divendres, 18 de febrer de 2011

De tot una mica


Lluna gairebé plena a quarts de quatre de la matinada i dos graus positius al nostre balcó. Ja m'estic acostumant a passar matinades en blanc. Porto vuit o deu dies seguits sense dormir gaires hores. Quan em llevo per la Maria, a vegades a quarts de dos, a vegades a quarts de tres, a vegades a quarts de quatre, em costa molt tornar a enganxar el son. Massa coses al cap, que em bull com feia anys que no em bullia. Per això me'n vinc una estona a l'ordinador, escric correus que de dia deixo per quan tingui alguna estona lliure, xafardejo pàgines diverses, és la meva hora de tranquil·litat absoluta. Si la Maria em deixa em torno a adormir cap a quarts de sis i només durant una horeta més, perquè últimament la senyoreta ha decidit que més enllà de les set ja no hi fa res, al llit. I el Josep no tarda gaire a despertar-se, tampoc. O sigui que si puc dormir quatre o cinc hores en condicions ja em conformo.

Per sorpresa meva, no acuso de forma gaire exagerada aquesta falta de son, suposo que el cos s'hi va adaptant, tot i que sé perfectament que no és gens bo i de fet espero que la situació no s'allargui gaire temps més. Com que de dia sé que he d'estar al cent per cent per seguir el ritme de l'un i de l'altra (que per molt que només tingui vuit mesos és només nervi i nervi) diguéssim que em passen les hores, vaig tirant i no tinc moments per abaixar la guàrdia. I més val així, perquè ja se sap que quan en situacions d'activitat continuada baixes la guàrdia, ja l'has fumut. Sempre em ve al cap quan l'any 2005, eleccions nacionals a Andorra i sent a ATV, vaig estar treballant gairebé un mes seguit, amb jornades que podien començar a les nou del matí amb l'esmorzar a Escaldes que un partit oferia als mitjans per presentar detalls del programa, i podien acabar a quarts d'una de la matinada a Llorts, Sispony o Juberri (o era Juverri? ja m'he perdut) en una reunió de poble. Tres dies després de les eleccions, alliberada ja de totes les tensions, em va agafar l'engripada més forta que he tingut mai i em vaig quedar literalment clavada dos dies sencers al llit. Però quins records més macos.

M'adono que a la nit és veritat que tot es magnifica molt més però també es tenen moltes idees. L'endemà quan les repasso en descarto algunes però també veig que n'hi ha d'altres de fantàstiques. Per això he decidit aprofitar al màxim aquestes hores en blanc, ara que vénen temps que podrien ser apassionants...

Una nit d'aquestes em vaig estar mirant això del Twitter i no ho acabo d'entendre. A vegades penso que tota novetat tecnològica ja m'agafa massa tard però també és cert que quan m'hi poso m'hi poso i ho acostumo a aprendre tot força de pressa. Però això del Twitter em planteja preguntes i em genera reflexions. Per exemple: seguir o que et segueixin al Twitter què vol dir exactament? Tinc la impressió que és com una competició per veure quants seguidors té fulanet o menganet. Nosaltres mateix, al twitter de cal Rèflex, en pocs dies se'ns han fet seguidors un seguit de gent que no sé ni si existeixen de veritat. I seguir, doncs jo em faig seguidora de gent o d'entitats que puc conèixer (el Marc, en canvi, ens va fer seguidors del Barack Obama, que ja em diràs, entre altres excentricitats). També he vist, i en això li donaria la raó al Sostres en un escrit que li vaig llegir fa pocs dies al seu bloc, que després d'una bona estona mirant les piulades d'uns i altres, els missatges curts a què t'obliga el Twitter arriben a cansar i desitges una mica més d'aprofundiment. Em vaig adonar que les piulades que solem fer els del cal Rèflex són parrafades en comparació a la majoria!

I també considero que això de les xarxes socials com twitters i facebooks són un aparador fantàstic per a la hipocresia (si saps bé com funcionen, clar). Com que normalment comentem les piulades de gent a qui coneixem i som conscients que el que escrivim ho pot llegir moltíssima gent, no diem sempre el que pensem. Perquè si realment al twitter tothom hi és tan sincer, ospe, quanta bondat i quant bon rotllo que hi ha al món!

Personalment, m'agrada això del twitter perquè m'agrada la concreció. Ara, la concreció no ha d'estar renyida amb l'atreviment, la valentia i la sinceritat. Sort en tinc també del bloc per esbrabar-me, tot i no poder-hi escriure sempre el que penso exactament de segons quins temes...

j.

2 comentaris:

Noctas ha dit...

Comentari no publicat pel borinot-espia...li deia que a més de carallot, la seva silueta d'espia és la d'un llibre de Repsol...no sé si no l'ha vist encara o no l'ha volgut publicar. En tot cas es del tot inútil comentar res a un insecte! millor deixar-ho estar...abraç

jordina ha dit...

Això dels twiter i facebooks, jo trobo que volen reduir el pensament humà, però aquest sempre serà complex. I per això són una font constant de malentesos. És com tot, si és pràctic, i útil en un moment donat, endavant. Si ens ha de complicar l'existència... fora!

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...