dimecres, 28 de desembre de 2011

Volta'l!

Gent, la família de cal Rèflex hem fet un cop de cap d'aquells que hi van, i marxem avui a fer la volta al món. Sense presses ni calendaris, tots quatre, grans i xics. Aquesta nit esperem ja dormir al primer destí, que no podia ser un altre que Madrid, el centre de tot, a veure si podem saquejar la Zarzuela i adquirir-hi alguna cosa perquè a la tornada el nostre país no sigui tan pobre ni desgraciat. Tot i que després de veure ahir la immensa majoria dels nostres diputats a les Corts espanyoles com aplaudien amb emoció un senyor que s'atreveix a dir (ell!) que la justícia és igual per a tothom, una pensa que aquí se'ns diu una cosa, allà se'n fa una altra, ens van ofegant i encara ens demanen esforços, sacrificis i emprenedoria. Va, home, va! Us farem cròniques detallades de totes les parades. I si trobem un país on els seus polítics no diguin tantes mentides i hi hagi oportunitats per a tothom, potser ens hi quedarem i tot.

Nota a 29 de desembre: Sant Innocents.

dissabte, 24 de desembre de 2011

Bones Festes


La família de cal Rèflex us desitja unes bones festes i que l'any que ve puguem anar fent, sempre endavant i amb el cap ben alt.
Salut i felicitat!
Marc, Josefina, Josep, Maria i Quico.

dilluns, 19 de desembre de 2011

Un exemple de mala gestió pública

Heus aquí un exemple força clar de com es gestiona el diner públic a Ribera d'Urgellet:

El 2009 es va acabar una obra al Pla que ja hi havia gent que la veia amb mals ulls pels molts dubtes que generava. L'alcalde va tindre la gran idea de reformar la plaça Major i de fer-hi un pàrquing a sota, amb entrada per l'era Badia. Deia que així la plaça Major (dita també plaça de Dalt) quedaria buida de cotxes. El pressupost de l'obra va ser d'uns 211.500 euros, finançats de forma important a través del Pla d'obres i serveis del Departament de Governació. Una quantitat gens menyspreable.

Les places d'aparcament (vuit per a cotxes i dos per a motos) han sigut gratuïtes durant dos anys llargs. Això ha provocat nombroses queixes de veïns. Tal com vam exposar a la moció que el nostre grup va presentar a final de setembre, al no haver-hi obligació de pagament "l'aparcament ha esdevingut més un privilegi de pocs particulars que no pas un benefici del qual puguin gaudir tots els veïns de la part alta del poble". Hi dèiem també "que en alguns casos es pot tenir la percepció que es tracta més d'un aparcament privat que d'un aparcament públic, tal com és, ja que un mateix propietari hi pot tindre més d'un vehicle i tindre-li durant molt temps sense tocar-lo", i constatàvem que l'ajuntament fins llavors no havia exposat mai al plenari la intenció de treure les places a lloguer. Per tot plegat, no ho trobàvem una situació normal. Proposàvem que abans d'acabar l'any s'oferissin les places en règim de lloguer, un lloguer just i raonable, i que si no hi havia demanda s'analitzés quin altre ús es podria donar a l'espai, on resulta que durant aquests anys s'hi han fet fins i tot barbacoes particulars.

Bé, a meitat d'octubre l'alcalde envia una carta a les cases dient que de l'1 al 15 de desembre es podrien fer les sol·licituds per a les places d'aparcament, a un preu per mi exagerat de 400 euros l'any els cotxes i 125 euros les motos. Inevitablement vaig pensar que posar un preu a l'alça potser formava part de l'estratègia: així ningú demanaria una plaça de pàrquing i tot continuaria igual.

Avui, 19 de desembre, a l'Ajuntament no s'ha rebut cap sol·licitud per llogar una plaça de pàrquing. La plaça de Dalt i el Part de Vila segueixen plens de cotxes. Ni s'han resolt els problemes d'aparcament ni s'ha buidat la plaça Major de vehicles, com prometia l'alcalde. La pregunta obligada: ¿era necessari aquest aparcament? No, rotundament no. I la realitat ho ha demostrat. Conclusió: 211.500 euros malgastats. Un altre dia potser parlarem del milió d'euros que el govern de Madrid inverteix al camí de les Mines quan resulta que l'Ajuntament admet que és probable que no el pugui mantindre en bon estat. Bona planificació, grans estratègies, visió de futur, acurada gestió dels diners públics... Tot això i més, amb l'equip de CiU de Ribera d'Urgellet.

josefina

divendres, 16 de desembre de 2011

Si eres español, habla español

Diario Gol: "Ante el asombro y estupefacción de los presentadores, a TVE se le colaron unas declaraciones de Andrés Iniesta hablando en catalán, en el programa especial de Teledeporte, después de la gran victoria del Barça en el Bernabéu. Las imágenes eran cedidas por TV-3, pero no contaban los periodistas Marta Solano y Juan Carlos Rivero que Iniesta se expresara en ellas en catalán con total naturalidad. Inmediatamente, tanto ellos como los invitados del programa reaccionaron para traducir lo que iba diciendo, no sin algún comentario jocoso –“vaya, está hablando en catalán”– o ridículo –“¿es el mismo Iniesta que ha dado grandes tardes de fútbol a la selección española?"–, como soltó Rivero."

És bona, eh? L'espanyol mitjà, fins i tot el que té estudis i treballa a la televisió pública espanyola (la de tots), pensa així, i no s'hi pot fer res. Poden sentir el Fernado Torres fent declaracions en anglès i això és normal, però que un espanyol de la Meseta parli en català no entra en els seus esquemes. És antinatural. A l'Iniesta li ha passat alguna cosa. No és el mateix. Hehe.

Espero que el Barça i el nostre Govern demanin explicacions. No els canviarem mai, però almenys a veure si obren la boca per dir qualsevol rucada que serveix d'excusa.

m.


diumenge, 11 de desembre de 2011

Pessimisme i optimisme

Ahir hauria guanyat la porra. Vaig pronosticar l'1-3 amb gols d'Alexis, Cesc i Messi, i Ronaldo per part dels castellans. Era optimista i ja es va veure que el Barça és superior al Madrit. De fet és superior a qualsevol equip. El que passa és que el futbol té aquesta grandesa que permet que el millor, força vegades, no guanyi.

Pessimisme és el títol del meu primer apunt al Diari Gran del Sobiranisme.

Una cosa no treu l'altra. Encara més, ens cau la bava amb el nostre exèrcit al coliseo blanco, i així tot passa i s'empassa més bé.

m.

dissabte, 10 de desembre de 2011

Moixerons

La mitja hora de pati ha sigut profitosa. Encara hi ha bolets, aquí dalt, tot i que el senyor micòleg digui que no. Una temporada desastrosa, però. Se n'aniran al congelador, em sembla, per a una bona ocasió. Diuen que és el millor bolet per als guisats, però a mi ja em llamen prou a la paella amb una mica de julivert.

m.




diumenge, 4 de desembre de 2011

dimarts, 29 de novembre de 2011

Ple extraordinari de Ribera d'Urgellet

Avui hem tingut ple extraordinari, no perquè hi hagués assumptes d'una gran urgència per debatre, sinó que ja hem comentat alguna vegada que lo habitual a Ribera d'Urgellet és que hi hagi plens extraordinaris i els menys habituals són els ordinaris, que són cada tres mesos. He sortit del ple amb una emprenyamenta de nassos, amb aquella sensació de ràbia i d'impotència que es té quan se senten coses que mai pensaries que es podrien dir o fer en un ambient de democràcia, de diàleg, de participació, i això tan maco que l'equip de CiU va prometre a la seva carta electoral (perquè després encara ens haguem de sentir dir que són gent de paraula!).

L'equip de govern ha votat en contra de dos mocions nostres amb uns arguments deplorables al meu entendre, clar, perquè ells tot ho tanquen dient: "tu penses així i nosaltres pensem aixà, deixem-ho aquí." I d'aquí no ens movem, d'aquí no avancem, aquí fotries un crit i t'aixecaries de la cadira i ho engegaries tot a la merda, que dedueixo que és el que voldrien. Després el tinent d'alcalde Jesús Dòria encara ens diu al marxar que lo que nosaltres volem és desgastar l'equip de govern. ¿Vols dir que no és al revés, Jesús? ¿Vols dir que no sou vosaltres, els que voleu que acabem claudicant, dient que 'sí' i 'amén' a tot el que feu i no posant-vos preguntes ni mocions ni res de res? M'arribaré a creure que us molestem una mica.

En la primera moció demanàvem: que es mantingui informat el ple de totes les converses que hi hagi entre ajuntament, administracions i Knauf pel tema de la guixera que aquesta empresa vol fer a Tost, i que a l'hora de negociar les contrapartides es tingui en compte sobretot el parer dels veïns que resultaran més afectats per la guixera. El que havíem fet amb aquesta moció no era res més que posar sobre paper el que vam parlar el Joan Guitart i una servidora amb el senyor alcalde en una reunió de fa unes tres setmanes. Jo, i així li ho he dit al senyor alcalde, vaig sortir d'aquella trobada amb una sensació correcta d'haver-nos entès, per això avui no podia entendre que no votessin a favor de la moció. Doncs el senyor alcalde ha trobat una falta de respecte, i així ho ha dit literalment, que haguéssim presentat la moció perquè això vol dir que no ens fiem de la seva paraula. Aviam si ara ens haurem de posar a fer la llista de les vegades que l'alcalde ha dit una cosa i n'ha acabat fent una altra. ¿Però que es pensa que després de vint anys d'alcalde no el coneixem una mica? Evidentment ens hem allargat una estona en aquest punt perquè si hi ha una cosa que fa molt bé l'equip de govern (i quan dic equip de govern parlo només de l'alcalde i el Dòria, perquè els altres dos no baden boca) és saber tergiversar i manipular el que tu dius, i tu et desesperes tornant-te a explicar perquè no vols que se't malinterpreti. Després sempre queda aquell argument fàcil i final de menysprear-te dient que tu et penses que ets la mestressa de la raó i potser no la tens. Llavors ja veus que, encara que et faci mal a l'ànima, val més callar perquè si no acabarem malament.

En la segona moció només demanàvem que abans dels plens es facin reunions informatives perquè l'equip de govern expliqui a l'oposició el que es debatrà al ple següent i així d'una banda fem els plens més curts (que ja ens ha quedat clar que els molesta que siguin tan llargs), i de l'altra nosaltres no anem tan venuts i podem votar amb més coneixement de causa. No ens volem abstindre a tot per falta d'informació! Volem poder votar a consciència, ¿això és cap mal? ¿això és tan greu? Doncs hi han votat en contra!!! L'alcalde diu que els plens ja són per debatre (quan la legislatura passada li vaig sentir dir una perla com ara que el ple no era el lloc on debatre el pressupost!), però clar, avui teníem dos temes que per nosaltres eren importants: una planta de triatge de residus urbans a Sant Pere de Codinet (molts punts foscos hi ha en aquest tema), i una planta de biomassa a Adrall. Avui teníem moltes preguntes per fer però sense temps per reflexionar-hi ni parlar-ho entre nosaltres, i apa, a votar! ¿Creieu que això és normal? ¿Això respon a la seva promesa de diàleg, consens i participació? No, això és una demostració de menyspreu i de falta de respecte a l'oposició, per no dir altres coses. Et diuen que sempre que vulguis informació pots anar a demanar hora, i que el que no pot ser és que ells, que es reuneixen tant entre ells i tenen tanta feina (com si els altres no en tinguéssim!), hagin de perdre el temps amb reunions amb nosaltres. I llavors et tergiversen el que demanes i et diuen que tampoc pot ser que nosaltres hàgim d'estar informats absolutament de tot i al moment, quan és evident que no és això el que nosaltres diem. Tot just demanem que uns dies abans dels plens se'ns reuneixi per explicar-nos què se sotmetrà a votació al ple, així nosaltres en podem parlar i decidir què hi votem amb més coneixement. ¿No és de sentit comú? Es veu que no, que els irrespectuosos som nosaltres per demanar reunions informatives, i que no hi tenim cap dret. ¿Que potser tenen por? ¿O potser els fa mandra? ¿O sembla clar que ens menyspreen?

A vegades quan estic asseguda allà em fa la sensació com si haguéssim de demanar perdó per ser-hi: "Eh nena, nosaltres som els putos amos i tu aquí a callar i si no t'agrada com ho fem t'aguantes." És això, és exactament això.

josefina

diumenge, 20 de novembre de 2011

Valoració de les eleccions espanyoles

Des de la més estricta, exhaustiva i aprofundida visió personal del món:










I que el teu déu t'agafi confessat.

diumenge, 6 de novembre de 2011

Resident evil

N'estic fins als collons de llegir titulars com aquest: Una dona resident mor en un atropellament a la Massana. A veure, periodistes, ¿és estrictament necessari que al titular quedi clar que la dona era resident, i no pas andorrana? ¿Això us ho van ensenyar a la facultat? Nois, noies: el lector ha de tenir molt clar si el mort és un dels nostres o no. ¿Dels nostres? ¿De qui? És tan absurd i fa tant temps que dura aquesta comèdia, escrita moltes vegades per residents... Feu pena! ¿No heu pensat mai que a molta gent li molesta molt aquesta etiqueta d'entrada? No és una suposició meva. Fa uns quants anys vaig fer una minicampanya en aquest sentit i vaig rebre més de vint missatges de residents (resident evils) que deien precisament això: que s'ha de ser una mica totxo per separar els morts, en primer lloc, per la seva condició de nacionals o residents. No costa gens dir que una veïna de la Massana mor en un atropellament, i després informar de la seva nacionalitat i del que vulguis. Així només crees recels i no afavoreixes la integració. (Ep, s'entén que els diaris estan a favor de la integració, si fem cas dels editorials i tal.) Després, senyors diaris, ens queixem que la gent no parla català i donem les culpes als altres. Vosaltres teniu una responsabilitat social molt gran, i amb aquestes etiquetes ja us asseguro que no anem pas bé. A veure quan llegim un titular com aquest: acomiadat un resident del diari per incompetent o per dolent o perquè així bufa el vent. Per cert, en un diari d'Andorra diuen que la policia ha detingut la persona que va atropellar la resident evil, però no informen si és resident, si és no-resident, o pota negra, o braguetasso.

m.

divendres, 28 d’octubre de 2011

El meu vot

No és que em preocupi gaire perquè són unes eleccions en què el nostre vot tindrà una transcendència més aviat escassa. Manarà un senyor que al principi deixarà anar molt bones intencions, que fins i tot parlarà en català en la no-intimitat, però que acabarà actuant com el ZP, amb l'agreujant de la crisi i una majoria absolutíssima.

I per si de cas, sempre els quedaran els tribunals.

Encara no sé què faré amb el meu vot. El que sí que sé que no faré és regalar-lo al bàndol rival. O ERC o CiU, no hi ha alternativa. I de fet ja estic acostumat a votar amb el nas tapat, des del 2003. Respecto el vot en blanc, el nul i l'estelada, però penso que hem de votar els nostres, encara que ens provoquin una micona d'urticària. Si ERC i Solidaritat anessin pel món amb aquest criteri, anirien juntes a les eleccions, però com que el sectarisme és el que preval a totes les famílies polítiques, són incapaces d'arribar a cap acord. I mira que ara era el moment oportú per començar una nova etapa. Si els d'Esquerra volen fer autonomisme, que en facin. No hi estem d'acord i ho diem, però hem preferit que els nostres 100.000 votants no es perdin i que se sentin representats de tant en tant al Congreso. Si els d'Esquerra no saben a què juguen (volen la independència fiscal però creuen que el pacte fiscal és gairebé un somni), nosaltres sí. Nosaltres volem la independència demà passat i ells no ho saben. No passa res. Podem conviure al Congreso. Per què no?

Ah! No sé per què us enfadeu tant amb el Sr. Gregorio Peces-Barba-Papá-de-la-Constitución. A mi m'ha fet gràcia, aquest home. Alfons, els teus companys de comissió al Parlament són provincians, igual que els catalans que s'esquincen les vestidures perquè un senyor ens tracta com si fóssim una colònia, que és el que som; des del president Mas fins al Basté i els piuladors professionals, s'enfaden perquè se senten estafats com a espanyols actius o passius. A mi no em passa, això. Des dels que reclamen seleccions estatals (quan no tenim estat), fins als que volen fer lleis i més lleis per protegir el català a l'escola quan saben que la Ley està per sobre de les lleis; molts d'aquests a l'hora de la veritat voten el que voten i s'empassen tot el que convingui; molts d'aquests estan disposats a repetir el serial de l'Estaut, ara amb el pacte fiscal; d'aquí a sis anys tornarà a passar el mateix. Potser és que som addictes a posar-nos-hi bé.

m.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Experiència a la biblioteca

Tenia moltes ganes de portar els nens un dia a la biblioteca de la Seu, aprofitant aquest projecte del 'Nascuts per llegir' i la zona que hi tenen amb tants contes per a nens petits (allò que en diuen de 0 a 3 anys). Aquest dematí de dijous, com que amb la pluja no podíem pas anar a passejar, he pensat que era el moment ideal i me'ls he endut tots dos cap a la Seu. A l'entrar a la biblioteca, el senyor que hi havia darrere el taulell m'ha dit que procuréssim fer silenci. Coi, ja ho sé, estem en una biblioteca i no deixaré que la canalla es posi a córrer, a jugar, a cantar, a saltar o a cridar.

La part infantil és al primer pis. No hi havia ningú, i he pensat que millor, perquè així no caldria que anéssim tan alerta a no parlar alt. Però ai, resulta que aquest pis és obert i dóna a la planta baixa, on va gent a llegir diaris o revistes, per exemple. I ja hi hem sigut. Al Josep, als seus dos anys i mig, li puc demanar que parli fluixet, ho entén, i ho fa. Però a la Maria, a punt de fer 17 mesos, no. I cada vegada que agafava un conte i hi començava a veure figures que li són familiars, les deia en veu ben alta. I clar, si ella no parla fluixet, el Josep pensa que ell tampoc ho ha de fer. Als nostres nens els encanta mirar contes, com a la majoria, però també explicar-hi què hi veuen i que tu els expliquis què hi ha. Cada dos per tres, des del pis de baix anàvem sentint: "xiiiit, xiiiiit." La canalla s'ho han passat de conya amb tants contes però jo no hi he disfrutat gens ni mica. Patia, i estava més pendent de fer-los callar que no pas de compartir les seves descobertes i el seu entusiasme. No m'han quedat pas ganes de tornar-hi. He vist que la biblioteca, com a mínim la de la Seu, encara no és lloc per a ells. Al cap d'uns tres quarts d'hora, quan ja s'han esverat i han començat a córrer i a deixar els contes de banda, hem marxat. Suposo que si hi hagués anat només amb el Josep la història hauria sigut ben diferent, però miri, tenim dos crios que es porten un any i on en podem portar un també hi podem portar l'altre. És la part més positiva de tindre fills tan seguits.

Deixo aquí unes reflexions:

- ¿Com és possible que la part de la biblioteca dedicada als més petits no sigui tancada, no estigui aïllada per no molestar la resta d'usuaris? Em poso en la pell d'un usuari qualsevol i m'emprenyaria molt anar a la biblioteca i haver d'aguantar canalla que parlen i criden i riuen. Ara que sóc mare, no m'emprenyaria amb la canalla ni amb els pares, sinó amb els responsables de la biblioteca per no preveure aquestes situacions.

- ¿Com pretenen que facis callar una criatura de 17 mesos que quan veu tants contes al seu abast es posa nerviosa d'alegria i no pot parar d'ensenyar-te tot el que hi veu? ¿Com l'hi expliques, que està en una biblioteca i no pot parlar alt? Queda molt bonic dir que hi ha espais a la biblioteca per a criatures acabades de néixer i tot, però si això es vol fer bé i sense causar molèsties a la resta de visitants, s'ha de saber planificar molt bé aquesta zona. M'agradaria conèixer una sola criatura de 17 mesos que es posi a mirar contes durant mitja hora sense dir ni piu. Vull dir que partint de la base que una biblioteca és un lloc de silenci i concentració, no vulguem que els pares hi portin criatures tan petites que sabem perfectament que no saben ni poden callar, com és normal. Ja no depèn de si els pares els sabem educar o no, és una qüestió de sentit comú, d'aprenentatge! I si criatures de 17 mesos parlen massa alt, doncs el seu lloc no és una biblioteca. Això m'ha quedat ben clar, avui. Però llavors només demano a les administracions que deixin de fer el paperina dient que a la biblioteca hi ha espais per a nens dels 0 als 3 anys (odio això dels 0 anys), si no són capaços ells de saber separar correctament totes les zones.

 - Que sembla mentida, home!


josefina



dimarts, 25 d’octubre de 2011

Ple ordinari del 19 d'octubre del 2011

Fidel al seu estil de sempre, els plens ordinaris a Ribera d'Urgellet es fan respectant escrupolosament els límits mínims que exigeix la llei, i com que som un municipi de menys de 5.000 habitants, els fem cada tres mesos, el tercer dimecres de mes. L'últim ple el vam fer el 20 de juliol, aquell ple extraordinari amb els senyors de Knauf, i en tres mesos es van acumulant les mocions, les preguntes, els dubtes... Que no s'estranyin, doncs, si els plens duren més estona de la que els agradaria. Precisament en el torn de precs i preguntes vam fer un prec per demanar que un parell de dies abans dels plens se'ns reuneixi en això que se'n diu comissions informatives i se'ns expliquin els punts que es portaran a debat i aprovació del plenari. Així d'una banda els fem una bona part de les preguntes en aquesta reunió i podrem escurçar la durada dels plens, i de l'altra nosaltres podrem valorar més bé el sentit del nostre vot. Van dir que ho estudiarien, ja ho veurem.

Veient també que les actes de cada sessió respecten de forma igualment escrupolosa el que la llei diu que han de contenir com a mínim, però considerant que pequen de breus, hem acordat amb la senyora secretària que li facilitirem una gravadora amb l'única finalitat que en les actes s'hi puguin veure resumides les intervencions de cada part, almenys l'esperit amb què es fan. No en demanem la literalitat absoluta, sinó un resum que permeti, com a mínim, que quan un llegeix una acta es pugui fer una idea de què es va dir, qui ho va dir, i el sentit i la intencionalitat del que es va dir.

Teníem preguntes sobre alguns dels decrets d'alcaldia:

1. La sol·licitud d'una subvenció per prorrogar per un any més (i ja ha de ser l'últim) l'agent d'ocupació i desenvolupament local (AODL) que compartim des de fa quatre anys amb els municipis d'Organyà, Fígols i Alinyà, i Cabó. Vam voler saber en què ha treballat aquests quatre anys l'AODL en el nostre municipi en concret, i entre la secretària i l'alcalde accidental, Jesús Dòria, (el senyor alcalde era a Lleida i va arribar ja quan debatíem les mocions), ens van donar unes respostes una mica vagues: que si ha col·laborat en el projecte del camí de les mines, que si col·labora en la pàgina web que s'ha de posar en funcionament, que si dóna un cop de mà a les secretàries quan tenen molta feina... Es veu que un cop l'any justifica la seva feina amb un informe al Departament de Treball. Serà qüestió de llegir aquests informes per treure'n l'aigua una mica més clara.

2. L'adjudicació de l'aprofitament de caça a la forest n. 81 bis d'UP, Bosc de Castellar. Un altre capítol de la relació amor-odi entre el senyor alcalde i la peculiar associació dels 24. L'administració s'hauria apropiat d'uns terrenys que pertanyen als 24 (el secretari de l'associació va vindre al ple i assegura que tenen tots els documents necessaris per demostrar aquesta propietat, i mira per on que me'l crec) i els cedeix a la societat de caçadors de Montan per sis anys, a raó de 800 euros l'any. Hi ha coses fosques, no hi podem estar d'acord.

3. El nomenament del senyor Marc Vicente com a representant de l'alcalde. I amb aquest ja són nou, els representants de l'alcalde. Se'l nomena "per gestionar tot el que estigui relacionat amb l'esport del piragüisme a la zona esportiva d'Arfa i de les instal·lacions del Parc del Segre". Llàstima que en aquest punt no hi havia el senyor alcalde perquè teníem tantes preguntes per fer-li... Ni el senyor Dòria ni la senyora secretària (que hi havia punts que jo no sabia si feia de secretària o de regidora de l'equip de govern) van saber respondre amb exactitud la pregunta de quina feina concreta faria el senyor Vicente, si aquesta feina es podia entendre deslligada de la que fa com a treballador del Parc del Segre i com a membre del club Cadí Canoë Kayak, si calia que tingués un càrrec tan pompós com el de representant de l'alcalde per fer la feina de "gestionar"... Només ens van poder assegurar amb rotunditat que no cobraria de l'Ajuntament, tot i que això ja ho veurem al pressupost de l'any que ve, perquè hi ha una pila de representants que cobren, tant pel fet de ser representants com per anar als plens, com hem pogut veure en les xifres de despeses i d'ingressos del primer semestre d'aquest any. Això del Marc Vicente no m'ha sorprès perquè ja m'havien arribat notícies que últimament havia tingut certs acostaments amb el senyor alcalde. L'únic que em pot sorprendre és adonar-me un altre cop de les paradoxes de la vida i de com costa mantindre una actitud coherent al llarg dels anys. Els últims quatre anys, en què servidora va intentar sempre que va poder donar un cop de mà als regidors de Progrés, si hi havia algú que a les reunions es postul·lava sempre radicalment contrari al senyor alcalde per diverses històries del passat, aquest era el senyor Marc Vicente. Tot plegat em porta a reafirmar-me en la impressió que tinc que aquesta figura dels representants que tant li agrada nomenar a l'alcalde obeeix més a la intenció de tindre algunes persones (i per extensió, famílies), contentes i calladetes, que no pas a raons de funcionament i de gestió.

Pel que fa a les propostes d'acord que es van sotmetre al ple les vam votar gairebé totes favorablement. Però vam qüestionar el conveni que ara firmarà l'ajuntament amb els veïns del Camí de les Mines en el tram comprès entre la Freita i cal Joan de la Coma. Aquest conveni és fruit d'un error important de l'ajuntament, que quan es va fer el projecte del camí de les mines no va caure en cap moment que un tros del camí que havien d'aplanar les màquines passava per finques privades. Els propietaris van veure com les màquines entraven a les seves terres sense tindre'n cap notícia, i en una reunió amb el senyor alcalde i el tinent d'alcalde Jesús Dòria, sabem per gent de confiança que hi va ser present, que els representants de l'ajuntament van reconèixer l'error. El dia del ple el senyor Dòria no va voler ser tan clar, però el fet és aquest. Els propietaris afectats ara estan contents perquè poden arribar més bé que mai a les seves finques, però aquí tenim un altre exemple de la política de fets consumats tan habitual en aquest entorn nostre. Després hi havia el tema de la cadena: el conveni diu que es posarà una cadena per evitar el pas de trànsit rodat entre la Freita i cal Joan de la Coma. Només hi podran passar els veïns, que en tindran les claus, i bicicletes, cavalls o passejants. Vam plantejar que no tenia cap sentit deixar obert el camí al seu inici al Pla si més amunt hi havia una cadena, i que la cadena havia de ser al començament i al final de tot el camí. De fet, el projecte de 'Caminos verdes' redactat per Madrid, i que ja s'està executant, preveu que tot aquest camí (que està quedant molt maco) sigui només per passejar-hi a peu, en bicicleta o en cavall, i que només hi podran accedir en cotxe els veïns que hi tinguin propietats. Males notícies, doncs, pels rovellonaires de fora. Tot i que ja veurem què dura tot plegat: tant les barreres que tancaran els camins, com els camins mateix, perquè el manteniment l'haurà de fer l'ajuntament, tal com s'hi ha compromès...

De mocions en vam presentar cinc:

- Una sobre la guixera de Knauf a Tost. Hi plantejàvem tot un seguit de preguntes per l'alcalde i demanàvem consensuar un document entre els dos grups municipals per demanar a la Generalitat de forma explícita que no s'autoritzi la guixera. El senyor alcalde, casualment, no va arribar a temps de contestar les preguntes. I l'equip de CiU no va aprovar la moció perquè va explicar el senyor Dòria que els mecanismes legislatius i no sé què més ens va llegir, doncs va venir a dir que l'Ajuntament no es podia oposar al que decideixi la Generalitat. Al meu entendre, i així ho vaig dir al senyor alcalde quan va arribar al ple, l'oposició que han mantingut cap a la guixera ha sigut molt tèbia, i no veia (i no hi veig) on hi ha el problema en consensuar una petició raonada per adreçar-la a la Generalitat.

- Una sobre la transparència en les actuacions de l'administració pública, presentada per la companya Montse i recollint recomanacions internacionals. No es va aprovar amb una justificació sensacional del senyor Dòria: "Com que ja som transparents i democràtics no podem aprovar aquesta moció." Eh, no em direu que aquesta argumentació està a l'alçada de l'APM!

- Una sobre un estudi electromagnètic que la companya Montse ja fa temps que reclama per escrit a l'Ajuntament, arrel de la construcció d'un nou edifici a la subestació elèctrica d'Adrall. Es va rebutjar perquè no es creu necessari tot i que al final em va semblar entendre, Montse, que tu t'encarregaries de trobar qui podria fer aquest estudi. (En aquest punt ja portàvem tanta estona de ple que a una servidora li costava concentar-se).

- Una sobre la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya referent a la immersió lingüística. La van votar a favor, evidentment. En aquest punt em va encuriosir l'actitud de la senyora secretària. Va dir:
"Ja la tenia a punt per presentar, la moció, però al veure que l'entràveu vosaltres ja la vaig deixar."
Ai coi, ¿aquesta és funció d'una secretària de l'ajuntament? ¿preparar mocions per a l'equip de govern? Jo no ho tenia entès així. En tot això, i en altres detalls, hi he anat pensant després.

- Una sobre el bonic aparcament de l'era Badia del Pla. Un aparcament que fa més de dos anys que està operatiu, que ha sigut gratuït, i que alguns veïns l'han fet servir com si fos el seu pàrquing privat (i altres coses, perquè fins i tot diu que s'hi fan barbacoes). Demanàvem, doncs, que s'oferissin les places de pàrquing en règim de lloguer. El cas és que vam presentar la moció a final de setembre, i a meitat d'octubre ens arriba a les cases la carta del senyor alcalde anunciant la mesura. Com li vaig comentar:
-Sempre podrem dir que primer va ser la nostra moció i després la teva carta.
-Pots dir el que vulguis.
-Només faltaria.

A diferència del ple del juliol, en què es notava la tensió en cadascuna de les paraules i gesticulacions del senyor alcalde, aquest cop hi va haver un diàleg cordial, ens vam tutejar, i jo fins i tot em vaig divertir en algun moment. Sobretot quan surten com dòbermans els seus representants a mossegar perquè no li ho calgui fer a ell. Ja el començo a veure, aquest joc. Un exemple: en la moció del pàrquing del Pla li vaig comentar al senyor alcalde que si al veure la nostra moció ens hagués explicat que ja ho tenia tot a punt per posar les places en lloguer, doncs potser l'hauríem retirat. Doncs davant d'aquesta acusació de falta de diàleg va saltar el senyor Tomàs d'Arfa i em va recriminar que per què no vaig ser jo, la d'anar a parlar amb l'alcalde abans de presentar la moció! És que no volen ni que treballem. Els ho vaig dir ben clar: ja sé que venim a fer de floreros, però com a regidors tenim l'obligació de treballar i presentar propostes, i si un dia crec que he de parlar abans amb l'alcalde, ho faig, com ja ho he fet algun cop i ho seguiré fent. Però només faltaria que no poguéssim presentar les mocions que creiem necessàries. ¿O és que voldrien que ens quedéssim calladets a casa i els diguéssim amén a tot? Ja prou que fan i desfan amb la seva majoria, no sé de què es queixen, alguns. En aquest punt fins i tot la secretària va insinuar que presentàvem massa escrits! "Mal si escrivim, mal si no escrivim," vaig replicar. Deu ser que els donem una mica més de feina de la que tenien fins ara. Què hi farem!

Al torn de preguntes vaig preguntar quina era la feina dels representants de l'alcalde, després de veure que molts d'ells han cobrat poc o molt de l'ajuntament aquest últim any. El senyor alcalde em va voler tergiversar les paraules i la intenció i ho vaig deixar córrer. Segur que en podrem tornar a parlar més endavant. Com vaig intentar explicar, no ens sembla malament que el representant de l'alcalde a la Parròquia, únic poble mínimament poblat que no té regidor a l'equip de govern, cobri de l'Ajuntament perquè segur que fa una feina important al seu poble i com a nexe d'unió entre la Parròquia i l'Ajuntament. Cap objecció. Però em costa d'entendre que, com a mínim l'últim any, pràcticament tots hagin cobrat pel fet de ser representants i també per anar als plens. Penso que per anar als plens no han de cobrar, no hi tenen dret a vot, no són càrrecs electes, i segur que trobaríem altres destins més d'interès comú on col·locar aquests cèntims. Veurem què passarà el proper exercici pressupostari. Alguns defensors d'aquests representants diuen que cobren perquè treballen pel seu poble. Bé, hi ha moltes persones que fan alguna feina pel seu poble i no demanen res de l'Ajuntament, no demanen cobrar dels cèntims públics, dels cèntims de tots. Suposo que és qüestió de caràcters.

Hi va haver altres qüestions, altres detalls, però a grans trets les coses van anar per aquí.

josefina


dissabte, 15 d’octubre de 2011

Segrestades: en desacord amb Solidaritat

Si el López Tena volia posar en evidència el provincianisme del nostre desventurat país, hauria pogut buscar altres exemples, com ara aquests que col·lapsen el Twitter amb jo no acato i el que fan cada dia és acotar el cap i canviar de llengua; aquests col·legis públics que fan immersió en castellà i no passa res; aquests periodistes que ens informen d'un cas de violència domèstica a Dos Hermanas; els que demanen a Espanya l'anul·lació del judici contra el president Companys; aquests que ens conviden a posar el CAT a les matrícules; els que volen fer veure que tenim un estat quan en realitat tenim una gestoria; ara també em ve al cap el senyor Duran i Lleida, i us recomano aquest article del Xavi Rull, que es pot llegir de cop o com una novel·la, una mica cada dia; o aquests que diuen que votarien en un referèndum i a l'hora de la veritat es cagarien (em sembla que són més dels que ens pensem).

(Ah! La pregunta de l'enquesta de l'ARA, em sembla, no especifica quan s'hauria de celebrar el referèndum. La pregunta no és: Si demà se celebrés un referèndum... sinó Què votaries en un hipotètic referèndum. És el de sempre: jo votaria sí,  de la mateixa manera que a mi m'agradaria que al món no hi hagués guerres, la culpa és dels altres, jo reciclo, etc. I una altra cosa: que la gent diu mentides a les enquestes ho corrobora aquest 40% que afirma que se sent tan català com espanyol. Mentida podrida, nois. A veure: en una final del Mundial entre Catalunya i Espanya, amb qui aniries?)

Però no cal fotre la pota d'aquesta manera amb la intenció de deixar en evidència aquesta actitud tan nostrada que és el provincianisme. Si les cooperants segrestades fossin tres, una espanyola, una catalana i una francesa, i si el Parlament hagués fet una declaració de suport a la catalana i a l'espanyola, llavors sí que Solidaritat (o el López Tena) tindria raó.

(Per cert, una menudesa: la declaració de la comissió de cooperació i solidaritat del Parlament, sense SI, diu: "exigim que s'alliberin sanes i estalvies", quan hauria de ser "estàlvies". Es perdona, la febre de les retallades ja les té, aquestes coses.)

No tinc clar si primer va ser la proposta del López Tena (refusada pels altres perquè no incloïa la segrestada de Madrit) i després la declaració de la resta, o al revés. És igual. Encara que SI tingui raó quan diu que "un xofer de Metges Sense Fronteres ha estat ferit en el segrest" i "no en diuen res perquè no és espanyol", no pots criticar els altres pel fet que "només es mobilitzen en els casos espanyols" i tu actuar de la mateixa manera. Si en comptes de madrilenya fos de Sant Sebastià, què? Solidaritat hauria fet una proposta de declaració sense la basca?

"Ens solidaritzem amb les cooperants segrestades, el xofer ferit i les seves famílies." I prou.

m.

dijous, 13 d’octubre de 2011

Estic una mica espantada

Abans de res, demano disculpes perquè feia dies que no entrava al gestor del bloc i no havia vist que hi havia uns quants comentaris pendents de ser publicats. Fa una temporada que sembla com si tant al Marc com a mi ens fes mandra entrar al bloc. I això que prou tenim coses per explicar, però costa molt trobar el moment de posar-s'hi. Avui m'hi he obligat perquè per mi és un dia important. Avui dia 13 fa un any que vaig prendre la decisió més important de la meva vida: deixar de treballar per dedicar-me a la canalla. No cal dir que aquest any ha passat volant i que hem tingut algun moment delicat. Però el balanç és molt positiu. Tenim una canalla preciosa i semblen feliços, i això ja ho compensa tot. Sobretot quan passes els inevitables moments grisos, quan t'espantes al veure que de mica en mica van volant els teus estalvis i no tens cap ingrés de res, quan t'adones que per a una dona avui dia tampoc és gens fàcil ser mare a plena dedicació encara que alguns es pensin que és flors i violes, i quan penses on dimonis podràs tornar a trobar feina d'aquí a un o dos anys.

Fa uns dies al matí, mentre esmorzàvem tots tres, vaig haver de tancar la ràdio per no sentir-me temptada de saltar pel balcó. Tot eren males notícies i la crisi sembla que no tingui final. Però bé que ens hem de llevar cada dia, i hem de pensar què fem per dinar, i mil altres coses més que ens tenen ocupats tota la jornada. Un senyor del Pla em diu: no escoltis les notícies, viuràs igualment però més tranquil·la i les coses importants les sabràs igualment. Ho he començat a provar. Fa un any estava segura que al deixar de treballar estaria més pausada i no aniria amb presses per la vida. Però que va! Ja he assumit que el fet d'anar amb un coet al cul bona part del dia forma part de mi. Si no em donen feina els altres me la busco i així és impossible trobar deu minuts per seure al sofà. I és clar, amb les dos criatures que no paren, arribo tarda avall destrossada.

En aquest any m'he adonat també que per les dones d'avui no és fàcil ni ser mare treballadora (fora de casa) ni ser mare a temps complet. Si ets mare de dos crios tan xics i segueixes treballant i els portes a la guarderia, ja pots tenir una feina no gaire esclava i amb uns caps comprensius, o uns crios amb una salut de ferro que no s'hagin d'estar gaires dies al llit. I malgrat tot sempre et sentiràs dir, i tu també t'ho diràs, que has de passar més temps amb ells. Si ets mare de dos crios tan xics, has deixat de treballar i t'hi dediques amb cos i ànima, sempre hi haurà algú disposat a preguntar-te: ¿què se n'ha fet, de tu, que no se't veu enlloc? Vull dir: per una part ens diuen que és molt maco tenir fills i que se n'ha de tenir, quan els tens et diuen que potser hauries de treballar menys per dedicar-los més temps i que no hagin de passar gaires hores a la guarderia, però si els tens i deixes de treballar i a les nou del vespre no tens més ganes que de sopar i d'anar-te'n de patac al llit, llavors ja passes a ser una desapareguda als ulls de molta de la gent amb qui solies coincidir quan treballaves. Ben bonic.

Avui pensava que ja fa molt temps que no sento polítics animant les dones, les parelles, a tindre fills. Fa temps que no sento parlar que s'ha d'incentivar la natalitat i això que dubto que n'hagi augmentat espectacularment l'índex espanyol o el català. Però ho entenc: no hi ha ajudes, les poques que hi havien les han tret, perds l'ajuda de 100 euros per crio si deixes la feina... De totes maneres no em sento víctima de res ni tinc intenció de fer-me la víctima: si hem tingut fills ha sigut perquè amb el Marc ho hem volgut, si els hem tingut tan seguits ha sigut perquè no ens agrada planejar determinades coses, deixar de treballar va ser una decisió al cap i a la fi voluntària (tot i les característiques de la feina que tenia, que em van fer sentir obligada a renunciar-hi), i si no deixo els crios més temps amb els padrins, o no tenim cangurs, o no els portem a la guarderia, també és perquè nosaltres així ho volem. I no ens en penedim. No em penedeixo d'haver deixat la feina ni la professió. Però sí que m'espanta pensar en d'aquí a un any o d'aquí a dos anys. Perquè veig molt difícil trobar feina a prop de casa, amb un horari que em permeti portar els crios al col·le i anar-los a buscar. Cada cop veig més clar que m'hauré d'espavilar pel meu compte.

Per molts anys,
josefina

dijous, 29 de setembre de 2011

Estan sonats, aquests romans!


A mi me paresse muy mal, señor A3. Dónde se es visto que una lengua que no se llama española represente a España. Es como si los suizos presentaran una peli rodada en una lengua que no fuera el suizo. Es como si los franceses vendieran sus tortillas españolas típicas de Nantes.

¡Qué harto de reír!

m

dimarts, 27 de setembre de 2011

Toros a Andorra i nacionalistes a galeres

Comencem per la notícia groguenca. Gran exclusiva del periòdic de refèrencia a Andorra: Un grup d'empresaris projecta una plaça de toros a Santa Coloma. No hauria costat gens, senyor periòdic, explicar que la Llei de tinença i de protecció d'animals prohibeix "l'ús d'animals en espectacles, lluites i altres activitats si aquests els poden ocasionar sofriment o ferir la sensibilitat de les persones que els contemplen"; més concretament, la norma prohibeix "les curses de braus amb mort i altres pràctiques similars".

Ja ho sé, que les lleis es poden canviar, però si vols comunicar amb rigor, si quan et cauen pals et defenses amb l'argument que sempre es dispara contra el missatger, hauries de ser una mica respectuós amb el missatge. En aquest cas, la realitat no t'hauria espatllat un bon titular. I si no saps que hi ha una llei, truca, home.

Les declaracions del Miquel Roca avui em fan una mica de pena perquè són contundents, claríssimes, i no en traurem res de bo, de la part que representa aquest senyor, que és la gent de tota la vida que tota la vida s'ha empassat el que deia La Vanguardia. El senyor Roca ha dit que la reforma de la Constitució és més greu que la sentència de l'Estatut perquè aquesta sentència la va dictar un tribunal desligitimat i la reforma exprés de la Consti ha sigut una decisió molt treballada del PP i el PSOE, que han arraconat "els nacionalistes" (ell en diu nacionalistes, no pas nacionalistes catalans). El més greu és que, segons ell, el pròxim pas serà un pacte PP-PSOE per canviar el sistema electoral i enviar "els nacionalistes a galeres".

El que em fa pena, el que fa pena, és que algú tan legitimat com el Miquel Roca digui això i no reclami, tot seguit, la independència de Catalunya. Encara que hagi mamat franquisme la major part de la seva vida (el franquisme encara és vigent) i que hagi estat un dels papes de la Consti, no pots dir que Espanya et vol enviar a galeres i quedar-te tan tranquil. O calles, o et mulles.

dilluns, 26 de setembre de 2011

Guardiola no s'ha equivocat

Guardiola ha fet molt bé de sortir ara, precisament ara, en defensa de la directiva del Laporta. Però ai, resulta que per fer-ho s'ha guanyat unes quantes crítiques i ha causat malestar entre alguns directius actuals. Mal si dius, mal si no dius. Mal si fas, mal si no fas. Quan un parell de dies abans parla bé de la Qatar Fundation dels nassos, tots els directius contents i orgullosos amb l'inestimable cop de mà del Guardiola. Però noi, parlar bé del Laporta ara no està de moda i et fa mal vist als ulls de la majoria (gràcies especials al Grupo Godó). No m'he dedicat a fer una recerca a fons de les crítiques però ja m'imagino per on deuen anar: que si el Guardiola és un treballador del club i per tant s'ha de guardar per ell aquestes opinions, que si ara no és el millor moment per recordar que hi ha ferides encara molt obertes entre la junta del Laporta i l'actual del Rosell (¿potser hem d'esperar quatre partits seguits sense guanyar?), que si el Guardiola s'ha de dedicar a entrenar i a callar, i vès a saber quantes bestieses més.

El Guardiola, i ho diu una que no hi va simpatitzar gaire durant la seva època de jugador, és més que l'entrenador del Barça, tal com no ens atipem mai de proclamar que el Barça és més que un club. Ho ha demostrat amb escreix i crec indiscutible que està per sobre d'un entrenador normal, de qualsevol altre entrenador que el Barça hagi tingut fins ara, fins i tot del Cruyff. És del Barça, ha jugat al Barça, coneix la casa com ningú, es desviu per la seva feina i pel Barça i, per tant, té tot el dret del món a opinar sobre el que passa al Barça. Als meus ulls d'aficionada, està per sobre de la directiva, tant d'aquesta com la de l'anterior. No en el sentit de prendre les decisions que afecten el dia i a dia i el futur del club, però sí que n'està per sobre moralment, èticament i professionalment. En empreses i administracions hi podem trobar el treballador que es limita a fer el mínim possible i anar passant els dies fins a cobrar a final de mes, i també el treballador que s'hi implica, que ho dóna tot per fer la feina tan bé com pot. Si jo fos cap, m'interessaria conèixer l'opinió que tenen sobre l'empresa els treballadors que s'hi comprometen i ho demostren dia a dia. És una manera de respectar-los, no? I si em diuen que el cap que hi havia abans meu "també va fer coses bones", ¿per què m'ho he d'agafar malament? Si el Laporta i els seus no haguessin fet coses bones no seríem on som.

El Guardiola és un tio agraït, perquè recorda que va ser el Laporta qui va confiar en ell per entrenar el Barça quan n'hi havia molts (i m'hi incloc) que no en donàvem ni un duro. El Guardiola és un líder. Per la seva manera de ser, per la manera de treballar, per la manera de tractar la gent del seu voltant. Ja m'agradaria a mi que hi hagués un sol polític del meu país (un de sol, no demano més!) que tingués la capacitat de lideratge del Guardiola. Em ve al cap un comentari que fa pocs dies ens va deixar el benvolgut Dessmond, dient que "és trist que el líder més creïble d'un país sigui un entrenador de futbol". No sé si és trist o no. El que sí que sé és que el Guardiola es mulla, s'arrisca, toca de peus a terra quan hi ha eufòria al voltant, i és el primer d'esperonar i d'animar el personal quan sembla que al cel només hi ha núvols negres. I sent com és, sense presumir-ne i en silenci, ha aconseguit el que ha aconseguit. I el que ha aconseguit (i el que segur que encara queda per aconseguir), conforma una presentació més que suficient per consentir-li, fins i tot, que parli bé del Laporta. Sempre ens queixem que a aquest país li falta lideratge, que no hi ha veus crítiques que se sàpiguen alçar amb força. Però, ¿què passa quan en surt alguna? O la fem callar de seguida, o l'ataquem fins que se'n torna a casa, o la ignorem. Amb el Laporta quan es va posar en política va passar una cosa similar. Surt un tio que s'ha guanyat un prestigi com a president del millor Barça de la història, parla d'independència sense por i pam! Tots a sobre a ridiculitzar-lo, a malparlar-ne, a buscar-li merda i a prendre'l per boig. I mentre, anem navegant per un mar de mediocritat i de grisor, i ens les van fotent i encara els fem la rialla i anem de víctimes, que és lo pitjor que podem fer en moments transcendentals com aquest.

A més, i d'acord amb el que deia aquest dematí el Basté, al Laporta ja se li ha fet (i se li fa encara, només cal mirar o llegir mitjans sobretot del Grupo Godó) un judici mediàtic amb sentència clara: CULPABLE. Però la realitat és tossuda, per exemple: ¿qui va treure els Boixos Nois del Camp Nou? ¿i qui en vol camuflar el seu retorn sota el paraigua eufemístic de la grada jove? Va home va! El temps acabarà posant cadascú al seu lloc. El Guardiola ja ho ha començat a fer. Gràcies. Espero, però, que no et facin penedir ni retractar ni matisar el que vas dir dissabte.

josefina

diumenge, 25 de setembre de 2011

Bar$a

Per què hem de tenir una grada d'animació si l'animació és al camp? Per què el senyor Rosell no munta una grada d'animació al Club de Polo amb el Martínez de Orujo i ens deixa en pau? Doncs perquè no suporta que el Laporta aconseguís el que ningú no es va atrevir a fer: carregar-se la xusma. Ara vol convertir el Gol Nord o el Gol Sud en una mena d'escola concertada amb uniforme on els nens cantaran visca el Barça (o viva), beuran Red Bull, fumaran cigarros electrònics i es fotran pastilles del Dr. Andreu o de la Dra. Juanola, de tant cridar. Sandro, anima't tu una mica, home, i deixar de fer aquesta cara de lluç podrit amb ales.

Qatar: Lamentable la decisió de la junta de passar el mort als compromissaris, una mena de delegats que, pel que he vist, majoritàriament provoquen vergonya aliena. El que digui el Guardiola, el que diguin els patufets esportius i el diari del Condemor. (Un diari que, pel que es veu, va despenjar del seu web un article de la Pilar Rahola-Club de Polo en què criticava l'aposta del Guardiola per Qatar.)

Sisplau, deixeu-nos gaudir d'aquest equip, deixeu-los fer, no malbarateu aquest somni. Sempre hem sigut uns perdedors i ara que fa uns quants anys que sembla que la cosa canvia, ara que tenim un model de club que es podria exportar al país si el país el governés gent que creu en el país (no com tu, Sandro), només et demano que no ho espatllis. Deixa els teus complexos al vestidor de l'altre club, dutxa't quan tothom marxi i llavors canta I'm singer morning in the rain, I'm singer morning in the rain...

I la pròxima vegada que els jugadors es posin una samarreta per animar algú, sobretot si és fill d'una colònia com nosaltres, en català, sisplau.


m.

dilluns, 19 de setembre de 2011

Amb la nova ERC

Com a adherit a Solidaritat, i com a adherit que vol ser conseqüent amb els principis del partit, estic content de la victòria del Junqueras i el Bosch. Una victoria inapel·lable que no m'esperava i que demostra que ERC no està tan malament com em pensava. Ja em perdonareu.

A l'Alt Urgell, en canvi, va guanyar el Ridao, el continuisme, l'enfonsament del Titanic.. A veure, militants d'ERC a l'Alt Urgell, si fem un F5. Una actualització de debò.

Estic content perquè sembla que ERC canviarà, i aquest va ser precisament el motiu pel qual vaig obrir aquest bloc el 2007:  la mala llet acumulada per culpa de la colla encapçalada pel Joan Puigcercós, que ha tingut el mèrit de convertir ERC en un partit amb més exvotants que votants.

A mi em costa poc fer-me il·lusions, igual que em passa a l'inrevés, però veig en l'Oriol Junqueras un bon tio, responsable, preparat, patriota, republicà, pencaire, honest... i una mica massa esquerranós.

M'explico: Si esquerranós vol dir que vols la justícia social, jo també sóc esquerranós. Si vol dir que d'entrada no estic a favor de prohibir el burca perquè abans s'ha de parlar amb la gent i tal, no sóc esquerranós. El burca i el nicab s'han de prohibir perquè aquí, al nostre país, no és costum que la gent vagi amb la cara tapada. (El dia que a can Barça prohibexin l'entrada al Camp Nou amb casc i els pesats de les motos deicideixin portar el casc tot el dia com a mesura de protesta, haurem de fer un reglament per prohibir-ho.) És clar que s'ha de dialogar amb les comunitats culturals diferents de la nostra, però partint de la base que aquí tenim uns codis socials que s'han de respectar. I si vols que la teva dona sigui un objecte, una presó mòbil, fot el camp.

Estic content però penso que la candidatura independentista unitària és difícil. ERC apostarà per fer autonomisme al Congreso. A mi no em sembla bé, però si pactéssim un acord de mínims, o sigui, objectiu independència la pròxima legislatura, tot seria més fàcil. Podríem continuar fent autonomisme (pacte fiscal dels collons, corredor mediterrani, etc.) si així ho vol la majoria, però amb un full de ruta clar: treballar per aconseguir la independència al més aviat possible.

Que tinguem sort. I siguem generosos.

m.

dijous, 15 de setembre de 2011

La bandera política

L’altre dia vaig fer aquesta piulada:

La Camatxa a Intereconomía: "L'estelada és il·legal." Un missatge que va quallant. Al loro.

Arribarà un dia en què no podràs entrar a un camp de futbol amb l’estelada perquè serà il·legal, i ja ens podem imaginar què ens pot passar ara mateix si ens enxampen amb una estelada passat l’Ebre.

Una conseqüència d’aquesta onada, una anècdota que no m’ha deixat de sorprendre, és aquesta notícia: Els campaners de Sant Feliu de Llobregat diuen que el Bisbat els va fer retirar una senyera del campanar per la Diada.

El motiu, segons el portaveu del Bisbat: “La presència de la senyera al campanar de la catedral molestava algunes persones de Sant Feliu.” La bandera catalana “és un símbol polític” i no es pot penjar en “una institució que ha de ser neutral”.

Ja ho veieu. La bandera de Catalunya és política (i l’Església és neutral, hehe). Feia temps que no sentia una bajanada com aquesta. I la bandera del Vaticà? I la dels EUA? I la d’Espanya? També són símbols polítics?

Que els nostres déus ens agafin confessats.

m.

dimecres, 14 de setembre de 2011

Moda sobiranista

Les modes, que no deixen de ser un reflex patètic de la nostra condició d'éssers vivents durant quatre dies, tenen el detall de retirar-se sempre, amb més o menys dignitat, potser més tard del que els tocaria, com ara el nostre estimat Guardiola, que es va arrossegar un parell d'anys abans de maxar cap a Itàlia.

Fixeu-vos que ara la gent ja no implementa tant com abans i les coses no es prenen en valor com caldria. La tolerància ha emmudit per culpa de la sostenibilitat i la societat de la informació es rendeix davant la sofisticada societat del coneixement, com si fos la gran novetat en la història de la humanitat.

La societat que vindrà ara no serà pas la del coneixement, sinó la de l'exigència, la de les coses clares. Per això el terme sobiranisme no el sentireu gaire d'aquí (a) un any o dos. La crisi serà molt fotuda, però en sortirà una societat que serà més conscient de l'estupidesa de les modes, de la misèria de les paraules que no diuen res, de la inutilitat de les etiquetes. Serà una societat més pragmàtica que, per exemple, exigirà explicacions als que es diuen sobiranistes.

Potser per això el Mas ha anat a Madrit a fer un discurs gairebé secessionista. Diria que ja no es veu amb cor de fer servir la paraula sobiranisme.

El terreny de joc es redueix. Els dos equips tenen la defensa al mig del camp. Trenta metres per a 20 jugadors.

m.

dilluns, 12 de setembre de 2011

Foto del final de l'estiu

Des de fa una pila d'anys, el senyal inequívoc per mi que s'ha acabat definitivament l'estiu i el temps de vacacions, és la marxa cap a Sant Cugat del Jaume i la Mari Luz de cal Farrer. Com diu cada any la meva mare, i cada any amb una mica més de peneta: "Au, una altra casa tancada i sense veure-hi cap llum", perquè la del Jaume i la Mari és davant de casa seva. Aquest matí els hem acomiadat segurament fins a l'estiu que ve, que tal com pinta el panorama no sembla que aquesta tardor sigui de gaires bolets, llàstima. Per això ahir, tarda avall, veient la generació que es va trobar a fer petar la xerrada davant del bar, vaig agafar la càmera i els vaig fer aquesta foto, que m'agrada perquè em recorda fotos velles que aquests dies reviso als calaixos de la meva mare. Espero que l'any que ve, per aquestes dates, la puguem tornar a fer. Unes senyores magnífiques (tu Pili també, encara que ets d'una altra generació), que formen part de la petita història de la Farreria i que m'aprecio especialment perquè les he vist tota la vida, són protagonistes destacades de la meva pel·lícula particular. Per molts anys.


D'esquerra a dreta: la Pili de cal Secretari, la Maria de cal Coteró, la meu mare, la Mari Luz, la Maria Pilar de cal Secretari i la Carmen de cal Farrer. I els meus nens, esclar.



dijous, 8 de setembre de 2011

Solidaritat emplaça els urgellencs a celebrar la Diada més reivindicativa



Demana que tots els ajuntaments de la comarca aprovin mocions a favor de la immersió lingüística i pengin l’estelada




Alt Urgell, 8 de setembre del 2011


Solidaritat Catalana per la Independència (SI) a l’Alt Urgell fa una crida a tots els  urgellencs i a les institucions perquè participin activament en els actes que se celebrin amb motiu de l’Onze de Setembre i pengin l’estelada al balcó.

Després de l’enèsim atac contra Catalunya en l’àmbit lingüístic, SI considera que la Diada ha de ser un clam contra els que no respecten la voluntat del poble de Catalunya ni accepten una llengua i una cultura diferents de les seves.

També emplaça els urgellencs a prendre part en la concentració convocada per Òmnium Cultural (la Seu, dilluns, 19 h) per defensar la immersió lingüística, un model que ha garantit la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, que està avalat pels resultats i per diversos estaments com el Parlament Europeu i la comunitat científica, i que és fruit del dret de decidir dels catalans. Un dret que, segons Solidaritat, s’hauria d’aplicar immediatament en tots els àmbits.

"Si ens aixequem ben d'hora, i sense retrets, creieu-me que som un país imparable"




dimarts, 6 de setembre de 2011

Peti qui peti

Això és el que volia sentir el primer dia, però és igual. Si el nostre govern es compromet a mantenir la immersió "peti qui peti", és l'hora de demostrar que som valents, tots, encara que tinguem por. No penso que siguin capaços de treure els tancs, però la pressió serà molt forta i caldrà coratge.

Tots a l'una amb el nostre govern, que segur que no ens defraudarà, oi que no?

Si veuen que ens unim, s'acolloniran o almenys ens respectaran, i com a mínim hauran aconseguit el que nosaltres sols no som capaços de fer: defensar els nostres interessos per damunt de partidismes i tacticismes.

Ja ho he dit abans: Els ha de quedar clar que no renunciarem a la immersió perquè és la voluntat del poble català. La legitimitat democràtica està per damunt de la legalitat establerta (i imposada). És així de senzill i em sembla que no calen més arguments. Això, que no és res més que el dret de decidir, hauria de servir per a tot (Estatut), però si comencem per aquí ja haurem fet prou, de moment i per entrenar-nos amb vista al dia que haurem de decidir si ens creiem el dret de decidir i l'apliquem sense manies.

I moltes gràcies a tots els pallassets colonitzadors que tant col·laboren a fabricar independentistes. Avui ja en som molts més. Que rucs que sou!


m.

dilluns, 5 de setembre de 2011

Immersió lingüística: per a què?

Encara que la consellera d'Educació, el nostre Govern i molts catalans diguin que la immersió lingüística té raó de ser perquè el català està en inferioritat respecte del castellà i perquè garanteix la igualtat d'oportunitats en l'àmbit lingüístic (cosa que és veritat), la Veritat és que volem la immersió lingüística (o, dit d'una altra manera, la normalitat lingüística) perquè volem ser un país normal: Volem que els nens s'eduquin en català i que aprenguin com més llengües, millor. El mateix que fan a Espanya, França i menos mal que nos queda Portugal. El que passa és que no som capaços de ser sincers i no ens acabem de desempallegar del franquisme i la síndrome d'Estocolm. Això és una guerra, nois. Una guerra entre dues llengües, com el Barça i el Madrit, que es disputen la supremacia. Argumentar que el català està en pitjors condicions és acceptar que un dia, quan les coses es puguin igualar (sense estat propi és impossible), farem 50% de català i 50% de castellà. I això no ho volem, oi que no? Doncs deixem d'enganyar-nos i d'enganyar els espanyols.

m.

divendres, 2 de setembre de 2011

Això s'anima


Amb la conya aquesta de la reforma de la Constitució i l'ultimàtum per desfer la immersió lingüística, ens espera una tardor calenta. (I la tieta Basté surt avui a dir que al seu programa es parlarà menys de política perquè cansa, hehe. No t'ho creus ni tu.)

La corda s'està tensant més ràpidament del que alguns es pensaven. A veure la reacció del nostre president, que s'ho hauria de rumiar molt bé abans de mantenir aquest discurs de les etapes del dret de decidir i el pacte fiscal, no fos cas que acabés caient a les brases. És el que passa quan el teu discurs no diu res, només vaguetats. La realitat és molt tossuda i ens les foten per totes bandes. Tenim el dret de decidir el nostre model lingüístic (avalat pels resultats), tenim el dret de decidir el nostre model financer, la solidaritat amb els veïns, l'estratègia dels nostres ports i aeroports, la immigració, etc. Comencem, doncs, a aplicar-ho i ens deixem d'hòsties i de dodot etapes?

Jo estic francament emocionat i expectant.


m.

dimarts, 30 d’agost de 2011

Sant Tornem-hi

El Xavier Rull ja té bloc, tot i que comet l'error de dir-ne blog. És de visita obligada. Benvingut a la catosfera i a veure quant dures, hehe.


m.

diumenge, 28 d’agost de 2011

Vuliandranetes arrecerades

Quan el Josep s'ha llevat aquest dematí de diumenge i se n'ha anat a veure quina pinta feia el dia a les finestres del menjador, ha exclamat: "Oooooh, cants muxons mama!" I quina fresca que fa, aquests dematins.






dijous, 25 d’agost de 2011

La pitjor mare del món

Porto uns dies molt creuada i fastiguejada amb tot i per tot. Suposo que, amb el canvi tan gran que ha tingut la meva vida en els dos últims anys, és normal tenir períodes en què l'estat d'ànim està per terra i et fa l'efecte que et passes el dia cridant, de mal humor i emprenyada amb tot el món, i qualsevol cosa, qualsevol paraula, qualsevol actitud, et fan saltar. Tens la sensació que tots al teu voltant (xics inclosos) s'han posat d'acord per anar en contra teva i res no t'està bé. I gairebé t'acabes convencent que ets la pitjor mare del món. Perquè escridasses la canalla, perquè no saps com i per on se t'ha escapat la paciència, perquè sembla que no els estigui bé res, absolutament res, del que els fas...

L'altre dia, en un moment de desesperació absoluta, li vaig dir al Marc que necessitava tornar a treballar. A vegades hi penso, no diria que ho trobo a faltar, però sí que ho enyoro una mica. Avui una entrevista i algun acte, demà una roda de premsa i unes quantes trucades, demà passat un ple o un Consell General, parlar amb aquest i aquell per mirar de fer un bon reportatge... També és veritat que mentre sigui regidora no puc ni somiar en tornar a fer de periodista perquè no ho trobo èticament compatible (a no ser de tornar a Andorra), i també és veritat que serà molt difícil tornar a trobar un forat per fer-ne. M'hauré d'espavilar en algun altre sector o d'alguna altra manera.

Però encara em queda temps per pensar-hi, perquè avui no tinc hores per dedicar-les a una feina. Sóc mama i faig de mama, uns dies més bé i uns altres dies no tant. He hagut de desestimar algun treball molt interessant perquè he de ser realista, el dia té 24 hores, i si he deixat de treballar per estar amb els nens mentre no vagin al col·le, no té sentit que els encolomi bona part del dia als padrins. Llavors penso que ja arribarà el moment de tornar-hi, a treballar fora de casa, tot i que veure com al compte corrent només hi ha sortides i cap entrada, fa molt mal.

En fi, confio que això que sento aquests dies sigui puntual.
Deu ser culpa de la regla.

josefina

dilluns, 22 d’agost de 2011

Sandro, hombre de seni

Aquest Sandro Rosell em treu de polleguera. Haurien de posar-li el micro cada dia perquè el ssossi estigués ben orgullós de la magnitud esperpèntica del personatge.

Ara resulta que, gràcies a la nova junta, el Barça s’ha despolititzat. És com si llegissis l’editorial del Conde. Abans hi havia un president independentista i ara n’hi ha un d’unionista; abans el Barça estava polititzat i ara, no. Oi que és clara, la diferència?

I ara el Barça té molt més seny; en té tant, que no denunciarà el xarnego del Mourinho perquè, “tot i que el cos ens ho demanava”, no volen convertir-lo en víctima (típica reacció convergent), “ens acabarem matant pel carrer” i (al loro) “les denúncies són per actes que no se sap si han passat, i aquest és claríssim”.

Claríssim. Les denúncies són per actes que no se sap si han passat, haha. Aquest tio sí que és el puto amo.

Agredeixen un empleat teu i no ho denuncies. No em val l’excusa que el Tito Vilanova no en vol saber res. És clar que no, ell no n’ha de fotre res. És el Barça el que ha de denunciar aquest sonat i que el Vilanova es dediqui a la seva feina.

A més, el Sandro aquest, que jo sàpiga, no ha demanat que el futbolista frustrat i el seu amo demanin perdó, com a mínim.

No sé si amb aquesta estratègia sandrolera evitarem que ens matem pel carrer, però si tu agredeixes algú i no passa res, quin exemple estem donant als nanos?

I ja per acabar, una intuïció. Aquest home té un complex important que es desprèn d'aquest comentari, dirigit al Laporta: "Aquesta junta no és fanfarrona ni xarlatana." Quan marxi el Guardiola, això serà terrible.

m.

dijous, 11 d’agost de 2011

Eleccions espanyoles i democràcia

Mentre en aquest coi de municipi sembla que visquem en ple franquisme, polític i per tant sociològic, mentre els partits de tota la vida van col·locant parents i amics a les diputacions i als consells comarcals amb un bon sou però sense dedicació exclusiva (no fos cas que aquests assessors s’avorrissin allà tancats durant 8 hores i que no poguessin dedicar-se a les seves coses), mentre continuem sense poder decidir res que no siguin els partits (no les persones) que ens han de governar, a Solidaritat Catalana per la Independència exercim la democràcia.

Una de les raons per les quals em vaig adherir a SI va ser la promesa que tindríem veu i vot en els temes que no s’incloïen en el programa electoral (un programa que ja vam ratificar, i per això ja no cal insistir-hi). Ara tenim l’Espai Democràcia, on ens demanen que triem, que votem, una de les quatre opcions de la pregunta següent:

Solidaritat Catalana per la Independència ha de presentar-se a les eleccions a les Corts espanyoles?
  1. Sí, en coalició amb altres forces polítiques independentistes. Però en el cas de no haver-hi acord, SI no ha de presentar-se.
  2. No.
  3. Sí, en coalició amb altres forces polítiques independentistes. I en cas de no haver-hi acord, SI ha de presentar-se en solitari. 
  4. Sí, en solitari.
No cal dir que els resultats d’aquest referèndum seran vinculants i que la meva opció és la primera, com ja he apuntat algun cop aquí mateix. Més que res, per entrenar-nos de cara al 2014, quan la unió sí que serà  vital. A més, si Esquerra va sola i acaba amb el Ridao de número u, és possible que es quedi sense representació a Madrit. Això sí, a la metròpoli no s'hi pot anar a fer autonomisme, i això l'Executiva Nacional de SI em sembla que ho té bastant clar.

A més de votar, a l'Espai Democràcia també podem deixar-hi la nostra opinió, que poden llegir tots els adherits.

Que n’aprenguin.

m.

P. s.— Eps, veig que al diari Ara també es pot triar el número dos de CiU a Madrit, hehe. Qui preferiu que acompanyi el Duran? Tingueu en compte que l’Oriol ja s’ha ofert públicament per anar a Sus Cortes (quin fart de riure), i el partit decidirà. Però vosaltres trieu, trieu…

dimarts, 2 d’agost de 2011

Sortejos

No sóc una persona gaire afortunada en sortejos ni en loteries. De fet, com vaig escriure ahir al Twitter, molt sovint tinc la sensació que sempre estic a la banda dels perdedors. Però avui, i segur que ha sigut cosa de la deessa Fortuna per fer-me quedar malament, he rebut amb gran sorpresa un missatge de la bústia dels webs dels programes de TV3 on se'm comunica que he sigut la guanyadora del sorteig del juliol dels millors moments de La Riera! Encara flipo ara. Em vaig enganxar a la sèrie no deu fer ni tres mesos, la veia als vespres quan en feien la repetició, i un parell o tres de cops havia entrat al seu web i hi havia deixat algun comentari. No n'havia llegit res, de cap sorteig. Doncs es veu que m'enviaran "un uniforme del restaurant Can Riera". M'ha fet una il·lusió tremenda!

És el segon cop a la vida que tinc sort en un sorteig. El primer cop va ser el 1994. Faltaven pocs dies per aquella patètica final d'Atenes i a Catalunya Ràdio sortejaven la samarreta de quatre o cinc jugadors del Barça, amb les firmes de tots ells. No recordo quina era la pregunta, només que la resposta era "Guillermo Amor", hehe! Hi vaig enviar 25 postals de cop. Uns dies després de la final van dir el nom dels guanyadors. Me'n recordo com si fos ara perquè va ser el mateix dia que el Laudrup va anunciar que marxava al Madrid. ¿Us imagineu quina samarreta em va tocar? Doncs sí, la del Laudrup. En aquell moment em va fer una ràbia! Per un cop a la vida que em toca una cosa i havia de ser la samarreta d'un traïdor!! No la vaig poder lluir mai, només un cop que vaig anar al Camp Nou i com que feia fred no em va caldre treure l'abric i així ningú va veure el '9' de l'esquena, el record encara era massa recent i hauria pogut passar alguna mala estona. Ara amb els anys me la miro i penso que és un petit tresor, amb totes les firmes del Dream Team i aquella controvertida franja blanca a les mànigues. I al Laudrup, ¿ja el vam perdonar, no?


josefina

dimecres, 27 de juliol de 2011

Aranès

El govern espanyol ha recorregut contra la llei que dóna a l’aranès caràcter preferent a la Vall d’Aran amb un argument que no sé si es pot qualificar de feixista.

(feixisme 3 Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.)

L'argument dels espanyols: "l'article 3.1 de la Constitució especifica que el castellà és la llengua oficial de l'Estat i tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la així com el dret a usar-la."

Fa esgarrifança. En quina democràcia vivim? La imposició de saber el castellà ja la tenim tan assumida que la trobem ben normal, però s’ha de ser dolent, malvat, per interpretar que aquesta obligació implica que ni el català ni l’aranès no puguin ser llengües d’ús preferent als seus territoris. L’anomenada llei de l’aranès en cap moment no qüestiona l’oficialitat del castellà, ni el dret d’usar-lo ni el deure de coneixe’l. Però, és clar, són los nuestros els que interpreten la Constitució, i avall que fa baixada sense cap mena de vergonya. A sobre, el govern espanyol sembla que se’n foti ja que deixa clar que “pel que fa a la resta de llengües espanyoles, l'apartat 2 de l'article assenyala que seran també oficials en les respectives comunitats autònomes”. (Obvia, però, que la Constitució diu que "la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció".)

Així doncs, si la llengua espanyola anomenada aranès és oficial a Catalunya, igual que el castellà, en quina part de la Constitució es diu que l’aranès no pot ser la llengua d’ús preferent al territori on és propi?

Ah! I que consti que quan Catalunya sigui independent, una de les primeres coses que hauríem de fer és un referèndum d’autodeterminació a la Vall d’Aran. Que decideixen el seu futur. A mi no em fa res que diguin que són una nació i que vulguin viure amb nosaltres, però sense privilegis ni coaccions. I si se'n volen anar amb els francesos o els espanyols, que es vagin oblidant de la nació occitana, si és que això els importa, és clar. (Només cal veure en què s'han convertit les identitats catalana i occitana a la majoria del territori del sud de França: pur folklorisme.)

La cultura occitana em mereix tot el respecte, però em temo que a la Vall d’Aran hi ha més cultura espanyola que no pas aranesa, i sobretot hi ha una classe dirigent més aviat castellanota i anticatalana. Només cal repassar l’hemeroteca per comprovar el to ploramiques i la queixa constant del govern aranès, a part de les complicitats polítiques i socials.

En certa manera, ja us està bé aquest “atac”, com l’ha qualificat el síndic. A veure si us espavileu i demostreu que sou una nació i us estimeu la vostra llengua.

(El sogre sempre porta samarretes per als nens quan va d’excursió. El cap de setmana passat va anar a la Vall d’Aran i només en va trobar en castellà. És la primera vegada que només en troba en la llengua de la mare pàtria que tant us estima, aranesos.)

(Acabo de llegir al diari que el govern balear vol suprimir l'obligació de saber català per poder ser funcionari. Ja és ben veritat que tots som iguals, però alguns són més iguals que d'altres. On són els drets individuals amb què s'omplen la boca els espanyolistes? Per què no podem anar a Urgències i ser atesos en la nostra llengua?)

m.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Feliç

Encara que hi ha dies que tinc la sensació que me'ls passo cridant, manant i dient "no", que el temps passa massa de pressa i que només quan arriba la nit puc respirar profundament, abaixar la guàrdia i estirar-me rendida al llit, em sento la mare més feliç del món. El Josep ha fet dos anys i mig i la Maria farà 14 mesos la setmana que ve. Cada dia veig que passen més estones entretenint-se plegats, jugant l'un al costat de l'altre. Sempre hi ha aquell moment que el nen li fum una pinya a la nena, i ja hi som amb els plors i els brams, però la Mariatxi es comença a defensar, i de quina manera.



La Maria és una nena tremenda. Des que va tenir la Kawasaki dels nassos té molta més gana i sembla com si encara s'hagués espavilat més. Ara ja voldria menjar sense ajuda i pobre de tu que no li donis una cullera perquè pugui anar practicant! Ens agafa unes enrabiades com si la punxessin per tot arreu i a la vegada. És terrible. Fa pocs dies que ho intenta, i em sembla increïble que ho faci ja tan bé. Aviat els posaré el plat a taula i em podré dedicar a altres coses, hehe! El Josep ja fa molt temps que menja sol, i tots dos converteixen les hores de dinar i de berenar en un espectacle, dels bons perquè riuen molt, s'ho passen bé, mengen força, a vegades fins i tot sembla que dialoguin entre ells, i també dels dolents, quan l'un li encomana la marranada a l'altre, quan tots dos volen a la vegada que estiguis per ells, i per com queda la cuina quan han acabat de menjar. Hi ha dies que sembla un camp de batalla.

Però és fantàstic. Farà gairebé deu mesos que vaig deixar de treballar per dedicar-me a fer de mama i estic molt contenta. No hi ha res que ens faci anar amb presses durant el dia. Som matiners, miro d'anar al seu ritme, esmorzem tranquil·lament... Hi ha unes rutines que penso que ens van bé a tots, pares inclosos, i jo em sento feliç de poder-los dedicar tot el temps del món. Malgrat les estones dolentes (que n'hi ha) visc una sensació meravellosa.

josefina

diumenge, 24 de juliol de 2011

Després de la sega, a batre

Ahir dissabte, una colla de valents van batre les garbes de blat segades el dia 2. Aquí en deixem unes quantes fotos. Ah, i si no vols pols, no vagis a l'era, això està clar. Enhorabona als pencaires!











dijous, 21 de juliol de 2011

La guixera de Knauf a Tost

Aquest dematí he anat a portar l'al·legació que el nostre grup d'ERC-Acord Municipal ha fet en contra de la guixera que la multinacional Knauf vol fer a Tost. Una guixera de més de 600 hectàrees que es carregarà un dels paisatges més verges i preciosos que tenim. Gràcies. Ahir dimecres, en ple extraordinari (que no sé per què n'hem de dir extraordinaris si són molt més habituals que els ordinaris), i a petició del nostre grup, es va parlar per primer cop de la guixera. I sorprèn que s'hagi esperat fins ara, quan ja fa dos anys que es va començar a remoure aquesta història i quan, segons van afirmar els senyors de Knauf en diversos moments, han tingut unes quantes reunions amb l'alcalde.

Knauf ha presentat un projecte que, segons els experts, està molt ben fet. Cosa que no ens ha d'estranyar perquè no són qualsevol empresa, són el fabricant principal de plaques de guix al món. Però ahir hi havia força contradiccions entre el que deien el senyor Fidalgo i el seu advocat, i el que s'explica en el projecte. I al marge d'això, hi ha la falta de respecte total i absoluta cap a un patrimoni que sembla que no és res de l'altre món perquè no està inclòs en cap àrea de protecció determinada i que només saben valorar quatre arreplegats, perquè aquesta va ser la sensació de menyspreu que tot sovint mostrava tot un senyor advocat encorbatat i engominat que en més d'una ocasió va perdre les formes. Per Knauf, i això queda ben clar en el projecte que han presentat a Medi Ambient per aconseguir el seu permís, el valor d'un paisatge només ve definit pel benefici econòmic que se'n pugui extreure, i textualment escriuen que la guixera no causarà cap tipus d'impacte ambiental, quan és ben evident que de pols n'hi haurà i molta, perquè si d'una cosa va escassa la Vall de Tost és d'aigua, de sorolls també, l'impacte visual no es pot discutir, l'impacte sobre la flora i la fauna típiques de la zona serà molt fort, l'impacte sobre el patrimoni històric i arqueològic admeten en l'informe que serà sever, i ahir va quedar també prou clar que l'impacte socioeconòmic que Knauf assegura que serà tan positiu, doncs tampoc, perquè d'activitat econòmica als pobles del voltant se'n generarà més aviat poca. I a més, no oblidem que molt a prop del lloc on es farà la guixera (perquè després del que vaig sentir ahir per part dels uns i dels altres tinc clar que es farà) hi ha la impressionant cantera de Comacsa. Tot plegat, preciós.

Jo segueixo tenint el mateix dubte que tenia abans del ple: amb els informes favorables de Medi Ambient, Mines i Urbanisme, si hi ha una part molt important dels veïns afectats que hi està en contra, i si l'equip de govern també hi està en contra i per això diu que han presentat al·legacions, ¿l'ajuntament pot denegar a Knauf la llicència d'activitat i, per tant, evitar la guixera? L'advocat de Knauf va ser molt clar. No. Perquè diu que hi ha lleis i mecanismes que obliguen l'ajuntament a donar la llicència. Però esclar, això ho va dir l'advocat de Knauf. Potser buscaré altres fonts d'informació, perquè ho confirmin, o bé o matisin, o bé ho refutin.

Bé, això pel que pertoca al projecte de Knauf. Una altra història és la posició i l'actitud de l'equip de govern, i més en concret la de l'alcalde. Davant d'un projecte que el mateix alcalde ha reconegut que és el tema més important al qual ha de fer front ara el municipi, per part dels seus regidors no es va sentir ni una pregunta. Només un parell del senyor alcalde al començament del debat i llestos. M'he arribat a preguntar si tots els que estàvem asseguts ahir en aquella taula ens havíem llegit, encara que sigui alguna part, el projecte de Knauf, i fins i tot m'ha passat pel cap el fet que potser hi havia gent de la sala que això de la guixera ho ha sabut fa poc. És clar que això és fins a un cert punt normal si per part de l'ajuntament no hi ha el costum de fer reunions públiques de tant en tant, encara que estiguem davant d'un dels temes més gruixuts que poden afectar el municipi.

El debat va donar molt de si, a mi em va enriquir perquè em va agradar veure certes actituds, certs comportaments, i així vas coneixent una mica més la gent. Al final del debat vaig voler preguntar al senyor alcalde quina opinió li mereixia a ell el projecte de Knauf i si veia bé que es fes la guixera. La resposta, textual, va ser: "Aquesta opinió la reservo per als del meu grup." I una, que ja s'esperava una cosa així, no es va poder estar de replicar-li: "Molt democràtic, sí senyor." Llavors el senyor alcalde ja no va poder més i em va dir que no em toleraria cap més comentari sarcàstic. Li vaig respondre que no en tornaria a fer cap més, però no me'n vaig poder estar. No trobo gaire normal que un alcalde no pugui dir davant del ple què pensa d'un projecte, i més d'un projecte que ell mateix admet que és tan important per al municipi. Acabat el ple vam tenir una conversa breu sobre la meva pregunta i la seva resposta, però no en parlaré perquè entenc que forma part d'una esfera més privada, però la meva opinió, i així li ho vaig dir, és que ell no va voler dir que està en contra de la guixera (que és el que diu als veïns) davant de Knauf (amb els quals potser no ha sigut tan clar). A partir d'aquí, tothom pot treure les seves conclusions.

El que em va fer saltar al final de tot el ple, quan ja havien marxat els senyors de Knauf i també les persones del públic que coneixen més a fons tota aquesta història, especialment la Raquel, que va refutar amb contundència i claredat totes les argumentacions de Knauf, cosa que va fer que l'advocat li faltés al respecte, doncs llavors sí. Llavors surten els valents de torn a desvirtuar-ho tot. S'aferren com voltors afamats a l'únic moment feble que ha tingut la persona més lluitadora de la sala quan veu que tot està perdut, li arranquen un tros del discurs i tant és el que hagi dit abans i el que hagi dit després. Ja tenim el que volem i això és el que explicarem. ¿Això no és mala fe? ¿Això no és mesquí? Perquè si no és això, és que no s'ha entès absolutament res, i això té un altre nom, que m'abstinc d'escriure. Els vaig acusar de manipular i de falsejar la realitat. El senyor alcalde em va aturar i em va fer demanar disculpes "perquè això no és el carrer", vaig demanar disculpes i els vaig acusar de descontextualitzar, i aquest verb que sí que se'm va acceptar. Però això és el que m'enarbora: la gent que aprofita per dir-hi la seva i criticar quan l'altra part no es pot defensar perquè no hi és, i que tinguin la bonica habilitat de tergiversar les coses tan fàcilment. I veig que aquesta habilitat la té més gent de la que em podia imaginar. O no, potser només la tenen unes poques persones i la resta que les segueixen com si fossin déus només fan d'escopeta de repetició. 

I encara hi ha un altre tema: a la base de tot plegat hi ha uns contractes de lloguer que, vistes les al·legacions dels amics de Salvem Tost, és evident que presenten irregularitats. Perquè alguns dels propietaris amb els quals ha firmat Knauf no serien els propietaris legals de les parcel·les, i això, tal com queda evidenciat a les al·legacions de la plataforma, hi ha algú de l'ajuntament que ho sap.

josefina

Em pagarà les multes vostè, Sr. Puig?

Quan va començar la moda del CAT a les matrícules, ja fa una pila d’anys, m’hi vaig apuntar de seguida, tot i que era conscient que tenia molts números perquè me la fotessin ja que servidor creuava la frontera hispanoandorrana amb molta assiduïtat (ara ho faig cada dia, anar i tornar).

I va arribar el dia. Era divendres, me’n recordo perfectament. El benemérito de torn, amb una cara de boig que feia por, després de regirar-me el cotxe i no trobar-hi res, encara es va posar més furiós. Quan semblava que em deixava en pau, va descobrir el CAT a la matrícula.

—Quite esto.

—Escolti, que això és competència de Trànsit, dels Mossos.

—Pues llamamos a los Mosssos.

Em va tenir allà una hora, abans no van arribar els Mossos. Un divendres a la tarda, amb ganes de marxar cap a casa, ben donat pel sac.

El guàrdia civil em va denunciar, és clar. Els Mossos feien cara de no creure’s el que veien, però més sorprès vaig quedar jo quan em van suggerir que li demanés perdó.

La mare que us va matricular a tots.

Em sembla que vaig ser un dels primers multats, perquè en van parlar a l’Avui (també al Diari d’Andorra, on a més vaig publicar la meva primera columneta per desfogar-me, i a La Veu de l’Anoia). Quina il·lu...

Al cap d’uns quants dies vaig llegir al diari que ERC assumia les multes, cosa que vaig agrair-los profundament i per escrit, i que va apaivagar una mica la meva ira.

A partir d’aquell dia vaig deixar de portar el CAT.

I ara surten els senyors Homs i Puig a dir-nos que ens el posem, i a sobre es fan el xulo. Qui em pagarà les multes? CiU? El govern? Com es pot ser tan frívol?

¿El Govern em pot garantir que els cossos de seguretat no em tocaran els ous amb el CAT al meu país?  ¿Obligarà tots els cotxes que depenen de l’Administració catalana a portar-lo? Quan travessi la frontera, el guàrdia civil em deixarà en pau? O m'hauré d'esperar una hora fins que pugin els Mossos de la Seu?

Començo a estar una mica tip d’aquest provincianisme que ens vol fer creure que som normals, que llença idees tan absurdes com ara competir amb la bandera andorrana, que vol que omplim el Camp Nou per veure una partit de costellada de la nostra selecció, que portem una matrícula d’un estat inexistent.

m.

dimarts, 19 de juliol de 2011

Reflexió més seriosa del que sembla

Suposo que un dels pocs sentits que té la vida és menjar-se la part assecada del formatge perquè el teu fill es pugui menjar la tova.

m.

dimecres, 13 de juliol de 2011

'No' a l'abstenció independentista a les espanyoles

Fa un parell d’anys, quan era un reagrupatis, pensava que a Madrit no hi havíem d’anar a fer res, com a partit. La llibertat es proclama i després sí, que has d’anar a negociar a la ciutat nació el traspàs de la sobirania, els trens i els tancs que ens pertoquen.

Ara penso que hi hem d’anar, que hem de fer l’esforç de presentar una candidatura independentista unitària a les eleccions espanyoles. Primer, perquè si ho aconseguim, a les eleccions nacionals serà més fàcil repetir aquesta unió, que llavors serà necessària i en aquest cas sí, que en podrem treure un profit decisiu: sumar els diputats necessaris per decantar la balança cap al dret de decidir, i decidir que sí.

En segon lloc, perquè no vull votar el Duran (hehe) ni aquesta Esquerra que no canviarà.

I en tercer lloc, perquè amb una majoria absoluta o gairebé absoluta del PP, al Congreso no hi pintes res. L’únic que podríem fer-hi, i que ja em sembla bé, és fer enfadar els nacionalistes espanyols, tocar-los el que no sona, deixar en evidència els durans, boicotejar-ho tot i dedicar els diners dels escons a la nostra causa. Això, penso, és més fàcil de fer si anem junts, si ens vigilem, i així evitaríem la temptació del buen rollito que emana de Sus Cortes i que ha seduït més d’un independentista metaforista guitarrista de pa sucat amb oli.

Ja sé que quan parlen els catalufos els diputados se’n van, però que bonic que seria veure un López Tena al Congreso fotent-los canya.

m.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...