dissabte, 30 d’abril de 2011

Avui tinc el cor trist

Aquest dematí a primera hora m'ha trucat la meva mare per donar-me una d'aquelles notícies que, encara que s'esperen, no deixen de doldre't, i molt. Ahir moria el Colom, 89 anys, i ho va fer lluny de casa, del Pla que tant estimava, després d'uns últims mesos molt complicats. El Colom, i segur que tu Jordina hi estaràs d'acord, era un dels nostres 'clàssics', eh? Ell i el Biel van ser fins a l'últim dia els clients més fidels del bar de casa, i  juntament amb una bona colla més d'hòmens del Pla, els hem vist sempre com de la família, però al Colom i al Biel especialment.

El Colom (de nom Josep Faus Estany, de cal Colom, l'última casa del Pla que queda a la dreta de la carretera tot baixant) sempre va ser un home entranyable. Amb la rialla a punt, amb una broma per a cada situació i amb floretes per a totes les dones, joves i grans. Era el nostre blanc preferit el dia dels Sants Innocents: el primer a qui penjàvem el ninot de paper a l'esquena, el primer a qui trucàvem per telèfon per enganyar-lo, el primer a qui tiràvem sal al cafè... Si en tenia, de paciència amb nosaltres. Els últims cops que va venir a casa nostra va poder veure la nova generació, i del Josep no parava de dir: "Aquest nen és ben bé del Pallars." (De cal Manresà de Farrera, d'on va venir el padrí Josep Lladós per casar-se amb la pubilla de ca l'Úrsula, Marina Borró. La gent gran del Pla sempre diu que el nostre nen és clavat al meu pare quan era petit, i el meu pare era clavat al padrí de cal Manresà).

Hi ha una sèrie d'hòmens del Pla que, a la força, formen part de la meva vida. Perquè des que vaig néixer els he vist a casa: l'Andreu és potser de qui tinc els records més llunyans perquè quan va morir jo era molt petita, i el recordo a mitja tarda al costat de l'estufa, em mirava com trinxava serretes quan feia manualitats amb marqueteria, que m'encantaven. El Ramon de cal Poll, el Francesc de cal Secretari, el Ton de ca l'Andreuet, el Peret de cal Diu, el Valentí de cal Caubet, el Javier de cal Niell, el Pepito de cal Farrer, el Juanito de cal Jusepó, el Tonet de cal Coteró, el Javier de cal Tirset, evidentment el Josep Maria... N'hi ha uns quants que ja no hi són, però de tots me'n recordo molt perquè gairebé cada dia passaven pel bar, al migdia i al vespre, o alguns només al migdia... Als caps de setmana i a l'estiu se n'hi afegien d'altres, i ens van veure créixer, a la meva germana i a mi. És gent que t'aprecies molt. I quan marxen t'entristeixes perquè et fan venir molts records de cop i et trasbalses una mica i tot.

Avui tinc el cor trist perquè se'ns ha mort el Colom, un gran i bon home del Pla. En pau descansi.

josefina

1 comentari:

jordina ha dit...

Un escrit molt maco, Josefina. Fa molta pena despedir aquestes persones que han format part de la nostra vida. Curiosament, tant el Colom com el Biel sempre els veia igual, sense envellir. Passaven els anys però feien la mateixa cara, les mateixes rialles i bromes.
Adéu, flamenco Colom. ("segueixes tan flamenca com sempre", em deia quan em veia)

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...