dijous, 14 d’abril de 2011

No cal esperar el dia 19: una aventura frustrada

A última hora no hem sigut capaços de tancar una candidatura independent per presentar-nos a les eleccions municipals del 22 de maig al nostre municipi, Ribera d’Urgellet. La decisió la vam prendre dilluns a la nit i suposo que és normal que encara em trobi en la fase de decepció i ràbia al veure que tota la feinada que alguns hem arribat a fer els últims mesos no haurà servit per a res. Miraré de fer-ne un resum:

Conscients del malestar que hi ha entre un nombre gens menyspreable de veïns després de vint anys d’Antoni Capdevila com a alcalde, fa temps que un petit grup de persones vam començar a treballar amb la intenció de trobar més gent i formar un grup de treball per preparar aquestes eleccions. A l’hora de la veritat, però, bona part de les persones que veien amb bons ulls la idea no s’hi van voler involucrar per diversos motius, i en molts casos hi havia un punt en comú: la por de donar la cara i d'anar en una llista oponent a l’alcalde actual. El repte no era fàcil però es va voler intentar, perquè no ens volíem ni imaginar què podria passar amb un 7 a 0 a l’ajuntament (set són els regidors que pertoquen al nostre municipi).

Particularment, durant els últims dos mesos s’han succeït reunions, contactes i trucades, tant amb particulars com amb els partits més implicats en el nostre municipi. El primer d’ells va ser CiU, a qui es va proposar prescindir d’una vegada per totes del senyor Capdevila com a cap de llista i així donar pas a una etapa nova al nostre municipi que pogués estar marcada per la transparència, el diàleg sincer, un cert sentit de la democràcia, i les bones maneres de fer. Però CiU no està disposada a perdre una alcaldia que té assegurada i va confirmar l’alcalde actual com a candidat. Podreu entendre, senyors de CiU, que hi hagi persones de Ribera que no us tornaran a votar mai més en cap elecció, i això com a mal menor. Jo us faig còmplices d’aquesta mena d’estat de terror en què sembla que viu el nostre municipi. Perquè ja em direu com n’hauríem de dir, del fet que hi hagi tanta gent espantada, i us asseguro que no exagero. És el que he pogut viure i comprovar aquestes setmanes, i sense anar gaire lluny jo sóc la primera que dic que tinc por.

La segona prioritat era intentar fer un front comú de tota l’oposició en una llista independent (Progrés-PSC, ERC i independents), però ja sigui pels interessos de partit, per la desconfiança que el candidat d’ERC generava entre el nostre sector (una desconfiança que el temps ha demostrat que no era gratuïta perquè va decidir al final tornar a la llista de CiU amb uns arguments que mai em convenceran), i per la poca implicació real que al meu entendre s’ha evidenciat des del partit socialista, aquesta candidatura unitària no es va poder fer. En aquest punt voldria dir que sóc conscient que des d’algun sector afí a Progrés se’m podrà culpar si al final no hi ha cap candidatura alternativa seriosa: per una part vaig ser la que va posar sobre la taula l’opció de fer una llista independent, i per una altra part els vaig dir, tal com ja havia fet fa quatre anys, que una servidora creu una mica en les ideologies per bé o per mal i no em veia de cap manera en una llista socialista. Això ho he tingut sempre molt clar, tot i que no puc negar que ara al final, i ja a la desesperada, m’he plantejat si feia bé o no, però també tinc clar que aquesta no era pas la clau de volta de tot.

El cas és que quan faltaven dos setmanes per al termini de presentar les llistes, la candidatura independent estava completada en un 90%, comptant-hi fins a tres suplents. Però hi seguia havent por entre alguns dels candidats, entre els quals jo mateixa, i començava a haver-hi desmotivació al constatar la dificultat, fins i tot, per recollir la quinzena de signatures que es necessiten per presentar la candidatura com a agrupació d’electors. Hi ha hagut persones que no han volgut signar per por de represàlies, bona part de la gent amb qui s’ha contactat per venir a la llista ho ha refusat i no precisament per falta de ganes, sinó per por. Por de perdre la feina (que per desgràcia no seria el primer cop que això passés), por perquè el senyor Capdevila els busqui problemes amb coses de casa, o de les terres, o de les granges. Por, por i més por. Això es el que ha aconseguit sembrar el senyor Capdevila entre molta gent durant vint anys com a alcalde de Ribera d’Urgellet. I nosaltres no hem pogut, o no hem sabut, sobreposar-nos a aquesta situació.

Enteníem que calia un grup de gent disposat a donar la cara i a donar suport al cent per cent als candidats, un grup de gent compromès i amb ganes de treballar en positiu per al municipi. Quan ha arribat el moment determinant ens hem adonat que no érem tants a sortir al davant i que, d’aquests, uns quants havíem perdut la il·lusió i les ganes per fer el pas definitiu precisament perquè ens sentíem sols. Sí, molta gent ens havia promès el vot i ens havia animat, però amb això no n’hi ha prou perquè tocava fer molta feina i no érem ni prou mans ni prou caps. A més, ja havia començat la guerra bruta i de claveguera que no perseguia altra cosa que acabar d’enfonsar els pocs decidits. Sense anar més lluny, just abans d’entrar a la reunió definitiva de dilluns passat em van explicar les falsedats que l’alcalde ja havia començat a fer córrer sobre casa meva i sobre mi. I com que ja estava amb la moral per terra, això em va acabar de rematar. Comptant, a més, que tenia l’oposició total i radical del meu pare, no vaig tenir nassos de seguir endavant. I aquest dilluns vam decidir quedar-nos a casa.

Amb ràbia, amb decepció i amb frustració. Però potser, em diuen, ha sigut la millor decisió que podíem prendre davant d’aquest escenari. No ho sé. Ara encara tinc el cap molt emboirat per pensar-hi fredament. Tinc la sensació que se m’ha clavat una espineta aquí dins i que no sé quan ni de quina manera me la podré treure. Però tot són fases, i estic segura que després d’aquesta primera etapa de ràbia en vindran altres de molt més positives i revifadores. Perquè no tinc cap dubte que el que hem fet aquests últims mesos servirà d’alguna cosa, no pot ser d’una altra manera.

I per acabar voldria fer un reconeixement a unes persones que per mi han sigut molt importants en tot aquest temps:

El meu pare, potser l’únic que ha tocat sempre de peus a terra, amb qui m’he discutit i a qui he intentat convèncer sense èxit amb mil arguments perquè no s’enfadés si anava a la candidatura. Al final, com gairebé sempre, li he hagut de donar la raó.

El Miquel, perquè tot i ser un home de partit amb els inconvenients que això suposa, compartia el mateix objectiu que nosaltres, l’hem tingut sempre disposat a parlar i a donar un cop de mà, i perquè un cop el seu home a Ribera els va tornar a fer el salt i a impossibilitar la llista d’ERC, va remoure cel i terra per ajudar-nos a tancar la candidatura.

La Montse, perquè malgrat la rauxa que sempre l’acompanya i una empenta i una energia a vegades no prou ben canalitzades, ha pencat molt, s’ha mogut molt, s’hi ha implicat a fons i sé que ara està encara més fotuda que jo. Com vaig dir en una reunió, tant de bo tots haguéssim tingut una cinquena part de la valentia que ha demostrat ella, l’única que ja al començament va estar disposada a mullar-se del tot i a anar als primers llocs de la llista.

La Raquel, el Jordi i el Joan pel que ja saben, i especialment el Joan, a qui he atabalat moltes estones per telèfon, amb qui he compartit les reunions més dures i surrealistes, i que hauria sigut, per mi i una bona colla més, el millor candidat.

I finalment el Marc, perquè tot i que quan va començar aquesta història em va dir que no en volia saber res perquè com a membre de Solidaritat estava molt cabrejat amb els d’ERC de la Seu, sempre m’ha donat suport i m’ha aportat aquell punt de vista diferent, fet des de la distància, que m’ha servit per aclarir-me quan més confosa estava. I encara que sovint em dol que em digui les coses de la forma tan dura i directa com me les diu, m’estimo molt més això que la hipocresia, l’ambigüitat, els silencis i la covardia.

Aquesta és la meva versió del que ha passat. Ara no estic gaire animada, i penso que és lògic. Però segur que aviat tornarem a estar disposats a donar guerra.

josefina

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Causa pena i tristor la comoditat de les persones, encara que en moltes ocasions els vagi en contra.
Ara es el moment de posar les coses al seu lloc, no en som prou degut a aqueta comoditat o mes be li diria por...
Por....por....que en treuren de tenir por...
Mes anys de por...si es e que voleu...endavant...

reflexions en català ha dit...

Si hi ha algú que no té cap culpa del que ha passat ets tu.

I penso que has estat força benevolent amb uns quants sectaris i inútils de pa sucat amb oli.

Hauràs après moltes coses aquests dies, com per exemple quin peu calça la penya.

m.

reflexions en català ha dit...

I sí, ho vaig deixar estar després de la segona reunió amb E. I tot i que el Miquel em sembla un paio raonable, no deixa de formar part de la secta i on va dir blanc després va dir negre.

A la primera reunió només els interessava parlar de la Seu. Els vaig treure el tema del nostre municipi i al final les dues parts (Solidaritat i E) vam veure bé aquest plantejament: nosaltres els donem suport a la Seu i ells donen suport a una candidatura d’independents que anirien amb la nostra marca blanca, amb tota la llibertat del món.

A la segona reunió es van oblidar del que vam tractar a la primera i va aparèixer el sectarisme típic de les cases grans (encara que estiguin en plena decadència), segurament perquè des de les altures es va dir que ni parlar-ne. S’ha de fer una llista que aporti vots a E per al Consell Comarcal, que és el que interessa de debò a la secta. Em vaig emprenyar com una mona i adéu-siau.

El que em va fer més gràcia va ser el sectarisme d’un que fa quatre dies em va acompanyar a penjar cartells de Reagrupament i que a la reunió va negar el seu reclutament. Com ens hem de veure... Pitjor que un exfumador amargat. La segona reunió va acabar bastant malament i jo, bastant emprenyat, però amb el temps ja s’ha vist qui tenia raó, sobretot pel que fa a l’escuder del cacic.

Després d’aquest fracàs, em va semblar que la millor opció era fer una candidatura d’independents sense sigles ni peatges, cosa que els sectaris (i no em refereixo al Miquel) són incapaços d’assimilar.


m.

Jaume Sanz ha dit...

quina enveja que feu, els de ciutat mai podrm viure això d'aquesta manera... (ànims de tots modus)

Anònim ha dit...

m. pel que veig nosps qui soc.
Pensava que enguany era la millor oportunitat que mai havia tingut per conseguir el repte fixat. Penso, que degut als Srs. de Progres no ha sigut possible. Es el segon cop que flaqueixe la llibertat per ells.
Uns massa confiats i els altres depredadors esperant el nostre flaqueix. Altra vegada s'han sortit amb la seva.
La proprera, si es que hi ha propera per la meva part no hi tornare a caure.

PLA ha dit...

Hem sap greu que tot s'hagi acabat. Ánims Josefina que tù has tingut coratge fins al final.Que altres com jo ens em quedqat amb la por i això em fa sentir malament.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...