perilla. Me'n vaig a dormir més tranquil sabent que el Govern del meu país no renunciarà a aquest model. S'entén que no renunciar significarà, arribat el dia, 'no acatar', en cas que els zeladors ens obliguin a aplicar el seu model. Oi?

m.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Tarda avall

Em costa molt recordar quan va ser l'últim cop que em vaig quedar una estona sola a casa, sense nens i sense el Marc. Ara són dos quarts de set del vespre, he deixat la Maria mig adormida a la falda de la padrina, l'únic lloc on la senyoreta se sap estar tranquil·lament per fer la dormida de mitja hora que sol fer a mitja tarda. El Marc i el Josep són a Igualada. Hi han pogut baixar tot i l'ensurt de primera hora del dematí. Tot carregat al cotxe del papa i a l'hora de marxar no s'ha engegat. Un cotxe pràcticament nou, de dos anys. Tot i les reticències, al final entre el meu pare i jo hem convençut un Marc emprenyadíssim i han marxat amb el meu súper 206 de deu anys i matrícula antiga, que és més fi que el Messi.

Ara fa deu minuts he tornat de llençar escombraries i de baixar amb el Quico cobert avall abans de tancar-lo. Quin capvespre ideal. Fred, força fred. Un cel net, una lluna brillant, alguna estrella que començava a brillar, però sobretot aquest fred que sembla que mati tot el que és dolent. Des que sóc mare encara m'agrada més, el fred. Penso ben sincerament que el fred mata els virus. L'hivern passat amb el Josep vam sortir cada matí, a quarts de dotze, encara que a la matinada haguéssim baixat a nou i a deu sota zero. Ben abrigats i a passeig. I no es va constipar en tot l'hivern. Amb la Maria aquest dematí, que aquí hem baixat a deu sota zero, hem marxat a la Seu. I no sóc pas d'aquestes que tapa els cotxets de les criatures amb aquests plàstics horrorosos que trobo que només són útils si plou. Una bona manta o un sac polar i a respirar aquest aire fred que ens fa els pulmons forts. Després arribem a casa amb les galtes vermelles i la pell ben fina. Mil milions de vegades més el fred que la calor, on va a parar!

josefina

diumenge, 12 de desembre de 2010

Dimarts a les vuit del vespre, presentació de la revista 'Portella' a la Seu


Neix una revista cultural andorrana (amb esperit esportellat; hehe, Davit) que promet. Que tingueu sort, portells i portelles. Fins dimarts, si tot va bé. Ep, al Centre Cívic El Passeig.




dijous, 9 de desembre de 2010

L'ALT, en forma


Un dels al·licients del pròxim Parlament serà, sens dubte, la presència de l'Alfons López Tena, "un home que [segons el Sostres] té prou força per crear i destruir el món diverses vegades". En desconec la capacitat destructiva, i segur que té defectes (oi, Núria?). El que sí que em sembla, pel parell de cops que he pogut parlar amb ell, és que és una paio molt intel·ligent (i això sempre porta problemes, sobretot quan has de tractar amb gent menys intel·ligent que tu; suposo), amb una empenta enorme, sempre a punt per enfonsar-te qualsevol argument, arrauxat i amb molt sentit de l'humor. El que és una evidència és que les consultes van ser un èxit allà on manava ell, i estic convençut que sense l'ALT Solidaritat no seria el que és després de quatre mesos de vida. Ens ho passarem bé amb ell, ja ho veureu. Serà una mosca molt collonera.

De moment ja s'ha disposat a tombar un mite: si no tens cinc diputats (grup parlamentari propi), no pots fer proposicions no de llei. Això ens ho hem empassat. Però segons informa avui Nació digital: "El fet que el grup mixt superi per primer cop els cinc diputats, amb la inclusió dels tres representants de Ciutadans, modifica [segons SI] les regles de joc de la cambra catalana." "L'article 24.2 [del reglament del Parlament] estableix que en les iniciatives per a les quals aquest reglament exigeix la signatura dels portaveus dels grups parlamentaris, la del grup mixt únicament es compta si és constituït per un mínim de cinc membres i si acredita el suport de la majoria del grup”. O sigui, al grup mixt hi ha set diputats (quatre de SI i tres de C's), i gràcies als Ciutadanos podem tenir aquesta majoria.

No seria una gran jugada? Després de dir-nos que no i que no, seria ben bonic de veure que aviat el Parlament debatés una proposició per declarar la independència, gràcies als tres vigilantes de la sacrosanta Constitución. Suposo que a molts diputats no els faria gens de gràcia haver de tractar ara aquest tema, perquè no toca, no hem madurat prou, ens divideix molt i no ajuda a superar la crisi. A veure què acaba decidint el Parlament, però el reglament sembla prou clar.

Made in ALT. I encara no hem començat.
 

dimecres, 8 de desembre de 2010

flaixmarcs

Només volia recordar-vos que demà heu d'anar a treballar, elis. Jo faré de cangur (perdó, de pare), divendres aniré al col·le a intentar talibanitzar lingüísticament uns quants adolescents, i dilluns començaré la recta final d'un any que, professionalment, ha sigut dur i bastant bo. (És una valoració personal, és clar.) Se'm gira feina, aquests dies, però m'amaro de l'esperit nadalenc i m'agafa un gran goig i una joia que m'omplen de fortitud i em fan venir ganes de besar-vos al cul.

dimarts, 7 de desembre de 2010

flaixjosefino

No entenc què hi fa al 3/24 una professional per treure's el barret com l'Ariadna Oltra i en canvi al TN migdia hem d'aguantar una pèssima Núria Solé, que serà molt guapa i tot el que vulgueu però s'equivoca cada cinc paraules i sovint fa la sensació que no sap ni el que llegeix.

josefina

Fa temps de Miles Davis i John Coltrane



dilluns, 6 de desembre de 2010

On collons aneu?


L'espectacle d'avui m'ha semblat més grotesc que mai. ¿Com goseu sortir de Barcelona a les deu, fer quatre hores de cua per pujar a Andorra, menjar-vos un entrepà de cosa, comprar-ne un de Marlboro contentíssims perquè us ha costat tres euros menys (que és el que heu gastat en gasolina cada hora de cua que heu fet), tocar la neu i tornar cap a casa? Això els que han arribat a Andorra, que n'hi ha que s'han quedat aquí, a deixar la tifa. Si voleu tocar la neu, obriu el congelador. Si voleu desconnectar, que l'home se'n vagi a X i la dona, a Y. Ja veureu que contents que tornareu! Collons, que viviu a Barcelona, amb un clima espectacular, moltísssima i superguai oferta multiculti, mucho teatro y del bueno, etc. Tanta necessitat teniu de fer el ridícul? I la merda que heu escampat al nostre poble? Quants diners hi heu deixat, xusmeta? Això sí, dijous tornareu a la feina i direu que molt bé, vam jugar amb la neu i vam anar de supercompres.

m.

dissabte, 4 de desembre de 2010

I ara què?


L'altre dia la Pilar Rahola es queixava que els catalans no sabem què pensa Laporta sobre qualsevol tema que ens pugui afectar directament i que, per tant, es pugui plantejar en una votació al Parlament. No us fotré el rotllo que ja he repetit mil vegades a cal Rèflex. Breument: Vaig votar Solidaritat conscient que no tindríem prou suport per proclamar la independència demà mateix ni aquesta legislatura (què hi farem). Vaig votar Solidaritat perquè confio que els seus líders defensaran la independència com a prioritat nacional, cosa que els altres no han fet ni fan ni faran. I també vaig votar Solidaritat perquè aquesta candidatura jura i rejura que serà més democràtica que les altres: permetrà que els catalans puguem dir als nostres representants el que han de votar, segons els interessos del territori. Com que a Lleida i a Tarragona no en tenim,  de diputats (per culpa de la falta d'unió), caldrà buscar una fórmula perquè cada demarcació (eufemisme per no dir província) tingui veu i vot encara que no tingui diputat. (O sigui que, senyor López Tena, ja podeu començar a barrinar.) I si el tema és nacional, votació a escala nacional. I punt. Espero que aquesta revolució sigui un dels grans èxits de Solidaritat, encara que sembli un catàstrofe que un diputat voti blanc i un altre, negre. És genial. No em falleu, Laporta i López Tena. Donem-los una lliçó.


m.

La Falugueta i el Trebulossi







14.06 h: Enveja




Per a un poeta català, el premi literari és com per a la 'pornostar' el lubricant o la lavativa: imprescindible per treballar

Autor: Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), llicenciat en història i filosofia. També ha publicat el recull d'aforismes Viure mata i l'assaig Pensar l'art. Kant, Nietzsche, Tàpies, Bauçà.

 
Citació completa: Respecte a la poesia, hi ha una altra cosa que s'ha de fer pública perquè el lector entengui qui i què era Miquel Bauçà, una altra cosa a part del que ja hem comentat abans sobre la prohibició explícita que els seus llibres siguin traduïts al castellà i al francès. Miquel Bauçà va guanyar el premi de poesia Miquel de Palol el 1993. Per a un poeta català, el premi literari és com per a la pornostar el lubricant o la lavativa: imprescindible per treballar. I el premi de poesia Miquel de Palol que s'entrega a la culta i europea ciutat de Girona no és pas un premi menor. Doncs bé, Bauçà va guanyar aquest premi amb un llibre de versos titulat En el feu de l'ermitatge. No cal que el busqueu al Google, no existeix com a llibre, no el va voler publicar. Un poeta català que guanya un premi important de poesia i que no el vol publicar. No em surt una metàfora prou dura. Simplement indescriptible. L'art de desaprofitar l'oportunitat. Com si un gos afamat (ara sí que em surt) es deixés morir de gana davant del plat ple de tall. Perquè el cicle de la poesia és aquest: fer versos, guanyar un premi, publicar, que et comprin, llegeixin i ensabonin altres poetes, passar a formar part dels jurats que donen els premis, fer versos, guanyar un altre premi, publicar, que et comprin, llegeixin i ensabonin poetes a qui tu has donat algun premi com a membre d'un jurat, fer versos, ensabonada, esbandida... Morirem cantant.

XXXIII
No guanyar premis i no ser traduït: convertir en somni el malson persistent de tot escriptor català.


Font: Vista al llibre La mort de Miquel Bauçà. Editorial Fonoll, 2009, p. 90-91.

divendres, 3 de desembre de 2010

25 anys

Els seguidors més incondicionals d'aquest bloc potser recordareu que un cop vaig escriure sobre la meva devoció absoluta pels Pet Shop Boys. Aquest any celebren 25 anys de carrera. No hi ha gaires grups que ho puguin dir, i dels que ho poden dir ja em direu si ho poden fer amb la dignitat, l'èxit, la coherència i la màgia d'aquest parell de músics incomparables. Ahir, al canal televisiu de RAC 105 m'hi van fer pensar, en l'efemèride. Van posar el vídeo de West End Girls, el tema que els va donar a conèixer, i que va arribar al número u a Anglaterra, els Estats Units, el Canadà, Finlàndia, Hong Kong, Irlanda, Israel, Nova Zelanda i Noruega, i del qual van vendre un milió i mig de còpies, que aviat és dit. Era el 1985. Des de llavors, un quart de segle regalant-nos autèntiques joies que, a l'escoltar-les, ens fan sentir una mica més feliços. Per molts anys, i aquí deixo el vídeo.


 

josefina

dijous, 2 de desembre de 2010

Breu boníssim




Què passa? Doncs que és molt difícil que la Lídia Armengol i el Cebrià Baraut puguin fer projectes de recerca i rebre ajuts de 10.000 euros. Més que res perquè són morts.

El que passa és que s’han convocat tres ajuts de recerca sobre la realitat andorrana. El primer és l’Ajut Lídia Armengol Vila, sobre estudis lingüístics o sociolingüístics basats en la llengua catalana a Andorra; el segon és l’Ajut Cebrià Baraut, sobre estudis en ciències socials; i el tercer, de temàtica genèrica sobre la realitat andorrana, sortosament encara no té nom (i aquí l'han encertat).

El que passa, també, és que si prescindeixes dels correctors/editors, tens moltes més possibilitats de publicar errors (encara que costi de creure que hi hagi cagades d'aquesta magnitud). És molt probable que si tinguessin un bon corrector una mica atent i amb una mica d'experiència al país, no haurien publicat aquest disbarat.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...