dijous, 10 de març de 2011

Deu anys sense el Barnils

Dilluns farà deu anys que ens va deixar.


“Qui passa la vida lluitant contra el drac, acaba tornant-se drac”. Aquesta la va deixar dita Nietzsche. Com que és en alemany, la traduirem: “Qui va passar els anys lluitant contra el franquisme, es va tornar franquista”. I com que és una sentència intel·ligent, a fer punyetes els qui s’escandalitzin.

En el temps de la dictadura descarada, quan el cap de l’Estat era el general F. Franco, als qui no eren de la seva corda els faltaven dues coses: una, la llibertat i els seus efectes secundaris, com democràcia, llibertat d’expressió, inviolabilitat del domicili i la resta.

L’altra cosa que els faltava era la tan humana oportunitat de manar, de tenir càrrecs, d’arribar a batlle, regidor, ministre, director general, conseller amb sou, usuari de cotxe oficial, convidat oficial a les festes oficials, i entrar als casals oficials del Poder –Pardo, Moncloa, Zarzuela, Albéniz.

Un cop desaparegut, biològicament, el franquisme, una anàlisi angelical va fer que es considerés arribat el moment de la llibertat i dels seus efectes secundaris com la democràcia, la llibertat d’expressió, la inviolabilitat del domicili i la resta. L’angelicalitat de l’anàlisi va fer, també, que s’oblidés l’altra mancança de l’antifranquisme: l’oportunitat, per als antifranquistes, de manar, de tenir càrrecs, d’arribar a batlle, regidor, ministre, director general, conseller amb sou, usuari de cotxe oficial, convidat oficial a les festes oficials, i entrar als casals oficials del Poder –Pardo, Moncloa, Zarzuela, Albéniz.

Vuit anys després, és clara la grolleria de l’anàlisi de 1975: efectivament, la mort biològica del franquisme donà oportunitat als antifranquistes de manar, de tenir càrrecs, d’arribar a batlle, regidor, ministre, director general, conseller amb sou; d’usar cotxe oficial, de ser convidat i més encara, de convidar a les festes oficials: com d’entrar i més encara, de fer entrar als casals oficials del Poder.

El desencís, la desmobilització, la lluita per mantenir les cadenes del consumisme, les hores extres, l’estatalització (nacionalització en diuen, els poca-vergonyes) i la planificació cultural han substituït la llibertat i els seus efectes secundaris.

El nostre germà gran Gabriel Ferrater ens deia, als seus germans petits, que havíem tingut una educació pèssima i que a partir del moment que ens n’adonéssim ens caldrien deu anys per treure’ns-la de sobre. I que, al cap d’aquells deu anys, podríem començar a veure la llibertat i els seus efectes secundaris. Des de 1975 ençà tot el que fem és vomitar. Satisfer passions insatisfetes, aviar instints innobles, ensenyar nafres, escampar el pus amagat: exercir, al preu que sigui, el poder reprimit, accedir a càrrecs per damunt de tot.

Nets de l’horrible lepra de l’antifranquisme franquista, mort el drac antidrac, potser llavors podrem començar a viure la llibertat i els seus efectes secundaris.

"El franquisme dels antifranquistes". El Món, 24 de juny de 1983.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

SEMPRE MORENT ELS MILLORS....TOPIC OI?...PERO EN EL CAS D'AN RAMON BARNILS,EL TOPIC ES UNA TRISTA REALITAT.
JUGAN AMB BCN.

Moisès (política colonial) ha dit...

El millor post que t'he llegit.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...